Claus per entendre i interpretar Monogatari

El primer article d’una pàgina o una revista sempre és una elecció complicada perquè constitueix una base, un precedent del que la gent esperarà. Ha de ser un escrit que cali suficientment en el públic perquè vulguin continuar el viatge amb tu. Per això he decidit començar per la porta gran, amb una de les obres de culte més importants (i més vistes) de la història de l’anime; Monogatari.

Una obra singular

Aquesta llarga saga d’anime està encapçalada per Bakemonogatari a la qual segueixen nou temporades. L’obra es presenta amb aquesta sinopsi: Koyomi Araragi, veu un dia com una companya de classe, Hitagi Senjōgahara, cau des de les escales. L’agafa en braços i descobreix que la noia no pesa gairebé res, és absurdament lleugera. Tot i que Senjōgahara l’amenaça violentament perquè no li expliqui el seu problema a ningú, Koyomi decideix ajudar-la. Li presenta Meme Oshino, un home misteriós que viu en un edifici abandonat i va ajudar l’Araragi en el passat. “Visualment excepcional, Monogatari ens condueix pels diàlegs interminables escrits originalment per Nisio Isin a les novel·les Katanagatari. Considerada com impossible d’adaptar, aquesta sèrie de novel·les cobren un refinament extraordinari quan passen per les mans de l’estudi d’animació SHAFT. Monogatari s’ha convertit en un dels grans fenòmens culturals i comercials la darrera dècada al Japó trencant totes les estadístiques de ventes” (Edició francesa de Bakemonogatari)

Una història dels nostres monstres

Primera escena de Bakemonogatari

El nom d’aquesta obra ja apunta maneres; “Bakemono” lit. Monstre, “Monogatari” lit. Història. Aquest joc de paraules subtil amaga una de les obres més complexes de la història de l’anime. Bakemonogatari i totes les que la segueixen centren la seva trama en l’existència d’excentricitats, una espècie d’esperits que posseeixen els humans i adopten forma d’animal. Koyomi Araragi i tota la resta de protagonistes femenines pateixen un d’aquests monstres. La primera de les excentricitats que es presenta, és el cranc. Un ésser que ha robat el pes de Hitagi Senjōgahara i l’ha convertit en una entitat tan lleugera que se la pot emportar el vent. Això ho descobrim a la primera escena de la sèrie, que constitueix tota una declaració d’intencions en l’àmbit artístic. Un cop l’Araragi descobreix el problema de la seva companya decideix ajudar-la. Fent cas omís a les seves amenaces l’Araragi la porta a una fàbrica abandonada, on li presenta al misteriós Oshino Meme. Un expert en excentricitats disposat a ajudar-la sempre que sigui sincera i li pagui els honoraris. Meme li explica que només ella pot vèncer el cranc i que per la seva banda es limitarà a fer de guia. Oshino prepara una sessió que comença com una espècie d’exorcisme i ràpidament es converteix en una sessió de psicoanàlisi. Gràcies a les incisives preguntes de l’expert descobrim més sobre el passat de la Senjōgahara. Un passat fosc marcat per la ruïna dels pares i l’abús sexual. A poc a poc el cranc va cobrant forma de les pitjors pors i traumes de la noia, descobrint la seva autèntica naturalesa. El cranc no és un esperit sobrenatural, l’ha creat la mateixa Hitagi per evitar enfrontar-se al seu trauma. D’això va Monogatari, no d’esperits i vampirs sinó dels monstres que dins nostre. Nisio Isin explora la ment humana i els nostres dimonis interiors donant-los vida en forma d’excentricitats. L’estrès d’una delegada que intenta ser sempre perfecta i es converteix en un gat monstruós mentre dorm. La maleïda pota de mico de Kanbaru Suruga que esdevé la forma més pura de l’odi. Els creadors de l’obra aconsegueixen submergir-se en les profunditats de la ment humana a partir dels seus personatges. SHAFT no es conforma i utilitzarà tres registres més per mostrar com es comporta la nostra psique.  Tot i la serietat del tema i la profunditat amb la qual es tracta, Monogatari no és en absolut un “anime de tesi”. Tota la sèrie està plena d’un humor intel·ligent i surrealista que combina d’allò més bé amb els seus excèntrics personatges i l’ús de tots els tipus d’animació coneguts fins ara.

Segon registre: flaixos i pensaments

Si en el primer registre observàvem el comportament de la ment a partir d’històries, ara observem el seu funcionament en temps real. Ho fa gràcies a l’ús de “pantalles flaix”, unes pantalles que apareixen sempre en un període de temps inferior a un segon. Consten o bé d’un color pla amb el seu nom escrit o bé d’una frase amb un color de fons. Les “pantalles flaix” amb frases no són més que els pensaments dels personatges en temps real. Tots els pensaments, indiferentment de si tenen relació o no amb el que està passant en pantalla. Simula el comportament de la ment; un corrent irregular de pensaments que flueixen encara que no tinguin ni sentit ni relació amb el que estem fent. En aquest sentit l’obra ens fa notar que per més surrealistes que puguin ser els nostres pensaments, no són anormals. I ens posa davant els morros la influència del subconscient en el nostre dia a dia. Les pantalles en un únic color són alguna cosa més primària i immediata: percepcions o sensacions. Per exemple Vermell (perill i ferida física o emocional), negre (sensació que alguna cosa no va bé), blanc (estar en blanc), groc (idea), etc. Hi ha colors menys utilitzats cada u amb el seu significat. En definitiva donen molta informació comprimida en un flaix, tal com ho fa la nostra ment diàriament. També hi ha flaixos amb frases a l’inici d’alguns capítols que donen informació condensada sobre la història, com passa a Bakemonogatari i Monogatari Series Second Season.

Tercer Registre: simbologia i animació

“A SHAFT se l’associa amb uns tics estilístics molt concrets. Minimalista i sovint amb escenaris de fons abstractes oberts a la interpretació. Canvis massius entre l’obra emesa a televisió i  les edicions blu ray, així com les inclinacions teatrals buscades en obres com March comes in like a lion. I evidentment l’inestimable moviment de coll extrem que ha esdevingut el segell de les seves produccions, així com en la firma personal del director Akiyuki Shinbo.” (Nick Creamer periodista d’Anime News Network.) No hi ha dubte que SHAFT és un estudi molt particular amb una marca artística única i segurament Monogatari és la màxima expressió d’aquesta manera de concebre l’animació.  La sèrie s’assenta sobre llargues hores de diàleg que componen el 90% del total. Cal fer-ho molt bé per mantenir l’atenció de l’espectador en aquestes circumstàncies. Com ho fan? Doncs en bona mesura gràcies a composicions clarament minimalistes que busquen sorprendre l’espectador. A partir dels colors vius i plans, composicions úniques, plans sorprenents i uns escenaris surrealistes; l’obra capta i manté l’atenció de l’espectador durant les llargues converses. L’escenari però també ens parla de l’estat anímic dels personatges a partir de la paleta de colors i sobretot de les impactants imatges creades per representar les converses. Per exemple a l’episodi 8 de Bakemonogatari els protagonistes mantenen una conversa que es va complicant al voltant d’un argument. A mesura que avança la conversa, els llibres vermells que hi ha a la sala van construint formes representant l’avanç de la conversa. Quan ella deixa anar un comentari absurd i fora de lloc l’edifici de llibres cau en sec perquè el seu comentari ha desmuntat la conversa. Simbologia gràfica, animació i entorn és el tercer registre que utilitza Monogatari per parlar de la ment humana. 

El sexe a Monogatari

Monogatari també és coneguda pel seu fanservice que no deixa de ser peculiar. Hi ha moltes referències sexuals a la sèrie i la manera com es representa s’ha considerat sovint una paròdia de l’ecchi. Un exemple de manual és una escena de Kizumonogatari en la qual el vent aixeca la faldilla de la Hanekawa. El moment es va intercalant amb l’escena de l’alineació dels planetes de la pel·lícula “2001 una odissea a l’espai”. Òbviament la saga parodia en part les escenes calentes presents a moltes obres del medi. Però com apunta Josh Dunham en el seu article “Monogatari the sexuality is the narrative” el tema va una mica més enllà. El sexe a Monogatari serveix per fer una distensió tant per l’espectador com pels personatges, és una manera de recarregar les piles. Però la tensió sexual entre alguns personatges serveix per definir d’alguna manera la seva relació. Podria estendre’m molt en aquesta qüestió però no puc aportar quasi res que no hagi dit Dunham a l’article que acabo d’esmentar.

Valoració final

Monogatari és una de les millors obres de la història de l’anime. És atrevida en el seu tema i mostra el comportament de la ment humana a un nivell de detall inquietant. És brillant en la seva execució que dóna un interessant marc simbòlic, visual i argumental a l’obra. Malgrat la seva profunditat, no és una pesada obra de tesi com ho podria ser Serial Experimets Lain. Monogatari té un humor divertidíssim i surrealista, uns personatges carismàtics i explosius combinats amb una delirant animació que no deixa indiferent a ningú. En definitiva si us agrada l’anime, no us podeu deixar perdre aquesta obra.

Pregunta freqüent: Com collons es mira Monogatari?

Hi ha dos ordres per fer-ho: el d’emissió (que jo recomano) segueix l’ordre original en el qual es va emetre la sèrie. Després hi ha l’orde que segueix cronològicament els esdeveniments. 

Ordre d’emissió

  1. Bakemonogatari
  2. Nisemonogatari
  3. Nekomonogatari: Kuro
  4. Monogatari Series Second Season
  5. Hanamonogatari
  6. Tsukimonogatari
  7. Owarimonogatari
  8. Kizumonogatari
  9. Koyomimonogatari
  10. Owarimonogatari ge

Ordre cronològic

  1. Kizumonogatari
  2. Nekomonogatari: Kuro
  3. Bakemonogatari
  4. Nisemonogatari
  5. Monogatari Series Second Season
  6. Tsukimonogatari
  7. Koyomimonogatari
  8. Owarimonogatari (I i II)
  9. Hanamonogatari
Trailer de la sèrie

Sithious18

Dones fortes des del tinter del Sol Naixent

Per celebrar el 8 de març durant una setmana vaig penjar al Facebook de la pàgina recomanacions d’animes amb dones fortes i molta presencia femenina. N’he triat 7, deixant-ne molts al tinter però totes les que hi ha aquí són obres mestres de les quals vull escriure amb més extensió. Espero que gaudiu amb aquest recull personal.

“Fins i tot si el món estigues per morir. Fins aquest moment tot és el nostre futur”

Comencem amb Sora no Woto “El so dels cels”. Una de les obres més singulars de Mamoru Kanbe. “La Kanata Sorami és una noia que viu en un món on la guerra ho ha destruït tot. Després d’un armistici que posa fi a la llarga guerra, la clarinetista i soldat de segona classe és reassignada a un bastió de la petita ciutat de Seize (basada en Cuenca). Allà altres noies resideixen per a complir diverses tasques. Primer: mantenir i protegir la fortalesa, segon: contribuir en les tradicions de la ciutat, ja que totes són noies joves i els contes folklòrics parlen de joves donzelles que mantenen un dimoni sota control. Tercer: estar preparades en cas d’un atac per a l’aïllament de la ciutat.” Aquesta obra està protagonitzada totalment per les dones de la fortalesa. Per una banda ensenya el seu dia a dia a la fortificació i per l’altra va revelant subtilment les històries personals de cada una, així com el món de llums i ombres creat per Kanbe. Aquest director demostra una força expressiva brutal a l’hora de crear imatges acompanyades d’una espectacular banda sonora. Un dels punts més destacables és la introducció de la cultura femenina i la seva cosmovisió. La idea de la resolució pacífica de conflictes i la vida en comunitat contraposats a la violenta cultura militar dels homes. Sora no woto és una obra optimista i valenta que troba la seva força en els detalls i les seves protagonistes.  L’obra tanca els seus capítols amb una reveladora cançó titulada Girls Be ambitious!

“Noir… El nom d’un antic destí. Dues donzelles que governen la mort. Les negres mans de les quals protegeixen la pau del recent nascut.”

Noir  és un clàssic d’aquells que no moren mai. Aquesta misteriosa sèrie segueix a Mireille Bouquet una assassina que actua des de París. La seva feina li resulta senzilla fins que coneix a Kirika Yomura una jove japonesa que ha perdut la memòria i demostra unes extraordinàries aptituds pel que fa a l’ominós ofici. Bouquet s’emporta a Yomura a París on començaran a ser perseguides per una organització que opera per tot el món. A mesura que passa el temps es desvelen els foscos secrets de l’organització i de les dues assassines. Els seus encàrrecs les porten a cometre atrocitats que les posen cara a cara amb dures realitats que les refermen o les fan dubtar en les seves conviccions. És una obra que transita per la França urbana, la Còrsega mafiosa i acaba als misteriosos Pirineus catalans amb un detallisme narratiu impressionant. L’aclaparador protagonisme de les dones en aquesta obra posa de manifest el seu caràcter trencador, més si tenim en compte que es va emetre el 2001. El punt interessant aquí és que estem davant de dones assassines que de manera més o menys justificada es qüestionen el que fan. Trenca amb el rol de la dona bona i pacífica per presentar-la com un ésser complex capaç de fer el mal també. Una obra que en els petits detalls i progressius descobriments, amaga una potència narrativa inèdita. Està dirigida per Kōichi Mashimo i porta la música de Yuuki Kajiura reina indiscutible de les bandes sonores.

“L’estrella Roja ascendeix”

Si parlem de manga feminista hem de parlar d’Akatsuki no Yona “Yona, princesa de l’albada” de Mizuho Kusanagi. Sinopsi; Yona és la princesa del regne de Kôka, (inspirat en la Korea del segle VIII) filla única criada sota els atents cuidats del seu pare i del seu escolta Son Hak. Als pocs dies de complir els 16 anys, el seu cosí Soo-won (de qui està enamorada) ve a visitar-la a satisfacció d’ella. Però les coses es tornen ràpidament quan una nit, Yona descobreix que Soo-won ha matat el seu pare i ha donat un cop d’estat.

Abans que la matin aconsegueix escapar amb Son Hak i buscar ajuda en el clan del vent. En aquesta fugida Yona prendrà consciència de la mala gestió del seu pare i es decidirà a recuperar el tron, esdevenir sobirana i arreglar el país. En el viatge, Hak li ensenya a lluitar fascinat pel caràcter de la jove i la seva mirada ardent. La princesa de cotó fluix es va convertint lentament en la reina de foc gràcies a la seva capacitat per tractar la gent i la seva fèrria voluntat. Yona és segurament la més emblemàtica heroïna del manga contemporani i crec que és una obra perfecta per regalar tant als joves com als no tan joves de la casa.

“Els mangas shojo i les cançons d’amor m’il·luminen per igual, però sense importar el que faci no aconsegueixo sentir-ho. Comprenc la paraula sense buscar al diccionari però, sento que el seu sentit no m’arribarà.”

La vida també és amor i Yagate Kimi ni naru “Fluint dins teu” ens ho recorda d’una manera especial. “A la Yuu sempre li ha encantat el manga shoujo i les històries d’amor. Espera amb candeletes el dia que un noi se li confessi i engegui una de les històries que llegeix assíduament. Però el dia que això passa no sent res en absolut i acaba per rebutjar-lo. En aquest moment coneix a l’encantadora presidenta del consell estudiantil Touko Nanami i li demana ajuda. La següent persona en confessar-se-li serà la mateixa Touko.” Aquest és un romanç atípic i madur que parla d’aprendre a estimar i el despertar de la sexualitat. La Yuu no sap estimar ni entén els seus sentiments i serà quan la Nanami forci una mica la situació, que potser trencarà els murs del seu cor. És una història profunda i delicada, que, amb el tractament preciosista que li dóna Studio Troyka, brilla amb llum pròpia. Una història sobre el difícil que és estimar i trencar els nostres propis murs.

“Però avui en dia hi ha guerra a tot arreu. No m’agrada aquest cel.”

Cinquena obra, aquesta serà una mica particular, ja que es tracta d’una segona temporada; Last Exile: Ginyoku no Fam. “Last Exile: Fam, el vent xiula”. La primera temporada de Last exile va sortir el 2003 i és considerada un gran clàssic del Shonen. Ens trobem en un món on els vehicles aeris es van avançar sis segles a la revolució industrial. En la primera temporada seguim les proeses d’en Claus i la Lavie en la seva aventura per creuar el mar de turbulències i fer una revolució amb la tripulació del Silvanna. La segona temporada va sortir 8 anys més tard i va demostrar un encertadíssim canvi de rumb. Situada 10 anys després de la primera temporada, la història protagonitzada per les pilots Fam i la Gisey no deixa indiferent a ningú. Aquesta vegada veurem com s’ho menegen les joves pilots amb altres dones i homes per plantar cara a l’ascens de la Federació d’Hades un país expansionista que amenaça la vida de tot Pratera. La guerra, la política, la increïble construcció del món i un protagonisme de dones fortes són els principals ingredients que han convertit a Last Exlie en un clàssic immortal.

“No ets el jutge absolut, no de  famílies ni amics. No pots valorar la felicitat que mai has tingut!”

Sisena obra, una distòpia, una de les grans de la història de l’anime; Psycho Pass. Aquesta és una sèrie de ciència-ficció que ens situa en un futur pròxim on milers de sensors mesuren el coeficient de criminalitat dels ciutadans, per determinar les probabilitats que cometin un acte delictiu. La policia treballa en equips formats per inspectors i executors. Els primers controlen els operatius i els segons treuen de circulació a criminals en potència. La inspectora Akane Tsunemori i el seu company Shinya Kogami combaten el crim en una societat dominada pel totpoderós sistema Sybil que actua com a jutge, jurat i executor. Aquesta obra de 2012 és considerada una de les millors del medi. La inspectora Tsunemori arriba a la policia preparada i amb fermes conviccions que es van esquerdant a mesura que va coneixent les diverses cares del sistema. Amb la seva actitud canviarà la manera d’operar del departament mentre es va endinsant en els foscos secrets de la societat de Sybil. La seva força de voluntat i tafaneria la posarà enfront d’un sistema que està molt lluny de ser perfecte, aconseguirà canviar-lo? Quina és l’autèntica naturalesa del sistema?

“Però en aquest moment trobo altres coses. Com el món o la manera de viure d’altres persones totalment preciós i meravellós. Es torna quelcom entranyable. Vull aprendre més i més al respecte, crec que per això viatjo.”

Tancarem amb la restitució d’un clàssic: Kino no Tabi: The beautiful World (2017) “El viatge de Kino: El món preciós”. Aquesta és una versió que millora molt un clàssic del 1998 donant-li una animació espectacular i una encertadíssima direcció. Aquesta obra parla d’una viatgera que no s’atura mai més de tres dies en un país. La misteriosa Kino viatja per un món fantàstic ple de petits països, molt peculiars cada un, separats per una immensitat de camps, camins i boscos. Cada un dels països serveix a l’autor per reflexionar sobre els valors morals, la religió i l’anima humana. Tot plegat en un format episòdic que actua a manera de piscolabis de cultures i realitats. L’enigmàtica i flexible personalitat de la Kino ajuda a una reflexió basada en la diferència. Precisament és en la reflexió on trobem la característica més estranya de Keiichi Sagsawa, els objectes parlen. En aquest cas qui parla és Hermes la moto de la protagonista que l’acompanya en tot el viatge i fa de contrapès emocional de l’obra. Sense cap mena de dubte Kino és un dels personatges femenins més enigmàtics de la ficció, si voleu viatjar a altres mons, pugeu a la moto darrere la viatgera dels lliris vermells.

Sithious18

Ressenya manga: Records of the Lodoss War: La bruixa Gris

Portada del magna
Portada del manga

Any de publicació: 1994

Volums: un de 600 pàgines

Autors: Ryo Mizuno i Yoshihiko Ochi

Editorial: PlanetaDeAgostini

Aquest manga és l’eix central de Lodoss War, un clàssic d’aventures publicat originalment a la revista Kadokawa Shoten que va marcar tota una generació. Consisteix en l’adaptació d’una novel·la del mateix autor publicada a 1988. El manga va sortir en paral·lel amb l’emissió d’una sèrie anime de 12 OVAs que continuaria posteriorment. Ara que tenim l’obra situada en el seu temps, permeteu-me presentar-vos-la: Temps era temps, hi va haver una terrible guerra entre la deessa de la Creació i la deessa de la Destrucció que feia estremir tota la terra. Ambdues deesses moriren en la guerra i crearen el que la gent anomenava la terra maleïda: Lodoss. Ara, alguna cosa està passant a la terra de Lodoss, un mal afligeix l’illa. Parn, un imprudent i jove guerrer junt amb els seus nous amics accepten la missió de trobar una solució per aquest mal. Missió en la qual es veuran involucrats en una lluita més gran entre el bé i el mal des de la guerra entre les deesses.

Un Poema èpic

Segona pàgina de Record of the Lodoss War

Aquest manga comença amb una escena meravellosa. Veiem com una elfa es troba un joglar al bosc, que lira en mà, canta una llegenda sobre els 6 herois de Lodoss. Ella s’asseu a escoltar-lo fascinada mentre ens ambientem en l’atmosfera. Això és Records of the Lodoss War, un d’aquells poemes que a antic, s’haurien recitat al voltant d’un foc i al son d’una lira. S’explica com una llegenda èpica centrada en uns herois que no dubten en enfrontar-se al mal per fer honor als seus principis. És un clàssic trajecte de l’heroi i els seus companys cap a una gran aventura. Amb una narrativa fluida i natural, que intercala acció, trama i distensió en el moment just.

Influències

Una de les primeres coses que notareu de Lodoss War són les seves influències: El senyor dels anells i especialment el joc de rol Dracs i masmorres. Si esteu familiaritzats amb la cultura friqui, no us costarà veure, que aquest manga és, de fet, una aventura de rol molt ben portada. Lodoss és quasi un calc de la Costa de l’espasa de D&D on trobem nans, elfs, humans, goblins, etc. Fins i tot la composició del grup dels herois és la típica d’una partida: el mag, el guerrer, el lladre, la curadora,… La part interessant de tot això, és que Mizuno respecta el model narratiu basat en la creació de mons com a pilar central. Ho podem observar en les cultures dels diversos països de Lodoss, les quals exhibeixen un fort caràcter propi. Valis està basat en una espècie d’Europa medieval fonamentada en la religió i una ètica cavalleresca que impregna la mentalitat i les vestimentes dels seus habitants. No pessigarem pel regne de Fawn en cap moment, però amb les paraules i la vestimenta del seu rei podem imaginar la mena de país que és. El que aconsegueixen els autors amb això, és que el lector tingui la sensació que el món de Lodoss viu més enllà de l’aventura dels nostres protagonistes. És aquí on es nota que tot està basat en el rol. Aquests jocs consisteixen a interpretar un personatge en un determinat món per construir entre tots una història i això és el que fa la companyia d’en Parn. Participen d’una aventura a la immensa Lodoss però el món giraria encara que ells no hi fossin. El problema d’aquestes marcades influències (i aquí és on flaqueja l’obra) és que fan que la trama sigui poc original i no mostri res de nou. Això fa que la història resulti força previsible.

Una història típica però ben executada

Com acabo de dir aquesta és una obra típica en els aspectes narratius i conceptuals, però el que la fa tan interessant és que està magníficament ben executada. Per una banda compleix amb la “Regla de Mamoru Oshii” que consisteix a tenir la creació de mons com a columna vertebral de la narrativa. Per altra banda, hi ha una bona construcció dels personatges. El nan, Ghim té un passat personal que va gotejant com lentament mentre es desenvolupa l’aventura. Primer veiem com marxa del seu lloc d’origen prometent tornar amb algú. El seu secretisme serà motiu de recels i dubtes dins del grup. El mag Slayn anirà descobrint els fets que han commocionat l’acadèmia de màgia durant la seva absència. Aquesta és la gran fortalesa de Ryo Mizuno, la dosificació i els tempos amb els quals es dóna la informació. Aquesta dosificació subtil, com el degoteig d’una estalactita en una cova que ens va descobrint la història gota a gota.

El caràcter de la il·lustració de Yoshihiko Ochi

Una cosa que pot xocar al lector actual de manga és l’estil del dibuix característic dels 90. És una il·lustració que marca molt més les galtes i formes de la cara, estilitza més els seus personatges que tenen els ulls extremadament grans i els nassos punxeguts. Particular d’aquesta obra és el caràcter que té la línia, engruixida en punts estratègics per dotar de més potència les escenes i els personatges. La força que aconsegueix amb la ploma fa que l’obra tingui un aire únic i respiri expressivitat. Encara que aquesta línia forta va en detriment dels entorns, ja que, no permet la subtilesa del paisatge que tendeix a ser massa tosc.

Paisatge del manga

Conclusió i edició

En conclusió aquesta és una obra on no trobareu grans innovacions però sí un clàssic de fantasia molt ben executat. El manga està recollit en un volum únic editat el nostre país per PlanetaDeAgostini en una edició de tapa dura molt ben cuidada a un preu de 25 € (tinguem en compte que agrupa 3 volums convencionals). Si busqueu un manga per passar una gran estona sense gaires complicacions, Lodoss War és una gran opció.

Sithious18

Animes temporada hivern 2019

Cada tres mesos comença una nova temporada d’anime i voldria parlar d’algunes obres de la d’hivern de 2019. Comentaré 4 joies que ens està deixant i que no us podeu perdre.

Yakusoku no Neverland “La promesa de Neverland”

Segurament aquest és l’anime més esperat de l’any. El manga en el qual es basa ha trencat tots els esquemes de ventes i públic de la Shônen Jump. Sinopsis: “Per molt que els nens l’estimin, ella no és la seva mare. Viuen junts, però no són família de sang. Grace Field és una casa on són enviats els nens que no tenen pares. Un lloc insubstituïble per les 38 criatures que viuen allà com si fossin germans, encara que al principi fossin perfectes estranys. O almenys era així fins que cert descobriment ho canviarà tot…” Aquesta sèrie que comença amb una trama aparentment tranquil·la, es converteix en un suspens deathnotià a les darreres escenes del primer capítol. L’orfenat està ballat amb una alta muralla i només hi ha una porta d’accés. Quan un nen és adoptat, surt per aquella porta i els altres no en tornen a saber mai més res. Quan l’Emma se salti la norma de mai anar a la porta i descobreixi el temible secret que s’hi amaga, la vida pacífica dels nens es convertirà en una lluita d’estratègia per aconseguir fugir abans no s’emportin el següent. La direcció de Mamoru Kanbe (Sora no Woto, Subete ga f ni naru, Denpa Teki na Kanojo) frega l’excel·lència amb una animació clara i fluida. L’ús de perspectives molt directes i en primera persona són la marca del director en aquesta obra. Utilitza la càmera seguint els ulls dels protagonistes i movent- la al compàs de la respiració. Aquest tractament tan íntim permet posar a l’espectador en la pell dels protagonistes i viure una experiència molt personal. La perspectiva cinematogràfica d’aquest anime suposa un prodigi en animació, ja que implica que la càmera es mogui, de vegades, com una persona i aquí es nota el mestratge de l’estudi Clover Works (A1 pictures). El disseny de personatges i entorn és absolutament fidel al manga així com el desenvolupament de la trama. Sens dubte és l’obra imprescindible d’aquest any.

Boogeipop wa wararanai “Boogeipop i els altres”

Aquesta no és una obra convencional ni apte per a tots els públics, és la incoherència feta anime. Amb la frase “el final del principi també és el principi del final” ens ho deixa molt clar, la coherència no forma part del guió i aquesta és una complexa “obra de tesi”.  Sinopsi: “Explica la llegenda que existeix un àngel guardià que protegeix a les persones del dolor i el patiment. Un àngel anomenat Boogeipop. Un ésser, que pel que sembla, mai ha estat vist des de l’inici dels temps, per això se’l considera poc menys que un rumor passatger o una llegenda. Amb aquestes, Boogeipop prendrà forma per una vegada i es reencarnarà en el cos de Touka Miyashita. Una resurrecció que viuen de primera ma Keiji Takeda i alguns estudiants de l’acadèmia Shiyo. En els primers capítols comencen a succeir fets paranormals a la ciutat i una onada de perillosos misteris caurà sobre els seus habitants.”  Boogeipop va fer la seva aparició en una sèrie de light novels el 1998. El seu autor Kouhei Kadono ha teixit un autèntic univers al voltant d’aquest enigmàtic personatge, que de moment compta ja amb 22 novel·les. Boogeipop és eteri, són les múltiples personalitats d’un mateix ésser que en cap moment es defineix concretament. L’autor entrellaça totes aquestes personalitats i històries per crear una entitat estranya anomenada Boogeipop. L’obra constitueix una aposta valenta perquè tira pel camí de la incoherència per infondre a l’espectador una sensació de caos. Com explica Marisol Navarro a El Palomitron “Gracias al juego temporal que ofrecen sus episodios, las perspectivas que se nos presenta de cada suceso y el cambiante de los personajes Boogiepop and Others logrará crear su propio marco temporal y espacial. Uno en el que, si te adentras, no sabrás muy bien cómo salir. Y es ahí donde reside el potencial de la obra. En su magnífica telaraña enmarañada.” L’adaptació és una obra estranya i indecisa que s’haurà de veure fins a quin punt respecta l’obra original. De moment no va per bon camí, va massa ràpid i no desenvolupa tot el seu potencial. Més que una adaptació de les novel·les de Kadono sembla més aviat que la sèrie dóna petites píndoles de Boogeipop que no s’acaben de lligar bé. Malgrat tot cal veure com es desenvolupa l’obra al llarg dels capítols. Sens dubte és una aposta molt diferent.   

Dororo

Un clàssic que torna renovat a les nostres pantalles és Dororo, que adapta el manga homònim  escrit per Osamu Tezuka a 1967. Dororo ens porta per un Japó feudal fantàstic ple de samurais, dimonis i violència. De la mà de l’estudi MAPPA i el director Kazuhiro Furuhashi (Hunter x Hunter, Le Chevalier d’Eon) comencem un viatge èpic proposat per l’anomenat Déu del manga. “Un temible senyor feudal entrega el cos del seu futur fill als dimonis per veure complit el seu somni de conquerir el país. Al cap d’un temps va néixer un nen deformat al qual li faltaven 48 parts del cos. El seu ambiciós pare el va llençar al riu, però el petit aconsegueix sobreviure gràcies a la intervenció d’un metge i un vell cec. Amb el temps el nen es converteix en un destre espadatxí anomenat Hyakkimaru (petit monstre). Anys després amb l’ajuda del jove i murri Dororo, qui afirma ser el millor lladre del Japó, emprèn un viatge en el qual Hyakkimaru s’enfrontarà a dimonis per recuperar les seves parts del cos i els seus sentits”. Malgrat petits errors de direcció Dororo manté fidelment l’obra original dotada d’un caràcter especial gràcies a l’animació de MAPPA. La història segueix una trama simple però molt efectiva i amb un caràcter fort aconsegueix atrapar l’espectador des del primer capítol. Un clàssic renovat que atraparà a tothom.

Doukyonin wa Hiza, Tokidoki, Atama no Ue “El meu company d’habitació és un gat”

Aquesta és una comèdia fresca i tranquil·la al més pur estil Slice of Life. La sèrie segueix un excèntric i jove escriptor que viu sol i no li agrada relacionar-se amb la gent. Amb el seu comportament antisocial posa fins al límit la paciència dels editors dia rere dia. Tot segueix així fins al dia en què un gat apareix al seu jardí. El jove escriptor adoptarà el felí i veient el comportament de l’animal escriurà les més extravagants i surrealistes històries. Amb la seva presència el propietari canviarà la seva relació amb els altres. Els capítols es dediquen simplement a seguir el dia a dia de l’escriptor i el gat amb tots els moments divertits i canvis que això comporta. Una animació convencional i d’estil lluminós que encaixa a la perfecció amb la sèrie. Destaca bastant la composició de la sèrie, obra de la muntadora Hitomi Mieno. Si busqueu una comèdia fresca i despreocupada no us perdeu aquesta història d’un escriptor i el seu gat.

Sithious18