Els meus viatges pel Japó | Hana Monogatari

El meu viatge de 31 dies al Japó, segona part

Aquesta és la continuació de El meu viatge de 31 dies al Japó primera part, una crònica intimista del viatge que em va portar pel centre de Honshu l’estiu del 2023. En aquesta segona part vull aprofundir en aspectes de la vida i la cultura del Japó a través de les meves vivències. Si voleu llegir la primera part, una crònica molt personal de la primera setmana, ho podeu fer en aquest enllaç: https://hana-mono-atari.com/2023/09/28/el-meu-viatge-de-31-dies-al-japo-primera-part/

Matsumoto i Nagano

Continuant amb la crònica del viatge, la tarda del 9 de juliol vam deixar la regió del Mont Fuji amb la recança de no haver pogut dedicar més temps a la meva zona preferida del Japó. A cop de tren ens vam acostar fins a dues ciutats incrustades al mig de les muntanyes de Minami: Matsumoto i Nagano. La primera és una ciutat on la maca d’espai provocada per l’orografia del terreny, havia aprimat els edificis fins a fer-los incòmodament petits. Això era especialment greu en el cas del nostre hotel, on l’habitació de 10 metres quadrats (amb lavabo inclòs), ens ho va fer passar realment malament. Obrir la maleta o dutxar-se era un autèntic exercici de contorsionisme i segurament això va llastrar les meves impressions de la ciutat. Després de sopar ens vam endinsar en un minibar japonès, aquests establiments on no hi caben més de 8 o 10 persones són el lloc perfecte per parlar tranquil·lament amb els amics. Els ingredients d’aquests locals són un bàrman experimentat, una decoració original, un variat sortit de begudes i una barra al voltant de la qual passa tot. El fet que els bars i els restaurants familiars acostumin a ser tan petits li dona un aire molt personal i íntim als locals japonesos, un aire que difícilment trobaríem a Catalunya. L’endemà al matí ens aixequem aviat per la visita forta del dia: el castell de Matsumoto, una de les fortaleses més antigues i ben conservades del país, on el passat samurai ressona amb la força de les seves robustes bigues. El castell és una caixa de sorpreses amb les seves escales verticals, les seves estructures defensives i el seu museu d’armes i armadures de l’època feudal. Per una persona com jo que porta des dels 15 anys llegint sobre història japonesa, aquella visita implicava que la tinta dels llibres teòrics i literaris es materialitzava davant dels meus ulls en majestuoses estructures de pedra i fusta; un moment màgic.

Un moment com el que vam tenir a la tarda, quan vam enfilar cap a Nagano per veure el complex templístic de Zenkô-ji, que ens va rebre amb la pluja característica de la “cinquena estació.” Els guardians de la porta del temple donen la seva amenaçadora benvinguda a un dels complexos religiosos més espectaculars que he vist al llarg del viatge. Els budes del lotus, les campanes i els impressionants edificis ens embafen la vista, mentre em maleeixo els ossos per no haver llegit més sobre el budisme i no poder interpretar tota aquella simbologia. Decideixo entrar al temple sense els meus companys i després de meravellar-me amb l’ornamentació de la sala principal, em fan deixar les sabates i m’indiquen el camí cap al soterrani del temple. El trajecte pel soterrani va ser una vivència molt curiosa que no us desvetllaré, però si mai decidiu entrar al soterrani del Zenkô-ji us recomano que ho feu en solitari, que l’experiència s’ho val. Fer una volta per Nagano també és una experiència recomanable, és una ciutat on predominen les cases amples i els barris dispersos en comptes dels edificis alts, és molt diferent d’altres capitals de prefectura.

La ruta Nakasendô

El dia 11 per fi vam sortir de la llauna d’anxoves que era l’hotel de Matsumoto i ens vam meravellar durant un parell d’hores amb l’eficàcia del sistema ferroviari japonès. La “bèstia de ferro” que deien els samurais de l’Època Meiji ens va dur fins al petit poble de Nagiso, situat al sud de la prefectura de Nagano i que forma part de la llegendària Ruta Nakasendô. Aquest camí de centenars de quilòmetres unia Tòquio i Kyoto durant el període Edo (1600-1868), per allà hi circulaven els seguicis dels senyors feudals que anaven i tornaven des de les províncies fins a la capital. Aquesta conjuntura va ocasionar l’aparició desenes de pobles i hostals al llarg del camí que donaven servei als viatgers i comerciants que circulaven per la ruta, configurant així un paisatge únic del món rural japonès. Nosaltres vam decidir fer a peu un “petit” tram de la ruta que uneix el poble de Nagiso amb els de Tsumage-juku i Magome. Abans de començar vam deixar les maletes a l’hotel que en realitat era l’habitació que un bon home havia restaurat damunt el seu taller de fusteria, en aquell moment no ens imaginàvem que espectacular era aquella habitació. Un cop guardades les maletes, ens vam posar a caminar a través d’aquells camins de muntanya d’on l’aigua brollava de sota qualsevol pedra i el verd dels boscos agafava tonalitats desconegudes. El trajecte ens porta per empinats camins de muntanya, tècnicament fàcils, però físicament exigents, per tant, quedeu avisats que cal estar mínimament en forma per afrontar aquest camí. A mig matí arribem a Tsumago, que ens ofereix l’estampa del típic poble de la Ruta Nakasendô amb un conjunt de locals i cases tradicionals agrupades al voltant del camí. Els pendents verticals, les sorolloses cascades i els animals de la zona ens recorden com és de feréstega la natura en aquest país. Ara bé, la natura és feréstega per les coses bones i també per les dolentes, al llarg de la ruta trobareu cartells que avisen de la presència d’ossos i campanes de seguretat per espantar-los si s’acosten massa. El medi natural en aquest país (igual que en tots) demana prudència, ja que a les zones de muntanya és habitual que s’acumulin diversos metres de neu a l’hivern, de tant en tant hi ha tifons, les temperatures poden ser molt altes a l’estiu i molt fredes a l’hivern i hi ha hagut atacs d’ossos a humans. Amb tot això no vull dir que hagueu de tenir por, ja que el Japó és un lloc molt segur, però sí que li heu de tenir a la natura el respecte que es mereix i heu de seguir les indicacions de seguretat. La ruta és realment esgotadora, però les vistes del Mont Ena i a les Muntanyes de Kiso que hi ha al final del camí valen la pena (sospito que l’Aleix no pensa el mateix). Quan estem a punt d’arribar al final parem en un porxo, allà trobem estirat un senyor gran del poble que ens pregunta d’on venim en un castellà perfecte. Aquell bon home ens va explicar que havia viscut a Texas i que per això parlava castellà i quan li vam dir que l’endemà anàvem a Nagoya no va poder reprimir un “Pero por qué Nagoya!?” Suposo que seria com si aquí un turista digués que vol anar a veure l’Hospitalet de Llobregat, que amb tots els respectes no és un destí turístic per excel·lència. A la tarda ens vam quedar de pasta de moniato en veure les comoditats i l’amplitud de l’habitació, que combinava les comoditats d’un ryokan amb les dels mobles occidentals, tot decorat amb unes vistes impressionants de les muntanyes de Kiso.

Sumo a Nagoya

La raó que ens va portar a la capital d’Aichi era veure el Torneig Nacional de Sumo, que se celebra cada dos mesos en diferents ciutats del país. El torneig dura 15 dies a cada ciutat i durant aquest període es fa sumo cada dia, durant les primeres hores combaten els novells i a la tarda l’estadi s’omple de gom a gom per veure la primera divisió. Nosaltres vam comprar les entrades abans de començar el viatge a través de https://www.buysumotickets.com, que te les poden enviar al teu hotel o allotjament al Japó. Això sí, heu d’estar atents i comprar les entrades el dia de sortida perquè s’esgoten en qüestió d’hores.

Estadi de sumo de Nagoya Dolphins Arena mentre es presenten els lluitadors

Aquell dia vàrem arribar a Nagoya en tren a mig matí i guiant-nos per les seductores olors dels restaurants ens vam entaular en un bon local de yakiniku (barbacoa a l’estil coreà). La taula estava presidida per un gran fogó on ens podíem coure la carn al nostre gust i se’ns va desfer la boca quan vam tastar la famosa vedella de wagyu acompanyada amb delicioses sales i entrants. A la tarda en vam acostar caminant al Dolphins Arena i a mig camí el cel ens va recordar com n’és de punyetera la cinquena estació, va caure un xàfec de 50 litres en 45 minuts i quan vam arribar a l’estadi semblàvem una parada del top manta amb totes les coses que havíem d’assecar. Tot i la mullena va ser increïble veure aquell espectacle que combinava la sobrietat ritual del sumo amb la bestialitat que el mateix implica. Una combinació que podeu assaborir a la sèrie El Aprendiz de Sumo disponible a Netflix i que segons els entesos reflecteix amb precisió aquest món tan peculiar. Els àrbitres-sacerdots, els cants dels presentadors, els aficionats amb pancartes, la purificació de l’arena amb sal i la tensió de l’estadi són els ingredients d’un espectacle únic al món i que estic segur que no us deixarà indiferents. Aquell vespre, després del xou, vam vagar una bona estona a la recerca d’un restaurant que ens fes peça, al final no va ser fins que ens vam deixar caure en un local de dins l’estació que vam trobar el que buscàvem. Això potser us sorprendrà una mica, però al Japó es fa molta vida dins les estacions de tren: hi ha autèntics restaurants de barri, supermercats, botigues i locals que omplen de vida els passadissos entre andanes. De vegades és a les mateixes estacions on podreu trobar els restaurants més autèntics i barats. En un d’aquells locals ens vam omplir la panxa amb oyakodon (lit. arròs del pare i el fill), aquest plat típic de Nagoya es diu així perquè consisteix en una barreja de pollastre (el pare) i ou (el fill) cuit amb caldo i ceba tendra, deliciós!

El llac Biwa, un mar interior

Vista del Llac Biwa des de l’Illa de Takeshima

L’endemà el matí ens va sorprendre agafant el Shinkansen, el famós tren bala del Japó, en direcció a Hikone, una ciutat situada a la costa del Llac Biwa. La ciutat ens va rebre amb el clima típic de l’estació de pluges, cel grisós i una fina cortina d’aigua que queia de manera constant. Per sort teníem l’hotel al costat de l’estació i vam poder deixar les maletes i posar a assecar les sabates com llonganisses que encara estaven molles de l’esclafit de Nagoya. Quan camines per Hikone fa la sensació que la ciutat està construïda pensant en l’aigua, ja que bona part de les voreres estaven cobertes amb una espècie de marquesina on podies passejar sense mullar-te. Els principals reclams de la ciutat són els picapedrers que tenen les escultures i làpides exposades davant del local; el castell i evidentment el llac. El clima ens va fer decantar pel castell que a diferència del de Matsumoto, l’interès no recau en el castell si mateix sinó en el palau perfectament conservat del senyor feudal de la zona. Aquell recinte compost per un laberint de tatamis i portes corredisses acull una col·lecció de màscares de Teatre Noh (teatre tradicional japonès), instruments musicals antics i objectes del clan samurai. Les finestres del castell i les portes del palau deixen entreveure un meravellós paisatge compost per jardins de conte i el misteriós Llac Biwa mig amagat entre les boires. El castell de Matsumoto és impressionant, però és un recinte purament defensiu, en canvi, aquí pots fer-te una idea de com era la vida quotidiana dels clans samurai ara fa 400 anys. Des de les finestres del castell vam entreveure el Llac Biwa que s’amagava tossudament rere la boira, atrets per aquest misteriós mar interior vam anar fins port de Hikone on volíem agafar un ferri que ens portes fins a la diminuta illa de Takeshima. Arribats a aquest punt crec que és important parlar del Biwa perquè us feu a la idea de les proporcions d’aquest llac, que mesura 63,5 km de longitud, 22,8 km d’amplada, supera els 100 metres de profunditat i ocupa una superfície de 670 km2. Dins aquest mar d’aigua dolça hi ha 3 illes una (Okishima) està deshabitada, les altres dues (Takeshima i Chikubu) han estat poblades per comunitats religioses, tot i que Chikubu té una història molt més rica. Takeshima, on vam anar nosaltres, està habitada des que l’any 1655 el monjo budista Nissei Shōnin va fundar el monestir de l’illa. Aquest mateix religiós va fer esculpir en una immensa roca orientada al llac el Sutra del Lotus, una oració fonamental en el Budisme Nichiren. Actualment, el monestir està deshabitat per la falta de vocacions, malgrat que molts monestirs budistes tenen afluència de novicis, ningú vol fer el vot per anar a un lloc tan remot com Takeshima. Això fa que la visita a aquest indret sigui tan especial, és tan deliciosament remot que fins i tot hi ha una espècie de cargol que només existeix en aquest illot. La visita va ser breu, un cop a l’illa tens poc més de mitja hora per explorar-la i realment és el temps just i necessari per apreciar els paisatges d’aquest indret tan curiós i tan petit. La pluja espanta als turistes com els alls als vampirs i gràcies a això aquell dia no va pujar ningú al ferri tret de nosaltres tres. Em va fer riure que durant el trajecte es projectava un vídeo explicatiu de Takeshima i de fons sonava la música de Shirobako, un anime que relata el dia a dia d’un estudi d’animació del Japó. Per un moment em vaig imaginar les protagonistes de Shirobako explicant-nos el Llac Biwa i em va fer molta gràcia, això sí de música el plat fort va ser Biwa-ko shuukou No uta de Tokiki, la balada oficial del llac Biwa. Com que vam arribar molt tard per dinar no va quedar altre remei que anar al Mc Donalds per gran satisfacció d’en Guillem i disgust meu.

A dalt a l’esquerra instruments musicals tradicionals del museu del castell, a dalt al centre jardins del palau, a dalt a la dreta el ferri de Takeshima i a baix estàtua de Nissei Shōnin a Takeshima

Road to Kyoto

L’endemà al matí deixem el còmode hotel de Hikone, ara sí amb les sabates seques i ens en vam anar amb tren fins a Omi Hachiman, una preciosa ciutat plena de canals navegables a les costes del Llac Biwa. Aquesta ciutat va proliferar amb gràcies al comerç i les manufactures durant el període Edo (1600-1868) i els seus canals navegables la van convertir en una ciutat molt particular dins el Japó. Llàstima que anàvem curts de temps i només vam poder passejar per la riba d’alguns canals i pujar amb funicular fins al turó de Hachimanyama on hi ha un mirador i un preciós santuari. Cap a la tarda finalment vàrem posar rumb a Kyoto, l’antiga capital del Japó on els temples multipliquen les seves mides i els monuments proliferen allà on vagis. A l’estació ja vam notar que a Kyoto no ens salvaríem de la massificació turística com havíem fet la resta del viatge. El primer lloc on vam anar a petar va ser el Higashi Hongaji, el Gran temple de l’est, que tot i ser un monument poc visitat era el temple més espectacular que havíem vist en tot el viatge. Aquell bosc de columnes altes com roures vells, l’exquisida talla de la fusta, la complexitat de l’arquitectura, les làmpades fetes amb pa d’or, tot cridava que estàvem a l’antiga capital. Abans de continuar vam fer un mos en un restaurant de carn a la vora del temple, allà vaig tastar l’hamburguesa japonesa en forma de bola i acompanyada de salsa, verdures, arròs i sopa miso.

A dalt a l’esquerra font del Santuari de Hachimanyama, a dalt al mig temple de Higashi Hongaji, a dalt a la dreta antiga porta del temple i a baix l’hamburguesa japonesa

La tarda la passem a Uji, terra d’escriptors i de te situada al sud de l’antiga capital imperial. Dic d’escriptors perquè va ser aquí on la dama Murasaki Shikibu va escriure la Novel·la Genji a principis del segle XI, una obra considerada la primera novel·la de la història 600 anys abans que el Quixot. Si aneu allà podeu passejar-vos pels ponts on caminaven els protagonistes, veure les escultures dedicades a aquesta obra literària o fins i tot endinsar-vos al museu dedicat al Genji Monogatari. La ciutat també és famosa pel te, ja que allà va ser el primer lloc de tot el país on es va cultivar perquè els monjos budistes l’importaven del continent al segle VII. Es necessitava una estimulació potent per aguantar les maratonianes jornades de meditació dels bonzes budistes, així que prendre un té molt es va convertir en una necessitat. Aquesta necessitat va canviar el paisatge d’Uji i del Japó amb la introducció del cultiu del te i tot el comerç associat. Encara que Uji conserva la tradició, actualment el 80% del te que es consumeix al Japó es cultiva a la prefectura de Shizuoka, a les faldes del mont Fuji. Si aneu a Uji, però trobareu les botigues de te més antigues del Japó i també un sortit infinit de productes amb matcha. Ara bé, el plat fort de la visita a Uji és un temple tan espectacular que té gravada la seva silueta al revers de les monedes de 10 iens, el Byodo-in. El temple que podem admirar avui és una part del complex que havia edificat el Clan Fujiwara entre finals del segle X i principis del segle XI i la seva forma imita un fènix amb les ales obertes. Sincerament, és d’aquells temples que et deixen sense paraules, aquella preciosa estructura vermella reflectida sobre l’aigua, l’elegància de la seva arquitectura i l’estàtua del buda amida de 1000 anys d’antiguitat. Malgrat que estàvem rebentats vam decidir visitar el Fushimi Inari de tornada cap a Kyoto i la veritat és que aquell santuari sintoista ens va sorprendre. No us penseu que és només un camí amb una fila llarga de tori (portes sagrades sintoistes), sinó tota una muntanya travessada amb camins protegits per milers i milers de toris. Era una visió gairebé delirant, tota una muntanya travessada per passadissos formats per milers de portes sagrades i amb zones on s’acumulaven desenes d’altars, petits santuaris i tombes. Una muntanya on allò sagrat es repeteix fins a l’infinit i encara que sembli mentida això no fa que perdi solemnitat ni la sensació d’estar en un recinte sagrat. De la resta de Kyoto en parlaré en un article més endavant, de moment deixo aquí aquest capítol de la crònica del viatge.

A l’esquerra els tres al Fushimi Inari, al centre els ponts d’Uji i a la dreta el Byodo-In

El meu viatge de 31 dies al Japó: primera part

Posted on Setembre 28 by sithious18

El juliol de 2023 he fet el que és i crec que serà el viatge de la meva vida, una aventura de 31 dies pel país del sol naixent que va començar quan vaig deixar el Pla de l’Estany l’1 de juliol per no tornar-ne fins a l’1 d’agost. Aquest viatge feia molts anys que el planejava, però la pandèmia s’havia encarregat tossudament a ajornar l’aventura any rere any. Finalment, després de la Covid i un màster molt dur va arribar el moment de fer el salt de veritat i plantar-me al Japó d’una vegada per totes. Les 3 primeres setmanes vaig voltar amb els meus millors amics i l’última va ser un viatge en solitari pel Japó rural i de muntanya, dues experiències tan diferents que són gairebé dos viatges en un. En aquest article us vull explicar la meva experiència i de passada donar-vos consells i idees per visitar la terra del sol naixent.

La preparació del viatge i els meus consells per anar al Japó

Aquest article el vull centrar en la meva experiència personal, així que seré extremadament breu respecte els consells per viatjar al Japó. El primer que haureu de fer abans del viatge és preparar la ruta i les seves parades, us recomano molt la guia de viatges Destino Japón del meu amic Marc Bernabé, la Verònica Calafell, en Jesús Espí i el David Esteban, als dos últims no tinc el plaer de conèixer-los. És una guia fantàstica publicada el 2023 que ens aporta una panoràmica general del país, les regions, els costums i consells pràctics per viatjar, salpebrats amb divertides anècdotes dels autors. Per preparar el vostre viatge també podeu consultar creadors de contingut catalans sobre el Japó com Aventura x Japó, Josep Bautista, Tanuki Estelat, Japanium o El Racó del Manga entre altres. Un cop tingueu decidida la ruta toca comprar els bitllets d’avió i és molt important que ho feu amb molta antelació (almenys 6 mesos) per trobar preus raonables. També és bàsic que compreu els bitllets a través d’una agència de viatges de confiança, on a més a més del bitllet heu de demanar una assegurança mèdica per si de cas. Una altra cosa crucial és que una vegada tinguem clara la ruta reservem els hotels també amb molta antelació (entre 4 i 6 mesos), quan més tardeu més alts seran els preus i menor serà la varietat d’allotjaments. És fonamental també que tingueu una bona connexió a internet per poder utilitzar Google Maps i tots els serveis en línia que puguem necessitar. Per l’internet hi ha diverses opcions, si sou una colla potser us convé agafar un pocket wifi que és una espècie de router portàtil molt econòmic i fiable, si viatgeu sols o voleu anar alguns dies pel vostre compte el millor és que us agafeu una targeta SIM amb connexió a Internet. L’arxipèlag japonès està travessat per centenars de línies de ferrocarril que es ramifiquen per tot arreu com les venes d’un cos humà, pel turista aquesta xarxa és fantàstica per moure’s pel país amb comoditat. La companyia nacional de ferrocarrils del Japó (JR) ens ho posa fàcil, a la seva web podeu obtenir les diferents variants del JR Pass, un bitllet que ens permet fer servir la majoria dels trens del país durant una, dues o tres setmanes. Cal remarcar que és molt car i que només surt a compte si travesseu diverses regions del país en un viatge llarg. Si només visiteu una regió del Japó, recomano el Japan Regional Rail Pass, que ens dona accés a tots els trens d’una regió durant uns dies i és molt més econòmic. Enllaços a les paraules en vermell. Per acabar amb els consells pràctics us recomano que proveu d’allotjar-vos en algun Ryokan (hotel tradicional japonès) una experiència fantàstica que si feu recerca pot ser realment barata. I també us aconsello que proveu els típics restaurants japonesos que són fantàstics, barats i com més autèntics millor. Dit això comencem amb el meu viatge.

Tòquio

El primer contacte amb la capital japonesa va ser una mica accidentat, després de dos llargs vols amb escala a Dubai vam arribar de nit a terres nipones a l’Aeroport internacional de Haneda. Després de canviar els euros a iens ens vam dirigir a la sortida, amb la cara d’estupefacció que correspon quan et diuen que l’aeroport de la ciutat més gran del món no té transport públic a la nit i que has de fer una hora de cua per agafar un taxi mentre un avi uniformat va fent passar els vehicles al crit de “Massugu itte-kudasai!” “Tireu endavant collons!” (traducció no literal però d’acord amb el to del vell). El taxista va ser la primera prova de foc pel meu japonès macarrònic i la vaig superar prou bé xerrant del Japó i Catalunya, mentre mirava amb certa inquietud com aquell home tan simpàtic conduïa a tota hòstia i a cops de volant pels carrers de la ciutat. Mentre ens acostàvem a l’hotel mirava aquella massa d’edificis i em preguntava amb una barreja de por i il·lusió si realment m’agradaria aquest país amb el qual porto obsessionat des dels 13 anys. En aquest sentit, aquest viatge m’ha fet més fort, he hagut d’espavilar-me pel meu compte en terres estranyes i confrontar totes les meves pors i inseguretats amb la realitat, una realitat que tossudament s’ha encarregat d’esfondrar aquests imponents castells de sorra que la por construeix al nostre cervell.

L’hotel de Tòquio era molt estret, però correcte, tampoc podíem demanar gaire més pel que havíem pagat. El primer matí vàrem enfilar cap a l’Estació de Tòquio, un autèntic laberint d’andanes, oficines i línies on vam tramitar els Japan Rail Pass i la targeta moneder Suica (cada regió té la seva targeta amb la seva corresponent mascota). Acabada la burocràcia era hora de descobrir la ciutat, començant pels Jardins del Palau imperial. Allà també vàrem descobrir com de dur és l’estiu japonès amb els seus trenta i escaig graus i entre un 40% i un 85% d’humitat. Des d’allà enfilem cap a Jimbocho, un peculiar barri on es concentren desenes de llibreries de vell cada una més especialitzada que l’anterior. Un paradís pels amants de la literatura i la vida de barri, on em vaig comprar una reproducció d’un quadre clàssic i una parella de llibreters molt simpàtics em va regalar una còpia d’un mapa de l’Època Edo. A la tarda travessem un petit pont i en uns pocs centenars de metres ens plantem al bell mig d’Akihabara el barri friki per antonomàsia de Tòquio. Una de les sensacions més estranyes en visitar aquesta gran metròpolis és com canvia de manera abrupta l’ambient i la temàtica d’un barri a un altre. Caminant uns centenars de metres pots plantar-te del barri de les llibreries i la literatura japonesa, al cor de la cultura otaku del Japó. Això és a causa de la verticalitat de la ciutat, per exemple un edifici pot tenir un supermercat a les tres primeres plantes, restaurants a la quarta i cinquena planta i botigues a les plantes superiors. Això fa que tendeixin a agrupar-se en barris les botigues d’un mateix tipus i que tinguis el barri de les llibreries, el friki, el comercial, el de les arts marcials, etc. Un altre tema molt peculiar del Japó són els restaurants, que són molt petits i normalment s’estructuren amb una cuina oberta que permet als clients veure el ritual de la preparació del menjar. Una barra protegida amb tamborets encercla la cuina i els comensals gaudeixen de l’espectacle a primera fila mentre un nombre variable de taules acaba d’omplir el local. Aquests “garitos” on la gent menja a preus irrisoris són el caldo de cultiu de la gastronomia i una part important de la vida japonesa.

1 Primer àpat que vam fer al Japó. 2 Les curioses vistes d’Akihabara. 3 Un autèntic restaurant japonès a Shibuya. 4 Lectors a la cerca de llibres al barri de Jimbochô.

La resta de dies els vam passar descobrint el centre de la capital nipona. Un dia vàrem visitar el cor comercial i d’oci nocturn de la ciutat, conformat pels bulliciosos barris de Shibuya i Shinjuku. La passejada entre gratacels, botigues de tota mena, anuncis enormes al carrer i Godzilles traient el cap entre els edificis va ser un xoc per algú acostumat a moure’s pels paisatges de la província de Girona. Els nombrosos parcs, temples i santuaris que esquincen el teixit urbà amb zones de tranquil·litat forestal són els pulmons que necessita la ciutat per viure. Les visites dels següents dies van ser força típiques: el Museu Nacional, que per un historiador com jo va ser un moment apoteòsic en el qual vaig poder contemplar peces arqueològiques que feia anys que estudiava. El Parc de Ueno, on un imponent santuari descansa embolcallat d’estanys, on l’aigua s’amaga sota la densa manta de lotus que la cobreixen. Va ser a Sensô-Ji i Asakusa, on vàrem trobar per primera vegada aglomeracions turístiques importants i ens vam impregnar de la característica flaire dels temples i santuaris del Japó. La tarda següent pujàvem al Tokyo Sky-Tree, una gegantina torre de més de 600 metres d’altura que permet al visitant observar la ciutat a vista d’ocell des d’uns miradors situats a 350 i 450 metres d’altura. L’última gran zona de Tòquio va ser l’Illa artificial d’Odaiba, un lloc increïblement tranquil que acull diversos museus de ciència i enginyeria, cadenes de televisió, centres comercials i una estàtua d’un robot Gundam de 19,7 metres (per què no?) Aquella nit vàrem poder gaudir de l’encesa de 4.000 espelmes al temple de Zôzô-ji, als peus de la torre de Tòquio, per celebrar el començament del festival Tanabata. Va ser un d’aquells moments màgics que et trobes per pura casualitat mentre passeges i veus una multitud de gent del barri fent cua. Aquell dia també vam aprofitar per anar a un karaoke, una experiència divertidíssima que recomano a tothom, encara que tingueu vergonya. L’últim dia a la capital vam tenir la sort de poder entrar a una de les visites guiades que ofereix el Palau Imperial, jo no tenia gaires ganes d’anar-hi perquè m’havien dit que no valia gaire la pena, però ara agraeixo a en Guillem la seva insistència. La visita consistia en un recorregut guiat pel recinte de palau i per mi que fa molts anys que investigo el feixisme japonès va ser estrany passejar pel lloc on havia viscut Hiro Hito. Em van assaltar mil i una preguntes al cap, però vaig obtenir la mateixa falta de respostes que quan vaig llegir l’autobiografia de l’antic emperador. El palau actual és fred, de línies dures i colors plans, diria que no és un edifici gaire bonic pel pes polític, cultural i simbòlic que se suposa que representa. En aquest punt jo ja estava fins als collons de Tòquio, sóc un animal de poble i sabia perfectament que la capital japonesa seria un bon lloc per visitar, però un mal lloc on quedar-me i per això aquell migdia vam enfilar cap al Mont Fuji. El tren exprés on ens movíem va tardar aproximadament una hora a travessar l’Àrea Metropolitana, és així o a dalt del Tokyo Sky Tree que t’adones de les dimensions d’aquest monstre de formigó, acer i fusta que és Tòquio.

1 Vista de Shibuya des de Shibuya sky. 2 Els meravellosos estancs de lotus d’Ueno. 3 La gran sort de veure l’encesa de les espelmes del temple de Zôzô-ji.

Els 5 llacs del Mont Fuji

Des de Tòquio fins al Mont Fuji hi ha un bon tros encara que no ho sembli, primer cal agafar un tren fins al petit poble d’Otsuki on pararíem a dinar i posaríem a prova la nostra flexibilitat en un restaurant de taules baixes i rugosos tatamis. Era molt alliberadora la sensació de veure muntanyes a l’horitzó i no un cel tallat per milers d’edificis. Després d’un àpat lleuger vam dirigir-nos fins a Fujikawaguchi-ko un poble situat a la costa del llac Fujikawa amb unes precioses vistes del Fuji. Era la tarda i un dels companys es va adonar que s’havia deixat la maleta al restaurant d’Otsuki, així que li va tocar tornar al restaurant i arribar fins on nosaltres. Per la nostra banda jo i l’Aleix vam arrossegar les maletes cap a l’altra banda de Fujikawaguchi-ko, un poble on la de desbrossar i la de cuidar les voreres no se la saben. Sorprenia veure aquelles cases tan arreglades franquejades per voreres poblades per una densa selva de vegetació baixa, que li donava un aire peculiar a aquesta població tan dispersa. Pocs dies abans del viatge havia començat a mirar Yuru-camp, un anime que heu de veure si us agrada viatjar, menjar i la natura; i que s’ambienta precisament als voltants del Fuji. No podia evitar mirar els carrers d’aquells pobles a la recerca de la moto de la Shimarin i que la banda sonora d’Akiyuki Tateyama omplis el meu cap; com tampoc vaig poder evitar a Akihabara mirar si hi havia el satèl·lit de Steins; Gate encastat al sostre d’un edifici o imaginar-me a en Kenshin lluitant al pont de Nijubashi al Palau Imperial. De cop i volta molts escenaris de les meves sèries preferides deixaven de ser escenaris per convertir-se en llocs reals amb la seva gent i les seves històries i això té una màgia sorprenent. L’hotel estava prou lluny de l’estació, però finalment vam arribar i ens va atendre un home molt simpàtic que parlava de pressa i es va sorprendre gratament del meu japonès. L’hotel del Fuji era el nostre primer Ryokan (hotel tradicional japonès) amb els seus tatamis, portes corredisses, sandàlies i banys japonesos (ofuro). Recordo aquell moment en què vaig obrir la finestra i vaig veure el Fuji al fons, aleshores vaig entendre perquè és la muntanya del Japó, és tan immensa i tan perfecta que no pot ser cap altra.

Feia molts de dies que menjàvem japonès així que vàrem decidir tastar un restaurant d’hamburgueses americà que a la seva manera era increïblement autèntic. Una figura de plàstic a mida real d’Elvis Preasley donava la benvinguda a un local enfarfegat fins al sostre d’adorns americans però amb un terra de tatami i taules baixes tradicionals. L’endemà vàrem encaminar-nos cap al llac Yamanaka des d’on es poden fer rutes a peu i en bicicleta en un dels paisatges més impressionants del món. Boscos, muntanyes, llacs i santuaris són el teló de fons ideal per una bonica i incòmoda ruta en bicicleta, incòmode perquè el seient i el manillar eren massa baixos i gairebé m’hi deixo els ous i els colzes. Ens asseiem a dinar en un banc davant del llac Yamanaka al costat d’un càmping, somric en veure’l perquè és un escenari important de la sèrie Yuru Camp. No hi he estat mai, però ho conec bé, és l’estrany poder d’aquest viatge on la realitat i la ficció de les sèries d’anime es combina d’una manera peculiar. A la tarda toca fer ruta pels voltants del Llac Fujikawa, és un paisatge espectacular on l’absència de voreres en molts trams llastra l’experiència com també ho fa la densa boira que cobreix la muntanya sagrada. El tercer dia posem proa al llac Sai, l’objectiu no és el llac en si mateix sinó els seus voltants on trobem el preciós poble tradicional d’Iyashinosato, l’espectacular bosc d’Aokigahara i un bon grapat de coves per visitar. Aquesta zona coberta de molsa, roca volcànica i arbres recaragolats farà les delícies de senderistes i amants de la natura. Veient aquests boscos entens millor d’on surten els paisatges de les pel·lícules de Studio Ghibli o de les novel·les de Kenji Miyazawa. A Iyashinosato vaig gaudir del meu moment Naruto menjant els mítics dangos de colors acompanyats d’un potent te matcha. És divertit perquè cada zona del Japó està poblada de cartells i coses relacionades amb els animes que s’han ambientat a la seva regió i això li dona una capa extra al viatge. Aquella mateixa tarda vàrem enfilar cap a Matsumoto, però això és una història que quedarà per un altre article.