Fate/Grand Order i la Fàbrica de Waifus: Parlem de la sexualització de la dona a l’anime

Al darrer mes de l’any passat li vaig dedicar un article extens a la catedral audiovisual i narrativa que constitueix la franquícia de Fate i Type-Moon, que tot sigui dit és la meva preferida. Però una llum és tan gran com l’ombra que projecta i d’això no se n’escapen ni les obres més estimades pel públic. Avui vull aprofitar el cas de Fate/Grand Order per parlar d’un problema més extens que afecta tota l’animació japonesa i pel títol suposo que ja heu deduït que estic parlant de la sexualització de la dona a l’anime. Però anem a pams i comencem pel cas concret de Fate/Grand Order.

El camí a la fàbrica de Waifus

A l’article de desembre (que recomano llegir-vos) explicava com Kinoko Nasu i Takeshi Takeguchi van crear un univers narratiu i audiovisual que engloba desenes de sèries, mangues, pel·lícules i videojocs en el qual s’expliquen diverses històries. Els dos artistes van aconseguir elevar el gènere de la fantasia urbana a una nova categoria narrativa i artística mentre convertien la seva empresa, Type-Moon, en un monstre creatiu i econòmic de proporcions descomunals. Els personatges creats per Nasu i Takeguchi van assolir una gran popularitat al Japó i a l’estranger i les vendes dels seus videojocs, novel·les, mangues i sèries es comptaven per milions. Actualment Type-Moon és una de les empreses més grans de tota la indústria i això implica que sovint l’art i l’ètica passen a un segon pla rere els beneficis econòmics. Els dissenys dels personatges de Takeguchi van fascinar a l’audiència, per una banda perquè eren molt característics i per l’altra perquè eren personatges físicament molt atractius. Això va cridar l’atenció d’alguns fans que tenien la ploma ben entrenada i ganes de veure follar als seus personatges preferits. Així que les webs de manga eròtic es van anar omplint de mangues dels personatges de Fate, res que no passi amb qualsevol altre anime o manga popular, la diferència amb els altres radicava en l’escala. A cada nova sèrie pel·lícula o novel·la que treia la franquícia les paròdies de manga eròtic es multiplicaven a una escala molt superior de la de les altres sèries. Sembla doncs que els dissenys de Takeguchi van cridar l’atenció dels fans d’una forma que potser no s’hauria esperat, ara bé això per se no té res de problemàtic. El sexe és alegria i és normal que els personatges de les sèries i pel·lícules que mirem ens cridin l’atenció en altres sentits i que els fans vulguin tractar els aspectes de la sexualitat que sovint queden amagats a la pantalla gran i a la petita. El problema va arribar quan alguns directius de Type-Moon van decidir explotar tot això comercialment i van crear aquest monstre anomenat Fate/Grand Order.

Fate/Grand Order i la comercialització de “Gominoles sexuals”

El cas és que alguns directius de Type-Moon van voler capitalitzar el contingut eròtic que s’havia creat espontàniament al voltant de la franquícia. Si hagués de resumir els seus pensaments en una frase, segurament s’assemblarien a això: “Si volen personatges atractius amb els quals tenir fantasies sexuals els hi vendrem.” Amb aquesta idea al cap el 30 de juliol de 2015 Type-Moon treu al mercat Fate/Grand Order un nou joc de mòbil que se suposa que explicaria la història d’una de les grans famílies de la màgia dins el seu univers narratiu. La història venia a ser un recorregut per totes les obres de la franquícia en la qual personatges de totes les èpoques i llocs es reuneixen per evitar el col·lapse del temps. Bé… Almenys aquesta era la teoria, a la pràctica el joc és una pedrera de personatges col·leccionables que vas obtenint a mesura que avances en la història i aconsegueixes punts, dit d’una altra manera era un joc per col·leccionar waifus i husbandos.

En aquest punt vull parar un moment per definir els conceptes de “waifu” i “husbando” per la gent que sigueu nous a la comunitat o pels qui formant part d’aquesta passeu olímpicament de modes i debats. “Waifu” és una japonització de la paraula anglesa “Wife” literalment muller, mentre que “Husbando” és una japonització de la paraula anglesa “Husband” literalment marit. Aquests dos conceptes s’utilitzen per parlar de personatges de ficció de l’anime o el manga que t’atrauen romànticament, sexualment o les dues coses alhora. Si ens ho mirem sense prejudicis no és una cosa tan estranya, qui no s’ha sentit mai atret per un personatge d’un llibre, una pel·lícula o un de creat per la seva imaginació, en el fons és una espècie d’amor platònic de l’era digital.

Tornant al cas que ens ocupa, Fate/Grand Order va convertir la seva història en una excusa per vendre personatges col·leccionables que es dissenyaven clarament per satisfer les fantasies del públic. Noies sexis de tota mena que vesteixen i actuen de manera provocativa i sexual es van convertir en el reclam comercial del joc, el qual va veure com els seus beneficis es comptaven per desenes de milions. L’estratègia els va funcionar la mar de bé i amb el cos de la dona com a reclam comercial els directius de Type-Moon es van omplir les butxaques amb xifres tan grans que ja no sabien ni pronunciar. El cas és que això també es va traduir en una resposta per part de la comunitat quan els artistes de manga eròtic van començar a publicar mangues porno de la franquícia fins que les plomes els treien fum. A les webs de manga eròtic en només dos anys els mangues de Fate/Grand Order es comptaven per milers. Els artistes de manga eròtic i la franquícia de Fate/Grand Order es van retroalimentar i les dues parts van aconseguir beneficis estratosfèrics a costa de vendre el cos de la dona com un objecte. Ara bé, en les últimes dècades la situació de la dona a bona part del món i particularment al Japó ha canviat molt, però això no va fer que l’empresa reconsiderés el seu negoci, ben al contrari. Els canvis socials i de perspectiva respecte de la dona van fer que els directius del joc comencessin a considerar les dones com a client potencial de manera que en les últimes versions també han afegit molts personatges masculins amb la mateixa fórmula de vendre’ls com “gominoles sexuals” tot i que com a bona societat patriarcal que és el Japó, el que es comercialitza més és el cos de la dona.

Què va ser primer la comunitat o la franquícia?

Pàgina d’un dels milers de paròdies eròtiques de Fate/Grand Order

El cas particular de Fate/Grand Order és un exemple de com funcionen moltes coses dins de la indústria de l’anime, però també a casa nostra. Podríem recordar per exemple, les desenes de vegades que el cinema espanyol ha utilitzat el cos de la dona com un reclam de taquilla i tot plegat em fa pensar en la nostra responsabilitat com a consumidors. És cert que és l’empresa la que ha comercialitzat el cos de la dona (i posteriorment de l’home) amb aquest joc de mòbils, tanmateix també ho és que si ha tingut tant d’èxit és perquè milions de persones de tot el món han comprat i usat el joc. És igualment cert que els directius econòmics de Type-Moon van impulsar la creació d’aquesta fàbrica de Waifus perquè la comunitat ja comprava i llegia a centenars els mangues porno basats en la franquícia. Arribats aquí em pregunto fins a quin punt els consumidors som responsables de tot això. El més fàcil és dir que els responsables són els empresaris de Type-Moon, però hi ha una veritat profunda en aquella dita castellana que diu que “El más poderoso cavallero es Don Dinero.” I és que si aquesta maquinària s’ha convertit en el videojoc més rendible de la història de Sony és perquè milions de persones de tot el món l’han jugat i l’han comprat; i no siguem hipòcrites perquè gairebé la meitat dels clients del joc són occidentals, així que no s’hi val això de fugir d’estudi com fem habitualment. En el món ultraliberal en el qual ens ha tocat viure la cartera dels clients és llei i crec que això vol dir que la nostra responsabilitat com a consumidors és molt gran. Molta gent es queixa que els animes isekai es multipliquen i repeteixen com el pa i els peixos de la Bíblia o que les sèries occidentals se sobreexploten fins a matar l’últim trosset d’art que hi quedava, però si això passa és perquè els consumidors comprem. Si realment volem viure en un món més just pot ser que comencem a fer servir la nostra eina més poderosa que és la cartera per canviar-lo.

Sexe i personatges atractius Sí, vendre gominoles sexuals No

El manga de Tsukihime és un exemple de la mateixa franquícia de com es pot crear una història on els personatges són atractius i el sexe és un element interessant de la trama però sense vendre el cos dels personatges com un actiu comercial.

Sóc del parer que mostrar personatges atractius i utilitzar el sexe, l’erotisme i la sexualitat a la ficció no tan sols no és una cosa dolenta sinó que em sembla una cosa bona, sempre que estigui ben feta. Per exemple Monogatari usa l’erotisme i la tensió sexual constantment a la seva sèrie i és una obra mestra de l’anime i Yosuga no Sora, malgrat la fama i els mems que té, utilitza el sexe com a fil conductor de les relacions dels seus personatges. Aleshores quina és la diferència entre Monogatari series i Fate/Grand Order? La resposta és simple, Monogatari fa servir l’erotisme com un recurs artístic i narratiu dins la seva obra mentre que Fate/Grand Order ven el cos dels seus personatges com un actiu comercial. Estic a favor que es facin mangues eròtics amb els personatges de ficció i la pornografia no m’ha semblat mai una cosa intrínsecament dolenta com defensen alguns. Sempre he sospitat d’aquests discursos pseudoprogressistes que defensen que la censura és la solució a qualsevol problema social i cultural. Ara bé hi ha una diferència entre tenir personatges atractius i incorporar el sexe i la sexualitat com a temes importants a la teva obra i vendre el cos dels teus personatges femenins (i posteriorment també masculins) com a actiu comercial. El missatge que transmet la fàbrica de waifus és que el cos de la dona és un actiu que es compra i es ven, molt allunyat de les reflexions existencials, les relacions personals, construcció de món i personatges que caracteritzen la resta d’obres de la franquícia. Aquest qüestió no només afecta Fate/Grand Order sinó que la idea de vendre el cos dels personatges femenins com un actiu comercial és un problema tan vell com la mateixa indústria de l’entreteniment. A la immensa majoria d’animes eichii i harem com Highschool DxD, Shinmai Maou no Testament i tants altres la història és una mera excusa per passejar tetes i culs a la pantalla i vendre DvDs, figuretes i Daikimakuras. Ara bé, des que la dona representa la meitat del consum de manga i anime també han aparegut els harems inversos, en els quals una protagonista femenina viu rodejada constantment d’homes atractius en posicions sexualment compromeses, en fi el harem de tota la vida però al revés. Francament, crec que com a consumidors hauríem de ser conscients del que comprem i donar suport a obres que utilitzin el sexe i l’erotisme com una part natural de les seves històries i com una forma de relació entre els seus personatges i no com un actiu comercial. Amb la nostra cartera decidim què comprem, per tant, si volem tenim el poder de canviar les coses.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s