3-Gatsu no Lion Una Carícia a l’ànima

Clek! Un so sec és absorbit pels aspres tatamis de l’habitació, és el so d’una peça de Shogi impactant enèrgicament sobre el taulell. En el punt d’origen del so dos jugadors observen el taulell amb concentració, emoció i un punt de violència a la mirada, un univers de 81 caselles resta obert als seus ulls. Les peces es mouen amb agilitat i les mans denoten sense subtilesa els tics dels jugadors, però qui hi ha rere aquests dits que rasquen la barbeta i el costat dret del coll amb insistència? Què estan pensant aquests dos? Quines vides hi ha rere aquests ulls que analitzen el taulell de joc com un general observa el camp de batalla? Ara deixem aquesta escena, agafem aire i fem un pas enrere per parlar d’aquests obsessos del taulell… Un d’ells és el protagonista de la sèrie en Rei Kiriyama, un noi solitari de 17 anys que, amb la seva mirada tranquil·la i solitària mou una peça darrere l’altra en un taulell de Shogi, un joc de taula japonès que comparteix molts aspectes amb els escacs, però amb elements que li afegeixen complexitat. Si això fos una sèrie estatunidenca com Gambit de Dama, la història deixaria que l’espectador acompanyes a aquest noi fins a vèncer el millor del món en una partida èpica. Per sort la ploma suau de Chica Umino decideix entintar coses més interessants com les històries, inseguretats i obsessions d’en Kiriyama i d’aquells qui creuen mirades al taulell. Sangatsu no lion (3月のライオン) és una obra intimista que ens permet fer el tafaner, no només en les vides sinó sobretot en les ments dels seus protagonistes. Fins aquí podríem pensar que la sèrie és un simple “Slice of Life” que ens mostra el dia a dia dels seus protagonistes sense gaires pretensions, suposo que a l’autora això li devia resultar avorrit perquè va decidir hissar la vela per navegar mar endins en les tempestuoses aigües de la psicologia dels seus personatges. I va arribar molt lluny, en aquell punt mar endins en el qual els navegants parlen de terra ferma com un concepte abstracte. Al llarg d’aquests viatges l’autora anirà explorant els mars que hi ha rere la mirada dels nostres protagonistes, però també decidirà endinsar-se en mirades de personatges que simplement passaven per allà, com quan a One Piece els protagonistes decideixen explorar petites illes enmig del no-res, per acabar descobrint els fascinants conflictes de la gent que hi viu. Un noi solitari que vol sentir l’escalf d’una família i ser capaç de relacionar-se amb els altres, una noia que decideix plantar-li cara a la classe que li fa bullying a una amiga, un vell jugador de shogi que vol jugar fins a l’últim alè ofegat per les esperances dels qui s’han quedat enrere, una família formada per coneguts que s’acaben ajudant com una família de sang, o una família de sang que ha deixat que l’odi faci casa seva irrespirable. Aquestes són les coses que dibuixa Chica Umino en el seu manga i que l’estudi SHAFT ha captat de meravella en la seva adaptació animada.

Uchi

Sangatsu no lion construeix el seu món al voltant d’un contrast molt marcat entre el que els japonesos anomenen “uchi” i “soto” (casa i exterior, literalment). Explicar aquest concepte i les seves implicacions culturals i socials seria més llarg que escriure el nou testament i hi ha milers de persones que us ho poden explicar millor que jo. Amb la idea que vull que us quedeu és que al Japó hi ha unes diferències molt marcades quan un parla del seu cercle més proper (uchi) i el “món exterior” (soto). Això aplica a tots els àmbits, els teus companys de feina són un “uchi” i la gent de les altres empreses un “soto” per exemple i això es tradueix en maneres de parlar diferents quan estàs en “uchi” o en “soto.” El tema central de l’obra són les relacions personals que estableixen els protagonistes en aquest entorn de confiança, el seu “uchi”. Aquest és un lloc càlid arraulit al voltant del menjador d’una casa de fusta una mica vella, que guspireja de tant en tant en el reflex del riu que hi passa pel costat. En aquest lloc un grup de personatges agrupats pel capritx del fil vermell del destí gaudeixen somrient de menjar casolà i la mútua companya, parlem-ne una mica d’aquest lloc i dels nostres protagonistes. A un costat de la taula s’asseu en Rei Kiriyama, un noi orfe de 17 anys que a la seva edat ja és jugador professional de shogi, és introvertit, amable, intel·ligent i un desastre a l’hora de relacionar-se amb la gent. (Em sona d’alguna cosa aquesta manera de ser.) Des de la mort dels seus pares, en Rei va fer una travessa pel desert fins a trobar un nou “uchi”, un refugi que trobarà de manera inesperada a casa d’unes veïnes. Una d’aquestes veïnes s’asseu a l’altre costat de la taula, la Hina una noia de l’edat d’en Rei de caràcter decidit i extravertit, que amaga moltes més capes de les que aparenta.  L’Akari, la germana gran, pul·lula per l’estança mostrant unes espatlles que han hagut de suportar el pes d’una família quan encara no estaven preparades. Qui completa el quadre és l’avi en Someji que regenta amb orgull d’ofici una pastisseria tradicional al barri. Aquests personatges han tingut i encara tenen unes vides complicades amb ferides emocionals que no han cicatritzat i un “soto” de vegades hostil. És en aquest menjador, on compartint el sopar construeixen un lloc càlid i agradable on poden ser qui realment són i poden deixar-se caure sabent que els altres els agafaran. Entre les converses que floten sobre els tatamis de la casa, els petits gestos a la taula i els plats de l’Akari descobrim les històries, les inseguretats, les pors, les passions, fortaleses i debilitats d’aquests personatges. El refugi que creen al voltant d’aquell menjador els dóna vida i forces per tirar endavant i per intentar canviar qui són i les seves vides. És aquest entorn lluminós i càlid el que permet l’evolució dels seus personatges i és la seva relació el que els permet enfrontar-se a les tempestes del món exterior. Aquest ambient fa que aquesta sigui una de les sèries més amables i més fàcils de gaudir malgrat la duresa d’alguns dels temes que planteja. Uns temes durs que els trobem sempre en aquest “soto”, en l’exterior d’aquest cercle sense el qual els protagonistes difícilment podrien enfrontar-se a les adversitats de la vida.

Soto

El més important a l’hora de narrar no és la història què expliques sinó com l’expliques, aquesta és una màxima que tan Chica Umino com l’estudi d’animació SHAFT s’han gravat a foc a l’hora de crear aquesta obra. Els temes de Sangatsu no Lion són tan quotidians com la vida mateixa i, tanmateix, aconsegueix anar molt més lluny que majoria d’obres del medi. Aquesta sèrie tracta el dia a dia d’uns jugadors professionals de shogi, uns nois i noies d’institut normals, una família que viu d’una pastisseria i els conflictes que sorgeixen amb el seu entorn i altres personatges. Superficialment, aquesta sèrie podria semblar perfectament una telenovel·la, però no ho és. La seva gran força narrativa s’assenta sobre dos pilars, aprofundir en els conflictes psicològics dels personatges i expressar-los a través del manga i l’animació. Sense entrar en espòilers la sèrie ens presenta de manera molt profunda uns temes que ens són totalment quotidians. Un exemple d’això és aquesta espècie de vals estrany que balla en Rei amb la seva germana en el qual intercala compassos d’odi amb compassos d’amor i redempció. De fet, l’arc de personatge d’en Rei és la història de com aprèn a relacionar-se amb els altres, per una banda, i com afronta la relació tòxica amb la seva família per una altra. O un arc de la segona temporada en el qual una de les protagonistes es veurà presonera d’una situació de bullying i que constitueix de lluny la millor representació d’aquest tema que he vist mai a la ficció. Tots els personatges, fins i tot els més secundaris, s’enfronten a les seves circumstàncies personals quan surten del seu cercle, del seu “uchi”. Chica Umino és una narradora tafanera que decideix graduar-se les ulleres per veure les coses des de la mirada dels seus personatges. Simplement, escolta els seus pensaments i posa la ploma al seu servei per representar-los tal com són. La comunicació d’aquestes circumstàncies vitals “exteriors” amb el cercle més proper, “l’uchi” és el motor narratiu de la sèrie i el motor vital d’uns personatges amb els quals l’espectador descobrirà facetes de la seva mateixa ment.

L’art de dibuixar la ment

Chica Umino no és qualsevol autora, a més d’escriure bé sap construir una sòlida simbologia visual que li permet expressar la profunditat de la psicologia dels personatges. En el mitjà audiovisual (sigui l’anime, el cinema, el videojoc…) hi ha una norma que acostuma a determinar la qualitat d’una obra “Mostra, No Expliquis”. La sobreexplicació en una obra audiovisual acostuma a derivar en una narrativa que tracta a l’espectador d’imbècil en alguns casos o acaba creant diàlegs ridículs i sense sentit en d’altres (oi que si Nomura?), per això és tan important una narrativa visual sòlida. Un exemple de com l’autora aconsegueix això (sense entrar en espòilers) és quan un jugador de shogi molt vell s’enfronta a una partida difícil i veiem el que l’empeny a continuar endavant. Durant molts anys el jugador havia anat avançant en el món del shogi, un món competitiu en el qual molts dels seus companys anaven caient pel camí. Tots ells dipositaven els seus somnis i esperances en ell, Umino representa això amb el vell caminant per una platja infinita i cada persona li diposita els somnis és com una vena que cobreix el seu cos. Al final, el cos del vell queda completament cobert per les venes que gairebé li fan impossible veure-hi i avançar. La manera de representar els sentiments de Sangatsu no lion és brillant, gràfica i absolutament visceral. L’adaptació animada que ens brinda l’estudi SHAFT (Monogatari Series, Arakawa Under the Bridge, Ef: A Tale of mermories) amplifica l’efecte del manga. La paleta de colors entre pastel i aquarel·la i l’estil artesanal que destil·la l’animació són perfectes per recrear l’ambient càlid de les vetllades a la casa dels nostres protagonistes. L’estil d’animació extrem de SHAFT capaç de canviar d’estil en qualsevol moment i d’utilitzar metàfores visuals d’allò més inversemblants, va com l’anell al dit a la narrativa d’Umino. El traç de l’animació emula un estil artesanal amb la intenció de donar-li aquesta proximitat als personatges i als seus pensaments. L’ús de les animacions de l’aigua del riu transformant-se per representar l’estat anímic dels personatges amb soroll eixordador del vent de fons és genial. La fluïdesa de l’animació dels personatges contrasta sovint amb la simplicitat dels fons que de vegades semblen aquarel·les i en d’altres gairebé fotografies. Tota aquesta versatilitat només la pot oferir l’animació, un medi que no es veu limitat per les fronteres de la realitat i que amb obres com aquesta demostra que és el millor a l’hora d’explorar la ment humana. Si en teniu oportunitat mireu o llegiu 3-gatsu no Lion, el manga està editat al nostre país per ECC Ediciones i ja compta amb 16 volums sota el títol “El Leon de Marzo”. I si us ha agradat aquest article en teniu 28 més i podeu compartir-lo a xarxes socials i seguir-nos i bla, bla, bla…

Fate/Grand Order i la Fàbrica de Waifus: Parlem de la sexualització de la dona a l’anime

Al darrer mes de l’any passat li vaig dedicar un article extens a la catedral audiovisual i narrativa que constitueix la franquícia de Fate i Type-Moon, que tot sigui dit és la meva preferida. Però una llum és tan gran com l’ombra que projecta i d’això no se n’escapen ni les obres més estimades pel públic. Avui vull aprofitar el cas de Fate/Grand Order per parlar d’un problema més extens que afecta tota l’animació japonesa i pel títol suposo que ja heu deduït que estic parlant de la sexualització de la dona a l’anime. Però anem a pams i comencem pel cas concret de Fate/Grand Order.

El camí a la fàbrica de Waifus

A l’article de desembre (que recomano llegir-vos) explicava com Kinoko Nasu i Takeshi Takeguchi van crear un univers narratiu i audiovisual que engloba desenes de sèries, mangues, pel·lícules i videojocs en el qual s’expliquen diverses històries. Els dos artistes van aconseguir elevar el gènere de la fantasia urbana a una nova categoria narrativa i artística mentre convertien la seva empresa, Type-Moon, en un monstre creatiu i econòmic de proporcions descomunals. Els personatges creats per Nasu i Takeguchi van assolir una gran popularitat al Japó i a l’estranger i les vendes dels seus videojocs, novel·les, mangues i sèries es comptaven per milions. Actualment Type-Moon és una de les empreses més grans de tota la indústria i això implica que sovint l’art i l’ètica passen a un segon pla rere els beneficis econòmics. Els dissenys dels personatges de Takeguchi van fascinar a l’audiència, per una banda perquè eren molt característics i per l’altra perquè eren personatges físicament molt atractius. Això va cridar l’atenció d’alguns fans que tenien la ploma ben entrenada i ganes de veure follar als seus personatges preferits. Així que les webs de manga eròtic es van anar omplint de mangues dels personatges de Fate, res que no passi amb qualsevol altre anime o manga popular, la diferència amb els altres radicava en l’escala. A cada nova sèrie pel·lícula o novel·la que treia la franquícia les paròdies de manga eròtic es multiplicaven a una escala molt superior de la de les altres sèries. Sembla doncs que els dissenys de Takeguchi van cridar l’atenció dels fans d’una forma que potser no s’hauria esperat, ara bé això per se no té res de problemàtic. El sexe és alegria i és normal que els personatges de les sèries i pel·lícules que mirem ens cridin l’atenció en altres sentits i que els fans vulguin tractar els aspectes de la sexualitat que sovint queden amagats a la pantalla gran i a la petita. El problema va arribar quan alguns directius de Type-Moon van decidir explotar tot això comercialment i van crear aquest monstre anomenat Fate/Grand Order.

Fate/Grand Order i la comercialització de “Gominoles sexuals”

El cas és que alguns directius de Type-Moon van voler capitalitzar el contingut eròtic que s’havia creat espontàniament al voltant de la franquícia. Si hagués de resumir els seus pensaments en una frase, segurament s’assemblarien a això: “Si volen personatges atractius amb els quals tenir fantasies sexuals els hi vendrem.” Amb aquesta idea al cap el 30 de juliol de 2015 Type-Moon treu al mercat Fate/Grand Order un nou joc de mòbil que se suposa que explicaria la història d’una de les grans famílies de la màgia dins el seu univers narratiu. La història venia a ser un recorregut per totes les obres de la franquícia en la qual personatges de totes les èpoques i llocs es reuneixen per evitar el col·lapse del temps. Bé… Almenys aquesta era la teoria, a la pràctica el joc és una pedrera de personatges col·leccionables que vas obtenint a mesura que avances en la història i aconsegueixes punts, dit d’una altra manera era un joc per col·leccionar waifus i husbandos.

En aquest punt vull parar un moment per definir els conceptes de “waifu” i “husbando” per la gent que sigueu nous a la comunitat o pels qui formant part d’aquesta passeu olímpicament de modes i debats. “Waifu” és una japonització de la paraula anglesa “Wife” literalment muller, mentre que “Husbando” és una japonització de la paraula anglesa “Husband” literalment marit. Aquests dos conceptes s’utilitzen per parlar de personatges de ficció de l’anime o el manga que t’atrauen romànticament, sexualment o les dues coses alhora. Si ens ho mirem sense prejudicis no és una cosa tan estranya, qui no s’ha sentit mai atret per un personatge d’un llibre, una pel·lícula o un de creat per la seva imaginació, en el fons és una espècie d’amor platònic de l’era digital.

Tornant al cas que ens ocupa, Fate/Grand Order va convertir la seva història en una excusa per vendre personatges col·leccionables que es dissenyaven clarament per satisfer les fantasies del públic. Noies sexis de tota mena que vesteixen i actuen de manera provocativa i sexual es van convertir en el reclam comercial del joc, el qual va veure com els seus beneficis es comptaven per desenes de milions. L’estratègia els va funcionar la mar de bé i amb el cos de la dona com a reclam comercial els directius de Type-Moon es van omplir les butxaques amb xifres tan grans que ja no sabien ni pronunciar. El cas és que això també es va traduir en una resposta per part de la comunitat quan els artistes de manga eròtic van començar a publicar mangues porno de la franquícia fins que les plomes els treien fum. A les webs de manga eròtic en només dos anys els mangues de Fate/Grand Order es comptaven per milers. Els artistes de manga eròtic i la franquícia de Fate/Grand Order es van retroalimentar i les dues parts van aconseguir beneficis estratosfèrics a costa de vendre el cos de la dona com un objecte. Ara bé, en les últimes dècades la situació de la dona a bona part del món i particularment al Japó ha canviat molt, però això no va fer que l’empresa reconsiderés el seu negoci, ben al contrari. Els canvis socials i de perspectiva respecte de la dona van fer que els directius del joc comencessin a considerar les dones com a client potencial de manera que en les últimes versions també han afegit molts personatges masculins amb la mateixa fórmula de vendre’ls com “gominoles sexuals” tot i que com a bona societat patriarcal que és el Japó, el que es comercialitza més és el cos de la dona.

Què va ser primer la comunitat o la franquícia?

Pàgina d’un dels milers de paròdies eròtiques de Fate/Grand Order

El cas particular de Fate/Grand Order és un exemple de com funcionen moltes coses dins de la indústria de l’anime, però també a casa nostra. Podríem recordar per exemple, les desenes de vegades que el cinema espanyol ha utilitzat el cos de la dona com un reclam de taquilla i tot plegat em fa pensar en la nostra responsabilitat com a consumidors. És cert que és l’empresa la que ha comercialitzat el cos de la dona (i posteriorment de l’home) amb aquest joc de mòbils, tanmateix també ho és que si ha tingut tant d’èxit és perquè milions de persones de tot el món han comprat i usat el joc. És igualment cert que els directius econòmics de Type-Moon van impulsar la creació d’aquesta fàbrica de Waifus perquè la comunitat ja comprava i llegia a centenars els mangues porno basats en la franquícia. Arribats aquí em pregunto fins a quin punt els consumidors som responsables de tot això. El més fàcil és dir que els responsables són els empresaris de Type-Moon, però hi ha una veritat profunda en aquella dita castellana que diu que “El más poderoso cavallero es Don Dinero.” I és que si aquesta maquinària s’ha convertit en el videojoc més rendible de la història de Sony és perquè milions de persones de tot el món l’han jugat i l’han comprat; i no siguem hipòcrites perquè gairebé la meitat dels clients del joc són occidentals, així que no s’hi val això de fugir d’estudi com fem habitualment. En el món ultraliberal en el qual ens ha tocat viure la cartera dels clients és llei i crec que això vol dir que la nostra responsabilitat com a consumidors és molt gran. Molta gent es queixa que els animes isekai es multipliquen i repeteixen com el pa i els peixos de la Bíblia o que les sèries occidentals se sobreexploten fins a matar l’últim trosset d’art que hi quedava, però si això passa és perquè els consumidors comprem. Si realment volem viure en un món més just pot ser que comencem a fer servir la nostra eina més poderosa que és la cartera per canviar-lo.

Sexe i personatges atractius Sí, vendre gominoles sexuals No

El manga de Tsukihime és un exemple de la mateixa franquícia de com es pot crear una història on els personatges són atractius i el sexe és un element interessant de la trama però sense vendre el cos dels personatges com un actiu comercial.

Sóc del parer que mostrar personatges atractius i utilitzar el sexe, l’erotisme i la sexualitat a la ficció no tan sols no és una cosa dolenta sinó que em sembla una cosa bona, sempre que estigui ben feta. Per exemple Monogatari usa l’erotisme i la tensió sexual constantment a la seva sèrie i és una obra mestra de l’anime i Yosuga no Sora, malgrat la fama i els mems que té, utilitza el sexe com a fil conductor de les relacions dels seus personatges. Aleshores quina és la diferència entre Monogatari series i Fate/Grand Order? La resposta és simple, Monogatari fa servir l’erotisme com un recurs artístic i narratiu dins la seva obra mentre que Fate/Grand Order ven el cos dels seus personatges com un actiu comercial. Estic a favor que es facin mangues eròtics amb els personatges de ficció i la pornografia no m’ha semblat mai una cosa intrínsecament dolenta com defensen alguns. Sempre he sospitat d’aquests discursos pseudoprogressistes que defensen que la censura és la solució a qualsevol problema social i cultural. Ara bé hi ha una diferència entre tenir personatges atractius i incorporar el sexe i la sexualitat com a temes importants a la teva obra i vendre el cos dels teus personatges femenins (i posteriorment també masculins) com a actiu comercial. El missatge que transmet la fàbrica de waifus és que el cos de la dona és un actiu que es compra i es ven, molt allunyat de les reflexions existencials, les relacions personals, construcció de món i personatges que caracteritzen la resta d’obres de la franquícia. Aquest qüestió no només afecta Fate/Grand Order sinó que la idea de vendre el cos dels personatges femenins com un actiu comercial és un problema tan vell com la mateixa indústria de l’entreteniment. A la immensa majoria d’animes eichii i harem com Highschool DxD, Shinmai Maou no Testament i tants altres la història és una mera excusa per passejar tetes i culs a la pantalla i vendre DvDs, figuretes i Daikimakuras. Ara bé, des que la dona representa la meitat del consum de manga i anime també han aparegut els harems inversos, en els quals una protagonista femenina viu rodejada constantment d’homes atractius en posicions sexualment compromeses, en fi el harem de tota la vida però al revés. Francament, crec que com a consumidors hauríem de ser conscients del que comprem i donar suport a obres que utilitzin el sexe i l’erotisme com una part natural de les seves històries i com una forma de relació entre els seus personatges i no com un actiu comercial. Amb la nostra cartera decidim què comprem, per tant, si volem tenim el poder de canviar les coses.

Navegant per l’univers narratiu de Fate/ i Type-Moon: entre mags heroïnes, llegendes i existencialisme

Dinamitant el plantejament, nus i desenllaç

Plantejament, nus i desenllaç, una fórmula d’aparença simple que amaga un laberint al seu cor. Fins fa unes dècades semblava impossible concebre la narració d’una altra manera, es podia alterar la fórmula, retorçar-la o estirar-la fins als confins de la paraula escrita, però seguia sent la mateixa fórmula al cap i a la fi. Com ja sabem (o hauríem de saber), a la dècada dels 60 i 70 un moviment filosòfic anomenat postmodernitat va fer trontollar els fonaments intel·lectuals del món. La postmodernitat va portar molts canvis, alguns de positius com el moviment LGTB, els feminismes o la fi dels relats únics i d’altres de negatius com el descrèdit de la ciència o l’onada de dreta populista que creua occident. Però el que ens interessa ara és que molts escriptors posteriors a aquest moviment van agafar el “Plantejament, nus i desenllaç” i el van fer saltar pels aires de les maneres més salvatges i creatives que us podeu imaginar.

Una d’aquestes maneres va ser la creació d’universos narratius, és a dir conjunts de relats o històries interrelacionades entre si, que poden estar publicades en diversos medis d’expressió artística com el videojoc, l’anime, el cinema i la literatura. Si aquesta explicació us sembla una mica confosa, penseu per exemple en MARVEL o Star Wars que són els universos narratius per antonomàsia amb desenes de pel·lícules, series, llibres, còmics i videojocs que junts construeixen un gran relat. Però això dels universos narratius és realment una cosa tan nova? Doncs no ben bé, si ens ho agafem des d’un punt de vista literari, la mitologia grega està conformada per un conjunt d’històries interrelacionades que formen un gran relat de milers de peces. En escènica doncs, les mitologies del món clàssic poden ser enteses com un univers narratiu explicat en diversos medis d’expressió artística com l’escultura, el relat escrit, el relat oral, l’arquitectura… Podríem dir doncs que els escriptors actuals han agafat conceptes narratius mil·lenaris per adaptar-los al món modern. Avui parlarem de Type-Moon grup encapçalat per l’escriptor Kinoko Nasu i l’il·lustrador Takashi Takeguchi que durant 20 anys han creat un univers narratiu en el manga i l’anime i l’han elevat a la categoria de llegenda.

Mags, heroïnes, llegendes i existencialisme: la peculiar fantasia urbana de Kinoko Nasu

Tràiler de l’anime Fate/Zero

El primer que hem de tenir en compte quan parlem de l’obra de Nasu és que forma part d’un subgènere de la ficció anomenat fantasia urbana, en el qual elements fantàstics o màgics interactuen amb els problemes quotidians del món contemporani, normalment sense el coneixement de la població general. Alguns exemples de bona fantasia urbana són sèries com Jujutsu Kaisen, Fruits Basket, Kobayashi-san chi no maid Dragon i la mateixa Fate. Nasu situa la seva obra principalment al Japó dels anys 90 i 2000 amb algunes excepcions. Ara bé, no us penseu pas que els 90 de Nasu són els nostres 90; amagats entre la societat humana diversos grups que interactuen amb la màgia i allò sobrenatural conviuen i lluiten en secret. Per una banda tenim l’església, que amb els seus exorcistes busca regular el món màgic encara que sigui a sang i acer eliminant-ne els vampirs, bona part dels mags i a tot aquell que disputi el seu poder. Els vampirs per la seva banda dividits entre veritables ancestres i apòstols morts lluiten entre ells i a la vegada combaten l’església mentre reflexionen sobre la naturalesa de la mort. Els mags són la peça més complexa del puzle, viuen escampats per tot el món i estan regits per un sistema de classificació social extremadament rígid. No us penseu que els mags de Type-Moon són els clàssics individus amb túnica i vareta; poden ser estudiants, oficinistes amb gavardina, afables veïns de blocs de pisos, professors d’internats i mil coses més. Tampoc us imagineu els mags íntegres, organitzats i solemnes de Harry Potter, els de Nasu són individus capaços de qualsevol cosa per obtenir el que busquen, sigui el Sant Grial o “l’arrel” un concepte que utilitzen per designar el principi filosòfic amb el qual funciona tot el món. Alguns són íntegres professors, d’altres intenten ser herois de la justícia, d’altres estan disposats al que sigui per poder i respostes; i alguns fins i tot són els més voraços assassins en sèrie. El centre del món màgic és Londres on hi ha la “Torre del rellotge” un indret on es concentren totes les organitzacions màgiques del món i on hi ha les escoles i la “universitat” de la màgia. També és el lloc on les diferents faccions sobrenaturals treuen les urpes per disputar-se el poder. L’altre paratge clau del món de Nasu és la ciutat Japonesa de Fuyuki on cada dècada s’hi disputa la Guerra del Sant Grial, un conflicte en el qual 7 mags s’enfrontaran a mort per aconseguir el desig que concedeix el calze sagrat. Aquest conflicte es realitza amb l’arbitratge de l’església i amb la participació d’esperits heroics, personatges de la història o les llegendes que són convocats per lluitar a Fuyuki. Els qui us animeu a endinsar-vos en aquest univers hi trobareu un món molt original que s’allunya completament de les convencions de la màgia i la fantasia urbana a les quals estem habituats. Fins i tot m’atreviria a dir que s’allunya força d’algunes convencions de l’anime.

Tràiler de la primera pel·lícula de Fate/Stay Night: Heaven’s Feel

Destí/ Estils narratius il·limitats

La raó per la qual Type-Moon s’ha convertit segurament en la franquícia més exitosa de l’anime és la variabilitat de les històries que explica. A la franquícia hi caben aventures amb un punt romàntic com Fate/Stay Night, tragèdies com Fate/Zero, obres existencialistes com Kara no Kyoukai, misteris sobrenaturals com Tsukihime, drames humans com Fate/Stay night: Heaven’s Feel, sèries d’acció com Fate/ Apocrypha i un llarg etc. Si Type-moon pot explicar històries tan diferents sense trontollar, és perquè Kinoko Nasu va seguir la regla de Mamoru Oshii a l’hora de crear les seves històries. T’estaràs preguntant què és la regla de Mamoru Oshi, la veritat és que en vaig parlar bastant a l’article de Higurashi no naku koro ni, però de totes maneres faré un recordatori. La regla de Mamoru Oshii és un principi narratiu segons el qual l’ordre de prioritats a l’hora de crear una història és: 1 el món on es desenvolupa la història, 2 la història que passa en aquest món i 3 els personatges i la seva relació amb el món i la història. En fer recaure el pes sobre el món, Nasu crea un univers on caben històries amb un to i uns objectius molt diferents. Aquesta fórmula narrativa allibera a l’autor de les cadenes dels personatges i li permet prescindir de personatges importants o enfocar-se en temes que els seus protagonistes no li permetrien. En aquest sentit difereix molt de l’Univers Cinematogràfic Marvel on la narrativa recau sobre els personatges i això fa més difícil prescindir-ne o fer històries amb un to o temàtica radicalment diferent. A Marvel no hi tindrien cabuda obres tan dispars com “Les cuinetes de l’Emiya” un anime costumista humorístic i Kara no Kyoukai una sèrie de 10 pel·lícules existencialistes on es reflexiona sobre la psicologia de la mort. L’univers de Type-Moon no és una cosa explícita com ho són els de Marvel o Star Wars, de fet molta gent ha vist pel·lícules i sèries d’aquest univers sense ser conscient que en formen part. Type-Moon estructura un món fictici en el qual es podien explicar molts relats, cada un dels quals explora diferents aspectes del món. Per exemple, Tsukihime se centra en els conflictes entre els vampirs i l’església, però també hi apareixen els ulls de percepció de la mort. Aquests ulls són un dels temes centrals a Kara no Kyoukai i també apareixen a Lord el-Melloi II. A Lord el Melloi s’exploren els draps bruts i els circuits clandestins del món màgic i els ulls són un mitjà per fer-ho, mentre que a Tsukihime aquests ulls són el poder que té el protagonista per lluitar contra vampirs i exorcistes. El fet que les obres de Type-moon siguin completament diferents les unes de les altres i es desenvolupin en un mateix univers produeix un efecte curiós en la narrativa general…

Tràiler de la primera película de Kara no Kyoukai

Com collons es mira/llegeix Fate i l’univers Type-moon?

Totes les sèries, pel·lícules, novel·les o mangues de Type-Moon són autoconclusives, de manera que un es pot veure Fate/Stay Night sense veure la seva preqüela Fate/Zero i de la mateixa manera Fate/Zero és una obra molt completa que es pot veure sense la seva seqüela. Type-Moon NO és un relat amb una continuïtat com Star Wars en el qual comencem amb les guerres clon, continuem amb la lluita entre la rebel·lió i l’imperi i acabem amb la història dels fills. A Type-Moon simplement tenim un món formidable en el qual succeeixen moltes històries diferents i la càmera s’enfoca en una o l’altra. La gràcia de tot plegat és que com més històries de Type-Moon llegeixes més et vas endinsant en el seu món i en va descobrint aspectes nous. Les obres de la franquícia es poden relacionar amb personatges que apareixen recurrentment, com en Waber un personatge de Fate/Zero que esdevé el protagonista de Lord el-Melloi II o les germanes Aozaki que són protagonistes a Kara no Kyoukai i Mahoutsukai no Yoru i apareixen també a Fate/ Stay night: Heaven’s Feel i Tsukihime. I esteu pensant molt bé, però tot això com collons es mira? Doncs la veritat és que no hi ha un ordre específic en el qual es miri/llegeixi Type-Moon, de totes maneres amb la línia principal de Fate sí que hi ha un ordre recomanat. L’univers Type-Moon a diferència del de Marvel no obliga a veure tot el seu contingut, perquè no hi ha un relat continu sinó històries independents. Dit això us dic l’ordre que recomano jo és:

1 Com a punt de partida la sèrie que recomano és Fate/Zero perquè és cronològicament la que va abans. Després de Fate/Zero podeu veure les 3 rutes de Fate/Stay night que parteixen de la mateixa història i els mateixos personatges, però tenen un desenvolupament completament diferent. Per tant després de Fate/Zero podeu veure Fate/Stay night, Fate/Stay night: Unlimited blade Works i Fate/Stay night: Heaven’s Feel. Les 3 són molt diferents, la Stay night clàssica és una aventura amb un punt romàntic, Unlimited Blade Works combina l’aventura i el battle royale i Heaven’s Feel és un drama humà. Després de Fate/Zero també podeu mirar Lord el-Melloi II que és una seqüela en forma de sèrie de misteri que explora a fons el món dels mags. Hi ha algunes sèries de Fate/ que no són de la línia principal i que es poden mirar en l’ordre que vulgueu (des del meu punt de vista no valen la pena) que són Fate/Apocrypha, Fate/Extra, Fate/ Kaleid liner Prisma Illia i Fate/Grand Order. Hi ha moltes obres que funcionen de manera independent dins l’univers Type-Moon i que són fascinants, aquestes les podeu mirar en l’ordre que vulgueu. Una és Tsukihime de la qual recomano que llegiu el manga (10 volums) i no l’anime, ja que l’adaptació animada és molt dolenta. Tsukihime se centra en els vampirs i els ulls de percepció de la mort, és una sèrie de misteri amb punts de terror i aventura. També hi ha les 10 pel·lícules de Kara no Kyoukai que són una meravella audiovisual i narrativa, però adverteixo que són molt filosòfiques i no aptes per a tots els públics. Una altra obra interessant és la novel·la de Mahoutsukai no Yoru que, de manera similar a Lord el-Melloi II explora el món de Nasu a través d’un seguit de casos misteriosos. També hi ha una sèrie d’anime anomenada Canaan que s’acostaria bastant al gènere de les sèries d’espies però amb un toc Nasu. Hi ha algunes obres molt bones que encara no estan ben adaptades al manga i l’anime com DDD, Mahoutsukai no Yoru, Fate/Hollow Ataraxia (la sequel·la de Fate/Stay night) i Kagetsu Thoya (la sequel·la de Tsukihime). A internet trobareu un fotimer d’obres més si busqueu Type-Moon, però la majoria són històries curtes, novel·les que escrivia en Nasu a l’institut, prototips de novel·les, videojocs sense gaire història, paròdies…

La recomanació de la casa

La recomanació de la casa (que subratllo és personal) és que si voleu endinsar-vos a Type-Moon mireu Fate/Zero, les 3 rutes de Fate/ Stay night, Lord el-melloi II, el manga de Tsukihime, les pel·lícules de Kara no Kyoukai, Canaan i si us animeu llegiu la novel·la de Mahoutsukai no Yoru. Hi ha algunes paròdies com “Les cuinetes de l’Emyia” o Carnival Phantasm que són divertidíssimes. Falta també que s’adaptin bé algunes obres molt interessants de Nasu com Decoration Disorder Disconnection (DDD), Mahotsukai no Yoru, Kagetsu Thoya, Fate/ Hollow Ataraxia i alguns relats curts. La resta de la franquícia, des del meu punt de vista, sobra molt i algunes de les obres són realment dolentes i mancades de substància. De fet, de la merda de Type-Moon, la meva franquícia preferida, en parlaré al proper article titulat “Fate/Grand Order i la fàbrica de Waifus.”

Nana Ràbia de Viure, Ràbia d’estimar

“Nana, crec que les coses sempre passen per alguna raó i crec que el nostre destí era trobar-nos. Pots riure si vols…”


L’aire fred es filtra per les comissures de la roba, mentre la neu deixa una dolça gebrada a les finestres del vagó on una noia desorientada busca un lloc on seure. Un tremolor, el tren comença el viatge des d’un poblet del nord del Japó cap a Tòquio. L’arrencada sobtada fa entrebancar la noia, la qual cau sobre un seient; aixecant la vista una noia amb mirada de foc, estètica punk i una bellesa extraordinària sobresalta la tombada viatgera. Les dues es disculpen i a tall de cortesia la punk li ofereix el lloc del costat a la viatgera, aquelles primeres paraules marcaran l’inici d’un viatge que canviarà per sempre a les protagonistes i als espectadors. La densa neu del nord nipó bloqueja les vies i les dues estranyes conversen animadament durant l’aturada. No podrien ser dues noies més diferents: la viatgera una noia alegre, xerrameques, enamoradissa i bleda fins a uns extrems insospitats; la punk una noia amb un caràcter aguerrit, apassionada per la música i de poques paraules. Vet-ho aquí, però, que les dues van descobrir que tenien una cosa en comú: el seu nom, Nana. Aquesta seria només la primera de les moltes coses que les Nana compartirien, les quals conversant en aquell tren aturat, cristal·litzaven la seva relació al mateix ritme que ho feia el gebre de les finestres. En arribar a Tòquio se separen, però el fil vermell del destí les tornarà a connectar uns dies més tard mentre busquen pis, un lloc que acabaran compartint i que es convertirà en el punt de partida d’una nova vida. Per quins camins ens porten les bledes i les punks?

Ràbia d’estimar

“L’amor és una història entre dos éssers humans, si no pots pensar en l’altre, és impossible que funcioni.”

Nana és una història que parla sobre l’amor, ara bé no és l’amor ensucrat, idealista i bleda que veiem a les pel·lícules americanes o als mangues shoujo. S’assemblaria més al que descriu l’opening de la sèrie, “una rosa trencada” que ens fereix amb les seves doloroses espines mentre ens emborratxa amb els seus suaus pètals. Ai Yazawa és una autora que m’encanta perquè es desprèn de totes les collonades que habitualment acompanyen a les obres que tracten l’amor, per parlar de les emocions humanes en el seu estat més pur i amb totes les seves violentes contradiccions. No és només de l’amor de parella del que parla la sèrie: sinó també el de l’amistat, el de la família, el de la banda i el d’altres vincles més difícils de catalogar. Vincles com el que uneix les dues protagonistes que compartint pis forgen un vincle tan fort que de vegades els resulta més difícil de gestionar que el que tenen amb les seves parelles. La força i el motiu que mou a les protagonistes de Nana és l’amor, que les empeny a mudar-se cap a Tòquio per  retrobar les seves parelles a qui fa temps que no veuen.

L’enamoradissa Nana Komatsu vol retrobar-se amb el seu xicot en Shôji, amb qui manté una relació a distància des de fa temps. Ara bé el dolç retrobament agafa un regust amarg a mesura que passen els dies, el seu vincle ja no s’ajusta als seus sentiments, com qui es posa ja d’adult una sabata de quan era petit. A mesura que passen els dies es fa evident que alguna cosa no funciona, els dos estan massa centrats en si mateixos per a estimar l’altre i les coses es van complicant. Malgrat tot, la Nana Komatsu segueix buscant desesperadament l’amor, tant és allà on sigui, tant és allà on la porti. És precisament aquesta, la segona característica que uneix a les Nana, la cerca de l’amor com una forma de vida, una forma de supervivència. I sí, he dit supervivència perquè realment les dues Nana se senten profundament soles, és per això que s’aferren desesperadament a les seves parelles i a l’amor, com el nàufrag s’agafa al tronc al mig de la tempesta. Aquesta dependència extrema les portarà sovint a relacions turbulentes tant en el sentit amorós com de l’amistat. Les dues estimen amb ràbia perquè quan no t’estimes a tu mateix l’única sortida és estimar a algú altre.

Ràbia de Viure

En els darrers anys he conegut bastantes persones que practicaven “altres formes d’estimar” i que em martellejaven amb discursos sobre el poliamor més interminables que el manga One Piece. Respecto totalment la seva forma d’estimar malgrat que no la comparteixo, ara bé molts deien una cosa que a mi em va semblar una mica pretensiosa “estimem com volem perquè hem treballat els nostres sentiments”. Jo crec que la cosa no va ben bé així, no és tant un “estimem com volem” com un “estimem com podem”. No podem escollir les nostres emocions, la nostra manera de sentir, la nostra sexualitat i encara menys la nostra manera d’estimar. Si ho poguéssim fer no tindria sentit escriure sobre amor perquè aquest no generaria conflictes ni incongruències. Nana precisament parla d’això d’estimar com podem i no d’estimar com volem. Al llarg de la sèrie anirem coneixent a diversos personatges més o menys secundaris que també tindran les seves pròpies maneres d’estimar i de sentir. Cada una de les parelles que seguim a la sèrie té les seves contradiccions, els seus rituals, la seva manera de fer i això no és perquè cada una s’ho gestiona com vol, sinó com pot. La Nana Ozaki i en Ren tenen una relació de dependència mútua extrema que de vegades els acaba fent mal i no és que els dos vulguin que això sigui així, simplement no saben com fer-ho d’una altra manera. La vida, les relacions personals, l’amor i totes aquestes coses s’aprenen (i perdoneu la falta de delicadesa) a base d’hòsties. Som maldestres per naturalesa amb les nostres emocions i és l’esforç que suposa cometre errors i aprendre’n el que fa que l’amor sigui el més bonic i el més difícil de la vida. Com cert personatge que lluita contra els seus propis desitjos per no fer mal a la gent a qui estima, o la noia que era incapaç d’enamorar-se d’algú per deixadesa pròpia, o el noi que no sabia a qui era lleial el seu cor. Viure i estimar és molt difícil, és per això que mai m’han agradat aquests discursos que intenten intel·lectualitzar l’amor o les emocions humanes per convertir-les en una sort d’ideologia. De vegades viure provoca ràbia perquè com diu la Nana “L’amor i el dolor van de la mà”  però val la pena perquè també en boca seva  “Encara que sigui dolorós, si continues vivint, en algun moment passaran coses bones.”

L’amor des d’una òptica femenina

Una de les grans virtuts de Nana és precisament que tracta l’amor i la vida des del punt de vista femení i no des de l’òptica masculina a la qual estem més avesats. Com se senten elles respecte dels homes, com gestionen les seves emocions, què implica el sexe per elles… M’ha agradat molt veure aquest altre punt de vista tan sincer, desenfadat i sense pompa que contrasta amb el que anem absorbint des de fa temps. No és només l’amor sinó la vida en general el que és diferent. A Nana constatem com una vida molt similar pot ser viscuda molt diferent segons si ets home o dona, com els passa als protagonistes de les bandes de punk-rock. Un dels moments més atrevits i impactants de l’obra és l’embaràs no desitjat d’un personatge, com ho afronta i ho viu en primera persona. Honestament crec que necessitem més obres així, que ens parlin de tu a tu dient amb crua delicadesa les coses com són. 

Consideracions Finals

Nana va ser la gran aportació artística d’Ai Yazawa a la humanitat i deixar-la incompleta fou el seu gran crim. Malgrat això crec que l’aventura de Nana val la pena, és com Berserk que encara que sigui una obra incompleta el que compta és el viatge i tant és si està acabada o no. Per molt que algunes coses quedin en terra de ningú al capítol 46 i Morio Azaka es veies obligat a improvisar un final abrupte al capítol 47, cada maleït minut de metratge val la pena. Parlant de Morio Azaka he de dir que la direcció artística de la sèrie és impecable en termes d’animació i sobretot de música. Perquè encara que l’amor és el tema principal de l’obra hi ha altres aspectes com la música, les bandes, la indústria musical o la vida a la ciutat que són molt interessants. Amb el que he dit a l’article no vull dir que Nana sigui una obra trista, ni de bon tros. Simplement és una obra que parla sobre les emocions humanes, de manera que igual que aquestes té moments alegres, tristos, angoixants, triomfals o de vergonya; és per això que és extraordinària. No us la perdeu.

Per què val la pena comprar anime a França? La curiosa relació dels francesos amb el Japó

Imatge d’una hipotètica filmoteca anime francesa (google imatges)

Ai la France, la France… El país veí és el rei de les revolucions, la cultura, el centralisme, mirar-se al melic, els drets socials i….. l’anime!? Doncs resulta que sí! Des de fa dècades els gals s’han convertit en el referent europeu de la cultura popular japonesa i també ho són pel que fa als estudis acadèmics, la literatura i altres qüestions. Des de l’obertura del Japó a l’exterior el darrer quart del segle XIX, els francesos van mostrar un gran interès per la cultura japonesa, fins a tal punt que l’art japonès va ser clau en el sorgiment dels corrents impressionistes i postimpressionistes de l’art Francès. La fascinació és mútua, el Japó sempre ha tingut en compte França en el seu procés de construcció com a estat modern. Per exemple, a l’era Meiji es van agafar els models urbanístics francesos per planificar les noves ciutats i l’exèrcit es va construir segons model gal. Aquesta estreta relació cultural ha seguit fins als nostres dies i actualment hi ha una gran influència de la cultura japonesa a França i viceversa. Avui en dia, això es tradueix en un bon feix d’animes que s’inspiren en la cultura francesa (Le Chevalier d’Eón, La Rosa de Versalles, Noir, Gosick…) i també que a França hi ha la principal activitat editorial pel que fa a l’anime de tot el continent Europeu. A qualsevol ciutat Francesa de mida mitjana hi ha alguna botiga d’anime i la cultura pop japonesa està present al país d’una manera que fins i tot a mi em va sorprendre. Fa uns 5 anys vaig visitar París i em va sorprendre veure com s’anunciaven serveis streaming d’anime al metro de la ciutat. Ara bé on em vaig quedar estupefacte va ser a l’hotel, quan vaig posar un canal de la televisió nacional francesa en horari de màxima audiència i s’estava emetent un capítol de Shingeki no Kyojin. Pensareu d’acord ho hem entès a França hi ha molt de friki, però nosaltres com ens en podem beneficiar? Doncs podem aprofitar l’extraordinari mercat francès per aconseguir mangues, animes, llibres, art i altres coses de la cultura japonesa que no es troben enlloc més i també a uns preus increïbles.

La varietat del mercat francès

Botiga de manga anime i altres a París

En el cas de l’anime la diferència amb casa nostra és abismal, aquí hi ha 3 editorials d’anime: Selecta Visión, Jonu Media i Coalise Estudio de les quals la primera controla gairebé tot el mercat. En canvi a França tenim 12 cases editorials només pel que fa a anime físic i 6 serveis streaming especialitzats. Pel que fa a les editorials manga estem igualats quan a nombre, tots dos països rondem les 20-24 editorials. Però sent justos moltes de les marques espanyoles acaben de començar i tenen menys de 5 obres a les espatlles i d’altres només són petites col·leccions d’editorials de literatura, res a veure amb el que trobem a l’altra banda dels Pirineus. Una editorial és més que una simple empresa que ven llibres o pel·lícules, normalment cada casa té un enfocament diferent i per tant aposta per un tipus d’obres o unes altres. En literatura per exemple hi ha editorials especialitzades en literatura japonesa (Satori), en literatura gòtica (Valdemar), en literatura independent (El periscopi, Les hores, Males herbes…) És a dir que tenir més editorials significa tenir més enfocaments i això també implica que ens arriba molta més varietat d’obres i propostes a les llibreries. Per tant a França en matèria d’anime podem trobar obres que aquí és totalment impensable que es llicenciïn perquè no encaixen amb les línies editorials o perquè són obres trencadores o independents. Per exemple a França podem trobar obres com Baccano, Haibane Renmei, Speed Grapher, Welcome to NHK o Subete fa F ni naru. No només les petites editores aposten per contingut independent, sinó que també ho fan gegants com Kazé que ha apostat per obres com Youth Literature (una adaptació a l’anime de grans obres de la literatura japonesa), Kara no Kyoukai (les filosòfiques pel·lícules d’Ei Aoki) o clàssics com Nana; tot això sense descuidar obres conegudes com Detectiu Conan o Kobayashi-San. La llacuna que tenim a Espanya va més enllà de les obres de culte, en alguns casos afecta a gèneres sencers com el Shôjo. A l’altra banda de la frontera el gènere femení per excel·lència s’edita habitualment amb obres com Nana, Fruits Basket 2019, Kimi ni Todoke, KareKano, Bokura Ga Ita… En definitiva hi ha una varietat d’obres que aquí no podem ni somiar. Pel que fa al manga malgrat que estem més igualats, París segueix tenint avantatges, per exemple aquí és relativament poc habitual que arribin mangues dels quals no hi ha anime anunciat, mentre que a França és més habitual. També que hi ha determinats gèneres com el manga històric o determinats sectors del manga independent que arriben amb més facilitat a l’altra banda dels Pirineus. Hi ha moltes obres editades allà que aquí no s’editen, que passi el mateix al revés és més difícil.

Une question d’argent

Però bé, deixem-nos de collonades, ha arribat l’hora de parlar del tema central l’argent, la pasta, el fuking Money que diria la Rosalia. I és que les polítiques de preus de les editorials a ambdós costats de la frontera no podrien ser més diferents. A Espanya les principals editorials d’anime (i molt especialment qui tots ja sabem) han optat per imitar en mesura del possible el funcionament del mercat japonès. Aquest últim tendeix a dividir les temporades de les sèries en entregues a mesura que van sortint i ho fan a preus molt elevats. Això passa perquè la principal font de finançament per a molts animes és precisament la venda dels Blu-Ray per entregues. Mantenir el format japonès a l’hora d’editar a l’exterior té certament un component romàntic, però genera 2 problemes importants: la fragmentació de les sèries i uns preus desmesurats. La qüestió és que al Japó amb el finançament dels estudis d’animació té un cert sentit anar editant per fascicles. Ara bé, quan les obres estan acabades resulta una mica estrany, voluminós i poc pràctic editar per fascicles. I a Espanya no només han imitat el format japonès sinó també fins a un cert punt els preus. Tot i que segueix sent molt més car al Japó, aquí no és estrany veure sèries o fins i tot parts de sèries que surten a la venda a preus de 65€ o fins i tot 70€. Tenint en compte que els salaris comuns aquí són de 1300-1500 € al mes, mentre que al Japó ronden els 3900 € al mes, dóna la sensació que seguir les polítiques de mercat nipones aquí, va contra el sentit comú. Evidentment no sóc editor i per tant no conec en profunditat els costos i les entranyes de l’edició de sèries, ara bé això no implica que no pugui criticar determinades pràctiques que evidentment són tèrboles.

A l’altre costat de la frontera el mercat de l’anime està molt més consolidat i el fet que hi hagi més de 12 cases editorials competint evita pràctiques abusives o monopolistiques com les que hem vist aquí. A França opten per un model diferent, tenen tres tipus d’edicions en Blu Ray i DvD i en general no divideixen mai per entregues sinó que intenten condensar el màxim de capítols en un sol pac. Així doncs sèries que aquí han sortit dividides en fascicles com Mahoutsukai no Yome o Steins; Gate, a l’altre costat de la frontera surten en un sol pac. A més a més els francesos han desenvolupat tipus d’edicions pròpies que es poden dividir en: L’édition Gold, L’édition Saphir i L’édition coffret A4. Les éditions Gold són sèries o pel·lícules en DvD que tenen un pac de tapa dura amb un format daurat i negre molt cuidat, que inclou tota una sèrie o una temporada sencera amb alguns extres. Aquests pacs solen ser molt barats, podent-los trobar en molts casos a preus de 5€, 10€, 15€, 20€ o 25€ res a veure amb els 36€ que costa aquí un fascicle bàsic i pelat en DvD. Les éditions Saphir són edicions en Blu Ray amb tapa dura i digipack que consten de la sèrie en alta definició, un llibret de la sèrie, algun extra i solen incloure tota una sèrie/temporada. El preu de les éditions Saphir i Blu-Ray en general és molt més baix que el de les seves homòlogues espanyoles. Un bon exemple d’això és The ancient magus Bride que a Espanya va sortir a la venda en 2 pacs a un preu de 65€ cada un, mentre que a França ho va fer en un sol pac que tenia el mateix format i característiques que l’espanyol a un preu de 60€ i al cap d’uns mesos va baixar fins als 45€. És a dir que el mateix a Barcelona val 130€ i a Perpinyà entre 60€ i 45€. Això és la tònica general de preus, ara bé hi ha casos més escandalosos com el de Steins; Gate que aquí amb la pel·lícula va sortir a la venda en tres pacs amb un preu total de 165€, actualment en val 100€! Mentrestant a França surt a la venda en un sol pac A4 molt més complet que el d’aquí a un preu de 79€ i actualment es ven a 30€-40€. No és només això sinó que moltes edicions col·leccionistes en Blu-Ray surten a la venda a França a un preu de 45€- 55€ i ràpidament baixen fins als 36€, algunes (com Fruits Basket 2019 o Violet Evergarden) surten directament a un preu 39€ i 46€ respectivament, lluny dels 65/70€ amb els que surten les sèries a Espanya. Amb descomptes es poden comprar sèries molt barates, hi ha clàssics de 25 o 30 capítols amb grans éditions Gold o Saphir que es venen per 10€, 15€, 19€ i en alguns casos fins i tot a 5€. En el cas de sèries llargues també es fan preus especials com és el cas de Monogatari (Editada per Dybex) que surt a un preu de 15€ la temporada de la col·lecció Blu-Ray i es ven sencera a 99€. 

Conclusions

En definitiva podríem dir que el mercat francès ens obre la porta a molts continguts de manga, d’anime i de literatura que aquí no tenim disponibles. La consolidació de les editorials ha permès que hi hagi una gran varietat d’enfocaments sobre la cultura japonesa i és gràcies a això que arriben obres clàssiques, noves o trencadores que aquí mai podrien arribar. També és precisament aquesta consolidació del mercat editorial el que ha permès que hi hagi una competència igualitària entre empreses i d’aquesta manera es fan impossibles els preus abusius i les pràctiques monopolístiques. Això a la vegada repercuteix en uns preus molt més baixos que beneficien el consumidor. També la comparació amb la política de preus de França és un mirall que ens mostra que les polítiques de preus a Espanya són una mica estranyes o tèrboles i com a consumidors n’hauríem de ser conscients. Per tant seria bo treure’ns de sobre uns quants prejudicis, aprendre a llegir el francès i gaudir dels avantatges de la cultura nipona al país de la baguette i la révolution. 

Made in Abyss o la Crueltat de l’aventura

El disc ratllat per les mil cares

La ficció va plena d’aventures èpiques i viatges de l’heroi on joves valents es llencen a emocionants aventures per canviar el destí. És una fórmula repetida milers de vegades, tantes que fins i tot l’escriptor Joseph Campbell va poder dissenyar un esquema narratiu que mostrava l’estructura de totes les històries d’aquest tipus. L’escriptor va explicar com funcionava l’aventura amb totes les seves fases i el que resulta sorprenent és que el seu esquema serveix tant per explicar l’Odissea com Star Wars. La cultura popular actual es fonamenta en aquests esquemes narratius, només cal veure les obres que han marcat la meva generació: El Senyor dels Anells, Harry Potter, One Piece, Joc de Trons, Star Wars…

Pràcticament totes són viatges de l’heroi que segueixen els patrons campbellians i tot això està molt bé, però després d’utilitzar els mateixos esquemes i tòpics una vegada i una altra el gènere mostra signes evidents de fatiga. El problema de la major part d’aquestes històries és que idealitzen el viatge, fent que les parts menys nobles o fins i tot més realistes en quedin al marge. Només cal veure El Senyor dels Anells per comprovar-ho, no hi ha grisos, els bons tenen raó, els dolents no i encara que hi hagi el dubte d’abandonar l’aventura ningú es qüestiona, per exemple si acabar amb els milions d’ànimes que serveixen l’anell és lícit. Ara bé, què passaria si tractéssim de manera realista un viatge fins a la fi del món? Si mostréssim els dubtes i les ansietats d’aquells qui emprenen un viatge de no retorn? Si poséssim persones “reals” davant bèsties infinitament més poderoses que elles? La resposta a aquestes preguntes és Made in Abyss.

Desafiar l’abisme, un viatge de no retorn

“Fa 1900 anys, es va descobrir un pou enorme en una illa remota al sud-est de Beoluska. Amb un diàmetre de més de 1000 metres i una profunditat encara desconeguda, va captivar la gent. Increïbles i perilloses criatures, misterioses relíquies més enllà de la comprensió cridaven als aventurers, el que va donar lloc a una ciutat. Durant molt temps i a causa de l’esperit de cerca del desconegut i les llegendes que emanen del seu interior, l’últim racó del món sense explorar s’ha empassat molta gent. Se l’anomena Abisme.”

Made in Abyss comença amb la història de la Riko una nena que viu a l’orfenat Belchelo i que somia ser una de les grans exploradores de l’abisme. La seva mare n’era una i la institució que l’acull cuida als fills orfes dels exploradors perquè puguin continuar amb el llegat familiar. En una de les exploracions a poca profunditat la Riko troba en Reg, un robot amb forma de nen humà que té emocions complexes. Es fan amics i comencen els seus camins a l’orfenat com a aprenents d’exploradors passant els dies amb la comunitat i somiant amb les capes de l’abisme. Tot segueix igual fins que un dia arriba a la superfície una carta de la mare de la Riko. El missatge que conté és simple: “T’estaré esperant al fons del món”, simple és també la decisió de la protagonista, preparar-se per anar a buscar a la seva mare. De seguida queda clar, però que això no és un viatge d’aventures i amistat, baixar al fons de l’Abisme és un viatge de no retorn i això és així per la perversa naturalesa del fons del món. L’Abisme es divideix en capes, cada una de les quals forma un ecosistema en el qual l’esser humà està en els escalons més baixos de la cadena alimentària.

Per si no n’hi hagués prou existeix un fenomen anomenat maledicció de l’Abisme que provoca una gran tensió al cos cada vegada que s’ascendeix, quan més profunda és la capa, més durs són els efectes de la maledicció. El retorn de primera capa se salda amb lleus nàusees i marejos però més enllà de la sisena capa retrocedir suposa la pèrdua de la humanitat o la mort. Els protagonistes saben perfectament que el retorn és pràcticament impossible i no confien en cap gir inesperat dels coneixements que canviï aquesta realitat. Això ho veiem quan la Riko discuteix amb un company abans de marxar, a la majoria d’històries d’aventures això es deixaria sense resoldre per arreglar-ho amb el retorn final.

En canvi el comiat a Made in Abyss acaba amb un instantani “-Et perdono! – Tot i les coses terribles que vaig dir-te? –Vull que ens reconciliem. És possible que no ens tornem a veure.” Això deixa clar que Made in Abyss no és una aventura convencional, és la travessa de dos nens insignificants en un entorn on són a l’escaló més baix de la cadena alimentària. Malgrat la por i l’ansietat i la tristor que suposa deixar enrere tot allò que estimen, a la Riko i en Reg els pot la curiositat de saber què hi ha al fons encara que això els costi la vida.

La cruel bellesa de la naturalesa

En el fons d’aquest món hi ha incomptables tragèdies que proporcionen l’adob necessari perquè les flors puguin florir, però no és una cosa que puguis saber a menys que hi estiguis directament implicat. Simplement et sentiràs atret per l’enlluernadora bellesa i seguiràs endavant trepitjant fermament el sòl sota els teus peus. Però amb tota seguretat la teva tragèdia es convertirà en adob que farà néixer noves flors.”

Els paisatges de Made in Abyss són preciosos, la bellesa de l’abisme i la seva naturalesa és astorant i a la vegada molt cruel. Aquest enorme sistema de coves amaga els més complexos ecosistemes, cada capa té els seus en funció de les seves característiques. És quelcom que pots veure perfectament sense que t’ho expliquin, per exemple en el capítol “La Gran falla” els protagonistes es troben amb una paret vertical de quatre quilòmetres que han de baixar a través d’un sistema de petits túnels on troben un ecosistema en funcionament. La base d’aquest sistema són els neritantans uns animalons que s’alimenten de les poques plantes de la zona. Els amakagame s’alimenten d’ells camuflant les seves boques als túnels i desprenent l’olor de les plantes que mengen els neritantans per atreure’ls i desfer-los al seu estómac. A dalt de la piràmide alimentària de la Gran Falla hi ha els madokajaks uns grans éssers voladors que cacen tot allò que treu el cap pels túnels. És bell i l’exploració és emocionant i divertida, però el fet que els protagonistes estiguin prop dels neritantans en la jerarquia natural els obliga a pensar bé qualsevol moviment, ja que un pas en fals pot ser fatal. El fet que la construcció del món estigui treballada fins a uns extrems tan absurds fa que tot flueixi de manera natural i que el pes de portar una vida de supervivència sigui més present que en qualsevol obra d’aquest estil. Orientar l’aventura d’aquesta manera posa a l’espectador en el seu lloc, ja que no veu superhomes enfrontant-se al seu destí amb un poder increïble, sinó simplement uns nens intentant sobreviure al fons del món. Que els protagonistes són dèbils es fa evident per si sol, quan s’ensenya l’entorn la càmera sempre s’allunya mostrant els protagonistes minúsculs a l’immens abisme. Al llarg de l’obra els protagonistes prenen mal, cauen, tenen por i es recuperen lentament… No són herois, són persones i això fa que l’aventura sigui més emocionant i humana.

Dependre l’un de l’altre l’única manera de sobreviure

La lliçó més important que aprenen la Riko i en Reg és que per separat no poden sobreviure a l’abisme. En Reg és molt fort físicament, té armes poderoses, molta velocitat i una resistència increïble; però no sap orientar-se, ni cuinar, ni distingir plantes verinoses i sobretot no sap actuar per si mateix. La Riko és tot el contrari: forta de ment, intrèpida, llesta, té uns coneixements amplíssims sobre l’abisme i una astúcia que li permet obrir-se pas en un entorn extrem; però físicament és dèbil, sense en Reg seria morta des del segon dia. Els dos aprenen a dependre de l’altre en funció de les seves debilitats i fortaleses i és molt bonic veure aquest procés. Fer-se companyia i conviure estretament per superar junts els reptes que els planteja la capritxosa naturalesa de l’abisme, d’això va Made in Abyss. L’ajuda mútua és el factor que permet als protagonistes i de fet, a tots els personatges tirar endavant en aquest món de bells colors i afilades arestes. El missatge que transmet la sèrie en aquest sentit és molt bonic (i molt japonès) no podem fer-ho tot sols, hem de dependre els uns dels altres. En aquest sentit crec que els nostres protagonistes no poden estar més lluny de l’heroi campbellià i crec que això fa especial a Made in Abyss. És més cruel, més natural, més dèbil, més humana… És per això que molts la considerem una obra mestra.

Uns valors de producció fora d’òrbita

N’hi ha prou amb els primers dos minuts de la sèrie per adonar-se que la qualitat de l’animació, els fons artístics, el color, la música i la interpretació són extraordinaris. El director explica durant unes entrevistes fetes per l’edició Blu-Ray que l’equip es va prendre molt seriosament el projecte, li tenien moltes ganes perquè era una aventura radicalment diferent. Tal era la qualitat de l’animació que el mateix director es va sorprendre quan va veure els fons del primer capítol, ho explica en aquest fragment de l’entrevista: “A mi també em va sorprendre la qualitat. El director artístic Matsuyama fou l’encarregat de dibuixar la ciutat. Quan em va mostrar els primers dibuixos acabats, vaig preguntar-li sense voler si pensava dibuixar tots els fons amb el mateix nivell de qualitat.” No són només els fons, l’animació també és increïblement fluida i orgànica cosa que et submergeix en el món de l’abisme d’una manera especial. La banda sonora creada a Viena pel compositor australià Kevin Penkin també va desenvolupar-se d’una manera poc convencional. No només van compondre més de dues hores de banda sonora per a la sèrie utilitzant una orquestra sencera, sinó que van gravar en un pavelló enorme en el qual l’orquestra ocupava una mínima part, així aconseguien la sensació que estaven tocant en una cova enorme com l’abisme. La dedicació de les actrius de veu és impressionant, val la pena escoltar la versió japonesa per l’expressió tan realista que donen a les emocions. En definitiva l’equip es va bolcar per crear una obra mestra que rebenta els tòtems de l’aventura clàssica i el resultat és meravellós.

Per acabar m’agradaria dir que si voleu gaudir d’aquesta meravella, ho podeu fer a través de Netflix o de la magnífica edició física que ha fet Selecta Visión. No us deixeu enganyar pels dissenys “cuquis” dels personatges, és emocionant i divertida però té molta mala llet. No us la perdeu.