Agafo la imatge del manga “Los sonidos del firmamento” perquè el protagonista és igual que jo en molts aspectes de la vida.
Bones lectors/es, suposo que ja us heu adonat que recentment no he publicat articles al blog ni he tingut gaire activitat a les xarxes socials. Tot això és perquè actualment estic cursant un màster online força dur i la veritat és que el volum de feina que tinc m’ha sobrepassat completament, estic entregant una mitjana de 5 treballs la setmana. No us vull molestar amb les meves cabòries, però amb el panorama actual no podré publicar articles fins que no acabi el màster, i això no serà fins al mes de juny. Vull deixar molt clar que aquesta aturada és una cosa temporal i que s’acabarà tan bon punt acabi el màster, tinc mil idees per escriure articles i molts de temes dels quals vull parlar i creieu-me que a qui li fa més ràbia no poder-ho fer és a mi mateix. També tinc moltes ganes de gravar entrevistes que tinc emparaulades i de continuar fent col·laboracions amb Aventura x Japó, Japanium i tota la gent de la comunitat catalana que vulgui, però ara mateix no és possible. Això no vol dir que tot el projecte de Hana Monogatari: Cultura japonesa en català estigui parat durant 5 mesos, si bé no tinc temps de fer un article o una entrevista, sí que en tindré per anar fent continguts petits a les xarxes socials. Durant molts anys he fet d’arqueòleg a la vida real i d’alguna manera això ho he traslladat a la meva afició pel manga, sempre m’ha agradat excavar a la recerca d’animes i mangues poc coneguts que aquests mesos us aniré recomanant pel Twitter i l’Instagram del blog. Des de fa un temps també faig algun curs d’història japonesa, així que si bé no podré fer articles durant aquests mesos en què el blog romandrà inactiu, puc anar explicant petites curiositats de la història japonesa. Us demano que tingueu paciència i em doneu una mica d’oxigen aquests mesos i mentrestant aneu gaudint d’aquestes petites píndoles de Hana Monogatari a través de les nostres xarxes socials. De totes maneres no tot són males notícies, el juliol marxaré un mes sencer al Japó a fer el que probablement serà el viatge de la meva vida i això vol dir que quan torni i durant el mes que hi sigui tindreu molt de contingut sobre el Japó i la seva cultura fascinant. Recordeu que també teniu disponibles 33 articles i entrevistes que podeu recuperar quan vulgueu, ja que, tenen un contingut atemporal. Espero que continueu apostant per aquest projecte i que gaudiu del contingut en petit format dels pròxims mesos, tinc moltes ganes de tornar a escriure per tots vosaltres, una abraçada i ens llegim aviat, Oriol.
Finalment, tenim la segona entrevista del Blog, aquesta vegada un convidat de luxe, el traductor, escriptor i empresari Marc Bernabé. Pels qui no el conegueu, Bernabé és una de les cares més visibles de la indústria del manga a Espanya i és el fundador de Daruma S.L. empresa que presta serveis de traducció a quasi totes les editorials de manga i anime del país. En Marc ens explicarà els reptes de traduir un format com el manga, els autors i autores de manga que ha conegut en tots aquests anys, la història de com es va convertir en un personatge de Shin-Chan, els seus viatges a Corea del Nord o els seus projectes de divulgació de la llengua japonesa. No us perdeu aquesta fantàstica conversa i espero que gaudiu tant escoltant-la com jo he gaudit gravant-la.
L’amor és segurament el tema o un dels temes més importants a la vida d’una persona, per això no és estrany que sigui la matèria més trillada de la ficció. Malgrat la centralitat d’aquesta emoció en les nostres vides, l’amor i les relacions de parella sovint es tracten d’una manera pueril i adolescent a la cultura popular. Recentment, qüestions com la pobresa, els abusos infantils, el bulliyng o les malalties mentals han guanyat espais dins la cultura pop i paradoxalment continuem sorprenent-nos quan una obra aborda l’amor i el sexe d’una manera franca i des d’una òptica emocional adulta. Avui us vull parlar d’una d’aquestes obres, un petit tresor de tinta i paper anomenat Yagate kimi ni naru (lit. Fluint dins teu).
No puc abastar les estrelles
Bloom into You (títol internacional de l’obra) ens presenta la història de la Yû Koita, una estudiant de secundària enganxada a les cançons i els mangues d’amor que no aconsegueix fer-se seves aquestes lletres. Entén el significat d’amor, però es veu incapaç d’interioritzar aquest sentiment i començar una relació amb algú, encara que se’n mori de ganes. Un dia decideix unir-se al consell estudiantil del seu institut on coneix a la Tôko Nanami, la presidenta, qui s’enamora perdudament d’ella i li fa un petó d’imprevist. Així comença una de les obres més interessants que he llegit mai sobre l’amor i que porta el concepte intel·ligència emocional gravat a foc en cada una de les pàgines.
Aquesta no és una història d’amor convencional, en primer lloc, perquè parla de l’amor entre dones (no només de la parella protagonista) i, en segon lloc, per la manera que té d’explorar les relacions humanes. La Yû té una curiositat immensa per descobrir l’amor, però es veu incapaç d’arribar-hi, com si des del fons del mar maldés per agafar la llum de la superfície però sense arribar mai a abastar-la. La Tôko per la seva banda és un personatge fascinant que amaga múltiples conflictes interns, l’un dins de l’anterior com si es tractés d’una nina russa. Bloom into You és la història de dues persones que s’han perdut completament en la cerca de la seva identitat i que intenten trobar el camí a través de l’altra persona. La Yû accepta començar una estranya relació amb la Tôko tot i no estar-ne enamorada per descobrir si així és capaç d’experimentar l’amor. Mentrestant la Nanami, malgrat estimar-la bojament, li prohibeix a la Yû que s’enamori d’ella creant una relació tan fascinant com estranya. Entre gestos subtils, converses franques i mirades intenses anirem descobrint les contradiccions que empenyen les nostres protagonistes a aquesta relació asíncrona i meravellosa. La sèrie ens proposa un viatge a les ments de les protagonistes, fent servir l’amor com a fil conductor, mostrant-nos els fràgils processos de la construcció de la identitat i de la relació amb les persones. Una noia aparentment perfecta que s’odia a si mateixa, una noia que vol estimar, però se’n sent incapaç, una jove que malgasta les seves forces perseguint l’amor d’un idiota i una escriptora excèntrica atrapada en una societat on la diferència no està ben vista són algunes de les històries que componen aquest vitrall de tinta.
La genialitat de la senzillesa
Una de les coses que més m’agrada de Bloom Into You és la seva senzillesa. Sovint les novel·les d’amor compliquen innecessàriament les seves trames amb triangles, aventures extramatrimonials, traïcions, famílies enfrontades… a Yagate kimi ni naru no hi ha gairebé res d’això. És una història sobre l’amor entre dues noies i la seva transformació psicològica en aquest procés i té la maduresa suficient per entendre que les emocions per si soles ja són prou complicades. Nakatani té molt clar quin és l’enfocament d’aquesta història i que afegir-hi tots aquests elements innecessaris diluiria els temes realment importants en un “culebrón” sensacionalista. En aquest sentit, l’autora sempre ha apostat per una exploració més profunda de les emocions humanes implicades en la relació de parella i és d’aquesta manera com escodrinya la condició humana. Resulta refrescant aquesta aproximació tan despreocupada, amable i cuca a la ment humana, lluny de les obscures intrigues psicòpates d’Ei Aoki per exemple. No em malinterpreteu, Aoki és el meu director preferit, però agraeixo que la ficció es permeti furgar en els fonaments de la humanitat per camins més senzills i amables que el de la tragèdia grega o la ciència-ficció Cyberpunk. Nio Nakatani és capaç d’arribar al moll de l’os a través dels petits gestos d’unes amants que no expressen tot el que senten, de converses entre amigues en una cafeteria o de la complicitat de dues germanes cuinant juntes. Una cosa que m’encanta d’aquest manga són els entreactes que consisteixen en petites escenes entre capítol i capítol que mostren moments dia a dia, el punt de vista d’un altre personatge en una escena concreta, etc. N’hi ha alguns de genials com una divertida conversa en el qual la germana de la Yû i el seu xicot comencen a sospitar que la Nanami és alguna cosa més que una amiga. Aquestes escenes tendres ens ensenyen les diverses perspectives d’una mateixa situació o altres facetes dels personatges de la segona línia, que ara que els esmentem…
Un teatre de secundaris
Malgrat que Bloom Into You és una obra molt focalitzada en els seus temes centrals també es pren molt de temps per explorar els personatges secundaris i les seves vides. Aquests personatges no són cossos accessoris orbitant al voltant de la parella principal sinó que tenen una vida completament independent i molt interessant per narrar. Un exemple d’això seria la Kyomi a qui veurem lluitar per convertir-se en escriptora i moure’s amb incomoditat a la societat japonesa on no acaba d’encaixar; o certa propietària d’un bar a qui alguns personatges li expliquen les seves desventures amoroses. En alguns capítols, el manga es dedica a seguir les vides d’aquests secundaris, enfocant temes que no tenen res a veure amb els de la parella protagonista, cosa que enriqueix molt la trama. L’autora s’encarrega d’empaquetar totes aquestes històries fent servir les emocions com a columna vertebral, de manera que la situació d’un personatge ens pot ajudar a entendre les emocions d’un altre i viceversa. A la part central del manga, l’autora farà confluir la majoria de personatges en una obra de teatre que servirà de catarsi per una de les protagonistes, escenificant així els seus conflictes psicològics de manera magistral.
Dibuix clar, història profunda
Els escassos personatges de l’obra deixen una profunda empremta gràcies a un disseny molt carismàtic però gens extravagant, que defuig de pentinats impossibles i vestimentes surrealistes. La distintiva silueta dels personatges és, com en tot bon manga, un reflex de la seva personalitat i emocions. Aquesta versemblança en el disseny de personatges i entorns ajuda a assentar l’obra en el to realista i emocional que necessita. Pel que fa al dibuix no hi trobareu precisament innovació, ja que l’estil és molt adaptat a les tendències estètiques del manga actual: sòlid amb una composició de vinyetes clàssica, clara i efectiva on destaquen per sobre de tot els personatges que es distingeixen amb molta claredat dins l’entorn. De fet, el manga està marcat per una composició molt lluminosa en la qual l’autora s’encarrega d’eliminar amb llum el fons del voltant dels personatges i així els fa destacar. El traç és precís i suau, cosa que permet a Nakatani retratar amb subtilesa els gestos i expressions dels personatges, tan necessaris en aquesta història. Nio Nakatani demostra un gran sentit de la perspectiva a l’hora de dibuixar els escenaris magníficament executats que, com que no juguen un paper central a la trama queden en un segon pla. Aquest estil artístic és ideal pel tipus d’història que es vol explicar: bon disseny de personatges, estil clar, composició senzilla, atenció als gestos i una il·luminació que deixa l’escenari en un segon terme. És exactament el que necessita aquesta obra, un dibuix que està al servei de la història que vol transmetre. L’edició de Planeta és molt bona, tot i que en el volum 4 i 8 presenta errors d’impressió molt molestos en els quals algunes taques de tinta traspassen la pàgina o es veuen petites línies vermelles i en un estil de dibuix tan clar aquest error es noten molt.
Viatge en Barca
Bloom into You és sense cap mena de dubte un dels meus mangues preferits de tots els temps. Una obra que parla amb una franquesa i senzillesa refrescants de l’amor i les emocions humanes. Un manga que gràcies a aquesta senzillesa profunditza com cap altre en la condició humana a través de l’amor d’una manera càlida i agradable. Una història centrada en les seves protagonistes i els seus conflictes interns que es permet la llicència de seguir personatges secundaris amb històries interessants. Una autora que té molt clar que el seu dibuix lluminós, precís i suau està al servei de la història que explica i s’adapta al seu llenguatge gràfic. En algun punt d’aquesta història un viatge en barca cobrarà molta importància, què me’n dieu després de llegir-me? Us apunteu a pujar a la barca per fer el viatge de la Yû i la Tôko?
En els darrers anys els aficionats a l’animació japonesa hem assistit cofois a una revolució tècnica sense precedents dins d’aquest mitjà d’expressió artística. Gràcies als avenços tecnològics hem vist seqüències d’acció amb una fluïdesa inèdita, una manipulació del color com mai s’havia vist i una integració dels elements 2D i 3D que fa 20 anys no haguéssim pogut ni somiar. Si bé és cert que la tecnologia ha jugat un paper important en aquesta transformació, la realitat és que el canvi ha estat possible gràcies a estudis d’animació, productores i artistes valents. Des de les composicions impossibles de Monogatari fins als colors vibrants de Mahoutsukai no Yome passant pels espais naturals de Makoto Shinkai i les frenètiques escenes d’acció de MAPPA l’animació japonesa ha explosionat. Enmig d’aquests canvis hi ha un equip humà que ha portat l’estendard de la transformació tecnològica i sobretot laboral que necessita la indústria; Kyoto Animation. L’estudi de l’antiga capital imperial va demostrar del que era capaç l’anime en la que probablement fou la producció més ambiciosa de la història: Violet Evergarden. Aquest article és un homenatge a la història de com va succeir aquest petit miracle artístic.
Llums i ombres de la indústria de l’anime
Abans de parlar de Violet Evergarden i dels factors que la van fer possible, cal fer una passa enrere per conèixer els mals que afligeixen la indústria de l’anime i com els ha superat Kyoto Animation (Kyoani pels amics). El procés de producció d’una sèrie d’animació japonesa és molt complex, involucra diverses empreses i sovint desenes o centenars de persones, ara faré una reducció essencial del que necessitem saber per entendre Violet Evergarden. La producció d’un anime es fonamenta en 3 pilars o entitats: La productora que és qui posa els diners i coordina les empreses implicades; l’estudi d’animació que és qui fa la sèrie (juntament amb els de doblatge, música, etc.); i la distribuïdora que és la que s’encarrega de comercialitzar la sèrie a televisions o plataformes. Segurament haureu sentit a parlar dels conflictes laborals d’indústria de l’anime i com aquesta problemàtica llastra sovint la qualitat artística o la varietat de les obres. La majoria d’aquests sinistres venen derivats de l’estructura de la indústria, més concretament dels comitès de producció que són les entitats que posen els diners i coordinen les empreses. El cas és que sovint els comitès estan molt desconnectats del procés de creació de les obres, malgrat això són els qui fixen els terminis per produir la sèrie (sovint impossibles de complir) i es queden amb la major part dels beneficis, que haurien d’anar als estudis d’animació que són qui realment fa les sèries. Aquesta pràctica obliga de vegades a uns estudis escanyats a pagar poc als seus treballadors i a tenir menys recursos dels necessaris. També implica haver de fer front a terminis impossibles que obliguen als treballadors i líders de l’equip a fer jornades maratonianes. Afortunadament, alguns estudis joves han aconseguit girar la truita i estan creant una nova manera de fer les coses, el pioner d’aquests estudis és Kyoto Animation.
KyoAni “Si t’ofeguen els comitès, crea el teu!”
Seu central de l’estudi Kyoto AnimationExercicis de relaxació de l’equip durant la producció de A Silent Voice
El clima que hi havia a la indústria de l’anime no era un plat de bon gust per un jove matrimoni d’animadors (Hideaki Hatta i Yoko Hatta) que van dir prou i el 1981 van fundar el seu propi estudi d’animació. L’empresa va anar fent projectes i es va anar consolidant al llarg de més de dues dècades, però el matrimoni veia que malgrat les bones intencions, els afligien parcialment els mateixos mals que la resta de la indústria. Per contrarestar aquesta situació els Hatta van fer gala d’una astúcia de guineu quan l’any 2009 van crear la seva productora, cosa que els donava un control total sobre els projectes que duien a terme, els temps de desenvolupament i les empreses amb les quals col·laboraven. El mateix any es creen els premis KyoAni en els quals l’estudi dona un premi a escriptors de novel·les, mangues i guions, els millors dels quals constitueixen la base sobre la qual es construiran les noves sèries i pel·lícules de l’estudi. Un altre dels encerts dels de Kyoto fou la creació de l’escola d’animació de l’estudi l’any 2000, que permetia formar nous talents sota la tutela dels veterans i nodrir les files de l’empresa d’artistes competents. Per tal de fidelitzar treballadors els Hatta van donar condicions de treball molt estables, bons salaris i bons horaris cosa que creava també un bon ambient de treball. A més a més, l’estudi porta el feminisme incrustat a l’ADN, ja que des del començament han promocionat a les dones i les han posat en càrrecs importants. De fet, Naoko Yamada (A Silent Voice, Heike Monogatari) va ser la més destacada d’aquesta generació i al llarg de l’article anireu coneixent a les increïbles dones que han fet possible Violet Evergarden. Com deia el mateix Hideaki Hatta “Si la gent és feliç treballant, es nota en la feina que fan”. Gràcies al control sobre la productora, l’escola d’artistes i els premis dels guionistes Kyoto Animation ha pogut desenvolupar franquícies i sèries de creació autòctona amb molt èxit. Per cert, haureu notat que no hi apareix Netflix enlloc malgrat que anuncien a tord i a dret que Violet Evergarden és una producció seva i això és perquè és mentida. Netflix no ha produït Violet Evergarden, simplement va comprar l’exclusiva dels drets d’streaming quan la sèrie ja estava acabada i no han tingut cap pes en el procés de producció ni en les decisions artístiques. Quins collons!
Violet Evergarden: la cuina d’una obra mestra
Tràiler de la pel·lícula final de Violet Evergarden on podem veure el prodigi tècnic de l’animació
Coneixent tots els ingredients que hi havia a l’olla només calien uns bons xefs i ingredients frescos per cuinar un anime d’estrella i els van trobar. Els ingredients frescos els van anar a buscar als premis KyoAni, que l’any 2013 van guardonar la novel·la Violet Evergarden amb el Gran premi de l’estudi, cosa que la convertia de facto en un nou projecte d’animació. Pel que fa als xefs que van cuinar tan sucosos ingredients hi havia l’experimentat director Taichi Ishidate, un mestre del moviment i l’acció amb tota una carrera a la casa. L’acompanyen les increïbles Haruka Fujita i Akiko Takase dues joves artistes que en menys de 10 anys han demostrat arribar a l’altura dels grans directors de la indústria de l’anime. Fujita és famosa per la seva capacitat de transmetre sentiments i emocions de manera magistral a través dels gestos i expressions dels personatges. Takase per la seva banda és una reputada artista d’art conceptual que va crear tota la imatgeria i el concepte visual de Violet Evergarden.
La gent de Kyoani eren bons alumnes dels mestres de l’animació japonesa i van prendre nota de la regla de Mamoru Oshii que tant hem esmentat en aquest blog: “L’ordre de prioritats és primer la creació d’un món, després la història que passa en aquest món i finalment els personatges que interactuen amb el món i la història.” Dit i fet es van documentar amb avidesa per crear l’univers de Violet, que segons expliquen està ambientat en el període d’abans, durant i després de la Primera Guerra Mundial a Europa Occidental. Aquesta és una ambientació poc convencional en un anime cosa que va comportar una àrdua feina com detalla Yuka Yoneda en una entrevista “La construcció del món ha estat completament diferent de qualsevol projecte anterior. Els equips de cada capítol necessitàvem fer reunions constantment per comprovar la nostra visió de l’univers de Violet.” Haruka Fujita realitzadora de la sèrie afirma que “La recerca és un procés natural quan dibuixem, però aquesta vegada la quantitat era enorme. […] He anat als llocs d’Europa on ens hem inspirat per la història, volia veure la forma, l’altura i la profunditat dels edificis, la mida de les portes… Totes eren molt diferents de les cases japoneses, ha estat útil veure-les de prop.” L’equip declara que van eliminar els elements fantàstics de la novel·la original, ja que volien que aquesta fos una història realista i versemblant. Per això es van documentar amb els uniformes dels soldats de la Primera Guerra Mundial aconseguint un resultat molt realista. Akiko Takase també explica que es va inspirar en la moda de l’època per crear la vestimenta dels personatges, especialment en l’Art Decó i l’Art Nouveau emmarcats en el període 1890-1938. De fet, si veiem les imatges podrem veure que la roba de les protagonistes s’assembla als vestits reals de l’època. Minoru Ota i Hiroyuki Takeshi ensenyen al llibre d’art de la sèrie com van dissenyar fins a l’últim detall els objectes que utilitzaven les protagonistes. Les maletes, màquines d’escriure, armes, caixes amb material, accessoris… La filosofia per crear Violet Evergarden era que tot el que apareixia a la sèrie havia de tenir una funcionalitat real i havia de poder ser usat independentment de la seva pompositat. Amb aquesta filosofia realista, una història única i una ambientació trencadora la Violet va començar a caminar.
Disseny d’en Guilbert i els uniformes militars (Artbook edició francesa)Disseny del vestit de la Violet (Artbook edició francesa)
Canviar les regles de l’animació japonesa
Gràcies al control que Kyoto Animation exerceix sobre la seva productora, l’equip de Violet Evergarden va disposar del temps necessari de preproducció una fase en la qual es fa el disseny dels personatges, els entorns, els colors, el guió, les línies tècniques i s’organitzen els equips de treball. De fet, l’equip va tenir 5 anys per acabar la sèrie un temps realment molt llarg pels estàndards d’avui dia, cosa que va permetre una bona organització del treball. De vegades la clau per fer una gran producció no és tenir un exèrcit de 200 persones sinó una estructura ordenada, un bon exemple d’això és el director de videojocs Hideo Kojima que va desenvolupar un títol AAA com Death Stranding amb un equip de només 70 persones. Amb Violet Evergarden va passar el mateix, de fet l’equip d’animadors de la sèrie estava compost només per 47 persones com explica l’equip a les entrevistes. Òbviament, aquí hi intervé molta més gent, però aquesta xifra ens dóna una idea de l’habilitat d’Ishidate a l’hora de gestionar un projecte amb tants talents.
Storyboards de la sèrie (Artbook edició francesa)Disseny dels interiors de Correus CH (Artbook edició francesa)
Ja hem vist que l’objectiu de l’equip era crear un món realista i detallat, Mikiko Watanabe directora de color de Violet Evergarden explica que van desenvolupar una nova tècnica per tractar la llum de manera realista, ella l’anomena “llum reflectida”. Yuka Yoneda detalla que la tècnica “Es tracta d’un tractament realista de la reflexió de la llum sobre els personatges en funció de com impacta en els objectes. Les tonalitats de la llum (també) s’ajusten en funció del temps emocional de l’escena.” És a dir, que aprofitant els recursos que els dóna la tecnologia digital creen una llum que actua de manera realista sobre els personatges i l’entorn, que contrasta amb les ombres de blocs sòlids habituals a l’anime. Watanabe explica que aquesta tècnica implicava una transformació total de l’aplicació del color en animació: “No hem utilitzat una paleta de colors “normals” que serien l’estàndard en altres animes. L’equip encarregat dels fons ha hagut d’utilitzar tota la paleta de colors disponible per crear els paisatges.” Violet Evergarden obre amb una escena espectacular en la qual una carta surt volant i travessa els paisatges de Leidenshaft i la capital mentre la càmera fa angles impossibles al voltant de la carta i el paisatge, tot això és possible gràcies a la tecnologia 3DCGI. L’equip ha sabut integrar de manera magistral l’animació en dues dimensions amb entorns i vehicles tridimensionals, cosa que ha permès crear aquelles escenes que ens deixaven el cor en un puny. L’ambició del projecte era tal que l’equip 3D va crear la ciutat de Leiden sencera amb tots els seus edificis digitalment i també es van crear les oficines de Correus CH, la fortalesa d’Intense així com les màquines d’escriure, trens i altres vehicles. Gràcies a la tècnica de la llum reflectida podien integrar de manera natural aquests elements 3D en una producció 2D sense que es noti ni una engruna d’artificialitat.
Vídeo de Kyoto Animation on es mostra el procés d’aplicació del color
Una història emocional
Aquesta harmonia de temps, talent, organització i tècnica va canalitzar una història profundament emocional i original. Recordo que quan va sortir l’anime s’alabava el seu apartat artístic, però es tatxava la història de “poc original” i crec que els crítics van ser força curts de mires en aquest cas. La trama de Violet Evergarden ens explica el cas d’una nena que va ser criada enmig del camp de batalla i que no té records més enllà de la guerra. Durant la seva curta vida va estar sota la protecció d’en Guilbert un major de l’exèrcit que desapareix després de la batalla final i que li diu les paraules “T’estimo”. Criada en un entorn marcial mancat d’emocions i sense la persona que l’havia estimat al seu costat, la Violet està decidida a entendre les paraules del major. Per això comença a treballar de “Nina de record automàtica” un ofici que consisteix a escriure cartes que transmeten les emocions dels interlocutors en un món encara molt analfabet. En aquest ofici la Violet descobrirà moltes històries personals i s’enfrontarà a les seves emocions i al seu passat militar. Si bé és cert que molts dels elements de la sèrie poden sonar-nos familiars, també ho és que la combinació de tots aquests elements no s’assembla a res que hagi vist abans. És com un còctel del qual coneixes tots els ingredients, però que la combinació de tots ells resulta en un gust completament nou. L’apartat artístic està al servei d’aquest guió i l’animació captura les emocions dels personatges amb una subtilesa extraordinària. Un exemple d’això és l’escena on la Violet es desperta a l’hospital després de la guerra, la seva manera de moure el cap és artificial i hostil, més similar a la d’un gat caçador que a la d’una noia de 15 anys. A mesura que va profunditzant en les seves emocions la seva cara es va tornant més expressiva en un procés gairebé imperceptible al llarg de 14 capítols. L’ús del 3D permet la creació d’escenes màgiques com la del capítol 7 on ella salta sobre la superfície d’un llac per inspirar a un escriptor de teatre i es veu el moviment de l’aigua i la càmera rotant al voltant d’ella (animada de forma tradicional) i amb les fulles i el paisatge en 3D, és una de les escenes més espectaculars que he vist. La sèrie també va construint una forta simbologia visual a través del paisatge que actua com a mirall de les emocions dels personatges, així com del vestuari que dona moltes pistes sobre la seva procedència i identitat. La simbologia també és molt present en els complements i objectes dels personatges que els vinculen amb altres individus i amb la naturalesa. Molts dels protagonistes apareixen vinculats amb una flor, cosa que entronca amb el llenguatge de les flors japonès on cada una està vinculada a un significat profund.
Conclusions
Violet Evergarden és una demostració inapel·lable del potencial de l’anime com a mitjà d’expressió artística. El seu procés de producció comença amb la transformació de Kyoto Animation, que construeix una nova forma d’organitzar la indústria i el treball de l’animació. Controlant els comitès de producció, creant premis literaris, formant professionals i oferint bones condicions de treball van assegurar-se una autonomia total de la resta de la indústria i un control del seu treball artístic. Gràcies a tot això la novel·la de Violet Evergarden va caure en les mans indicades i la seva adaptació animada va permetre gestar la sèrie d’anime més ambiciosa de la història, creant pel camí noves tècniques d’animació com la llum reflectida. El camí de la foscor a la llum que fa la Violet per deixar enrere el seu passat militar i acceptar les emocions, s’assembla al camí que recorre Kyoto Animation per crear un futur més lluminós per l’animació japonesa.
Fonts
Alexandra Hidalgo. “Viajando por la moda: La belle epoque.” Tendency Book. Tendencybook.com. 15 d’octubre de 2020.
Kyoto Animation, Violet Evergarden Official Artbook. Inclòs a l’edició francesa de la sèrie.
Les ones trenquen en harmoniosa recurrència al casc del Ferry, la blancor de la seva espuma llampegueja breument a les ulleres d’un noi dret a la barana. Dues noies se’l miren de fit a fit, aquell jove va absurdament embolcallat amb un trajo negre amb corbata i americana sota el sol roent de l’estiu japonès, que cau amb força sobre l’embarcació. El Ferry cavalca les ones en direcció a Aoshima una petita illa de l’arxipèlag japonès i el noi que s’està rostint sota el trajo és el nou professor de l’institut de l’illa i el protagonista del manga del qual parlaré avui. Com a breu introducció i sense entrar en espòilers us diré que el nostre protagonista viatja a l’illa amb l’objectiu d’establir-se al lloc on va néixer. Ell és un historiador i arqueòleg que treballava en museus i que decideix fer-se professor per tenir una vida millor i que en el procés va convertir-se en una persona extremadament racional i científica (Un moment, des de quan hi ha un manga sobre la meva vida!?) Quan desembarca a l’illa començarà a veure visions que fugen de la lògica com la llebre fuig del llop, a les quals costarà més i més donar explicacions racionals. Què hi passa a l’illa? Qui és en Tatsumi? Acompanyeu-me en aquest viatge a través de l’espiritualitat japonesa.
El professor que descobreix la via dels kami
A mesura que en Tatsumi s’adapta als vibrants colors de l’illa els lectors fem petits tastets del seu passat i de la seva personalitat. El procés de descobrir l’illa i la gent que la pobla, també és el camí que fa en Tatsumi per descobrir-se a si mateix i sobretot de descobrir la seva espiritualitat. El manga arranca amb la història d’una garsa a la qual li falta una ala, en Tatsumi passeja la mirada pel jardí de casa seva quan s’adona que la llum que es filtra pels arbres agafa una forma d’ala quan impacta sobre les aspres escorces dels troncs. Quan passa la mà sobre la llum, s’adona que pot estirar-la i com si es tractés d’un cartell, en Tatsumi estira una ala i aquesta torna a la garsa. Ell intenta explicar racionalment els fenòmens cada vegada més inexplicables d’aquella illa i la violenta contradicció entre el que veu i el que creu s’apodera d’ell.
El nostre protagonista va descobrint els esperits que els illencs anomenen musubi i que si els exportem a la resta de l’arxipèlag nipó, podríem anomenar-los kami, que són l’objecte de veneració de la religió xintoista. El manga doncs explora l’espiritualitat i la religiositat japonesa a través de la mirada d’un professor escèptic i emocionalment sapastre que a poc a poc es va obrint. Ara, però potser hauríem de parlar una mica d’aquest fenomen que els japonesos anomenen Kami i que sembla infestar tots els racons de l’existència.
Al Japó hi ha una historieta tradicional que diu que una vegada un nen volia fer pipí en un arbre i el seu pare li va dir que no perquè això enfadaria el kami dels arbres. El nen va dir que faria pipí al riu i el pare li va dir que no perquè això enfadaria el kami de l’aigua. Finalment, el nen se li va pixar a la cara i li va dir “Veus! D’aquesta manera no faré enfadar a cap kami.” Aquest conte simpàtic ens acosta una mica a la realitat del xintoisme, la religió tradicional del Japó. Suposo que amb la historieta d’abans ja haureu deduït que es tracta d’una religió politeista amb un fotimer de santuaris (més de 80.000 actualment) que veneren més d’un milió de Kami (se sap que n’hi podria haver molts més). Però què diantres és un kami? En alguns textos s’ha comès el terrible error de traduir Kami com “un déu” però això no és així. Sokyo Ono al seu llibre Sintoísmo: la via de los Kami explica que els Kami són esperits que estan presents en tots els éssers i els fenòmens, així doncs hi ha Kami de qualitats com la fertilitat, la salut o el creixement i també n’hi ha d’avantpassats importants, herois, fenòmens atmosfèrics o elements naturals entre d’altres. El nostre manga d’avui es construeix fonamentalment sobre aquestes dues últimes categories. El cas és que el culte xintoista està profundament relacionat amb la naturalesa, en paraules de Sokyo Ono: “El culte del santuari està estretament relacionat amb un sentit agut de la bellesa, una sensació mística de la naturalesa, que desenvolupa un paper clau per guiar la ment des del món terrenal fins al món superior i profund del diví i que transforma la vida de l’individu en una experiència de la vida amb el Kami. […] En qualsevol lloc del país, l’entorn natural més bonic o el paisatge més astorador segurament alberguen un santuari.” De fet, és habitual que als santuaris s’hi venerin “Arbres sagrats” que poden ser objecte de culte i que apareixen en mangues populars com és el cas de “L’Arbre de les eres” d’Inuyasha. Algunes muntanyes també són objectes de culte, ja que es considera que hi resideix un Kami dins seu o que la muntanya en si mateixa és un Kami cosa que és present en moltíssims mangues com Mushishi, Naruto, Inuyasha… D’alguna manera doncs els mites, l’espiritualitat i el culte del santuari es filtren i en part construeixen el manga, l’anime i la cultura popular japonesa com l’aigua de pluja que es filtra a la terra i ajuda a créixer el bosc. Crec que això és possible perquè el xintoisme no té institucions ni dogmes ni textos sagrats ni profetes, és una relació més pura amb l’espiritual. Una relació que pel seu caràcter difós i inconcret es pot anar adaptant als nous temps i a les transformacions socials d’una manera que aquí resulta inconcebible. Els rígids preceptes, dogmes i institucions de les grans religions de llibre les han acabat desviant en molts casos de la seva missió espiritual original i fa que els resulti molt difícil adaptar-se a una societat lliure, mentrestant els santuaris simplement resten al bosc amb les portes obertes. “Els sons del Firmament” m’agrada perquè, a part de tenir una vida gairebé paral·lela en molts aspectes amb el seu protagonista, m’acosta d’una manera directa i amable a la insondable via dels Kami.
L’art d’Asuka Ishii
Ja per acabar m’agradaria destacar l’apartat artístic de l’obra d’Asuka Ishii amb unes portades de colors vibrants que capturen la mirada del lector des del primer moment amb els seus mars farcits d’esperits. La composició i distribució de les vinyetes resulta clara i original, amb una combinació de vinyetes d’estil convencional amb d’altres d’obertes que entren dins d’altres vinyetes de la pàgina. L’estil de dibuix és clar en un blanc i negre que sense deixar de ser sobri, es permet moltes llibertats a l’hora de dibuixar els esperits, els paisatges i la manera com aquests interaccionen amb les vinyetes i la composició. L’ús que fa de les boires i la manera de dibuixar els paisatges i retratar les tradicions fa pensar molt en una altra obra que ha editat recentment la mateixa Milky Way ediciones; Blissful Land que ens retratava la vida d’una família de metges tibetans. Un últim element que m’agradaria destacar tan d’aquest manga com de les dues històries curtes de l’autora (Ametsuchi no Uta, Ten Kara Kita) són les espectaculars il·lustracions de les portadetes del començament dels capítols.
“Quan es parla d’acomiadar-se dels bitxos es pot veure el particular punt de vista dels japonesos envers la naturalesa”
Asuka Ishii epíleg del volum 1 de “Los sonidos del firmamento”
– Aquest és el primer d’una sèrie d’articles que vull dedicar a la qüestió del feixisme japonès, un tema que fa molt de temps que treballo acadèmicament. L’objectiu d’aquesta sèrie serà la divulgació d’un dels conflictes de memòria històrica més oblidats del món que de tant en tant es desperta arrel del santuari del qual parlaré avui. Vull remarcar que són articles de divulgació, si el que busqueu és un article acadèmic meu sobre el tema del feixisme nipó el trobareu aquí sota, però la finalitat d’aquest article és donar a conèixer la qüestió no la investigació. https://raco.cat/index.php/asiademica/article/view/386270/479583
Si passegem pel barri de Chiyoda al cor de Tòquio, hi podem trobar un particular santuari d’estil Shinmei-Zukuri (estil clàssic d’arquitectura de santuaris) anomenat Yasukuni. D’entrada el santuari no sembla tenir res d’especial, un santuari més d’estil clàssic a Tòquio; aleshores per què cada vegada que un ministre japonès el trepitja s’aixequen fortes tempestes a la diplomàcia de tota Àsia Oriental? Quina història s’amaga rere els pilars d’aquest santuari que la seva mera existència fa trontollar els fonaments de l’Àsia Oriental contemporània? Acompanyeu-me en aquest viatge cap a les memòries més fosques d’Àsia.
Yasukuni: El Valle de los caídos japonès?
Aquest edifici es va erigir l’any 1869 any en el qual acabava de culminar la Revolució Meiji, un aixecament de grups de samurais que volien l’abolició del règim dels Shoguns per restaurar el poder de l’emperador. Aquell any encara no s’havia abolit el feudalisme al Japó, per això encara caldria esperar 3 anys més. La caiguda del règim dels samurais va ser dura i cruenta, per treure els shoguns del poder van ser necessaris gairebé 3 anys d’una cruel guerra civil que va deixar cicatrius difícils de tancar, la guerra Boshin. Va ser en honor als caiguts d’aquella guerra que es va erigir aquest santuari anomenat originalment Tōkyō Shōkonsha i no seria fins a 1879 que el coneixeríem amb el seu nom actual. Durant aquests 10 anys el santuari va començar sacralitzar les ànimes de tots els caiguts en combat a les guerres que lliurava el Japó. No ens confonguem, l’objectiu de Yasukuni mai va ser el de donar un lloc sagrat on passar dol dels soldats morts, sinó que operava com una eina de propaganda de l’exèrcit amb la qual es volia motivar els nous reclutes. A causa d’això durant les dècades següents, especialment a l’època feixista, els pilars del santuari van esdevenir també uns dels pilars simbòlics del règim militarista. Aquesta relació entre estat i santuari es va esquerdar després de la derrota del règim Shōwa l’any 1945 i la posterior llei de separació entre estat i religió d’aquell mateix any. De fet, el sintoisme mai havia tingut una relació concreta amb el poder com la que hauria tingut l’església a Europa durant gairebé dos mil·lennis. Va ser a partir de la Revolució Meiji de 1868 que el Shintō es va vincular de manera explícita amb la política. Actualment Yasukuni, juntament amb una vintena de Santuaris constitueixen un “bolet estrany” dins el sintoisme, ja que són santuaris especials d’època contemporània els quals es van concebre no des d’una òptica espiritual o religiosa sinó nacionalista.
Líders del règim Showa visitant els santuari a l’any 1941 Anònim
Yasukuni va sobreviure a l’ocupació estatunidenca a causa d’una intervenció surrealista de la Cúria Romana del Vaticà que va considerar inapropiat destruir monuments en honor als caiguts i Mc. Arthur va deixar-ho estar. Després de la separació entre estat i religió els santuaris sintoistes es van agrupar en una associació per mirar d’actuar de manera mínimament coherent i ajudar-se mútuament. Hem de tenir en compte que el Shintō és una religió politeista sense institucions ni dogma de manera que amb les lleis impulsades pel govern d’ocupació dels USA necessitaven agrupar-se per sobreviure. Però Yasukuni no va acceptar mai formar part de l’associació de Santuaris Sintoistes del Japó que agrupa el 99,8% dels 80.000 santuaris del país sinó que va fundar un grup autònom. Ben aviat aquells peculiars sacerdots amb més interès en els fusells que en els Kami i la naturalesa, van intentar sacralitzar militars feixistes. El 1959 el Santuari de Yasukuni comença a sacralitzar les ànimes de centenars de criminals de guerra de classe B i C un procés que es faria entre 1959 i 1967 i que, en la majoria dels casos, no comptava amb el permís dels familiars. El 1966 corren rumors que el santuari vol sacralitzar els criminals de guerra de classe A, és a dir els líders del feixisme japonès i dirigents de l’holocaust asiàtic, cosa que es faria de manera clandestina el març de 1978. Els sacerdots encara no estaven satisfets, faltava una cosa, reobrir el museu militarista adossat al Santuari, el Yūshūkan.
Material bèl·lic de l’exposició del Yūshūkan
Aquest peculiar museu és un dels més antics del Japó i va obrir les portes el 1882, consistia originalment en una col·lecció d’armes i artefactes militars de l’exèrcit japonès. Com ja he dit abans la funció de Yasukuni no tenia res a veure a la d’un santuari convencional, era una eina d’adoctrinament militar i el museu annex n’és una prova més. El cas és que el Yūshūkan va esdevenir un dels espais d’adoctrinament més importants durant l’època militarista, amb aquest currículum va ser clausurat la primera setmana de l’ocupació estatunidenca. Així doncs, els “sacerdots” de Yasukuni (dubto de fins a quin punt se’ls pot considerar sacerdots) van posar-se en marxa de manera discreta i clandestinament van acabar convertint Yasukuni en el problema internacional que és actualment. El cas és que el 1986 van reobrir el Yūshūkan i ho feren renovant el museu amb més artefactes bèl·lics i amb una museografia revisionista que minimitza o amaga les barbaritats de l’holocaust asiàtic. Tot el museu és una classe magistral de revisionisme, negacionisme de l’holocaust i apologia del feixisme, bé amb tot el que hi ha al Valle de los caídos tot això ens hauria de sonar d’alguna cosa…
Cal tenir en compte que durant el període del Feixisme Sôwa o Militarisme Japonès (1926-1945) el Japó va conquerir a sang i foc tota Corea, la meitat de la Xina, tota la península d’Indoxina, Papua Nova Guinea, Filipines, Singapur, Indonèsia i centenars d’illes del pacífic. En aquest procés es van cometre innumerables atrocitats com violacions massives, experiments mèdics fins a la mort amb població civil, assassinats en massa, saqueigs, tortura i extermini de presoners, esclavitud sexual… Segons els càlculs més fiables que tenim, els de Rudolp J. Rummel, l’exèrcit imperial japonès hauria assassinat a aproximadament 14.500.000 persones durant el període que va durar l’Holocaust Asiàtic. Això, que en un altre article tractarem en més profunditat, ens ajuda a entendre la dimensió del conflicte de memòria històrica i les seves implicacions emocionals.
“Fotografia dels soldats de Kwantung executant xinesos durant l’ocupació de Nanjing.” Fotografia: Anònim, 1937.
Junichirō Koizumi i el revisionisme d’estat
Entre l’any 2001 i 2006 el Partit Liberal Democràtic governaria el país capitanejat per un ministre força excèntric: Junichirō Koizumi. Aquest senyor que li agradava vestir-se a l’estil d’Elvis Presley era una mica contradictori pel que fa a la política interior del partit i del país. L’obra més destacada del seu mandat fou el desmantellament parcial de l’anomenat “Triangle de Ferro” que consisteix en la unió entre les grans empreses, la burocràcia estatal i el Partit Liberal Democràtic. Òbviament burocràcia, partits i empreses han de tenir relacions en un estat funcional, el problema és que aquestes relacions es produïen de forma opaca i a través de xarxes de relacions clientelars força corruptes. Koizumi va acabar amb tot això i va crear tot un sistema legal per fer transparents aquestes relacions i exercir un control legal efectiu que acabés amb la corrupció del Triangle de Ferro. S’ha de dir que malgrat les oposicions dins del seu partit polític se’n va sortir prou bé i de fet l’eliminació del Triangle de Ferro suposava el desmantellament de la principal rèmora del règim feixista, així que podríem pensar que Koizumi seria molt més crític amb els discursos revisionistes oi? Doncs no!
Visita del Ministre Junichirō Koizumi al santuari de Yasukuni l’agost de 2005 (El País)
De fet, a partir de l’agost de 2002 el ministre Koizumi visitarà el santuari de Yasukuni cada any durant els 5 que durarà el seu mandat per (en paraules seves) “Honrar la memòria dels caiguts.” Cal tenir en compte que a part de tots els criminals de guerra que s’havien sacralitzat al santuari també hi ha sacralitzats tots els qui han combatut pel Japó a la guerra, cosa que inclou desenes de milers de combatents asiàtics que van ser forçats a lluitar pel Japó. No cal dir que aquestes visites van provocar grans protestes i fins i tot respostes diplomàtiques a tota Àsia Oriental essent les més enèrgiques les de la Xina i Corea del Sud. De fet, es van presentar diverses demandes contra les visites de Koizumi al santuari que van acabar en sentències condemnatòries pel ministre, la primera d’un tribunal ordinari de Fukuoka i el 30 de setembre de 2005 el Tribunal Superior d’Osaka declara inconstitucionals les visites de Koizumi al santuari. Les sentències judicials no van impedir que alguns membres destacats del partit visitessin Yasukuni i que el successor de Koizumi, el ministre Shizo Abe visites el santuari al principi del seu mandat (2013) i al final del mateix (2020). Nombroses enquestes revelen que les visites al santuari tenen un fort rebuig de la immensa majoria de la societat japonesa i malgrat tot el Partit Liberal Democràtic continua fent trontollar la pau i la diplomàcia de la regió amb aquestes visites. Potser per acabar hauríem de parlar de la relació entre el PLD i la memòria històrica.
Els historiadors contra l’estat: el judici dels 32 anys
La relació del PLD amb la memòria històrica sempre ha estat complicada, cosa gens estranya d’un partit amb uns orígens tan foscos, format originalment per yakuzas, la CIA i diverses faccions conservadores vinculades al règim anterior. De les animalades que van fer els USA durant l’ocupació japonesa i els anys immediatament posteriors ja en parlarem un altre dia. El cas és que les controvèrsies de memòria històrica van començar l’any 1963 quan un historiador negacionista de l’holocaust, Hayashi Fusao, va publicar “Tesi en defensa de la Gran Guerra d’Àsia Oriental.” Podria haver-se quedat en un pamflet nacionalista més i mantenir-se en la marginalitat, però el govern del Partit Liberal Democràtic va decidir incorporar les idees d’aquesta obra als llibres de text escolars. Això va provocar la indignació dels països veïns i alguns incidents diplomàtics, però més important va indignar a bona part de la societat japonesa, especialment la comunitat acadèmica. Els historiadors i intel·lectuals es van organitzar sota el lideratge de Ienaga Saburô (un valent professor d’institut) i el 1965 van portar a judici al ministre d’educació per la censura als llibres de text. Fou així com va començar el procés judicial més llarg de la història de la democràcia japonesa, tant és així que al final del procés se l’anomenaria “El judici dels 32 anys.” La lluita dels historiadors va provocar un efecte crida i nombrosos mangakes com Shigeru Mizuki van començar a denunciar les atrocitats de la guerra a les seves obres, els seguirien els cineastes i els escriptors. El 1982 la República Popular de la Xina i Corea del Sud presenten una nova denúncia contra la censura als llibres d’història. L’any 1990 el govern japonès va negar tenir cap responsabilitat, això empeny a molts supervivents de la Xina, Corea, Taiwan i Singapur a denunciar el govern japonès. A la vegada 250 advocats japonesos constitueixen una associació per ajudar a les víctimes en els judicis, que se’n celebren 59 entre 1990 i 1999. Tot aquest ball de togues, pancartes, historiadors i activistes va activar a moltes associacions locals, ajuntaments i particulars indignats amb la política de memòria del govern central. A la dècada dels 90 i per suport popular es constitueixen desenes de museus de memòria històrica de l’Imperialisme japonès a tot el país i també s’organitzen centenars d’exposicions itinerants sobre la guerra a universitats, biblioteques, temples, santuaris, esglésies, museus… Aquest va ser el moment en el qual el ministre Koizumi va començar les seves visites a Yasukuni cosa que va generar un rebuig molt important que ha anat creixent amb el temps segons les enquestes. Les polèmiques i incidents al voltant de Yasukuni continuen i mentre el govern japonès no afronti de veritat, la seva responsabilitat continuarà. La societat civil és molt conscient del problema de Yasukuni, em va fer gràcia que quan es va produir l’exhumació de Franco a Espanya un tertulià de la NHK va dir: “Ja sabem que no hem de fer a Yasukuni quan ens toqui.” Mentre Espanya no afronti el seu passat no tindrà pau interna i mentre el Japó no afronti el seu, la pau a Àsia Oriental serà feble, és la responsabilitat dels governs enfrontar-se al seu passat, és una qüestió de dignitat humana no de política. Una tarda de maig del 2022 escoltava una compareixença del primer ministre Fumio Kishida per si obrien les fronteres al turisme i em vaig quedar totalment garratibat a la cadira. Va anunciar gairebé sense que ningú se n’adonés i quan estava a punt de marxar que havien aprovat una modificació dels llibres de text d’història de secundària, per primera vegada s’ensenyarà història contemporània als instituts japonesos i a la temàtica dels llibres de text s’inclou l’etapa del feixisme japonès. Sempre hi ha motius per tenir esperança!
Fonts
BURUMA, Ian. El precio de la culpa: Cómo Alemania y Japón se han enfrentado a su pasado. Duomo, 2011. ISBN: 9788492723430.
Hirota Isao. “Grandes tendances de l’historiographie japonaise depuis Meiji.” Histoire, économie et Société. 25ᵉ année, n. 2, 2006. pp. 165-179. Recuperat de: https://doi.org/10.3406/hes.2006.2589
Inuzuka, Ako; Fuchs, Thomas (2014). Memories of Japanese militarism: The Yasukuni Shrine as a commemorative site. Journal of International Communication, 20(1), 21–41. doi:10.1080/13216597.2013.869239
López Rodríguez, Blas. “ El conflicto de la memoria histórica en Japón: un estudio a travésdel Partido Liberal Democrático”. Asiadémica: Revista universitaria de estudios de Asia Oriental, no. 11, 2018. https://raco.cat/index.php/asiademica/article/view/330974/421807, Accedit juliol 2022.
Rees, Laurence. El holocausto asiático: los crímenes japoneses en la segunda guerra mundial. Ed. Planeta (GBS), 2009.
Rodríguez Otero, Gustavo. “Yasukuni: detrás de la controversia: Memoria del imperialismo a través del santuario japonés y su museo”. Entremons: UPF journal of world history, no. 10, 2019. https://raco.cat/index.php/Entremons/article/view/362317, Accedit juliol 2022.
Clek! Un so sec és absorbit pels aspres tatamis de l’habitació, és el so d’una peça de Shogi impactant enèrgicament sobre el taulell. En el punt d’origen del so dos jugadors observen el taulell amb concentració, emoció i un punt de violència a la mirada, un univers de 81 caselles resta obert als seus ulls. Les peces es mouen amb agilitat i les mans denoten sense subtilesa els tics dels jugadors, però qui hi ha rere aquests dits que rasquen la barbeta i el costat dret del coll amb insistència? Què estan pensant aquests dos? Quines vides hi ha rere aquests ulls que analitzen el taulell de joc com un general observa el camp de batalla? Ara deixem aquesta escena, agafem aire i fem un pas enrere per parlar d’aquests obsessos del taulell… Un d’ells és el protagonista de la sèrie en Rei Kiriyama, un noi solitari de 17 anys que, amb la seva mirada tranquil·la i solitària mou una peça darrere l’altra en un taulell de Shogi, un joc de taula japonès que comparteix molts aspectes amb els escacs, però amb elements que li afegeixen complexitat. Si això fos una sèrie estatunidenca com Gambit de Dama, la història deixaria que l’espectador acompanyes a aquest noi fins a vèncer el millor del món en una partida èpica. Per sort la ploma suau de Chica Umino decideix entintar coses més interessants com les històries, inseguretats i obsessions d’en Kiriyama i d’aquells qui creuen mirades al taulell. Sangatsu no lion (3月のライオン) és una obra intimista que ens permet fer el tafaner, no només en les vides sinó sobretot en les ments dels seus protagonistes. Fins aquí podríem pensar que la sèrie és un simple “Slice of Life” que ens mostra el dia a dia dels seus protagonistes sense gaires pretensions, suposo que a l’autora això li devia resultar avorrit perquè va decidir hissar la vela per navegar mar endins en les tempestuoses aigües de la psicologia dels seus personatges. I va arribar molt lluny, en aquell punt mar endins en el qual els navegants parlen de terra ferma com un concepte abstracte. Al llarg d’aquests viatges l’autora anirà explorant els mars que hi ha rere la mirada dels nostres protagonistes, però també decidirà endinsar-se en mirades de personatges que simplement passaven per allà, com quan a One Piece els protagonistes decideixen explorar petites illes enmig del no-res, per acabar descobrint els fascinants conflictes de la gent que hi viu. Un noi solitari que vol sentir l’escalf d’una família i ser capaç de relacionar-se amb els altres, una noia que decideix plantar-li cara a la classe que li fa bullying a una amiga, un vell jugador de shogi que vol jugar fins a l’últim alè ofegat per les esperances dels qui s’han quedat enrere, una família formada per coneguts que s’acaben ajudant com una família de sang, o una família de sang que ha deixat que l’odi faci casa seva irrespirable. Aquestes són les coses que dibuixa Chica Umino en el seu manga i que l’estudi SHAFT ha captat de meravella en la seva adaptació animada.
Uchi
Sangatsu no lion construeix el seu món al voltant d’un contrast molt marcat entre el que els japonesos anomenen “uchi” i “soto” (casa i exterior, literalment). Explicar aquest concepte i les seves implicacions culturals i socials seria més llarg que escriure el nou testament i hi ha milers de persones que us ho poden explicar millor que jo. Amb la idea que vull que us quedeu és que al Japó hi ha unes diferències molt marcades quan un parla del seu cercle més proper (uchi) i el “món exterior” (soto). Això aplica a tots els àmbits, els teus companys de feina són un “uchi” i la gent de les altres empreses un “soto” per exemple i això es tradueix en maneres de parlar diferents quan estàs en “uchi” o en “soto.” El tema central de l’obra són les relacions personals que estableixen els protagonistes en aquest entorn de confiança, el seu “uchi”. Aquest és un lloc càlid arraulit al voltant del menjador d’una casa de fusta una mica vella, que guspireja de tant en tant en el reflex del riu que hi passa pel costat. En aquest lloc un grup de personatges agrupats pel capritx del fil vermell del destí gaudeixen somrient de menjar casolà i la mútua companya, parlem-ne una mica d’aquest lloc i dels nostres protagonistes. A un costat de la taula s’asseu en Rei Kiriyama, un noi orfe de 17 anys que a la seva edat ja és jugador professional de shogi, és introvertit, amable, intel·ligent i un desastre a l’hora de relacionar-se amb la gent. (Em sona d’alguna cosa aquesta manera de ser.) Des de la mort dels seus pares, en Rei va fer una travessa pel desert fins a trobar un nou “uchi”, un refugi que trobarà de manera inesperada a casa d’unes veïnes. Una d’aquestes veïnes s’asseu a l’altre costat de la taula, la Hina una noia de l’edat d’en Rei de caràcter decidit i extravertit, que amaga moltes més capes de les que aparenta. L’Akari, la germana gran, pul·lula per l’estança mostrant unes espatlles que han hagut de suportar el pes d’una família quan encara no estaven preparades. Qui completa el quadre és l’avi en Someji que regenta amb orgull d’ofici una pastisseria tradicional al barri. Aquests personatges han tingut i encara tenen unes vides complicades amb ferides emocionals que no han cicatritzat i un “soto” de vegades hostil. És en aquest menjador, on compartint el sopar construeixen un lloc càlid i agradable on poden ser qui realment són i poden deixar-se caure sabent que els altres els agafaran. Entre les converses que floten sobre els tatamis de la casa, els petits gestos a la taula i els plats de l’Akari descobrim les històries, les inseguretats, les pors, les passions, fortaleses i debilitats d’aquests personatges. El refugi que creen al voltant d’aquell menjador els dóna vida i forces per tirar endavant i per intentar canviar qui són i les seves vides. És aquest entorn lluminós i càlid el que permet l’evolució dels seus personatges i és la seva relació el que els permet enfrontar-se a les tempestes del món exterior. Aquest ambient fa que aquesta sigui una de les sèries més amables i més fàcils de gaudir malgrat la duresa d’alguns dels temes que planteja. Uns temes durs que els trobem sempre en aquest “soto”, en l’exterior d’aquest cercle sense el qual els protagonistes difícilment podrien enfrontar-se a les adversitats de la vida.
Soto
El més important a l’hora de narrar no és la història què expliques sinó com l’expliques, aquesta és una màxima que tan Chica Umino com l’estudi d’animació SHAFT s’han gravat a foc a l’hora de crear aquesta obra. Els temes de Sangatsu no Lion són tan quotidians com la vida mateixa i, tanmateix, aconsegueix anar molt més lluny que majoria d’obres del medi. Aquesta sèrie tracta el dia a dia d’uns jugadors professionals de shogi, uns nois i noies d’institut normals, una família que viu d’una pastisseria i els conflictes que sorgeixen amb el seu entorn i altres personatges. Superficialment, aquesta sèrie podria semblar perfectament una telenovel·la, però no ho és. La seva gran força narrativa s’assenta sobre dos pilars, aprofundir en els conflictes psicològics dels personatges i expressar-los a través del manga i l’animació. Sense entrar en espòilers la sèrie ens presenta de manera molt profunda uns temes que ens són totalment quotidians. Un exemple d’això és aquesta espècie de vals estrany que balla en Rei amb la seva germana en el qual intercala compassos d’odi amb compassos d’amor i redempció. De fet, l’arc de personatge d’en Rei és la història de com aprèn a relacionar-se amb els altres, per una banda, i com afronta la relació tòxica amb la seva família per una altra. O un arc de la segona temporada en el qual una de les protagonistes es veurà presonera d’una situació de bullying i que constitueix de lluny la millor representació d’aquest tema que he vist mai a la ficció. Tots els personatges, fins i tot els més secundaris, s’enfronten a les seves circumstàncies personals quan surten del seu cercle, del seu “uchi”. Chica Umino és una narradora tafanera que decideix graduar-se les ulleres per veure les coses des de la mirada dels seus personatges. Simplement, escolta els seus pensaments i posa la ploma al seu servei per representar-los tal com són. La comunicació d’aquestes circumstàncies vitals “exteriors” amb el cercle més proper, “l’uchi” és el motor narratiu de la sèrie i el motor vital d’uns personatges amb els quals l’espectador descobrirà facetes de la seva mateixa ment.
L’art de dibuixar la ment
Chica Umino no és qualsevol autora, a més d’escriure bé sap construir una sòlida simbologia visual que li permet expressar la profunditat de la psicologia dels personatges. En el mitjà audiovisual (sigui l’anime, el cinema, el videojoc…) hi ha una norma que acostuma a determinar la qualitat d’una obra “Mostra, No Expliquis”. La sobreexplicació en una obra audiovisual acostuma a derivar en una narrativa que tracta a l’espectador d’imbècil en alguns casos o acaba creant diàlegs ridículs i sense sentit en d’altres (oi que si Nomura?), per això és tan important una narrativa visual sòlida. Un exemple de com l’autora aconsegueix això (sense entrar en espòilers) és quan un jugador de shogi molt vell s’enfronta a una partida difícil i veiem el que l’empeny a continuar endavant. Durant molts anys el jugador havia anat avançant en el món del shogi, un món competitiu en el qual molts dels seus companys anaven caient pel camí. Tots ells dipositaven els seus somnis i esperances en ell, Umino representa això amb el vell caminant per una platja infinita i cada persona li diposita els somnis és com una vena que cobreix el seu cos. Al final, el cos del vell queda completament cobert per les venes que gairebé li fan impossible veure-hi i avançar. La manera de representar els sentiments de Sangatsu no lion és brillant, gràfica i absolutament visceral. L’adaptació animada que ens brinda l’estudi SHAFT (Monogatari Series, Arakawa Under the Bridge, Ef: A Tale of mermories) amplifica l’efecte del manga. La paleta de colors entre pastel i aquarel·la i l’estil artesanal que destil·la l’animació són perfectes per recrear l’ambient càlid de les vetllades a la casa dels nostres protagonistes. L’estil d’animació extrem de SHAFT capaç de canviar d’estil en qualsevol moment i d’utilitzar metàfores visuals d’allò més inversemblants, va com l’anell al dit a la narrativa d’Umino. El traç de l’animació emula un estil artesanal amb la intenció de donar-li aquesta proximitat als personatges i als seus pensaments. L’ús de les animacions de l’aigua del riu transformant-se per representar l’estat anímic dels personatges amb soroll eixordador del vent de fons és genial. La fluïdesa de l’animació dels personatges contrasta sovint amb la simplicitat dels fons que de vegades semblen aquarel·les i en d’altres gairebé fotografies. Tota aquesta versatilitat només la pot oferir l’animació, un medi que no es veu limitat per les fronteres de la realitat i que amb obres com aquesta demostra que és el millor a l’hora d’explorar la ment humana. Si en teniu oportunitat mireu o llegiu 3-gatsu no Lion, el manga està editat al nostre país per ECC Ediciones i ja compta amb 16 volums sota el títol “El Leon de Marzo”. I si us ha agradat aquest article en teniu 28 més i podeu compartir-lo a xarxes socials i seguir-nos i bla, bla, bla…
Fotografia des de dalt del Daisen Kofun o tomba de l’emperador Nintoku a Osaka (486 metres de llarg, 60 hectàrees de superfície)
Generalment, quan pensem en grans monuments funeraris ens venen al cap les piràmides d’Egipte, les piràmides Maies, les tombes etrusques o les dels emperadors xinesos, però rarament l’arxipèlag japonès desfila entre els nostres pensaments. I això que el Japó amaga uns particulars monuments funeraris d’unes dimensions massives, tant és així que en alguns casos tripliquen les dimensions de la piràmide de Giza. Estic parlant dels Kofun, unes tombes construïdes durant el període que porta el seu nom, el qual s’estén entre l’any 300 i el 552 de la nostra era. Avui vull endinsar-me en la història i l’arqueologia que hi ha rere aquestes tombes i la societat que les va crear. Però abans de tot això hem de parlar de l’albada de l’ésser humà a l’arxipèlag japonès i comprendre un temps on el Japó encara no es deia Japó. Acompanyeu-me si us plau en aquest viatge a través de les eres.
El curiós cas de la protohistòria japonesa
Si pensem en les etapes de la història, ens venen al cap la prehistòria, l’edat antiga, l’edat mitjana, alguns pensen en l’edat moderna i finalment l’edat contemporània. Aquesta cronologia a part d’eurocèntrica presenta un problema, hi falta una etapa. Des de ja fa moltes dècades els historiadors i arqueòlegs hem estudiat amb molta dedicació una sisena etapa que faria de pont d’unió entre la prehistòria i l’edat antiga; s’anomena protohistòria. Tradicionalment, l’existència de documentació escrita era el que dividia la prehistòria de l’edat antiga, però què passa quan ens trobem amb societats complexes i organitzades en les quals no hi ha documents escrits? Què passa quan no podem llegir els documents escrits d’una civilització perquè s’ha perdut la capacitat de llegir-los (ibers i etruscs per exemple)? Per aquests casos els historiadors i els arqueòlegs van treballar amb la idea d’aquesta nova etapa que en el cas del Japó té una importància cabdal, ja que allà s’allarga molt en el temps.
Fotografia de la reconstrucció d’un poblat Yayoi a Yoshinogari, Prefectura de Saga, Kyushu
De fet, a les illes japoneses es va produir un gran canvi després del període Jômon (13.000-300 aC) en el qual havien dominat societats de caçadors i recol·lectors seminòmades força diferents dels de casa nostra. El cas és que des del 300 aC al Japó hi van emergir enrevessades societats organitzades al voltant del cultiu de l’arròs, les quals constaven d’una organització social i política complexa i una arquitectura a l’altura. Aquestes societats es van anar complicant i algunes van acabar forjant estructures polítiques de la mida de regnes que, sorprenentment s’administraven sense documentació escrita. La primera d’aquestes societats fou la Yayoi que va sorgir de la barreja d’una gran migració del continent amb la població autòctona, cosa que va donar lloc a una nova cultura construïda sobre l’agricultura de l’arròs. Aquests pobles a part d’introduir l’agricultura també van començar a treballar el ferro i el bronze. Els Yayoi també van desenvolupar una curiosa arquitectura gràcies al treball de la fusta i l’ús d’encaixos que combinaven amb tècniques avançades en la construcció dels teulats. A poc a poc es construeixen poblats fortificats amb torres, cases aixecades del terra mitjançant estructures de fusta, magatzems palafítics i cases semisoterrades. Aquests pobles s’acabarien unint políticament sota el regnat d’una reina o emperadriu anomenada Himiko segons les cròniques xineses, un regne que en algun moment es va transformar o va desaparèixer i sense deixar rastre en els textos del continent. El cas és que després va aparèixer un nou regne que s’anomenava Yamato que és el que va erigir aquestes gegantines tombes.
Yamato el regne que construïa muntanyes
El període Kofun va succeir al període Yayoi agafant el relleu cap a l’any 300 i passant-li al període Asuka l’any 552 de la nostra era. És una època farcida de misteris, en bona part perquè aquesta vegada les cròniques del continent no il·luminen la penombra que envoltava a l’arxipèlag en aquella època. Els savis xinesos tenien altra feina, ja que l’any 220 col·lapsava l’imperi dels Han a la Xina, la qual va quedar dividida en multitud de regnes en conflicte constant. Aquesta feblesa de l’imperi fou utilitzada pels regnes coreans, els quals van assaltar les colònies xineses a Corea, una acció que va recrudir conflictes al continent. Aquest obscur panorama va esperonar a milers d’habitants del continent a migrar cap a les illes japoneses a la recerca d’una vida sense guerra. Els coneixements dels nouvinguts van produir grans canvis polítics i tecnològics a les societats de les illes que farien un altre salt endavant. Però a causa de la inestabilitat del continent, els savis van deixar d’escriure cròniques sobre el Japó i el període Kofun va quedar envoltat d’una densa aura de misteri.
Reconstrucció d’arquitectura civil del període Kofun
El cas és amb els coneixements dels nouvinguts l’arquitectura i l’urbanisme del període anterior van evolucionar i també ho van fer la metal·lúrgia, el treball de la fusta i les armes. Segons els arqueòlegs japonesos com Mori Kôichi el regne de Yamato es va construir a partir d’una confederació de clans, els quals orbitaven al voltant del clan Yamato que governava directament la zona del centre-sud de Honshû, mentre que els altres clans governaven els territoris de l’extraradi. La gent que governava Yamato tenia la intenció de vèncer la mort a través de la construcció de grans monuments funeraris que recordessin qui van ser i en certa manera ho van aconseguir. Els governants van erigir grans estructures funeràries quadrangulars, rodones o amb forma de pany que s’aixecaven com muntanyes fetes de terra i pedra ben dretes, desafiant el temps.
Parlem dels Kofuns i l’art de construir muntanyes
Les grans tombes del període Kofun no tenen cap equivalent a la resta del món, però això no vol dir que no afloressin per influències d’altres cultures. De fet, això de construir turons artificials per enterrar-se era una tradició que venia de la península coreana i es va importar a finals del període Yayoi. En aquella època es van posar de moda els Funkyûbo uns enterraments que consistien en la construcció d’un petit (o no tan petit) turó artificial en el qual es col·locaven restes funeràries enterrades al centre. Sovint s’utilitzaven elevacions del terreny ja existents a les quals es donava forma i s’excavava la tomba a l’interior.
A l’esquerra esquema dels tipus de Kofun, a la dreta interior d’un Funkyubo al jaciment de Yoshinogari
Inspirant-se amb els Funkyubo les elits de Yamato van desenvolupar una variant de les tombes diferent i que assoliria dimensions mai vistes fins aleshores. Les primeres d’aquestes tombes són les anomenades “Enpun” que constaven d’una planta rodona de dos pisos i una cambra funerària a l’interior, poc després va arribar la seva versió quadrada. Al cap de poc temps irrompen els Kofuns amb forma de ferradura que podria ser quadrada o rodona i eren els d’aquesta forma els que assolien dimensions més grans. Antigament, aquestes tombes o muntanyes artificials estaven embolcallades amb una capa de pedra perduda a causa dels robatoris i l’acció de la natura, malgrat que al Goshiki-zuka Kofun (Kobe) s’ha reconstruït aquesta cobertura. En la majoria dels casos la vida va germinar en les estretes escletxes que separaven els carreus de pedra, fins que el verd del bosc va cobrir les tombes, potser això les ha fet passar desapercebudes. Les tombes de ferradura grans solien estar protegides per un fossat amb aigua i pràcticament tots els Kofun estaven rodejats d’unes figures de ceràmica anomenades “Haniwa”, les quals representaven persones, animals, edificis o vaixells. Inicialment, aquests monuments tenien una tomba excavada verticalment al centre a la qual s’abocava el sarcòfag i l’aixovar funerari. Posteriorment, els Kofun es van sofisticar afegint passadissos horitzontals recoberts amb grans pedres que facilitaven l’accés a la cambra funerària, on s’enterrava el mort en un sarcòfag de pedra massissa. En aquestes cambres a més del mort hi havia un aixovar funerari compost per figuretes Haniwa, ceràmica del dia a dia, ceràmica pintada i molt decorada, joies de jade i altres pedres precioses, especialment unes joies anomenades magatames. També apareixen miralls de bronze, estreps, espases, armadures, cascos i altres objectes de metall.
Imatges a dalt a l’esquerra cambres funeràries i les altres figures Haniwa
On hi ha Kofun hi ha poder
Entre els segles III i IV a l’anomenada Zona de Shiki, situada al sud-oest de la plana de Nara s’hi va erigir un gran complex de Kofuns en els quals s’hi haurien enterrat les principals figures del regne de Yamato del moment. Investigacions recents suggereixen l’existència de dues línies successòries diferents enterrades allà i també l’existència d’un particular sistema de govern format per dos monarques del Clan Yamato: un que s’encarrega de les funcions administratives i un altre de les sagrades mentre que el territori era governat per una confederació de clans. També hi va haver una alternança entre homes i dones al capdavant del regne malgrat que la falta de dades ens impedeix saber amb precisió quina era la situació de la dona en aquesta societat. Les tombes de Shiki mesuraven entre 310 i 207 metres de llargada i tenien les cambres funeràries fetes de pedra amb sarcòfags de bambú i aixovar funerari.
Joies MagatamaMirall de BronzeCasc de GuerrerAixovar funerari als Kofun
A mitjans del segle IV sembla que el poder va canviar de lloc i els grans monuments funeraris van deixar de construir-se a la zona de Shiki per passar a ubicar-se al nord-oest de l’actual ciutat de Nara, on hi ha un passeig arqueològic dedicat a aquestes tombes que tenien dimensions que oscil·laven entre els 275 i els 200 metres de llargada en el cas de les tombes més grans.
Finalment, en el moment de màxim apogeu del regne de Yamato, quan aquest s’havia expandit per les costes de l’est i el nord de Honshu i els seus dirigents ja formaven part dels jocs polítics del continent asiàtic el centre dels enterraments es va traslladar de nou. Aquesta vegada s’establiria a la zona de Kawachi-Izumi situada a l’actual ciutat d’Osaka i a les costes occidentals del Japó properes a la ciutat. Aquí és on es construeixen durant el segle V els Kofuns més grans de tots els temps entre els quals destaquen la tomba de Richû de 365 metres de llargada, el de Haji Nisanazai de 290 metres de llargada i el més espectacular El Daisen Kofun conegut també com a Tomba de l’emperador Nintoku de 486 metres de llargada. Un subgrup d’aquestes tombes se situa a l’actual ciutat de Fujidera on hi ha Kofun que oscil·len entre els 200 i els 400 metres de llargada. L’existència d’aquestes dues zones de tombes s’explica per l’existència de dues poderoses federacions de clans que haurien mogut els fils del regne de Yamato en aquella època, segons investigacions recents. L’arqueologia sembla indicar que els governants d’aquella època haurien prestat més atenció a l’administració i l’exèrcit que a les qüestions religioses, ja que en els aixovars funeraris s’hi troben moltes més armes i eines que elements religiosos. Sigui com sigui els capítols de les cròniques mitològiques posteriors (Nihon Shoki) que fan referència a aquests personatges versen sobre obres d’urbanisme, agricultura, enginyeria i conquestes i dediquen pocs kanjis a parlar dels Kami. Tot plegat amb les referències de les cròniques estrangeres i les dimensions de les tombes sembla indicar que aquests monarques haurien sabut governar de manera efectiva i haurien aconseguit grans fites militars, polítiques i diplomàtiques. Ara bé la velocitat vertiginosa de l’expansió i millora del regne de Yamato no hauria estat possible sense la gran quantitat d’immigrants provinents del continent i els seus coneixements. Això ens porta al gran problema del període Kofun…
Conjunt de Kofuns de Mozu-Furuichi a la ciutat de Sakai
Arqueologia, política i la casa imperial: una qüestió complicada
El cas és que tant el període Kofun com en el període immediatament anterior el Yayoi estaven caracteritzats per una gran afluència d’immigrants des del continent. De fet, va arribar un punt que durant el període Yayoi la immensa majoria de la població eren immigrants procedents de la Xina o Corea que fugien de la guerra i la inestabilitat. Moltes característiques de la societat japonesa tenen les seves arrels més profundes en aquest període i una institució que també les té és la Casa imperial Japonesa. De fet, en teoria molts dels que hi ha enterrats en els Kofun són els primers emperadors entre els quals destaca Nintoku, el primer, qui estaria enterrat en el Daisen Kofun. Fa molt de temps que se sospita que en realitat la casa imperial japonesa podria tenir un origen coreà o xinès com la majoria de gent d’aquella època. Si això es confirmés, podria provocar una crisi fatal dins el govern japonès i podria posar en qüestió la legitimitat de la Casa Imperial japonesa. Com que als grans Kofun se suposa que hi ha enterrats els emperadors el propietari d’aquests monuments és l’Agència de la Casa Imperial, la qual posa totes les traves possibles als arqueòlegs perquè no puguin excavar els grans Kofuns. De fet, són molt pocs els monuments d’aquest període que s’han pogut excavar a causa de les pressions polítiques que hi ha al voltant d’aquest tema, cosa que a priori és sorprenent. Al país del Sol Naixent l’arqueologia és una ciència seguida amb gran interès per les masses i els descobriments importants copen les portades dels diaris nacionals. Alguns arqueòlegs japonesos són autèntiques estrelles mediàtiques i l’arqueologia és un tema de conversa habitual entre la gent del carrer. Tots aquests ingredients fan que l’arqueologia sigui una ciència molt valorada allà i que les administracions públiques hi inverteixin molts recursos i això evidentment fa que les pressions polítiques en alguns punts també siguin molt fortes. Així doncs, malgrat que al Japó hi ha molts de recursos i interès en l’arqueologia i tenen els monuments funeraris més grans del món, no es poden estudiar gaire a causa de les pressions polítiques de la Casa Imperial. El món és un lloc ben estrany…
M. Brown, Delmer. “The Yamato Kingdom.” The Cambridge History of Japan vol. 1: Early societies in Japan. John Withney Hall et al. Nova York: Cambridge University Press, 2006. pp. 108-162.
Al darrer mes de l’any passat li vaig dedicar un article extens a la catedral audiovisual i narrativa que constitueix la franquícia de Fate i Type-Moon, que tot sigui dit és la meva preferida. Però una llum és tan gran com l’ombra que projecta i d’això no se n’escapen ni les obres més estimades pel públic. Avui vull aprofitar el cas de Fate/Grand Order per parlar d’un problema més extens que afecta tota l’animació japonesa i pel títol suposo que ja heu deduït que estic parlant de la sexualització de la dona a l’anime. Però anem a pams i comencem pel cas concret de Fate/Grand Order.
El camí a la fàbrica de Waifus
A l’article de desembre (que recomano llegir-vos) explicava com Kinoko Nasu i Takeshi Takeguchi van crear un univers narratiu i audiovisual que engloba desenes de sèries, mangues, pel·lícules i videojocs en el qual s’expliquen diverses històries. Els dos artistes van aconseguir elevar el gènere de la fantasia urbana a una nova categoria narrativa i artística mentre convertien la seva empresa, Type-Moon, en un monstre creatiu i econòmic de proporcions descomunals. Els personatges creats per Nasu i Takeguchi van assolir una gran popularitat al Japó i a l’estranger i les vendes dels seus videojocs, novel·les, mangues i sèries es comptaven per milions. Actualment Type-Moon és una de les empreses més grans de tota la indústria i això implica que sovint l’art i l’ètica passen a un segon pla rere els beneficis econòmics. Els dissenys dels personatges de Takeguchi van fascinar a l’audiència, per una banda perquè eren molt característics i per l’altra perquè eren personatges físicament molt atractius. Això va cridar l’atenció d’alguns fans que tenien la ploma ben entrenada i ganes de veure follar als seus personatges preferits. Així que les webs de manga eròtic es van anar omplint de mangues dels personatges de Fate, res que no passi amb qualsevol altre anime o manga popular, la diferència amb els altres radicava en l’escala. A cada nova sèrie pel·lícula o novel·la que treia la franquícia les paròdies de manga eròtic es multiplicaven a una escala molt superior de la de les altres sèries. Sembla doncs que els dissenys de Takeguchi van cridar l’atenció dels fans d’una forma que potser no s’hauria esperat, ara bé això per se no té res de problemàtic. El sexe és alegria i és normal que els personatges de les sèries i pel·lícules que mirem ens cridin l’atenció en altres sentits i que els fans vulguin tractar els aspectes de la sexualitat que sovint queden amagats a la pantalla gran i a la petita. El problema va arribar quan alguns directius de Type-Moon van decidir explotar tot això comercialment i van crear aquest monstre anomenat Fate/Grand Order.
Fate/Grand Order i la comercialització de “Gominoles sexuals”
El cas és que alguns directius de Type-Moon van voler capitalitzar el contingut eròtic que s’havia creat espontàniament al voltant de la franquícia. Si hagués de resumir els seus pensaments en una frase, segurament s’assemblarien a això: “Si volen personatges atractius amb els quals tenir fantasies sexuals els hi vendrem.” Amb aquesta idea al cap el 30 de juliol de 2015 Type-Moon treu al mercat Fate/Grand Order un nou joc de mòbil que se suposa que explicaria la història d’una de les grans famílies de la màgia dins el seu univers narratiu. La història venia a ser un recorregut per totes les obres de la franquícia en la qual personatges de totes les èpoques i llocs es reuneixen per evitar el col·lapse del temps. Bé… Almenys aquesta era la teoria, a la pràctica el joc és una pedrera de personatges col·leccionables que vas obtenint a mesura que avances en la història i aconsegueixes punts, dit d’una altra manera era un joc per col·leccionar waifus i husbandos.
En aquest punt vull parar un moment per definir els conceptes de “waifu” i “husbando” per la gent que sigueu nous a la comunitat o pels qui formant part d’aquesta passeu olímpicament de modes i debats. “Waifu” és una japonització de la paraula anglesa “Wife” literalment muller, mentre que “Husbando” és una japonització de la paraula anglesa “Husband” literalment marit. Aquests dos conceptes s’utilitzen per parlar de personatges de ficció de l’anime o el manga que t’atrauen romànticament, sexualment o les dues coses alhora. Si ens ho mirem sense prejudicis no és una cosa tan estranya, qui no s’ha sentit mai atret per un personatge d’un llibre, una pel·lícula o un de creat per la seva imaginació, en el fons és una espècie d’amor platònic de l’era digital.
Tornant al cas que ens ocupa, Fate/Grand Order va convertir la seva història en una excusa per vendre personatges col·leccionables que es dissenyaven clarament per satisfer les fantasies del públic. Noies sexis de tota mena que vesteixen i actuen de manera provocativa i sexual es van convertir en el reclam comercial del joc, el qual va veure com els seus beneficis es comptaven per desenes de milions. L’estratègia els va funcionar la mar de bé i amb el cos de la dona com a reclam comercial els directius de Type-Moon es van omplir les butxaques amb xifres tan grans que ja no sabien ni pronunciar. El cas és que això també es va traduir en una resposta per part de la comunitat quan els artistes de manga eròtic van començar a publicar mangues porno de la franquícia fins que les plomes els treien fum. A les webs de manga eròtic en només dos anys els mangues de Fate/Grand Order es comptaven per milers. Els artistes de manga eròtic i la franquícia de Fate/Grand Order es van retroalimentar i les dues parts van aconseguir beneficis estratosfèrics a costa de vendre el cos de la dona com un objecte. Ara bé, en les últimes dècades la situació de la dona a bona part del món i particularment al Japó ha canviat molt, però això no va fer que l’empresa reconsiderés el seu negoci, ben al contrari. Els canvis socials i de perspectiva respecte de la dona van fer que els directius del joc comencessin a considerar les dones com a client potencial de manera que en les últimes versions també han afegit molts personatges masculins amb la mateixa fórmula de vendre’ls com “gominoles sexuals” tot i que com a bona societat patriarcal que és el Japó, el que es comercialitza més és el cos de la dona.
Què va ser primer la comunitat o la franquícia?
Pàgina d’un dels milers de paròdies eròtiques de Fate/Grand Order
El cas particular de Fate/Grand Order és un exemple de com funcionen moltes coses dins de la indústria de l’anime, però també a casa nostra. Podríem recordar per exemple, les desenes de vegades que el cinema espanyol ha utilitzat el cos de la dona com un reclam de taquilla i tot plegat em fa pensar en la nostra responsabilitat com a consumidors. És cert que és l’empresa la que ha comercialitzat el cos de la dona (i posteriorment de l’home) amb aquest joc de mòbils, tanmateix també ho és que si ha tingut tant d’èxit és perquè milions de persones de tot el món han comprat i usat el joc. És igualment cert que els directius econòmics de Type-Moon van impulsar la creació d’aquesta fàbrica de Waifus perquè la comunitat ja comprava i llegia a centenars els mangues porno basats en la franquícia. Arribats aquí em pregunto fins a quin punt els consumidors som responsables de tot això. El més fàcil és dir que els responsables són els empresaris de Type-Moon, però hi ha una veritat profunda en aquella dita castellana que diu que “El más poderoso cavallero es Don Dinero.” I és que si aquesta maquinària s’ha convertit en el videojoc més rendible de la història de Sony és perquè milions de persones de tot el món l’han jugat i l’han comprat; i no siguem hipòcrites perquè gairebé la meitat dels clients del joc són occidentals, així que no s’hi val això de fugir d’estudi com fem habitualment. En el món ultraliberal en el qual ens ha tocat viure la cartera dels clients és llei i crec que això vol dir que la nostra responsabilitat com a consumidors és molt gran. Molta gent es queixa que els animes isekai es multipliquen i repeteixen com el pa i els peixos de la Bíblia o que les sèries occidentals se sobreexploten fins a matar l’últim trosset d’art que hi quedava, però si això passa és perquè els consumidors comprem. Si realment volem viure en un món més just pot ser que comencem a fer servir la nostra eina més poderosa que és la cartera per canviar-lo.
Sexe i personatges atractius Sí, vendre gominoles sexuals No
El manga de Tsukihime és un exemple de la mateixa franquícia de com es pot crear una història on els personatges són atractius i el sexe és un element interessant de la trama però sense vendre el cos dels personatges com un actiu comercial.
Sóc del parer que mostrar personatges atractius i utilitzar el sexe, l’erotisme i la sexualitat a la ficció no tan sols no és una cosa dolenta sinó que em sembla una cosa bona, sempre que estigui ben feta. Per exemple Monogatari usa l’erotisme i la tensió sexual constantment a la seva sèrie i és una obra mestra de l’anime i Yosuga no Sora, malgrat la fama i els mems que té, utilitza el sexe com a fil conductor de les relacions dels seus personatges. Aleshores quina és la diferència entre Monogatari series i Fate/Grand Order? La resposta és simple, Monogatari fa servir l’erotisme com un recurs artístic i narratiu dins la seva obra mentre que Fate/Grand Order ven el cos dels seus personatges com un actiu comercial. Estic a favor que es facin mangues eròtics amb els personatges de ficció i la pornografia no m’ha semblat mai una cosa intrínsecament dolenta com defensen alguns. Sempre he sospitat d’aquests discursos pseudoprogressistes que defensen que la censura és la solució a qualsevol problema social i cultural. Ara bé hi ha una diferència entre tenir personatges atractius i incorporar el sexe i la sexualitat com a temes importants a la teva obra i vendre el cos dels teus personatges femenins (i posteriorment també masculins) com a actiu comercial. El missatge que transmet la fàbrica de waifus és que el cos de la dona és un actiu que es compra i es ven, molt allunyat de les reflexions existencials, les relacions personals, construcció de món i personatges que caracteritzen la resta d’obres de la franquícia. Aquest qüestió no només afecta Fate/Grand Order sinó que la idea de vendre el cos dels personatges femenins com un actiu comercial és un problema tan vell com la mateixa indústria de l’entreteniment. A la immensa majoria d’animes eichii i harem com Highschool DxD, Shinmai Maou no Testament i tants altres la història és una mera excusa per passejar tetes i culs a la pantalla i vendre DvDs, figuretes i Daikimakuras. Ara bé, des que la dona representa la meitat del consum de manga i anime també han aparegut els harems inversos, en els quals una protagonista femenina viu rodejada constantment d’homes atractius en posicions sexualment compromeses, en fi el harem de tota la vida però al revés. Francament, crec que com a consumidors hauríem de ser conscients del que comprem i donar suport a obres que utilitzin el sexe i l’erotisme com una part natural de les seves històries i com una forma de relació entre els seus personatges i no com un actiu comercial. Amb la nostra cartera decidim què comprem, per tant, si volem tenim el poder de canviar les coses.
Tinc l’immens plaer de presentar-vos la primera entrevista del blog Hana Monogatari en un nou format d’entrevistes a YouTube que he anomenatRàdio Monogatari. En aquesta primera entrevista tenim un convidat de luxe: el professor, traductor i escriptor Ko Tazawa el qual ha dedicat tota la seva vida a l’estudi de la cultura catalana i durant dècades ha traduït nombroses obres de la literatura japonesa al català i viceversa. En els darrers anys ha editat juntament amb l’editorial Lapislàtzuli una fantàstica col·lecció de literatura japonesa en català de la qual ens parlarà extensament durant l’entrevista. Vull agrair a Ko Tazawa per la seva amabilitat en concedir-me l’entrevista i a l’editorial Lapislàtzuli per donar-me aquesta oportunitat. Dit això espero que gaudiu molt l’entrevista i també espero que aquest nou format dins del blog agradi a tothom.
Hana Monogatari 