Parlem de Jojo’s Bizarre Adventure!

Recordo perfectament el moment en el qual vaig decidir començar aquesta sèrie anomenada Jojo’s Bizarre Adventure. Aquells dies havia mirat obres molt cerebrals com Kara no Kyoukai i l’última pel·lícula d’Evangelion, de manera que el meu cap em demanava a crits veure alguna cosa boja, irreverent i absurda. En aquell moment vaig fer cas a les recomanacions d’alguns amics i vaig decidir buscar-la dins el catàleg de Netflix. Els 24 minuts que van venir després de pitjar “play” me’ls vaig passar amb els ulls oberts com taronges i amb una pregunta tocant la porta del meu crani amb la insistència d’un venedor d’assegurances a domicili: Què collons estic mirant!? Un drama victorià protagonitzat per paios musculats al més pur estil Stalone anys 80, desfilaven sobreactuant amb poses homoeròtiques davant els meus ulls. Aquella, però no era una bogeria qualsevol, això ho vaig tenir clar des del primer capítol. Hi havia alguna cosa rere aquell festival de colors, sobreactuacions i poses absurdes que em mantenia enganxat a la pantalla. Vaig anar pitjant “play” regularment durant els mesos vinents i quan me’n vaig adonar ja havia vist 152 capítols de Jojo’s. Els que no us hàgiu vist la sèrie us estareu preguntat per què em va atrapar tant amb la descripció que acabo de fer-ne, intentaré respondre a aquesta pregunta. Benvinguts a Hana’s Bizarre Adventure!

De què va Jojo’s Bizarre Adventure?

Poc després de començar Jojo’s vaig descobrir que el seu manga porta publicada la friolera de 131 volums de forma més o menys continuada des del 2 de desembre de 1986 fins a l’actualitat. Com és possible? Com és possible que una sèrie mantingui l’interès del públic i la frescor creativa durant més de 34 anys? Per poder respondre totes aquestes preguntes hem d’anar a pams, primer de tot hem d’explicar de què va Jojo’s Bizarre Adventure. La de Jojo’s és la història del llinatge dels Joestar a través de les generacions. Un element curiós de Jojo’s és que cada una de les seves parts se situa en una època diferent i està protagonitzada per un nou personatge. Aquest relat comença a l’Anglaterra victoriana de mitjan segle XIX de la mà d’en Jonathan Joestar (Jojo pels amics) un jove covat a l’aristocràcia britànica. La vida d’en Jonathan es complica quan la seva família acull al jove Dio Brando, el fill d’un rodamón que es pensaven que els havia salvat la vida, temps enrere. En Dio resultarà ser un psicòpata de primera categoria que intentarà destruir la família Joestar per quedar-se amb el seu poder i riquesa. Fins aquí res d’estrany oi? I una merda, el “Bizarre” del títol no és només un guarniment. En Jojo se’n va a Mèxic a estudiar unes màscares de pedra maies, que resulta que si te les poses et converteixes en un vampir immortal. En Jojo i els seus amics s’hauran de fer forts per derrotar en Dio que se n’ha posat una. Per fer-ho recorren al Hamon una font d’energia espiritual que sorgeix d’un entrenament de la respiració. Aquesta habilitat l’aprenen d’en William Anthonio Zeppeli un paio mig italià amb un barret de copa a quadres que és mestre del Hamon. Durant les primeres temporades veurem als Joestar lluitar contra en Dio i els derivats de les màscares de pedra. Més endavant tot això s’acabarà i apareixen els famosos Stands, uns poders que sorgeixen d’una manifestació espiritual de la personalitat. Cada Stand, és a dir, cada poder és únic i en aquest punt la història se centra en els conflictes entre els portadors dels Stands. Sé el que esteu pensant, això sona a sinopsis d’un anime de batalles de baixa estofa i malgrat tot es considera una sèrie de culte així que, què passa amb Jojo’s?

Parodiar el tòpic per transcendir el tòpic

Al començament de Jojo’s és evident que el seu autor, Hirohiko Araki, busca fer una paròdia del subgènere Nekketsu (els shonen de batalles de tota la vida) però acaba anant molt més enllà de la paròdia. El drama victorià de la primera part, Phantom Blood, si bé és sobreactuat i de vegades absurd no deixa de tenir una trama sòlida i ben construïda. El binomi de protagonista i antagonista format per en Jonathan Joestar i en Dio Brando és una de les relacions antagòniques més ben escrites que he vist. Jojo’s no s’estanca en la paròdia del Nekketsu amb els poders i poses absurdes dels seus personatges multicolor, sinó que aconsegueix subvertir-lo i transformar-lo. Generalment, als animes de batalles les lluites funcionen a través de l’entrenament, les escales de poder i la força de voluntat, però aquí el combat el regeix l’astúcia dels personatges. Araki canvia les regles de la batalla, inicialment ho fa experimentant amb el Hamon i estirant el que pot fer aquest poder fins al límit, creant lluites en les quals es modifica l’aire, la temperatura, es juga amb l’entorn, etc. L’obra fa un salt qualitatiu a la tercera part Stardust Crusaders en la qual apareixen els famosos Stands, uns poders que podríem definir com emanacions físiques de l’esperit d’una persona. En representar l’ànima d’un individu cada Stand, és a dir cada poder, és únic i completament diferent dels altres. El que poden fer els Stands va des de poder crear un petit sol fins a poder arreglar qualsevol cosa passant per tenir un còmic que pot predir el futur o poder transformar les persones en llibres per llegir-les. Cada Stand té les seves limitacions de manera que a les lluites de Jojo’s no guanya el més fort, sinó el que sap jugar més bé les seves cartes. L’acció no es desenvolupa per força sinó per astúcia i això li permet a Araki experimentar amb unes possibilitats infinites. Ara bé, malgrat que els poders són l’eix central de la sèrie quedar-se només amb això seria rascar la superfície de Jojo’s, per anar més enllà haurem de parlar de les seves històries i dels seus personatges…

Una història que són moltes històries

Araki és un geni creatiu i per poder experimentar al màxim amb la seva història va decidir continuar amb el llinatge dels Joestar de manera que cada una de les parts se centra en un personatge, una època i un lloc diferent. Per exemple Phantom Blood està protagonitzada per en Jonathan Joestar i es desenvolupa a l’Anglaterra Victoriana, mentre que la segona part Battle Tendency està protagonitzada per en Joseph, el net d’en Jonathan i es desenvolupa a Nova York durant la Segona Guerra Mundial. Stardust Crusaders la tercera part està protagonitzada per En Jotaro Kujou, familiar d’en Joseph i consisteix en un viatge accidentat des del Japó fins a Egipte a la dècada dels 80 i així successivament. Aquesta variabilitat de personatges, èpoques i llocs li permet a Hirohiko Araki enfocar cada part des d’una òptica completament diferent. És el cas de la història protagonitzada per en Joseph, el Jojo de Nova York, la qual se centra en una sèrie de batalles exòtiques contra els líders de les màscares pedra i el seu desenvolupament és el d’un anime de batalles amb un punt Jojo. En canvi, la seva successora Stardust Crusaders parteix de la narrativa del viatge dels herois, els quals han de travessar tota Àsia fins a Egipte per salvar la mare d’en Jotaro. La quarta part és la més sorprenent, la seva primera escena ens presenta Morioh, un poble japonès de principis de la dècada dels 90 on tot sembla perfecte fins que la càmera es fica en una casa, enfoca una mà posant melmelada a una torrada i quan el pla s’amplia veiem que la mà és la d’un braç tallat. Diamond is Unbreakable és una temporada costumista on anem veient el dia a dia dels personatges de Morioh i la seva convivència amb els Stands. És una història molt humana on per primera vegada l’entorn es converteix en quelcom viu i orgànic. Es podria dir que la quarta part barreja el costumisme amb el misteri criminal i els Stands… El que vull dir és que malgrat que el llinatge, els poders, les batalles, l’estètica i alguns personatges fan de fil conductor de tota l’obra, cada una de les parts és una història totalment diferent.

. Això li permet a l’Araki tocar diferents gèneres narratius i estils de disseny en una mateixa obra, cosa que fa que Jojo’s sigui únic i molt dinàmic. L’univers de Fate/i Type-Moon del qual vam parlar el mes passat és diferent perquè allà parteixen d’un mateix univers en el qual s’escriuen històries independents, en canvi, Jojo’s és una sola història amb una estructura que li permet anar canviant de gènere narratiu, escenari i protagonistes. Ara bé, la clau de volta de Jojo’s és que Araki aprèn dels seus errors i va polint la seva narrativa lentament, com el joier poleix el diamant en brut. Per exemple a la primera part el mateix Araki va reconèixer que no va saber explotar bé la increïble relació Jonathan-Dio ni tampoc va utilitzar bé el personatge d’en Jonathan. Això contrasta amb la segona part on aconsegueix crear uns personatges increïbles i introdueix en Joseph un dels més carismàtics de tota la saga. A la tercera part Stardust Crusaders reinventa la fórmula narrativa amb els Stands i aconsegueix dotar la història de molta originalitat i dinamisme. A la quarta part Jojo’s aprèn a tractar l’entorn i a convertir-lo en alguna cosa viva i orgànica no com a l’anterior on pràcticament no es notava la diferència quan els personatges eren a l’Índia o a Egipte. 

Els personatges de Jojo’s i la comunitat LGTB+ una qüestió més enllà de l’estètica

Crec que a ningú se li escapa que tota l’obra està banyada d’una estètica gai descarada que dóna a Jojo’s el seu fort caràcter estètic i narratiu. És una obra que tot i ser obertament LGTB+ (encara més quan arribem a Vento Aureo o Stone Ocean) no en fa bandera de manera oportunista. Els herois de Jojo’s es passen tota la sèrie ensenyant els músculs i fent poses homoeròtiques perquè a Araki li dóna la gana i és fantàstic. És fantàstic perquè, per una banda, l’estètica musculada, la paleta de colors brillants i les vestimentes horteres dels personatges li donen un aire molt innovador. Però les picades d’ullet a la comunitat LGTB+ no són merament estètiques. La majoria dels personatges de Jojo’s són efeminats i mostren obertament les seves emocions, cosa que els allunya bastant dels herois convencionals de la ficció. La transparència emocional dels protagonistes fa que sigui més fàcil viure i emocionar-te amb les seves històries. Tota la sèrie està escrita des d’una sensibilitat LGTB+ i el fet de veure el món des d’aquest prisma fa que Jojo’s es visqui com una experiència única. En aquest sentit, el començament de la sisena part Stone Ocean m’ha sorprès positivament, primer per estar protagonitzat per una dona i segon per la manera tan natural amb la qual parla de la sexualitat femenina, la transsexualitat i l’homosexualitat. Aquests són temes que normalment es tracten amb por de cagar-la, amb molta èpica o amb molt de moralisme pel mig, mentre que Araki ho fa d’una manera descarada, directa i sense collonades. Un altre element que valoro molt de Jojo’s és que no converteix aquests temes en el centre de la trama. Vull dir que Stone Ocean se centra en la joventut a la presó de la protagonista i com interactua amb els portadors de Stands en aquest ambient, els altres temes simplement apareixen perquè formen part del dia a dia de molta gent real i, per tant, és natural que treguin el cap en una història de ficció. El fet de no convertir aquests temes en elements centrals de la trama els treu transcendència i els normalitza d’una manera molt més efectiva que aquelles obres que busquen una inclusivitat forçada. L’obra d’Araki no sempre ha estat tan oberta amb aquests temes sinó que ha anat evolucionant amb el temps. El fet que Jojo’s faci 34 anys que es publica ens permet seguir els canvis socials que ha patit el Japó durant aquestes dècades. Un bon exemple d’això és el canvi de la representació de les dones a la sèrie, començant amb Phantom Blood la qual té un to masclista que avui en dia ens fa aixecar més d’una cella i acabant amb el to feminista de Stone Ocean, la sisena part que acaba d’estrenar la seva adaptació a l’anime. En definitiva diria que Jojo’s és una sèrie d’acció i batalles innovadora i fresca, que sap millorar amb el pas del temps i mostrar-nos la ficció des d’una altra perspectiva. Personalment, crec que encara tenim Jojo’s per molts anys, així que gaudim d’aquesta bogeria i Yare Yare Daze!

Entrevista amb Ko Tazawa: Una conversa sobre literatura japonesa en català

Tinc l’immens plaer de presentar-vos la primera entrevista del blog Hana Monogatari en un nou format d’entrevistes a YouTube que he anomenat Ràdio Monogatari. En aquesta primera entrevista tenim un convidat de luxe: el professor, traductor i escriptor Ko Tazawa el qual ha dedicat tota la seva vida a l’estudi de la cultura catalana i durant dècades ha traduït nombroses obres de la literatura japonesa al català i viceversa. En els darrers anys ha editat juntament amb l’editorial Lapislàtzuli una fantàstica col·lecció de literatura japonesa en català de la qual ens parlarà extensament durant l’entrevista. Vull agrair a Ko Tazawa per la seva amabilitat en concedir-me l’entrevista i a l’editorial Lapislàtzuli per donar-me aquesta oportunitat. Dit això espero que gaudiu molt l’entrevista i també espero que aquest nou format dins del blog agradi a tothom.

Navegant per l’univers narratiu de Fate/ i Type-Moon: entre mags heroïnes, llegendes i existencialisme

Dinamitant el plantejament, nus i desenllaç

Plantejament, nus i desenllaç, una fórmula d’aparença simple que amaga un laberint al seu cor. Fins fa unes dècades semblava impossible concebre la narració d’una altra manera, es podia alterar la fórmula, retorçar-la o estirar-la fins als confins de la paraula escrita, però seguia sent la mateixa fórmula al cap i a la fi. Com ja sabem (o hauríem de saber), a la dècada dels 60 i 70 un moviment filosòfic anomenat postmodernitat va fer trontollar els fonaments intel·lectuals del món. La postmodernitat va portar molts canvis, alguns de positius com el moviment LGTB, els feminismes o la fi dels relats únics i d’altres de negatius com el descrèdit de la ciència o l’onada de dreta populista que creua occident. Però el que ens interessa ara és que molts escriptors posteriors a aquest moviment van agafar el “Plantejament, nus i desenllaç” i el van fer saltar pels aires de les maneres més salvatges i creatives que us podeu imaginar.

Una d’aquestes maneres va ser la creació d’universos narratius, és a dir conjunts de relats o històries interrelacionades entre si, que poden estar publicades en diversos medis d’expressió artística com el videojoc, l’anime, el cinema i la literatura. Si aquesta explicació us sembla una mica confosa, penseu per exemple en MARVEL o Star Wars que són els universos narratius per antonomàsia amb desenes de pel·lícules, series, llibres, còmics i videojocs que junts construeixen un gran relat. Però això dels universos narratius és realment una cosa tan nova? Doncs no ben bé, si ens ho agafem des d’un punt de vista literari, la mitologia grega està conformada per un conjunt d’històries interrelacionades que formen un gran relat de milers de peces. En escènica doncs, les mitologies del món clàssic poden ser enteses com un univers narratiu explicat en diversos medis d’expressió artística com l’escultura, el relat escrit, el relat oral, l’arquitectura… Podríem dir doncs que els escriptors actuals han agafat conceptes narratius mil·lenaris per adaptar-los al món modern. Avui parlarem de Type-Moon grup encapçalat per l’escriptor Kinoko Nasu i l’il·lustrador Takashi Takeguchi que durant 20 anys han creat un univers narratiu en el manga i l’anime i l’han elevat a la categoria de llegenda.

Mags, heroïnes, llegendes i existencialisme: la peculiar fantasia urbana de Kinoko Nasu

Tràiler de l’anime Fate/Zero

El primer que hem de tenir en compte quan parlem de l’obra de Nasu és que forma part d’un subgènere de la ficció anomenat fantasia urbana, en el qual elements fantàstics o màgics interactuen amb els problemes quotidians del món contemporani, normalment sense el coneixement de la població general. Alguns exemples de bona fantasia urbana són sèries com Jujutsu Kaisen, Fruits Basket, Kobayashi-san chi no maid Dragon i la mateixa Fate. Nasu situa la seva obra principalment al Japó dels anys 90 i 2000 amb algunes excepcions. Ara bé, no us penseu pas que els 90 de Nasu són els nostres 90; amagats entre la societat humana diversos grups que interactuen amb la màgia i allò sobrenatural conviuen i lluiten en secret. Per una banda tenim l’església, que amb els seus exorcistes busca regular el món màgic encara que sigui a sang i acer eliminant-ne els vampirs, bona part dels mags i a tot aquell que disputi el seu poder. Els vampirs per la seva banda dividits entre veritables ancestres i apòstols morts lluiten entre ells i a la vegada combaten l’església mentre reflexionen sobre la naturalesa de la mort. Els mags són la peça més complexa del puzle, viuen escampats per tot el món i estan regits per un sistema de classificació social extremadament rígid. No us penseu que els mags de Type-Moon són els clàssics individus amb túnica i vareta; poden ser estudiants, oficinistes amb gavardina, afables veïns de blocs de pisos, professors d’internats i mil coses més. Tampoc us imagineu els mags íntegres, organitzats i solemnes de Harry Potter, els de Nasu són individus capaços de qualsevol cosa per obtenir el que busquen, sigui el Sant Grial o “l’arrel” un concepte que utilitzen per designar el principi filosòfic amb el qual funciona tot el món. Alguns són íntegres professors, d’altres intenten ser herois de la justícia, d’altres estan disposats al que sigui per poder i respostes; i alguns fins i tot són els més voraços assassins en sèrie. El centre del món màgic és Londres on hi ha la “Torre del rellotge” un indret on es concentren totes les organitzacions màgiques del món i on hi ha les escoles i la “universitat” de la màgia. També és el lloc on les diferents faccions sobrenaturals treuen les urpes per disputar-se el poder. L’altre paratge clau del món de Nasu és la ciutat Japonesa de Fuyuki on cada dècada s’hi disputa la Guerra del Sant Grial, un conflicte en el qual 7 mags s’enfrontaran a mort per aconseguir el desig que concedeix el calze sagrat. Aquest conflicte es realitza amb l’arbitratge de l’església i amb la participació d’esperits heroics, personatges de la història o les llegendes que són convocats per lluitar a Fuyuki. Els qui us animeu a endinsar-vos en aquest univers hi trobareu un món molt original que s’allunya completament de les convencions de la màgia i la fantasia urbana a les quals estem habituats. Fins i tot m’atreviria a dir que s’allunya força d’algunes convencions de l’anime.

Tràiler de la primera pel·lícula de Fate/Stay Night: Heaven’s Feel

Destí/ Estils narratius il·limitats

La raó per la qual Type-Moon s’ha convertit segurament en la franquícia més exitosa de l’anime és la variabilitat de les històries que explica. A la franquícia hi caben aventures amb un punt romàntic com Fate/Stay Night, tragèdies com Fate/Zero, obres existencialistes com Kara no Kyoukai, misteris sobrenaturals com Tsukihime, drames humans com Fate/Stay night: Heaven’s Feel, sèries d’acció com Fate/ Apocrypha i un llarg etc. Si Type-moon pot explicar històries tan diferents sense trontollar, és perquè Kinoko Nasu va seguir la regla de Mamoru Oshii a l’hora de crear les seves històries. T’estaràs preguntant què és la regla de Mamoru Oshi, la veritat és que en vaig parlar bastant a l’article de Higurashi no naku koro ni, però de totes maneres faré un recordatori. La regla de Mamoru Oshii és un principi narratiu segons el qual l’ordre de prioritats a l’hora de crear una història és: 1 el món on es desenvolupa la història, 2 la història que passa en aquest món i 3 els personatges i la seva relació amb el món i la història. En fer recaure el pes sobre el món, Nasu crea un univers on caben històries amb un to i uns objectius molt diferents. Aquesta fórmula narrativa allibera a l’autor de les cadenes dels personatges i li permet prescindir de personatges importants o enfocar-se en temes que els seus protagonistes no li permetrien. En aquest sentit difereix molt de l’Univers Cinematogràfic Marvel on la narrativa recau sobre els personatges i això fa més difícil prescindir-ne o fer històries amb un to o temàtica radicalment diferent. A Marvel no hi tindrien cabuda obres tan dispars com “Les cuinetes de l’Emiya” un anime costumista humorístic i Kara no Kyoukai una sèrie de 10 pel·lícules existencialistes on es reflexiona sobre la psicologia de la mort. L’univers de Type-Moon no és una cosa explícita com ho són els de Marvel o Star Wars, de fet molta gent ha vist pel·lícules i sèries d’aquest univers sense ser conscient que en formen part. Type-Moon estructura un món fictici en el qual es podien explicar molts relats, cada un dels quals explora diferents aspectes del món. Per exemple, Tsukihime se centra en els conflictes entre els vampirs i l’església, però també hi apareixen els ulls de percepció de la mort. Aquests ulls són un dels temes centrals a Kara no Kyoukai i també apareixen a Lord el-Melloi II. A Lord el Melloi s’exploren els draps bruts i els circuits clandestins del món màgic i els ulls són un mitjà per fer-ho, mentre que a Tsukihime aquests ulls són el poder que té el protagonista per lluitar contra vampirs i exorcistes. El fet que les obres de Type-moon siguin completament diferents les unes de les altres i es desenvolupin en un mateix univers produeix un efecte curiós en la narrativa general…

Tràiler de la primera película de Kara no Kyoukai

Com collons es mira/llegeix Fate i l’univers Type-moon?

Totes les sèries, pel·lícules, novel·les o mangues de Type-Moon són autoconclusives, de manera que un es pot veure Fate/Stay Night sense veure la seva preqüela Fate/Zero i de la mateixa manera Fate/Zero és una obra molt completa que es pot veure sense la seva seqüela. Type-Moon NO és un relat amb una continuïtat com Star Wars en el qual comencem amb les guerres clon, continuem amb la lluita entre la rebel·lió i l’imperi i acabem amb la història dels fills. A Type-Moon simplement tenim un món formidable en el qual succeeixen moltes històries diferents i la càmera s’enfoca en una o l’altra. La gràcia de tot plegat és que com més històries de Type-Moon llegeixes més et vas endinsant en el seu món i en va descobrint aspectes nous. Les obres de la franquícia es poden relacionar amb personatges que apareixen recurrentment, com en Waber un personatge de Fate/Zero que esdevé el protagonista de Lord el-Melloi II o les germanes Aozaki que són protagonistes a Kara no Kyoukai i Mahoutsukai no Yoru i apareixen també a Fate/ Stay night: Heaven’s Feel i Tsukihime. I esteu pensant molt bé, però tot això com collons es mira? Doncs la veritat és que no hi ha un ordre específic en el qual es miri/llegeixi Type-Moon, de totes maneres amb la línia principal de Fate sí que hi ha un ordre recomanat. L’univers Type-Moon a diferència del de Marvel no obliga a veure tot el seu contingut, perquè no hi ha un relat continu sinó històries independents. Dit això us dic l’ordre que recomano jo és:

1 Com a punt de partida la sèrie que recomano és Fate/Zero perquè és cronològicament la que va abans. Després de Fate/Zero podeu veure les 3 rutes de Fate/Stay night que parteixen de la mateixa història i els mateixos personatges, però tenen un desenvolupament completament diferent. Per tant després de Fate/Zero podeu veure Fate/Stay night, Fate/Stay night: Unlimited blade Works i Fate/Stay night: Heaven’s Feel. Les 3 són molt diferents, la Stay night clàssica és una aventura amb un punt romàntic, Unlimited Blade Works combina l’aventura i el battle royale i Heaven’s Feel és un drama humà. Després de Fate/Zero també podeu mirar Lord el-Melloi II que és una seqüela en forma de sèrie de misteri que explora a fons el món dels mags. Hi ha algunes sèries de Fate/ que no són de la línia principal i que es poden mirar en l’ordre que vulgueu (des del meu punt de vista no valen la pena) que són Fate/Apocrypha, Fate/Extra, Fate/ Kaleid liner Prisma Illia i Fate/Grand Order. Hi ha moltes obres que funcionen de manera independent dins l’univers Type-Moon i que són fascinants, aquestes les podeu mirar en l’ordre que vulgueu. Una és Tsukihime de la qual recomano que llegiu el manga (10 volums) i no l’anime, ja que l’adaptació animada és molt dolenta. Tsukihime se centra en els vampirs i els ulls de percepció de la mort, és una sèrie de misteri amb punts de terror i aventura. També hi ha les 10 pel·lícules de Kara no Kyoukai que són una meravella audiovisual i narrativa, però adverteixo que són molt filosòfiques i no aptes per a tots els públics. Una altra obra interessant és la novel·la de Mahoutsukai no Yoru que, de manera similar a Lord el-Melloi II explora el món de Nasu a través d’un seguit de casos misteriosos. També hi ha una sèrie d’anime anomenada Canaan que s’acostaria bastant al gènere de les sèries d’espies però amb un toc Nasu. Hi ha algunes obres molt bones que encara no estan ben adaptades al manga i l’anime com DDD, Mahoutsukai no Yoru, Fate/Hollow Ataraxia (la sequel·la de Fate/Stay night) i Kagetsu Thoya (la sequel·la de Tsukihime). A internet trobareu un fotimer d’obres més si busqueu Type-Moon, però la majoria són històries curtes, novel·les que escrivia en Nasu a l’institut, prototips de novel·les, videojocs sense gaire història, paròdies…

La recomanació de la casa

La recomanació de la casa (que subratllo és personal) és que si voleu endinsar-vos a Type-Moon mireu Fate/Zero, les 3 rutes de Fate/ Stay night, Lord el-melloi II, el manga de Tsukihime, les pel·lícules de Kara no Kyoukai, Canaan i si us animeu llegiu la novel·la de Mahoutsukai no Yoru. Hi ha algunes paròdies com “Les cuinetes de l’Emyia” o Carnival Phantasm que són divertidíssimes. Falta també que s’adaptin bé algunes obres molt interessants de Nasu com Decoration Disorder Disconnection (DDD), Mahotsukai no Yoru, Kagetsu Thoya, Fate/ Hollow Ataraxia i alguns relats curts. La resta de la franquícia, des del meu punt de vista, sobra molt i algunes de les obres són realment dolentes i mancades de substància. De fet, de la merda de Type-Moon, la meva franquícia preferida, en parlaré al proper article titulat “Fate/Grand Order i la fàbrica de Waifus.”

Les subtils transformacions urbanes de Tòquio 2021

Les olimpíades, molt més que esport

Les olimpíades, aquell dolç moment en el qual els telenotícies deixen de martellejar-nos amb l’actualitat política i les mirades es fixen en l’esport i una ciutat. Enguany (i amb pandèmia) ha estat el torn de la capital japonesa d’acollir els Jocs Olímpics, deixant pel camí imatges espectaculars i un debat molt important sobre la salut mental a l’esport. Desgraciadament, les terribles notícies que ens arriben de l’Afganistan han obligat a desplaçar el focus mediàtic massa aviat. D’aquesta manera, ens hem perdut alguns aspectes molt interessants d’aquestes Olimpíades, una competició que no només implica esport, sinó també política i sobretot urbanisme. Cada vegada que se celebren uns Jocs Olímpics la ciutat que els acull fa un canvi dràstic per millorar les seves infraestructures, el seu aspecte i la vida dels seus habitants. A Barcelona per exemple, l’edició del 1992 va servir per rentar la cara a una ciutat grisa i separada del mar. Uns canvis que també van afectar al meu poble, Banyoles on es va construir el Parc de la Draga, es va descobrir el Jaciment Neolític, es va construir la Vila Olímpica i es va millorar l’aspecte de la vila en general. És precisament d’això del que vull parlar avui, de com les Olimpíades han transformat Tòquio i del que representa la Vila Olímpica per un futur sostenible.

No a les obres faraòniques!

Unes Olimpíades acostumen a anar acompanyades de grans despeses en construccions i millores urbanes per a la ciutat amfitriona. Des de l’edició de Berlín 1936 les obres faraòniques i les despeses milionàries havien estat la tònica dominant, amb casos com Tòquio 1964 o Barcelona 1992. En aquestes edicions les ciutats van patir transformacions radicals que van millorar la seva imatge i la vida dels seus ciutadans. La crisi climàtica i l’urbanisme actual, però han deixat obsolet aquest model en ciutats modernes com Tòquio o París. De fet aquesta manera de fer ha generat protestes en les últimes dècades i ha provocat alguns cataclismes econòmics com el de Montreal 1976. Malgrat els riscos i problemes que implica el vell model, les autoritats japoneses van apostar per una despesa faraònica amb llançament de satèl·lits i estadis multimilionaris inclosos. Naturalment aquesta despesa absurda en temps de pandèmia va encendre l’opinió pública que va protestar enèrgicament contra els excessos olímpics. Això va fer que les autoritats rebutgessin el projecte de construcció de l’Estadi Olímpic presentat per Zaha Hadid, el qual costava uns 3.000 milions de dòlars (el tible del pressupost). Es va donar una segona oportunitat a l’estudi de Hadid perquè fessin un projecte que se cenyís al pressupost, però la nova proposta el superava en 775 milions de dòlars i es va rebutjar. Finalment es va optar per la proposta de Kengo Kuma que es mantenia uns 175 milions de dòlars per sota del pressupost. També es van reaprofitar i modernitzar les instal·lacions de 1964 cosa que va reduir els costos previstos inicialment. Això no va ser gràcies a l’eficiència dels polítics japonesos, sinó al seny de la ciutadania que va fer pressió popular per canviar-ho. Algunes de les protestes que els nostres diaris havien titllat “antiolímpiques” no ho eren, sinó que eren protestes contra els excessos de despesa de les olimpíades. Tot i això els nous edificis esportius no han estat precisament modestos: la plaça esportista Musashiro que després dels jocs acollirà esdeveniments culturals i esportius, El centre de Gimnàstica Ariake que aspira a convertir-se en una de les galeries d’art més importants de la ciutat, el Centre Aquàtic de Tòquio que pretén esdevenir la pedra angular de la natació del país i l’estadi de Hokey Oi. Un edifici molt criticat per l’opinió pública fou l’Ariake Arena destinat al voleibol, ja que la Yokohama arena podia fer aquesta funció i la viabilitat d’aquest nou espai no està gens clara.

Transformacions més enllà de les olimpíades

Com ja he dit, la fisonomia urbana canvia amb les Olimpíades i des de Barcelona 1992 moltes ciutats han apostat per canvis urbanístics a llarg termini. En el cas de Tòquio s’ha decidit transformar dos grans espais: Shibuya i Shinagawa. El canvi més important afectarà el famós barri de Shibuya on s’ha projectat la construcció de grans edificis per allotjar-hi oficines, hotels, restaurants i empreses. Amb els nous edificis també arribaran frondosos jardins que ompliran de verd un barri on l’asfalt s’ho ha menjat tot. L’objectiu és consolidar el paper de Shibuya com a zona d’activitat econòmica internacional i d’interès turístic.

Disseny conceptual del nou Shibuya previst pel 2027

Un altre lloc emblemàtic que patirà grans transformacions serà l’estació de Shinagawa que durant dècades ha estat la porta d’entrada de la gran metròpolis. El primer canvi important serà la reforma de l’estació que la consolidarà com el cor viu dels transports de la ciutat. A més a més, es preveu la construcció d’una innovadora àrea urbana al voltant de l’estació la qual tindria una triple funció: empresarial (per allotjar-hi empreses), residencial i cultural. Els grans edificis projectats al voltant de l’estació pel 2024 ampliaran l’oferta d’habitatge a la zona i proporcionaran espais per a noves i velles empreses. A més a més al complex hi ha projectades nombroses places, passejos i jardins que permetran un ús públic de l’espai i ompliran de verd la zona.

Sostenibilitat i seguretat, la subtil transformació de Tòquio

 La crisi climàtica ha estat molt present als Jocs i l’Organització ha convertit la sostenibilitat en la pedra angular del projecte olímpic japonès. S’han cuidat tots els detalls per tal d’aconseguir uns jocs nets d’emissions començant per l’element més característic; les medalles. Els premis d’aquests jocs s’han elaborat amb metalls reciclats procedents de mòbils vells que la gent ha donat a l’organització, això ha permès el reciclatge de més de 6 milions de telèfons mòbils. Els podis i altres equipaments dels estadis estan fets de plàstic reciclat obtingut principalment d’ampolles de xampú. També estan fets d’ampolles de plàstic i fibres vegetals els uniformes dels portadors de la Torxa olímpica així com els dels voluntaris de l’organització. La Torxa olímpica tenia una càrrega simbòlica especial, ja que està feta amb alumini provinent de les restes del tsunami de fa 10 anys. Ara bé si parlem de la sostenibilitat d’aquests Jocs, hem de parlar de la joia de la corona: La Vila Olímpica de Tòquio.

La Vila Olímpica de Tòquio és una petita ciutat eco-sostenible que té en compte diversos aspectes mediambientals. En primer lloc hi ha la construcció dels edificis pels quals s’ha utilitzat principalment fusta i alumini, uns materials que seran reciclables quan els edificis acabin la seva vida útil. No només els edificis, també la Plaça Olímpica s’ha construït amb fusta de diverses regions del país que després dels Jocs retornarà a les seves respectives prefectures per poder-la reutilitzar en noves construccions. Aquest estil arquitectònic a més de ser sostenible representa un homenatge a l’arquitectura tradicional del país. La il·luminació de tota la Vila s’ha fet amb llums LED per tal d’optimitzar al màxim el consum d’energia elèctrica. Parlant d’energia, la Vila Olímpica funciona amb una combinació d’energies renovables especialment solar i d’hidrogen. S’han instal·lat nombrosos panells fotovoltaics als edificis de la vila, però la principal font d’energia de la zona és un innovador generador d’hidrogen el qual crea energia suficient per abastar tota la vila. Per culminar el projecte, l’empresa Toyota va dissenyar un servei d’autobusos elèctrics i sense conductor que portaven els esportistes de les proves a la Vila, creant d’aquesta manera una petita ciutat sostenible.

L’últim canvi urbà de Tòquio 2020 té a veure amb la seguretat, concretament amb el cablejat elèctric i de serveis públics. Com suposo que ja sabreu, el Japó és un país propens als terratrèmols, tifons i altres calamitats i és per això que es va considerar oportú utilitzar l’excusa dels Jocs per soterrar 920 quilòmetres de línies de cablejat a la ciutat. Amb els moviments tectònics era habitual que hi hagués problemes de seguretat i accidents amb el cablejat de manera que el seu soterrament suposa una millora de la seguretat a les infraestructures públiques. Tot això segur que transformarà la vida de Tòquio, malgrat tot alguns activistes han titllat la sostenibilitat de “superficial”, altres han criticat la despesa o la gestió, vosaltres què en penseu de tots aquests canvis? Us llegeixo als comentaris.

Fonts

“Cuáles son y qué será de las instalaciones construidas para Tokio 2020 que van a quedarse vacías en las Olimpiadas.” El País, 24 de juliol de 2021. https://elpais.com/icon-design/arquitectura/2021-07-24/cuales-son-y-que-sera-de-las-instalaciones-construidas-para-tokio-2020-que-van-a-quedarse-vacias-en-las-olimpiadas.html

Cutieru, Andreea. “Pickard Chilton Completes Master Plan for the Global Gateway Shinagawa.” ArchDaily: the world’s most visited architecture website. ArchDaily.com., 6 d’abril de 2021. https://www.archdaily.com/959592/pickard-chilton-completes-master-plan-for-the-global-gateway-shinagawa

International Olympic Committee. “Tokyo 2020: Sustainable Games for a sustainable society.” Olympics.com. 25 de juliol de 2019. https://olympics.com/ioc/news/tokyo-2020-sustainable-games-for-a-sustainable-society

Perrozzi, Adonay. “Los Juegos Olímpicos: una oportunidad para grandes transformaciones urbanas.” Transecto, 16 de maig de 2021. https://transecto.com/2021/05/los-juegos-olimpicos-una-oportunidad-para-grandes-transformaciones-urbanas/

Shibuya Station. “Shibuya Station area Redevelopment Plan.” shibuyastation.com. Data desconeguda. https://www.shibuyastation.com/shibuya-station-area-redevelopment-plan/

Les notes divines de Yuki Kajiura: Vida i obra de la llegendària compositora

Important: Abans de començar m’agradaria comentar que aquest article és una col·laboració amb el Podcast Aventura x Japó i el blog Japanium. Aquest mes cadascú ha fet un article o vídeo al voltant del tema de les bandes sonores. Japanium amb un brutal reportatge sobre la història de les OST de l’anime i Aventura x Japó un vídeo sobre Joe Hisashi que surt la setmana que ve. No us el perdeu el seu contingut i us convido a descobrir-los! Important hi ha paraules destacades amb vermell les quals enllacen amb la música de la qual es parla a l’article per poder escortar-ho tot bé.

-Japanium Blog: https://japaniums.blogspot.com/

-Aventura x Japó (Twitch) https://www.twitch.tv/aventuraxjapo

-Aventura x Japó (Youtube) https://www.youtube.com/channel/UCqRk7FOpGRxsMWKXwdYctUg


El poder de la música

A les sèries i les pel·lícules d’anime hi ha diversos elements que conjuntament fan que una obra estigui més o menys polida. La narrativa per exemple constitueix l’esquelet sobre el qual s’assenta el conjunt, un món i una història que defineixen el concepte, els personatges i la trama. L’animació també juga un paper important: és el moviment, el concepte artístic, l’expressió artística i emocional… Hi ha un tercer element que és fonamental i al qual sovint no parem prou atenció; la música. Les bandes sonores o OST són determinants per a la qualitat d’una obra i la percepció que tenim d’aquesta. La música marca el to d’una obra, fins al punt que una mateixa escena ens pot transmetre sensacions radicalment diferents segons la banda sonora que hi soni. Un experiment que podeu fer per comprovar això és mirar l’escena inicial de Ghost in the Shell de Mamoru Oshii (1995), en la qual veiem com es forma una cíborg. La banda sonora de Kenji Kawai mescla música tradicional religiosa búlgara i japonesa, la qual cosa li confereix a l’obra el seu característic to existencialista. La terrible adaptació americana de la pel·lícula obre amb un calc absolut de l’escena original, però amb una banda sonora de pel·lícula futurista que ens transmet la típica acció buida del cinema americà. L’escena és exactament la mateixa, però la banda sonora ens determina un to radicalment diferent a les dues pel·lícules. Ara bé, la música no només marca el to, sinó també el ritme emocional d’una obra, posa tensió o calma, alegria o tristesa, aclaparament o alliberació. Què seria del viatge a les profunditats humanes i físiques de Made in Abyss sense la banda sonora de Kevin Penkin? Sora no Woto seria la mateixa oda pacifista i artística sense la música de Michiru Oshima? Serien el mateix els misteris, guerres i cops d’estat de Shingeki no Kyojin sense la banda sonora de Hiroyuki Sawano? Podeu estar segurs que no i per això avui m’agradaria parlar d’una dona que ha portat això de les bandes sonores a un altre nivell, l’autèntica reina de les OST Yuki Kajiura.

“Fes música o mor” l’huracà Kajiura toca terra a Tokyo

Kajiura va néixer a Tòquio el 6 d’agost de 1965 i al cap d’uns anys va emigrar amb els seus pares a l’antiga República Federal Alemanya (Alemanya Occidental) on viuria la seva infància. Allà el seu pare li va ensenyar a tocar el piano i la va esperonar a continuar amb la música. El pare intuïa que el talent de la seva filla per la música no era normal i ho van constatar quan amb només 7 anys aquella nena va compondre la seva primera peça: “Gràcies i Adéu.” A la seva infantesa Kajiura acompanyava amb el piano al seu pare, qui era un apassionat de la música alemanya. Quan començava el batxillerat la família va tornar al Japó i durant la seva adolescència no va compondre gaire música. Posteriorment va passar per la universitat on va estudiar literatura anglesa i després enginyeria de sistemes informàtics. Va treballar com a enginyera de sistemes fins al 1992 any en el qual va deixar-ho tot per dedicar-se a la seva vocació i professió: la música. En un primer moment tant la família com els amics se li van posar en contra dient que era una bogeria i que no se’n sortiria. Malgrat tot va seguir endavant i va debutar professionalment el 1993 amb el grup See-Saw del qual va formar part fins a la seva dissolució l’any 1995. La banda va tenir un èxit espectacular i va ser una cantera de llegendes del pop japonès com la mateixa Kajiura, la cantant Chiaki Ishikawa, i la cantant i escriptora Yukiko Nishioka. Arran de la seva participació amb See-Saw el seu editor li va demanar que compongués un àlbum amb altres artistes anomenat “Tea Afternoon”.  L’àlbum va arribar a les mans del cineasta Jun Ichikawa el qual li va demanar que compongués la música per la seva úlitma pel·lícula: Tokyo Kyôdai. Al cap d’uns mesos Yuki Kajiura faria el salt a l’anime per la porta gran i compondria ni més ni menys que la banda sonora de Shin Kimigakure Orange Road. A finals de la dècada dels 90 Kajiura compon les bandes sonores de diverses pel·lícules d’imatge real i crea àlbums propis dels quals destaquen Tsuki i DNA Present Rainbow. Fou el 2001 quan la seva carrera dins el món de l’anime faria un ascens meteòric, en només 2 anys compon la banda sonora de Noir, Blood The last Vampire, .hack// i Mobile Suit Gundam. Des d’aleshores Kajiura ha compost moltes de les bandes sonores més llegendàries de l’anime i del cinema japonès. És responsable de les bandes sonores de Tsubasa Chronicle, Gundam, Full Metal Panic, Kara no Kyoukai (les 11 pel·lícules), Bakumatsu, Eve no Jikan, Pandora Hearts, Fate/Zero, Puella Magi Madoka Magica, Sword Art Online, Boku Dake ga inai Machi, Fate stay night Heaven’s feel (les 3 pel·lícules), Princess Principal, Lord el-Melloi II Case Files i Kimetsu no Yaiba entre d’altres. En total ha compost 50 bandes sonores, 10 musicals, 3 àlbums en solitari i ha creat 53 àlbums en col·laboració amb altres artistes. Actualment està treballant en la banda sonora de les pel·lícules de Princess Principal i acaba d’estrenar les bandes sonores de Fhéna: la princesa pirata i Vanitas no Carte. Kajiura ja ha compost més de 1900 cançons, cosa que la converteix segurament amb la compositora més prolífica del Japó quan a bandes sonores es refereix, només Yoko Kanno, Kenji Kawaii o Joe Hisashi s’hi podrien comparar en igualtat.

Notes divines, com és la música de Kajiura?

Ja hem vist que Yuki Kajiura és una figura fonamental en el món de l’anime, però què és el que fa que la seva música sigui tan especial? Un element és la tímbrica, és a dir, els instruments que utilitza per a les seves composicions. A aquesta dona li agrada, “que la música sigui grandiosa”, per tant toca amb una orquestra sencera. En aquest sentit es nota la influència de la música alemanya de la seva infància, ja que utilitza algunes fórmules pròpies de les orquestres europees en les seves composicions. A can Kajiura no hi falta: un grup de violins tocant amb un ritme de percussió de fons, violoncels, violes, arpes, flautes travesseres de tant en tant, sintetitzadors per fer tot allò que no es pot fer de manera natural, baixos, guitarres acústiques i elèctriques… En fi, que utilitza tot el repertori del pop, el rock, el techno i la música de cambra amb instruments tradicionals japonesos. No és estrany doncs que molta gent afirmi que la música de Yuki Kajiura és del gènere Yuki Kajiura, ja que no hi ha res que se li assembli. En diverses entrevistes sobre els projectes de Kara no Kyoukai i Fate/Zero la compositora explica que a ella no li importa el gènere musical mentre li permeti transmetre les emocions humanes i és aquesta capacitat de barrejar-ho tot el que fa que la seva música sigui tan característica. Això ho podem veure a la banda sonora de Puella Magi Madoka Magica on utilitza el techno i sintetitzadors amb una orquestra europea de fons amb pals de pluja pel mig, mentre a la mateixa banda sonora hi posa cançons corals i d’altres gairebé de rock. Ara bé malgrat que sovint identifiquem Yuki Kajiura amb el seu estil més característic també té àlbums molt diferents com Fiction II on beu clarament de la música escocesa i celta utilitzant gaites i instruments locals. Fiction I en canvi beu més del pop anglès mentre que la majoria d’OST segueixen el que normalment coneixem com Estil Kajiura del qual parlarem en el darrer apartat.

Kajiurago: el llenguatge musical de Yuki Kajiura

Al seu debut amb See-Saw la compositora va descobrir que la peça angular de la seva música era la veu i no servia qualsevol veu, ella volia la veu d’un cor femení de poques persones. La combinació de violins, violes, violoncels, arpa i cor vocal és sens dubte la marca de la casa de Kajiura. Així doncs la compositora fundaria i dirigiria dos petits grups de vocalistes de primer nivell per poder treballar amb els seus projectes personals i amb les bandes sonores. El primer seria Fiction Junction el 2007, amb qui va tenir un període de gran simbiosi fins al 2014 i col·laboracions més esporàdiques fins a l’actualitat. El segon seria la joia de la corona: Kalafina que les va reclutar el 2009 quan el director Ei Aoki li va encarregar que compongués la banda sonora de Kara no Kyoukai. El quartet de vocalistes va impressionar tant a la compositora que va començar una relació de simbiosi amb el grup que donaria grans resultats. Malgrat el canvi, podem observar que els estils de Fiction Juction i Kalafina són molt similars fins al punt que hi ha cançons que costa distingir quin conjunt les canta. Parlant Kara no Kyoukai la seva banda sonora és una obra mestra amb uns cors místics, música de cambra i música tradicional japonesa, un dels millors treballs de la compositora.

Algú que tingui l’oïda entrenada al japonès notarà que la majoria de cançons de Kara no Kyoukai, Fate/Zero, Lord el-Melloi i d’altres no estan en l’idioma del sol naixent ni en cap altre de conegut… Estan en Kajiurago un idioma musical que es va inventar la compositora perquè el japonès, l’italià i l’anglès se li quedaven curts fonèticament; així doncs va crear un repertori de paraules sense significat per tal d’enriquir les veus. Quan li van preguntar sobre la utilització d’aquestes paraules sense significat a Anime Ginga va respondre: “Veient que molt pocs entenen l’anglès quan l’utilitzo i que molts menys entenen l’italià, no em trasbalsa utilitzar paraules sense significat. Quan no vull continuar amb un mateix tema, recordo que puc construir la meva pròpia llengua. Si em preguntes pels beneficis, no em condiciono pel significat, permeto als espectadors la llibertat d’imaginar-se’l i guanyo molta llibertat (component i cantant).” Al final Kajiura entén que la música transmet emocions per se i no pel significat de la lletra, per tant és igual utilitzar paraules sense significat mentre aquestes ens arribin al cor. Recomano que us passeu una estona escoltant la banda sonora de Kara no Kyoukai i la de Fate/Zero per apreciar el cant en Kajiurago, que us asseguro que no s’assembla a res que hàgiu sentit abans.

Així doncs Kajiura és una enginyera informàtica que es va convertir amb compositora musical. Ja des de petita era una virtuosa de la música a causa de les influències del seu pare i d’Alemanya, gràcies a les quals va començar a compondre als 7 anys. Quan va recuperar la música el 1992 va enrolar-se amb diversos grups fins que Jun Ichikawa li faria compondre la primera de les seves 50 OST. Després entraria a l’anime i no pararia de compondre bandes sonores llegendàries creant 2 grups pel camí i un idioma musical. Kajiura és sense cap mena de dubte una de les grans artistes dels nostres temps.

Nana Ràbia de Viure, Ràbia d’estimar

“Nana, crec que les coses sempre passen per alguna raó i crec que el nostre destí era trobar-nos. Pots riure si vols…”


L’aire fred es filtra per les comissures de la roba, mentre la neu deixa una dolça gebrada a les finestres del vagó on una noia desorientada busca un lloc on seure. Un tremolor, el tren comença el viatge des d’un poblet del nord del Japó cap a Tòquio. L’arrencada sobtada fa entrebancar la noia, la qual cau sobre un seient; aixecant la vista una noia amb mirada de foc, estètica punk i una bellesa extraordinària sobresalta la tombada viatgera. Les dues es disculpen i a tall de cortesia la punk li ofereix el lloc del costat a la viatgera, aquelles primeres paraules marcaran l’inici d’un viatge que canviarà per sempre a les protagonistes i als espectadors. La densa neu del nord nipó bloqueja les vies i les dues estranyes conversen animadament durant l’aturada. No podrien ser dues noies més diferents: la viatgera una noia alegre, xerrameques, enamoradissa i bleda fins a uns extrems insospitats; la punk una noia amb un caràcter aguerrit, apassionada per la música i de poques paraules. Vet-ho aquí, però, que les dues van descobrir que tenien una cosa en comú: el seu nom, Nana. Aquesta seria només la primera de les moltes coses que les Nana compartirien, les quals conversant en aquell tren aturat, cristal·litzaven la seva relació al mateix ritme que ho feia el gebre de les finestres. En arribar a Tòquio se separen, però el fil vermell del destí les tornarà a connectar uns dies més tard mentre busquen pis, un lloc que acabaran compartint i que es convertirà en el punt de partida d’una nova vida. Per quins camins ens porten les bledes i les punks?

Ràbia d’estimar

“L’amor és una història entre dos éssers humans, si no pots pensar en l’altre, és impossible que funcioni.”

Nana és una història que parla sobre l’amor, ara bé no és l’amor ensucrat, idealista i bleda que veiem a les pel·lícules americanes o als mangues shoujo. S’assemblaria més al que descriu l’opening de la sèrie, “una rosa trencada” que ens fereix amb les seves doloroses espines mentre ens emborratxa amb els seus suaus pètals. Ai Yazawa és una autora que m’encanta perquè es desprèn de totes les collonades que habitualment acompanyen a les obres que tracten l’amor, per parlar de les emocions humanes en el seu estat més pur i amb totes les seves violentes contradiccions. No és només de l’amor de parella del que parla la sèrie: sinó també el de l’amistat, el de la família, el de la banda i el d’altres vincles més difícils de catalogar. Vincles com el que uneix les dues protagonistes que compartint pis forgen un vincle tan fort que de vegades els resulta més difícil de gestionar que el que tenen amb les seves parelles. La força i el motiu que mou a les protagonistes de Nana és l’amor, que les empeny a mudar-se cap a Tòquio per  retrobar les seves parelles a qui fa temps que no veuen.

L’enamoradissa Nana Komatsu vol retrobar-se amb el seu xicot en Shôji, amb qui manté una relació a distància des de fa temps. Ara bé el dolç retrobament agafa un regust amarg a mesura que passen els dies, el seu vincle ja no s’ajusta als seus sentiments, com qui es posa ja d’adult una sabata de quan era petit. A mesura que passen els dies es fa evident que alguna cosa no funciona, els dos estan massa centrats en si mateixos per a estimar l’altre i les coses es van complicant. Malgrat tot, la Nana Komatsu segueix buscant desesperadament l’amor, tant és allà on sigui, tant és allà on la porti. És precisament aquesta, la segona característica que uneix a les Nana, la cerca de l’amor com una forma de vida, una forma de supervivència. I sí, he dit supervivència perquè realment les dues Nana se senten profundament soles, és per això que s’aferren desesperadament a les seves parelles i a l’amor, com el nàufrag s’agafa al tronc al mig de la tempesta. Aquesta dependència extrema les portarà sovint a relacions turbulentes tant en el sentit amorós com de l’amistat. Les dues estimen amb ràbia perquè quan no t’estimes a tu mateix l’única sortida és estimar a algú altre.

Ràbia de Viure

En els darrers anys he conegut bastantes persones que practicaven “altres formes d’estimar” i que em martellejaven amb discursos sobre el poliamor més interminables que el manga One Piece. Respecto totalment la seva forma d’estimar malgrat que no la comparteixo, ara bé molts deien una cosa que a mi em va semblar una mica pretensiosa “estimem com volem perquè hem treballat els nostres sentiments”. Jo crec que la cosa no va ben bé així, no és tant un “estimem com volem” com un “estimem com podem”. No podem escollir les nostres emocions, la nostra manera de sentir, la nostra sexualitat i encara menys la nostra manera d’estimar. Si ho poguéssim fer no tindria sentit escriure sobre amor perquè aquest no generaria conflictes ni incongruències. Nana precisament parla d’això d’estimar com podem i no d’estimar com volem. Al llarg de la sèrie anirem coneixent a diversos personatges més o menys secundaris que també tindran les seves pròpies maneres d’estimar i de sentir. Cada una de les parelles que seguim a la sèrie té les seves contradiccions, els seus rituals, la seva manera de fer i això no és perquè cada una s’ho gestiona com vol, sinó com pot. La Nana Ozaki i en Ren tenen una relació de dependència mútua extrema que de vegades els acaba fent mal i no és que els dos vulguin que això sigui així, simplement no saben com fer-ho d’una altra manera. La vida, les relacions personals, l’amor i totes aquestes coses s’aprenen (i perdoneu la falta de delicadesa) a base d’hòsties. Som maldestres per naturalesa amb les nostres emocions i és l’esforç que suposa cometre errors i aprendre’n el que fa que l’amor sigui el més bonic i el més difícil de la vida. Com cert personatge que lluita contra els seus propis desitjos per no fer mal a la gent a qui estima, o la noia que era incapaç d’enamorar-se d’algú per deixadesa pròpia, o el noi que no sabia a qui era lleial el seu cor. Viure i estimar és molt difícil, és per això que mai m’han agradat aquests discursos que intenten intel·lectualitzar l’amor o les emocions humanes per convertir-les en una sort d’ideologia. De vegades viure provoca ràbia perquè com diu la Nana “L’amor i el dolor van de la mà”  però val la pena perquè també en boca seva  “Encara que sigui dolorós, si continues vivint, en algun moment passaran coses bones.”

L’amor des d’una òptica femenina

Una de les grans virtuts de Nana és precisament que tracta l’amor i la vida des del punt de vista femení i no des de l’òptica masculina a la qual estem més avesats. Com se senten elles respecte dels homes, com gestionen les seves emocions, què implica el sexe per elles… M’ha agradat molt veure aquest altre punt de vista tan sincer, desenfadat i sense pompa que contrasta amb el que anem absorbint des de fa temps. No és només l’amor sinó la vida en general el que és diferent. A Nana constatem com una vida molt similar pot ser viscuda molt diferent segons si ets home o dona, com els passa als protagonistes de les bandes de punk-rock. Un dels moments més atrevits i impactants de l’obra és l’embaràs no desitjat d’un personatge, com ho afronta i ho viu en primera persona. Honestament crec que necessitem més obres així, que ens parlin de tu a tu dient amb crua delicadesa les coses com són. 

Consideracions Finals

Nana va ser la gran aportació artística d’Ai Yazawa a la humanitat i deixar-la incompleta fou el seu gran crim. Malgrat això crec que l’aventura de Nana val la pena, és com Berserk que encara que sigui una obra incompleta el que compta és el viatge i tant és si està acabada o no. Per molt que algunes coses quedin en terra de ningú al capítol 46 i Morio Azaka es veies obligat a improvisar un final abrupte al capítol 47, cada maleït minut de metratge val la pena. Parlant de Morio Azaka he de dir que la direcció artística de la sèrie és impecable en termes d’animació i sobretot de música. Perquè encara que l’amor és el tema principal de l’obra hi ha altres aspectes com la música, les bandes, la indústria musical o la vida a la ciutat que són molt interessants. Amb el que he dit a l’article no vull dir que Nana sigui una obra trista, ni de bon tros. Simplement és una obra que parla sobre les emocions humanes, de manera que igual que aquestes té moments alegres, tristos, angoixants, triomfals o de vergonya; és per això que és extraordinària. No us la perdeu.

Per què val la pena comprar anime a França? La curiosa relació dels francesos amb el Japó

Imatge d’una hipotètica filmoteca anime francesa (google imatges)

Ai la France, la France… El país veí és el rei de les revolucions, la cultura, el centralisme, mirar-se al melic, els drets socials i….. l’anime!? Doncs resulta que sí! Des de fa dècades els gals s’han convertit en el referent europeu de la cultura popular japonesa i també ho són pel que fa als estudis acadèmics, la literatura i altres qüestions. Des de l’obertura del Japó a l’exterior el darrer quart del segle XIX, els francesos van mostrar un gran interès per la cultura japonesa, fins a tal punt que l’art japonès va ser clau en el sorgiment dels corrents impressionistes i postimpressionistes de l’art Francès. La fascinació és mútua, el Japó sempre ha tingut en compte França en el seu procés de construcció com a estat modern. Per exemple, a l’era Meiji es van agafar els models urbanístics francesos per planificar les noves ciutats i l’exèrcit es va construir segons model gal. Aquesta estreta relació cultural ha seguit fins als nostres dies i actualment hi ha una gran influència de la cultura japonesa a França i viceversa. Avui en dia, això es tradueix en un bon feix d’animes que s’inspiren en la cultura francesa (Le Chevalier d’Eón, La Rosa de Versalles, Noir, Gosick…) i també que a França hi ha la principal activitat editorial pel que fa a l’anime de tot el continent Europeu. A qualsevol ciutat Francesa de mida mitjana hi ha alguna botiga d’anime i la cultura pop japonesa està present al país d’una manera que fins i tot a mi em va sorprendre. Fa uns 5 anys vaig visitar París i em va sorprendre veure com s’anunciaven serveis streaming d’anime al metro de la ciutat. Ara bé on em vaig quedar estupefacte va ser a l’hotel, quan vaig posar un canal de la televisió nacional francesa en horari de màxima audiència i s’estava emetent un capítol de Shingeki no Kyojin. Pensareu d’acord ho hem entès a França hi ha molt de friki, però nosaltres com ens en podem beneficiar? Doncs podem aprofitar l’extraordinari mercat francès per aconseguir mangues, animes, llibres, art i altres coses de la cultura japonesa que no es troben enlloc més i també a uns preus increïbles.

La varietat del mercat francès

Botiga de manga anime i altres a París

En el cas de l’anime la diferència amb casa nostra és abismal, aquí hi ha 3 editorials d’anime: Selecta Visión, Jonu Media i Coalise Estudio de les quals la primera controla gairebé tot el mercat. En canvi a França tenim 12 cases editorials només pel que fa a anime físic i 6 serveis streaming especialitzats. Pel que fa a les editorials manga estem igualats quan a nombre, tots dos països rondem les 20-24 editorials. Però sent justos moltes de les marques espanyoles acaben de començar i tenen menys de 5 obres a les espatlles i d’altres només són petites col·leccions d’editorials de literatura, res a veure amb el que trobem a l’altra banda dels Pirineus. Una editorial és més que una simple empresa que ven llibres o pel·lícules, normalment cada casa té un enfocament diferent i per tant aposta per un tipus d’obres o unes altres. En literatura per exemple hi ha editorials especialitzades en literatura japonesa (Satori), en literatura gòtica (Valdemar), en literatura independent (El periscopi, Les hores, Males herbes…) És a dir que tenir més editorials significa tenir més enfocaments i això també implica que ens arriba molta més varietat d’obres i propostes a les llibreries. Per tant a França en matèria d’anime podem trobar obres que aquí és totalment impensable que es llicenciïn perquè no encaixen amb les línies editorials o perquè són obres trencadores o independents. Per exemple a França podem trobar obres com Baccano, Haibane Renmei, Speed Grapher, Welcome to NHK o Subete fa F ni naru. No només les petites editores aposten per contingut independent, sinó que també ho fan gegants com Kazé que ha apostat per obres com Youth Literature (una adaptació a l’anime de grans obres de la literatura japonesa), Kara no Kyoukai (les filosòfiques pel·lícules d’Ei Aoki) o clàssics com Nana; tot això sense descuidar obres conegudes com Detectiu Conan o Kobayashi-San. La llacuna que tenim a Espanya va més enllà de les obres de culte, en alguns casos afecta a gèneres sencers com el Shôjo. A l’altra banda de la frontera el gènere femení per excel·lència s’edita habitualment amb obres com Nana, Fruits Basket 2019, Kimi ni Todoke, KareKano, Bokura Ga Ita… En definitiva hi ha una varietat d’obres que aquí no podem ni somiar. Pel que fa al manga malgrat que estem més igualats, París segueix tenint avantatges, per exemple aquí és relativament poc habitual que arribin mangues dels quals no hi ha anime anunciat, mentre que a França és més habitual. També que hi ha determinats gèneres com el manga històric o determinats sectors del manga independent que arriben amb més facilitat a l’altra banda dels Pirineus. Hi ha moltes obres editades allà que aquí no s’editen, que passi el mateix al revés és més difícil.

Une question d’argent

Però bé, deixem-nos de collonades, ha arribat l’hora de parlar del tema central l’argent, la pasta, el fuking Money que diria la Rosalia. I és que les polítiques de preus de les editorials a ambdós costats de la frontera no podrien ser més diferents. A Espanya les principals editorials d’anime (i molt especialment qui tots ja sabem) han optat per imitar en mesura del possible el funcionament del mercat japonès. Aquest últim tendeix a dividir les temporades de les sèries en entregues a mesura que van sortint i ho fan a preus molt elevats. Això passa perquè la principal font de finançament per a molts animes és precisament la venda dels Blu-Ray per entregues. Mantenir el format japonès a l’hora d’editar a l’exterior té certament un component romàntic, però genera 2 problemes importants: la fragmentació de les sèries i uns preus desmesurats. La qüestió és que al Japó amb el finançament dels estudis d’animació té un cert sentit anar editant per fascicles. Ara bé, quan les obres estan acabades resulta una mica estrany, voluminós i poc pràctic editar per fascicles. I a Espanya no només han imitat el format japonès sinó també fins a un cert punt els preus. Tot i que segueix sent molt més car al Japó, aquí no és estrany veure sèries o fins i tot parts de sèries que surten a la venda a preus de 65€ o fins i tot 70€. Tenint en compte que els salaris comuns aquí són de 1300-1500 € al mes, mentre que al Japó ronden els 3900 € al mes, dóna la sensació que seguir les polítiques de mercat nipones aquí, va contra el sentit comú. Evidentment no sóc editor i per tant no conec en profunditat els costos i les entranyes de l’edició de sèries, ara bé això no implica que no pugui criticar determinades pràctiques que evidentment són tèrboles.

A l’altre costat de la frontera el mercat de l’anime està molt més consolidat i el fet que hi hagi més de 12 cases editorials competint evita pràctiques abusives o monopolistiques com les que hem vist aquí. A França opten per un model diferent, tenen tres tipus d’edicions en Blu Ray i DvD i en general no divideixen mai per entregues sinó que intenten condensar el màxim de capítols en un sol pac. Així doncs sèries que aquí han sortit dividides en fascicles com Mahoutsukai no Yome o Steins; Gate, a l’altre costat de la frontera surten en un sol pac. A més a més els francesos han desenvolupat tipus d’edicions pròpies que es poden dividir en: L’édition Gold, L’édition Saphir i L’édition coffret A4. Les éditions Gold són sèries o pel·lícules en DvD que tenen un pac de tapa dura amb un format daurat i negre molt cuidat, que inclou tota una sèrie o una temporada sencera amb alguns extres. Aquests pacs solen ser molt barats, podent-los trobar en molts casos a preus de 5€, 10€, 15€, 20€ o 25€ res a veure amb els 36€ que costa aquí un fascicle bàsic i pelat en DvD. Les éditions Saphir són edicions en Blu Ray amb tapa dura i digipack que consten de la sèrie en alta definició, un llibret de la sèrie, algun extra i solen incloure tota una sèrie/temporada. El preu de les éditions Saphir i Blu-Ray en general és molt més baix que el de les seves homòlogues espanyoles. Un bon exemple d’això és The ancient magus Bride que a Espanya va sortir a la venda en 2 pacs a un preu de 65€ cada un, mentre que a França ho va fer en un sol pac que tenia el mateix format i característiques que l’espanyol a un preu de 60€ i al cap d’uns mesos va baixar fins als 45€. És a dir que el mateix a Barcelona val 130€ i a Perpinyà entre 60€ i 45€. Això és la tònica general de preus, ara bé hi ha casos més escandalosos com el de Steins; Gate que aquí amb la pel·lícula va sortir a la venda en tres pacs amb un preu total de 165€, actualment en val 100€! Mentrestant a França surt a la venda en un sol pac A4 molt més complet que el d’aquí a un preu de 79€ i actualment es ven a 30€-40€. No és només això sinó que moltes edicions col·leccionistes en Blu-Ray surten a la venda a França a un preu de 45€- 55€ i ràpidament baixen fins als 36€, algunes (com Fruits Basket 2019 o Violet Evergarden) surten directament a un preu 39€ i 46€ respectivament, lluny dels 65/70€ amb els que surten les sèries a Espanya. Amb descomptes es poden comprar sèries molt barates, hi ha clàssics de 25 o 30 capítols amb grans éditions Gold o Saphir que es venen per 10€, 15€, 19€ i en alguns casos fins i tot a 5€. En el cas de sèries llargues també es fan preus especials com és el cas de Monogatari (Editada per Dybex) que surt a un preu de 15€ la temporada de la col·lecció Blu-Ray i es ven sencera a 99€. 

Conclusions

En definitiva podríem dir que el mercat francès ens obre la porta a molts continguts de manga, d’anime i de literatura que aquí no tenim disponibles. La consolidació de les editorials ha permès que hi hagi una gran varietat d’enfocaments sobre la cultura japonesa i és gràcies a això que arriben obres clàssiques, noves o trencadores que aquí mai podrien arribar. També és precisament aquesta consolidació del mercat editorial el que ha permès que hi hagi una competència igualitària entre empreses i d’aquesta manera es fan impossibles els preus abusius i les pràctiques monopolístiques. Això a la vegada repercuteix en uns preus molt més baixos que beneficien el consumidor. També la comparació amb la política de preus de França és un mirall que ens mostra que les polítiques de preus a Espanya són una mica estranyes o tèrboles i com a consumidors n’hauríem de ser conscients. Per tant seria bo treure’ns de sobre uns quants prejudicis, aprendre a llegir el francès i gaudir dels avantatges de la cultura nipona al país de la baguette i la révolution. 

Recomanacions Anime temporada primavera 2021

Cada estació de l’any té les seves peculiaritats: canvia el clima, les activitats que fem, els horaris, la llum solar, etc. Una de les coses que canvia amb cada estació és la cartellera de sèries d’anime que hi ha en emissió. Avui vull parlar-vos de les estrenes que ens brinda aquesta estranya primavera de 2021, ben carregada de títols extraordinaris. Abans de comentar els animes en particular, vull fer una valoració global de la temporada. Com a primera notícia em sembla destacable que la quota d’Isekais per fi ha baixat fins a uns límits més acceptables, representant una mica menys del 10% de la cartellera. Una altra cosa que també s’agraeix molt és que en aquesta temporada hi ha bastanta varietat tant de temàtica com d’enfocament de les sèries. Així doncs tenim: shônens de tota la vida, alguns isekais, tres spokons, animes de ciència-ficció, comèdies romàntiques, drames, obres originals… Abans de recomanar algunes estrenes vull deixar molt clar que aquesta és una selecció personal dels títols que Jo veuré. Això vol dir que segurament hi haurà obres interessants que no estiguin a la llista. Cada temporada s’estrenen més de 50 sèries d’anime i cadascú decideix què veure a criteri personal.

86

Comencem les recomanacions de la temporada de primavera amb 86, un apassionant anime de ciència-ficció creat per A-1 Pictures i dirigit per Ishii Toshimasa. La sèrie compta amb la banda sonora del llegendari compositor Hiroyuki Sawano, responsable entre d’altres de la banda sonora de Shingeki no Kyojin. Des de fa molt temps la República de Sant Magnolia ha estat en guerra amb el seu veí l’Imperi Gadià, després de dècades sembla que la guerra s’està acabant amb Sant Magnolia com a vencedora. Des de fa anys el govern de Sant Magnolia es vanta de no tenir baixes al front gràcies a uns drons teledirigits que lluiten en lloc dels seus ciutadans, o almenys això és el que diuen… Evidentment, no hi ha una guerra sense sang i rere els murs que protegeixen els 85 sectors de la República hi ha grups de joves que piloten els drons i moren a la guerra; són el sector 86. Despullats de tota humanitat i tractats com màquines moren en secret. Les coses canvien quan una major de l’exèrcit Magnolià comanda el final de la guerra i decideix que la gent del sector 86 no morirà en l’oblit. Una història sobre la crueltat de la guerra, el racisme, l’oblit històric i una militar disposada a canviar les coses.

Mashiro no Oto “Aquelles notes blanques de neu”

Aquesta és (amb permís de Fruits Basket) l’obra que ens tocarà la fibra sensible aquesta temporada. Sawamura Setsu és un adolescent criat pel seu avi i el seu germà gran en un poblet del nord del Japó. L’avi era un virtuós intèrpret del Shamizen, un instrument tradicional japonès, el qual va transmetre passió per la música als seus néts. Quan l’avi mor s’apaga el seu so i amb ell també s’apaga el so d’en Setsu, qui perd la capacitat de tocar. En aquest punt el jove emprèn un viatge cap a Tòquio per intentar recuperar les notes perdudes. Desorientat en el camí de la vida s’aferra al Shamizen com un clau roent, mentre la seva mare l’obliga a anar a l’institut de Tòquio i el guia en aquesta nova etapa. Trobarà en Setsu les seves pròpies notes? Aquesta preciosa sèrie ens portarà pels preciosos camins de la música tradicional japonesa i pels tortuosos camins de l’adolescència. Amb una sensibilitat única, a mi m’ha captivat.

Fragment del primer capítol de Mashiro no Oto on podem observar el Shamizen en acció

Fumetsu no anata e “A tu l’immortal”

De la llegendària autora del manga de Koe no Katachi i de la mà de l’estudi Brain’s Base (Baccano, Spice and Wolf) ens arriba aquesta obra única sobre la immortalitat. Un ésser misteriós, sense forma ni emocions és enviat a la terra. És capaç de prendre la forma i les capacitats d’allò que troba. Primer és una esfera, després una roca, posteriorment la molsa que cobreix la roca, finalment prendrà la forma d’un gos que mor travessant la tundra i arriba al costat d’un noi. El noi viu en una ciutat fantasma enmig del gèlid desert, un dia ell i el gos decideixen emprendre un viatge cap al sud a la recerca d’una vida més enllà del glaç. Mentre camina per la tundra “allò” agafarà consciència i començarà el seu viatge infinit on trobarà noves persones, nous llocs i noves experiències. Yoshitoki Ooima ens proposa un viatge únic submergint-nos en la cultura dels indis de Nord-amèrica. A través de paisatges, poblats, paraules, ritus, vestits i llegendes anem entrant en un univers fins ara inèdit a l’anime i m’atreviria a dir que en la cultura pop en general. Un viatge on anirem veient com “allò” agafa consciència i en aquest procés Ooima ens descobreix alguns secrets de l’ànima humana.

Podeu gaudir-ne gratuïtament en català a anime.fansubs.cat. Aquest anime ha estat traduït al català per Lluna Plena no fansub.

Tràiler subtitulat al català per Lluna Plena no Fansub: Lluna Plena no Fansub: Anime

Super Cub

La Koguma és una estudiant de segon any d’institut que no té una vida especialment interessant; no té pares, ni amics, ni aficions. Un dia, farta del cansament que li produeix anar cada dia en bicicleta a l’institut, decideix agafar els pocs estalvis que té arraconats per comprar-se una Honda Super Cub, una motoreta vella. Amb la moto la Koguma per primera vegada torba quelcom que li agrada i s’atreveix a anar a llocs on no havia estat abans. Amb el nou vehicle arriben noves amigues, les primeres de la protagonista. Unes moteres que poc o res tenen a veure amb les moteres de casa nostra. Una bona animació (amb algun moment terrible de CGI), una banda sonora excepcional i una atenció malaltissa pels petits detalls de la vida quotidiana són els ingredients que fan que em deixi portar pel lleuger balanceig de les motos. Fins on arribarà la Koguma amb la seva Super Cub? Aviso que l’anime està patrocinat per Honda de manera que en alguns moments es nota una mica com es recreen ensenyant les motos però la sèries segueix essent genial.

Tràiler oficial de la sèrie (subtitulat en francès)

Shadows House “La casa de les Ombres”

De l’afilada ploma de Somato i de les experimentades mans de l’estudi CloverWorks ens arriba la inquietant Shadows House. Aquesta sèrie de misteri se centra en la família Shadows, uns aristòcrates sense rostre que viuen en una immensa mansió d’estil victorià. Els seus servents als quals anomenen “nines vivents” actuen com a cara dels seus amos i els netegen l’obscur sutge que desprenen i els cobreix tot el cos. La història se centra en l’Emylico una nena riallera que entra al servei de la Kate Shadow. Mentre es fan amigues l’Emylico es comença a fer preguntes: Qui o què són els Shadows? Què és aquesta mansió? Quins secrets amaga la família? Si voleu descobrir aquests i més secrets ho podeu fer en català a anime.fansubs.cat. Aquesta sèrie està subtitulada al català per CatSub.

Sayônara Watashi no Cramer “Adéu la meva Cramer”

Aquesta vegada us presento una història sobre futbol femení. La Sumire Suo és una jugadora de futbol apassionada, però durant els seus anys a l’escola va tenir una carrera futbolística mediocre. Quan comença l’institut es troba amb la seva rival futbolística Midori Soshikazi, qui la convida a unir-se a l’equip de futbol femení de l’escola sota la promesa: “No et deixaré jugar sola”. Juntes intentaran aconseguir arribar fins al màxim amb l’equip de futbol femení de l’escola, ho aconseguiran? Personalment no m’interessen ni el futbol ni els spokons i la sinopsi que us acabo d’explicar sembla la de l’anime d’esports número 45.329. Aleshores per què el poso a la meva llista de recomanacions? Doncs bé, fonamentalment per qui hi ha al darrere i és que el creador del manga original és ni més ni menys que Naoshi Arakawa, autor de la mítica Shigatsu wa Kimi no uso. No només això sinó que la sèrie està animada per LEIDENFILMS estudi creador de L’heroica llegenda d’Arslan, Cells at Work Black o L’espasa de l’immortal. La direcció de Seiki Takuno també brilla amb llum pròpia i tot fa pensar que aquesta sèrie anirà molt més enllà del futbol per centrar-se també en les emocions humanes. En aquest sentit l’ending és tota una declaració d’intencions.

Tampoc podem obviar algunes segones temporades i remakes que surten aquesta primavera, com l’esperada tercera i última temporada de Fruits Basket que ens estovarà el cor una altra vegada amb la seva calidesa. Ben diferent és la segona temporada de Yukoku no Moriarty (Moriarty el patriota) on continuarem la guerra dels germans Moriarty per destruir el pervers sistema de classes de l’Anglaterra Victoriana. També ens visita de nou la divertida i surrealista Zombieland Saga, en la qual després de morir durant una apocalipsi zombie una noia reviu com a mort vivent i decideix fundar un grup de música amb altres noies zombie. Finalment l’esperat remake d’una mítica sèrie d’aventures: Shaman King que a aquestes altures, crec que no necessita presentació.

Arte: la dona que ens obre les portes del Renaixement

Aquest manga ens presenta l’història de l’Arte Spalletti, una noia florentina dels segles XV-XVI provinent d’una família de la petita noblesa. Durant anys, el pare d’Arte va encoratjar la passió de la seva filla pel dibuix i la pintura, mentre que la mare intentava imposar-li rol que marcava la societat de l’època. A la mort del pare, la jove decideix rebel·lar-se contra el destí que li imposa la societat, quan intenta entrar com a aprenent en un dels tallers d’art de la ciutat. La noia perd l’esperança quan tots els tallers d’Art de Florència la rebutgen… Tots? Les coses canvien quan un artista solitari i amb una merescuda fama d’antisocial decideix prendre-la com a única aprenent. Comença així el difícil viatge d’una dona que es vol obrir pas a la Florència de la tardor del renaixement, una societat tan culturalment bulliciosa com misògina. Aquest manga de temàtica històrica i feminista ens endinsa al món dels tallers d’art renaixentistes. La nostra apassionada i optimista protagonista farà uns esforços sobrehumans per ser reconeguda com a artista i seguirem el periple d’ella i els seus amics en el camí de l’aprenentatge als tallers d’art. Els personatges i l’ambient atrapen des de la primera pàgina en una història que, sense deixar de ser trepidant, es pren tot el temps que li fa falta per desenvolupar els seus personatges i la trama.

Benvinguts a la Florència del renaixement (i el Barroc)

A Arte Florència no és un simple decorat sinó l’expressió de tot un món ja desaparegut on les coses es feien i es pensaven d’una manera molt diferent. Ja ho deia David Lowenthal: “El passat és un país estrany” i personalment afegeixo: El món abans de 1789 era un altre planeta: culturalment, mentalment, econòmicament, tecnològicament, políticament, conceptualment,…  El manga ens submergeix en aquest món de múltiples maneres, la més cridanera de les quals és l’ambientació. Veiem com la ciutat de Florència amb els seus icònics monuments es transforma per obrir-nos les portes a un paisatge urbà diferent on la fusta, les parades al carrer i els edificis religiosos prenen el protagonisme. No només és l’arquitectura, la vestimenta d’època també està treballada amb tota mena de detalls. Només veient com vesteix un personatge podem intuir la seva procedència o l’estament social al qual pertany. Hi ha una escena que il·lustra molt bé això, que és quan Arte comença a resar habitualment a l’església dels artesans (cap. 9) i la gent s’estranya de veure-la, perquè pel seu aspecte resulta evident que no prové d’aquell estament. Altres detalls com el mobiliari de les cases, la decoració d’aquestes, les eines que s’utilitzaven als tallers i els procediments per fer les obres d’art, ens ajuden a situar-nos en aquell context. L’autora sap com posar-se en l’ambient de l’època i per fer-ho s’ha documentat fins a extrems insospitats. Podem veure aquest treball quasi obsessiu a l’epíleg del volum 3 on l’autora comenta una discussió que ha tingut amb el seu editor sobre la forma del pa. L’editor li demana que dibuixi pans com els d’avui dia, però ella li comenta que els pans d’aquella època tenien una forma diferent. És un petit detall que ens diu molt sobre el que significa escriure bona ficció històrica. El més interessant, però és com l’autora aconsegueix recrear l’ambient social, cultural i sobretot el marc mental de l’època. Això es veu amb la naturalitat amb la qual es mescla la religió i la vida civil amb la gent menjant a l’església (cosa que confirmen nombrosos documents de l’època segons Burke), la mescla del poder i la religió, etc. Un altre aspecte molt interessant és el funcionament de la societat estamental. L’autora el retrata perfectament quan el gremi dels artistes de Florència s’ha d’ajuntar per fer els frescos d’una església i veiem com funcionen les relacions entre els mestres i els aprenents; el sistema de repartiment de les feines, el control de qualitat, etc. Parlant de gremis, no és casualitat que Kei Ohkubo tries Florència per fer aquesta història, ja que allà el gremi d’artistes era la Companyia de Sant Lucas, una organització que no tenia tant poder com en altres ciutats italianes. Això permetia als artistes molta més llibertat a l’hora de treballar o muntar els seus tallers i evidentment en qui entrava a aquests, això dóna més versemblança al cas d’Arte. Florència era un important port comercial i una de les ciutats estat amb més poder de l’època, per tant és lògic que hi hagi més moviments artístics. Ohkubo en cap moment es fa pesada, tots els aspectes de la societat renaixentista van aflorant de manera natural a mesura que els nostres protagonistes entren en contacte amb els diferents estaments socials i els personatges que els componen. L’autora compleix a la perfecció aquella màxima de “mostra, no expliquis” i això fa que Arte sigui una lectura que enganxa, atrapa i es fa lleugera.

Arte i Artemisa: El personatge i la persona

La nostra protagonista està basada en una dona real: Artemisa Gentileschi, una de les grans pintores del tardoraixement/ primer barroc italià. L’artista va destacar especialment pels seus retrats femenins i els seus autoretrats, ja que pintava des d’un punt de vista diferent del dels homes. Els temes mitològics i religiosos també eren molt presents a la seva obra com el seu quadre més famós Judit i Holofemes. Ara bé, la protagonista d’Arte no és Gentileschi i aquest manga no és pas una biografia, agafa algunes idees de la vida de l’artista, però no s’hi encadena. Des del meu punt de vista, aquest és el primer gran encert del manga que agafa la idea d’una noia que es vol obrir pas en el món de l’art d’aquella època i la fa interactuar amb el seu entorn. Kei Ohkubo segueix a la perfecció la regla de Mamoru Oshi de la qual vam parlar fa dos mesos; es documenta minuciosament per crear el món (la Florència del segle XVI), després crea una història (una noia es vol dedicar professionalment a l’art i ha d’obrir-se pas en aquest context). I finalment crea uns personatges que interactuen amb el món i la història. Invertint l’ordre de prioritats de la narrativa occidental, l’autora aconsegueix crear una història en la qual els personatges actuen en funció del món en què viuen i pensen dins els seus marcs mentals.

Així doncs, Arte s’aconsegueix apropar molt més a l’època que vol retratar que algunes biografies fallides d’Artemisa Gentileschi que van aixecar molta polseguera el segle passat. Els casos més famosos són la novel·la d’Anna Banti i la seva adaptació a Hollywood. El problema d’aquestes versions de la vida d’Artemisa és, com apuntava Gisellda Pollock, que “Artemisia havia estat “reescrita en els termes d’una heroïna del feminisme estatunidenc, la qual cosa evidentment no era. Ella era una dona catòlica criada a la Roma del segle XVI. No la podem refer com una superheroïna pel feminisme.”[1] Moltes versions biogràfiques de la vida d’Artemisa han aprofitat el buit d’informació sobre la seva vida i l’han emplenat amb la filosofia individualista estatunidenca. De fet, aquestes adaptacions de la vida de l’artista han generat notables polèmiques per la seva falta de rigor històric per una banda i acusacions creuades entre feministes i cineastes per l’altra. La causa de la discòrdia és relació tòxica que l’artista renaixentista va tenir amb el seu mestre, que va acabar violant-la. Alguns cineastes van maquillar o fins i tot idealitzar la violació de l’artista i això va generar moltes protestes de les feministes. De la mateixa manera algunes feministes han intentat instrumentalitzar Artemisa per als seus discursos, arribant fins i tot a falsejar la història per aconseguir-ho. En definitiva, Ohkubo ha estat molt més intel·ligent i s’ha deslligat de les cadenes de la biografia i les polèmiques estèrils per poder reivindicar la història i la dona sense posar-se en manglars.

La història a la ficció: divergències entre Hollywood i Akihabara

Imatge icònica del manga Vinland Saga un altre genial exemple de ficció històrica del manga

Escriure una obra de ficció històrica no és gens fàcil, s’han de tenir en compte un munt de variables com les biografies de persones reals, una recreació fidel de l’ambient, els esquemes mentals de l’època, etc. No us estic revelant res desconegut si us dic que en els darrers anys s’ha publicat una quantitat aberrant de ficció històrica: des de novel·les fins a pel·lícules passant per sèries, còmics i evidentment mangues. Tampoc descobreixo cap novetat si us dic que la immensa majoria de novel·les històriques i un gruix important de les sèries d’aquesta temàtica es passen la història pel forro dels pebrots. La novel·la històrica per exemple és de golejada el gènere que més petades li dóna als estudis historiogràfics. Personatges del segle XII amb esquemes mentals del segle XXI, feministes a l’imperi romà, víkings portant armadures de conqueridors hispànics, ibers que parlen “d’Espanyita” dos mil·lennis abans de la seva creació,… Res, cosetes que a la gent del gremi ens emprenyen una mica. El manga en aquest sentit té una manera de fer molt peculiar, per una banda tenim mangues i sèries que fan unes mescles molt estranyes de fantasia i història, que com els mateixos autors expliquen s’allunyen completament de la realitat (Shuumatsu no Izetta n’és un bon exemple). Ara bé, hi ha una tradició de manga històric molt consolidada, que està marcada per un rigor acadèmic, una bona escriptura i una profunda documentació. Sens dubte Arte de Kei Ohkubo és un genial exemple d’aquest segon grup.

Recentment Arechi Manga, una editorial de nova fornada, ha portat Arte al nostre país. L’edició del manga és realment preciosa i, ja que es tracta d’una línia de manga històric molt diferent del que és habitual a casa nostra, seria genial si els donem una empenta perquè puguin seguir arribant títols fantàstics com aquest.

Fonts

BURKE, Peter. El renacimiento italiano: cultura y sociedad en Italia. Alianza Editorial, 2016.

CANNON, Joann. “Artemisia and the Life Story of the Exceptional Woman.” Forum Italicum. Vol. 28. No. 2. Sage UK: London, England: SAGE Publications, 1994. pp. 322-341.

COHEN, Elisabeth S. “The trials of Artemisa Gentileschi: A Rape as History.” The Sixteenth Century Journal. Vol. 31. No. 1. pp. 47-75.

1 SCARPARO, Susanna. “Artemisa: The invention of a “real” Woman.” Italica. Vol. 79. No. 3. American Association of Teachers of Italian, 2002. pp. 363-378.

Kantô 1923: El terratrèmol que va esfondrar la democràcia Taishô

Nota inicial: Aquest article forma part d’un projecte conjunt de la divulgació de la cultura japonesa en català que hem fet amb el Blog Japanium i el podcast Aventura x Japó. Ens vam proposar que al llarg del mes de març cadascú fes un vídeo/article sobre un tema relacionat amb els terratrèmols. Us convido a veure el que han fet els altres i a descobrir-los, llegir-los, escoltar-los i així fer créixer la meravellosa comunitat de la cultura japonesa en català!


-Japanium Blog: https://japaniums.blogspot.com/
-Aventura x Japó (Twitch) https://www.twitch.tv/aventuraxjapo
-Aventura x Japó (Youtube) https://www.youtube.com/channel/UCqRk7FOpGRxsMWKXwdYctUg

“Durant el recent terratrèmol res del que ha ocorregut ha sobrepassat la crueltat humana. Fins i tot d’això en podem extreure ensenyances valuoses. Sota els nostres ulls han quedat al descobert els aspectes més crus i fins i tot més sagnants de la humanitat. Només d’evocar la llista que ens arriba, ens aclapara una tristesa incommensurable. Vivint a Tòquio, considero que haver sobreviscut fins avui dia és un miracle.”

Aquestes paraules van sortir del puny i la lletra de l’escriptor i periodista japonès Inosuke Nakahashi poc després del terratrèmol que va assolar la plana de Kantô l’1 de setembre de 1923. Aquell dia, a les 12 del migdia la terra es va començar a moure sota els peus dels habitants de la regió. Com si de serps es tractessin els edificis es retorcien escopint el seu letal verí en forma de runes sobre els habitants de la zona. En qüestió d’instants, gran part de Yokohama, Tòquio, Chiba, Kanagawa i Chizuoka van quedar reduïdes a runes. Als edificis que havien quedat dempeus no els esperava una fortuna millor. De les runes es van alçar 188 incendis gegantins que com tempestes de foc es van abraonar sobre la ciutat i els habitants durant dos dies. La llista de morts i desapareguts a la qual feia referència Nakahashi ascendia a més de 105.000 morts i 37.000 desapareguts. Ja no sembla tan exagerat, doncs això de “considero que haver sobreviscut fins avui dia és un miracle”. Però a què es referia quan deia que “res del que ha ocorregut ha sobrepassat la crueltat humana”? En quin context va passar aquest terratrèmol? Quines conseqüències va tenir per la dèbil democràcia Taishô? Va ajudar a l’ascens del feixisme Shôwa? Avui, vull  portar-vos pels dominis de la meva gran passió i ofici: la història i concretament per un dels racons més foscos de la història contemporània del Japó. M’acompanyeu?

El règim Taishô, Una democràcia?

Manifestació davant del parlament 1 de setembre de 1913

Aquest desastre humanitari, social i urbà va afectar d’una manera molt poderosa el curs dels esdeveniments polítics i va afegir més tensió a la ja polaritzada societat de l’època. Entre els anys 1913 i 1927 el Japó va passar per un període de relativa democratització de la política, després de dècades de governs autocràtics, aquest període s’anomena Democràcia Taishô. Des de la restauració de 1868 el país havia estat controlat des de l’ombra per una camarilla de polítics, majoritàriament ancians i militars, que es feien anomenar Genrô. Després de morir alguns dels líders del Genrô, els membres rasants van apostar per un canvi de timó i deixen en mans dels partits polítics la major part del govern. Durant aquest període d’obertura democràtica es constituirien els primers sindicats de treballadors (el primer fou el Yukiai a 1912) i es farien les primeres passes en les lluites obreres. Sorgeixen també les primeres dones treballadores, intel·lectuals i les primeres associacions feministes, com la Societat Onada Roja. Ara bé tots aquests processos es van dur a terme sota el jou de les brutals condicions socials que imposaven els Zaibatsu, uns grans conglomerats industrials que controlaven l’economia. Aquesta situació tensa de per si, es va complicar encara més amb el sorgiment dels potents grups anarquistes i comunistes del país i l’aparició de desenes de societats d’extrema nacionalista. Per acabar-ho de rematar el procés de modernització del Japó havia estat impulsat i dirigit principalment per les elits militars: primer el Bakufu, després els legitimistes i finalment el Genrô. Aquestes elits no veien amb bons ulls l’obertura democràtica del país i la proliferació del que ells anomenaven “idees perilloses” (comunisme, anarquisme, democràcia, feminisme, liberalisme…) L’exèrcit imperial va anar acumulant cada vegada més poder, fins al punt que cap a la dècada dels 20 ja controlava gairebé tots els ressorts del poder i drenava bona part de la riquesa de l’estat. La situació de malestar social va arribar fins a tal punt que mesos abans del terratrèmol un grup anarquista va decidir assassinar l’emperador; però van fracassar. Les condicions de vida de la població seguien empitjorant i la tensió política va anar escalant més i més… En aquest punt la terra va tremolar.

La massacre de coreans i anarquistes: un segon terratrèmol

Quan el terratrèmol va acabar, es van alçar 188 columnes de foc per les ciutats afectades, que van cremar durant dos dies. Enmig de la histèria col·lectiva i la desesperació es va començar a estendre un rumor “la culpa és dels coreans”. Com un verí pel cos es van estendre rumors com “3000 coreans estan saquejant Yokohama” o “els coreans estan posant bombes”. Aquests rumors es van fer cada vegada més forts i repetitius, finalment la repetició va convertir la mentida en veritat. En una situació d’histèria col·lectiva i atiats pels grups d’extrema dreta nacionalista molta gent es va creure els rumors. Es van constituir unes patrulles de “sometents”, que molts historiadors sospiten que eren membres de societats d’extrema dreta de l’època o estaven atiats per les mateixes i l’exèrcit. Durant els dies següents, aquests “sometents” van massacrar els immigrants coreans que vivien a la plana de Kantô. Les estadístiques no oficials diuen que haurien estat assassinats 2.613 coreans i 160 xinesos, però podria ser que en realitat el nombre de víctimes fos més elevat. Amb una fredor brutal, la policia es va quedar mirant mentre molts coreans eren brutalment torturats i assassinats per les turbes violentes dels “sometents”. La inhumanitat de la policia i l’exèrcit no es limitava només a la inacció. L’exèrcit (submergit profundament en una lluita de diferents faccions de feixistes radicals) va subministrar armes i ajuda a aquestes turbes violentes. El dia 5 de setembre de 1923 la policia va prendre el control dels “sometents” i van afirmar que posaven els coreans sota la protecció de l’exèrcit imperial. Si tenim en compte que durant dècades els ultranacionalistes havien estat hegemònics a l’exèrcit i que les faccions d’extrema dreta feixista i essencialista controlaven la totalitat de l’exèrcit, podem intuir que aquells coreans estaven en el pitjor lloc possible. Lluny de protegir-los molts dels coreans que van acudir a l’exèrcit van ser exterminats durant el trasllat a Narashiro. La cruesa dels esdeveniments és aclaparadora i ho és més si tenim en compte que aquesta matança no va ser executada per l’exèrcit imperial sinó per turbes de civils ajudats per societats d’extrema dreta i el mateix exèrcit. Aprofitant el caos, el general Tanaka Giichi (que més endavant seria el primer ministre del Feixisme Shôwa) va declarar la llei marcial i va utilitzar la policia i l’exèrcit per executar líders sindicalistes i anarquistes entre els quals destaca Sakae Ôsugi. La brutalitat de les tortures que denuncia la historiadora coreana Sonia Ryang a través de testimonis de l’època o a les actes policials i militars no deixa lloc a dubte de la implicació de les forces de seguretat i l’arrelament de les conductes feixistes violentes a l’època. Amb el caos de la ciutat l’exèrcit va poder exterminar aquelles amenaces ideològiques que els molestaven com el sindicalisme i l’anarquisme.

El terratrèmol que va esfondrar la democràcia

Documents militars i policials on hi ha el registre de coreans assassinats

Els fets tan terribles que descriu la gent de l’època i els estudis historiogràfics posteriors ens situen el terratrèmol en el seu context i la seva societat. En certa manera els fets que van ocórrer durant el terratrèmol i després podrien ser un primer avis del que vindria 5 anys després amb l’arribada del feixisme al poder. Es podria interpretar que les matances associades al terratrèmol van ser el primer acte de barbàrie de feixisme Shôwa, com ho seria anys més tard la Nit dels Cristalls trencats a l’Alemanya Nazi. La matança de civils coreans per part de turbes mixtes de militars i civils ens dóna un retrat d’una societat profundament desequilibrada i socialment castigada. Les condicions de vida al Japó dels anys 20 eren terribles i milers de persones morien anualment de fam, de tuberculosis o sobretot per les terribles condicions de treball de la indústria, el camp i la mineria. La brutal repressió que aplicaria l’exèrcit contra els anarquistes i sindicalistes durant el terratrèmol i la purga dels comunistes del març de 1928, va tallar qualsevol possibilitat de fer una revolució des de l’esquerra. Després d’això, les societats d’extrema dreta i el seu discurs van anar guanyant popularitat tant dins de l’exèrcit com fora d’aquest. Tot aquest context, sens dubte va ajudar al sorgiment de conductes racistes i violentes dins la societat, malgrat que no les justifica de cap manera. M’agradaria que aquest article fes reflexionar sobre el perill dels discursos d’extrema dreta, racistes i conspiranoics. També m’agradaria que quedés molt clar que els japonesos de 2021 no són els de 1923 i que la societat evidentment ha canviat molt i s’ha tornat profundament pacifista. És molt important tenir en compte la memòria històrica per construir un futur més tolerant i pacífic, però també és important no utilitzar aquesta memòria com una excusa per demonitzar un determinat país o societat. Finalment vull anunciar-vos que en els pròxims dies compartiré el meu primer article acadèmic on s’explica amb molta extensió què va significar el feixisme japonès i com i per què va sorgir.

En memòria de les víctimes del terratrèmol i de les víctimes de la intolerància.

Fonts

CROWLEY, James B. “Japanese Army Factionalism in the Early 1930’s.” The Journal of Asian Studies, vol. 21, no. 3, 1962. pp. 309–326. Recuperat de: www.jstor.org/stable/2050676 .

HANE, Mikiso. Breve historia de Japón. Alianza Editorial. 2000.

IWAO Seiichi, SAKAMATO Tarō, HŌGETSU Keigo, YOSHIKAWA Itsuji, AKIYAMA Terukazu,
IYANAGA Teizō, IYANAGA Shōkichi, MATSUBARA Hideichi, KANAZAWA Shizue. 78. Genrō. Dins:
Dictionnaire historique du Japon, volume 6, 1981. Lettre G. pp. 40-43. Recuperat de:
https://www.persee.fr/doc/dhjap_0000-0000_1981_dic_6_1_886_t2_0040_0000_2

LARGE, Stephen S. “Nationalist Extremism in Early Shōwa Japan: Inoue Nisshō and the’Blood-Pledge Corps Incident 1932.” Modern Asian Studies, vol. 35, no. 3, 2001. pp. 533-564. Recuperat de: https://www.jstor.org/stable/313180?casa_token=CSba1ziW4DgAAAAA%3AxBTqrlqb6iXs_KKsrivZQk5cVLlHGFEkC-tVx75u9-mWauQC9ZzI7cVSkDuZMltKIA2LfbDmAf4bh8Sw7t4QcE1Du_CltrV3KA8aWh3kHwG5ZYHpaEhm&seq=1#metadata_info_tab_contents

LÓPEZ-VERA, Jonathan. “El gran terremoto de 1923” en HistoriaJaponesa.com, 2018. pp. 212-223.

NAKANISHI, Inosuke, Erick Laurent, and Marguerite-Marie Parvulesco-Oya. “Plaidoyer pour les Coréens.” Ebisu-Études Japonaises 21.1 (1999): 75-81.

PIERRE-FRANÇOIS SOUYRI, « Le marxisme au Japon, entre émeutes du riz et répression généralisée (1918-1938) », La Révolution française [En ligne], 19 | 2021, mis en ligne le 01 février 2021, consulté le 04 février 2021. URL : http://journals.openedition.org/lrf/4522; DOI: https://doi.org/10.4000/lrf.4522

RYANG, Sonia. “The great Kanto earthquake and the massacre of Koreans in 1923: Notes on Japan’s modern national sovereignty.” Anthropological Quarterly 76.4 (2003): 731-748.

SCHENCKING, J. Charles. “The Great Kanto Earthquake and the culture of catastrophe and reconstruction in 1920s Japan.” The Journal of Japanese Studies (2008): 295-331.