Els sons del firmament: El viatge d’un professor que descobreix la via dels kami

*Aquest assaig està lliure de espòilers

Les ones trenquen en harmoniosa recurrència al casc del Ferry, la blancor de la seva espuma llampegueja breument a les ulleres d’un noi dret a la barana. Dues noies se’l miren de fit a fit, aquell jove va absurdament embolcallat amb un trajo negre amb corbata i americana sota el sol roent de l’estiu japonès, que cau amb força sobre l’embarcació. El Ferry cavalca les ones en direcció a Aoshima una petita illa de l’arxipèlag japonès i el noi que s’està rostint sota el trajo és el nou professor de l’institut de l’illa i el protagonista del manga del qual parlaré avui. Com a breu introducció i sense entrar en espòilers us diré que el nostre protagonista viatja a l’illa amb l’objectiu d’establir-se al lloc on va néixer. Ell és un historiador i arqueòleg que treballava en museus i que decideix fer-se professor per tenir una vida millor i que en el procés va convertir-se en una persona extremadament racional i científica (Un moment, des de quan hi ha un manga sobre la meva vida!?) Quan desembarca a l’illa començarà a veure visions que fugen de la lògica com la llebre fuig del llop, a les quals costarà més i més donar explicacions racionals. Què hi passa a l’illa? Qui és en Tatsumi? Acompanyeu-me en aquest viatge a través de l’espiritualitat japonesa.

El professor que descobreix la via dels kami

A mesura que en Tatsumi s’adapta als vibrants colors de l’illa els lectors fem petits tastets del seu passat i de la seva personalitat. El procés de descobrir l’illa i la gent que la pobla, també és el camí que fa en Tatsumi per descobrir-se a si mateix i sobretot de descobrir la seva espiritualitat. El manga arranca amb la història d’una garsa a la qual li falta una ala, en Tatsumi passeja la mirada pel jardí de casa seva quan s’adona que la llum que es filtra pels arbres agafa una forma d’ala quan impacta sobre les aspres escorces dels troncs. Quan passa la mà sobre la llum, s’adona que pot estirar-la i com si es tractés d’un cartell, en Tatsumi estira una ala i aquesta torna a la garsa. Ell intenta explicar racionalment els fenòmens cada vegada més inexplicables d’aquella illa i la violenta contradicció entre el que veu i el que creu s’apodera d’ell.

El nostre protagonista va descobrint els esperits que els illencs anomenen musubi i que si els exportem a la resta de l’arxipèlag nipó, podríem anomenar-los kami, que són l’objecte de veneració de la religió xintoista. El manga doncs explora l’espiritualitat i la religiositat japonesa a través de la mirada d’un professor escèptic i emocionalment sapastre que a poc a poc es va obrint. Ara, però potser hauríem de parlar una mica d’aquest fenomen que els japonesos anomenen Kami i que sembla infestar tots els racons de l’existència.

Al Japó hi ha una historieta tradicional que diu que una vegada un nen volia fer pipí en un arbre i el seu pare li va dir que no perquè això enfadaria el kami dels arbres. El nen va dir que faria pipí al riu i el pare li va dir que no perquè això enfadaria el kami de l’aigua. Finalment, el nen se li va pixar a la cara i li va dir “Veus! D’aquesta manera no faré enfadar a cap kami.” Aquest conte simpàtic ens acosta una mica a la realitat del xintoisme, la religió tradicional del Japó. Suposo que amb la historieta d’abans ja haureu deduït que es tracta d’una religió politeista amb un fotimer de santuaris (més de 80.000 actualment) que veneren més d’un milió de Kami (se sap que n’hi podria haver molts més). Però què diantres és un kami? En alguns textos s’ha comès el terrible error de traduir Kami com “un déu” però això no és així. Sokyo Ono al seu llibre Sintoísmo: la via de los Kami explica que els Kami són esperits que estan presents en tots els éssers i els fenòmens, així doncs hi ha Kami de qualitats com la fertilitat, la salut o el creixement i també n’hi ha d’avantpassats importants, herois, fenòmens atmosfèrics o elements naturals entre d’altres. El nostre manga d’avui es construeix fonamentalment sobre aquestes dues últimes categories. El cas és que el culte xintoista està profundament relacionat amb la naturalesa, en paraules de Sokyo Ono: “El culte del santuari està estretament relacionat amb un sentit agut de la bellesa, una sensació mística de la naturalesa, que desenvolupa un paper clau per guiar la ment des del món terrenal fins al món superior i profund del diví i que transforma la vida de l’individu en una experiència de la vida amb el Kami. […] En qualsevol lloc del país, l’entorn natural més bonic o el paisatge més astorador segurament alberguen un santuari.” De fet, és habitual que als santuaris s’hi venerin “Arbres sagrats” que poden ser objecte de culte i que apareixen en mangues populars com és el cas de “L’Arbre de les eres” d’Inuyasha. Algunes muntanyes també són objectes de culte, ja que es considera que hi resideix un Kami dins seu o que la muntanya en si mateixa és un Kami cosa que és present en moltíssims mangues com Mushishi, Naruto, Inuyasha… D’alguna manera doncs els mites, l’espiritualitat i el culte del santuari es filtren i en part construeixen el manga, l’anime i la cultura popular japonesa com l’aigua de pluja que es filtra a la terra i ajuda a créixer el bosc. Crec que això és possible perquè el xintoisme no té institucions ni dogmes ni textos sagrats ni profetes, és una relació més pura amb l’espiritual. Una relació que pel seu caràcter difós i inconcret es pot anar adaptant als nous temps i a les transformacions socials d’una manera que aquí resulta inconcebible. Els rígids preceptes, dogmes i institucions de les grans religions de llibre les han acabat desviant en molts casos de la seva missió espiritual original i fa que els resulti molt difícil adaptar-se a una societat lliure, mentrestant els santuaris simplement resten al bosc amb les portes obertes. “Els sons del Firmament” m’agrada perquè, a part de tenir una vida gairebé paral·lela en molts aspectes amb el seu protagonista, m’acosta d’una manera directa i amable a la insondable via dels Kami.

L’art d’Asuka Ishii

Ja per acabar m’agradaria destacar l’apartat artístic de l’obra d’Asuka Ishii amb unes portades de colors vibrants que capturen la mirada del lector des del primer moment amb els seus mars farcits d’esperits. La composició i distribució de les vinyetes resulta clara i original, amb una combinació de vinyetes d’estil convencional amb d’altres d’obertes que entren dins d’altres vinyetes de la pàgina. L’estil de dibuix és clar en un blanc i negre que sense deixar de ser sobri, es permet moltes llibertats a l’hora de dibuixar els esperits, els paisatges i la manera com aquests interaccionen amb les vinyetes i la composició. L’ús que fa de les boires i la manera de dibuixar els paisatges i retratar les tradicions fa pensar molt en una altra obra que ha editat recentment la mateixa Milky Way ediciones; Blissful Land que ens retratava la vida d’una família de metges tibetans. Un últim element que m’agradaria destacar tan d’aquest manga com de les dues històries curtes de l’autora (Ametsuchi no Uta, Ten Kara Kita) són les espectaculars il·lustracions de les portadetes del començament dels capítols.

“Quan es parla d’acomiadar-se dels bitxos es pot veure el particular punt de vista dels japonesos envers la naturalesa”

Asuka Ishii epíleg del volum 1 de “Los sonidos del firmamento”

3-Gatsu no Lion Una Carícia a l’ànima

Clek! Un so sec és absorbit pels aspres tatamis de l’habitació, és el so d’una peça de Shogi impactant enèrgicament sobre el taulell. En el punt d’origen del so dos jugadors observen el taulell amb concentració, emoció i un punt de violència a la mirada, un univers de 81 caselles resta obert als seus ulls. Les peces es mouen amb agilitat i les mans denoten sense subtilesa els tics dels jugadors, però qui hi ha rere aquests dits que rasquen la barbeta i el costat dret del coll amb insistència? Què estan pensant aquests dos? Quines vides hi ha rere aquests ulls que analitzen el taulell de joc com un general observa el camp de batalla? Ara deixem aquesta escena, agafem aire i fem un pas enrere per parlar d’aquests obsessos del taulell… Un d’ells és el protagonista de la sèrie en Rei Kiriyama, un noi solitari de 17 anys que, amb la seva mirada tranquil·la i solitària mou una peça darrere l’altra en un taulell de Shogi, un joc de taula japonès que comparteix molts aspectes amb els escacs, però amb elements que li afegeixen complexitat. Si això fos una sèrie estatunidenca com Gambit de Dama, la història deixaria que l’espectador acompanyes a aquest noi fins a vèncer el millor del món en una partida èpica. Per sort la ploma suau de Chica Umino decideix entintar coses més interessants com les històries, inseguretats i obsessions d’en Kiriyama i d’aquells qui creuen mirades al taulell. Sangatsu no lion (3月のライオン) és una obra intimista que ens permet fer el tafaner, no només en les vides sinó sobretot en les ments dels seus protagonistes. Fins aquí podríem pensar que la sèrie és un simple “Slice of Life” que ens mostra el dia a dia dels seus protagonistes sense gaires pretensions, suposo que a l’autora això li devia resultar avorrit perquè va decidir hissar la vela per navegar mar endins en les tempestuoses aigües de la psicologia dels seus personatges. I va arribar molt lluny, en aquell punt mar endins en el qual els navegants parlen de terra ferma com un concepte abstracte. Al llarg d’aquests viatges l’autora anirà explorant els mars que hi ha rere la mirada dels nostres protagonistes, però també decidirà endinsar-se en mirades de personatges que simplement passaven per allà, com quan a One Piece els protagonistes decideixen explorar petites illes enmig del no-res, per acabar descobrint els fascinants conflictes de la gent que hi viu. Un noi solitari que vol sentir l’escalf d’una família i ser capaç de relacionar-se amb els altres, una noia que decideix plantar-li cara a la classe que li fa bullying a una amiga, un vell jugador de shogi que vol jugar fins a l’últim alè ofegat per les esperances dels qui s’han quedat enrere, una família formada per coneguts que s’acaben ajudant com una família de sang, o una família de sang que ha deixat que l’odi faci casa seva irrespirable. Aquestes són les coses que dibuixa Chica Umino en el seu manga i que l’estudi SHAFT ha captat de meravella en la seva adaptació animada.

Uchi

Sangatsu no lion construeix el seu món al voltant d’un contrast molt marcat entre el que els japonesos anomenen “uchi” i “soto” (casa i exterior, literalment). Explicar aquest concepte i les seves implicacions culturals i socials seria més llarg que escriure el nou testament i hi ha milers de persones que us ho poden explicar millor que jo. Amb la idea que vull que us quedeu és que al Japó hi ha unes diferències molt marcades quan un parla del seu cercle més proper (uchi) i el “món exterior” (soto). Això aplica a tots els àmbits, els teus companys de feina són un “uchi” i la gent de les altres empreses un “soto” per exemple i això es tradueix en maneres de parlar diferents quan estàs en “uchi” o en “soto.” El tema central de l’obra són les relacions personals que estableixen els protagonistes en aquest entorn de confiança, el seu “uchi”. Aquest és un lloc càlid arraulit al voltant del menjador d’una casa de fusta una mica vella, que guspireja de tant en tant en el reflex del riu que hi passa pel costat. En aquest lloc un grup de personatges agrupats pel capritx del fil vermell del destí gaudeixen somrient de menjar casolà i la mútua companya, parlem-ne una mica d’aquest lloc i dels nostres protagonistes. A un costat de la taula s’asseu en Rei Kiriyama, un noi orfe de 17 anys que a la seva edat ja és jugador professional de shogi, és introvertit, amable, intel·ligent i un desastre a l’hora de relacionar-se amb la gent. (Em sona d’alguna cosa aquesta manera de ser.) Des de la mort dels seus pares, en Rei va fer una travessa pel desert fins a trobar un nou “uchi”, un refugi que trobarà de manera inesperada a casa d’unes veïnes. Una d’aquestes veïnes s’asseu a l’altre costat de la taula, la Hina una noia de l’edat d’en Rei de caràcter decidit i extravertit, que amaga moltes més capes de les que aparenta.  L’Akari, la germana gran, pul·lula per l’estança mostrant unes espatlles que han hagut de suportar el pes d’una família quan encara no estaven preparades. Qui completa el quadre és l’avi en Someji que regenta amb orgull d’ofici una pastisseria tradicional al barri. Aquests personatges han tingut i encara tenen unes vides complicades amb ferides emocionals que no han cicatritzat i un “soto” de vegades hostil. És en aquest menjador, on compartint el sopar construeixen un lloc càlid i agradable on poden ser qui realment són i poden deixar-se caure sabent que els altres els agafaran. Entre les converses que floten sobre els tatamis de la casa, els petits gestos a la taula i els plats de l’Akari descobrim les històries, les inseguretats, les pors, les passions, fortaleses i debilitats d’aquests personatges. El refugi que creen al voltant d’aquell menjador els dóna vida i forces per tirar endavant i per intentar canviar qui són i les seves vides. És aquest entorn lluminós i càlid el que permet l’evolució dels seus personatges i és la seva relació el que els permet enfrontar-se a les tempestes del món exterior. Aquest ambient fa que aquesta sigui una de les sèries més amables i més fàcils de gaudir malgrat la duresa d’alguns dels temes que planteja. Uns temes durs que els trobem sempre en aquest “soto”, en l’exterior d’aquest cercle sense el qual els protagonistes difícilment podrien enfrontar-se a les adversitats de la vida.

Soto

El més important a l’hora de narrar no és la història què expliques sinó com l’expliques, aquesta és una màxima que tan Chica Umino com l’estudi d’animació SHAFT s’han gravat a foc a l’hora de crear aquesta obra. Els temes de Sangatsu no Lion són tan quotidians com la vida mateixa i, tanmateix, aconsegueix anar molt més lluny que majoria d’obres del medi. Aquesta sèrie tracta el dia a dia d’uns jugadors professionals de shogi, uns nois i noies d’institut normals, una família que viu d’una pastisseria i els conflictes que sorgeixen amb el seu entorn i altres personatges. Superficialment, aquesta sèrie podria semblar perfectament una telenovel·la, però no ho és. La seva gran força narrativa s’assenta sobre dos pilars, aprofundir en els conflictes psicològics dels personatges i expressar-los a través del manga i l’animació. Sense entrar en espòilers la sèrie ens presenta de manera molt profunda uns temes que ens són totalment quotidians. Un exemple d’això és aquesta espècie de vals estrany que balla en Rei amb la seva germana en el qual intercala compassos d’odi amb compassos d’amor i redempció. De fet, l’arc de personatge d’en Rei és la història de com aprèn a relacionar-se amb els altres, per una banda, i com afronta la relació tòxica amb la seva família per una altra. O un arc de la segona temporada en el qual una de les protagonistes es veurà presonera d’una situació de bullying i que constitueix de lluny la millor representació d’aquest tema que he vist mai a la ficció. Tots els personatges, fins i tot els més secundaris, s’enfronten a les seves circumstàncies personals quan surten del seu cercle, del seu “uchi”. Chica Umino és una narradora tafanera que decideix graduar-se les ulleres per veure les coses des de la mirada dels seus personatges. Simplement, escolta els seus pensaments i posa la ploma al seu servei per representar-los tal com són. La comunicació d’aquestes circumstàncies vitals “exteriors” amb el cercle més proper, “l’uchi” és el motor narratiu de la sèrie i el motor vital d’uns personatges amb els quals l’espectador descobrirà facetes de la seva mateixa ment.

L’art de dibuixar la ment

Chica Umino no és qualsevol autora, a més d’escriure bé sap construir una sòlida simbologia visual que li permet expressar la profunditat de la psicologia dels personatges. En el mitjà audiovisual (sigui l’anime, el cinema, el videojoc…) hi ha una norma que acostuma a determinar la qualitat d’una obra “Mostra, No Expliquis”. La sobreexplicació en una obra audiovisual acostuma a derivar en una narrativa que tracta a l’espectador d’imbècil en alguns casos o acaba creant diàlegs ridículs i sense sentit en d’altres (oi que si Nomura?), per això és tan important una narrativa visual sòlida. Un exemple de com l’autora aconsegueix això (sense entrar en espòilers) és quan un jugador de shogi molt vell s’enfronta a una partida difícil i veiem el que l’empeny a continuar endavant. Durant molts anys el jugador havia anat avançant en el món del shogi, un món competitiu en el qual molts dels seus companys anaven caient pel camí. Tots ells dipositaven els seus somnis i esperances en ell, Umino representa això amb el vell caminant per una platja infinita i cada persona li diposita els somnis és com una vena que cobreix el seu cos. Al final, el cos del vell queda completament cobert per les venes que gairebé li fan impossible veure-hi i avançar. La manera de representar els sentiments de Sangatsu no lion és brillant, gràfica i absolutament visceral. L’adaptació animada que ens brinda l’estudi SHAFT (Monogatari Series, Arakawa Under the Bridge, Ef: A Tale of mermories) amplifica l’efecte del manga. La paleta de colors entre pastel i aquarel·la i l’estil artesanal que destil·la l’animació són perfectes per recrear l’ambient càlid de les vetllades a la casa dels nostres protagonistes. L’estil d’animació extrem de SHAFT capaç de canviar d’estil en qualsevol moment i d’utilitzar metàfores visuals d’allò més inversemblants, va com l’anell al dit a la narrativa d’Umino. El traç de l’animació emula un estil artesanal amb la intenció de donar-li aquesta proximitat als personatges i als seus pensaments. L’ús de les animacions de l’aigua del riu transformant-se per representar l’estat anímic dels personatges amb soroll eixordador del vent de fons és genial. La fluïdesa de l’animació dels personatges contrasta sovint amb la simplicitat dels fons que de vegades semblen aquarel·les i en d’altres gairebé fotografies. Tota aquesta versatilitat només la pot oferir l’animació, un medi que no es veu limitat per les fronteres de la realitat i que amb obres com aquesta demostra que és el millor a l’hora d’explorar la ment humana. Si en teniu oportunitat mireu o llegiu 3-gatsu no Lion, el manga està editat al nostre país per ECC Ediciones i ja compta amb 16 volums sota el títol “El Leon de Marzo”. I si us ha agradat aquest article en teniu 28 més i podeu compartir-lo a xarxes socials i seguir-nos i bla, bla, bla…

Parlem de Jojo’s Bizarre Adventure!

Recordo perfectament el moment en el qual vaig decidir començar aquesta sèrie anomenada Jojo’s Bizarre Adventure. Aquells dies havia mirat obres molt cerebrals com Kara no Kyoukai i l’última pel·lícula d’Evangelion, de manera que el meu cap em demanava a crits veure alguna cosa boja, irreverent i absurda. En aquell moment vaig fer cas a les recomanacions d’alguns amics i vaig decidir buscar-la dins el catàleg de Netflix. Els 24 minuts que van venir després de pitjar “play” me’ls vaig passar amb els ulls oberts com taronges i amb una pregunta tocant la porta del meu crani amb la insistència d’un venedor d’assegurances a domicili: Què collons estic mirant!? Un drama victorià protagonitzat per paios musculats al més pur estil Stalone anys 80, desfilaven sobreactuant amb poses homoeròtiques davant els meus ulls. Aquella, però no era una bogeria qualsevol, això ho vaig tenir clar des del primer capítol. Hi havia alguna cosa rere aquell festival de colors, sobreactuacions i poses absurdes que em mantenia enganxat a la pantalla. Vaig anar pitjant “play” regularment durant els mesos vinents i quan me’n vaig adonar ja havia vist 152 capítols de Jojo’s. Els que no us hàgiu vist la sèrie us estareu preguntat per què em va atrapar tant amb la descripció que acabo de fer-ne, intentaré respondre a aquesta pregunta. Benvinguts a Hana’s Bizarre Adventure!

De què va Jojo’s Bizarre Adventure?

Poc després de començar Jojo’s vaig descobrir que el seu manga porta publicada la friolera de 131 volums de forma més o menys continuada des del 2 de desembre de 1986 fins a l’actualitat. Com és possible? Com és possible que una sèrie mantingui l’interès del públic i la frescor creativa durant més de 34 anys? Per poder respondre totes aquestes preguntes hem d’anar a pams, primer de tot hem d’explicar de què va Jojo’s Bizarre Adventure. La de Jojo’s és la història del llinatge dels Joestar a través de les generacions. Un element curiós de Jojo’s és que cada una de les seves parts se situa en una època diferent i està protagonitzada per un nou personatge. Aquest relat comença a l’Anglaterra victoriana de mitjan segle XIX de la mà d’en Jonathan Joestar (Jojo pels amics) un jove covat a l’aristocràcia britànica. La vida d’en Jonathan es complica quan la seva família acull al jove Dio Brando, el fill d’un rodamón que es pensaven que els havia salvat la vida, temps enrere. En Dio resultarà ser un psicòpata de primera categoria que intentarà destruir la família Joestar per quedar-se amb el seu poder i riquesa. Fins aquí res d’estrany oi? I una merda, el “Bizarre” del títol no és només un guarniment. En Jojo se’n va a Mèxic a estudiar unes màscares de pedra maies, que resulta que si te les poses et converteixes en un vampir immortal. En Jojo i els seus amics s’hauran de fer forts per derrotar en Dio que se n’ha posat una. Per fer-ho recorren al Hamon una font d’energia espiritual que sorgeix d’un entrenament de la respiració. Aquesta habilitat l’aprenen d’en William Anthonio Zeppeli un paio mig italià amb un barret de copa a quadres que és mestre del Hamon. Durant les primeres temporades veurem als Joestar lluitar contra en Dio i els derivats de les màscares de pedra. Més endavant tot això s’acabarà i apareixen els famosos Stands, uns poders que sorgeixen d’una manifestació espiritual de la personalitat. Cada Stand, és a dir, cada poder és únic i en aquest punt la història se centra en els conflictes entre els portadors dels Stands. Sé el que esteu pensant, això sona a sinopsis d’un anime de batalles de baixa estofa i malgrat tot es considera una sèrie de culte així que, què passa amb Jojo’s?

Parodiar el tòpic per transcendir el tòpic

Al començament de Jojo’s és evident que el seu autor, Hirohiko Araki, busca fer una paròdia del subgènere Nekketsu (els shonen de batalles de tota la vida) però acaba anant molt més enllà de la paròdia. El drama victorià de la primera part, Phantom Blood, si bé és sobreactuat i de vegades absurd no deixa de tenir una trama sòlida i ben construïda. El binomi de protagonista i antagonista format per en Jonathan Joestar i en Dio Brando és una de les relacions antagòniques més ben escrites que he vist. Jojo’s no s’estanca en la paròdia del Nekketsu amb els poders i poses absurdes dels seus personatges multicolor, sinó que aconsegueix subvertir-lo i transformar-lo. Generalment, als animes de batalles les lluites funcionen a través de l’entrenament, les escales de poder i la força de voluntat, però aquí el combat el regeix l’astúcia dels personatges. Araki canvia les regles de la batalla, inicialment ho fa experimentant amb el Hamon i estirant el que pot fer aquest poder fins al límit, creant lluites en les quals es modifica l’aire, la temperatura, es juga amb l’entorn, etc. L’obra fa un salt qualitatiu a la tercera part Stardust Crusaders en la qual apareixen els famosos Stands, uns poders que podríem definir com emanacions físiques de l’esperit d’una persona. En representar l’ànima d’un individu cada Stand, és a dir cada poder, és únic i completament diferent dels altres. El que poden fer els Stands va des de poder crear un petit sol fins a poder arreglar qualsevol cosa passant per tenir un còmic que pot predir el futur o poder transformar les persones en llibres per llegir-les. Cada Stand té les seves limitacions de manera que a les lluites de Jojo’s no guanya el més fort, sinó el que sap jugar més bé les seves cartes. L’acció no es desenvolupa per força sinó per astúcia i això li permet a Araki experimentar amb unes possibilitats infinites. Ara bé, malgrat que els poders són l’eix central de la sèrie quedar-se només amb això seria rascar la superfície de Jojo’s, per anar més enllà haurem de parlar de les seves històries i dels seus personatges…

Una història que són moltes històries

Araki és un geni creatiu i per poder experimentar al màxim amb la seva història va decidir continuar amb el llinatge dels Joestar de manera que cada una de les parts se centra en un personatge, una època i un lloc diferent. Per exemple Phantom Blood està protagonitzada per en Jonathan Joestar i es desenvolupa a l’Anglaterra Victoriana, mentre que la segona part Battle Tendency està protagonitzada per en Joseph, el net d’en Jonathan i es desenvolupa a Nova York durant la Segona Guerra Mundial. Stardust Crusaders la tercera part està protagonitzada per En Jotaro Kujou, familiar d’en Joseph i consisteix en un viatge accidentat des del Japó fins a Egipte a la dècada dels 80 i així successivament. Aquesta variabilitat de personatges, èpoques i llocs li permet a Hirohiko Araki enfocar cada part des d’una òptica completament diferent. És el cas de la història protagonitzada per en Joseph, el Jojo de Nova York, la qual se centra en una sèrie de batalles exòtiques contra els líders de les màscares pedra i el seu desenvolupament és el d’un anime de batalles amb un punt Jojo. En canvi, la seva successora Stardust Crusaders parteix de la narrativa del viatge dels herois, els quals han de travessar tota Àsia fins a Egipte per salvar la mare d’en Jotaro. La quarta part és la més sorprenent, la seva primera escena ens presenta Morioh, un poble japonès de principis de la dècada dels 90 on tot sembla perfecte fins que la càmera es fica en una casa, enfoca una mà posant melmelada a una torrada i quan el pla s’amplia veiem que la mà és la d’un braç tallat. Diamond is Unbreakable és una temporada costumista on anem veient el dia a dia dels personatges de Morioh i la seva convivència amb els Stands. És una història molt humana on per primera vegada l’entorn es converteix en quelcom viu i orgànic. Es podria dir que la quarta part barreja el costumisme amb el misteri criminal i els Stands… El que vull dir és que malgrat que el llinatge, els poders, les batalles, l’estètica i alguns personatges fan de fil conductor de tota l’obra, cada una de les parts és una història totalment diferent.

. Això li permet a l’Araki tocar diferents gèneres narratius i estils de disseny en una mateixa obra, cosa que fa que Jojo’s sigui únic i molt dinàmic. L’univers de Fate/i Type-Moon del qual vam parlar el mes passat és diferent perquè allà parteixen d’un mateix univers en el qual s’escriuen històries independents, en canvi, Jojo’s és una sola història amb una estructura que li permet anar canviant de gènere narratiu, escenari i protagonistes. Ara bé, la clau de volta de Jojo’s és que Araki aprèn dels seus errors i va polint la seva narrativa lentament, com el joier poleix el diamant en brut. Per exemple a la primera part el mateix Araki va reconèixer que no va saber explotar bé la increïble relació Jonathan-Dio ni tampoc va utilitzar bé el personatge d’en Jonathan. Això contrasta amb la segona part on aconsegueix crear uns personatges increïbles i introdueix en Joseph un dels més carismàtics de tota la saga. A la tercera part Stardust Crusaders reinventa la fórmula narrativa amb els Stands i aconsegueix dotar la història de molta originalitat i dinamisme. A la quarta part Jojo’s aprèn a tractar l’entorn i a convertir-lo en alguna cosa viva i orgànica no com a l’anterior on pràcticament no es notava la diferència quan els personatges eren a l’Índia o a Egipte. 

Els personatges de Jojo’s i la comunitat LGTB+ una qüestió més enllà de l’estètica

Crec que a ningú se li escapa que tota l’obra està banyada d’una estètica gai descarada que dóna a Jojo’s el seu fort caràcter estètic i narratiu. És una obra que tot i ser obertament LGTB+ (encara més quan arribem a Vento Aureo o Stone Ocean) no en fa bandera de manera oportunista. Els herois de Jojo’s es passen tota la sèrie ensenyant els músculs i fent poses homoeròtiques perquè a Araki li dóna la gana i és fantàstic. És fantàstic perquè, per una banda, l’estètica musculada, la paleta de colors brillants i les vestimentes horteres dels personatges li donen un aire molt innovador. Però les picades d’ullet a la comunitat LGTB+ no són merament estètiques. La majoria dels personatges de Jojo’s són efeminats i mostren obertament les seves emocions, cosa que els allunya bastant dels herois convencionals de la ficció. La transparència emocional dels protagonistes fa que sigui més fàcil viure i emocionar-te amb les seves històries. Tota la sèrie està escrita des d’una sensibilitat LGTB+ i el fet de veure el món des d’aquest prisma fa que Jojo’s es visqui com una experiència única. En aquest sentit, el començament de la sisena part Stone Ocean m’ha sorprès positivament, primer per estar protagonitzat per una dona i segon per la manera tan natural amb la qual parla de la sexualitat femenina, la transsexualitat i l’homosexualitat. Aquests són temes que normalment es tracten amb por de cagar-la, amb molta èpica o amb molt de moralisme pel mig, mentre que Araki ho fa d’una manera descarada, directa i sense collonades. Un altre element que valoro molt de Jojo’s és que no converteix aquests temes en el centre de la trama. Vull dir que Stone Ocean se centra en la joventut a la presó de la protagonista i com interactua amb els portadors de Stands en aquest ambient, els altres temes simplement apareixen perquè formen part del dia a dia de molta gent real i, per tant, és natural que treguin el cap en una història de ficció. El fet de no convertir aquests temes en elements centrals de la trama els treu transcendència i els normalitza d’una manera molt més efectiva que aquelles obres que busquen una inclusivitat forçada. L’obra d’Araki no sempre ha estat tan oberta amb aquests temes sinó que ha anat evolucionant amb el temps. El fet que Jojo’s faci 34 anys que es publica ens permet seguir els canvis socials que ha patit el Japó durant aquestes dècades. Un bon exemple d’això és el canvi de la representació de les dones a la sèrie, començant amb Phantom Blood la qual té un to masclista que avui en dia ens fa aixecar més d’una cella i acabant amb el to feminista de Stone Ocean, la sisena part que acaba d’estrenar la seva adaptació a l’anime. En definitiva diria que Jojo’s és una sèrie d’acció i batalles innovadora i fresca, que sap millorar amb el pas del temps i mostrar-nos la ficció des d’una altra perspectiva. Personalment, crec que encara tenim Jojo’s per molts anys, així que gaudim d’aquesta bogeria i Yare Yare Daze!

Arte: la dona que ens obre les portes del Renaixement

Aquest manga ens presenta l’història de l’Arte Spalletti, una noia florentina dels segles XV-XVI provinent d’una família de la petita noblesa. Durant anys, el pare d’Arte va encoratjar la passió de la seva filla pel dibuix i la pintura, mentre que la mare intentava imposar-li rol que marcava la societat de l’època. A la mort del pare, la jove decideix rebel·lar-se contra el destí que li imposa la societat, quan intenta entrar com a aprenent en un dels tallers d’art de la ciutat. La noia perd l’esperança quan tots els tallers d’Art de Florència la rebutgen… Tots? Les coses canvien quan un artista solitari i amb una merescuda fama d’antisocial decideix prendre-la com a única aprenent. Comença així el difícil viatge d’una dona que es vol obrir pas a la Florència de la tardor del renaixement, una societat tan culturalment bulliciosa com misògina. Aquest manga de temàtica històrica i feminista ens endinsa al món dels tallers d’art renaixentistes. La nostra apassionada i optimista protagonista farà uns esforços sobrehumans per ser reconeguda com a artista i seguirem el periple d’ella i els seus amics en el camí de l’aprenentatge als tallers d’art. Els personatges i l’ambient atrapen des de la primera pàgina en una història que, sense deixar de ser trepidant, es pren tot el temps que li fa falta per desenvolupar els seus personatges i la trama.

Benvinguts a la Florència del renaixement (i el Barroc)

A Arte Florència no és un simple decorat sinó l’expressió de tot un món ja desaparegut on les coses es feien i es pensaven d’una manera molt diferent. Ja ho deia David Lowenthal: “El passat és un país estrany” i personalment afegeixo: El món abans de 1789 era un altre planeta: culturalment, mentalment, econòmicament, tecnològicament, políticament, conceptualment,…  El manga ens submergeix en aquest món de múltiples maneres, la més cridanera de les quals és l’ambientació. Veiem com la ciutat de Florència amb els seus icònics monuments es transforma per obrir-nos les portes a un paisatge urbà diferent on la fusta, les parades al carrer i els edificis religiosos prenen el protagonisme. No només és l’arquitectura, la vestimenta d’època també està treballada amb tota mena de detalls. Només veient com vesteix un personatge podem intuir la seva procedència o l’estament social al qual pertany. Hi ha una escena que il·lustra molt bé això, que és quan Arte comença a resar habitualment a l’església dels artesans (cap. 9) i la gent s’estranya de veure-la, perquè pel seu aspecte resulta evident que no prové d’aquell estament. Altres detalls com el mobiliari de les cases, la decoració d’aquestes, les eines que s’utilitzaven als tallers i els procediments per fer les obres d’art, ens ajuden a situar-nos en aquell context. L’autora sap com posar-se en l’ambient de l’època i per fer-ho s’ha documentat fins a extrems insospitats. Podem veure aquest treball quasi obsessiu a l’epíleg del volum 3 on l’autora comenta una discussió que ha tingut amb el seu editor sobre la forma del pa. L’editor li demana que dibuixi pans com els d’avui dia, però ella li comenta que els pans d’aquella època tenien una forma diferent. És un petit detall que ens diu molt sobre el que significa escriure bona ficció històrica. El més interessant, però és com l’autora aconsegueix recrear l’ambient social, cultural i sobretot el marc mental de l’època. Això es veu amb la naturalitat amb la qual es mescla la religió i la vida civil amb la gent menjant a l’església (cosa que confirmen nombrosos documents de l’època segons Burke), la mescla del poder i la religió, etc. Un altre aspecte molt interessant és el funcionament de la societat estamental. L’autora el retrata perfectament quan el gremi dels artistes de Florència s’ha d’ajuntar per fer els frescos d’una església i veiem com funcionen les relacions entre els mestres i els aprenents; el sistema de repartiment de les feines, el control de qualitat, etc. Parlant de gremis, no és casualitat que Kei Ohkubo tries Florència per fer aquesta història, ja que allà el gremi d’artistes era la Companyia de Sant Lucas, una organització que no tenia tant poder com en altres ciutats italianes. Això permetia als artistes molta més llibertat a l’hora de treballar o muntar els seus tallers i evidentment en qui entrava a aquests, això dóna més versemblança al cas d’Arte. Florència era un important port comercial i una de les ciutats estat amb més poder de l’època, per tant és lògic que hi hagi més moviments artístics. Ohkubo en cap moment es fa pesada, tots els aspectes de la societat renaixentista van aflorant de manera natural a mesura que els nostres protagonistes entren en contacte amb els diferents estaments socials i els personatges que els componen. L’autora compleix a la perfecció aquella màxima de “mostra, no expliquis” i això fa que Arte sigui una lectura que enganxa, atrapa i es fa lleugera.

Arte i Artemisa: El personatge i la persona

La nostra protagonista està basada en una dona real: Artemisa Gentileschi, una de les grans pintores del tardoraixement/ primer barroc italià. L’artista va destacar especialment pels seus retrats femenins i els seus autoretrats, ja que pintava des d’un punt de vista diferent del dels homes. Els temes mitològics i religiosos també eren molt presents a la seva obra com el seu quadre més famós Judit i Holofemes. Ara bé, la protagonista d’Arte no és Gentileschi i aquest manga no és pas una biografia, agafa algunes idees de la vida de l’artista, però no s’hi encadena. Des del meu punt de vista, aquest és el primer gran encert del manga que agafa la idea d’una noia que es vol obrir pas en el món de l’art d’aquella època i la fa interactuar amb el seu entorn. Kei Ohkubo segueix a la perfecció la regla de Mamoru Oshi de la qual vam parlar fa dos mesos; es documenta minuciosament per crear el món (la Florència del segle XVI), després crea una història (una noia es vol dedicar professionalment a l’art i ha d’obrir-se pas en aquest context). I finalment crea uns personatges que interactuen amb el món i la història. Invertint l’ordre de prioritats de la narrativa occidental, l’autora aconsegueix crear una història en la qual els personatges actuen en funció del món en què viuen i pensen dins els seus marcs mentals.

Així doncs, Arte s’aconsegueix apropar molt més a l’època que vol retratar que algunes biografies fallides d’Artemisa Gentileschi que van aixecar molta polseguera el segle passat. Els casos més famosos són la novel·la d’Anna Banti i la seva adaptació a Hollywood. El problema d’aquestes versions de la vida d’Artemisa és, com apuntava Gisellda Pollock, que “Artemisia havia estat “reescrita en els termes d’una heroïna del feminisme estatunidenc, la qual cosa evidentment no era. Ella era una dona catòlica criada a la Roma del segle XVI. No la podem refer com una superheroïna pel feminisme.”[1] Moltes versions biogràfiques de la vida d’Artemisa han aprofitat el buit d’informació sobre la seva vida i l’han emplenat amb la filosofia individualista estatunidenca. De fet, aquestes adaptacions de la vida de l’artista han generat notables polèmiques per la seva falta de rigor històric per una banda i acusacions creuades entre feministes i cineastes per l’altra. La causa de la discòrdia és relació tòxica que l’artista renaixentista va tenir amb el seu mestre, que va acabar violant-la. Alguns cineastes van maquillar o fins i tot idealitzar la violació de l’artista i això va generar moltes protestes de les feministes. De la mateixa manera algunes feministes han intentat instrumentalitzar Artemisa per als seus discursos, arribant fins i tot a falsejar la història per aconseguir-ho. En definitiva, Ohkubo ha estat molt més intel·ligent i s’ha deslligat de les cadenes de la biografia i les polèmiques estèrils per poder reivindicar la història i la dona sense posar-se en manglars.

La història a la ficció: divergències entre Hollywood i Akihabara

Imatge icònica del manga Vinland Saga un altre genial exemple de ficció històrica del manga

Escriure una obra de ficció històrica no és gens fàcil, s’han de tenir en compte un munt de variables com les biografies de persones reals, una recreació fidel de l’ambient, els esquemes mentals de l’època, etc. No us estic revelant res desconegut si us dic que en els darrers anys s’ha publicat una quantitat aberrant de ficció històrica: des de novel·les fins a pel·lícules passant per sèries, còmics i evidentment mangues. Tampoc descobreixo cap novetat si us dic que la immensa majoria de novel·les històriques i un gruix important de les sèries d’aquesta temàtica es passen la història pel forro dels pebrots. La novel·la històrica per exemple és de golejada el gènere que més petades li dóna als estudis historiogràfics. Personatges del segle XII amb esquemes mentals del segle XXI, feministes a l’imperi romà, víkings portant armadures de conqueridors hispànics, ibers que parlen “d’Espanyita” dos mil·lennis abans de la seva creació,… Res, cosetes que a la gent del gremi ens emprenyen una mica. El manga en aquest sentit té una manera de fer molt peculiar, per una banda tenim mangues i sèries que fan unes mescles molt estranyes de fantasia i història, que com els mateixos autors expliquen s’allunyen completament de la realitat (Shuumatsu no Izetta n’és un bon exemple). Ara bé, hi ha una tradició de manga històric molt consolidada, que està marcada per un rigor acadèmic, una bona escriptura i una profunda documentació. Sens dubte Arte de Kei Ohkubo és un genial exemple d’aquest segon grup.

Recentment Arechi Manga, una editorial de nova fornada, ha portat Arte al nostre país. L’edició del manga és realment preciosa i, ja que es tracta d’una línia de manga històric molt diferent del que és habitual a casa nostra, seria genial si els donem una empenta perquè puguin seguir arribant títols fantàstics com aquest.

Fonts

BURKE, Peter. El renacimiento italiano: cultura y sociedad en Italia. Alianza Editorial, 2016.

CANNON, Joann. “Artemisia and the Life Story of the Exceptional Woman.” Forum Italicum. Vol. 28. No. 2. Sage UK: London, England: SAGE Publications, 1994. pp. 322-341.

COHEN, Elisabeth S. “The trials of Artemisa Gentileschi: A Rape as History.” The Sixteenth Century Journal. Vol. 31. No. 1. pp. 47-75.

1 SCARPARO, Susanna. “Artemisa: The invention of a “real” Woman.” Italica. Vol. 79. No. 3. American Association of Teachers of Italian, 2002. pp. 363-378.

Dones fortes des del tinter del Sol Naixent

Per celebrar el 8 de març durant una setmana vaig penjar al Facebook de la pàgina recomanacions d’animes amb dones fortes i molta presencia femenina. N’he triat 7, deixant-ne molts al tinter però totes les que hi ha aquí són obres mestres de les quals vull escriure amb més extensió. Espero que gaudiu amb aquest recull personal.

“Fins i tot si el món estigues per morir. Fins aquest moment tot és el nostre futur”

Comencem amb Sora no Woto “El so dels cels”. Una de les obres més singulars de Mamoru Kanbe. “La Kanata Sorami és una noia que viu en un món on la guerra ho ha destruït tot. Després d’un armistici que posa fi a la llarga guerra, la clarinetista i soldat de segona classe és reassignada a un bastió de la petita ciutat de Seize (basada en Cuenca). Allà altres noies resideixen per a complir diverses tasques. Primer: mantenir i protegir la fortalesa, segon: contribuir en les tradicions de la ciutat, ja que totes són noies joves i els contes folklòrics parlen de joves donzelles que mantenen un dimoni sota control. Tercer: estar preparades en cas d’un atac per a l’aïllament de la ciutat.” Aquesta obra està protagonitzada totalment per les dones de la fortalesa. Per una banda ensenya el seu dia a dia a la fortificació i per l’altra va revelant subtilment les històries personals de cada una, així com el món de llums i ombres creat per Kanbe. Aquest director demostra una força expressiva brutal a l’hora de crear imatges acompanyades d’una espectacular banda sonora. Un dels punts més destacables és la introducció de la cultura femenina i la seva cosmovisió. La idea de la resolució pacífica de conflictes i la vida en comunitat contraposats a la violenta cultura militar dels homes. Sora no woto és una obra optimista i valenta que troba la seva força en els detalls i les seves protagonistes.  L’obra tanca els seus capítols amb una reveladora cançó titulada Girls Be ambitious!

“Noir… El nom d’un antic destí. Dues donzelles que governen la mort. Les negres mans de les quals protegeixen la pau del recent nascut.”

Noir  és un clàssic d’aquells que no moren mai. Aquesta misteriosa sèrie segueix a Mireille Bouquet una assassina que actua des de París. La seva feina li resulta senzilla fins que coneix a Kirika Yomura una jove japonesa que ha perdut la memòria i demostra unes extraordinàries aptituds pel que fa a l’ominós ofici. Bouquet s’emporta a Yomura a París on començaran a ser perseguides per una organització que opera per tot el món. A mesura que passa el temps es desvelen els foscos secrets de l’organització i de les dues assassines. Els seus encàrrecs les porten a cometre atrocitats que les posen cara a cara amb dures realitats que les refermen o les fan dubtar en les seves conviccions. És una obra que transita per la França urbana, la Còrsega mafiosa i acaba als misteriosos Pirineus catalans amb un detallisme narratiu impressionant. L’aclaparador protagonisme de les dones en aquesta obra posa de manifest el seu caràcter trencador, més si tenim en compte que es va emetre el 2001. El punt interessant aquí és que estem davant de dones assassines que de manera més o menys justificada es qüestionen el que fan. Trenca amb el rol de la dona bona i pacífica per presentar-la com un ésser complex capaç de fer el mal també. Una obra que en els petits detalls i progressius descobriments, amaga una potència narrativa inèdita. Està dirigida per Kōichi Mashimo i porta la música de Yuuki Kajiura reina indiscutible de les bandes sonores.

“L’estrella Roja ascendeix”

Si parlem de manga feminista hem de parlar d’Akatsuki no Yona “Yona, princesa de l’albada” de Mizuho Kusanagi. Sinopsi; Yona és la princesa del regne de Kôka, (inspirat en la Korea del segle VIII) filla única criada sota els atents cuidats del seu pare i del seu escolta Son Hak. Als pocs dies de complir els 16 anys, el seu cosí Soo-won (de qui està enamorada) ve a visitar-la a satisfacció d’ella. Però les coses es tornen ràpidament quan una nit, Yona descobreix que Soo-won ha matat el seu pare i ha donat un cop d’estat.

Abans que la matin aconsegueix escapar amb Son Hak i buscar ajuda en el clan del vent. En aquesta fugida Yona prendrà consciència de la mala gestió del seu pare i es decidirà a recuperar el tron, esdevenir sobirana i arreglar el país. En el viatge, Hak li ensenya a lluitar fascinat pel caràcter de la jove i la seva mirada ardent. La princesa de cotó fluix es va convertint lentament en la reina de foc gràcies a la seva capacitat per tractar la gent i la seva fèrria voluntat. Yona és segurament la més emblemàtica heroïna del manga contemporani i crec que és una obra perfecta per regalar tant als joves com als no tan joves de la casa.

“Els mangas shojo i les cançons d’amor m’il·luminen per igual, però sense importar el que faci no aconsegueixo sentir-ho. Comprenc la paraula sense buscar al diccionari però, sento que el seu sentit no m’arribarà.”

La vida també és amor i Yagate Kimi ni naru “Fluint dins teu” ens ho recorda d’una manera especial. “A la Yuu sempre li ha encantat el manga shoujo i les històries d’amor. Espera amb candeletes el dia que un noi se li confessi i engegui una de les històries que llegeix assíduament. Però el dia que això passa no sent res en absolut i acaba per rebutjar-lo. En aquest moment coneix a l’encantadora presidenta del consell estudiantil Touko Nanami i li demana ajuda. La següent persona en confessar-se-li serà la mateixa Touko.” Aquest és un romanç atípic i madur que parla d’aprendre a estimar i el despertar de la sexualitat. La Yuu no sap estimar ni entén els seus sentiments i serà quan la Nanami forci una mica la situació, que potser trencarà els murs del seu cor. És una història profunda i delicada, que, amb el tractament preciosista que li dóna Studio Troyka, brilla amb llum pròpia. Una història sobre el difícil que és estimar i trencar els nostres propis murs.

“Però avui en dia hi ha guerra a tot arreu. No m’agrada aquest cel.”

Cinquena obra, aquesta serà una mica particular, ja que es tracta d’una segona temporada; Last Exile: Ginyoku no Fam. “Last Exile: Fam, el vent xiula”. La primera temporada de Last exile va sortir el 2003 i és considerada un gran clàssic del Shonen. Ens trobem en un món on els vehicles aeris es van avançar sis segles a la revolució industrial. En la primera temporada seguim les proeses d’en Claus i la Lavie en la seva aventura per creuar el mar de turbulències i fer una revolució amb la tripulació del Silvanna. La segona temporada va sortir 8 anys més tard i va demostrar un encertadíssim canvi de rumb. Situada 10 anys després de la primera temporada, la història protagonitzada per les pilots Fam i la Gisey no deixa indiferent a ningú. Aquesta vegada veurem com s’ho menegen les joves pilots amb altres dones i homes per plantar cara a l’ascens de la Federació d’Hades un país expansionista que amenaça la vida de tot Pratera. La guerra, la política, la increïble construcció del món i un protagonisme de dones fortes són els principals ingredients que han convertit a Last Exlie en un clàssic immortal.

“No ets el jutge absolut, no de  famílies ni amics. No pots valorar la felicitat que mai has tingut!”

Sisena obra, una distòpia, una de les grans de la història de l’anime; Psycho Pass. Aquesta és una sèrie de ciència-ficció que ens situa en un futur pròxim on milers de sensors mesuren el coeficient de criminalitat dels ciutadans, per determinar les probabilitats que cometin un acte delictiu. La policia treballa en equips formats per inspectors i executors. Els primers controlen els operatius i els segons treuen de circulació a criminals en potència. La inspectora Akane Tsunemori i el seu company Shinya Kogami combaten el crim en una societat dominada pel totpoderós sistema Sybil que actua com a jutge, jurat i executor. Aquesta obra de 2012 és considerada una de les millors del medi. La inspectora Tsunemori arriba a la policia preparada i amb fermes conviccions que es van esquerdant a mesura que va coneixent les diverses cares del sistema. Amb la seva actitud canviarà la manera d’operar del departament mentre es va endinsant en els foscos secrets de la societat de Sybil. La seva força de voluntat i tafaneria la posarà enfront d’un sistema que està molt lluny de ser perfecte, aconseguirà canviar-lo? Quina és l’autèntica naturalesa del sistema?

“Però en aquest moment trobo altres coses. Com el món o la manera de viure d’altres persones totalment preciós i meravellós. Es torna quelcom entranyable. Vull aprendre més i més al respecte, crec que per això viatjo.”

Tancarem amb la restitució d’un clàssic: Kino no Tabi: The beautiful World (2017) “El viatge de Kino: El món preciós”. Aquesta és una versió que millora molt un clàssic del 1998 donant-li una animació espectacular i una encertadíssima direcció. Aquesta obra parla d’una viatgera que no s’atura mai més de tres dies en un país. La misteriosa Kino viatja per un món fantàstic ple de petits països, molt peculiars cada un, separats per una immensitat de camps, camins i boscos. Cada un dels països serveix a l’autor per reflexionar sobre els valors morals, la religió i l’anima humana. Tot plegat en un format episòdic que actua a manera de piscolabis de cultures i realitats. L’enigmàtica i flexible personalitat de la Kino ajuda a una reflexió basada en la diferència. Precisament és en la reflexió on trobem la característica més estranya de Keiichi Sagsawa, els objectes parlen. En aquest cas qui parla és Hermes la moto de la protagonista que l’acompanya en tot el viatge i fa de contrapès emocional de l’obra. Sense cap mena de dubte Kino és un dels personatges femenins més enigmàtics de la ficció, si voleu viatjar a altres mons, pugeu a la moto darrere la viatgera dels lliris vermells.

Sithious18

Ressenya manga: Records of the Lodoss War: La bruixa Gris

Portada del magna
Portada del manga

Any de publicació: 1994

Volums: un de 600 pàgines

Autors: Ryo Mizuno i Yoshihiko Ochi

Editorial: PlanetaDeAgostini

Aquest manga és l’eix central de Lodoss War, un clàssic d’aventures publicat originalment a la revista Kadokawa Shoten que va marcar tota una generació. Consisteix en l’adaptació d’una novel·la del mateix autor publicada a 1988. El manga va sortir en paral·lel amb l’emissió d’una sèrie anime de 12 OVAs que continuaria posteriorment. Ara que tenim l’obra situada en el seu temps, permeteu-me presentar-vos-la: Temps era temps, hi va haver una terrible guerra entre la deessa de la Creació i la deessa de la Destrucció que feia estremir tota la terra. Ambdues deesses moriren en la guerra i crearen el que la gent anomenava la terra maleïda: Lodoss. Ara, alguna cosa està passant a la terra de Lodoss, un mal afligeix l’illa. Parn, un imprudent i jove guerrer junt amb els seus nous amics accepten la missió de trobar una solució per aquest mal. Missió en la qual es veuran involucrats en una lluita més gran entre el bé i el mal des de la guerra entre les deesses.

Un Poema èpic

Segona pàgina de Record of the Lodoss War

Aquest manga comença amb una escena meravellosa. Veiem com una elfa es troba un joglar al bosc, que lira en mà, canta una llegenda sobre els 6 herois de Lodoss. Ella s’asseu a escoltar-lo fascinada mentre ens ambientem en l’atmosfera. Això és Records of the Lodoss War, un d’aquells poemes que a antic, s’haurien recitat al voltant d’un foc i al son d’una lira. S’explica com una llegenda èpica centrada en uns herois que no dubten en enfrontar-se al mal per fer honor als seus principis. És un clàssic trajecte de l’heroi i els seus companys cap a una gran aventura. Amb una narrativa fluida i natural, que intercala acció, trama i distensió en el moment just.

Influències

Una de les primeres coses que notareu de Lodoss War són les seves influències: El senyor dels anells i especialment el joc de rol Dracs i masmorres. Si esteu familiaritzats amb la cultura friqui, no us costarà veure, que aquest manga és, de fet, una aventura de rol molt ben portada. Lodoss és quasi un calc de la Costa de l’espasa de D&D on trobem nans, elfs, humans, goblins, etc. Fins i tot la composició del grup dels herois és la típica d’una partida: el mag, el guerrer, el lladre, la curadora,… La part interessant de tot això, és que Mizuno respecta el model narratiu basat en la creació de mons com a pilar central. Ho podem observar en les cultures dels diversos països de Lodoss, les quals exhibeixen un fort caràcter propi. Valis està basat en una espècie d’Europa medieval fonamentada en la religió i una ètica cavalleresca que impregna la mentalitat i les vestimentes dels seus habitants. No pessigarem pel regne de Fawn en cap moment, però amb les paraules i la vestimenta del seu rei podem imaginar la mena de país que és. El que aconsegueixen els autors amb això, és que el lector tingui la sensació que el món de Lodoss viu més enllà de l’aventura dels nostres protagonistes. És aquí on es nota que tot està basat en el rol. Aquests jocs consisteixen a interpretar un personatge en un determinat món per construir entre tots una història i això és el que fa la companyia d’en Parn. Participen d’una aventura a la immensa Lodoss però el món giraria encara que ells no hi fossin. El problema d’aquestes marcades influències (i aquí és on flaqueja l’obra) és que fan que la trama sigui poc original i no mostri res de nou. Això fa que la història resulti força previsible.

Una història típica però ben executada

Com acabo de dir aquesta és una obra típica en els aspectes narratius i conceptuals, però el que la fa tan interessant és que està magníficament ben executada. Per una banda compleix amb la “Regla de Mamoru Oshii” que consisteix a tenir la creació de mons com a columna vertebral de la narrativa. Per altra banda, hi ha una bona construcció dels personatges. El nan, Ghim té un passat personal que va gotejant com lentament mentre es desenvolupa l’aventura. Primer veiem com marxa del seu lloc d’origen prometent tornar amb algú. El seu secretisme serà motiu de recels i dubtes dins del grup. El mag Slayn anirà descobrint els fets que han commocionat l’acadèmia de màgia durant la seva absència. Aquesta és la gran fortalesa de Ryo Mizuno, la dosificació i els tempos amb els quals es dóna la informació. Aquesta dosificació subtil, com el degoteig d’una estalactita en una cova que ens va descobrint la història gota a gota.

El caràcter de la il·lustració de Yoshihiko Ochi

Una cosa que pot xocar al lector actual de manga és l’estil del dibuix característic dels 90. És una il·lustració que marca molt més les galtes i formes de la cara, estilitza més els seus personatges que tenen els ulls extremadament grans i els nassos punxeguts. Particular d’aquesta obra és el caràcter que té la línia, engruixida en punts estratègics per dotar de més potència les escenes i els personatges. La força que aconsegueix amb la ploma fa que l’obra tingui un aire únic i respiri expressivitat. Encara que aquesta línia forta va en detriment dels entorns, ja que, no permet la subtilesa del paisatge que tendeix a ser massa tosc.

Paisatge del manga

Conclusió i edició

En conclusió aquesta és una obra on no trobareu grans innovacions però sí un clàssic de fantasia molt ben executat. El manga està recollit en un volum únic editat el nostre país per PlanetaDeAgostini en una edició de tapa dura molt ben cuidada a un preu de 25 € (tinguem en compte que agrupa 3 volums convencionals). Si busqueu un manga per passar una gran estona sense gaires complicacions, Lodoss War és una gran opció.

Sithious18