Kofun: Les tombes que obren les portes de la protohistòria japonesa

Fotografia des de dalt del Daisen Kofun o tomba de l’emperador Nintoku a Osaka (486 metres de llarg, 60 hectàrees de superfície)

Generalment, quan pensem en grans monuments funeraris ens venen al cap les piràmides d’Egipte, les piràmides Maies, les tombes etrusques o les dels emperadors xinesos, però rarament l’arxipèlag japonès desfila entre els nostres pensaments. I això que el Japó amaga uns particulars monuments funeraris d’unes dimensions massives, tant és així que en alguns casos tripliquen les dimensions de la piràmide de Giza. Estic parlant dels Kofun, unes tombes construïdes durant el període que porta el seu nom, el qual s’estén entre l’any 300 i el 552 de la nostra era. Avui vull endinsar-me en la història i l’arqueologia que hi ha rere aquestes tombes i la societat que les va crear. Però abans de tot això hem de parlar de l’albada de l’ésser humà a l’arxipèlag japonès i comprendre un temps on el Japó encara no es deia Japó. Acompanyeu-me si us plau en aquest viatge a través de les eres.

El curiós cas de la protohistòria japonesa

Si pensem en les etapes de la història, ens venen al cap la prehistòria, l’edat antiga, l’edat mitjana, alguns pensen en l’edat moderna i finalment l’edat contemporània. Aquesta cronologia a part d’eurocèntrica presenta un problema, hi falta una etapa. Des de ja fa moltes dècades els historiadors i arqueòlegs hem estudiat amb molta dedicació una sisena etapa que faria de pont d’unió entre la prehistòria i l’edat antiga; s’anomena protohistòria. Tradicionalment, l’existència de documentació escrita era el que dividia la prehistòria de l’edat antiga, però què passa quan ens trobem amb societats complexes i organitzades en les quals no hi ha documents escrits? Què passa quan no podem llegir els documents escrits d’una civilització perquè s’ha perdut la capacitat de llegir-los (ibers i etruscs per exemple)? Per aquests casos els historiadors i els arqueòlegs van treballar amb la idea d’aquesta nova etapa que en el cas del Japó té una importància cabdal, ja que allà s’allarga molt en el temps.

Fotografia de la reconstrucció d’un poblat Yayoi a Yoshinogari, Prefectura de Saga, Kyushu

De fet, a les illes japoneses es va produir un gran canvi després del període Jômon (13.000-300 aC) en el qual havien dominat societats de caçadors i recol·lectors seminòmades força diferents dels de casa nostra. El cas és que des del 300 aC al Japó hi van emergir enrevessades societats organitzades al voltant del cultiu de l’arròs, les quals constaven d’una organització social i política complexa i una arquitectura a l’altura. Aquestes societats es van anar complicant i algunes van acabar forjant estructures polítiques de la mida de regnes que, sorprenentment s’administraven sense documentació escrita. La primera d’aquestes societats fou la Yayoi que va sorgir de la barreja d’una gran migració del continent amb la població autòctona, cosa que va donar lloc a una nova cultura construïda sobre l’agricultura de l’arròs. Aquests pobles a part d’introduir l’agricultura també van començar a treballar el ferro i el bronze. Els Yayoi també van desenvolupar una curiosa arquitectura gràcies al treball de la fusta i l’ús d’encaixos que combinaven amb tècniques avançades en la construcció dels teulats. A poc a poc es construeixen poblats fortificats amb torres, cases aixecades del terra mitjançant estructures de fusta, magatzems palafítics i cases semisoterrades. Aquests pobles s’acabarien unint políticament sota el regnat d’una reina o emperadriu anomenada Himiko segons les cròniques xineses, un regne que en algun moment es va transformar o va desaparèixer i sense deixar rastre en els textos del continent. El cas és que després va aparèixer un nou regne que s’anomenava Yamato que és el que va erigir aquestes gegantines tombes.

Yamato el regne que construïa muntanyes

El període Kofun va succeir al període Yayoi agafant el relleu cap a l’any 300 i passant-li al període Asuka l’any 552 de la nostra era. És una època farcida de misteris, en bona part perquè aquesta vegada les cròniques del continent no il·luminen la penombra que envoltava a l’arxipèlag en aquella època. Els savis xinesos tenien altra feina, ja que l’any 220 col·lapsava l’imperi dels Han a la Xina, la qual va quedar dividida en multitud de regnes en conflicte constant. Aquesta feblesa de l’imperi fou utilitzada pels regnes coreans, els quals van assaltar les colònies xineses a Corea, una acció que va recrudir conflictes al continent. Aquest obscur panorama va esperonar a milers d’habitants del continent a migrar cap a les illes japoneses a la recerca d’una vida sense guerra. Els coneixements dels nouvinguts van produir grans canvis polítics i tecnològics a les societats de les illes que farien un altre salt endavant. Però a causa de la inestabilitat del continent, els savis van deixar d’escriure cròniques sobre el Japó i el període Kofun va quedar envoltat d’una densa aura de misteri.

Reconstrucció d’arquitectura civil del període Kofun

El cas és amb els coneixements dels nouvinguts l’arquitectura i l’urbanisme del període anterior van evolucionar i també ho van fer la metal·lúrgia, el treball de la fusta i les armes. Segons els arqueòlegs japonesos com Mori Kôichi el regne de Yamato es va construir a partir d’una confederació de clans, els quals orbitaven al voltant del clan Yamato que governava directament la zona del centre-sud de Honshû, mentre que els altres clans governaven els territoris de l’extraradi. La gent que governava Yamato tenia la intenció de vèncer la mort a través de la construcció de grans monuments funeraris que recordessin qui van ser i en certa manera ho van aconseguir. Els governants van erigir grans estructures funeràries quadrangulars, rodones o amb forma de pany que s’aixecaven com muntanyes fetes de terra i pedra ben dretes, desafiant el temps.

Parlem dels Kofuns i l’art de construir muntanyes

Les grans tombes del període Kofun no tenen cap equivalent a la resta del món, però això no vol dir que no afloressin per influències d’altres cultures. De fet, això de construir turons artificials per enterrar-se era una tradició que venia de la península coreana i es va importar a finals del període Yayoi. En aquella època es van posar de moda els Funkyûbo uns enterraments que consistien en la construcció d’un petit (o no tan petit) turó artificial en el qual es col·locaven restes funeràries enterrades al centre. Sovint s’utilitzaven elevacions del terreny ja existents a les quals es donava forma i s’excavava la tomba a l’interior.

Inspirant-se amb els Funkyubo les elits de Yamato van desenvolupar una variant de les tombes diferent i que assoliria dimensions mai vistes fins aleshores. Les primeres d’aquestes tombes són les anomenades “Enpun” que constaven d’una planta rodona de dos pisos i una cambra funerària a l’interior, poc després va arribar la seva versió quadrada. Al cap de poc temps irrompen els Kofuns amb forma de ferradura que podria ser quadrada o rodona i eren els d’aquesta forma els que assolien dimensions més grans. Antigament, aquestes tombes o muntanyes artificials estaven embolcallades amb una capa de pedra perduda a causa dels robatoris i l’acció de la natura, malgrat que al Goshiki-zuka Kofun (Kobe) s’ha reconstruït aquesta cobertura. En la majoria dels casos la vida va germinar en les estretes escletxes que separaven els carreus de pedra, fins que el verd del bosc va cobrir les tombes, potser això les ha fet passar desapercebudes. Les tombes de ferradura grans solien estar protegides per un fossat amb aigua i pràcticament tots els Kofun estaven rodejats d’unes figures de ceràmica anomenades “Haniwa”, les quals representaven persones, animals, edificis o vaixells. Inicialment, aquests monuments tenien una tomba excavada verticalment al centre a la qual s’abocava el sarcòfag i l’aixovar funerari. Posteriorment, els Kofun es van sofisticar afegint passadissos horitzontals recoberts amb grans pedres que facilitaven l’accés a la cambra funerària, on s’enterrava el mort en un sarcòfag de pedra massissa. En aquestes cambres a més del mort hi havia un aixovar funerari compost per figuretes Haniwa, ceràmica del dia a dia, ceràmica pintada i molt decorada, joies de jade i altres pedres precioses, especialment unes joies anomenades magatames. També apareixen miralls de bronze, estreps, espases, armadures, cascos i altres objectes de metall.

On hi ha Kofun hi ha poder

Entre els segles III i IV a l’anomenada Zona de Shiki, situada al sud-oest de la plana de Nara s’hi va erigir un gran complex de Kofuns en els quals s’hi haurien enterrat les principals figures del regne de Yamato del moment. Investigacions recents suggereixen l’existència de dues línies successòries diferents enterrades allà i també l’existència d’un particular sistema de govern format per dos monarques del Clan Yamato: un que s’encarrega de les funcions administratives i un altre de les sagrades mentre que el territori era governat per una confederació de clans. També hi va haver una alternança entre homes i dones al capdavant del regne malgrat que la falta de dades ens impedeix saber amb precisió quina era la situació de la dona en aquesta societat. Les tombes de Shiki mesuraven entre 310 i 207 metres de llargada i tenien les cambres funeràries fetes de pedra amb sarcòfags de bambú i aixovar funerari.

A mitjans del segle IV sembla que el poder va canviar de lloc i els grans monuments funeraris van deixar de construir-se a la zona de Shiki per passar a ubicar-se al nord-oest de l’actual ciutat de Nara, on hi ha un passeig arqueològic dedicat a aquestes tombes que tenien dimensions que oscil·laven entre els 275 i els 200 metres de llargada en el cas de les tombes més grans.

Finalment, en el moment de màxim apogeu del regne de Yamato, quan aquest s’havia expandit per les costes de l’est i el nord de Honshu i els seus dirigents ja formaven part dels jocs polítics del continent asiàtic el centre dels enterraments es va traslladar de nou. Aquesta vegada s’establiria a la zona de Kawachi-Izumi situada a l’actual ciutat d’Osaka i a les costes occidentals del Japó properes a la ciutat. Aquí és on es construeixen durant el segle V els Kofuns més grans de tots els temps entre els quals destaquen la tomba de Richû de 365 metres de llargada, el de Haji Nisanazai de 290 metres de llargada i el més espectacular El Daisen Kofun conegut també com a Tomba de l’emperador Nintoku de 486 metres de llargada. Un subgrup d’aquestes tombes se situa a l’actual ciutat de Fujidera on hi ha Kofun que oscil·len entre els 200 i els 400 metres de llargada. L’existència d’aquestes dues zones de tombes s’explica per l’existència de dues poderoses federacions de clans que haurien mogut els fils del regne de Yamato en aquella època, segons investigacions recents. L’arqueologia sembla indicar que els governants d’aquella època haurien prestat més atenció a l’administració i l’exèrcit que a les qüestions religioses, ja que en els aixovars funeraris s’hi troben moltes més armes i eines que elements religiosos. Sigui com sigui els capítols de les cròniques mitològiques posteriors (Nihon Shoki) que fan referència a aquests personatges versen sobre obres d’urbanisme, agricultura, enginyeria i conquestes i dediquen pocs kanjis a parlar dels Kami. Tot plegat amb les referències de les cròniques estrangeres i les dimensions de les tombes sembla indicar que aquests monarques haurien sabut governar de manera efectiva i haurien aconseguit grans fites militars, polítiques i diplomàtiques. Ara bé la velocitat vertiginosa de l’expansió i millora del regne de Yamato no hauria estat possible sense la gran quantitat d’immigrants provinents del continent i els seus coneixements. Això ens porta al gran problema del període Kofun…

Conjunt de Kofuns de Mozu-Furuichi a la ciutat de Sakai

Arqueologia, política i la casa imperial: una qüestió complicada

El cas és que tant el període Kofun com en el període immediatament anterior el Yayoi estaven caracteritzats per una gran afluència d’immigrants des del continent. De fet, va arribar un punt que durant el període Yayoi la immensa majoria de la població eren immigrants procedents de la Xina o Corea que fugien de la guerra i la inestabilitat. Moltes característiques de la societat japonesa tenen les seves arrels més profundes en aquest període i una institució que també les té és la Casa imperial Japonesa. De fet, en teoria molts dels que hi ha enterrats en els Kofun són els primers emperadors entre els quals destaca Nintoku, el primer, qui estaria enterrat en el Daisen Kofun. Fa molt de temps que se sospita que en realitat la casa imperial japonesa podria tenir un origen coreà o xinès com la majoria de gent d’aquella època. Si això es confirmés, podria provocar una crisi fatal dins el govern japonès i podria posar en qüestió la legitimitat de la Casa Imperial japonesa. Com que als grans Kofun se suposa que hi ha enterrats els emperadors el propietari d’aquests monuments és l’Agència de la Casa Imperial, la qual posa totes les traves possibles als arqueòlegs perquè no puguin excavar els grans Kofuns. De fet, són molt pocs els monuments d’aquest període que s’han pogut excavar a causa de les pressions polítiques que hi ha al voltant d’aquest tema, cosa que a priori és sorprenent. Al país del Sol Naixent l’arqueologia és una ciència seguida amb gran interès per les masses i els descobriments importants copen les portades dels diaris nacionals. Alguns arqueòlegs japonesos són autèntiques estrelles mediàtiques i l’arqueologia és un tema de conversa habitual entre la gent del carrer. Tots aquests ingredients fan que l’arqueologia sigui una ciència molt valorada allà i que les administracions públiques hi inverteixin molts recursos i això evidentment fa que les pressions polítiques en alguns punts també siguin molt fortes. Així doncs, malgrat que al Japó hi ha molts de recursos i interès en l’arqueologia i tenen els monuments funeraris més grans del món, no es poden estudiar gaire a causa de les pressions polítiques de la Casa Imperial. El món és un lloc ben estrany…

Fonts

Kishimoto, Naofumi. “Dual Kingship in the Kofun Period as Seen from the Keyhole Tombs.” UrbanScope: e-Journal of Urban-Culture research center OCU. Vol.4, 2013. https://urbanscope.lit.osaka-cu.ac.jp/journal/pdf/vol004/01-kishimoto.pdf  Accedit març de 2022.

M. Brown, Delmer. “The Yamato Kingdom.” The Cambridge History of Japan vol. 1: Early societies in Japan. John Withney Hall et al. Nova York: Cambridge University Press, 2006. pp. 108-162.

Mizoguchi, Yuji. “Affinities of the protohistoric Kofun people of Japan with Pre- and Proto-Historic Asian Populations.” Japan antrophology society Nippon. Vol. 96, 1988. https://www.jstage.jst.go.jp/article/ase1911/96/1/96_1_71/_article/-char/ja/  Accedit març 2022.  

Zancan, Claudia. (2013). Decorated Tombs in Southwest Japan: Behind the Identity and the Socio-Political Developments of the Late Kofun Society in Kyushu. Universitat de Leiden. Facultat d’arqueologia. Recuperat de https://www.academia.edu/50072212/Decorated_Tombs_in_Southwest_Japan_Behind_the_Identity_and_the_Socio_Political_Developments_of_the_Late_Kofun_Society_in_Kyushu?auto=citations&from=cover_page Accedit març 2022.

Kantô 1923: El terratrèmol que va esfondrar la democràcia Taishô

Nota inicial: Aquest article forma part d’un projecte conjunt de la divulgació de la cultura japonesa en català que hem fet amb el Blog Japanium i el podcast Aventura x Japó. Ens vam proposar que al llarg del mes de març cadascú fes un vídeo/article sobre un tema relacionat amb els terratrèmols. Us convido a veure el que han fet els altres i a descobrir-los, llegir-los, escoltar-los i així fer créixer la meravellosa comunitat de la cultura japonesa en català!


-Japanium Blog: https://japaniums.blogspot.com/
-Aventura x Japó (Twitch) https://www.twitch.tv/aventuraxjapo
-Aventura x Japó (Youtube) https://www.youtube.com/channel/UCqRk7FOpGRxsMWKXwdYctUg

“Durant el recent terratrèmol res del que ha ocorregut ha sobrepassat la crueltat humana. Fins i tot d’això en podem extreure ensenyances valuoses. Sota els nostres ulls han quedat al descobert els aspectes més crus i fins i tot més sagnants de la humanitat. Només d’evocar la llista que ens arriba, ens aclapara una tristesa incommensurable. Vivint a Tòquio, considero que haver sobreviscut fins avui dia és un miracle.”

Aquestes paraules van sortir del puny i la lletra de l’escriptor i periodista japonès Inosuke Nakahashi poc després del terratrèmol que va assolar la plana de Kantô l’1 de setembre de 1923. Aquell dia, a les 12 del migdia la terra es va començar a moure sota els peus dels habitants de la regió. Com si de serps es tractessin els edificis es retorcien escopint el seu letal verí en forma de runes sobre els habitants de la zona. En qüestió d’instants, gran part de Yokohama, Tòquio, Chiba, Kanagawa i Chizuoka van quedar reduïdes a runes. Als edificis que havien quedat dempeus no els esperava una fortuna millor. De les runes es van alçar 188 incendis gegantins que com tempestes de foc es van abraonar sobre la ciutat i els habitants durant dos dies. La llista de morts i desapareguts a la qual feia referència Nakahashi ascendia a més de 105.000 morts i 37.000 desapareguts. Ja no sembla tan exagerat, doncs això de “considero que haver sobreviscut fins avui dia és un miracle”. Però a què es referia quan deia que “res del que ha ocorregut ha sobrepassat la crueltat humana”? En quin context va passar aquest terratrèmol? Quines conseqüències va tenir per la dèbil democràcia Taishô? Va ajudar a l’ascens del feixisme Shôwa? Avui, vull  portar-vos pels dominis de la meva gran passió i ofici: la història i concretament per un dels racons més foscos de la història contemporània del Japó. M’acompanyeu?

El règim Taishô, Una democràcia?

Manifestació davant del parlament 1 de setembre de 1913

Aquest desastre humanitari, social i urbà va afectar d’una manera molt poderosa el curs dels esdeveniments polítics i va afegir més tensió a la ja polaritzada societat de l’època. Entre els anys 1913 i 1927 el Japó va passar per un període de relativa democratització de la política, després de dècades de governs autocràtics, aquest període s’anomena Democràcia Taishô. Des de la restauració de 1868 el país havia estat controlat des de l’ombra per una camarilla de polítics, majoritàriament ancians i militars, que es feien anomenar Genrô. Després de morir alguns dels líders del Genrô, els membres rasants van apostar per un canvi de timó i deixen en mans dels partits polítics la major part del govern. Durant aquest període d’obertura democràtica es constituirien els primers sindicats de treballadors (el primer fou el Yukiai a 1912) i es farien les primeres passes en les lluites obreres. Sorgeixen també les primeres dones treballadores, intel·lectuals i les primeres associacions feministes, com la Societat Onada Roja. Ara bé tots aquests processos es van dur a terme sota el jou de les brutals condicions socials que imposaven els Zaibatsu, uns grans conglomerats industrials que controlaven l’economia. Aquesta situació tensa de per si, es va complicar encara més amb el sorgiment dels potents grups anarquistes i comunistes del país i l’aparició de desenes de societats d’extrema nacionalista. Per acabar-ho de rematar el procés de modernització del Japó havia estat impulsat i dirigit principalment per les elits militars: primer el Bakufu, després els legitimistes i finalment el Genrô. Aquestes elits no veien amb bons ulls l’obertura democràtica del país i la proliferació del que ells anomenaven “idees perilloses” (comunisme, anarquisme, democràcia, feminisme, liberalisme…) L’exèrcit imperial va anar acumulant cada vegada més poder, fins al punt que cap a la dècada dels 20 ja controlava gairebé tots els ressorts del poder i drenava bona part de la riquesa de l’estat. La situació de malestar social va arribar fins a tal punt que mesos abans del terratrèmol un grup anarquista va decidir assassinar l’emperador; però van fracassar. Les condicions de vida de la població seguien empitjorant i la tensió política va anar escalant més i més… En aquest punt la terra va tremolar.

La massacre de coreans i anarquistes: un segon terratrèmol

Quan el terratrèmol va acabar, es van alçar 188 columnes de foc per les ciutats afectades, que van cremar durant dos dies. Enmig de la histèria col·lectiva i la desesperació es va començar a estendre un rumor “la culpa és dels coreans”. Com un verí pel cos es van estendre rumors com “3000 coreans estan saquejant Yokohama” o “els coreans estan posant bombes”. Aquests rumors es van fer cada vegada més forts i repetitius, finalment la repetició va convertir la mentida en veritat. En una situació d’histèria col·lectiva i atiats pels grups d’extrema dreta nacionalista molta gent es va creure els rumors. Es van constituir unes patrulles de “sometents”, que molts historiadors sospiten que eren membres de societats d’extrema dreta de l’època o estaven atiats per les mateixes i l’exèrcit. Durant els dies següents, aquests “sometents” van massacrar els immigrants coreans que vivien a la plana de Kantô. Les estadístiques no oficials diuen que haurien estat assassinats 2.613 coreans i 160 xinesos, però podria ser que en realitat el nombre de víctimes fos més elevat. Amb una fredor brutal, la policia es va quedar mirant mentre molts coreans eren brutalment torturats i assassinats per les turbes violentes dels “sometents”. La inhumanitat de la policia i l’exèrcit no es limitava només a la inacció. L’exèrcit (submergit profundament en una lluita de diferents faccions de feixistes radicals) va subministrar armes i ajuda a aquestes turbes violentes. El dia 5 de setembre de 1923 la policia va prendre el control dels “sometents” i van afirmar que posaven els coreans sota la protecció de l’exèrcit imperial. Si tenim en compte que durant dècades els ultranacionalistes havien estat hegemònics a l’exèrcit i que les faccions d’extrema dreta feixista i essencialista controlaven la totalitat de l’exèrcit, podem intuir que aquells coreans estaven en el pitjor lloc possible. Lluny de protegir-los molts dels coreans que van acudir a l’exèrcit van ser exterminats durant el trasllat a Narashiro. La cruesa dels esdeveniments és aclaparadora i ho és més si tenim en compte que aquesta matança no va ser executada per l’exèrcit imperial sinó per turbes de civils ajudats per societats d’extrema dreta i el mateix exèrcit. Aprofitant el caos, el general Tanaka Giichi (que més endavant seria el primer ministre del Feixisme Shôwa) va declarar la llei marcial i va utilitzar la policia i l’exèrcit per executar líders sindicalistes i anarquistes entre els quals destaca Sakae Ôsugi. La brutalitat de les tortures que denuncia la historiadora coreana Sonia Ryang a través de testimonis de l’època o a les actes policials i militars no deixa lloc a dubte de la implicació de les forces de seguretat i l’arrelament de les conductes feixistes violentes a l’època. Amb el caos de la ciutat l’exèrcit va poder exterminar aquelles amenaces ideològiques que els molestaven com el sindicalisme i l’anarquisme.

El terratrèmol que va esfondrar la democràcia

Documents militars i policials on hi ha el registre de coreans assassinats

Els fets tan terribles que descriu la gent de l’època i els estudis historiogràfics posteriors ens situen el terratrèmol en el seu context i la seva societat. En certa manera els fets que van ocórrer durant el terratrèmol i després podrien ser un primer avis del que vindria 5 anys després amb l’arribada del feixisme al poder. Es podria interpretar que les matances associades al terratrèmol van ser el primer acte de barbàrie de feixisme Shôwa, com ho seria anys més tard la Nit dels Cristalls trencats a l’Alemanya Nazi. La matança de civils coreans per part de turbes mixtes de militars i civils ens dóna un retrat d’una societat profundament desequilibrada i socialment castigada. Les condicions de vida al Japó dels anys 20 eren terribles i milers de persones morien anualment de fam, de tuberculosis o sobretot per les terribles condicions de treball de la indústria, el camp i la mineria. La brutal repressió que aplicaria l’exèrcit contra els anarquistes i sindicalistes durant el terratrèmol i la purga dels comunistes del març de 1928, va tallar qualsevol possibilitat de fer una revolució des de l’esquerra. Després d’això, les societats d’extrema dreta i el seu discurs van anar guanyant popularitat tant dins de l’exèrcit com fora d’aquest. Tot aquest context, sens dubte va ajudar al sorgiment de conductes racistes i violentes dins la societat, malgrat que no les justifica de cap manera. M’agradaria que aquest article fes reflexionar sobre el perill dels discursos d’extrema dreta, racistes i conspiranoics. També m’agradaria que quedés molt clar que els japonesos de 2021 no són els de 1923 i que la societat evidentment ha canviat molt i s’ha tornat profundament pacifista. És molt important tenir en compte la memòria històrica per construir un futur més tolerant i pacífic, però també és important no utilitzar aquesta memòria com una excusa per demonitzar un determinat país o societat. Finalment vull anunciar-vos que en els pròxims dies compartiré el meu primer article acadèmic on s’explica amb molta extensió què va significar el feixisme japonès i com i per què va sorgir.

En memòria de les víctimes del terratrèmol i de les víctimes de la intolerància.

Fonts

CROWLEY, James B. “Japanese Army Factionalism in the Early 1930’s.” The Journal of Asian Studies, vol. 21, no. 3, 1962. pp. 309–326. Recuperat de: www.jstor.org/stable/2050676 .

HANE, Mikiso. Breve historia de Japón. Alianza Editorial. 2000.

IWAO Seiichi, SAKAMATO Tarō, HŌGETSU Keigo, YOSHIKAWA Itsuji, AKIYAMA Terukazu,
IYANAGA Teizō, IYANAGA Shōkichi, MATSUBARA Hideichi, KANAZAWA Shizue. 78. Genrō. Dins:
Dictionnaire historique du Japon, volume 6, 1981. Lettre G. pp. 40-43. Recuperat de:
https://www.persee.fr/doc/dhjap_0000-0000_1981_dic_6_1_886_t2_0040_0000_2

LARGE, Stephen S. “Nationalist Extremism in Early Shōwa Japan: Inoue Nisshō and the’Blood-Pledge Corps Incident 1932.” Modern Asian Studies, vol. 35, no. 3, 2001. pp. 533-564. Recuperat de: https://www.jstor.org/stable/313180?casa_token=CSba1ziW4DgAAAAA%3AxBTqrlqb6iXs_KKsrivZQk5cVLlHGFEkC-tVx75u9-mWauQC9ZzI7cVSkDuZMltKIA2LfbDmAf4bh8Sw7t4QcE1Du_CltrV3KA8aWh3kHwG5ZYHpaEhm&seq=1#metadata_info_tab_contents

LÓPEZ-VERA, Jonathan. “El gran terremoto de 1923” en HistoriaJaponesa.com, 2018. pp. 212-223.

NAKANISHI, Inosuke, Erick Laurent, and Marguerite-Marie Parvulesco-Oya. “Plaidoyer pour les Coréens.” Ebisu-Études Japonaises 21.1 (1999): 75-81.

PIERRE-FRANÇOIS SOUYRI, « Le marxisme au Japon, entre émeutes du riz et répression généralisée (1918-1938) », La Révolution française [En ligne], 19 | 2021, mis en ligne le 01 février 2021, consulté le 04 février 2021. URL : http://journals.openedition.org/lrf/4522; DOI: https://doi.org/10.4000/lrf.4522

RYANG, Sonia. “The great Kanto earthquake and the massacre of Koreans in 1923: Notes on Japan’s modern national sovereignty.” Anthropological Quarterly 76.4 (2003): 731-748.

SCHENCKING, J. Charles. “The Great Kanto Earthquake and the culture of catastrophe and reconstruction in 1920s Japan.” The Journal of Japanese Studies (2008): 295-331.

Especial Sant Jordi: El període Heian i el bressol de la literatura japonesa

La literatura és quelcom meravellós, et permet escapar-te de la realitat, viatjar a nous mons, adquirir coneixements, cultura i obrir-te la ment de mil formes diferents. Estem en una època en la qual es publica molt, massa, diuen els llibreters. Tenim tantes idees a l’abast i tantes propostes noves i espectaculars que és fàcil perdre’ns en el mar de llibres que s’obre a l’horitzó. Per això també és molt important tornar als clàssics per saber d’on venim i ordenar-nos les idees. Els clàssics (i en el cas d’avui molt clàssics) han assentat les bases d’allò que es concep en una cultura com la ficció, la no-ficció i l’imaginari d’aquesta. És per això que és imprescindible conèixer-los i gaudir-los per no perdre’ns en els mars de tinta sense saber ben bé on anem. Com que aquest és un blog de cultura japonesa, avui farem una panoràmica pels llibres de l’era Heian (794-1185 dC) que són sens dubte el bressol de la cultura japonesa.

Primera pàgina de la còpia més antiga del Genji Monogatari

Literatura Cortesana

En èpoques tan antigues, normalment, molt poca gent tenia accés a la literatura i el temps per dedicar-s’hi plenament o parcialment. Per tant, la cultura escrita quedava reduïda als cercles de palau, ergo la majoria d’obres d’aquesta època són d’origen cortesà. Això no vol dir en absolut que la resta de la gent fos inculta, de fet tant al Japó com a l’Europa medieval hi havia personatges que es dedicaven a voltar pels pobles recitant històries, llibres, poemes i cançons. Això, explica per exemple la gran popularitat de les novel·les de cavalleries a Europa o de moltes llegendes, contes i poemes japonesos. La cultura Heiana, es va caracteritzar per una explosió de l’escriptura en japonès en contraposició al xinès predominant fins aleshores. I també per una important entrada de la dona en les primeres figures de la literatura universal. D’aquesta literatura antiga en destaquen quatre tipus: Els poemes, els contes o llegendes, les “primeres novel·les” i els “nikki” o diaris. En aquestes obres ja es deixen veure moltes de les característiques de la sensibilitat artística que caracteritzaran la cultura japonesa com la veneració a la naturalesa i les petites coses, la brevetat dels poemes, la mitologia de les llegendes i la visió de l’amor. Aquesta explosió cultural començaria a principis de segle VIII quan per primera vegada s’estableix una capital fixa a Nara que després passarà a Heian (Kyoto). Aquesta estabilitat propicia la floració de l’art i la literatura i curiosament la major llibertat i educació de les dones del període va permetre que moltes es convertissin en escriptores de renom. Tot i que alguns historiadors socialistes com Mikiso Hane han catalogat aquesta cultura d’esnob, la veritat és que la majoria la veuen com l’origen de la cultura japonesa que mostra un caràcter molt únic i sensible.

Escenes de la Cort de Heian de Kano Tsunenobu 1677

Contes i llegendes

Aquest mes l’editorial Satori ens ha obsequiat amb la publicació al castellà de Konjaku Monogatari-Shu, Cuentos de un passsado Lejano. Que és una compilació de contes i llegendes de principis de segle XII que ofereix una visió d’allò més variada de les faules de l’època. Això a la vegada ens dóna una idea d’allò més suggestiva dels valors i idees del període portant-nos des dels plebeus a la cort passant per monjos budistes, personatges llegendaris i tota mena d’entorns. Aquest gènere anomenat també Uta monogatari consistia en una combinació de poesia Waka i narrativa. Ha aportat joies de tota mena com el Taketori monogatari  en el qual es basa la pel·lícula El Conte de la Princesa Kaguya. En aquest camí hi trobaríem també el Yamato monogatari (segle X) que compila 173 històries curtes centrades en el Clan Fujiwara. Aquests, en són només els exemples més notables però aquesta literatura és molt més extensa. Totes aquestes constel·lacions de relats i històries úniques actuen gairebé com els fonaments més profunds d’aquest enorme temple que és la literatura japonesa. El que és més interessant del gènere és que no només reflecteix la cultura de la cort, ja que els contes tenen, sovint, orígens populars i això els atorga una dimensió plural i calidoscòpica.

Escena de la pel·lícula El conte de la princesa Kaguya

Els “nikki” i les primeres novel·les

En aquest gènere trobem l’obra magna de la literatura Heian i una de les obres més significatives de la literatura universal El Genji Monogatari (la història de Genji/ La novel·la Genji/…) Escrita per Murasaki Shikubu que va ser una de les mullers de l’emperador i de les dames més destacades de la cort. Nascuda el 978 i morta el 1014 Shikubu va deixar una de les obres més influents de la literatura universal. Per la seva combinació de poesia i narrativa i altres característiques molts la consideren primera novel·la de la història (publicada el 1005). Aquesta explica vivències de la cort de l’emperador Genji amb els amors les aventures i les desventures de moltíssims dels seus membres i personatges. La sensibilitat amb la qual es narra tot, el caràcter dels seus personatges, el refinament de la poesia i la narrativa, els girs que té,… l’han convertit en un clàssic. L’obra combina la narrativa, la poesia i els anomenats “nikki” o diaris. Aquests últims consistien anotacions de vivències de la cort (reals o no), pensaments, poemes,… sovint inconnexos. Però el refinament i sensibilitat amb el qual eren escrits fan que la inconnexió no sigui una molèstia. És el cas del Llibre del Coixí de Sei Shonagon que fou una de les dames més importants de la cort entre el 966 i el 1017. És un llibre molt personal i intimista en el qual Shonagon descriu les vivències a la cort portant-les a un camp més psicològic. Això ha convertit El llibre del Coixí en un altre clàssic de la literatura universal. Shikubu per la seva banda culminaria la seva obra amb El diari de la Dama Murasaki que és un “Nikki” de l’estil del Llibre del coixí de gran valor literari i artístic. Els Nikki van proliferar des que Ki no Tsurayuki escrivís el Diari de Tosa el 710 dC i aquest gènere ha suposat un dels pilars literaris sobre els quals s’ha construït l’escriptura nipona.

Il·lustració antiga de Murasaki Shikubu

Poemes i amor

Fujiwara no Teika, el més gran poeta, crític i filòleg d’entre els Fujiwara va publicar l’any 1235 l’antologia de poesia més important de la història literària japonesa El Hyakunin Isshu (Cien Poetas, Cien Poemas). En aquesta obra va deixar constància de la vida i sobretot obra dels més grans poetes i poetesses del període. La poesia de l’època es dividia en Waka  (poemes elaborats a partir de 31 síl·labes) i Tankes (poemes breus de cinc línies amb mètrica 5-7-5-7-7). Els poemes podien tractar temes diversos però els que han arribat amb més abundància són els que tractaven el tema de l’amor. Ariwara no Narihira, Ono no Komachi, Sei Shonagon, l’emperador Yôzei, Izumi Shibuku, Suô no Naishi entre molts altres desfilen per les pàgines del Hyakunin Isshu oferint una increïble paleta del gènere més cultivat de l’època. La gràcia que té aquest llibre és que permet estirar el fil de la gran majoria de poetes importants del període, de manera que si algun interessa s’estira el fil des d’allà. Per exemple l’obra d’Ariwara no Narihira apareix en una trentena d’antologies.

El mateix passa amb una de les grans poetesses japoneses Ono no Komachi (825-900) la seva obra apareix a l’antologia de Teika així com en la que ordena l’emperador Daigo l’any 905, el Kokon Wakashû. Era habitual que els emperadors encarreguessin compilacions de la millor poesia escrita durant el seu regnat i els anteriors de manera que es pot resseguir la poesia de l’època a partir d’aquests reculls.

Els temes eren bàsicament dos; amor i naturalesa i sovint es mesclaven els dos produint obres d’una sensibilitat extraordinària. Pel que fa als poemes naturals es dividien segons les estacions de manera que n’hi havia d’hivernals, de primaverals, d’estiu i de tardor. Evidentment hi havia poemes que tocaven altres qüestions com llegendes i d’altres però eren minoritaris. Finalment cal recordar també que la majoria de poemes, contes i altres obres escrites anaven acompanyades sovint d’il·lustracions de manera que la poesia, la narrativa i la imatge estan vinculades al Japó des de temps antics. Un altre factor molt important és que realment les obres que més empremta han deixat del període, estan escrites per dones la qual cosa ens permet reivindicar una posició molt important de les poetesses en la cultura japonesa.

Chouyaku Hyakunin Ishu: Uta Koi. Una sèrie que ens acosta a la poesia

L’any 2012 l’equip d’animadors de l’estudi TYO animations liderat per Ken’Ichi Kasai va sorprendre amb una proposta increïblement original, artística i agradable. Van adaptar el Hyakunin Isshu (Cien Poetas, Cien poemas) de Fujiwara no Teika a l’anime. El resultat és una sèrie de 13 capítols en la qual el crític literari ens porta a través de les vides dels poetes i les seves històries d’amor gràcies als versos que ell va recopilar. L’apartat artístic resulta molt original, ja que, respecta tant l’estètica anime com l’estil de dibuix de l’era Heian. D’aquesta particular fusió en surt una sèrie preciosa en la qual l’amor i la poesia en són protagonistes indiscutibles. La música acompanya a la perfecció, deixant una fragància agradable després de cada capítol. Una molt bona opció per entrar en la literatura clàssica japonesa.  

Fonts

  • Shimauchi Keiji. “Genji monogatari (1): la obra clásica culmen de la literatura japonesa”. Nippon.com una ventana a Japón. 02/08/2019.
  • Shimauchi Keiji. “Genji monogatari (2): vidas unidas por mil años”. Nippon.com una ventana a Japón. 09/09/2019.