Recomanacions Anime temporada primavera 2021

Cada estació de l’any té les seves peculiaritats: canvia el clima, les activitats que fem, els horaris, la llum solar, etc. Una de les coses que canvia amb cada estació és la cartellera de sèries d’anime que hi ha en emissió. Avui vull parlar-vos de les estrenes que ens brinda aquesta estranya primavera de 2021, ben carregada de títols extraordinaris. Abans de comentar els animes en particular, vull fer una valoració global de la temporada. Com a primera notícia em sembla destacable que la quota d’Isekais per fi ha baixat fins a uns límits més acceptables, representant una mica menys del 10% de la cartellera. Una altra cosa que també s’agraeix molt és que en aquesta temporada hi ha bastanta varietat tant de temàtica com d’enfocament de les sèries. Així doncs tenim: shônens de tota la vida, alguns isekais, tres spokons, animes de ciència-ficció, comèdies romàntiques, drames, obres originals… Abans de recomanar algunes estrenes vull deixar molt clar que aquesta és una selecció personal dels títols que Jo veuré. Això vol dir que segurament hi haurà obres interessants que no estiguin a la llista. Cada temporada s’estrenen més de 50 sèries d’anime i cadascú decideix què veure a criteri personal.

86

Comencem les recomanacions de la temporada de primavera amb 86, un apassionant anime de ciència-ficció creat per A-1 Pictures i dirigit per Ishii Toshimasa. La sèrie compta amb la banda sonora del llegendari compositor Hiroyuki Sawano, responsable entre d’altres de la banda sonora de Shingeki no Kyojin. Des de fa molt temps la República de Sant Magnolia ha estat en guerra amb el seu veí l’Imperi Gadià, després de dècades sembla que la guerra s’està acabant amb Sant Magnolia com a vencedora. Des de fa anys el govern de Sant Magnolia es vanta de no tenir baixes al front gràcies a uns drons teledirigits que lluiten en lloc dels seus ciutadans, o almenys això és el que diuen… Evidentment, no hi ha una guerra sense sang i rere els murs que protegeixen els 85 sectors de la República hi ha grups de joves que piloten els drons i moren a la guerra; són el sector 86. Despullats de tota humanitat i tractats com màquines moren en secret. Les coses canvien quan una major de l’exèrcit Magnolià comanda el final de la guerra i decideix que la gent del sector 86 no morirà en l’oblit. Una història sobre la crueltat de la guerra, el racisme, l’oblit històric i una militar disposada a canviar les coses.

Mashiro no Oto “Aquelles notes blanques de neu”

Aquesta és (amb permís de Fruits Basket) l’obra que ens tocarà la fibra sensible aquesta temporada. Sawamura Setsu és un adolescent criat pel seu avi i el seu germà gran en un poblet del nord del Japó. L’avi era un virtuós intèrpret del Shamizen, un instrument tradicional japonès, el qual va transmetre passió per la música als seus néts. Quan l’avi mor s’apaga el seu so i amb ell també s’apaga el so d’en Setsu, qui perd la capacitat de tocar. En aquest punt el jove emprèn un viatge cap a Tòquio per intentar recuperar les notes perdudes. Desorientat en el camí de la vida s’aferra al Shamizen com un clau roent, mentre la seva mare l’obliga a anar a l’institut de Tòquio i el guia en aquesta nova etapa. Trobarà en Setsu les seves pròpies notes? Aquesta preciosa sèrie ens portarà pels preciosos camins de la música tradicional japonesa i pels tortuosos camins de l’adolescència. Amb una sensibilitat única, a mi m’ha captivat.

Fragment del primer capítol de Mashiro no Oto on podem observar el Shamizen en acció

Fumetsu no anata e “A tu l’immortal”

De la llegendària autora del manga de Koe no Katachi i de la mà de l’estudi Brain’s Base (Baccano, Spice and Wolf) ens arriba aquesta obra única sobre la immortalitat. Un ésser misteriós, sense forma ni emocions és enviat a la terra. És capaç de prendre la forma i les capacitats d’allò que troba. Primer és una esfera, després una roca, posteriorment la molsa que cobreix la roca, finalment prendrà la forma d’un gos que mor travessant la tundra i arriba al costat d’un noi. El noi viu en una ciutat fantasma enmig del gèlid desert, un dia ell i el gos decideixen emprendre un viatge cap al sud a la recerca d’una vida més enllà del glaç. Mentre camina per la tundra “allò” agafarà consciència i començarà el seu viatge infinit on trobarà noves persones, nous llocs i noves experiències. Yoshitoki Ooima ens proposa un viatge únic submergint-nos en la cultura dels indis de Nord-amèrica. A través de paisatges, poblats, paraules, ritus, vestits i llegendes anem entrant en un univers fins ara inèdit a l’anime i m’atreviria a dir que en la cultura pop en general. Un viatge on anirem veient com “allò” agafa consciència i en aquest procés Ooima ens descobreix alguns secrets de l’ànima humana.

Podeu gaudir-ne gratuïtament en català a anime.fansubs.cat. Aquest anime ha estat traduït al català per Lluna Plena no fansub.

Tràiler subtitulat al català per Lluna Plena no Fansub: Lluna Plena no Fansub: Anime

Super Cub

La Koguma és una estudiant de segon any d’institut que no té una vida especialment interessant; no té pares, ni amics, ni aficions. Un dia, farta del cansament que li produeix anar cada dia en bicicleta a l’institut, decideix agafar els pocs estalvis que té arraconats per comprar-se una Honda Super Cub, una motoreta vella. Amb la moto la Koguma per primera vegada torba quelcom que li agrada i s’atreveix a anar a llocs on no havia estat abans. Amb el nou vehicle arriben noves amigues, les primeres de la protagonista. Unes moteres que poc o res tenen a veure amb les moteres de casa nostra. Una bona animació (amb algun moment terrible de CGI), una banda sonora excepcional i una atenció malaltissa pels petits detalls de la vida quotidiana són els ingredients que fan que em deixi portar pel lleuger balanceig de les motos. Fins on arribarà la Koguma amb la seva Super Cub? Aviso que l’anime està patrocinat per Honda de manera que en alguns moments es nota una mica com es recreen ensenyant les motos però la sèries segueix essent genial.

Tràiler oficial de la sèrie (subtitulat en francès)

Shadows House “La casa de les Ombres”

De l’afilada ploma de Somato i de les experimentades mans de l’estudi CloverWorks ens arriba la inquietant Shadows House. Aquesta sèrie de misteri se centra en la família Shadows, uns aristòcrates sense rostre que viuen en una immensa mansió d’estil victorià. Els seus servents als quals anomenen “nines vivents” actuen com a cara dels seus amos i els netegen l’obscur sutge que desprenen i els cobreix tot el cos. La història se centra en l’Emylico una nena riallera que entra al servei de la Kate Shadow. Mentre es fan amigues l’Emylico es comença a fer preguntes: Qui o què són els Shadows? Què és aquesta mansió? Quins secrets amaga la família? Si voleu descobrir aquests i més secrets ho podeu fer en català a anime.fansubs.cat. Aquesta sèrie està subtitulada al català per CatSub.

Sayônara Watashi no Cramer “Adéu la meva Cramer”

Aquesta vegada us presento una història sobre futbol femení. La Sumire Suo és una jugadora de futbol apassionada, però durant els seus anys a l’escola va tenir una carrera futbolística mediocre. Quan comença l’institut es troba amb la seva rival futbolística Midori Soshikazi, qui la convida a unir-se a l’equip de futbol femení de l’escola sota la promesa: “No et deixaré jugar sola”. Juntes intentaran aconseguir arribar fins al màxim amb l’equip de futbol femení de l’escola, ho aconseguiran? Personalment no m’interessen ni el futbol ni els spokons i la sinopsi que us acabo d’explicar sembla la de l’anime d’esports número 45.329. Aleshores per què el poso a la meva llista de recomanacions? Doncs bé, fonamentalment per qui hi ha al darrere i és que el creador del manga original és ni més ni menys que Naoshi Arakawa, autor de la mítica Shigatsu wa Kimi no uso. No només això sinó que la sèrie està animada per LEIDENFILMS estudi creador de L’heroica llegenda d’Arslan, Cells at Work Black o L’espasa de l’immortal. La direcció de Seiki Takuno també brilla amb llum pròpia i tot fa pensar que aquesta sèrie anirà molt més enllà del futbol per centrar-se també en les emocions humanes. En aquest sentit l’ending és tota una declaració d’intencions.

Tampoc podem obviar algunes segones temporades i remakes que surten aquesta primavera, com l’esperada tercera i última temporada de Fruits Basket que ens estovarà el cor una altra vegada amb la seva calidesa. Ben diferent és la segona temporada de Yukoku no Moriarty (Moriarty el patriota) on continuarem la guerra dels germans Moriarty per destruir el pervers sistema de classes de l’Anglaterra Victoriana. També ens visita de nou la divertida i surrealista Zombieland Saga, en la qual després de morir durant una apocalipsi zombie una noia reviu com a mort vivent i decideix fundar un grup de música amb altres noies zombie. Finalment l’esperat remake d’una mítica sèrie d’aventures: Shaman King que a aquestes altures, crec que no necessita presentació.

Arte: la dona que ens obre les portes del Renaixement

Aquest manga ens presenta l’història de l’Arte Spalletti, una noia florentina dels segles XV-XVI provinent d’una família de la petita noblesa. Durant anys, el pare d’Arte va encoratjar la passió de la seva filla pel dibuix i la pintura, mentre que la mare intentava imposar-li rol que marcava la societat de l’època. A la mort del pare, la jove decideix rebel·lar-se contra el destí que li imposa la societat, quan intenta entrar com a aprenent en un dels tallers d’art de la ciutat. La noia perd l’esperança quan tots els tallers d’Art de Florència la rebutgen… Tots? Les coses canvien quan un artista solitari i amb una merescuda fama d’antisocial decideix prendre-la com a única aprenent. Comença així el difícil viatge d’una dona que es vol obrir pas a la Florència de la tardor del renaixement, una societat tan culturalment bulliciosa com misògina. Aquest manga de temàtica històrica i feminista ens endinsa al món dels tallers d’art renaixentistes. La nostra apassionada i optimista protagonista farà uns esforços sobrehumans per ser reconeguda com a artista i seguirem el periple d’ella i els seus amics en el camí de l’aprenentatge als tallers d’art. Els personatges i l’ambient atrapen des de la primera pàgina en una història que, sense deixar de ser trepidant, es pren tot el temps que li fa falta per desenvolupar els seus personatges i la trama.

Benvinguts a la Florència del renaixement (i el Barroc)

A Arte Florència no és un simple decorat sinó l’expressió de tot un món ja desaparegut on les coses es feien i es pensaven d’una manera molt diferent. Ja ho deia David Lowenthal: “El passat és un país estrany” i personalment afegeixo: El món abans de 1789 era un altre planeta: culturalment, mentalment, econòmicament, tecnològicament, políticament, conceptualment,…  El manga ens submergeix en aquest món de múltiples maneres, la més cridanera de les quals és l’ambientació. Veiem com la ciutat de Florència amb els seus icònics monuments es transforma per obrir-nos les portes a un paisatge urbà diferent on la fusta, les parades al carrer i els edificis religiosos prenen el protagonisme. No només és l’arquitectura, la vestimenta d’època també està treballada amb tota mena de detalls. Només veient com vesteix un personatge podem intuir la seva procedència o l’estament social al qual pertany. Hi ha una escena que il·lustra molt bé això, que és quan Arte comença a resar habitualment a l’església dels artesans (cap. 9) i la gent s’estranya de veure-la, perquè pel seu aspecte resulta evident que no prové d’aquell estament. Altres detalls com el mobiliari de les cases, la decoració d’aquestes, les eines que s’utilitzaven als tallers i els procediments per fer les obres d’art, ens ajuden a situar-nos en aquell context. L’autora sap com posar-se en l’ambient de l’època i per fer-ho s’ha documentat fins a extrems insospitats. Podem veure aquest treball quasi obsessiu a l’epíleg del volum 3 on l’autora comenta una discussió que ha tingut amb el seu editor sobre la forma del pa. L’editor li demana que dibuixi pans com els d’avui dia, però ella li comenta que els pans d’aquella època tenien una forma diferent. És un petit detall que ens diu molt sobre el que significa escriure bona ficció històrica. El més interessant, però és com l’autora aconsegueix recrear l’ambient social, cultural i sobretot el marc mental de l’època. Això es veu amb la naturalitat amb la qual es mescla la religió i la vida civil amb la gent menjant a l’església (cosa que confirmen nombrosos documents de l’època segons Burke), la mescla del poder i la religió, etc. Un altre aspecte molt interessant és el funcionament de la societat estamental. L’autora el retrata perfectament quan el gremi dels artistes de Florència s’ha d’ajuntar per fer els frescos d’una església i veiem com funcionen les relacions entre els mestres i els aprenents; el sistema de repartiment de les feines, el control de qualitat, etc. Parlant de gremis, no és casualitat que Kei Ohkubo tries Florència per fer aquesta història, ja que allà el gremi d’artistes era la Companyia de Sant Lucas, una organització que no tenia tant poder com en altres ciutats italianes. Això permetia als artistes molta més llibertat a l’hora de treballar o muntar els seus tallers i evidentment en qui entrava a aquests, això dóna més versemblança al cas d’Arte. Florència era un important port comercial i una de les ciutats estat amb més poder de l’època, per tant és lògic que hi hagi més moviments artístics. Ohkubo en cap moment es fa pesada, tots els aspectes de la societat renaixentista van aflorant de manera natural a mesura que els nostres protagonistes entren en contacte amb els diferents estaments socials i els personatges que els componen. L’autora compleix a la perfecció aquella màxima de “mostra, no expliquis” i això fa que Arte sigui una lectura que enganxa, atrapa i es fa lleugera.

Arte i Artemisa: El personatge i la persona

La nostra protagonista està basada en una dona real: Artemisa Gentileschi, una de les grans pintores del tardoraixement/ primer barroc italià. L’artista va destacar especialment pels seus retrats femenins i els seus autoretrats, ja que pintava des d’un punt de vista diferent del dels homes. Els temes mitològics i religiosos també eren molt presents a la seva obra com el seu quadre més famós Judit i Holofemes. Ara bé, la protagonista d’Arte no és Gentileschi i aquest manga no és pas una biografia, agafa algunes idees de la vida de l’artista, però no s’hi encadena. Des del meu punt de vista, aquest és el primer gran encert del manga que agafa la idea d’una noia que es vol obrir pas en el món de l’art d’aquella època i la fa interactuar amb el seu entorn. Kei Ohkubo segueix a la perfecció la regla de Mamoru Oshi de la qual vam parlar fa dos mesos; es documenta minuciosament per crear el món (la Florència del segle XVI), després crea una història (una noia es vol dedicar professionalment a l’art i ha d’obrir-se pas en aquest context). I finalment crea uns personatges que interactuen amb el món i la història. Invertint l’ordre de prioritats de la narrativa occidental, l’autora aconsegueix crear una història en la qual els personatges actuen en funció del món en què viuen i pensen dins els seus marcs mentals.

Així doncs, Arte s’aconsegueix apropar molt més a l’època que vol retratar que algunes biografies fallides d’Artemisa Gentileschi que van aixecar molta polseguera el segle passat. Els casos més famosos són la novel·la d’Anna Banti i la seva adaptació a Hollywood. El problema d’aquestes versions de la vida d’Artemisa és, com apuntava Gisellda Pollock, que “Artemisia havia estat “reescrita en els termes d’una heroïna del feminisme estatunidenc, la qual cosa evidentment no era. Ella era una dona catòlica criada a la Roma del segle XVI. No la podem refer com una superheroïna pel feminisme.”[1] Moltes versions biogràfiques de la vida d’Artemisa han aprofitat el buit d’informació sobre la seva vida i l’han emplenat amb la filosofia individualista estatunidenca. De fet, aquestes adaptacions de la vida de l’artista han generat notables polèmiques per la seva falta de rigor històric per una banda i acusacions creuades entre feministes i cineastes per l’altra. La causa de la discòrdia és relació tòxica que l’artista renaixentista va tenir amb el seu mestre, que va acabar violant-la. Alguns cineastes van maquillar o fins i tot idealitzar la violació de l’artista i això va generar moltes protestes de les feministes. De la mateixa manera algunes feministes han intentat instrumentalitzar Artemisa per als seus discursos, arribant fins i tot a falsejar la història per aconseguir-ho. En definitiva, Ohkubo ha estat molt més intel·ligent i s’ha deslligat de les cadenes de la biografia i les polèmiques estèrils per poder reivindicar la història i la dona sense posar-se en manglars.

La història a la ficció: divergències entre Hollywood i Akihabara

Imatge icònica del manga Vinland Saga un altre genial exemple de ficció històrica del manga

Escriure una obra de ficció històrica no és gens fàcil, s’han de tenir en compte un munt de variables com les biografies de persones reals, una recreació fidel de l’ambient, els esquemes mentals de l’època, etc. No us estic revelant res desconegut si us dic que en els darrers anys s’ha publicat una quantitat aberrant de ficció històrica: des de novel·les fins a pel·lícules passant per sèries, còmics i evidentment mangues. Tampoc descobreixo cap novetat si us dic que la immensa majoria de novel·les històriques i un gruix important de les sèries d’aquesta temàtica es passen la història pel forro dels pebrots. La novel·la històrica per exemple és de golejada el gènere que més petades li dóna als estudis historiogràfics. Personatges del segle XII amb esquemes mentals del segle XXI, feministes a l’imperi romà, víkings portant armadures de conqueridors hispànics, ibers que parlen “d’Espanyita” dos mil·lennis abans de la seva creació,… Res, cosetes que a la gent del gremi ens emprenyen una mica. El manga en aquest sentit té una manera de fer molt peculiar, per una banda tenim mangues i sèries que fan unes mescles molt estranyes de fantasia i història, que com els mateixos autors expliquen s’allunyen completament de la realitat (Shuumatsu no Izetta n’és un bon exemple). Ara bé, hi ha una tradició de manga històric molt consolidada, que està marcada per un rigor acadèmic, una bona escriptura i una profunda documentació. Sens dubte Arte de Kei Ohkubo és un genial exemple d’aquest segon grup.

Recentment Arechi Manga, una editorial de nova fornada, ha portat Arte al nostre país. L’edició del manga és realment preciosa i, ja que es tracta d’una línia de manga històric molt diferent del que és habitual a casa nostra, seria genial si els donem una empenta perquè puguin seguir arribant títols fantàstics com aquest.

Fonts

BURKE, Peter. El renacimiento italiano: cultura y sociedad en Italia. Alianza Editorial, 2016.

CANNON, Joann. “Artemisia and the Life Story of the Exceptional Woman.” Forum Italicum. Vol. 28. No. 2. Sage UK: London, England: SAGE Publications, 1994. pp. 322-341.

COHEN, Elisabeth S. “The trials of Artemisa Gentileschi: A Rape as History.” The Sixteenth Century Journal. Vol. 31. No. 1. pp. 47-75.

1 SCARPARO, Susanna. “Artemisa: The invention of a “real” Woman.” Italica. Vol. 79. No. 3. American Association of Teachers of Italian, 2002. pp. 363-378.

Kantô 1923: El terratrèmol que va esfondrar la democràcia Taishô

Nota inicial: Aquest article forma part d’un projecte conjunt de la divulgació de la cultura japonesa en català que hem fet amb el Blog Japanium i el podcast Aventura x Japó. Ens vam proposar que al llarg del mes de març cadascú fes un vídeo/article sobre un tema relacionat amb els terratrèmols. Us convido a veure el que han fet els altres i a descobrir-los, llegir-los, escoltar-los i així fer créixer la meravellosa comunitat de la cultura japonesa en català!


-Japanium Blog: https://japaniums.blogspot.com/
-Aventura x Japó (Twitch) https://www.twitch.tv/aventuraxjapo
-Aventura x Japó (Youtube) https://www.youtube.com/channel/UCqRk7FOpGRxsMWKXwdYctUg

“Durant el recent terratrèmol res del que ha ocorregut ha sobrepassat la crueltat humana. Fins i tot d’això en podem extreure ensenyances valuoses. Sota els nostres ulls han quedat al descobert els aspectes més crus i fins i tot més sagnants de la humanitat. Només d’evocar la llista que ens arriba, ens aclapara una tristesa incommensurable. Vivint a Tòquio, considero que haver sobreviscut fins avui dia és un miracle.”

Aquestes paraules van sortir del puny i la lletra de l’escriptor i periodista japonès Inosuke Nakahashi poc després del terratrèmol que va assolar la plana de Kantô l’1 de setembre de 1923. Aquell dia, a les 12 del migdia la terra es va començar a moure sota els peus dels habitants de la regió. Com si de serps es tractessin els edificis es retorcien escopint el seu letal verí en forma de runes sobre els habitants de la zona. En qüestió d’instants, gran part de Yokohama, Tòquio, Chiba, Kanagawa i Chizuoka van quedar reduïdes a runes. Als edificis que havien quedat dempeus no els esperava una fortuna millor. De les runes es van alçar 188 incendis gegantins que com tempestes de foc es van abraonar sobre la ciutat i els habitants durant dos dies. La llista de morts i desapareguts a la qual feia referència Nakahashi ascendia a més de 105.000 morts i 37.000 desapareguts. Ja no sembla tan exagerat, doncs això de “considero que haver sobreviscut fins avui dia és un miracle”. Però a què es referia quan deia que “res del que ha ocorregut ha sobrepassat la crueltat humana”? En quin context va passar aquest terratrèmol? Quines conseqüències va tenir per la dèbil democràcia Taishô? Va ajudar a l’ascens del feixisme Shôwa? Avui, vull  portar-vos pels dominis de la meva gran passió i ofici: la història i concretament per un dels racons més foscos de la història contemporània del Japó. M’acompanyeu?

El règim Taishô, Una democràcia?

Manifestació davant del parlament 1 de setembre de 1913

Aquest desastre humanitari, social i urbà va afectar d’una manera molt poderosa el curs dels esdeveniments polítics i va afegir més tensió a la ja polaritzada societat de l’època. Entre els anys 1913 i 1927 el Japó va passar per un període de relativa democratització de la política, després de dècades de governs autocràtics, aquest període s’anomena Democràcia Taishô. Des de la restauració de 1868 el país havia estat controlat des de l’ombra per una camarilla de polítics, majoritàriament ancians i militars, que es feien anomenar Genrô. Després de morir alguns dels líders del Genrô, els membres rasants van apostar per un canvi de timó i deixen en mans dels partits polítics la major part del govern. Durant aquest període d’obertura democràtica es constituirien els primers sindicats de treballadors (el primer fou el Yukiai a 1912) i es farien les primeres passes en les lluites obreres. Sorgeixen també les primeres dones treballadores, intel·lectuals i les primeres associacions feministes, com la Societat Onada Roja. Ara bé tots aquests processos es van dur a terme sota el jou de les brutals condicions socials que imposaven els Zaibatsu, uns grans conglomerats industrials que controlaven l’economia. Aquesta situació tensa de per si, es va complicar encara més amb el sorgiment dels potents grups anarquistes i comunistes del país i l’aparició de desenes de societats d’extrema nacionalista. Per acabar-ho de rematar el procés de modernització del Japó havia estat impulsat i dirigit principalment per les elits militars: primer el Bakufu, després els legitimistes i finalment el Genrô. Aquestes elits no veien amb bons ulls l’obertura democràtica del país i la proliferació del que ells anomenaven “idees perilloses” (comunisme, anarquisme, democràcia, feminisme, liberalisme…) L’exèrcit imperial va anar acumulant cada vegada més poder, fins al punt que cap a la dècada dels 20 ja controlava gairebé tots els ressorts del poder i drenava bona part de la riquesa de l’estat. La situació de malestar social va arribar fins a tal punt que mesos abans del terratrèmol un grup anarquista va decidir assassinar l’emperador; però van fracassar. Les condicions de vida de la població seguien empitjorant i la tensió política va anar escalant més i més… En aquest punt la terra va tremolar.

La massacre de coreans i anarquistes: un segon terratrèmol

Quan el terratrèmol va acabar, es van alçar 188 columnes de foc per les ciutats afectades, que van cremar durant dos dies. Enmig de la histèria col·lectiva i la desesperació es va començar a estendre un rumor “la culpa és dels coreans”. Com un verí pel cos es van estendre rumors com “3000 coreans estan saquejant Yokohama” o “els coreans estan posant bombes”. Aquests rumors es van fer cada vegada més forts i repetitius, finalment la repetició va convertir la mentida en veritat. En una situació d’histèria col·lectiva i atiats pels grups d’extrema dreta nacionalista molta gent es va creure els rumors. Es van constituir unes patrulles de “sometents”, que molts historiadors sospiten que eren membres de societats d’extrema dreta de l’època o estaven atiats per les mateixes i l’exèrcit. Durant els dies següents, aquests “sometents” van massacrar els immigrants coreans que vivien a la plana de Kantô. Les estadístiques no oficials diuen que haurien estat assassinats 2.613 coreans i 160 xinesos, però podria ser que en realitat el nombre de víctimes fos més elevat. Amb una fredor brutal, la policia es va quedar mirant mentre molts coreans eren brutalment torturats i assassinats per les turbes violentes dels “sometents”. La inhumanitat de la policia i l’exèrcit no es limitava només a la inacció. L’exèrcit (submergit profundament en una lluita de diferents faccions de feixistes radicals) va subministrar armes i ajuda a aquestes turbes violentes. El dia 5 de setembre de 1923 la policia va prendre el control dels “sometents” i van afirmar que posaven els coreans sota la protecció de l’exèrcit imperial. Si tenim en compte que durant dècades els ultranacionalistes havien estat hegemònics a l’exèrcit i que les faccions d’extrema dreta feixista i essencialista controlaven la totalitat de l’exèrcit, podem intuir que aquells coreans estaven en el pitjor lloc possible. Lluny de protegir-los molts dels coreans que van acudir a l’exèrcit van ser exterminats durant el trasllat a Narashiro. La cruesa dels esdeveniments és aclaparadora i ho és més si tenim en compte que aquesta matança no va ser executada per l’exèrcit imperial sinó per turbes de civils ajudats per societats d’extrema dreta i el mateix exèrcit. Aprofitant el caos, el general Tanaka Giichi (que més endavant seria el primer ministre del Feixisme Shôwa) va declarar la llei marcial i va utilitzar la policia i l’exèrcit per executar líders sindicalistes i anarquistes entre els quals destaca Sakae Ôsugi. La brutalitat de les tortures que denuncia la historiadora coreana Sonia Ryang a través de testimonis de l’època o a les actes policials i militars no deixa lloc a dubte de la implicació de les forces de seguretat i l’arrelament de les conductes feixistes violentes a l’època. Amb el caos de la ciutat l’exèrcit va poder exterminar aquelles amenaces ideològiques que els molestaven com el sindicalisme i l’anarquisme.

El terratrèmol que va esfondrar la democràcia

Documents militars i policials on hi ha el registre de coreans assassinats

Els fets tan terribles que descriu la gent de l’època i els estudis historiogràfics posteriors ens situen el terratrèmol en el seu context i la seva societat. En certa manera els fets que van ocórrer durant el terratrèmol i després podrien ser un primer avis del que vindria 5 anys després amb l’arribada del feixisme al poder. Es podria interpretar que les matances associades al terratrèmol van ser el primer acte de barbàrie de feixisme Shôwa, com ho seria anys més tard la Nit dels Cristalls trencats a l’Alemanya Nazi. La matança de civils coreans per part de turbes mixtes de militars i civils ens dóna un retrat d’una societat profundament desequilibrada i socialment castigada. Les condicions de vida al Japó dels anys 20 eren terribles i milers de persones morien anualment de fam, de tuberculosis o sobretot per les terribles condicions de treball de la indústria, el camp i la mineria. La brutal repressió que aplicaria l’exèrcit contra els anarquistes i sindicalistes durant el terratrèmol i la purga dels comunistes del març de 1928, va tallar qualsevol possibilitat de fer una revolució des de l’esquerra. Després d’això, les societats d’extrema dreta i el seu discurs van anar guanyant popularitat tant dins de l’exèrcit com fora d’aquest. Tot aquest context, sens dubte va ajudar al sorgiment de conductes racistes i violentes dins la societat, malgrat que no les justifica de cap manera. M’agradaria que aquest article fes reflexionar sobre el perill dels discursos d’extrema dreta, racistes i conspiranoics. També m’agradaria que quedés molt clar que els japonesos de 2021 no són els de 1923 i que la societat evidentment ha canviat molt i s’ha tornat profundament pacifista. És molt important tenir en compte la memòria històrica per construir un futur més tolerant i pacífic, però també és important no utilitzar aquesta memòria com una excusa per demonitzar un determinat país o societat. Finalment vull anunciar-vos que en els pròxims dies compartiré el meu primer article acadèmic on s’explica amb molta extensió què va significar el feixisme japonès i com i per què va sorgir.

En memòria de les víctimes del terratrèmol i de les víctimes de la intolerància.

Fonts

CROWLEY, James B. “Japanese Army Factionalism in the Early 1930’s.” The Journal of Asian Studies, vol. 21, no. 3, 1962. pp. 309–326. Recuperat de: www.jstor.org/stable/2050676 .

HANE, Mikiso. Breve historia de Japón. Alianza Editorial. 2000.

IWAO Seiichi, SAKAMATO Tarō, HŌGETSU Keigo, YOSHIKAWA Itsuji, AKIYAMA Terukazu,
IYANAGA Teizō, IYANAGA Shōkichi, MATSUBARA Hideichi, KANAZAWA Shizue. 78. Genrō. Dins:
Dictionnaire historique du Japon, volume 6, 1981. Lettre G. pp. 40-43. Recuperat de:
https://www.persee.fr/doc/dhjap_0000-0000_1981_dic_6_1_886_t2_0040_0000_2

LARGE, Stephen S. “Nationalist Extremism in Early Shōwa Japan: Inoue Nisshō and the’Blood-Pledge Corps Incident 1932.” Modern Asian Studies, vol. 35, no. 3, 2001. pp. 533-564. Recuperat de: https://www.jstor.org/stable/313180?casa_token=CSba1ziW4DgAAAAA%3AxBTqrlqb6iXs_KKsrivZQk5cVLlHGFEkC-tVx75u9-mWauQC9ZzI7cVSkDuZMltKIA2LfbDmAf4bh8Sw7t4QcE1Du_CltrV3KA8aWh3kHwG5ZYHpaEhm&seq=1#metadata_info_tab_contents

LÓPEZ-VERA, Jonathan. “El gran terremoto de 1923” en HistoriaJaponesa.com, 2018. pp. 212-223.

NAKANISHI, Inosuke, Erick Laurent, and Marguerite-Marie Parvulesco-Oya. “Plaidoyer pour les Coréens.” Ebisu-Études Japonaises 21.1 (1999): 75-81.

PIERRE-FRANÇOIS SOUYRI, « Le marxisme au Japon, entre émeutes du riz et répression généralisée (1918-1938) », La Révolution française [En ligne], 19 | 2021, mis en ligne le 01 février 2021, consulté le 04 février 2021. URL : http://journals.openedition.org/lrf/4522; DOI: https://doi.org/10.4000/lrf.4522

RYANG, Sonia. “The great Kanto earthquake and the massacre of Koreans in 1923: Notes on Japan’s modern national sovereignty.” Anthropological Quarterly 76.4 (2003): 731-748.

SCHENCKING, J. Charles. “The Great Kanto Earthquake and the culture of catastrophe and reconstruction in 1920s Japan.” The Journal of Japanese Studies (2008): 295-331.

El mirall trencat de Higurashi no naku koro ni

Quan les cigales ploren

Hinamizawa, juny de 1983, un plor coral i ensordidor inunda el poble; és l’agònic plor de les cigales. Enmig d’aquest soroll els petits del poble donen la benvinguda a en Keichi Maebara, un adolescent que s’ha transferit a l’escola-institut del poble. En Keichi és feliç d’haver arribat a Hinamizawa on espera trobar una vida tranquil·la i feliç lluny de la ciutat que va odiar. Les seves companyes de classe l’acullen i l’incorporen ràpidament dins el club de jocs de societat de l’escola on s’ho passa bomba. Els dies passen amb una calma aparent, però alguna cosa no quadra a Hinamizawa…  El jove nouvingut aviat descobrirà que uns anys enrere els veïns del poble es van mobilitzar per aturar la construcció d’una presa que hauria submergit la vila. El projecte es va desmantellar quan un dels treballadors de la presa va morir assassinat la nit del festival de Watanagashi… Des d’aleshores cada any mor algú en circumstàncies misterioses la nit del festival. És com diuen els vilatans la maledicció del déu Oyashiro o es tracta de quelcom molt més terrenal? És aquesta una història cíclica? Existeix la maledicció? Fins on arriba la crueltat humana? Moltes preguntes, el pitjor de la condició humana i un anime que trenca totes les convencions de la narrativa. Benvinguts a Higurashi no naku Koro ni conegut també com “Quan les cigales ploren.”

Un mirall trencat i tacat de sang

Higurashi no és una obra convencional, la història s’explica com un mirall trencat i tacat de sang, on cada un dels fragments enfoca un aspecte diferent d’aquesta distorsionada i sinistra escena. Aquesta no és una història d’en Keichi Maebara, tots i cada un dels protagonistes tenen el seu propi arc argumental on la història és explicada des del seu punt de vista. El mateix poble que contempla Keichi Maebara als dos primers arcs, canvia radicalment als ulls de la Rena Ryûgu o de la Shion Sonozaki. Amb el punt de vista de cada personatge la percepció que tenim del conjunt canviarà substancialment. Això és el que fa única aquesta sèrie, no és una història individual, és una història coral on cada personatge té alguna cosa a dir. Malgrat que la història sembla repetir els mateixos dies no té res de repetitiu, no estem davant de res similar a El Show de Truman. En primer lloc perquè cada vegada que la història torna a començar canvia la boca que ens l’explica. Així doncs amb cada gir ens endinsem en el món personal, familiar i mental d’un personatge cosa que canvia i reubica tot el que sabíem anteriorment. En segon lloc perquè no són els mateixos dies, la història va canviant cada vegada i el misteri d’aquest cicle macabre no es desvela fins ben entrada la segona temporada i evidentment no el revelarem aquí. Aquest calidoscopi narratiu suposa un trencament radical amb la manera de concebre la narrativa audiovisual, amb un protagonista un inici, nus i desenllaç. Higurashi opta per deixar parlar totes les veus i això fa aflorar subtrames molt interessants: les lluites pel poder dels clans familiars locals, la terrible vida familiar de tres de les protagonistes, conspiracions, etc. Un dels punts forts de la sèrie és la manera com utilitza alguns clixés a favor seu, un bon exemple d’això és el personatge de la Shion Sonozaki. Apareix per primera vegada quan veiem la història des dels ulls d’en Keichi i sembla una noia fleuma i sexy, ara bé el que s’amaga rere aquesta màscara quan contemplem el món des dels seus ulls agafa desprevingut a qualsevol espectador. Higurashi doncs trenca amb la idea d’una història individual, amb una concepció lineal del temps i s’allunya totalment dels convencionalismes del cinema de terror occidental.

Redempció

Una de les coses que fa de Higurashi una obra singular en el gènere del terror, és que hi incorpora la redempció a la trama. Les pel·lícules de terror convencionals parteixen d’un punt en el qual les coses es descontrolen i deriven en una paranoia general que porta cap a més horror i més mort. Això sovint fa que moltes de les obres del medi esdevinguin planes o buides perquè en cap moment al llarg de la trama se surt d’aquest cercle viciós i trepidant. Higurashi fa les coses d’una altra manera, és una història que es cou a foc lent i això fa que els seus personatges adquireixin capes i sabors molt més interessants que els que podem veure a qualsevol pel·lícula d’El Exorcista. Els personatges evolucionen amb la trama i van basculant des d’aquesta paranoia sanguinolenta inicial cap a una reconciliació. Reconstruir les confiances perdudes, dependre dels altres per tirar endavant, empassar-te l’orgull per demanar ajuda, admetre que la vida va més enllà d’un mateix… La reconstrucció de la confiança després d’un cicle de violència i horror tan dur com el que es viu al principi esdevé una tasca titànica a la qual s’hauran d’enfrontar els nostres protagonistes. Aquest procés fa que Higurashi vagi evolucionant des d’un terror visceral cap a una obra psicològica que a poc a poc va deixant enrere la violència per crear un món més habitable per tots. És una obra que s’atreveix a anar més enllà del simple espectacle de vísceres i emocions negatives per explorar un horitzó en el qual un futur millor és possible si hi participen tots. Quan la Rika Furude decideix deixar de ser una víctima passiva d’un destí fatal per plantar-li cara i aconseguir que tots sobrevisquin és quan l’obra ensenya la seva carta més forta. Aquesta actitud de trencar la dinàmica victimista del gènere del terror per explorar la reconciliació en una història on tots són víctimes i botxins alhora, és el que eleva l’obra a una categoria superior.

Hinamizawa, molt més que un teló de fons

El gran director Mamoru Oshii va explicar en una entrevista que la diferència fonamental entre el cinema de Hollywood i l’anime era l’ordre de prioritats a l’hora de crear una obra audiovisual. A Hollywood es comença per uns personatges carismàtics, aquests personatges fan coses i això genera una història i aquesta història es desenvolupa en un teló de fons que és el món. A l’anime l’ordre de prioritats s’inverteix primer es crea el món, després una història en aquest món i finalment els personatges que interactuen amb el món i la història. Aquest canvi en l’ordre de prioritats fa que la manera de desenvolupar el llenguatge artístic  i la narrativa sigui  totalment diferent en un medi i l’altre. En la majoria de grans títols de l’anime el món és l’element principal sobre el qual se sustenta tota la resta, exemples n’hi ha a tonelades: l’abisme de Made in Abyss, Pratera a Last Exile, el món de Shingeki no Kyojin, L’imperi d’Akame ga Kill, Ruanampur a Black Lagoon,… A l’anime el món assumeix un rol d’espai de representació simbòlica, és una tela o un espai on es pot expressar tot allò que no es pot dir en paraules. L’atmosfera opressiva que es respira en determinats entorns del poble, certament proporciona a l’obra tot el que necessita per crear un terror psicològic que farà que més d’un se senti incòmode a la cadira. Les cases de cada un dels personatges són un profund reflex de la seva psique i de la seva situació familiar. Hinamizawa sembla tan real que arriba a ser un protagonista més de la sèrie, de fet el poble en certa manera existeix. Els animadors de la sèrie pràcticament van calcar un poble sencer anomenat Shirakawa-go situat a la prefectura de Gifu. El fet d’estar dibuixat sobre un poble real, fa que Hinamizawa esdevingui un lloc extraordinàriament versemblant. Us he deixat un vídeo del youtuber The Anime Man on visita i explora el poble real en el qual es basa Higurashi.

P.D. Aprofito també per reivindicar la figura de la directora de la sèrie Chiaki Kon que forma part d’aquest grup de directores i directors oblidats dels quals tots hem vist les seves obres, però no sabem qui hi ha al darrere.

L’edició francesa

La sèrie la podeu trobar a Netflix (incompleta) sota el Títol “Cuando las cigarras lloran”. Com a bon pedant que sóc recomano l’edició francesa de la sèrie, que dir que exquisida es queda curt. Una edició mida A4 tapa dura amb la sèrie completa en Blu Ray, les OVA, un llibre de 120 pàgines amb comentaris dels creadors i a un preu molt raonable (si us espereu als descomptes la podeu arribar a trobar per 30 o 40€).

Made in Abyss o la Crueltat de l’aventura

El disc ratllat per les mil cares

La ficció va plena d’aventures èpiques i viatges de l’heroi on joves valents es llencen a emocionants aventures per canviar el destí. És una fórmula repetida milers de vegades, tantes que fins i tot l’escriptor Joseph Campbell va poder dissenyar un esquema narratiu que mostrava l’estructura de totes les històries d’aquest tipus. L’escriptor va explicar com funcionava l’aventura amb totes les seves fases i el que resulta sorprenent és que el seu esquema serveix tant per explicar l’Odissea com Star Wars. La cultura popular actual es fonamenta en aquests esquemes narratius, només cal veure les obres que han marcat la meva generació: El Senyor dels Anells, Harry Potter, One Piece, Joc de Trons, Star Wars…

Pràcticament totes són viatges de l’heroi que segueixen els patrons campbellians i tot això està molt bé, però després d’utilitzar els mateixos esquemes i tòpics una vegada i una altra el gènere mostra signes evidents de fatiga. El problema de la major part d’aquestes històries és que idealitzen el viatge, fent que les parts menys nobles o fins i tot més realistes en quedin al marge. Només cal veure El Senyor dels Anells per comprovar-ho, no hi ha grisos, els bons tenen raó, els dolents no i encara que hi hagi el dubte d’abandonar l’aventura ningú es qüestiona, per exemple si acabar amb els milions d’ànimes que serveixen l’anell és lícit. Ara bé, què passaria si tractéssim de manera realista un viatge fins a la fi del món? Si mostréssim els dubtes i les ansietats d’aquells qui emprenen un viatge de no retorn? Si poséssim persones “reals” davant bèsties infinitament més poderoses que elles? La resposta a aquestes preguntes és Made in Abyss.

Desafiar l’abisme, un viatge de no retorn

“Fa 1900 anys, es va descobrir un pou enorme en una illa remota al sud-est de Beoluska. Amb un diàmetre de més de 1000 metres i una profunditat encara desconeguda, va captivar la gent. Increïbles i perilloses criatures, misterioses relíquies més enllà de la comprensió cridaven als aventurers, el que va donar lloc a una ciutat. Durant molt temps i a causa de l’esperit de cerca del desconegut i les llegendes que emanen del seu interior, l’últim racó del món sense explorar s’ha empassat molta gent. Se l’anomena Abisme.”

Made in Abyss comença amb la història de la Riko una nena que viu a l’orfenat Belchelo i que somia ser una de les grans exploradores de l’abisme. La seva mare n’era una i la institució que l’acull cuida als fills orfes dels exploradors perquè puguin continuar amb el llegat familiar. En una de les exploracions a poca profunditat la Riko troba en Reg, un robot amb forma de nen humà que té emocions complexes. Es fan amics i comencen els seus camins a l’orfenat com a aprenents d’exploradors passant els dies amb la comunitat i somiant amb les capes de l’abisme. Tot segueix igual fins que un dia arriba a la superfície una carta de la mare de la Riko. El missatge que conté és simple: “T’estaré esperant al fons del món”, simple és també la decisió de la protagonista, preparar-se per anar a buscar a la seva mare. De seguida queda clar, però que això no és un viatge d’aventures i amistat, baixar al fons de l’Abisme és un viatge de no retorn i això és així per la perversa naturalesa del fons del món. L’Abisme es divideix en capes, cada una de les quals forma un ecosistema en el qual l’esser humà està en els escalons més baixos de la cadena alimentària.

Per si no n’hi hagués prou existeix un fenomen anomenat maledicció de l’Abisme que provoca una gran tensió al cos cada vegada que s’ascendeix, quan més profunda és la capa, més durs són els efectes de la maledicció. El retorn de primera capa se salda amb lleus nàusees i marejos però més enllà de la sisena capa retrocedir suposa la pèrdua de la humanitat o la mort. Els protagonistes saben perfectament que el retorn és pràcticament impossible i no confien en cap gir inesperat dels coneixements que canviï aquesta realitat. Això ho veiem quan la Riko discuteix amb un company abans de marxar, a la majoria d’històries d’aventures això es deixaria sense resoldre per arreglar-ho amb el retorn final.

En canvi el comiat a Made in Abyss acaba amb un instantani “-Et perdono! – Tot i les coses terribles que vaig dir-te? –Vull que ens reconciliem. És possible que no ens tornem a veure.” Això deixa clar que Made in Abyss no és una aventura convencional, és la travessa de dos nens insignificants en un entorn on són a l’escaló més baix de la cadena alimentària. Malgrat la por i l’ansietat i la tristor que suposa deixar enrere tot allò que estimen, a la Riko i en Reg els pot la curiositat de saber què hi ha al fons encara que això els costi la vida.

La cruel bellesa de la naturalesa

En el fons d’aquest món hi ha incomptables tragèdies que proporcionen l’adob necessari perquè les flors puguin florir, però no és una cosa que puguis saber a menys que hi estiguis directament implicat. Simplement et sentiràs atret per l’enlluernadora bellesa i seguiràs endavant trepitjant fermament el sòl sota els teus peus. Però amb tota seguretat la teva tragèdia es convertirà en adob que farà néixer noves flors.”

Els paisatges de Made in Abyss són preciosos, la bellesa de l’abisme i la seva naturalesa és astorant i a la vegada molt cruel. Aquest enorme sistema de coves amaga els més complexos ecosistemes, cada capa té els seus en funció de les seves característiques. És quelcom que pots veure perfectament sense que t’ho expliquin, per exemple en el capítol “La Gran falla” els protagonistes es troben amb una paret vertical de quatre quilòmetres que han de baixar a través d’un sistema de petits túnels on troben un ecosistema en funcionament. La base d’aquest sistema són els neritantans uns animalons que s’alimenten de les poques plantes de la zona. Els amakagame s’alimenten d’ells camuflant les seves boques als túnels i desprenent l’olor de les plantes que mengen els neritantans per atreure’ls i desfer-los al seu estómac. A dalt de la piràmide alimentària de la Gran Falla hi ha els madokajaks uns grans éssers voladors que cacen tot allò que treu el cap pels túnels. És bell i l’exploració és emocionant i divertida, però el fet que els protagonistes estiguin prop dels neritantans en la jerarquia natural els obliga a pensar bé qualsevol moviment, ja que un pas en fals pot ser fatal. El fet que la construcció del món estigui treballada fins a uns extrems tan absurds fa que tot flueixi de manera natural i que el pes de portar una vida de supervivència sigui més present que en qualsevol obra d’aquest estil. Orientar l’aventura d’aquesta manera posa a l’espectador en el seu lloc, ja que no veu superhomes enfrontant-se al seu destí amb un poder increïble, sinó simplement uns nens intentant sobreviure al fons del món. Que els protagonistes són dèbils es fa evident per si sol, quan s’ensenya l’entorn la càmera sempre s’allunya mostrant els protagonistes minúsculs a l’immens abisme. Al llarg de l’obra els protagonistes prenen mal, cauen, tenen por i es recuperen lentament… No són herois, són persones i això fa que l’aventura sigui més emocionant i humana.

Dependre l’un de l’altre l’única manera de sobreviure

La lliçó més important que aprenen la Riko i en Reg és que per separat no poden sobreviure a l’abisme. En Reg és molt fort físicament, té armes poderoses, molta velocitat i una resistència increïble; però no sap orientar-se, ni cuinar, ni distingir plantes verinoses i sobretot no sap actuar per si mateix. La Riko és tot el contrari: forta de ment, intrèpida, llesta, té uns coneixements amplíssims sobre l’abisme i una astúcia que li permet obrir-se pas en un entorn extrem; però físicament és dèbil, sense en Reg seria morta des del segon dia. Els dos aprenen a dependre de l’altre en funció de les seves debilitats i fortaleses i és molt bonic veure aquest procés. Fer-se companyia i conviure estretament per superar junts els reptes que els planteja la capritxosa naturalesa de l’abisme, d’això va Made in Abyss. L’ajuda mútua és el factor que permet als protagonistes i de fet, a tots els personatges tirar endavant en aquest món de bells colors i afilades arestes. El missatge que transmet la sèrie en aquest sentit és molt bonic (i molt japonès) no podem fer-ho tot sols, hem de dependre els uns dels altres. En aquest sentit crec que els nostres protagonistes no poden estar més lluny de l’heroi campbellià i crec que això fa especial a Made in Abyss. És més cruel, més natural, més dèbil, més humana… És per això que molts la considerem una obra mestra.

Uns valors de producció fora d’òrbita

N’hi ha prou amb els primers dos minuts de la sèrie per adonar-se que la qualitat de l’animació, els fons artístics, el color, la música i la interpretació són extraordinaris. El director explica durant unes entrevistes fetes per l’edició Blu-Ray que l’equip es va prendre molt seriosament el projecte, li tenien moltes ganes perquè era una aventura radicalment diferent. Tal era la qualitat de l’animació que el mateix director es va sorprendre quan va veure els fons del primer capítol, ho explica en aquest fragment de l’entrevista: “A mi també em va sorprendre la qualitat. El director artístic Matsuyama fou l’encarregat de dibuixar la ciutat. Quan em va mostrar els primers dibuixos acabats, vaig preguntar-li sense voler si pensava dibuixar tots els fons amb el mateix nivell de qualitat.” No són només els fons, l’animació també és increïblement fluida i orgànica cosa que et submergeix en el món de l’abisme d’una manera especial. La banda sonora creada a Viena pel compositor australià Kevin Penkin també va desenvolupar-se d’una manera poc convencional. No només van compondre més de dues hores de banda sonora per a la sèrie utilitzant una orquestra sencera, sinó que van gravar en un pavelló enorme en el qual l’orquestra ocupava una mínima part, així aconseguien la sensació que estaven tocant en una cova enorme com l’abisme. La dedicació de les actrius de veu és impressionant, val la pena escoltar la versió japonesa per l’expressió tan realista que donen a les emocions. En definitiva l’equip es va bolcar per crear una obra mestra que rebenta els tòtems de l’aventura clàssica i el resultat és meravellós.

Per acabar m’agradaria dir que si voleu gaudir d’aquesta meravella, ho podeu fer a través de Netflix o de la magnífica edició física que ha fet Selecta Visión. No us deixeu enganyar pels dissenys “cuquis” dels personatges, és emocionant i divertida però té molta mala llet. No us la perdeu.

Ajudem Ankama a donar un final digne a Wakfu

Vaig dir que estaria inactiu al blog fins a la finalització dels exàmens i el Treball Final de Grau. De fet així serà, però s’ha produït un fet que m’obliga a sortir del meu confinament personal per col·laborar amb la causa. Ara fa dotze anys Ankama una companyia francesa dedicada a la creació de videojocs, còmics i sèries d’animació va crear una sèrie d’animació anomenada Wakfu. La gran qualitat de l’animació i la combinació entre l’estil narratiu de l’anime japonès i un toc més mediterrani dels seus personatges van convertir Wakfu en un èxit fulgurant. La col·laboració de les televisions franceses ha fet possible la continuïtat del projecte que va tenir una segona temporada el 2010. Finalment el 2017 va arribar una tercera temporada més curta que les anteriors (13 episodis) de la mà de Netflix. La sèrie ja té els seus anys i els qui ens vam criar amb ella ja tenim una edat. És per això que la saga ha anat madurant juntament amb els espectadors i l’última temporada ja tractava temes molt més madurs que les anteriors deixant entreveure reflexions molt interessants sobre els herois sense perdre el toc aventurer i juganer que tenien les primes temporades. A la sèrie li falta un final, una temporada que conclogui aquesta èpica i fantàstica aventura que ens ha fet somiar a tants. L’equip que hi ha darrere Wakfu vol que aquesta última temporada estigui a l’altura de les precedents i dels espectadors. Per tant volen tractar temes més madurs i explorar les últimes vies que els ofereix l’univers que van crear. Però en el moment present els inversors habituals s’han tirat endarrere malgrat les audiències rècord que ha registrat la sèrie. L’equip d’Ankama no s’ha donat per vençut i apel·la als espectadors per aconseguir finançament necessari per acabar la sèrie mitjançant Crowdfunding. Concretament necessiten que els espectadors financin col·lectivament un 30% del cost de la temporada, és a dir 1.100.000 €. En pocs dies n’han aconseguit 700.000 però necessiten de la participació de tothom que pugui perquè el projecte tiri endavant. Wakfu és segurament la sèrie d’animació més ambiciosa que s’ha fet a Europa en l’última dècada, seria una pena que no pogués tenir un final a l’altura per culpa de la falta de finançament. Per això faig una crida a tothom que conegui el projecte a participar en el Crowdfundig. Ankama dóna feina a centenars de treballadors a França i crec que participar en el projecte seria la millor forma de donar les gràcies per la feina feta i per donar una empenta al sector cultural a Europa. A més hi ha recompenses per participar, a més de l’accés digital a la quarta temporada quan aquesta s’estreni segons la quantitat abonada rebreu altres bonificacions. Deixo el vídeo en el qual els responsables de l’estudi expliquen el projecte i el link del Crowdfunding, queden Pels qui estigueu interessant a conèixer la sèrie sapigueu que les tres temporades es troben íntegrament a Netflix. Fem-ho possible!

https://www.kickstarter.com/projects/ankamaanimations/wakfu-the-animated-series-season-4

Especial Sant Jordi: El període Heian i el bressol de la literatura japonesa

La literatura és quelcom meravellós, et permet escapar-te de la realitat, viatjar a nous mons, adquirir coneixements, cultura i obrir-te la ment de mil formes diferents. Estem en una època en la qual es publica molt, massa, diuen els llibreters. Tenim tantes idees a l’abast i tantes propostes noves i espectaculars que és fàcil perdre’ns en el mar de llibres que s’obre a l’horitzó. Per això també és molt important tornar als clàssics per saber d’on venim i ordenar-nos les idees. Els clàssics (i en el cas d’avui molt clàssics) han assentat les bases d’allò que es concep en una cultura com la ficció, la no-ficció i l’imaginari d’aquesta. És per això que és imprescindible conèixer-los i gaudir-los per no perdre’ns en els mars de tinta sense saber ben bé on anem. Com que aquest és un blog de cultura japonesa, avui farem una panoràmica pels llibres de l’era Heian (794-1185 dC) que són sens dubte el bressol de la cultura japonesa.

Primera pàgina de la còpia més antiga del Genji Monogatari

Literatura Cortesana

En èpoques tan antigues, normalment, molt poca gent tenia accés a la literatura i el temps per dedicar-s’hi plenament o parcialment. Per tant, la cultura escrita quedava reduïda als cercles de palau, ergo la majoria d’obres d’aquesta època són d’origen cortesà. Això no vol dir en absolut que la resta de la gent fos inculta, de fet tant al Japó com a l’Europa medieval hi havia personatges que es dedicaven a voltar pels pobles recitant històries, llibres, poemes i cançons. Això, explica per exemple la gran popularitat de les novel·les de cavalleries a Europa o de moltes llegendes, contes i poemes japonesos. La cultura Heiana, es va caracteritzar per una explosió de l’escriptura en japonès en contraposició al xinès predominant fins aleshores. I també per una important entrada de la dona en les primeres figures de la literatura universal. D’aquesta literatura antiga en destaquen quatre tipus: Els poemes, els contes o llegendes, les “primeres novel·les” i els “nikki” o diaris. En aquestes obres ja es deixen veure moltes de les característiques de la sensibilitat artística que caracteritzaran la cultura japonesa com la veneració a la naturalesa i les petites coses, la brevetat dels poemes, la mitologia de les llegendes i la visió de l’amor. Aquesta explosió cultural començaria a principis de segle VIII quan per primera vegada s’estableix una capital fixa a Nara que després passarà a Heian (Kyoto). Aquesta estabilitat propicia la floració de l’art i la literatura i curiosament la major llibertat i educació de les dones del període va permetre que moltes es convertissin en escriptores de renom. Tot i que alguns historiadors socialistes com Mikiso Hane han catalogat aquesta cultura d’esnob, la veritat és que la majoria la veuen com l’origen de la cultura japonesa que mostra un caràcter molt únic i sensible.

Escenes de la Cort de Heian de Kano Tsunenobu 1677

Contes i llegendes

Aquest mes l’editorial Satori ens ha obsequiat amb la publicació al castellà de Konjaku Monogatari-Shu, Cuentos de un passsado Lejano. Que és una compilació de contes i llegendes de principis de segle XII que ofereix una visió d’allò més variada de les faules de l’època. Això a la vegada ens dóna una idea d’allò més suggestiva dels valors i idees del període portant-nos des dels plebeus a la cort passant per monjos budistes, personatges llegendaris i tota mena d’entorns. Aquest gènere anomenat també Uta monogatari consistia en una combinació de poesia Waka i narrativa. Ha aportat joies de tota mena com el Taketori monogatari  en el qual es basa la pel·lícula El Conte de la Princesa Kaguya. En aquest camí hi trobaríem també el Yamato monogatari (segle X) que compila 173 històries curtes centrades en el Clan Fujiwara. Aquests, en són només els exemples més notables però aquesta literatura és molt més extensa. Totes aquestes constel·lacions de relats i històries úniques actuen gairebé com els fonaments més profunds d’aquest enorme temple que és la literatura japonesa. El que és més interessant del gènere és que no només reflecteix la cultura de la cort, ja que els contes tenen, sovint, orígens populars i això els atorga una dimensió plural i calidoscòpica.

Escena de la pel·lícula El conte de la princesa Kaguya

Els “nikki” i les primeres novel·les

En aquest gènere trobem l’obra magna de la literatura Heian i una de les obres més significatives de la literatura universal El Genji Monogatari (la història de Genji/ La novel·la Genji/…) Escrita per Murasaki Shikubu que va ser una de les mullers de l’emperador i de les dames més destacades de la cort. Nascuda el 978 i morta el 1014 Shikubu va deixar una de les obres més influents de la literatura universal. Per la seva combinació de poesia i narrativa i altres característiques molts la consideren primera novel·la de la història (publicada el 1005). Aquesta explica vivències de la cort de l’emperador Genji amb els amors les aventures i les desventures de moltíssims dels seus membres i personatges. La sensibilitat amb la qual es narra tot, el caràcter dels seus personatges, el refinament de la poesia i la narrativa, els girs que té,… l’han convertit en un clàssic. L’obra combina la narrativa, la poesia i els anomenats “nikki” o diaris. Aquests últims consistien anotacions de vivències de la cort (reals o no), pensaments, poemes,… sovint inconnexos. Però el refinament i sensibilitat amb el qual eren escrits fan que la inconnexió no sigui una molèstia. És el cas del Llibre del Coixí de Sei Shonagon que fou una de les dames més importants de la cort entre el 966 i el 1017. És un llibre molt personal i intimista en el qual Shonagon descriu les vivències a la cort portant-les a un camp més psicològic. Això ha convertit El llibre del Coixí en un altre clàssic de la literatura universal. Shikubu per la seva banda culminaria la seva obra amb El diari de la Dama Murasaki que és un “Nikki” de l’estil del Llibre del coixí de gran valor literari i artístic. Els Nikki van proliferar des que Ki no Tsurayuki escrivís el Diari de Tosa el 710 dC i aquest gènere ha suposat un dels pilars literaris sobre els quals s’ha construït l’escriptura nipona.

Il·lustració antiga de Murasaki Shikubu

Poemes i amor

Fujiwara no Teika, el més gran poeta, crític i filòleg d’entre els Fujiwara va publicar l’any 1235 l’antologia de poesia més important de la història literària japonesa El Hyakunin Isshu (Cien Poetas, Cien Poemas). En aquesta obra va deixar constància de la vida i sobretot obra dels més grans poetes i poetesses del període. La poesia de l’època es dividia en Waka  (poemes elaborats a partir de 31 síl·labes) i Tankes (poemes breus de cinc línies amb mètrica 5-7-5-7-7). Els poemes podien tractar temes diversos però els que han arribat amb més abundància són els que tractaven el tema de l’amor. Ariwara no Narihira, Ono no Komachi, Sei Shonagon, l’emperador Yôzei, Izumi Shibuku, Suô no Naishi entre molts altres desfilen per les pàgines del Hyakunin Isshu oferint una increïble paleta del gènere més cultivat de l’època. La gràcia que té aquest llibre és que permet estirar el fil de la gran majoria de poetes importants del període, de manera que si algun interessa s’estira el fil des d’allà. Per exemple l’obra d’Ariwara no Narihira apareix en una trentena d’antologies.

El mateix passa amb una de les grans poetesses japoneses Ono no Komachi (825-900) la seva obra apareix a l’antologia de Teika així com en la que ordena l’emperador Daigo l’any 905, el Kokon Wakashû. Era habitual que els emperadors encarreguessin compilacions de la millor poesia escrita durant el seu regnat i els anteriors de manera que es pot resseguir la poesia de l’època a partir d’aquests reculls.

Els temes eren bàsicament dos; amor i naturalesa i sovint es mesclaven els dos produint obres d’una sensibilitat extraordinària. Pel que fa als poemes naturals es dividien segons les estacions de manera que n’hi havia d’hivernals, de primaverals, d’estiu i de tardor. Evidentment hi havia poemes que tocaven altres qüestions com llegendes i d’altres però eren minoritaris. Finalment cal recordar també que la majoria de poemes, contes i altres obres escrites anaven acompanyades sovint d’il·lustracions de manera que la poesia, la narrativa i la imatge estan vinculades al Japó des de temps antics. Un altre factor molt important és que realment les obres que més empremta han deixat del període, estan escrites per dones la qual cosa ens permet reivindicar una posició molt important de les poetesses en la cultura japonesa.

Chouyaku Hyakunin Ishu: Uta Koi. Una sèrie que ens acosta a la poesia

L’any 2012 l’equip d’animadors de l’estudi TYO animations liderat per Ken’Ichi Kasai va sorprendre amb una proposta increïblement original, artística i agradable. Van adaptar el Hyakunin Isshu (Cien Poetas, Cien poemas) de Fujiwara no Teika a l’anime. El resultat és una sèrie de 13 capítols en la qual el crític literari ens porta a través de les vides dels poetes i les seves històries d’amor gràcies als versos que ell va recopilar. L’apartat artístic resulta molt original, ja que, respecta tant l’estètica anime com l’estil de dibuix de l’era Heian. D’aquesta particular fusió en surt una sèrie preciosa en la qual l’amor i la poesia en són protagonistes indiscutibles. La música acompanya a la perfecció, deixant una fragància agradable després de cada capítol. Una molt bona opció per entrar en la literatura clàssica japonesa.  

Fonts

  • Shimauchi Keiji. “Genji monogatari (1): la obra clásica culmen de la literatura japonesa”. Nippon.com una ventana a Japón. 02/08/2019.
  • Shimauchi Keiji. “Genji monogatari (2): vidas unidas por mil años”. Nippon.com una ventana a Japón. 09/09/2019.

Kobayashi-san Chi no maid Dragon: Teràpia de shock contra la solitud a base de tendresa

L’article no conté spoilers importants de la sèrie.

De tant en tant, trobem una sèrie que per les nostres circumstàncies personals ens toca el voraviu, aquella part més íntima i personal de la nostra ànima. M’ha passat una cosa així amb un peculiar anime del qual parlaré avui: “La minyona drac de la senyora Kobayashi.” Últimament a causa de diverses circumstàncies m’he quedat bastant sol. Bona part de la vida social que tenia s’ha esfumat i de cop i volta m’he adonat que passo la major part dels dies sol a casa. No és res que el temps no solucioni, (espero), però a vegades la solitud és una condició difícil d’afrontar. És el mateix que li passa a la nostra protagonista; la senyora Kobayashi, una enginyera informàtica que viu sola i no té vida social fora de la feina.

Un pretext esbojarrat per tractar la solitud i l’amor

Els japonesos tenen un savoir fer l’hora de tractar temes absolutament quotidians i personals a partir de sinopsis esbojarrades i absurdes. La vida de la nostra solitària informàtica va fer un gir en rodó quan un dia es va emborratxar i va acabar bevent dalt d’una muntanya. Allà s’hi troba una drac malferida a qui la Kobayashi salva. Després de beure una bona estona i riure tota la nit s’adonen que les dues estan increïblement soles. La Kobayashi li ofereix a la Thoru (la drac que adopta forma humana) de venir a viure amb ella. L’endemà al matí, la protagonista es desperta amb una ressaca terrible i la Thoru es presenta al seu pis. En recordar la nit anterior rebutja d’entrada la Thoru però després s’ho repensa i comença la convivència d’aquesta estranya parella.

Primera escena de Kobayashi san chi no maid dragon subtitulada al català per Ippantekima Jimaku

La màgia de la vida quotidiana

La sèrie adopta un format mig episòdic, mig continuista en el qual les nostres protagonistes van descobrint l’una sobre l’altra gràcies a la convivència. Els diferents sistemes de valors que tenen que porten implícita una crítica a aspectes puntuals de la societat japonesa. La sèrie és divertidíssima, ja que, la convivència de dues criatures tan diferents no és fàcil. La Thoru podria provocar l’Armagedon en un moment si ho volgués i la Kobayashi li ha d’ensenyar com viure en societat. Mentre les dues van convivint s’enfronten a coses com preparar el menjar, rentar la roba (que els dracs ho fan amb saliva llevataques), etc. L’humor de la sèrie és absolutament genial i moltes situacions quotidianes es poden convertir en una bogeria quan menys t’ho esperes. Al segon capítol s’afegeix la Kana a la família, una nena drac a qui els seus pares han abandonat. Les tres comencen una intensa relació familiar, en la qual els petits gestos són el que importa. Gestos com preparar menjar per la persona que t’agrada, fer hores extra per anar a veure la filla al festival cultural de l’escola, socialitzar en el mercat,… Són detalls que humanitzen tant a les nostres protagonistes que les fan gairebé persones reals.  

Aprendre a ser estimat

La Kobayashi ha passat gairebé tota la seva vida sola, així que conviure amb gent que l’estima i acceptar aquests sentiments és tot un repte per ella. La seva extrema timidesa li impedeix sovint mostrar-li l’estimació que els té a la Thoru i a la Kana. Això de vegades origina conflictes, però la solitària oficinista s’anirà guanyant el cor de les dues a poc a poc amb gestos discrets. La Thoru té un passat molt dur del qual prefereix no parlar. El fet d’haver viscut sempre sola a l’altre món com a drac, fa que li costi molt entendre les normes de viure en societat (cosa que genera situacions divertidíssimes). Els petits gestos com abraçar-se quan s’han despertat d’un malson, fer-se un regal, sortir a jugar amb la Kana,… són els que van curant com un ungüent les ferides d’anys de solitud i històries familiars. Al final, es tracta de la tendresa com a medicina; una medicina dolça que de vegades costa d’acceptar.

Kyoani en el seu màxim esplendor

Si recordeu un article en el qual vaig parlar de Kyoto Animation, recordareu que es tracta d’un estudi caracteritzat per la humanitat de les seves obres i la gran qualitat artística d’aquestes. En aquest cas, el treball de l’animació és absolutament extraordinari, la fluïdesa dels moviments i la composició de les escenes estan molt per sobre de la mitjana de les sèries actuals. Aquesta naturalitat de l’animació acompanya compassadament els petits gestos dels què parlàvem abans, fent que cada un sigui una mossegadeta a la nostra ànima. El disseny dels personatges i els fons pintats a aquarel·la li donen un aire despreocupat a l’animació que casa perfectament amb la trama. La banda sonora és cosa fina, agafa els instruments de la música clàssica i els dóna la volta, utilitzant-los per crear una música preciosa però sense gaires pretensions.

De fet, aquesta és la gràcia de la sèrie, sense grans pretensions aconsegueix ser una obra increïblement humana. D’aquesta manera ha aconseguit que no em senti tant sol. Sí, una teràpia de shock contra la solitud a base de tendresa.

En català onegaishimasu! Guia per mirar anime en Català

Aquest article té dues finalitats. La primera és fer un homenatge a la comunitat otaku catalana i els fansubs. La segona i més important és donar una guia completa de com mirar anime i manga en català. Si m’he deixat alguna web o comunitat ho sento molt, si és així envieu-me un correu al contacte i faré una segona part. Dit això…

Una miqueta d’història

L’any 2000 es va crear una web anomenada 3XL.net, que pretenia ser una plataforma perquè els joves gaudissin d’oci audiovisual en català i expliquessin allò que feien, sentien i pensaven. El projecte, que anava acompanyat d’un programa de televisió, va ser un èxit. A la web hi van arribar molts joves amb projectes i pensaments únics en una plataforma molt innovadora. Els continguts se centraven en dos eixos; reportatges adreçats a gent jove i sèries d’animació japonesa. Entre aquestes últimes destaquen Utena, Bola de Drac, Inuyasha, One piece o El Detectiu Conan. Els responsables van anar més enllà, en passar sèries d’anime d’avantguarda com Neon Genesis Evangelion o Serial Experiments Lain de contingut filosòfic i artístic indiscutible en una secció anomenada 3xl nit. El 2007 el domini passa a .cat i ofereix fòrums i creació de perfils personals en una espècie de proto xarxa social. La web amplia l’oferta de programació a la vegada que s’ampliava el programa de TV. La pàgina arriba a més de 600.000 usuaris registrats entre 2007 i 2010. Aquesta serà l’era d’or de l’anime en català, quan s’emetien la majoria dels clàssics. L’any 2010 apareix el canal 3XL que és segurament la principal aposta per a la cultura juvenil catalana en dècades. Entre 2010 i 2012 aquest canal crea una legió de seguidors joves que en bona part se sentien atrets per les sèries d’anime. Obres de culte com Planetes, Evangelion, Cowboy Bebop, FLCL, Nana o Death Note passarien pel canal. És en aquesta plataforma on es troba l’origen del “moviment otaku” a Catalunya així com l’interès per què alguns anomenen cultura friqui. Molts som els que vam quedar fletxats per la manera única en què els japonesos explicaven històries i els temes tan estranys que s’atrevien a tractar.

Vida més enllà del 3XL

El tancament del 3XL va ser probablement l’error més gran de la CCMA. Suposava eliminar el públic jove i el contingut innovador de la televisió per apostar per segments més envellits (i nombrosos) de la població. Tot per tal d’estalviar diners durant la crisi.

Retallant, retallant també es va retallar el català de les formes de cultura juvenil i vuit anys després tothom s’escandalitza quan es veu que els joves utilitzen poc el català . Però hi va haver uns grups irreductibles de defensors de la cultura audiovisual en català que no deixarien de lluitar en els vuit anys que fa del tancament. Uns com Tornada 3xl i Més anime en català han mantingut una lluita constant per la recuperació del 3XL i aprofitant qualsevol escletxa per reclamar contingut juvenil en català. La seva tenacitat és admirable i han aconseguit, per exemple que “Sakura la caçadora de cartes” estigui a Netflix en català. Però del que vull parlar no és tant d’aquesta via sinó la que van empenyer grups de fans de l’anime juntament amb noves fornades d’otakus catalans. Aquests van començar a crear una xarxa al voltant del Fòrum Animelliure i van impulsar principalment 3 coses. 1 La traducció i subtitulació d’anime en català en forma de fansub per fer arribar nous continguts a la comunitat. 2 La creació de fòrums de debat de temes de cultura japonèsa, sèries, pel·lícules, rol i altres. 3 La traducció de manga en català novament a base de fansubs (el 2019 surt OOSO una editorial que fa manga en català). Els anys de feina impecable i tenacitat d’aquests usuaris han mantingut viva la cultura jove en català en diverses plataformes online.

Animelliure el centre neuràlgic

Animelliure vindria a ser una mica el punt de trobada dels fans de l’anime en català. La web  està en format fòrum i hi podeu trobar tota mena de taules de debat. Si aneu a la pàgina d’inici, trobareu taules sobre anime, manga i comunitat en general. Hi ha un post fixat molt interessant sobre tot l’anime emès en català. A part d’això també hi ha taules sobre informàtica, fansubs, sèries angleses i altres. La web és realment impressionant i recomano explorar-la a fons perquè ofereix un contingut molt variat i amb un ambient molt agradable. El que ens interessa avui, però, és com descarregar anime en català des d’aquí. Hi ha dues vies principals; descarregar animes que es van emetre en català al 3XL o animes nous traduïts i subtitulats pels fansubs. Pel que fa a la primera via, animes doblats en català heu d’anar al fòrum principal i baixar fins un apartat que posa distribució. Podeu accedir a molts enllaços de descàrrega en diversos formats (Torrent, Emule, DD, etc.) Entrant a qualsevol de les finestres hi trobareu els enllaços per descarregar gratuïtament els animes doblats en català. Hi trobareu molts clàssics com Cowboy Bebop, DNA2 , Bola de drac, Planetes, One piece i moltes de les mítiques. També hi trobareu llançaments de traduccions de nous animes en català que es troben en diversos formats.

http://forum.animelliure.net/

Fansubs i resistència cultural

El que resulta realment fascinant de tot això és l’activitat dels fansubs catalans. Abans que res, al mateix fòrum d’Animelliure hi ha un apartat dedicat als llançaments dels fansubs on trobareu els enllaços de descàrrega. Recomano especialment la taula de fansubs independents on hi ha tots aquells projectes que no estan vinculats als fansubs grans. Hi ha sèries tan bones com Macross, Black Lagoon, Zankyou no Terror, Devil Man Cry o Sword art Online. Alguns projectes estan en curs així que alguns animes estan incomplets. i moltes de les mítiques. També hi trobareu llançaments de traduccions de nous animes en català que es troben en diversos formats.També recomano i molt visitar les webs dels fansubs principals: Lluna plena no fansub, Catsub i Ippantekina Jimaku juntament amb la web Fansubs.cat. M’agradaria destacar tres coses respecte del treball dels fansubs catalans. La primera és que són poca gent que fa això en el seu temps lliure, cosa que té molt mèrit. La segona és la qualitat de les traduccions que igual o superior majoria de traduccions oficials en castellà. El treball d’aquesta gent és més lent que el que pugueu trobar en altres latituds però la qualitat compensa sobradament l’espera. Per exemple la traducció que fa l’equip de Lluna Plena de Steins;Gate se surt completament dels estàndards de qualitat habituals de traducció. No només hi ha un ús equilibrat de les expressions formals i informals amb una precisió quirúrgica sinó que afegeixen notes explicatives de termes culturals o socials de la sèrie. La majoria de traduccions dels fansubs estan a un nivell superior perquè tenen el temps que ni els traductors professionals ni els fansubs que fan animes de temporada tenen. La tercera i última; el que fan és absolutament lícit i altruista.

“L’objectiu dels fansubs sol ser evitar fer mal als autors originals i promocionar l’anime i el manga en general, de manera que molts fansubs aturen la distribució d’una sèrie en el moment en què és llicenciada.” –Web de Catsub

Lluna plena no fansub

https://llunaplenanofansub.blogspot.com/

Segurament el fansub més gran i conegut juntament amb Catsub. La qualitat de tots els seus treballs és impecable amb unes de les millors traduccions que he vist mai. També m’agradaria destacar el bon gust que tenen a l’hora de triar els projectes. La seva web té un funcionament molt intuïtiu en forma de blogspot. A la portada hi trobareu les últimes notícies i a les pestanyes de dalt hi ha les seccions del contingut que tradueixen. Anime, Manga, OVAs, One-shots i pel·lícules. Dins d’aquí hi trobareu la fitxa de cada obra juntament amb els enllaços de descàrrega. En el seu catàleg hi ha meravelles com Fate/Zero, Anohana, Your lie in april, Shingeki no kyojin, Death parade, Sora no Woto o Steins;Gate entre moltes altres.

Catsub

https://www.catsub.net/

Catsub és un dels fansubs catalans més antics (2003) i igual que Lluna Plena tradueixen una gran varietat d’animes, mangues, curts, OVAs i pel·lícules al català. Ho fan amb una cura excepcional en cada una de les seves traduccions i tenen projectes molt interessants. Entre el seu catàleg hi ha algunes de les primeres obres de Makoto Shinkai, els animes de Tales of, Charlotte, Fractale, Hal, etc. La seva web funciona també en format blog amb la diferència que a mà esquerra hi teniu tots els projectes traduïts i només heu de clicar per accedir-hi.

Ippantekina Jimaku

http://ippantekina.blogspot.com/

Ippantekina Jimaku és potser el fansub més actiu de la comunitat i un l’únic que intenta traduir anime en emissió. Tenen moltíssims projectes en actiu i no per això baixa la qualitat de la traducció. Entre l’oceà del seu catàleg hi trobareu sèries com One punch man, Robotics;Notes, 91 Days, Kimetsu no Yaiba, 3- gatsu no lion i un llarguíssim etcètera. Per aconseguir veure els seus animes poseu al buscador l’anime que voleu i us sortiran totes les entrades amb els enllaços de descàrrega.

Fansubs.cat

Crec que no cal que posi l’enllaç… En fi aquesta sensual web recull totes les notícies relacionades amb el món dels fansubs catalans. En format blog i amb una gran quantitat de manga. La gràcia d’aquesta web és que en ser un punt de trobada de tots els fansubs que podeu explorar des d’allà. Molt important el seu arxiu de fansubs inactius i els projectes que van traduir al seu dia.

La joia de la corona anime.fansubs.cat

Aquesta pàgina web encara no existia quan vaig escriure la primera versió d’aquest article i crec que és sense cap mena de dubte la joia de la corona de l’anime en català. La pàgina funciona com una plataforma de visualització d’anime on s’hi pot veure tot el que tradueixen els fansubs catalans. La qualitat del vídeo està molt per sobre de la mitjana de les plataformes de visualització online. Hi ha informació detallada de cada sèrie i pel·lícula, l’edat recomanada, el pòster, una caixa de comentaris a través de Tadaima.cat i fins i tot l’opció de descarregar-se les pel·lícules. L’esforç que la comunitat catalana ha posat en aquesta web és impressionant, per tant si coneixeu qualsevol persona a qui li agradi l’anime recomaneu-li la pàgina. https://anime.fansubs.cat/

Una crida a la participació i a la difusió

Una llengua va més enllà de l’idioma que utilitzem per comunicar-nos. Una llengua és una cultura, una manera d’estimar, d’expressar-se, de fer art; una manera de veure el món. Per això us demano que no abandonem el català, que no el deixem morir. Si les empreses no volen traduir la cultura popular en el nostre idioma, ho farem nosaltres i per això et necessitem a tu, sí tu, el que llegeix aquest article en “batamanta”. Si d’alguna manera podeu ajudar als fansubs, ja sigui amb traducció, edició de vídeo, neteja, incrustar subtítols, muntar webs… Feu-ho. Feu difusió de tot el que surti perquè la gent sàpiga que hi ha manga i anime en català. Connecteu-vos en fòrums com Tadaima.cat i trobeu a més gent com vosaltres. Compartiu els articles que fa Japanium blog, jo mateix o el podcast del Racó del Manga. En definitiva manteniu viva la cultura en català!