Nana Ràbia de Viure, Ràbia d’estimar

“Nana, crec que les coses sempre passen per alguna raó i crec que el nostre destí era trobar-nos. Pots riure si vols…”


L’aire fred es filtra per les comissures de la roba, mentre la neu deixa una dolça gebrada a les finestres del vagó on una noia desorientada busca un lloc on seure. Un tremolor, el tren comença el viatge des d’un poblet del nord del Japó cap a Tòquio. L’arrencada sobtada fa entrebancar la noia, la qual cau sobre un seient; aixecant la vista una noia amb mirada de foc, estètica punk i una bellesa extraordinària sobresalta la tombada viatgera. Les dues es disculpen i a tall de cortesia la punk li ofereix el lloc del costat a la viatgera, aquelles primeres paraules marcaran l’inici d’un viatge que canviarà per sempre a les protagonistes i als espectadors. La densa neu del nord nipó bloqueja les vies i les dues estranyes conversen animadament durant l’aturada. No podrien ser dues noies més diferents: la viatgera una noia alegre, xerrameques, enamoradissa i bleda fins a uns extrems insospitats; la punk una noia amb un caràcter aguerrit, apassionada per la música i de poques paraules. Vet-ho aquí, però, que les dues van descobrir que tenien una cosa en comú: el seu nom, Nana. Aquesta seria només la primera de les moltes coses que les Nana compartirien, les quals conversant en aquell tren aturat, cristal·litzaven la seva relació al mateix ritme que ho feia el gebre de les finestres. En arribar a Tòquio se separen, però el fil vermell del destí les tornarà a connectar uns dies més tard mentre busquen pis, un lloc que acabaran compartint i que es convertirà en el punt de partida d’una nova vida. Per quins camins ens porten les bledes i les punks?

Ràbia d’estimar

“L’amor és una història entre dos éssers humans, si no pots pensar en l’altre, és impossible que funcioni.”

Nana és una història que parla sobre l’amor, ara bé no és l’amor ensucrat, idealista i bleda que veiem a les pel·lícules americanes o als mangues shoujo. S’assemblaria més al que descriu l’opening de la sèrie, “una rosa trencada” que ens fereix amb les seves doloroses espines mentre ens emborratxa amb els seus suaus pètals. Ai Yazawa és una autora que m’encanta perquè es desprèn de totes les collonades que habitualment acompanyen a les obres que tracten l’amor, per parlar de les emocions humanes en el seu estat més pur i amb totes les seves violentes contradiccions. No és només de l’amor de parella del que parla la sèrie: sinó també el de l’amistat, el de la família, el de la banda i el d’altres vincles més difícils de catalogar. Vincles com el que uneix les dues protagonistes que compartint pis forgen un vincle tan fort que de vegades els resulta més difícil de gestionar que el que tenen amb les seves parelles. La força i el motiu que mou a les protagonistes de Nana és l’amor, que les empeny a mudar-se cap a Tòquio per  retrobar les seves parelles a qui fa temps que no veuen.

L’enamoradissa Nana Komatsu vol retrobar-se amb el seu xicot en Shôji, amb qui manté una relació a distància des de fa temps. Ara bé el dolç retrobament agafa un regust amarg a mesura que passen els dies, el seu vincle ja no s’ajusta als seus sentiments, com qui es posa ja d’adult una sabata de quan era petit. A mesura que passen els dies es fa evident que alguna cosa no funciona, els dos estan massa centrats en si mateixos per a estimar l’altre i les coses es van complicant. Malgrat tot, la Nana Komatsu segueix buscant desesperadament l’amor, tant és allà on sigui, tant és allà on la porti. És precisament aquesta, la segona característica que uneix a les Nana, la cerca de l’amor com una forma de vida, una forma de supervivència. I sí, he dit supervivència perquè realment les dues Nana se senten profundament soles, és per això que s’aferren desesperadament a les seves parelles i a l’amor, com el nàufrag s’agafa al tronc al mig de la tempesta. Aquesta dependència extrema les portarà sovint a relacions turbulentes tant en el sentit amorós com de l’amistat. Les dues estimen amb ràbia perquè quan no t’estimes a tu mateix l’única sortida és estimar a algú altre.

Ràbia de Viure

En els darrers anys he conegut bastantes persones que practicaven “altres formes d’estimar” i que em martellejaven amb discursos sobre el poliamor més interminables que el manga One Piece. Respecto totalment la seva forma d’estimar malgrat que no la comparteixo, ara bé molts deien una cosa que a mi em va semblar una mica pretensiosa “estimem com volem perquè hem treballat els nostres sentiments”. Jo crec que la cosa no va ben bé així, no és tant un “estimem com volem” com un “estimem com podem”. No podem escollir les nostres emocions, la nostra manera de sentir, la nostra sexualitat i encara menys la nostra manera d’estimar. Si ho poguéssim fer no tindria sentit escriure sobre amor perquè aquest no generaria conflictes ni incongruències. Nana precisament parla d’això d’estimar com podem i no d’estimar com volem. Al llarg de la sèrie anirem coneixent a diversos personatges més o menys secundaris que també tindran les seves pròpies maneres d’estimar i de sentir. Cada una de les parelles que seguim a la sèrie té les seves contradiccions, els seus rituals, la seva manera de fer i això no és perquè cada una s’ho gestiona com vol, sinó com pot. La Nana Ozaki i en Ren tenen una relació de dependència mútua extrema que de vegades els acaba fent mal i no és que els dos vulguin que això sigui així, simplement no saben com fer-ho d’una altra manera. La vida, les relacions personals, l’amor i totes aquestes coses s’aprenen (i perdoneu la falta de delicadesa) a base d’hòsties. Som maldestres per naturalesa amb les nostres emocions i és l’esforç que suposa cometre errors i aprendre’n el que fa que l’amor sigui el més bonic i el més difícil de la vida. Com cert personatge que lluita contra els seus propis desitjos per no fer mal a la gent a qui estima, o la noia que era incapaç d’enamorar-se d’algú per deixadesa pròpia, o el noi que no sabia a qui era lleial el seu cor. Viure i estimar és molt difícil, és per això que mai m’han agradat aquests discursos que intenten intel·lectualitzar l’amor o les emocions humanes per convertir-les en una sort d’ideologia. De vegades viure provoca ràbia perquè com diu la Nana “L’amor i el dolor van de la mà”  però val la pena perquè també en boca seva  “Encara que sigui dolorós, si continues vivint, en algun moment passaran coses bones.”

L’amor des d’una òptica femenina

Una de les grans virtuts de Nana és precisament que tracta l’amor i la vida des del punt de vista femení i no des de l’òptica masculina a la qual estem més avesats. Com se senten elles respecte dels homes, com gestionen les seves emocions, què implica el sexe per elles… M’ha agradat molt veure aquest altre punt de vista tan sincer, desenfadat i sense pompa que contrasta amb el que anem absorbint des de fa temps. No és només l’amor sinó la vida en general el que és diferent. A Nana constatem com una vida molt similar pot ser viscuda molt diferent segons si ets home o dona, com els passa als protagonistes de les bandes de punk-rock. Un dels moments més atrevits i impactants de l’obra és l’embaràs no desitjat d’un personatge, com ho afronta i ho viu en primera persona. Honestament crec que necessitem més obres així, que ens parlin de tu a tu dient amb crua delicadesa les coses com són. 

Consideracions Finals

Nana va ser la gran aportació artística d’Ai Yazawa a la humanitat i deixar-la incompleta fou el seu gran crim. Malgrat això crec que l’aventura de Nana val la pena, és com Berserk que encara que sigui una obra incompleta el que compta és el viatge i tant és si està acabada o no. Per molt que algunes coses quedin en terra de ningú al capítol 46 i Morio Azaka es veies obligat a improvisar un final abrupte al capítol 47, cada maleït minut de metratge val la pena. Parlant de Morio Azaka he de dir que la direcció artística de la sèrie és impecable en termes d’animació i sobretot de música. Perquè encara que l’amor és el tema principal de l’obra hi ha altres aspectes com la música, les bandes, la indústria musical o la vida a la ciutat que són molt interessants. Amb el que he dit a l’article no vull dir que Nana sigui una obra trista, ni de bon tros. Simplement és una obra que parla sobre les emocions humanes, de manera que igual que aquestes té moments alegres, tristos, angoixants, triomfals o de vergonya; és per això que és extraordinària. No us la perdeu.

Per què val la pena comprar anime a França? La curiosa relació dels francesos amb el Japó

Imatge d’una hipotètica filmoteca anime francesa (google imatges)

Ai la France, la France… El país veí és el rei de les revolucions, la cultura, el centralisme, mirar-se al melic, els drets socials i….. l’anime!? Doncs resulta que sí! Des de fa dècades els gals s’han convertit en el referent europeu de la cultura popular japonesa i també ho són pel que fa als estudis acadèmics, la literatura i altres qüestions. Des de l’obertura del Japó a l’exterior el darrer quart del segle XIX, els francesos van mostrar un gran interès per la cultura japonesa, fins a tal punt que l’art japonès va ser clau en el sorgiment dels corrents impressionistes i postimpressionistes de l’art Francès. La fascinació és mútua, el Japó sempre ha tingut en compte França en el seu procés de construcció com a estat modern. Per exemple, a l’era Meiji es van agafar els models urbanístics francesos per planificar les noves ciutats i l’exèrcit es va construir segons model gal. Aquesta estreta relació cultural ha seguit fins als nostres dies i actualment hi ha una gran influència de la cultura japonesa a França i viceversa. Avui en dia, això es tradueix en un bon feix d’animes que s’inspiren en la cultura francesa (Le Chevalier d’Eón, La Rosa de Versalles, Noir, Gosick…) i també que a França hi ha la principal activitat editorial pel que fa a l’anime de tot el continent Europeu. A qualsevol ciutat Francesa de mida mitjana hi ha alguna botiga d’anime i la cultura pop japonesa està present al país d’una manera que fins i tot a mi em va sorprendre. Fa uns 5 anys vaig visitar París i em va sorprendre veure com s’anunciaven serveis streaming d’anime al metro de la ciutat. Ara bé on em vaig quedar estupefacte va ser a l’hotel, quan vaig posar un canal de la televisió nacional francesa en horari de màxima audiència i s’estava emetent un capítol de Shingeki no Kyojin. Pensareu d’acord ho hem entès a França hi ha molt de friki, però nosaltres com ens en podem beneficiar? Doncs podem aprofitar l’extraordinari mercat francès per aconseguir mangues, animes, llibres, art i altres coses de la cultura japonesa que no es troben enlloc més i també a uns preus increïbles.

La varietat del mercat francès

Botiga de manga anime i altres a París

En el cas de l’anime la diferència amb casa nostra és abismal, aquí hi ha 3 editorials d’anime: Selecta Visión, Jonu Media i Coalise Estudio de les quals la primera controla gairebé tot el mercat. En canvi a França tenim 12 cases editorials només pel que fa a anime físic i 6 serveis streaming especialitzats. Pel que fa a les editorials manga estem igualats quan a nombre, tots dos països rondem les 20-24 editorials. Però sent justos moltes de les marques espanyoles acaben de començar i tenen menys de 5 obres a les espatlles i d’altres només són petites col·leccions d’editorials de literatura, res a veure amb el que trobem a l’altra banda dels Pirineus. Una editorial és més que una simple empresa que ven llibres o pel·lícules, normalment cada casa té un enfocament diferent i per tant aposta per un tipus d’obres o unes altres. En literatura per exemple hi ha editorials especialitzades en literatura japonesa (Satori), en literatura gòtica (Valdemar), en literatura independent (El periscopi, Les hores, Males herbes…) És a dir que tenir més editorials significa tenir més enfocaments i això també implica que ens arriba molta més varietat d’obres i propostes a les llibreries. Per tant a França en matèria d’anime podem trobar obres que aquí és totalment impensable que es llicenciïn perquè no encaixen amb les línies editorials o perquè són obres trencadores o independents. Per exemple a França podem trobar obres com Baccano, Haibane Renmei, Speed Grapher, Welcome to NHK o Subete fa F ni naru. No només les petites editores aposten per contingut independent, sinó que també ho fan gegants com Kazé que ha apostat per obres com Youth Literature (una adaptació a l’anime de grans obres de la literatura japonesa), Kara no Kyoukai (les filosòfiques pel·lícules d’Ei Aoki) o clàssics com Nana; tot això sense descuidar obres conegudes com Detectiu Conan o Kobayashi-San. La llacuna que tenim a Espanya va més enllà de les obres de culte, en alguns casos afecta a gèneres sencers com el Shôjo. A l’altra banda de la frontera el gènere femení per excel·lència s’edita habitualment amb obres com Nana, Fruits Basket 2019, Kimi ni Todoke, KareKano, Bokura Ga Ita… En definitiva hi ha una varietat d’obres que aquí no podem ni somiar. Pel que fa al manga malgrat que estem més igualats, París segueix tenint avantatges, per exemple aquí és relativament poc habitual que arribin mangues dels quals no hi ha anime anunciat, mentre que a França és més habitual. També que hi ha determinats gèneres com el manga històric o determinats sectors del manga independent que arriben amb més facilitat a l’altra banda dels Pirineus. Hi ha moltes obres editades allà que aquí no s’editen, que passi el mateix al revés és més difícil.

Une question d’argent

Però bé, deixem-nos de collonades, ha arribat l’hora de parlar del tema central l’argent, la pasta, el fuking Money que diria la Rosalia. I és que les polítiques de preus de les editorials a ambdós costats de la frontera no podrien ser més diferents. A Espanya les principals editorials d’anime (i molt especialment qui tots ja sabem) han optat per imitar en mesura del possible el funcionament del mercat japonès. Aquest últim tendeix a dividir les temporades de les sèries en entregues a mesura que van sortint i ho fan a preus molt elevats. Això passa perquè la principal font de finançament per a molts animes és precisament la venda dels Blu-Ray per entregues. Mantenir el format japonès a l’hora d’editar a l’exterior té certament un component romàntic, però genera 2 problemes importants: la fragmentació de les sèries i uns preus desmesurats. La qüestió és que al Japó amb el finançament dels estudis d’animació té un cert sentit anar editant per fascicles. Ara bé, quan les obres estan acabades resulta una mica estrany, voluminós i poc pràctic editar per fascicles. I a Espanya no només han imitat el format japonès sinó també fins a un cert punt els preus. Tot i que segueix sent molt més car al Japó, aquí no és estrany veure sèries o fins i tot parts de sèries que surten a la venda a preus de 65€ o fins i tot 70€. Tenint en compte que els salaris comuns aquí són de 1300-1500 € al mes, mentre que al Japó ronden els 3900 € al mes, dóna la sensació que seguir les polítiques de mercat nipones aquí, va contra el sentit comú. Evidentment no sóc editor i per tant no conec en profunditat els costos i les entranyes de l’edició de sèries, ara bé això no implica que no pugui criticar determinades pràctiques que evidentment són tèrboles.

A l’altre costat de la frontera el mercat de l’anime està molt més consolidat i el fet que hi hagi més de 12 cases editorials competint evita pràctiques abusives o monopolistiques com les que hem vist aquí. A França opten per un model diferent, tenen tres tipus d’edicions en Blu Ray i DvD i en general no divideixen mai per entregues sinó que intenten condensar el màxim de capítols en un sol pac. Així doncs sèries que aquí han sortit dividides en fascicles com Mahoutsukai no Yome o Steins; Gate, a l’altre costat de la frontera surten en un sol pac. A més a més els francesos han desenvolupat tipus d’edicions pròpies que es poden dividir en: L’édition Gold, L’édition Saphir i L’édition coffret A4. Les éditions Gold són sèries o pel·lícules en DvD que tenen un pac de tapa dura amb un format daurat i negre molt cuidat, que inclou tota una sèrie o una temporada sencera amb alguns extres. Aquests pacs solen ser molt barats, podent-los trobar en molts casos a preus de 5€, 10€, 15€, 20€ o 25€ res a veure amb els 36€ que costa aquí un fascicle bàsic i pelat en DvD. Les éditions Saphir són edicions en Blu Ray amb tapa dura i digipack que consten de la sèrie en alta definició, un llibret de la sèrie, algun extra i solen incloure tota una sèrie/temporada. El preu de les éditions Saphir i Blu-Ray en general és molt més baix que el de les seves homòlogues espanyoles. Un bon exemple d’això és The ancient magus Bride que a Espanya va sortir a la venda en 2 pacs a un preu de 65€ cada un, mentre que a França ho va fer en un sol pac que tenia el mateix format i característiques que l’espanyol a un preu de 60€ i al cap d’uns mesos va baixar fins als 45€. És a dir que el mateix a Barcelona val 130€ i a Perpinyà entre 60€ i 45€. Això és la tònica general de preus, ara bé hi ha casos més escandalosos com el de Steins; Gate que aquí amb la pel·lícula va sortir a la venda en tres pacs amb un preu total de 165€, actualment en val 100€! Mentrestant a França surt a la venda en un sol pac A4 molt més complet que el d’aquí a un preu de 79€ i actualment es ven a 30€-40€. No és només això sinó que moltes edicions col·leccionistes en Blu-Ray surten a la venda a França a un preu de 45€- 55€ i ràpidament baixen fins als 36€, algunes (com Fruits Basket 2019 o Violet Evergarden) surten directament a un preu 39€ i 46€ respectivament, lluny dels 65/70€ amb els que surten les sèries a Espanya. Amb descomptes es poden comprar sèries molt barates, hi ha clàssics de 25 o 30 capítols amb grans éditions Gold o Saphir que es venen per 10€, 15€, 19€ i en alguns casos fins i tot a 5€. En el cas de sèries llargues també es fan preus especials com és el cas de Monogatari (Editada per Dybex) que surt a un preu de 15€ la temporada de la col·lecció Blu-Ray i es ven sencera a 99€. 

Conclusions

En definitiva podríem dir que el mercat francès ens obre la porta a molts continguts de manga, d’anime i de literatura que aquí no tenim disponibles. La consolidació de les editorials ha permès que hi hagi una gran varietat d’enfocaments sobre la cultura japonesa i és gràcies a això que arriben obres clàssiques, noves o trencadores que aquí mai podrien arribar. També és precisament aquesta consolidació del mercat editorial el que ha permès que hi hagi una competència igualitària entre empreses i d’aquesta manera es fan impossibles els preus abusius i les pràctiques monopolístiques. Això a la vegada repercuteix en uns preus molt més baixos que beneficien el consumidor. També la comparació amb la política de preus de França és un mirall que ens mostra que les polítiques de preus a Espanya són una mica estranyes o tèrboles i com a consumidors n’hauríem de ser conscients. Per tant seria bo treure’ns de sobre uns quants prejudicis, aprendre a llegir el francès i gaudir dels avantatges de la cultura nipona al país de la baguette i la révolution. 

Made in Abyss o la Crueltat de l’aventura

El disc ratllat per les mil cares

La ficció va plena d’aventures èpiques i viatges de l’heroi on joves valents es llencen a emocionants aventures per canviar el destí. És una fórmula repetida milers de vegades, tantes que fins i tot l’escriptor Joseph Campbell va poder dissenyar un esquema narratiu que mostrava l’estructura de totes les històries d’aquest tipus. L’escriptor va explicar com funcionava l’aventura amb totes les seves fases i el que resulta sorprenent és que el seu esquema serveix tant per explicar l’Odissea com Star Wars. La cultura popular actual es fonamenta en aquests esquemes narratius, només cal veure les obres que han marcat la meva generació: El Senyor dels Anells, Harry Potter, One Piece, Joc de Trons, Star Wars…

Pràcticament totes són viatges de l’heroi que segueixen els patrons campbellians i tot això està molt bé, però després d’utilitzar els mateixos esquemes i tòpics una vegada i una altra el gènere mostra signes evidents de fatiga. El problema de la major part d’aquestes històries és que idealitzen el viatge, fent que les parts menys nobles o fins i tot més realistes en quedin al marge. Només cal veure El Senyor dels Anells per comprovar-ho, no hi ha grisos, els bons tenen raó, els dolents no i encara que hi hagi el dubte d’abandonar l’aventura ningú es qüestiona, per exemple si acabar amb els milions d’ànimes que serveixen l’anell és lícit. Ara bé, què passaria si tractéssim de manera realista un viatge fins a la fi del món? Si mostréssim els dubtes i les ansietats d’aquells qui emprenen un viatge de no retorn? Si poséssim persones “reals” davant bèsties infinitament més poderoses que elles? La resposta a aquestes preguntes és Made in Abyss.

Desafiar l’abisme, un viatge de no retorn

“Fa 1900 anys, es va descobrir un pou enorme en una illa remota al sud-est de Beoluska. Amb un diàmetre de més de 1000 metres i una profunditat encara desconeguda, va captivar la gent. Increïbles i perilloses criatures, misterioses relíquies més enllà de la comprensió cridaven als aventurers, el que va donar lloc a una ciutat. Durant molt temps i a causa de l’esperit de cerca del desconegut i les llegendes que emanen del seu interior, l’últim racó del món sense explorar s’ha empassat molta gent. Se l’anomena Abisme.”

Made in Abyss comença amb la història de la Riko una nena que viu a l’orfenat Belchelo i que somia ser una de les grans exploradores de l’abisme. La seva mare n’era una i la institució que l’acull cuida als fills orfes dels exploradors perquè puguin continuar amb el llegat familiar. En una de les exploracions a poca profunditat la Riko troba en Reg, un robot amb forma de nen humà que té emocions complexes. Es fan amics i comencen els seus camins a l’orfenat com a aprenents d’exploradors passant els dies amb la comunitat i somiant amb les capes de l’abisme. Tot segueix igual fins que un dia arriba a la superfície una carta de la mare de la Riko. El missatge que conté és simple: “T’estaré esperant al fons del món”, simple és també la decisió de la protagonista, preparar-se per anar a buscar a la seva mare. De seguida queda clar, però que això no és un viatge d’aventures i amistat, baixar al fons de l’Abisme és un viatge de no retorn i això és així per la perversa naturalesa del fons del món. L’Abisme es divideix en capes, cada una de les quals forma un ecosistema en el qual l’esser humà està en els escalons més baixos de la cadena alimentària.

Per si no n’hi hagués prou existeix un fenomen anomenat maledicció de l’Abisme que provoca una gran tensió al cos cada vegada que s’ascendeix, quan més profunda és la capa, més durs són els efectes de la maledicció. El retorn de primera capa se salda amb lleus nàusees i marejos però més enllà de la sisena capa retrocedir suposa la pèrdua de la humanitat o la mort. Els protagonistes saben perfectament que el retorn és pràcticament impossible i no confien en cap gir inesperat dels coneixements que canviï aquesta realitat. Això ho veiem quan la Riko discuteix amb un company abans de marxar, a la majoria d’històries d’aventures això es deixaria sense resoldre per arreglar-ho amb el retorn final.

En canvi el comiat a Made in Abyss acaba amb un instantani “-Et perdono! – Tot i les coses terribles que vaig dir-te? –Vull que ens reconciliem. És possible que no ens tornem a veure.” Això deixa clar que Made in Abyss no és una aventura convencional, és la travessa de dos nens insignificants en un entorn on són a l’escaló més baix de la cadena alimentària. Malgrat la por i l’ansietat i la tristor que suposa deixar enrere tot allò que estimen, a la Riko i en Reg els pot la curiositat de saber què hi ha al fons encara que això els costi la vida.

La cruel bellesa de la naturalesa

En el fons d’aquest món hi ha incomptables tragèdies que proporcionen l’adob necessari perquè les flors puguin florir, però no és una cosa que puguis saber a menys que hi estiguis directament implicat. Simplement et sentiràs atret per l’enlluernadora bellesa i seguiràs endavant trepitjant fermament el sòl sota els teus peus. Però amb tota seguretat la teva tragèdia es convertirà en adob que farà néixer noves flors.”

Els paisatges de Made in Abyss són preciosos, la bellesa de l’abisme i la seva naturalesa és astorant i a la vegada molt cruel. Aquest enorme sistema de coves amaga els més complexos ecosistemes, cada capa té els seus en funció de les seves característiques. És quelcom que pots veure perfectament sense que t’ho expliquin, per exemple en el capítol “La Gran falla” els protagonistes es troben amb una paret vertical de quatre quilòmetres que han de baixar a través d’un sistema de petits túnels on troben un ecosistema en funcionament. La base d’aquest sistema són els neritantans uns animalons que s’alimenten de les poques plantes de la zona. Els amakagame s’alimenten d’ells camuflant les seves boques als túnels i desprenent l’olor de les plantes que mengen els neritantans per atreure’ls i desfer-los al seu estómac. A dalt de la piràmide alimentària de la Gran Falla hi ha els madokajaks uns grans éssers voladors que cacen tot allò que treu el cap pels túnels. És bell i l’exploració és emocionant i divertida, però el fet que els protagonistes estiguin prop dels neritantans en la jerarquia natural els obliga a pensar bé qualsevol moviment, ja que un pas en fals pot ser fatal. El fet que la construcció del món estigui treballada fins a uns extrems tan absurds fa que tot flueixi de manera natural i que el pes de portar una vida de supervivència sigui més present que en qualsevol obra d’aquest estil. Orientar l’aventura d’aquesta manera posa a l’espectador en el seu lloc, ja que no veu superhomes enfrontant-se al seu destí amb un poder increïble, sinó simplement uns nens intentant sobreviure al fons del món. Que els protagonistes són dèbils es fa evident per si sol, quan s’ensenya l’entorn la càmera sempre s’allunya mostrant els protagonistes minúsculs a l’immens abisme. Al llarg de l’obra els protagonistes prenen mal, cauen, tenen por i es recuperen lentament… No són herois, són persones i això fa que l’aventura sigui més emocionant i humana.

Dependre l’un de l’altre l’única manera de sobreviure

La lliçó més important que aprenen la Riko i en Reg és que per separat no poden sobreviure a l’abisme. En Reg és molt fort físicament, té armes poderoses, molta velocitat i una resistència increïble; però no sap orientar-se, ni cuinar, ni distingir plantes verinoses i sobretot no sap actuar per si mateix. La Riko és tot el contrari: forta de ment, intrèpida, llesta, té uns coneixements amplíssims sobre l’abisme i una astúcia que li permet obrir-se pas en un entorn extrem; però físicament és dèbil, sense en Reg seria morta des del segon dia. Els dos aprenen a dependre de l’altre en funció de les seves debilitats i fortaleses i és molt bonic veure aquest procés. Fer-se companyia i conviure estretament per superar junts els reptes que els planteja la capritxosa naturalesa de l’abisme, d’això va Made in Abyss. L’ajuda mútua és el factor que permet als protagonistes i de fet, a tots els personatges tirar endavant en aquest món de bells colors i afilades arestes. El missatge que transmet la sèrie en aquest sentit és molt bonic (i molt japonès) no podem fer-ho tot sols, hem de dependre els uns dels altres. En aquest sentit crec que els nostres protagonistes no poden estar més lluny de l’heroi campbellià i crec que això fa especial a Made in Abyss. És més cruel, més natural, més dèbil, més humana… És per això que molts la considerem una obra mestra.

Uns valors de producció fora d’òrbita

N’hi ha prou amb els primers dos minuts de la sèrie per adonar-se que la qualitat de l’animació, els fons artístics, el color, la música i la interpretació són extraordinaris. El director explica durant unes entrevistes fetes per l’edició Blu-Ray que l’equip es va prendre molt seriosament el projecte, li tenien moltes ganes perquè era una aventura radicalment diferent. Tal era la qualitat de l’animació que el mateix director es va sorprendre quan va veure els fons del primer capítol, ho explica en aquest fragment de l’entrevista: “A mi també em va sorprendre la qualitat. El director artístic Matsuyama fou l’encarregat de dibuixar la ciutat. Quan em va mostrar els primers dibuixos acabats, vaig preguntar-li sense voler si pensava dibuixar tots els fons amb el mateix nivell de qualitat.” No són només els fons, l’animació també és increïblement fluida i orgànica cosa que et submergeix en el món de l’abisme d’una manera especial. La banda sonora creada a Viena pel compositor australià Kevin Penkin també va desenvolupar-se d’una manera poc convencional. No només van compondre més de dues hores de banda sonora per a la sèrie utilitzant una orquestra sencera, sinó que van gravar en un pavelló enorme en el qual l’orquestra ocupava una mínima part, així aconseguien la sensació que estaven tocant en una cova enorme com l’abisme. La dedicació de les actrius de veu és impressionant, val la pena escoltar la versió japonesa per l’expressió tan realista que donen a les emocions. En definitiva l’equip es va bolcar per crear una obra mestra que rebenta els tòtems de l’aventura clàssica i el resultat és meravellós.

Per acabar m’agradaria dir que si voleu gaudir d’aquesta meravella, ho podeu fer a través de Netflix o de la magnífica edició física que ha fet Selecta Visión. No us deixeu enganyar pels dissenys “cuquis” dels personatges, és emocionant i divertida però té molta mala llet. No us la perdeu.