Arte: la dona que ens obre les portes del Renaixement

Aquest manga ens presenta l’història de l’Arte Spalletti, una noia florentina dels segles XV-XVI provinent d’una família de la petita noblesa. Durant anys, el pare d’Arte va encoratjar la passió de la seva filla pel dibuix i la pintura, mentre que la mare intentava imposar-li rol que marcava la societat de l’època. A la mort del pare, la jove decideix rebel·lar-se contra el destí que li imposa la societat, quan intenta entrar com a aprenent en un dels tallers d’art de la ciutat. La noia perd l’esperança quan tots els tallers d’Art de Florència la rebutgen… Tots? Les coses canvien quan un artista solitari i amb una merescuda fama d’antisocial decideix prendre-la com a única aprenent. Comença així el difícil viatge d’una dona que es vol obrir pas a la Florència de la tardor del renaixement, una societat tan culturalment bulliciosa com misògina. Aquest manga de temàtica històrica i feminista ens endinsa al món dels tallers d’art renaixentistes. La nostra apassionada i optimista protagonista farà uns esforços sobrehumans per ser reconeguda com a artista i seguirem el periple d’ella i els seus amics en el camí de l’aprenentatge als tallers d’art. Els personatges i l’ambient atrapen des de la primera pàgina en una història que, sense deixar de ser trepidant, es pren tot el temps que li fa falta per desenvolupar els seus personatges i la trama.

Benvinguts a la Florència del renaixement (i el Barroc)

A Arte Florència no és un simple decorat sinó l’expressió de tot un món ja desaparegut on les coses es feien i es pensaven d’una manera molt diferent. Ja ho deia David Lowenthal: “El passat és un país estrany” i personalment afegeixo: El món abans de 1789 era un altre planeta: culturalment, mentalment, econòmicament, tecnològicament, políticament, conceptualment,…  El manga ens submergeix en aquest món de múltiples maneres, la més cridanera de les quals és l’ambientació. Veiem com la ciutat de Florència amb els seus icònics monuments es transforma per obrir-nos les portes a un paisatge urbà diferent on la fusta, les parades al carrer i els edificis religiosos prenen el protagonisme. No només és l’arquitectura, la vestimenta d’època també està treballada amb tota mena de detalls. Només veient com vesteix un personatge podem intuir la seva procedència o l’estament social al qual pertany. Hi ha una escena que il·lustra molt bé això, que és quan Arte comença a resar habitualment a l’església dels artesans (cap. 9) i la gent s’estranya de veure-la, perquè pel seu aspecte resulta evident que no prové d’aquell estament. Altres detalls com el mobiliari de les cases, la decoració d’aquestes, les eines que s’utilitzaven als tallers i els procediments per fer les obres d’art, ens ajuden a situar-nos en aquell context. L’autora sap com posar-se en l’ambient de l’època i per fer-ho s’ha documentat fins a extrems insospitats. Podem veure aquest treball quasi obsessiu a l’epíleg del volum 3 on l’autora comenta una discussió que ha tingut amb el seu editor sobre la forma del pa. L’editor li demana que dibuixi pans com els d’avui dia, però ella li comenta que els pans d’aquella època tenien una forma diferent. És un petit detall que ens diu molt sobre el que significa escriure bona ficció històrica. El més interessant, però és com l’autora aconsegueix recrear l’ambient social, cultural i sobretot el marc mental de l’època. Això es veu amb la naturalitat amb la qual es mescla la religió i la vida civil amb la gent menjant a l’església (cosa que confirmen nombrosos documents de l’època segons Burke), la mescla del poder i la religió, etc. Un altre aspecte molt interessant és el funcionament de la societat estamental. L’autora el retrata perfectament quan el gremi dels artistes de Florència s’ha d’ajuntar per fer els frescos d’una església i veiem com funcionen les relacions entre els mestres i els aprenents; el sistema de repartiment de les feines, el control de qualitat, etc. Parlant de gremis, no és casualitat que Kei Ohkubo tries Florència per fer aquesta història, ja que allà el gremi d’artistes era la Companyia de Sant Lucas, una organització que no tenia tant poder com en altres ciutats italianes. Això permetia als artistes molta més llibertat a l’hora de treballar o muntar els seus tallers i evidentment en qui entrava a aquests, això dóna més versemblança al cas d’Arte. Florència era un important port comercial i una de les ciutats estat amb més poder de l’època, per tant és lògic que hi hagi més moviments artístics. Ohkubo en cap moment es fa pesada, tots els aspectes de la societat renaixentista van aflorant de manera natural a mesura que els nostres protagonistes entren en contacte amb els diferents estaments socials i els personatges que els componen. L’autora compleix a la perfecció aquella màxima de “mostra, no expliquis” i això fa que Arte sigui una lectura que enganxa, atrapa i es fa lleugera.

Arte i Artemisa: El personatge i la persona

La nostra protagonista està basada en una dona real: Artemisa Gentileschi, una de les grans pintores del tardoraixement/ primer barroc italià. L’artista va destacar especialment pels seus retrats femenins i els seus autoretrats, ja que pintava des d’un punt de vista diferent del dels homes. Els temes mitològics i religiosos també eren molt presents a la seva obra com el seu quadre més famós Judit i Holofemes. Ara bé, la protagonista d’Arte no és Gentileschi i aquest manga no és pas una biografia, agafa algunes idees de la vida de l’artista, però no s’hi encadena. Des del meu punt de vista, aquest és el primer gran encert del manga que agafa la idea d’una noia que es vol obrir pas en el món de l’art d’aquella època i la fa interactuar amb el seu entorn. Kei Ohkubo segueix a la perfecció la regla de Mamoru Oshi de la qual vam parlar fa dos mesos; es documenta minuciosament per crear el món (la Florència del segle XVI), després crea una història (una noia es vol dedicar professionalment a l’art i ha d’obrir-se pas en aquest context). I finalment crea uns personatges que interactuen amb el món i la història. Invertint l’ordre de prioritats de la narrativa occidental, l’autora aconsegueix crear una història en la qual els personatges actuen en funció del món en què viuen i pensen dins els seus marcs mentals.

Així doncs, Arte s’aconsegueix apropar molt més a l’època que vol retratar que algunes biografies fallides d’Artemisa Gentileschi que van aixecar molta polseguera el segle passat. Els casos més famosos són la novel·la d’Anna Banti i la seva adaptació a Hollywood. El problema d’aquestes versions de la vida d’Artemisa és, com apuntava Gisellda Pollock, que “Artemisia havia estat “reescrita en els termes d’una heroïna del feminisme estatunidenc, la qual cosa evidentment no era. Ella era una dona catòlica criada a la Roma del segle XVI. No la podem refer com una superheroïna pel feminisme.”[1] Moltes versions biogràfiques de la vida d’Artemisa han aprofitat el buit d’informació sobre la seva vida i l’han emplenat amb la filosofia individualista estatunidenca. De fet, aquestes adaptacions de la vida de l’artista han generat notables polèmiques per la seva falta de rigor històric per una banda i acusacions creuades entre feministes i cineastes per l’altra. La causa de la discòrdia és relació tòxica que l’artista renaixentista va tenir amb el seu mestre, que va acabar violant-la. Alguns cineastes van maquillar o fins i tot idealitzar la violació de l’artista i això va generar moltes protestes de les feministes. De la mateixa manera algunes feministes han intentat instrumentalitzar Artemisa per als seus discursos, arribant fins i tot a falsejar la història per aconseguir-ho. En definitiva, Ohkubo ha estat molt més intel·ligent i s’ha deslligat de les cadenes de la biografia i les polèmiques estèrils per poder reivindicar la història i la dona sense posar-se en manglars.

La història a la ficció: divergències entre Hollywood i Akihabara

Imatge icònica del manga Vinland Saga un altre genial exemple de ficció històrica del manga

Escriure una obra de ficció històrica no és gens fàcil, s’han de tenir en compte un munt de variables com les biografies de persones reals, una recreació fidel de l’ambient, els esquemes mentals de l’època, etc. No us estic revelant res desconegut si us dic que en els darrers anys s’ha publicat una quantitat aberrant de ficció històrica: des de novel·les fins a pel·lícules passant per sèries, còmics i evidentment mangues. Tampoc descobreixo cap novetat si us dic que la immensa majoria de novel·les històriques i un gruix important de les sèries d’aquesta temàtica es passen la història pel forro dels pebrots. La novel·la històrica per exemple és de golejada el gènere que més petades li dóna als estudis historiogràfics. Personatges del segle XII amb esquemes mentals del segle XXI, feministes a l’imperi romà, víkings portant armadures de conqueridors hispànics, ibers que parlen “d’Espanyita” dos mil·lennis abans de la seva creació,… Res, cosetes que a la gent del gremi ens emprenyen una mica. El manga en aquest sentit té una manera de fer molt peculiar, per una banda tenim mangues i sèries que fan unes mescles molt estranyes de fantasia i història, que com els mateixos autors expliquen s’allunyen completament de la realitat (Shuumatsu no Izetta n’és un bon exemple). Ara bé, hi ha una tradició de manga històric molt consolidada, que està marcada per un rigor acadèmic, una bona escriptura i una profunda documentació. Sens dubte Arte de Kei Ohkubo és un genial exemple d’aquest segon grup.

Recentment Arechi Manga, una editorial de nova fornada, ha portat Arte al nostre país. L’edició del manga és realment preciosa i, ja que es tracta d’una línia de manga històric molt diferent del que és habitual a casa nostra, seria genial si els donem una empenta perquè puguin seguir arribant títols fantàstics com aquest.

Fonts

BURKE, Peter. El renacimiento italiano: cultura y sociedad en Italia. Alianza Editorial, 2016.

CANNON, Joann. “Artemisia and the Life Story of the Exceptional Woman.” Forum Italicum. Vol. 28. No. 2. Sage UK: London, England: SAGE Publications, 1994. pp. 322-341.

COHEN, Elisabeth S. “The trials of Artemisa Gentileschi: A Rape as History.” The Sixteenth Century Journal. Vol. 31. No. 1. pp. 47-75.

1 SCARPARO, Susanna. “Artemisa: The invention of a “real” Woman.” Italica. Vol. 79. No. 3. American Association of Teachers of Italian, 2002. pp. 363-378.

Dones fortes des del tinter del Sol Naixent

Per celebrar el 8 de març durant una setmana vaig penjar al Facebook de la pàgina recomanacions d’animes amb dones fortes i molta presencia femenina. N’he triat 7, deixant-ne molts al tinter però totes les que hi ha aquí són obres mestres de les quals vull escriure amb més extensió. Espero que gaudiu amb aquest recull personal.

“Fins i tot si el món estigues per morir. Fins aquest moment tot és el nostre futur”

Comencem amb Sora no Woto “El so dels cels”. Una de les obres més singulars de Mamoru Kanbe. “La Kanata Sorami és una noia que viu en un món on la guerra ho ha destruït tot. Després d’un armistici que posa fi a la llarga guerra, la clarinetista i soldat de segona classe és reassignada a un bastió de la petita ciutat de Seize (basada en Cuenca). Allà altres noies resideixen per a complir diverses tasques. Primer: mantenir i protegir la fortalesa, segon: contribuir en les tradicions de la ciutat, ja que totes són noies joves i els contes folklòrics parlen de joves donzelles que mantenen un dimoni sota control. Tercer: estar preparades en cas d’un atac per a l’aïllament de la ciutat.” Aquesta obra està protagonitzada totalment per les dones de la fortalesa. Per una banda ensenya el seu dia a dia a la fortificació i per l’altra va revelant subtilment les històries personals de cada una, així com el món de llums i ombres creat per Kanbe. Aquest director demostra una força expressiva brutal a l’hora de crear imatges acompanyades d’una espectacular banda sonora. Un dels punts més destacables és la introducció de la cultura femenina i la seva cosmovisió. La idea de la resolució pacífica de conflictes i la vida en comunitat contraposats a la violenta cultura militar dels homes. Sora no woto és una obra optimista i valenta que troba la seva força en els detalls i les seves protagonistes.  L’obra tanca els seus capítols amb una reveladora cançó titulada Girls Be ambitious!

“Noir… El nom d’un antic destí. Dues donzelles que governen la mort. Les negres mans de les quals protegeixen la pau del recent nascut.”

Noir  és un clàssic d’aquells que no moren mai. Aquesta misteriosa sèrie segueix a Mireille Bouquet una assassina que actua des de París. La seva feina li resulta senzilla fins que coneix a Kirika Yomura una jove japonesa que ha perdut la memòria i demostra unes extraordinàries aptituds pel que fa a l’ominós ofici. Bouquet s’emporta a Yomura a París on començaran a ser perseguides per una organització que opera per tot el món. A mesura que passa el temps es desvelen els foscos secrets de l’organització i de les dues assassines. Els seus encàrrecs les porten a cometre atrocitats que les posen cara a cara amb dures realitats que les refermen o les fan dubtar en les seves conviccions. És una obra que transita per la França urbana, la Còrsega mafiosa i acaba als misteriosos Pirineus catalans amb un detallisme narratiu impressionant. L’aclaparador protagonisme de les dones en aquesta obra posa de manifest el seu caràcter trencador, més si tenim en compte que es va emetre el 2001. El punt interessant aquí és que estem davant de dones assassines que de manera més o menys justificada es qüestionen el que fan. Trenca amb el rol de la dona bona i pacífica per presentar-la com un ésser complex capaç de fer el mal també. Una obra que en els petits detalls i progressius descobriments, amaga una potència narrativa inèdita. Està dirigida per Kōichi Mashimo i porta la música de Yuuki Kajiura reina indiscutible de les bandes sonores.

“L’estrella Roja ascendeix”

Si parlem de manga feminista hem de parlar d’Akatsuki no Yona “Yona, princesa de l’albada” de Mizuho Kusanagi. Sinopsi; Yona és la princesa del regne de Kôka, (inspirat en la Korea del segle VIII) filla única criada sota els atents cuidats del seu pare i del seu escolta Son Hak. Als pocs dies de complir els 16 anys, el seu cosí Soo-won (de qui està enamorada) ve a visitar-la a satisfacció d’ella. Però les coses es tornen ràpidament quan una nit, Yona descobreix que Soo-won ha matat el seu pare i ha donat un cop d’estat.

Abans que la matin aconsegueix escapar amb Son Hak i buscar ajuda en el clan del vent. En aquesta fugida Yona prendrà consciència de la mala gestió del seu pare i es decidirà a recuperar el tron, esdevenir sobirana i arreglar el país. En el viatge, Hak li ensenya a lluitar fascinat pel caràcter de la jove i la seva mirada ardent. La princesa de cotó fluix es va convertint lentament en la reina de foc gràcies a la seva capacitat per tractar la gent i la seva fèrria voluntat. Yona és segurament la més emblemàtica heroïna del manga contemporani i crec que és una obra perfecta per regalar tant als joves com als no tan joves de la casa.

“Els mangas shojo i les cançons d’amor m’il·luminen per igual, però sense importar el que faci no aconsegueixo sentir-ho. Comprenc la paraula sense buscar al diccionari però, sento que el seu sentit no m’arribarà.”

La vida també és amor i Yagate Kimi ni naru “Fluint dins teu” ens ho recorda d’una manera especial. “A la Yuu sempre li ha encantat el manga shoujo i les històries d’amor. Espera amb candeletes el dia que un noi se li confessi i engegui una de les històries que llegeix assíduament. Però el dia que això passa no sent res en absolut i acaba per rebutjar-lo. En aquest moment coneix a l’encantadora presidenta del consell estudiantil Touko Nanami i li demana ajuda. La següent persona en confessar-se-li serà la mateixa Touko.” Aquest és un romanç atípic i madur que parla d’aprendre a estimar i el despertar de la sexualitat. La Yuu no sap estimar ni entén els seus sentiments i serà quan la Nanami forci una mica la situació, que potser trencarà els murs del seu cor. És una història profunda i delicada, que, amb el tractament preciosista que li dóna Studio Troyka, brilla amb llum pròpia. Una història sobre el difícil que és estimar i trencar els nostres propis murs.

“Però avui en dia hi ha guerra a tot arreu. No m’agrada aquest cel.”

Cinquena obra, aquesta serà una mica particular, ja que es tracta d’una segona temporada; Last Exile: Ginyoku no Fam. “Last Exile: Fam, el vent xiula”. La primera temporada de Last exile va sortir el 2003 i és considerada un gran clàssic del Shonen. Ens trobem en un món on els vehicles aeris es van avançar sis segles a la revolució industrial. En la primera temporada seguim les proeses d’en Claus i la Lavie en la seva aventura per creuar el mar de turbulències i fer una revolució amb la tripulació del Silvanna. La segona temporada va sortir 8 anys més tard i va demostrar un encertadíssim canvi de rumb. Situada 10 anys després de la primera temporada, la història protagonitzada per les pilots Fam i la Gisey no deixa indiferent a ningú. Aquesta vegada veurem com s’ho menegen les joves pilots amb altres dones i homes per plantar cara a l’ascens de la Federació d’Hades un país expansionista que amenaça la vida de tot Pratera. La guerra, la política, la increïble construcció del món i un protagonisme de dones fortes són els principals ingredients que han convertit a Last Exlie en un clàssic immortal.

“No ets el jutge absolut, no de  famílies ni amics. No pots valorar la felicitat que mai has tingut!”

Sisena obra, una distòpia, una de les grans de la història de l’anime; Psycho Pass. Aquesta és una sèrie de ciència-ficció que ens situa en un futur pròxim on milers de sensors mesuren el coeficient de criminalitat dels ciutadans, per determinar les probabilitats que cometin un acte delictiu. La policia treballa en equips formats per inspectors i executors. Els primers controlen els operatius i els segons treuen de circulació a criminals en potència. La inspectora Akane Tsunemori i el seu company Shinya Kogami combaten el crim en una societat dominada pel totpoderós sistema Sybil que actua com a jutge, jurat i executor. Aquesta obra de 2012 és considerada una de les millors del medi. La inspectora Tsunemori arriba a la policia preparada i amb fermes conviccions que es van esquerdant a mesura que va coneixent les diverses cares del sistema. Amb la seva actitud canviarà la manera d’operar del departament mentre es va endinsant en els foscos secrets de la societat de Sybil. La seva força de voluntat i tafaneria la posarà enfront d’un sistema que està molt lluny de ser perfecte, aconseguirà canviar-lo? Quina és l’autèntica naturalesa del sistema?

“Però en aquest moment trobo altres coses. Com el món o la manera de viure d’altres persones totalment preciós i meravellós. Es torna quelcom entranyable. Vull aprendre més i més al respecte, crec que per això viatjo.”

Tancarem amb la restitució d’un clàssic: Kino no Tabi: The beautiful World (2017) “El viatge de Kino: El món preciós”. Aquesta és una versió que millora molt un clàssic del 1998 donant-li una animació espectacular i una encertadíssima direcció. Aquesta obra parla d’una viatgera que no s’atura mai més de tres dies en un país. La misteriosa Kino viatja per un món fantàstic ple de petits països, molt peculiars cada un, separats per una immensitat de camps, camins i boscos. Cada un dels països serveix a l’autor per reflexionar sobre els valors morals, la religió i l’anima humana. Tot plegat en un format episòdic que actua a manera de piscolabis de cultures i realitats. L’enigmàtica i flexible personalitat de la Kino ajuda a una reflexió basada en la diferència. Precisament és en la reflexió on trobem la característica més estranya de Keiichi Sagsawa, els objectes parlen. En aquest cas qui parla és Hermes la moto de la protagonista que l’acompanya en tot el viatge i fa de contrapès emocional de l’obra. Sense cap mena de dubte Kino és un dels personatges femenins més enigmàtics de la ficció, si voleu viatjar a altres mons, pugeu a la moto darrere la viatgera dels lliris vermells.

Sithious18

Ressenya manga: Records of the Lodoss War: La bruixa Gris

Portada del magna
Portada del manga

Any de publicació: 1994

Volums: un de 600 pàgines

Autors: Ryo Mizuno i Yoshihiko Ochi

Editorial: PlanetaDeAgostini

Aquest manga és l’eix central de Lodoss War, un clàssic d’aventures publicat originalment a la revista Kadokawa Shoten que va marcar tota una generació. Consisteix en l’adaptació d’una novel·la del mateix autor publicada a 1988. El manga va sortir en paral·lel amb l’emissió d’una sèrie anime de 12 OVAs que continuaria posteriorment. Ara que tenim l’obra situada en el seu temps, permeteu-me presentar-vos-la: Temps era temps, hi va haver una terrible guerra entre la deessa de la Creació i la deessa de la Destrucció que feia estremir tota la terra. Ambdues deesses moriren en la guerra i crearen el que la gent anomenava la terra maleïda: Lodoss. Ara, alguna cosa està passant a la terra de Lodoss, un mal afligeix l’illa. Parn, un imprudent i jove guerrer junt amb els seus nous amics accepten la missió de trobar una solució per aquest mal. Missió en la qual es veuran involucrats en una lluita més gran entre el bé i el mal des de la guerra entre les deesses.

Un Poema èpic

Segona pàgina de Record of the Lodoss War

Aquest manga comença amb una escena meravellosa. Veiem com una elfa es troba un joglar al bosc, que lira en mà, canta una llegenda sobre els 6 herois de Lodoss. Ella s’asseu a escoltar-lo fascinada mentre ens ambientem en l’atmosfera. Això és Records of the Lodoss War, un d’aquells poemes que a antic, s’haurien recitat al voltant d’un foc i al son d’una lira. S’explica com una llegenda èpica centrada en uns herois que no dubten en enfrontar-se al mal per fer honor als seus principis. És un clàssic trajecte de l’heroi i els seus companys cap a una gran aventura. Amb una narrativa fluida i natural, que intercala acció, trama i distensió en el moment just.

Influències

Una de les primeres coses que notareu de Lodoss War són les seves influències: El senyor dels anells i especialment el joc de rol Dracs i masmorres. Si esteu familiaritzats amb la cultura friqui, no us costarà veure, que aquest manga és, de fet, una aventura de rol molt ben portada. Lodoss és quasi un calc de la Costa de l’espasa de D&D on trobem nans, elfs, humans, goblins, etc. Fins i tot la composició del grup dels herois és la típica d’una partida: el mag, el guerrer, el lladre, la curadora,… La part interessant de tot això, és que Mizuno respecta el model narratiu basat en la creació de mons com a pilar central. Ho podem observar en les cultures dels diversos països de Lodoss, les quals exhibeixen un fort caràcter propi. Valis està basat en una espècie d’Europa medieval fonamentada en la religió i una ètica cavalleresca que impregna la mentalitat i les vestimentes dels seus habitants. No pessigarem pel regne de Fawn en cap moment, però amb les paraules i la vestimenta del seu rei podem imaginar la mena de país que és. El que aconsegueixen els autors amb això, és que el lector tingui la sensació que el món de Lodoss viu més enllà de l’aventura dels nostres protagonistes. És aquí on es nota que tot està basat en el rol. Aquests jocs consisteixen a interpretar un personatge en un determinat món per construir entre tots una història i això és el que fa la companyia d’en Parn. Participen d’una aventura a la immensa Lodoss però el món giraria encara que ells no hi fossin. El problema d’aquestes marcades influències (i aquí és on flaqueja l’obra) és que fan que la trama sigui poc original i no mostri res de nou. Això fa que la història resulti força previsible.

Una història típica però ben executada

Com acabo de dir aquesta és una obra típica en els aspectes narratius i conceptuals, però el que la fa tan interessant és que està magníficament ben executada. Per una banda compleix amb la “Regla de Mamoru Oshii” que consisteix a tenir la creació de mons com a columna vertebral de la narrativa. Per altra banda, hi ha una bona construcció dels personatges. El nan, Ghim té un passat personal que va gotejant com lentament mentre es desenvolupa l’aventura. Primer veiem com marxa del seu lloc d’origen prometent tornar amb algú. El seu secretisme serà motiu de recels i dubtes dins del grup. El mag Slayn anirà descobrint els fets que han commocionat l’acadèmia de màgia durant la seva absència. Aquesta és la gran fortalesa de Ryo Mizuno, la dosificació i els tempos amb els quals es dóna la informació. Aquesta dosificació subtil, com el degoteig d’una estalactita en una cova que ens va descobrint la història gota a gota.

El caràcter de la il·lustració de Yoshihiko Ochi

Una cosa que pot xocar al lector actual de manga és l’estil del dibuix característic dels 90. És una il·lustració que marca molt més les galtes i formes de la cara, estilitza més els seus personatges que tenen els ulls extremadament grans i els nassos punxeguts. Particular d’aquesta obra és el caràcter que té la línia, engruixida en punts estratègics per dotar de més potència les escenes i els personatges. La força que aconsegueix amb la ploma fa que l’obra tingui un aire únic i respiri expressivitat. Encara que aquesta línia forta va en detriment dels entorns, ja que, no permet la subtilesa del paisatge que tendeix a ser massa tosc.

Paisatge del manga

Conclusió i edició

En conclusió aquesta és una obra on no trobareu grans innovacions però sí un clàssic de fantasia molt ben executat. El manga està recollit en un volum únic editat el nostre país per PlanetaDeAgostini en una edició de tapa dura molt ben cuidada a un preu de 25 € (tinguem en compte que agrupa 3 volums convencionals). Si busqueu un manga per passar una gran estona sense gaires complicacions, Lodoss War és una gran opció.

Sithious18