Arte: la dona que ens obre les portes del Renaixement

Aquest manga ens presenta l’història de l’Arte Spalletti, una noia florentina dels segles XV-XVI provinent d’una família de la petita noblesa. Durant anys, el pare d’Arte va encoratjar la passió de la seva filla pel dibuix i la pintura, mentre que la mare intentava imposar-li rol que marcava la societat de l’època. A la mort del pare, la jove decideix rebel·lar-se contra el destí que li imposa la societat, quan intenta entrar com a aprenent en un dels tallers d’art de la ciutat. La noia perd l’esperança quan tots els tallers d’Art de Florència la rebutgen… Tots? Les coses canvien quan un artista solitari i amb una merescuda fama d’antisocial decideix prendre-la com a única aprenent. Comença així el difícil viatge d’una dona que es vol obrir pas a la Florència de la tardor del renaixement, una societat tan culturalment bulliciosa com misògina. Aquest manga de temàtica històrica i feminista ens endinsa al món dels tallers d’art renaixentistes. La nostra apassionada i optimista protagonista farà uns esforços sobrehumans per ser reconeguda com a artista i seguirem el periple d’ella i els seus amics en el camí de l’aprenentatge als tallers d’art. Els personatges i l’ambient atrapen des de la primera pàgina en una història que, sense deixar de ser trepidant, es pren tot el temps que li fa falta per desenvolupar els seus personatges i la trama.

Benvinguts a la Florència del renaixement (i el Barroc)

A Arte Florència no és un simple decorat sinó l’expressió de tot un món ja desaparegut on les coses es feien i es pensaven d’una manera molt diferent. Ja ho deia David Lowenthal: “El passat és un país estrany” i personalment afegeixo: El món abans de 1789 era un altre planeta: culturalment, mentalment, econòmicament, tecnològicament, políticament, conceptualment,…  El manga ens submergeix en aquest món de múltiples maneres, la més cridanera de les quals és l’ambientació. Veiem com la ciutat de Florència amb els seus icònics monuments es transforma per obrir-nos les portes a un paisatge urbà diferent on la fusta, les parades al carrer i els edificis religiosos prenen el protagonisme. No només és l’arquitectura, la vestimenta d’època també està treballada amb tota mena de detalls. Només veient com vesteix un personatge podem intuir la seva procedència o l’estament social al qual pertany. Hi ha una escena que il·lustra molt bé això, que és quan Arte comença a resar habitualment a l’església dels artesans (cap. 9) i la gent s’estranya de veure-la, perquè pel seu aspecte resulta evident que no prové d’aquell estament. Altres detalls com el mobiliari de les cases, la decoració d’aquestes, les eines que s’utilitzaven als tallers i els procediments per fer les obres d’art, ens ajuden a situar-nos en aquell context. L’autora sap com posar-se en l’ambient de l’època i per fer-ho s’ha documentat fins a extrems insospitats. Podem veure aquest treball quasi obsessiu a l’epíleg del volum 3 on l’autora comenta una discussió que ha tingut amb el seu editor sobre la forma del pa. L’editor li demana que dibuixi pans com els d’avui dia, però ella li comenta que els pans d’aquella època tenien una forma diferent. És un petit detall que ens diu molt sobre el que significa escriure bona ficció històrica. El més interessant, però és com l’autora aconsegueix recrear l’ambient social, cultural i sobretot el marc mental de l’època. Això es veu amb la naturalitat amb la qual es mescla la religió i la vida civil amb la gent menjant a l’església (cosa que confirmen nombrosos documents de l’època segons Burke), la mescla del poder i la religió, etc. Un altre aspecte molt interessant és el funcionament de la societat estamental. L’autora el retrata perfectament quan el gremi dels artistes de Florència s’ha d’ajuntar per fer els frescos d’una església i veiem com funcionen les relacions entre els mestres i els aprenents; el sistema de repartiment de les feines, el control de qualitat, etc. Parlant de gremis, no és casualitat que Kei Ohkubo tries Florència per fer aquesta història, ja que allà el gremi d’artistes era la Companyia de Sant Lucas, una organització que no tenia tant poder com en altres ciutats italianes. Això permetia als artistes molta més llibertat a l’hora de treballar o muntar els seus tallers i evidentment en qui entrava a aquests, això dóna més versemblança al cas d’Arte. Florència era un important port comercial i una de les ciutats estat amb més poder de l’època, per tant és lògic que hi hagi més moviments artístics. Ohkubo en cap moment es fa pesada, tots els aspectes de la societat renaixentista van aflorant de manera natural a mesura que els nostres protagonistes entren en contacte amb els diferents estaments socials i els personatges que els componen. L’autora compleix a la perfecció aquella màxima de “mostra, no expliquis” i això fa que Arte sigui una lectura que enganxa, atrapa i es fa lleugera.

Arte i Artemisa: El personatge i la persona

La nostra protagonista està basada en una dona real: Artemisa Gentileschi, una de les grans pintores del tardoraixement/ primer barroc italià. L’artista va destacar especialment pels seus retrats femenins i els seus autoretrats, ja que pintava des d’un punt de vista diferent del dels homes. Els temes mitològics i religiosos també eren molt presents a la seva obra com el seu quadre més famós Judit i Holofemes. Ara bé, la protagonista d’Arte no és Gentileschi i aquest manga no és pas una biografia, agafa algunes idees de la vida de l’artista, però no s’hi encadena. Des del meu punt de vista, aquest és el primer gran encert del manga que agafa la idea d’una noia que es vol obrir pas en el món de l’art d’aquella època i la fa interactuar amb el seu entorn. Kei Ohkubo segueix a la perfecció la regla de Mamoru Oshi de la qual vam parlar fa dos mesos; es documenta minuciosament per crear el món (la Florència del segle XVI), després crea una història (una noia es vol dedicar professionalment a l’art i ha d’obrir-se pas en aquest context). I finalment crea uns personatges que interactuen amb el món i la història. Invertint l’ordre de prioritats de la narrativa occidental, l’autora aconsegueix crear una història en la qual els personatges actuen en funció del món en què viuen i pensen dins els seus marcs mentals.

Així doncs, Arte s’aconsegueix apropar molt més a l’època que vol retratar que algunes biografies fallides d’Artemisa Gentileschi que van aixecar molta polseguera el segle passat. Els casos més famosos són la novel·la d’Anna Banti i la seva adaptació a Hollywood. El problema d’aquestes versions de la vida d’Artemisa és, com apuntava Gisellda Pollock, que “Artemisia havia estat “reescrita en els termes d’una heroïna del feminisme estatunidenc, la qual cosa evidentment no era. Ella era una dona catòlica criada a la Roma del segle XVI. No la podem refer com una superheroïna pel feminisme.”[1] Moltes versions biogràfiques de la vida d’Artemisa han aprofitat el buit d’informació sobre la seva vida i l’han emplenat amb la filosofia individualista estatunidenca. De fet, aquestes adaptacions de la vida de l’artista han generat notables polèmiques per la seva falta de rigor històric per una banda i acusacions creuades entre feministes i cineastes per l’altra. La causa de la discòrdia és relació tòxica que l’artista renaixentista va tenir amb el seu mestre, que va acabar violant-la. Alguns cineastes van maquillar o fins i tot idealitzar la violació de l’artista i això va generar moltes protestes de les feministes. De la mateixa manera algunes feministes han intentat instrumentalitzar Artemisa per als seus discursos, arribant fins i tot a falsejar la història per aconseguir-ho. En definitiva, Ohkubo ha estat molt més intel·ligent i s’ha deslligat de les cadenes de la biografia i les polèmiques estèrils per poder reivindicar la història i la dona sense posar-se en manglars.

La història a la ficció: divergències entre Hollywood i Akihabara

Imatge icònica del manga Vinland Saga un altre genial exemple de ficció històrica del manga

Escriure una obra de ficció històrica no és gens fàcil, s’han de tenir en compte un munt de variables com les biografies de persones reals, una recreació fidel de l’ambient, els esquemes mentals de l’època, etc. No us estic revelant res desconegut si us dic que en els darrers anys s’ha publicat una quantitat aberrant de ficció històrica: des de novel·les fins a pel·lícules passant per sèries, còmics i evidentment mangues. Tampoc descobreixo cap novetat si us dic que la immensa majoria de novel·les històriques i un gruix important de les sèries d’aquesta temàtica es passen la història pel forro dels pebrots. La novel·la històrica per exemple és de golejada el gènere que més petades li dóna als estudis historiogràfics. Personatges del segle XII amb esquemes mentals del segle XXI, feministes a l’imperi romà, víkings portant armadures de conqueridors hispànics, ibers que parlen “d’Espanyita” dos mil·lennis abans de la seva creació,… Res, cosetes que a la gent del gremi ens emprenyen una mica. El manga en aquest sentit té una manera de fer molt peculiar, per una banda tenim mangues i sèries que fan unes mescles molt estranyes de fantasia i història, que com els mateixos autors expliquen s’allunyen completament de la realitat (Shuumatsu no Izetta n’és un bon exemple). Ara bé, hi ha una tradició de manga històric molt consolidada, que està marcada per un rigor acadèmic, una bona escriptura i una profunda documentació. Sens dubte Arte de Kei Ohkubo és un genial exemple d’aquest segon grup.

Recentment Arechi Manga, una editorial de nova fornada, ha portat Arte al nostre país. L’edició del manga és realment preciosa i, ja que es tracta d’una línia de manga històric molt diferent del que és habitual a casa nostra, seria genial si els donem una empenta perquè puguin seguir arribant títols fantàstics com aquest.

Fonts

BURKE, Peter. El renacimiento italiano: cultura y sociedad en Italia. Alianza Editorial, 2016.

CANNON, Joann. “Artemisia and the Life Story of the Exceptional Woman.” Forum Italicum. Vol. 28. No. 2. Sage UK: London, England: SAGE Publications, 1994. pp. 322-341.

COHEN, Elisabeth S. “The trials of Artemisa Gentileschi: A Rape as History.” The Sixteenth Century Journal. Vol. 31. No. 1. pp. 47-75.

1 SCARPARO, Susanna. “Artemisa: The invention of a “real” Woman.” Italica. Vol. 79. No. 3. American Association of Teachers of Italian, 2002. pp. 363-378.

Curar Kyoani, salvar un model de futur

Kyoto, 2/4 de 10 del matí, s’alça una columna de fum al costat de l’estació de Kohata. Semblava un dia com qualsevol altre a la capital cultural del Japó, pocs s’imaginaven que el fum provenia de les oficines de Kyoto Animation un dels referents de l’animació japonesa. Sonen les sirenes d’emergència però el foc avança a una velocitat sorprenent, en minuts tot l’edifici està en flames. En aquells moments a les oficines hi havia 74 persones de les quals 33 han mort i 36 han resultat ferides. Els veïns i persones de la zona queden astorats quan senten una forta explosió als estudis i immediatament veuen que un home amb una marranxa de gasolina cala foc al mític estudi mentre crida -Moriu! El boig és atrapat per les seves pròpies flames i arrestat 100 metres més avall. Han fet falta 35 camions de bombers i més de 5 hores per extingir les flames i rescatar els treballadors. El director de l’estudi ha afirmat a la NHK haver rebut amenaces els últims dies i també que el detingut de 41 anys no tenia cap vinculació amb l’estudi. Els fets han transcendit al món sencer i han commocionat a la societat japonesa. En poques hores un crowdfunding solidari organitzat per la distribuïdora Sentai Filmworks ha recaptat més d’1.200.000 euros per ajudar-los amb el lema “ajudem a curar Kyoani”. El que ens podríem preguntar, però, és què fa tan especial Kyoto Animation per provocar tal onada de solidaritat al seu darrere?

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/telenoticies-migdia/un-home-incendia-uns-estudis-danimacio-al-japo-i-mata-27-persones/video/5889303/

Obres molt humanes

La primera cosa que fa especial aquest estudi són les seves creacions que han marcat a generacions d’aficionats de tot el món. L’estudi sol tractar el gènere Slice of life que descriu el dia a dia dels seus protagonistes i remarca la meravella de la nostra vida quotidiana. L’estudi també és conegut per haver realitzat grans obres de culte centrades en les relacions personals amb un caràcter molt intimista. Tenen sempre el drama humà, el creixement personal o la superació com a teló de fons i la manera com ho tracten els ha fet únics. No aposten per un drama barat i lacrimogen o per històries clixé de superació personal sinó que aposten per una cuina a foc lent on es desenvolupen els seus personatges. Per altra banda l’estudi és molt famós pel seu apartat tècnic que ha donat algunes de les millors animacions de la història del cinema. El seu desplegament artístic pel que fa als colors, el tractament de la llum o el detallisme preciosista dels seus fons no té comparació. Segurament l’obra amb la qual van portar al màxim l’apartat artístic és Violet Evergarden estrenada el 2018 en col·laboració amb Netflix.

fotograma de Violet Evergarden

Comentaré algunes de les seves obres més icòniques perquè veieu el perfil de l’estudi tant pels que el coneixeu com pels que no. Sense cap mena de dubte la petjada més profunda de Kyoani en el medi és La malenconia de Haruhi Suzumiya, una sèrie de 26 capítols que culmina amb la pel·lícula; La desaparició de Haruhi Suzumiya. Aquesta sèrie se centra en en Kyon un estudiant de batxillerat que ha acceptat que la vida és pura rutina i que no ofereix res interessant. En aquest punt es troba amb Suzumiya Haruhi una estudiant que creu en forces sobrenaturals i que vol conèixer tota persona que tingui contacte amb aquestes forces o s’enfronti a la idea de viure una vida convencional. Arran d’això funden un club de fenòmens sobrenaturals on en Kyon i la resta es veuen arrossegats pel terratrèmol de la Haruhi a les situacions més inversemblants. La Haruhi es nega a acceptar la rutina a la vegada que els altres personatges en realitat estan moguts per forces superiors que passen subtilment de teló de fons. Una obra sobre la joventut i el creixement amb un apartat tècnic brutal que l’ha convertit en una obra de culte.

Ben diferent és Luky Star una comèdia sobre unes estudiants otakus i el seu dia a dia. La sèrie s’organitza en un format episòdic i la major part d’aquesta consisteix en el grup d’amigues parlant i fent coses normals. La gràcia de l’obra és la capacitat que té d’acostar-nos al moment de les protagonistes com si estiguéssim allà. Mentre que l’anterior intentava combatre la rutina com a estancament; aquesta celebra el dia a dia com una cosa meravellosa a la qual hauríem de prestar més atenció. No té escenes espectaculars, adorns i floritures i segurament és aquest sentiment proper i corrent el que la fa tan única.

Clannad representa la faceta més dramàtica de l’estudi sent coneguda com una de les obres més tristes del medi. S’enfoca en Tomoya Okazaki un estudiant melancòlic. Aquest havia perdut a la seva mare i havia vist com la relació amb el seu pare es feia insuportable després de la mort de la mare. A causa de la mala relació familiar el noi desenvolupa una personalitat molt tancada i introvertida. Això començarà a canviar el dia que coneix la Nagisa una noia peculiar que té el costum de parlar molt de si mateixa. Començarà així una profunda amistat que els portarà a noves situacions, tristes i alegres o noves persones que els faran entendre la fragilitat de la vida.

Emblema del feminisme

 És sobradament conegut que la societat japonesa és molt masclista. Si bé està canviant molt, especialment en els últims 20 anys, queda molta feina per fer. El món del manga i l’anime no n’és una excepció, ara bé, en el món del manga hi ha una quantitat importantíssima d’autores famoses i dones amb gran reconeixement. No es pot dir el mateix de les que treballen rere les petites i grans pantalles. La majoria dels treballadors de l’animació japonesa són dones per bé que aquestes arriben en comptadíssimes excepcions a càrrecs importants. Kyoto Animation és un oasi des dels orígens en aquest sentit. En primer lloc l’estudi aposta des de fa molts anys en dones com a directores  de capítols, especialment des de l’èxit de Yutaka Yamamoto al capdavant d’episodis de Lucky Star. Aquí també neix una superestrella de l’anime, la directora Naoko Yamada que dirigiria K-On, una de les naus insígnia de l’estudi. Aquesta directora faria el salt a la gran pantalla ara fa 3 anys estrenant Koe No Katachi (Una veu silenciosa) entre les pel·lícules de més èxit de l’anime. La carrera de moltes dones a l’animació com Haruka Fujita ha començat o ha arribat al màxim en aquest estudi que és per a molts un referent feminista.

Directora Naoko Yamada en el Making of de Koe no Katachi

“Si la gent és feliç treballant es nota en la feina que fan”

Si per una cosa és coneguda Kyoto Animation, és per tractar molt bé els seus treballadors. Una cosa que si bé és cada cop més habitual en estudis joves, és tota una raresa a la indústria. Kyoani té tot el seu equip en contractes de salari fix en comptes de pagar per treballs cosa que dóna molta més estabilitat i benestar als treballadors. També se sap que paga bons salaris al mateix temps que fa unes jornades laborals molt més flexibles i assequibles que la majoria d’estudis. Això fa que els treballadors es fidelitzin amb la companyia a la vegada que van ampliant la formació per ser cada vegada millors. L’estudi també es preocupa per la conciliació laboral i familiar atorgant als treballadors certa flexibilitat (exceptuant els moments de màxima tensió com acabar una sèrie abans de l’estrena). Els seus treballadors gaudeixen de bona salut gràcies a uns descansos de 15 minuts en els quals fan estiraments tots junts per alliberar tensions i evitar sentir-se agarrotats. Tot això fomenta l’amistat i el treball en equip, cosa que fa que la qualitat de la feina i de l’art sigui molt superior. A més els treballadors també fan de mestres a l’escola d’animació que té l’estudi i forma gent jove. Kyoani és considerat com un model a seguir per les empreses del segle XXI al Japó.

Un futur incert

El terrible atemptat que ahir va patir l’estudi deixa una gran pèrdua humana que serà impossible de recuperar (33 vides humanes). L’estudi 1 ha estat calcinat i s’ha perdut la feina d’un any probablement corresponent a la nova sèrie que estaven preparant anomenada “Memòries elèctriques del segle XX”. L’onada de solidaritat que ha despertat amb el crowdfunding de Sentai Filmworks i els contractes de les asseguradores fan pensar que la companyia tirarà endavant. El que costarà més és aixecar els ànims després d’aquesta tragèdia. Afortunadament però els japonesos són experts en renéixer de les seves cendres. Si voleu aportar el vostre granet de sorra, participeu en el crowdfunding solidari organitzat per Sentai Filmworks o compreu directament a la seva Web.

https://www.gofundme.com/f/help-kyoani-heal

Fonts

Fonts de la notícia (NHK, Asahi Shimbun, TV3)

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/telenoticies-migdia/un-home-incendia-uns-estudis-danimacio-al-japo-i-mata-27-persones/video/5889303/

https://www3.nhk.or.jp/nhkworld/es/news/171243/

http://www.asahi.com/ajw/articles/AJ201907190042.html

http://www.asahi.com/ajw/articles/AJ201907190058.html

Fonts sobre el feminisme i les condicions de treball (OnnaoKantoku, Anime News Network i El Culto del Anime)

https://onnanokantoku.wordpress.com/2017/02/07/enshutsu-kyoto-animation/

https://www.animenewsnetwork.com/feature/2015-12-02/what-makes-kyoto-animation-so-special/.95559

Fonts, anàlisis d’obres de Kyoani (Dayoscript)