Finalment, tenim la segona entrevista del Blog, aquesta vegada un convidat de luxe, el traductor, escriptor i empresari Marc Bernabé. Pels qui no el conegueu, Bernabé és una de les cares més visibles de la indústria del manga a Espanya i és el fundador de Daruma S.L. empresa que presta serveis de traducció a quasi totes les editorials de manga i anime del país. En Marc ens explicarà els reptes de traduir un format com el manga, els autors i autores de manga que ha conegut en tots aquests anys, la història de com es va convertir en un personatge de Shin-Chan, els seus viatges a Corea del Nord o els seus projectes de divulgació de la llengua japonesa. No us perdeu aquesta fantàstica conversa i espero que gaudiu tant escoltant-la com jo he gaudit gravant-la.
L’amor és segurament el tema o un dels temes més importants a la vida d’una persona, per això no és estrany que sigui la matèria més trillada de la ficció. Malgrat la centralitat d’aquesta emoció en les nostres vides, l’amor i les relacions de parella sovint es tracten d’una manera pueril i adolescent a la cultura popular. Recentment, qüestions com la pobresa, els abusos infantils, el bulliyng o les malalties mentals han guanyat espais dins la cultura pop i paradoxalment continuem sorprenent-nos quan una obra aborda l’amor i el sexe d’una manera franca i des d’una òptica emocional adulta. Avui us vull parlar d’una d’aquestes obres, un petit tresor de tinta i paper anomenat Yagate kimi ni naru (lit. Fluint dins teu).
No puc abastar les estrelles
Bloom into You (títol internacional de l’obra) ens presenta la història de la Yû Koita, una estudiant de secundària enganxada a les cançons i els mangues d’amor que no aconsegueix fer-se seves aquestes lletres. Entén el significat d’amor, però es veu incapaç d’interioritzar aquest sentiment i començar una relació amb algú, encara que se’n mori de ganes. Un dia decideix unir-se al consell estudiantil del seu institut on coneix a la Tôko Nanami, la presidenta, qui s’enamora perdudament d’ella i li fa un petó d’imprevist. Així comença una de les obres més interessants que he llegit mai sobre l’amor i que porta el concepte intel·ligència emocional gravat a foc en cada una de les pàgines.
Aquesta no és una història d’amor convencional, en primer lloc, perquè parla de l’amor entre dones (no només de la parella protagonista) i, en segon lloc, per la manera que té d’explorar les relacions humanes. La Yû té una curiositat immensa per descobrir l’amor, però es veu incapaç d’arribar-hi, com si des del fons del mar maldés per agafar la llum de la superfície però sense arribar mai a abastar-la. La Tôko per la seva banda és un personatge fascinant que amaga múltiples conflictes interns, l’un dins de l’anterior com si es tractés d’una nina russa. Bloom into You és la història de dues persones que s’han perdut completament en la cerca de la seva identitat i que intenten trobar el camí a través de l’altra persona. La Yû accepta començar una estranya relació amb la Tôko tot i no estar-ne enamorada per descobrir si així és capaç d’experimentar l’amor. Mentrestant la Nanami, malgrat estimar-la bojament, li prohibeix a la Yû que s’enamori d’ella creant una relació tan fascinant com estranya. Entre gestos subtils, converses franques i mirades intenses anirem descobrint les contradiccions que empenyen les nostres protagonistes a aquesta relació asíncrona i meravellosa. La sèrie ens proposa un viatge a les ments de les protagonistes, fent servir l’amor com a fil conductor, mostrant-nos els fràgils processos de la construcció de la identitat i de la relació amb les persones. Una noia aparentment perfecta que s’odia a si mateixa, una noia que vol estimar, però se’n sent incapaç, una jove que malgasta les seves forces perseguint l’amor d’un idiota i una escriptora excèntrica atrapada en una societat on la diferència no està ben vista són algunes de les històries que componen aquest vitrall de tinta.
La genialitat de la senzillesa
Una de les coses que més m’agrada de Bloom Into You és la seva senzillesa. Sovint les novel·les d’amor compliquen innecessàriament les seves trames amb triangles, aventures extramatrimonials, traïcions, famílies enfrontades… a Yagate kimi ni naru no hi ha gairebé res d’això. És una història sobre l’amor entre dues noies i la seva transformació psicològica en aquest procés i té la maduresa suficient per entendre que les emocions per si soles ja són prou complicades. Nakatani té molt clar quin és l’enfocament d’aquesta història i que afegir-hi tots aquests elements innecessaris diluiria els temes realment importants en un “culebrón” sensacionalista. En aquest sentit, l’autora sempre ha apostat per una exploració més profunda de les emocions humanes implicades en la relació de parella i és d’aquesta manera com escodrinya la condició humana. Resulta refrescant aquesta aproximació tan despreocupada, amable i cuca a la ment humana, lluny de les obscures intrigues psicòpates d’Ei Aoki per exemple. No em malinterpreteu, Aoki és el meu director preferit, però agraeixo que la ficció es permeti furgar en els fonaments de la humanitat per camins més senzills i amables que el de la tragèdia grega o la ciència-ficció Cyberpunk. Nio Nakatani és capaç d’arribar al moll de l’os a través dels petits gestos d’unes amants que no expressen tot el que senten, de converses entre amigues en una cafeteria o de la complicitat de dues germanes cuinant juntes. Una cosa que m’encanta d’aquest manga són els entreactes que consisteixen en petites escenes entre capítol i capítol que mostren moments dia a dia, el punt de vista d’un altre personatge en una escena concreta, etc. N’hi ha alguns de genials com una divertida conversa en el qual la germana de la Yû i el seu xicot comencen a sospitar que la Nanami és alguna cosa més que una amiga. Aquestes escenes tendres ens ensenyen les diverses perspectives d’una mateixa situació o altres facetes dels personatges de la segona línia, que ara que els esmentem…
Un teatre de secundaris
Malgrat que Bloom Into You és una obra molt focalitzada en els seus temes centrals també es pren molt de temps per explorar els personatges secundaris i les seves vides. Aquests personatges no són cossos accessoris orbitant al voltant de la parella principal sinó que tenen una vida completament independent i molt interessant per narrar. Un exemple d’això seria la Kyomi a qui veurem lluitar per convertir-se en escriptora i moure’s amb incomoditat a la societat japonesa on no acaba d’encaixar; o certa propietària d’un bar a qui alguns personatges li expliquen les seves desventures amoroses. En alguns capítols, el manga es dedica a seguir les vides d’aquests secundaris, enfocant temes que no tenen res a veure amb els de la parella protagonista, cosa que enriqueix molt la trama. L’autora s’encarrega d’empaquetar totes aquestes històries fent servir les emocions com a columna vertebral, de manera que la situació d’un personatge ens pot ajudar a entendre les emocions d’un altre i viceversa. A la part central del manga, l’autora farà confluir la majoria de personatges en una obra de teatre que servirà de catarsi per una de les protagonistes, escenificant així els seus conflictes psicològics de manera magistral.
Dibuix clar, història profunda
Els escassos personatges de l’obra deixen una profunda empremta gràcies a un disseny molt carismàtic però gens extravagant, que defuig de pentinats impossibles i vestimentes surrealistes. La distintiva silueta dels personatges és, com en tot bon manga, un reflex de la seva personalitat i emocions. Aquesta versemblança en el disseny de personatges i entorns ajuda a assentar l’obra en el to realista i emocional que necessita. Pel que fa al dibuix no hi trobareu precisament innovació, ja que l’estil és molt adaptat a les tendències estètiques del manga actual: sòlid amb una composició de vinyetes clàssica, clara i efectiva on destaquen per sobre de tot els personatges que es distingeixen amb molta claredat dins l’entorn. De fet, el manga està marcat per una composició molt lluminosa en la qual l’autora s’encarrega d’eliminar amb llum el fons del voltant dels personatges i així els fa destacar. El traç és precís i suau, cosa que permet a Nakatani retratar amb subtilesa els gestos i expressions dels personatges, tan necessaris en aquesta història. Nio Nakatani demostra un gran sentit de la perspectiva a l’hora de dibuixar els escenaris magníficament executats que, com que no juguen un paper central a la trama queden en un segon pla. Aquest estil artístic és ideal pel tipus d’història que es vol explicar: bon disseny de personatges, estil clar, composició senzilla, atenció als gestos i una il·luminació que deixa l’escenari en un segon terme. És exactament el que necessita aquesta obra, un dibuix que està al servei de la història que vol transmetre. L’edició de Planeta és molt bona, tot i que en el volum 4 i 8 presenta errors d’impressió molt molestos en els quals algunes taques de tinta traspassen la pàgina o es veuen petites línies vermelles i en un estil de dibuix tan clar aquest error es noten molt.
Viatge en Barca
Bloom into You és sense cap mena de dubte un dels meus mangues preferits de tots els temps. Una obra que parla amb una franquesa i senzillesa refrescants de l’amor i les emocions humanes. Un manga que gràcies a aquesta senzillesa profunditza com cap altre en la condició humana a través de l’amor d’una manera càlida i agradable. Una història centrada en les seves protagonistes i els seus conflictes interns que es permet la llicència de seguir personatges secundaris amb històries interessants. Una autora que té molt clar que el seu dibuix lluminós, precís i suau està al servei de la història que explica i s’adapta al seu llenguatge gràfic. En algun punt d’aquesta història un viatge en barca cobrarà molta importància, què me’n dieu després de llegir-me? Us apunteu a pujar a la barca per fer el viatge de la Yû i la Tôko?
Les ones trenquen en harmoniosa recurrència al casc del Ferry, la blancor de la seva espuma llampegueja breument a les ulleres d’un noi dret a la barana. Dues noies se’l miren de fit a fit, aquell jove va absurdament embolcallat amb un trajo negre amb corbata i americana sota el sol roent de l’estiu japonès, que cau amb força sobre l’embarcació. El Ferry cavalca les ones en direcció a Aoshima una petita illa de l’arxipèlag japonès i el noi que s’està rostint sota el trajo és el nou professor de l’institut de l’illa i el protagonista del manga del qual parlaré avui. Com a breu introducció i sense entrar en espòilers us diré que el nostre protagonista viatja a l’illa amb l’objectiu d’establir-se al lloc on va néixer. Ell és un historiador i arqueòleg que treballava en museus i que decideix fer-se professor per tenir una vida millor i que en el procés va convertir-se en una persona extremadament racional i científica (Un moment, des de quan hi ha un manga sobre la meva vida!?) Quan desembarca a l’illa començarà a veure visions que fugen de la lògica com la llebre fuig del llop, a les quals costarà més i més donar explicacions racionals. Què hi passa a l’illa? Qui és en Tatsumi? Acompanyeu-me en aquest viatge a través de l’espiritualitat japonesa.
El professor que descobreix la via dels kami
A mesura que en Tatsumi s’adapta als vibrants colors de l’illa els lectors fem petits tastets del seu passat i de la seva personalitat. El procés de descobrir l’illa i la gent que la pobla, també és el camí que fa en Tatsumi per descobrir-se a si mateix i sobretot de descobrir la seva espiritualitat. El manga arranca amb la història d’una garsa a la qual li falta una ala, en Tatsumi passeja la mirada pel jardí de casa seva quan s’adona que la llum que es filtra pels arbres agafa una forma d’ala quan impacta sobre les aspres escorces dels troncs. Quan passa la mà sobre la llum, s’adona que pot estirar-la i com si es tractés d’un cartell, en Tatsumi estira una ala i aquesta torna a la garsa. Ell intenta explicar racionalment els fenòmens cada vegada més inexplicables d’aquella illa i la violenta contradicció entre el que veu i el que creu s’apodera d’ell.
El nostre protagonista va descobrint els esperits que els illencs anomenen musubi i que si els exportem a la resta de l’arxipèlag nipó, podríem anomenar-los kami, que són l’objecte de veneració de la religió xintoista. El manga doncs explora l’espiritualitat i la religiositat japonesa a través de la mirada d’un professor escèptic i emocionalment sapastre que a poc a poc es va obrint. Ara, però potser hauríem de parlar una mica d’aquest fenomen que els japonesos anomenen Kami i que sembla infestar tots els racons de l’existència.
Al Japó hi ha una historieta tradicional que diu que una vegada un nen volia fer pipí en un arbre i el seu pare li va dir que no perquè això enfadaria el kami dels arbres. El nen va dir que faria pipí al riu i el pare li va dir que no perquè això enfadaria el kami de l’aigua. Finalment, el nen se li va pixar a la cara i li va dir “Veus! D’aquesta manera no faré enfadar a cap kami.” Aquest conte simpàtic ens acosta una mica a la realitat del xintoisme, la religió tradicional del Japó. Suposo que amb la historieta d’abans ja haureu deduït que es tracta d’una religió politeista amb un fotimer de santuaris (més de 80.000 actualment) que veneren més d’un milió de Kami (se sap que n’hi podria haver molts més). Però què diantres és un kami? En alguns textos s’ha comès el terrible error de traduir Kami com “un déu” però això no és així. Sokyo Ono al seu llibre Sintoísmo: la via de los Kami explica que els Kami són esperits que estan presents en tots els éssers i els fenòmens, així doncs hi ha Kami de qualitats com la fertilitat, la salut o el creixement i també n’hi ha d’avantpassats importants, herois, fenòmens atmosfèrics o elements naturals entre d’altres. El nostre manga d’avui es construeix fonamentalment sobre aquestes dues últimes categories. El cas és que el culte xintoista està profundament relacionat amb la naturalesa, en paraules de Sokyo Ono: “El culte del santuari està estretament relacionat amb un sentit agut de la bellesa, una sensació mística de la naturalesa, que desenvolupa un paper clau per guiar la ment des del món terrenal fins al món superior i profund del diví i que transforma la vida de l’individu en una experiència de la vida amb el Kami. […] En qualsevol lloc del país, l’entorn natural més bonic o el paisatge més astorador segurament alberguen un santuari.” De fet, és habitual que als santuaris s’hi venerin “Arbres sagrats” que poden ser objecte de culte i que apareixen en mangues populars com és el cas de “L’Arbre de les eres” d’Inuyasha. Algunes muntanyes també són objectes de culte, ja que es considera que hi resideix un Kami dins seu o que la muntanya en si mateixa és un Kami cosa que és present en moltíssims mangues com Mushishi, Naruto, Inuyasha… D’alguna manera doncs els mites, l’espiritualitat i el culte del santuari es filtren i en part construeixen el manga, l’anime i la cultura popular japonesa com l’aigua de pluja que es filtra a la terra i ajuda a créixer el bosc. Crec que això és possible perquè el xintoisme no té institucions ni dogmes ni textos sagrats ni profetes, és una relació més pura amb l’espiritual. Una relació que pel seu caràcter difós i inconcret es pot anar adaptant als nous temps i a les transformacions socials d’una manera que aquí resulta inconcebible. Els rígids preceptes, dogmes i institucions de les grans religions de llibre les han acabat desviant en molts casos de la seva missió espiritual original i fa que els resulti molt difícil adaptar-se a una societat lliure, mentrestant els santuaris simplement resten al bosc amb les portes obertes. “Els sons del Firmament” m’agrada perquè, a part de tenir una vida gairebé paral·lela en molts aspectes amb el seu protagonista, m’acosta d’una manera directa i amable a la insondable via dels Kami.
L’art d’Asuka Ishii
Ja per acabar m’agradaria destacar l’apartat artístic de l’obra d’Asuka Ishii amb unes portades de colors vibrants que capturen la mirada del lector des del primer moment amb els seus mars farcits d’esperits. La composició i distribució de les vinyetes resulta clara i original, amb una combinació de vinyetes d’estil convencional amb d’altres d’obertes que entren dins d’altres vinyetes de la pàgina. L’estil de dibuix és clar en un blanc i negre que sense deixar de ser sobri, es permet moltes llibertats a l’hora de dibuixar els esperits, els paisatges i la manera com aquests interaccionen amb les vinyetes i la composició. L’ús que fa de les boires i la manera de dibuixar els paisatges i retratar les tradicions fa pensar molt en una altra obra que ha editat recentment la mateixa Milky Way ediciones; Blissful Land que ens retratava la vida d’una família de metges tibetans. Un últim element que m’agradaria destacar tan d’aquest manga com de les dues històries curtes de l’autora (Ametsuchi no Uta, Ten Kara Kita) són les espectaculars il·lustracions de les portadetes del començament dels capítols.
“Quan es parla d’acomiadar-se dels bitxos es pot veure el particular punt de vista dels japonesos envers la naturalesa”
Asuka Ishii epíleg del volum 1 de “Los sonidos del firmamento”
Clek! Un so sec és absorbit pels aspres tatamis de l’habitació, és el so d’una peça de Shogi impactant enèrgicament sobre el taulell. En el punt d’origen del so dos jugadors observen el taulell amb concentració, emoció i un punt de violència a la mirada, un univers de 81 caselles resta obert als seus ulls. Les peces es mouen amb agilitat i les mans denoten sense subtilesa els tics dels jugadors, però qui hi ha rere aquests dits que rasquen la barbeta i el costat dret del coll amb insistència? Què estan pensant aquests dos? Quines vides hi ha rere aquests ulls que analitzen el taulell de joc com un general observa el camp de batalla? Ara deixem aquesta escena, agafem aire i fem un pas enrere per parlar d’aquests obsessos del taulell… Un d’ells és el protagonista de la sèrie en Rei Kiriyama, un noi solitari de 17 anys que, amb la seva mirada tranquil·la i solitària mou una peça darrere l’altra en un taulell de Shogi, un joc de taula japonès que comparteix molts aspectes amb els escacs, però amb elements que li afegeixen complexitat. Si això fos una sèrie estatunidenca com Gambit de Dama, la història deixaria que l’espectador acompanyes a aquest noi fins a vèncer el millor del món en una partida èpica. Per sort la ploma suau de Chica Umino decideix entintar coses més interessants com les històries, inseguretats i obsessions d’en Kiriyama i d’aquells qui creuen mirades al taulell. Sangatsu no lion (3月のライオン) és una obra intimista que ens permet fer el tafaner, no només en les vides sinó sobretot en les ments dels seus protagonistes. Fins aquí podríem pensar que la sèrie és un simple “Slice of Life” que ens mostra el dia a dia dels seus protagonistes sense gaires pretensions, suposo que a l’autora això li devia resultar avorrit perquè va decidir hissar la vela per navegar mar endins en les tempestuoses aigües de la psicologia dels seus personatges. I va arribar molt lluny, en aquell punt mar endins en el qual els navegants parlen de terra ferma com un concepte abstracte. Al llarg d’aquests viatges l’autora anirà explorant els mars que hi ha rere la mirada dels nostres protagonistes, però també decidirà endinsar-se en mirades de personatges que simplement passaven per allà, com quan a One Piece els protagonistes decideixen explorar petites illes enmig del no-res, per acabar descobrint els fascinants conflictes de la gent que hi viu. Un noi solitari que vol sentir l’escalf d’una família i ser capaç de relacionar-se amb els altres, una noia que decideix plantar-li cara a la classe que li fa bullying a una amiga, un vell jugador de shogi que vol jugar fins a l’últim alè ofegat per les esperances dels qui s’han quedat enrere, una família formada per coneguts que s’acaben ajudant com una família de sang, o una família de sang que ha deixat que l’odi faci casa seva irrespirable. Aquestes són les coses que dibuixa Chica Umino en el seu manga i que l’estudi SHAFT ha captat de meravella en la seva adaptació animada.
Uchi
Sangatsu no lion construeix el seu món al voltant d’un contrast molt marcat entre el que els japonesos anomenen “uchi” i “soto” (casa i exterior, literalment). Explicar aquest concepte i les seves implicacions culturals i socials seria més llarg que escriure el nou testament i hi ha milers de persones que us ho poden explicar millor que jo. Amb la idea que vull que us quedeu és que al Japó hi ha unes diferències molt marcades quan un parla del seu cercle més proper (uchi) i el “món exterior” (soto). Això aplica a tots els àmbits, els teus companys de feina són un “uchi” i la gent de les altres empreses un “soto” per exemple i això es tradueix en maneres de parlar diferents quan estàs en “uchi” o en “soto.” El tema central de l’obra són les relacions personals que estableixen els protagonistes en aquest entorn de confiança, el seu “uchi”. Aquest és un lloc càlid arraulit al voltant del menjador d’una casa de fusta una mica vella, que guspireja de tant en tant en el reflex del riu que hi passa pel costat. En aquest lloc un grup de personatges agrupats pel capritx del fil vermell del destí gaudeixen somrient de menjar casolà i la mútua companya, parlem-ne una mica d’aquest lloc i dels nostres protagonistes. A un costat de la taula s’asseu en Rei Kiriyama, un noi orfe de 17 anys que a la seva edat ja és jugador professional de shogi, és introvertit, amable, intel·ligent i un desastre a l’hora de relacionar-se amb la gent. (Em sona d’alguna cosa aquesta manera de ser.) Des de la mort dels seus pares, en Rei va fer una travessa pel desert fins a trobar un nou “uchi”, un refugi que trobarà de manera inesperada a casa d’unes veïnes. Una d’aquestes veïnes s’asseu a l’altre costat de la taula, la Hina una noia de l’edat d’en Rei de caràcter decidit i extravertit, que amaga moltes més capes de les que aparenta. L’Akari, la germana gran, pul·lula per l’estança mostrant unes espatlles que han hagut de suportar el pes d’una família quan encara no estaven preparades. Qui completa el quadre és l’avi en Someji que regenta amb orgull d’ofici una pastisseria tradicional al barri. Aquests personatges han tingut i encara tenen unes vides complicades amb ferides emocionals que no han cicatritzat i un “soto” de vegades hostil. És en aquest menjador, on compartint el sopar construeixen un lloc càlid i agradable on poden ser qui realment són i poden deixar-se caure sabent que els altres els agafaran. Entre les converses que floten sobre els tatamis de la casa, els petits gestos a la taula i els plats de l’Akari descobrim les històries, les inseguretats, les pors, les passions, fortaleses i debilitats d’aquests personatges. El refugi que creen al voltant d’aquell menjador els dóna vida i forces per tirar endavant i per intentar canviar qui són i les seves vides. És aquest entorn lluminós i càlid el que permet l’evolució dels seus personatges i és la seva relació el que els permet enfrontar-se a les tempestes del món exterior. Aquest ambient fa que aquesta sigui una de les sèries més amables i més fàcils de gaudir malgrat la duresa d’alguns dels temes que planteja. Uns temes durs que els trobem sempre en aquest “soto”, en l’exterior d’aquest cercle sense el qual els protagonistes difícilment podrien enfrontar-se a les adversitats de la vida.
Soto
El més important a l’hora de narrar no és la història què expliques sinó com l’expliques, aquesta és una màxima que tan Chica Umino com l’estudi d’animació SHAFT s’han gravat a foc a l’hora de crear aquesta obra. Els temes de Sangatsu no Lion són tan quotidians com la vida mateixa i, tanmateix, aconsegueix anar molt més lluny que majoria d’obres del medi. Aquesta sèrie tracta el dia a dia d’uns jugadors professionals de shogi, uns nois i noies d’institut normals, una família que viu d’una pastisseria i els conflictes que sorgeixen amb el seu entorn i altres personatges. Superficialment, aquesta sèrie podria semblar perfectament una telenovel·la, però no ho és. La seva gran força narrativa s’assenta sobre dos pilars, aprofundir en els conflictes psicològics dels personatges i expressar-los a través del manga i l’animació. Sense entrar en espòilers la sèrie ens presenta de manera molt profunda uns temes que ens són totalment quotidians. Un exemple d’això és aquesta espècie de vals estrany que balla en Rei amb la seva germana en el qual intercala compassos d’odi amb compassos d’amor i redempció. De fet, l’arc de personatge d’en Rei és la història de com aprèn a relacionar-se amb els altres, per una banda, i com afronta la relació tòxica amb la seva família per una altra. O un arc de la segona temporada en el qual una de les protagonistes es veurà presonera d’una situació de bullying i que constitueix de lluny la millor representació d’aquest tema que he vist mai a la ficció. Tots els personatges, fins i tot els més secundaris, s’enfronten a les seves circumstàncies personals quan surten del seu cercle, del seu “uchi”. Chica Umino és una narradora tafanera que decideix graduar-se les ulleres per veure les coses des de la mirada dels seus personatges. Simplement, escolta els seus pensaments i posa la ploma al seu servei per representar-los tal com són. La comunicació d’aquestes circumstàncies vitals “exteriors” amb el cercle més proper, “l’uchi” és el motor narratiu de la sèrie i el motor vital d’uns personatges amb els quals l’espectador descobrirà facetes de la seva mateixa ment.
L’art de dibuixar la ment
Chica Umino no és qualsevol autora, a més d’escriure bé sap construir una sòlida simbologia visual que li permet expressar la profunditat de la psicologia dels personatges. En el mitjà audiovisual (sigui l’anime, el cinema, el videojoc…) hi ha una norma que acostuma a determinar la qualitat d’una obra “Mostra, No Expliquis”. La sobreexplicació en una obra audiovisual acostuma a derivar en una narrativa que tracta a l’espectador d’imbècil en alguns casos o acaba creant diàlegs ridículs i sense sentit en d’altres (oi que si Nomura?), per això és tan important una narrativa visual sòlida. Un exemple de com l’autora aconsegueix això (sense entrar en espòilers) és quan un jugador de shogi molt vell s’enfronta a una partida difícil i veiem el que l’empeny a continuar endavant. Durant molts anys el jugador havia anat avançant en el món del shogi, un món competitiu en el qual molts dels seus companys anaven caient pel camí. Tots ells dipositaven els seus somnis i esperances en ell, Umino representa això amb el vell caminant per una platja infinita i cada persona li diposita els somnis és com una vena que cobreix el seu cos. Al final, el cos del vell queda completament cobert per les venes que gairebé li fan impossible veure-hi i avançar. La manera de representar els sentiments de Sangatsu no lion és brillant, gràfica i absolutament visceral. L’adaptació animada que ens brinda l’estudi SHAFT (Monogatari Series, Arakawa Under the Bridge, Ef: A Tale of mermories) amplifica l’efecte del manga. La paleta de colors entre pastel i aquarel·la i l’estil artesanal que destil·la l’animació són perfectes per recrear l’ambient càlid de les vetllades a la casa dels nostres protagonistes. L’estil d’animació extrem de SHAFT capaç de canviar d’estil en qualsevol moment i d’utilitzar metàfores visuals d’allò més inversemblants, va com l’anell al dit a la narrativa d’Umino. El traç de l’animació emula un estil artesanal amb la intenció de donar-li aquesta proximitat als personatges i als seus pensaments. L’ús de les animacions de l’aigua del riu transformant-se per representar l’estat anímic dels personatges amb soroll eixordador del vent de fons és genial. La fluïdesa de l’animació dels personatges contrasta sovint amb la simplicitat dels fons que de vegades semblen aquarel·les i en d’altres gairebé fotografies. Tota aquesta versatilitat només la pot oferir l’animació, un medi que no es veu limitat per les fronteres de la realitat i que amb obres com aquesta demostra que és el millor a l’hora d’explorar la ment humana. Si en teniu oportunitat mireu o llegiu 3-gatsu no Lion, el manga està editat al nostre país per ECC Ediciones i ja compta amb 16 volums sota el títol “El Leon de Marzo”. I si us ha agradat aquest article en teniu 28 més i podeu compartir-lo a xarxes socials i seguir-nos i bla, bla, bla…
Al darrer mes de l’any passat li vaig dedicar un article extens a la catedral audiovisual i narrativa que constitueix la franquícia de Fate i Type-Moon, que tot sigui dit és la meva preferida. Però una llum és tan gran com l’ombra que projecta i d’això no se n’escapen ni les obres més estimades pel públic. Avui vull aprofitar el cas de Fate/Grand Order per parlar d’un problema més extens que afecta tota l’animació japonesa i pel títol suposo que ja heu deduït que estic parlant de la sexualització de la dona a l’anime. Però anem a pams i comencem pel cas concret de Fate/Grand Order.
El camí a la fàbrica de Waifus
A l’article de desembre (que recomano llegir-vos) explicava com Kinoko Nasu i Takeshi Takeguchi van crear un univers narratiu i audiovisual que engloba desenes de sèries, mangues, pel·lícules i videojocs en el qual s’expliquen diverses històries. Els dos artistes van aconseguir elevar el gènere de la fantasia urbana a una nova categoria narrativa i artística mentre convertien la seva empresa, Type-Moon, en un monstre creatiu i econòmic de proporcions descomunals. Els personatges creats per Nasu i Takeguchi van assolir una gran popularitat al Japó i a l’estranger i les vendes dels seus videojocs, novel·les, mangues i sèries es comptaven per milions. Actualment Type-Moon és una de les empreses més grans de tota la indústria i això implica que sovint l’art i l’ètica passen a un segon pla rere els beneficis econòmics. Els dissenys dels personatges de Takeguchi van fascinar a l’audiència, per una banda perquè eren molt característics i per l’altra perquè eren personatges físicament molt atractius. Això va cridar l’atenció d’alguns fans que tenien la ploma ben entrenada i ganes de veure follar als seus personatges preferits. Així que les webs de manga eròtic es van anar omplint de mangues dels personatges de Fate, res que no passi amb qualsevol altre anime o manga popular, la diferència amb els altres radicava en l’escala. A cada nova sèrie pel·lícula o novel·la que treia la franquícia les paròdies de manga eròtic es multiplicaven a una escala molt superior de la de les altres sèries. Sembla doncs que els dissenys de Takeguchi van cridar l’atenció dels fans d’una forma que potser no s’hauria esperat, ara bé això per se no té res de problemàtic. El sexe és alegria i és normal que els personatges de les sèries i pel·lícules que mirem ens cridin l’atenció en altres sentits i que els fans vulguin tractar els aspectes de la sexualitat que sovint queden amagats a la pantalla gran i a la petita. El problema va arribar quan alguns directius de Type-Moon van decidir explotar tot això comercialment i van crear aquest monstre anomenat Fate/Grand Order.
Fate/Grand Order i la comercialització de “Gominoles sexuals”
El cas és que alguns directius de Type-Moon van voler capitalitzar el contingut eròtic que s’havia creat espontàniament al voltant de la franquícia. Si hagués de resumir els seus pensaments en una frase, segurament s’assemblarien a això: “Si volen personatges atractius amb els quals tenir fantasies sexuals els hi vendrem.” Amb aquesta idea al cap el 30 de juliol de 2015 Type-Moon treu al mercat Fate/Grand Order un nou joc de mòbil que se suposa que explicaria la història d’una de les grans famílies de la màgia dins el seu univers narratiu. La història venia a ser un recorregut per totes les obres de la franquícia en la qual personatges de totes les èpoques i llocs es reuneixen per evitar el col·lapse del temps. Bé… Almenys aquesta era la teoria, a la pràctica el joc és una pedrera de personatges col·leccionables que vas obtenint a mesura que avances en la història i aconsegueixes punts, dit d’una altra manera era un joc per col·leccionar waifus i husbandos.
En aquest punt vull parar un moment per definir els conceptes de “waifu” i “husbando” per la gent que sigueu nous a la comunitat o pels qui formant part d’aquesta passeu olímpicament de modes i debats. “Waifu” és una japonització de la paraula anglesa “Wife” literalment muller, mentre que “Husbando” és una japonització de la paraula anglesa “Husband” literalment marit. Aquests dos conceptes s’utilitzen per parlar de personatges de ficció de l’anime o el manga que t’atrauen romànticament, sexualment o les dues coses alhora. Si ens ho mirem sense prejudicis no és una cosa tan estranya, qui no s’ha sentit mai atret per un personatge d’un llibre, una pel·lícula o un de creat per la seva imaginació, en el fons és una espècie d’amor platònic de l’era digital.
Tornant al cas que ens ocupa, Fate/Grand Order va convertir la seva història en una excusa per vendre personatges col·leccionables que es dissenyaven clarament per satisfer les fantasies del públic. Noies sexis de tota mena que vesteixen i actuen de manera provocativa i sexual es van convertir en el reclam comercial del joc, el qual va veure com els seus beneficis es comptaven per desenes de milions. L’estratègia els va funcionar la mar de bé i amb el cos de la dona com a reclam comercial els directius de Type-Moon es van omplir les butxaques amb xifres tan grans que ja no sabien ni pronunciar. El cas és que això també es va traduir en una resposta per part de la comunitat quan els artistes de manga eròtic van començar a publicar mangues porno de la franquícia fins que les plomes els treien fum. A les webs de manga eròtic en només dos anys els mangues de Fate/Grand Order es comptaven per milers. Els artistes de manga eròtic i la franquícia de Fate/Grand Order es van retroalimentar i les dues parts van aconseguir beneficis estratosfèrics a costa de vendre el cos de la dona com un objecte. Ara bé, en les últimes dècades la situació de la dona a bona part del món i particularment al Japó ha canviat molt, però això no va fer que l’empresa reconsiderés el seu negoci, ben al contrari. Els canvis socials i de perspectiva respecte de la dona van fer que els directius del joc comencessin a considerar les dones com a client potencial de manera que en les últimes versions també han afegit molts personatges masculins amb la mateixa fórmula de vendre’ls com “gominoles sexuals” tot i que com a bona societat patriarcal que és el Japó, el que es comercialitza més és el cos de la dona.
Què va ser primer la comunitat o la franquícia?
Pàgina d’un dels milers de paròdies eròtiques de Fate/Grand Order
El cas particular de Fate/Grand Order és un exemple de com funcionen moltes coses dins de la indústria de l’anime, però també a casa nostra. Podríem recordar per exemple, les desenes de vegades que el cinema espanyol ha utilitzat el cos de la dona com un reclam de taquilla i tot plegat em fa pensar en la nostra responsabilitat com a consumidors. És cert que és l’empresa la que ha comercialitzat el cos de la dona (i posteriorment de l’home) amb aquest joc de mòbils, tanmateix també ho és que si ha tingut tant d’èxit és perquè milions de persones de tot el món han comprat i usat el joc. És igualment cert que els directius econòmics de Type-Moon van impulsar la creació d’aquesta fàbrica de Waifus perquè la comunitat ja comprava i llegia a centenars els mangues porno basats en la franquícia. Arribats aquí em pregunto fins a quin punt els consumidors som responsables de tot això. El més fàcil és dir que els responsables són els empresaris de Type-Moon, però hi ha una veritat profunda en aquella dita castellana que diu que “El más poderoso cavallero es Don Dinero.” I és que si aquesta maquinària s’ha convertit en el videojoc més rendible de la història de Sony és perquè milions de persones de tot el món l’han jugat i l’han comprat; i no siguem hipòcrites perquè gairebé la meitat dels clients del joc són occidentals, així que no s’hi val això de fugir d’estudi com fem habitualment. En el món ultraliberal en el qual ens ha tocat viure la cartera dels clients és llei i crec que això vol dir que la nostra responsabilitat com a consumidors és molt gran. Molta gent es queixa que els animes isekai es multipliquen i repeteixen com el pa i els peixos de la Bíblia o que les sèries occidentals se sobreexploten fins a matar l’últim trosset d’art que hi quedava, però si això passa és perquè els consumidors comprem. Si realment volem viure en un món més just pot ser que comencem a fer servir la nostra eina més poderosa que és la cartera per canviar-lo.
Sexe i personatges atractius Sí, vendre gominoles sexuals No
El manga de Tsukihime és un exemple de la mateixa franquícia de com es pot crear una història on els personatges són atractius i el sexe és un element interessant de la trama però sense vendre el cos dels personatges com un actiu comercial.
Sóc del parer que mostrar personatges atractius i utilitzar el sexe, l’erotisme i la sexualitat a la ficció no tan sols no és una cosa dolenta sinó que em sembla una cosa bona, sempre que estigui ben feta. Per exemple Monogatari usa l’erotisme i la tensió sexual constantment a la seva sèrie i és una obra mestra de l’anime i Yosuga no Sora, malgrat la fama i els mems que té, utilitza el sexe com a fil conductor de les relacions dels seus personatges. Aleshores quina és la diferència entre Monogatari series i Fate/Grand Order? La resposta és simple, Monogatari fa servir l’erotisme com un recurs artístic i narratiu dins la seva obra mentre que Fate/Grand Order ven el cos dels seus personatges com un actiu comercial. Estic a favor que es facin mangues eròtics amb els personatges de ficció i la pornografia no m’ha semblat mai una cosa intrínsecament dolenta com defensen alguns. Sempre he sospitat d’aquests discursos pseudoprogressistes que defensen que la censura és la solució a qualsevol problema social i cultural. Ara bé hi ha una diferència entre tenir personatges atractius i incorporar el sexe i la sexualitat com a temes importants a la teva obra i vendre el cos dels teus personatges femenins (i posteriorment també masculins) com a actiu comercial. El missatge que transmet la fàbrica de waifus és que el cos de la dona és un actiu que es compra i es ven, molt allunyat de les reflexions existencials, les relacions personals, construcció de món i personatges que caracteritzen la resta d’obres de la franquícia. Aquest qüestió no només afecta Fate/Grand Order sinó que la idea de vendre el cos dels personatges femenins com un actiu comercial és un problema tan vell com la mateixa indústria de l’entreteniment. A la immensa majoria d’animes eichii i harem com Highschool DxD, Shinmai Maou no Testament i tants altres la història és una mera excusa per passejar tetes i culs a la pantalla i vendre DvDs, figuretes i Daikimakuras. Ara bé, des que la dona representa la meitat del consum de manga i anime també han aparegut els harems inversos, en els quals una protagonista femenina viu rodejada constantment d’homes atractius en posicions sexualment compromeses, en fi el harem de tota la vida però al revés. Francament, crec que com a consumidors hauríem de ser conscients del que comprem i donar suport a obres que utilitzin el sexe i l’erotisme com una part natural de les seves històries i com una forma de relació entre els seus personatges i no com un actiu comercial. Amb la nostra cartera decidim què comprem, per tant, si volem tenim el poder de canviar les coses.
Recordo perfectament el moment en el qual vaig decidir començar aquesta sèrie anomenada Jojo’s Bizarre Adventure. Aquells dies havia mirat obres molt cerebrals com Kara no Kyoukai i l’última pel·lícula d’Evangelion, de manera que el meu cap em demanava a crits veure alguna cosa boja, irreverent i absurda. En aquell moment vaig fer cas a les recomanacions d’alguns amics i vaig decidir buscar-la dins el catàleg de Netflix. Els 24 minuts que van venir després de pitjar “play” me’ls vaig passar amb els ulls oberts com taronges i amb una pregunta tocant la porta del meu crani amb la insistència d’un venedor d’assegurances a domicili: Què collons estic mirant!? Un drama victorià protagonitzat per paios musculats al més pur estil Stalone anys 80, desfilaven sobreactuant amb poses homoeròtiques davant els meus ulls. Aquella, però no era una bogeria qualsevol, això ho vaig tenir clar des del primer capítol. Hi havia alguna cosa rere aquell festival de colors, sobreactuacions i poses absurdes que em mantenia enganxat a la pantalla. Vaig anar pitjant “play” regularment durant els mesos vinents i quan me’n vaig adonar ja havia vist 152 capítols de Jojo’s. Els que no us hàgiu vist la sèrie us estareu preguntat per què em va atrapar tant amb la descripció que acabo de fer-ne, intentaré respondre a aquesta pregunta. Benvinguts a Hana’s Bizarre Adventure!
De què va Jojo’s Bizarre Adventure?
Poc després de començar Jojo’s vaig descobrir que el seu manga porta publicada la friolera de 131 volums de forma més o menys continuada des del 2 de desembre de 1986 fins a l’actualitat. Com és possible? Com és possible que una sèrie mantingui l’interès del públic i la frescor creativa durant més de 34 anys? Per poder respondre totes aquestes preguntes hem d’anar a pams, primer de tot hem d’explicar de què va Jojo’s Bizarre Adventure. La de Jojo’s és la història del llinatge dels Joestar a través de les generacions. Un element curiós de Jojo’s és que cada una de les seves parts se situa en una època diferent i està protagonitzada per un nou personatge. Aquest relat comença a l’Anglaterra victoriana de mitjan segle XIX de la mà d’en Jonathan Joestar (Jojo pels amics) un jove covat a l’aristocràcia britànica. La vida d’en Jonathan es complica quan la seva família acull al jove Dio Brando, el fill d’un rodamón que es pensaven que els havia salvat la vida, temps enrere. En Dio resultarà ser un psicòpata de primera categoria que intentarà destruir la família Joestar per quedar-se amb el seu poder i riquesa. Fins aquí res d’estrany oi? I una merda, el “Bizarre” del títol no és només un guarniment. En Jojo se’n va a Mèxic a estudiar unes màscares de pedra maies, que resulta que si te les poses et converteixes en un vampir immortal. En Jojo i els seus amics s’hauran de fer forts per derrotar en Dio que se n’ha posat una. Per fer-ho recorren al Hamon una font d’energia espiritual que sorgeix d’un entrenament de la respiració. Aquesta habilitat l’aprenen d’en William Anthonio Zeppeli un paio mig italià amb un barret de copa a quadres que és mestre del Hamon. Durant les primeres temporades veurem als Joestar lluitar contra en Dio i els derivats de les màscares de pedra. Més endavant tot això s’acabarà i apareixen els famosos Stands, uns poders que sorgeixen d’una manifestació espiritual de la personalitat. Cada Stand, és a dir, cada poder és únic i en aquest punt la història se centra en els conflictes entre els portadors dels Stands. Sé el que esteu pensant, això sona a sinopsis d’un anime de batalles de baixa estofa i malgrat tot es considera una sèrie de culte així que, què passa amb Jojo’s?
Parodiar el tòpic per transcendir el tòpic
Al començament de Jojo’s és evident que el seu autor, Hirohiko Araki, busca fer una paròdia del subgènere Nekketsu (els shonen de batalles de tota la vida) però acaba anant molt més enllà de la paròdia. El drama victorià de la primera part, Phantom Blood, si bé és sobreactuat i de vegades absurd no deixa de tenir una trama sòlida i ben construïda. El binomi de protagonista i antagonista format per en Jonathan Joestar i en Dio Brando és una de les relacions antagòniques més ben escrites que he vist. Jojo’s no s’estanca en la paròdia del Nekketsu amb els poders i poses absurdes dels seus personatges multicolor, sinó que aconsegueix subvertir-lo i transformar-lo. Generalment, als animes de batalles les lluites funcionen a través de l’entrenament, les escales de poder i la força de voluntat, però aquí el combat el regeix l’astúcia dels personatges. Araki canvia les regles de la batalla, inicialment ho fa experimentant amb el Hamon i estirant el que pot fer aquest poder fins al límit, creant lluites en les quals es modifica l’aire, la temperatura, es juga amb l’entorn, etc. L’obra fa un salt qualitatiu a la tercera part Stardust Crusaders en la qual apareixen els famosos Stands, uns poders que podríem definir com emanacions físiques de l’esperit d’una persona. En representar l’ànima d’un individu cada Stand, és a dir cada poder, és únic i completament diferent dels altres. El que poden fer els Stands va des de poder crear un petit sol fins a poder arreglar qualsevol cosa passant per tenir un còmic que pot predir el futur o poder transformar les persones en llibres per llegir-les. Cada Stand té les seves limitacions de manera que a les lluites de Jojo’s no guanya el més fort, sinó el que sap jugar més bé les seves cartes. L’acció no es desenvolupa per força sinó per astúcia i això li permet a Araki experimentar amb unes possibilitats infinites. Ara bé, malgrat que els poders són l’eix central de la sèrie quedar-se només amb això seria rascar la superfície de Jojo’s, per anar més enllà haurem de parlar de les seves històries i dels seus personatges…
Els Stands apareixen a Stardust CrusadersI continuen durant tota la sèrie
Una història que són moltes històries
Araki és un geni creatiu i per poder experimentar al màxim amb la seva història va decidir continuar amb el llinatge dels Joestar de manera que cada una de les parts se centra en un personatge, una època i un lloc diferent. Per exemple Phantom Blood està protagonitzada per en Jonathan Joestar i es desenvolupa a l’Anglaterra Victoriana, mentre que la segona part Battle Tendency està protagonitzada per en Joseph, el net d’en Jonathan i es desenvolupa a Nova York durant la Segona Guerra Mundial. Stardust Crusaders la tercera part està protagonitzada per En Jotaro Kujou, familiar d’en Joseph i consisteix en un viatge accidentat des del Japó fins a Egipte a la dècada dels 80 i així successivament. Aquesta variabilitat de personatges, èpoques i llocs li permet a Hirohiko Araki enfocar cada part des d’una òptica completament diferent. És el cas de la història protagonitzada per en Joseph, el Jojo de Nova York, la qual se centra en una sèrie de batalles exòtiques contra els líders de les màscares pedra i el seu desenvolupament és el d’un anime de batalles amb un punt Jojo. En canvi, la seva successora Stardust Crusaders parteix de la narrativa del viatge dels herois, els quals han de travessar tota Àsia fins a Egipte per salvar la mare d’en Jotaro. La quarta part és la més sorprenent, la seva primera escena ens presenta Morioh, un poble japonès de principis de la dècada dels 90 on tot sembla perfecte fins que la càmera es fica en una casa, enfoca una mà posant melmelada a una torrada i quan el pla s’amplia veiem que la mà és la d’un braç tallat. Diamond is Unbreakable és una temporada costumista on anem veient el dia a dia dels personatges de Morioh i la seva convivència amb els Stands. És una història molt humana on per primera vegada l’entorn es converteix en quelcom viu i orgànic. Es podria dir que la quarta part barreja el costumisme amb el misteri criminal i els Stands… El que vull dir és que malgrat que el llinatge, els poders, les batalles, l’estètica i alguns personatges fan de fil conductor de tota l’obra, cada una de les parts és una història totalment diferent.
Morioh als anys 90La Jolyne a la presóEn Jonathan amb l’ambient victorià
. Això li permet a l’Araki tocar diferents gèneres narratius i estils de disseny en una mateixa obra, cosa que fa que Jojo’s sigui únic i molt dinàmic. L’univers de Fate/i Type-Moon del qual vam parlar el mes passat és diferent perquè allà parteixen d’un mateix univers en el qual s’escriuen històries independents, en canvi, Jojo’s és una sola història amb una estructura que li permet anar canviant de gènere narratiu, escenari i protagonistes. Ara bé, la clau de volta de Jojo’s és que Araki aprèn dels seus errors i va polint la seva narrativa lentament, com el joier poleix el diamant en brut. Per exemple a la primera part el mateix Araki va reconèixer que no va saber explotar bé la increïble relació Jonathan-Dio ni tampoc va utilitzar bé el personatge d’en Jonathan. Això contrasta amb la segona part on aconsegueix crear uns personatges increïbles i introdueix en Joseph un dels més carismàtics de tota la saga. A la tercera part Stardust Crusaders reinventa la fórmula narrativa amb els Stands i aconsegueix dotar la història de molta originalitat i dinamisme. A la quarta part Jojo’s aprèn a tractar l’entorn i a convertir-lo en alguna cosa viva i orgànica no com a l’anterior on pràcticament no es notava la diferència quan els personatges eren a l’Índia o a Egipte.
Els personatges de Jojo’s i la comunitat LGTB+ una qüestió més enllà de l’estètica
Crec que a ningú se li escapa que tota l’obra està banyada d’una estètica gai descarada que dóna a Jojo’s el seu fort caràcter estètic i narratiu. És una obra que tot i ser obertament LGTB+ (encara més quan arribem a Vento Aureo o Stone Ocean) no en fa bandera de manera oportunista. Els herois de Jojo’s es passen tota la sèrie ensenyant els músculs i fent poses homoeròtiques perquè a Araki li dóna la gana i és fantàstic. És fantàstic perquè, per una banda, l’estètica musculada, la paleta de colors brillants i les vestimentes horteres dels personatges li donen un aire molt innovador. Però les picades d’ullet a la comunitat LGTB+ no són merament estètiques. La majoria dels personatges de Jojo’s són efeminats i mostren obertament les seves emocions, cosa que els allunya bastant dels herois convencionals de la ficció. La transparència emocional dels protagonistes fa que sigui més fàcil viure i emocionar-te amb les seves històries. Tota la sèrie està escrita des d’una sensibilitat LGTB+ i el fet de veure el món des d’aquest prisma fa que Jojo’s es visqui com una experiència única. En aquest sentit, el començament de la sisena part Stone Ocean m’ha sorprès positivament, primer per estar protagonitzat per una dona i segon per la manera tan natural amb la qual parla de la sexualitat femenina, la transsexualitat i l’homosexualitat. Aquests són temes que normalment es tracten amb por de cagar-la, amb molta èpica o amb molt de moralisme pel mig, mentre que Araki ho fa d’una manera descarada, directa i sense collonades. Un altre element que valoro molt de Jojo’s és que no converteix aquests temes en el centre de la trama. Vull dir que Stone Ocean se centra en la joventut a la presó de la protagonista i com interactua amb els portadors de Stands en aquest ambient, els altres temes simplement apareixen perquè formen part del dia a dia de molta gent real i, per tant, és natural que treguin el cap en una història de ficció. El fet de no convertir aquests temes en elements centrals de la trama els treu transcendència i els normalitza d’una manera molt més efectiva que aquelles obres que busquen una inclusivitat forçada. L’obra d’Araki no sempre ha estat tan oberta amb aquests temes sinó que ha anat evolucionant amb el temps. El fet que Jojo’s faci 34 anys que es publica ens permet seguir els canvis socials que ha patit el Japó durant aquestes dècades. Un bon exemple d’això és el canvi de la representació de les dones a la sèrie, començant amb Phantom Blood la qual té un to masclista que avui en dia ens fa aixecar més d’una cella i acabant amb el to feminista de Stone Ocean, la sisena part que acaba d’estrenar la seva adaptació a l’anime. En definitiva diria que Jojo’s és una sèrie d’acció i batalles innovadora i fresca, que sap millorar amb el pas del temps i mostrar-nos la ficció des d’una altra perspectiva. Personalment, crec que encara tenim Jojo’s per molts anys, així que gaudim d’aquesta bogeria i Yare Yare Daze!
Aquest manga ens presenta l’història de l’Arte Spalletti, una noia florentina dels segles XV-XVI provinent d’una família de la petita noblesa. Durant anys, el pare d’Arte va encoratjar la passió de la seva filla pel dibuix i la pintura, mentre que la mare intentava imposar-li rol que marcava la societat de l’època. A la mort del pare, la jove decideix rebel·lar-se contra el destí que li imposa la societat, quan intenta entrar com a aprenent en un dels tallers d’art de la ciutat. La noia perd l’esperança quan tots els tallers d’Art de Florència la rebutgen… Tots? Les coses canvien quan un artista solitari i amb una merescuda fama d’antisocial decideix prendre-la com a única aprenent. Comença així el difícil viatge d’una dona que es vol obrir pas a la Florència de la tardor del renaixement, una societat tan culturalment bulliciosa com misògina. Aquest manga de temàtica històrica i feminista ens endinsa al món dels tallers d’art renaixentistes. La nostra apassionada i optimista protagonista farà uns esforços sobrehumans per ser reconeguda com a artista i seguirem el periple d’ella i els seus amics en el camí de l’aprenentatge als tallers d’art. Els personatges i l’ambient atrapen des de la primera pàgina en una història que, sense deixar de ser trepidant, es pren tot el temps que li fa falta per desenvolupar els seus personatges i la trama.
Benvinguts a la Florència del renaixement (i el Barroc)
A Arte Florència no és un simple decorat sinó l’expressió de tot un món ja desaparegut on les coses es feien i es pensaven d’una manera molt diferent. Ja ho deia David Lowenthal: “El passat és un país estrany” i personalment afegeixo: El món abans de 1789 era un altre planeta: culturalment, mentalment, econòmicament, tecnològicament, políticament, conceptualment,… El manga ens submergeix en aquest món de múltiples maneres, la més cridanera de les quals és l’ambientació. Veiem com la ciutat de Florència amb els seus icònics monuments es transforma per obrir-nos les portes a un paisatge urbà diferent on la fusta, les parades al carrer i els edificis religiosos prenen el protagonisme. No només és l’arquitectura, la vestimenta d’època també està treballada amb tota mena de detalls. Només veient com vesteix un personatge podem intuir la seva procedència o l’estament social al qual pertany. Hi ha una escena que il·lustra molt bé això, que és quan Arte comença a resar habitualment a l’església dels artesans (cap. 9) i la gent s’estranya de veure-la, perquè pel seu aspecte resulta evident que no prové d’aquell estament. Altres detalls com el mobiliari de les cases, la decoració d’aquestes, les eines que s’utilitzaven als tallers i els procediments per fer les obres d’art, ens ajuden a situar-nos en aquell context. L’autora sap com posar-se en l’ambient de l’època i per fer-ho s’ha documentat fins a extrems insospitats. Podem veure aquest treball quasi obsessiu a l’epíleg del volum 3 on l’autora comenta una discussió que ha tingut amb el seu editor sobre la forma del pa. L’editor li demana que dibuixi pans com els d’avui dia, però ella li comenta que els pans d’aquella època tenien una forma diferent. És un petit detall que ens diu molt sobre el que significa escriure bona ficció històrica. El més interessant, però és com l’autora aconsegueix recrear l’ambient social, cultural i sobretot el marc mental de l’època. Això es veu amb la naturalitat amb la qual es mescla la religió i la vida civil amb la gent menjant a l’església (cosa que confirmen nombrosos documents de l’època segons Burke), la mescla del poder i la religió, etc. Un altre aspecte molt interessant és el funcionament de la societat estamental. L’autora el retrata perfectament quan el gremi dels artistes de Florència s’ha d’ajuntar per fer els frescos d’una església i veiem com funcionen les relacions entre els mestres i els aprenents; el sistema de repartiment de les feines, el control de qualitat, etc. Parlant de gremis, no és casualitat que Kei Ohkubo tries Florència per fer aquesta història, ja que allà el gremi d’artistes era la Companyia de Sant Lucas, una organització que no tenia tant poder com en altres ciutats italianes. Això permetia als artistes molta més llibertat a l’hora de treballar o muntar els seus tallers i evidentment en qui entrava a aquests, això dóna més versemblança al cas d’Arte. Florència era un important port comercial i una de les ciutats estat amb més poder de l’època, per tant és lògic que hi hagi més moviments artístics. Ohkubo en cap moment es fa pesada, tots els aspectes de la societat renaixentista van aflorant de manera natural a mesura que els nostres protagonistes entren en contacte amb els diferents estaments socials i els personatges que els componen. L’autora compleix a la perfecció aquella màxima de “mostra, no expliquis” i això fa que Arte sigui una lectura que enganxa, atrapa i es fa lleugera.
Arte i Artemisa: El personatge i la persona
La nostra protagonista està basada en una dona real: Artemisa Gentileschi, una de les grans pintores del tardoraixement/ primer barroc italià. L’artista va destacar especialment pels seus retrats femenins i els seus autoretrats, ja que pintava des d’un punt de vista diferent del dels homes. Els temes mitològics i religiosos també eren molt presents a la seva obra com el seu quadre més famós Judit i Holofemes. Ara bé, la protagonista d’Arte no és Gentileschi i aquest manga no és pas una biografia, agafa algunes idees de la vida de l’artista, però no s’hi encadena. Des del meu punt de vista, aquest és el primer gran encert del manga que agafa la idea d’una noia que es vol obrir pas en el món de l’art d’aquella època i la fa interactuar amb el seu entorn. Kei Ohkubo segueix a la perfecció la regla de Mamoru Oshi de la qual vam parlar fa dos mesos; es documenta minuciosament per crear el món (la Florència del segle XVI), després crea una història (una noia es vol dedicar professionalment a l’art i ha d’obrir-se pas en aquest context). I finalment crea uns personatges que interactuen amb el món i la història. Invertint l’ordre de prioritats de la narrativa occidental, l’autora aconsegueix crear una història en la qual els personatges actuen en funció del món en què viuen i pensen dins els seus marcs mentals.
Així doncs, Arte s’aconsegueix apropar molt més a l’època que vol retratar que algunes biografies fallides d’Artemisa Gentileschi que van aixecar molta polseguera el segle passat. Els casos més famosos són la novel·la d’Anna Banti i la seva adaptació a Hollywood. El problema d’aquestes versions de la vida d’Artemisa és, com apuntava Gisellda Pollock, que “Artemisia havia estat “reescrita en els termes d’una heroïna del feminisme estatunidenc, la qual cosa evidentment no era. Ella era una dona catòlica criada a la Roma del segle XVI. No la podem refer com una superheroïna pel feminisme.”[1] Moltes versions biogràfiques de la vida d’Artemisa han aprofitat el buit d’informació sobre la seva vida i l’han emplenat amb la filosofia individualista estatunidenca. De fet, aquestes adaptacions de la vida de l’artista han generat notables polèmiques per la seva falta de rigor històric per una banda i acusacions creuades entre feministes i cineastes per l’altra. La causa de la discòrdia és relació tòxica que l’artista renaixentista va tenir amb el seu mestre, que va acabar violant-la. Alguns cineastes van maquillar o fins i tot idealitzar la violació de l’artista i això va generar moltes protestes de les feministes. De la mateixa manera algunes feministes han intentat instrumentalitzar Artemisa per als seus discursos, arribant fins i tot a falsejar la història per aconseguir-ho. En definitiva, Ohkubo ha estat molt més intel·ligent i s’ha deslligat de les cadenes de la biografia i les polèmiques estèrils per poder reivindicar la història i la dona sense posar-se en manglars.
La història a la ficció: divergències entre Hollywood i Akihabara
Imatge icònica del manga Vinland Saga un altre genial exemple de ficció històrica del manga
Escriure una obra de ficció històrica no és gens fàcil, s’han de tenir en compte un munt de variables com les biografies de persones reals, una recreació fidel de l’ambient, els esquemes mentals de l’època, etc. No us estic revelant res desconegut si us dic que en els darrers anys s’ha publicat una quantitat aberrant de ficció històrica: des de novel·les fins a pel·lícules passant per sèries, còmics i evidentment mangues. Tampoc descobreixo cap novetat si us dic que la immensa majoria de novel·les històriques i un gruix important de les sèries d’aquesta temàtica es passen la història pel forro dels pebrots. La novel·la històrica per exemple és de golejada el gènere que més petades li dóna als estudis historiogràfics. Personatges del segle XII amb esquemes mentals del segle XXI, feministes a l’imperi romà, víkings portant armadures de conqueridors hispànics, ibers que parlen “d’Espanyita” dos mil·lennis abans de la seva creació,… Res, cosetes que a la gent del gremi ens emprenyen una mica. El manga en aquest sentit té una manera de fer molt peculiar, per una banda tenim mangues i sèries que fan unes mescles molt estranyes de fantasia i història, que com els mateixos autors expliquen s’allunyen completament de la realitat (Shuumatsu no Izetta n’és un bon exemple). Ara bé, hi ha una tradició de manga històric molt consolidada, que està marcada per un rigor acadèmic, una bona escriptura i una profunda documentació. Sens dubte Arte de Kei Ohkubo és un genial exemple d’aquest segon grup.
Recentment Arechi Manga, una editorial de nova fornada, ha portat Arte al nostre país. L’edició del manga és realment preciosa i, ja que es tracta d’una línia de manga històric molt diferent del que és habitual a casa nostra, seria genial si els donem una empenta perquè puguin seguir arribant títols fantàstics com aquest.
Fonts
BURKE, Peter. El renacimiento italiano: cultura y sociedad en Italia. Alianza Editorial, 2016.
CANNON, Joann. “Artemisia and the Life Story of the Exceptional Woman.” Forum Italicum. Vol. 28. No. 2. Sage UK: London, England: SAGE Publications, 1994. pp. 322-341.
COHEN, Elisabeth S. “The trials of Artemisa Gentileschi: A Rape as History.” The Sixteenth Century Journal. Vol. 31. No. 1. pp. 47-75.
1 SCARPARO, Susanna. “Artemisa: The invention of a “real” Woman.” Italica. Vol. 79. No. 3. American Association of Teachers of Italian, 2002. pp. 363-378.
Hana Monogatari 