Navegant per l’univers narratiu de Fate/ i Type-Moon: entre mags heroïnes, llegendes i existencialisme

Dinamitant el plantejament, nus i desenllaç

Plantejament, nus i desenllaç, una fórmula d’aparença simple que amaga un laberint al seu cor. Fins fa unes dècades semblava impossible concebre la narració d’una altra manera, es podia alterar la fórmula, retorçar-la o estirar-la fins als confins de la paraula escrita, però seguia sent la mateixa fórmula al cap i a la fi. Com ja sabem (o hauríem de saber), a la dècada dels 60 i 70 un moviment filosòfic anomenat postmodernitat va fer trontollar els fonaments intel·lectuals del món. La postmodernitat va portar molts canvis, alguns de positius com el moviment LGTB, els feminismes o la fi dels relats únics i d’altres de negatius com el descrèdit de la ciència o l’onada de dreta populista que creua occident. Però el que ens interessa ara és que molts escriptors posteriors a aquest moviment van agafar el “Plantejament, nus i desenllaç” i el van fer saltar pels aires de les maneres més salvatges i creatives que us podeu imaginar.

Una d’aquestes maneres va ser la creació d’universos narratius, és a dir conjunts de relats o històries interrelacionades entre si, que poden estar publicades en diversos medis d’expressió artística com el videojoc, l’anime, el cinema i la literatura. Si aquesta explicació us sembla una mica confosa, penseu per exemple en MARVEL o Star Wars que són els universos narratius per antonomàsia amb desenes de pel·lícules, series, llibres, còmics i videojocs que junts construeixen un gran relat. Però això dels universos narratius és realment una cosa tan nova? Doncs no ben bé, si ens ho agafem des d’un punt de vista literari, la mitologia grega està conformada per un conjunt d’històries interrelacionades que formen un gran relat de milers de peces. En escènica doncs, les mitologies del món clàssic poden ser enteses com un univers narratiu explicat en diversos medis d’expressió artística com l’escultura, el relat escrit, el relat oral, l’arquitectura… Podríem dir doncs que els escriptors actuals han agafat conceptes narratius mil·lenaris per adaptar-los al món modern. Avui parlarem de Type-Moon grup encapçalat per l’escriptor Kinoko Nasu i l’il·lustrador Takashi Takeguchi que durant 20 anys han creat un univers narratiu en el manga i l’anime i l’han elevat a la categoria de llegenda.

Mags, heroïnes, llegendes i existencialisme: la peculiar fantasia urbana de Kinoko Nasu

Tràiler de l’anime Fate/Zero

El primer que hem de tenir en compte quan parlem de l’obra de Nasu és que forma part d’un subgènere de la ficció anomenat fantasia urbana, en el qual elements fantàstics o màgics interactuen amb els problemes quotidians del món contemporani, normalment sense el coneixement de la població general. Alguns exemples de bona fantasia urbana són sèries com Jujutsu Kaisen, Fruits Basket, Kobayashi-san chi no maid Dragon i la mateixa Fate. Nasu situa la seva obra principalment al Japó dels anys 90 i 2000 amb algunes excepcions. Ara bé, no us penseu pas que els 90 de Nasu són els nostres 90; amagats entre la societat humana diversos grups que interactuen amb la màgia i allò sobrenatural conviuen i lluiten en secret. Per una banda tenim l’església, que amb els seus exorcistes busca regular el món màgic encara que sigui a sang i acer eliminant-ne els vampirs, bona part dels mags i a tot aquell que disputi el seu poder. Els vampirs per la seva banda dividits entre veritables ancestres i apòstols morts lluiten entre ells i a la vegada combaten l’església mentre reflexionen sobre la naturalesa de la mort. Els mags són la peça més complexa del puzle, viuen escampats per tot el món i estan regits per un sistema de classificació social extremadament rígid. No us penseu que els mags de Type-Moon són els clàssics individus amb túnica i vareta; poden ser estudiants, oficinistes amb gavardina, afables veïns de blocs de pisos, professors d’internats i mil coses més. Tampoc us imagineu els mags íntegres, organitzats i solemnes de Harry Potter, els de Nasu són individus capaços de qualsevol cosa per obtenir el que busquen, sigui el Sant Grial o “l’arrel” un concepte que utilitzen per designar el principi filosòfic amb el qual funciona tot el món. Alguns són íntegres professors, d’altres intenten ser herois de la justícia, d’altres estan disposats al que sigui per poder i respostes; i alguns fins i tot són els més voraços assassins en sèrie. El centre del món màgic és Londres on hi ha la “Torre del rellotge” un indret on es concentren totes les organitzacions màgiques del món i on hi ha les escoles i la “universitat” de la màgia. També és el lloc on les diferents faccions sobrenaturals treuen les urpes per disputar-se el poder. L’altre paratge clau del món de Nasu és la ciutat Japonesa de Fuyuki on cada dècada s’hi disputa la Guerra del Sant Grial, un conflicte en el qual 7 mags s’enfrontaran a mort per aconseguir el desig que concedeix el calze sagrat. Aquest conflicte es realitza amb l’arbitratge de l’església i amb la participació d’esperits heroics, personatges de la història o les llegendes que són convocats per lluitar a Fuyuki. Els qui us animeu a endinsar-vos en aquest univers hi trobareu un món molt original que s’allunya completament de les convencions de la màgia i la fantasia urbana a les quals estem habituats. Fins i tot m’atreviria a dir que s’allunya força d’algunes convencions de l’anime.

Tràiler de la primera pel·lícula de Fate/Stay Night: Heaven’s Feel

Destí/ Estils narratius il·limitats

La raó per la qual Type-Moon s’ha convertit segurament en la franquícia més exitosa de l’anime és la variabilitat de les històries que explica. A la franquícia hi caben aventures amb un punt romàntic com Fate/Stay Night, tragèdies com Fate/Zero, obres existencialistes com Kara no Kyoukai, misteris sobrenaturals com Tsukihime, drames humans com Fate/Stay night: Heaven’s Feel, sèries d’acció com Fate/ Apocrypha i un llarg etc. Si Type-moon pot explicar històries tan diferents sense trontollar, és perquè Kinoko Nasu va seguir la regla de Mamoru Oshii a l’hora de crear les seves històries. T’estaràs preguntant què és la regla de Mamoru Oshi, la veritat és que en vaig parlar bastant a l’article de Higurashi no naku koro ni, però de totes maneres faré un recordatori. La regla de Mamoru Oshii és un principi narratiu segons el qual l’ordre de prioritats a l’hora de crear una història és: 1 el món on es desenvolupa la història, 2 la història que passa en aquest món i 3 els personatges i la seva relació amb el món i la història. En fer recaure el pes sobre el món, Nasu crea un univers on caben històries amb un to i uns objectius molt diferents. Aquesta fórmula narrativa allibera a l’autor de les cadenes dels personatges i li permet prescindir de personatges importants o enfocar-se en temes que els seus protagonistes no li permetrien. En aquest sentit difereix molt de l’Univers Cinematogràfic Marvel on la narrativa recau sobre els personatges i això fa més difícil prescindir-ne o fer històries amb un to o temàtica radicalment diferent. A Marvel no hi tindrien cabuda obres tan dispars com “Les cuinetes de l’Emiya” un anime costumista humorístic i Kara no Kyoukai una sèrie de 10 pel·lícules existencialistes on es reflexiona sobre la psicologia de la mort. L’univers de Type-Moon no és una cosa explícita com ho són els de Marvel o Star Wars, de fet molta gent ha vist pel·lícules i sèries d’aquest univers sense ser conscient que en formen part. Type-Moon estructura un món fictici en el qual es podien explicar molts relats, cada un dels quals explora diferents aspectes del món. Per exemple, Tsukihime se centra en els conflictes entre els vampirs i l’església, però també hi apareixen els ulls de percepció de la mort. Aquests ulls són un dels temes centrals a Kara no Kyoukai i també apareixen a Lord el-Melloi II. A Lord el Melloi s’exploren els draps bruts i els circuits clandestins del món màgic i els ulls són un mitjà per fer-ho, mentre que a Tsukihime aquests ulls són el poder que té el protagonista per lluitar contra vampirs i exorcistes. El fet que les obres de Type-moon siguin completament diferents les unes de les altres i es desenvolupin en un mateix univers produeix un efecte curiós en la narrativa general…

Tràiler de la primera película de Kara no Kyoukai

Com collons es mira/llegeix Fate i l’univers Type-moon?

Totes les sèries, pel·lícules, novel·les o mangues de Type-Moon són autoconclusives, de manera que un es pot veure Fate/Stay Night sense veure la seva preqüela Fate/Zero i de la mateixa manera Fate/Zero és una obra molt completa que es pot veure sense la seva seqüela. Type-Moon NO és un relat amb una continuïtat com Star Wars en el qual comencem amb les guerres clon, continuem amb la lluita entre la rebel·lió i l’imperi i acabem amb la història dels fills. A Type-Moon simplement tenim un món formidable en el qual succeeixen moltes històries diferents i la càmera s’enfoca en una o l’altra. La gràcia de tot plegat és que com més històries de Type-Moon llegeixes més et vas endinsant en el seu món i en va descobrint aspectes nous. Les obres de la franquícia es poden relacionar amb personatges que apareixen recurrentment, com en Waber un personatge de Fate/Zero que esdevé el protagonista de Lord el-Melloi II o les germanes Aozaki que són protagonistes a Kara no Kyoukai i Mahoutsukai no Yoru i apareixen també a Fate/ Stay night: Heaven’s Feel i Tsukihime. I esteu pensant molt bé, però tot això com collons es mira? Doncs la veritat és que no hi ha un ordre específic en el qual es miri/llegeixi Type-Moon, de totes maneres amb la línia principal de Fate sí que hi ha un ordre recomanat. L’univers Type-Moon a diferència del de Marvel no obliga a veure tot el seu contingut, perquè no hi ha un relat continu sinó històries independents. Dit això us dic l’ordre que recomano jo és:

1 Com a punt de partida la sèrie que recomano és Fate/Zero perquè és cronològicament la que va abans. Després de Fate/Zero podeu veure les 3 rutes de Fate/Stay night que parteixen de la mateixa història i els mateixos personatges, però tenen un desenvolupament completament diferent. Per tant després de Fate/Zero podeu veure Fate/Stay night, Fate/Stay night: Unlimited blade Works i Fate/Stay night: Heaven’s Feel. Les 3 són molt diferents, la Stay night clàssica és una aventura amb un punt romàntic, Unlimited Blade Works combina l’aventura i el battle royale i Heaven’s Feel és un drama humà. Després de Fate/Zero també podeu mirar Lord el-Melloi II que és una seqüela en forma de sèrie de misteri que explora a fons el món dels mags. Hi ha algunes sèries de Fate/ que no són de la línia principal i que es poden mirar en l’ordre que vulgueu (des del meu punt de vista no valen la pena) que són Fate/Apocrypha, Fate/Extra, Fate/ Kaleid liner Prisma Illia i Fate/Grand Order. Hi ha moltes obres que funcionen de manera independent dins l’univers Type-Moon i que són fascinants, aquestes les podeu mirar en l’ordre que vulgueu. Una és Tsukihime de la qual recomano que llegiu el manga (10 volums) i no l’anime, ja que l’adaptació animada és molt dolenta. Tsukihime se centra en els vampirs i els ulls de percepció de la mort, és una sèrie de misteri amb punts de terror i aventura. També hi ha les 10 pel·lícules de Kara no Kyoukai que són una meravella audiovisual i narrativa, però adverteixo que són molt filosòfiques i no aptes per a tots els públics. Una altra obra interessant és la novel·la de Mahoutsukai no Yoru que, de manera similar a Lord el-Melloi II explora el món de Nasu a través d’un seguit de casos misteriosos. També hi ha una sèrie d’anime anomenada Canaan que s’acostaria bastant al gènere de les sèries d’espies però amb un toc Nasu. Hi ha algunes obres molt bones que encara no estan ben adaptades al manga i l’anime com DDD, Mahoutsukai no Yoru, Fate/Hollow Ataraxia (la sequel·la de Fate/Stay night) i Kagetsu Thoya (la sequel·la de Tsukihime). A internet trobareu un fotimer d’obres més si busqueu Type-Moon, però la majoria són històries curtes, novel·les que escrivia en Nasu a l’institut, prototips de novel·les, videojocs sense gaire història, paròdies…

La recomanació de la casa

La recomanació de la casa (que subratllo és personal) és que si voleu endinsar-vos a Type-Moon mireu Fate/Zero, les 3 rutes de Fate/ Stay night, Lord el-melloi II, el manga de Tsukihime, les pel·lícules de Kara no Kyoukai, Canaan i si us animeu llegiu la novel·la de Mahoutsukai no Yoru. Hi ha algunes paròdies com “Les cuinetes de l’Emyia” o Carnival Phantasm que són divertidíssimes. Falta també que s’adaptin bé algunes obres molt interessants de Nasu com Decoration Disorder Disconnection (DDD), Mahotsukai no Yoru, Kagetsu Thoya, Fate/ Hollow Ataraxia i alguns relats curts. La resta de la franquícia, des del meu punt de vista, sobra molt i algunes de les obres són realment dolentes i mancades de substància. De fet, de la merda de Type-Moon, la meva franquícia preferida, en parlaré al proper article titulat “Fate/Grand Order i la fàbrica de Waifus.”

Les subtils transformacions urbanes de Tòquio 2021

Les olimpíades, molt més que esport

Les olimpíades, aquell dolç moment en el qual els telenotícies deixen de martellejar-nos amb l’actualitat política i les mirades es fixen en l’esport i una ciutat. Enguany (i amb pandèmia) ha estat el torn de la capital japonesa d’acollir els Jocs Olímpics, deixant pel camí imatges espectaculars i un debat molt important sobre la salut mental a l’esport. Desgraciadament, les terribles notícies que ens arriben de l’Afganistan han obligat a desplaçar el focus mediàtic massa aviat. D’aquesta manera, ens hem perdut alguns aspectes molt interessants d’aquestes Olimpíades, una competició que no només implica esport, sinó també política i sobretot urbanisme. Cada vegada que se celebren uns Jocs Olímpics la ciutat que els acull fa un canvi dràstic per millorar les seves infraestructures, el seu aspecte i la vida dels seus habitants. A Barcelona per exemple, l’edició del 1992 va servir per rentar la cara a una ciutat grisa i separada del mar. Uns canvis que també van afectar al meu poble, Banyoles on es va construir el Parc de la Draga, es va descobrir el Jaciment Neolític, es va construir la Vila Olímpica i es va millorar l’aspecte de la vila en general. És precisament d’això del que vull parlar avui, de com les Olimpíades han transformat Tòquio i del que representa la Vila Olímpica per un futur sostenible.

No a les obres faraòniques!

Unes Olimpíades acostumen a anar acompanyades de grans despeses en construccions i millores urbanes per a la ciutat amfitriona. Des de l’edició de Berlín 1936 les obres faraòniques i les despeses milionàries havien estat la tònica dominant, amb casos com Tòquio 1964 o Barcelona 1992. En aquestes edicions les ciutats van patir transformacions radicals que van millorar la seva imatge i la vida dels seus ciutadans. La crisi climàtica i l’urbanisme actual, però han deixat obsolet aquest model en ciutats modernes com Tòquio o París. De fet aquesta manera de fer ha generat protestes en les últimes dècades i ha provocat alguns cataclismes econòmics com el de Montreal 1976. Malgrat els riscos i problemes que implica el vell model, les autoritats japoneses van apostar per una despesa faraònica amb llançament de satèl·lits i estadis multimilionaris inclosos. Naturalment aquesta despesa absurda en temps de pandèmia va encendre l’opinió pública que va protestar enèrgicament contra els excessos olímpics. Això va fer que les autoritats rebutgessin el projecte de construcció de l’Estadi Olímpic presentat per Zaha Hadid, el qual costava uns 3.000 milions de dòlars (el tible del pressupost). Es va donar una segona oportunitat a l’estudi de Hadid perquè fessin un projecte que se cenyís al pressupost, però la nova proposta el superava en 775 milions de dòlars i es va rebutjar. Finalment es va optar per la proposta de Kengo Kuma que es mantenia uns 175 milions de dòlars per sota del pressupost. També es van reaprofitar i modernitzar les instal·lacions de 1964 cosa que va reduir els costos previstos inicialment. Això no va ser gràcies a l’eficiència dels polítics japonesos, sinó al seny de la ciutadania que va fer pressió popular per canviar-ho. Algunes de les protestes que els nostres diaris havien titllat “antiolímpiques” no ho eren, sinó que eren protestes contra els excessos de despesa de les olimpíades. Tot i això els nous edificis esportius no han estat precisament modestos: la plaça esportista Musashiro que després dels jocs acollirà esdeveniments culturals i esportius, El centre de Gimnàstica Ariake que aspira a convertir-se en una de les galeries d’art més importants de la ciutat, el Centre Aquàtic de Tòquio que pretén esdevenir la pedra angular de la natació del país i l’estadi de Hokey Oi. Un edifici molt criticat per l’opinió pública fou l’Ariake Arena destinat al voleibol, ja que la Yokohama arena podia fer aquesta funció i la viabilitat d’aquest nou espai no està gens clara.

Transformacions més enllà de les olimpíades

Com ja he dit, la fisonomia urbana canvia amb les Olimpíades i des de Barcelona 1992 moltes ciutats han apostat per canvis urbanístics a llarg termini. En el cas de Tòquio s’ha decidit transformar dos grans espais: Shibuya i Shinagawa. El canvi més important afectarà el famós barri de Shibuya on s’ha projectat la construcció de grans edificis per allotjar-hi oficines, hotels, restaurants i empreses. Amb els nous edificis també arribaran frondosos jardins que ompliran de verd un barri on l’asfalt s’ho ha menjat tot. L’objectiu és consolidar el paper de Shibuya com a zona d’activitat econòmica internacional i d’interès turístic.

Disseny conceptual del nou Shibuya previst pel 2027

Un altre lloc emblemàtic que patirà grans transformacions serà l’estació de Shinagawa que durant dècades ha estat la porta d’entrada de la gran metròpolis. El primer canvi important serà la reforma de l’estació que la consolidarà com el cor viu dels transports de la ciutat. A més a més, es preveu la construcció d’una innovadora àrea urbana al voltant de l’estació la qual tindria una triple funció: empresarial (per allotjar-hi empreses), residencial i cultural. Els grans edificis projectats al voltant de l’estació pel 2024 ampliaran l’oferta d’habitatge a la zona i proporcionaran espais per a noves i velles empreses. A més a més al complex hi ha projectades nombroses places, passejos i jardins que permetran un ús públic de l’espai i ompliran de verd la zona.

Sostenibilitat i seguretat, la subtil transformació de Tòquio

 La crisi climàtica ha estat molt present als Jocs i l’Organització ha convertit la sostenibilitat en la pedra angular del projecte olímpic japonès. S’han cuidat tots els detalls per tal d’aconseguir uns jocs nets d’emissions començant per l’element més característic; les medalles. Els premis d’aquests jocs s’han elaborat amb metalls reciclats procedents de mòbils vells que la gent ha donat a l’organització, això ha permès el reciclatge de més de 6 milions de telèfons mòbils. Els podis i altres equipaments dels estadis estan fets de plàstic reciclat obtingut principalment d’ampolles de xampú. També estan fets d’ampolles de plàstic i fibres vegetals els uniformes dels portadors de la Torxa olímpica així com els dels voluntaris de l’organització. La Torxa olímpica tenia una càrrega simbòlica especial, ja que està feta amb alumini provinent de les restes del tsunami de fa 10 anys. Ara bé si parlem de la sostenibilitat d’aquests Jocs, hem de parlar de la joia de la corona: La Vila Olímpica de Tòquio.

La Vila Olímpica de Tòquio és una petita ciutat eco-sostenible que té en compte diversos aspectes mediambientals. En primer lloc hi ha la construcció dels edificis pels quals s’ha utilitzat principalment fusta i alumini, uns materials que seran reciclables quan els edificis acabin la seva vida útil. No només els edificis, també la Plaça Olímpica s’ha construït amb fusta de diverses regions del país que després dels Jocs retornarà a les seves respectives prefectures per poder-la reutilitzar en noves construccions. Aquest estil arquitectònic a més de ser sostenible representa un homenatge a l’arquitectura tradicional del país. La il·luminació de tota la Vila s’ha fet amb llums LED per tal d’optimitzar al màxim el consum d’energia elèctrica. Parlant d’energia, la Vila Olímpica funciona amb una combinació d’energies renovables especialment solar i d’hidrogen. S’han instal·lat nombrosos panells fotovoltaics als edificis de la vila, però la principal font d’energia de la zona és un innovador generador d’hidrogen el qual crea energia suficient per abastar tota la vila. Per culminar el projecte, l’empresa Toyota va dissenyar un servei d’autobusos elèctrics i sense conductor que portaven els esportistes de les proves a la Vila, creant d’aquesta manera una petita ciutat sostenible.

L’últim canvi urbà de Tòquio 2020 té a veure amb la seguretat, concretament amb el cablejat elèctric i de serveis públics. Com suposo que ja sabreu, el Japó és un país propens als terratrèmols, tifons i altres calamitats i és per això que es va considerar oportú utilitzar l’excusa dels Jocs per soterrar 920 quilòmetres de línies de cablejat a la ciutat. Amb els moviments tectònics era habitual que hi hagués problemes de seguretat i accidents amb el cablejat de manera que el seu soterrament suposa una millora de la seguretat a les infraestructures públiques. Tot això segur que transformarà la vida de Tòquio, malgrat tot alguns activistes han titllat la sostenibilitat de “superficial”, altres han criticat la despesa o la gestió, vosaltres què en penseu de tots aquests canvis? Us llegeixo als comentaris.

Fonts

“Cuáles son y qué será de las instalaciones construidas para Tokio 2020 que van a quedarse vacías en las Olimpiadas.” El País, 24 de juliol de 2021. https://elpais.com/icon-design/arquitectura/2021-07-24/cuales-son-y-que-sera-de-las-instalaciones-construidas-para-tokio-2020-que-van-a-quedarse-vacias-en-las-olimpiadas.html

Cutieru, Andreea. “Pickard Chilton Completes Master Plan for the Global Gateway Shinagawa.” ArchDaily: the world’s most visited architecture website. ArchDaily.com., 6 d’abril de 2021. https://www.archdaily.com/959592/pickard-chilton-completes-master-plan-for-the-global-gateway-shinagawa

International Olympic Committee. “Tokyo 2020: Sustainable Games for a sustainable society.” Olympics.com. 25 de juliol de 2019. https://olympics.com/ioc/news/tokyo-2020-sustainable-games-for-a-sustainable-society

Perrozzi, Adonay. “Los Juegos Olímpicos: una oportunidad para grandes transformaciones urbanas.” Transecto, 16 de maig de 2021. https://transecto.com/2021/05/los-juegos-olimpicos-una-oportunidad-para-grandes-transformaciones-urbanas/

Shibuya Station. “Shibuya Station area Redevelopment Plan.” shibuyastation.com. Data desconeguda. https://www.shibuyastation.com/shibuya-station-area-redevelopment-plan/

Les notes divines de Yuki Kajiura: Vida i obra de la llegendària compositora

Important: Abans de començar m’agradaria comentar que aquest article és una col·laboració amb el Podcast Aventura x Japó i el blog Japanium. Aquest mes cadascú ha fet un article o vídeo al voltant del tema de les bandes sonores. Japanium amb un brutal reportatge sobre la història de les OST de l’anime i Aventura x Japó un vídeo sobre Joe Hisashi que surt la setmana que ve. No us el perdeu el seu contingut i us convido a descobrir-los! Important hi ha paraules destacades amb vermell les quals enllacen amb la música de la qual es parla a l’article per poder escortar-ho tot bé.

-Japanium Blog: https://japaniums.blogspot.com/

-Aventura x Japó (Twitch) https://www.twitch.tv/aventuraxjapo

-Aventura x Japó (Youtube) https://www.youtube.com/channel/UCqRk7FOpGRxsMWKXwdYctUg


El poder de la música

A les sèries i les pel·lícules d’anime hi ha diversos elements que conjuntament fan que una obra estigui més o menys polida. La narrativa per exemple constitueix l’esquelet sobre el qual s’assenta el conjunt, un món i una història que defineixen el concepte, els personatges i la trama. L’animació també juga un paper important: és el moviment, el concepte artístic, l’expressió artística i emocional… Hi ha un tercer element que és fonamental i al qual sovint no parem prou atenció; la música. Les bandes sonores o OST són determinants per a la qualitat d’una obra i la percepció que tenim d’aquesta. La música marca el to d’una obra, fins al punt que una mateixa escena ens pot transmetre sensacions radicalment diferents segons la banda sonora que hi soni. Un experiment que podeu fer per comprovar això és mirar l’escena inicial de Ghost in the Shell de Mamoru Oshii (1995), en la qual veiem com es forma una cíborg. La banda sonora de Kenji Kawai mescla música tradicional religiosa búlgara i japonesa, la qual cosa li confereix a l’obra el seu característic to existencialista. La terrible adaptació americana de la pel·lícula obre amb un calc absolut de l’escena original, però amb una banda sonora de pel·lícula futurista que ens transmet la típica acció buida del cinema americà. L’escena és exactament la mateixa, però la banda sonora ens determina un to radicalment diferent a les dues pel·lícules. Ara bé, la música no només marca el to, sinó també el ritme emocional d’una obra, posa tensió o calma, alegria o tristesa, aclaparament o alliberació. Què seria del viatge a les profunditats humanes i físiques de Made in Abyss sense la banda sonora de Kevin Penkin? Sora no Woto seria la mateixa oda pacifista i artística sense la música de Michiru Oshima? Serien el mateix els misteris, guerres i cops d’estat de Shingeki no Kyojin sense la banda sonora de Hiroyuki Sawano? Podeu estar segurs que no i per això avui m’agradaria parlar d’una dona que ha portat això de les bandes sonores a un altre nivell, l’autèntica reina de les OST Yuki Kajiura.

“Fes música o mor” l’huracà Kajiura toca terra a Tokyo

Kajiura va néixer a Tòquio el 6 d’agost de 1965 i al cap d’uns anys va emigrar amb els seus pares a l’antiga República Federal Alemanya (Alemanya Occidental) on viuria la seva infància. Allà el seu pare li va ensenyar a tocar el piano i la va esperonar a continuar amb la música. El pare intuïa que el talent de la seva filla per la música no era normal i ho van constatar quan amb només 7 anys aquella nena va compondre la seva primera peça: “Gràcies i Adéu.” A la seva infantesa Kajiura acompanyava amb el piano al seu pare, qui era un apassionat de la música alemanya. Quan començava el batxillerat la família va tornar al Japó i durant la seva adolescència no va compondre gaire música. Posteriorment va passar per la universitat on va estudiar literatura anglesa i després enginyeria de sistemes informàtics. Va treballar com a enginyera de sistemes fins al 1992 any en el qual va deixar-ho tot per dedicar-se a la seva vocació i professió: la música. En un primer moment tant la família com els amics se li van posar en contra dient que era una bogeria i que no se’n sortiria. Malgrat tot va seguir endavant i va debutar professionalment el 1993 amb el grup See-Saw del qual va formar part fins a la seva dissolució l’any 1995. La banda va tenir un èxit espectacular i va ser una cantera de llegendes del pop japonès com la mateixa Kajiura, la cantant Chiaki Ishikawa, i la cantant i escriptora Yukiko Nishioka. Arran de la seva participació amb See-Saw el seu editor li va demanar que compongués un àlbum amb altres artistes anomenat “Tea Afternoon”.  L’àlbum va arribar a les mans del cineasta Jun Ichikawa el qual li va demanar que compongués la música per la seva úlitma pel·lícula: Tokyo Kyôdai. Al cap d’uns mesos Yuki Kajiura faria el salt a l’anime per la porta gran i compondria ni més ni menys que la banda sonora de Shin Kimigakure Orange Road. A finals de la dècada dels 90 Kajiura compon les bandes sonores de diverses pel·lícules d’imatge real i crea àlbums propis dels quals destaquen Tsuki i DNA Present Rainbow. Fou el 2001 quan la seva carrera dins el món de l’anime faria un ascens meteòric, en només 2 anys compon la banda sonora de Noir, Blood The last Vampire, .hack// i Mobile Suit Gundam. Des d’aleshores Kajiura ha compost moltes de les bandes sonores més llegendàries de l’anime i del cinema japonès. És responsable de les bandes sonores de Tsubasa Chronicle, Gundam, Full Metal Panic, Kara no Kyoukai (les 11 pel·lícules), Bakumatsu, Eve no Jikan, Pandora Hearts, Fate/Zero, Puella Magi Madoka Magica, Sword Art Online, Boku Dake ga inai Machi, Fate stay night Heaven’s feel (les 3 pel·lícules), Princess Principal, Lord el-Melloi II Case Files i Kimetsu no Yaiba entre d’altres. En total ha compost 50 bandes sonores, 10 musicals, 3 àlbums en solitari i ha creat 53 àlbums en col·laboració amb altres artistes. Actualment està treballant en la banda sonora de les pel·lícules de Princess Principal i acaba d’estrenar les bandes sonores de Fhéna: la princesa pirata i Vanitas no Carte. Kajiura ja ha compost més de 1900 cançons, cosa que la converteix segurament amb la compositora més prolífica del Japó quan a bandes sonores es refereix, només Yoko Kanno, Kenji Kawaii o Joe Hisashi s’hi podrien comparar en igualtat.

Notes divines, com és la música de Kajiura?

Ja hem vist que Yuki Kajiura és una figura fonamental en el món de l’anime, però què és el que fa que la seva música sigui tan especial? Un element és la tímbrica, és a dir, els instruments que utilitza per a les seves composicions. A aquesta dona li agrada, “que la música sigui grandiosa”, per tant toca amb una orquestra sencera. En aquest sentit es nota la influència de la música alemanya de la seva infància, ja que utilitza algunes fórmules pròpies de les orquestres europees en les seves composicions. A can Kajiura no hi falta: un grup de violins tocant amb un ritme de percussió de fons, violoncels, violes, arpes, flautes travesseres de tant en tant, sintetitzadors per fer tot allò que no es pot fer de manera natural, baixos, guitarres acústiques i elèctriques… En fi, que utilitza tot el repertori del pop, el rock, el techno i la música de cambra amb instruments tradicionals japonesos. No és estrany doncs que molta gent afirmi que la música de Yuki Kajiura és del gènere Yuki Kajiura, ja que no hi ha res que se li assembli. En diverses entrevistes sobre els projectes de Kara no Kyoukai i Fate/Zero la compositora explica que a ella no li importa el gènere musical mentre li permeti transmetre les emocions humanes i és aquesta capacitat de barrejar-ho tot el que fa que la seva música sigui tan característica. Això ho podem veure a la banda sonora de Puella Magi Madoka Magica on utilitza el techno i sintetitzadors amb una orquestra europea de fons amb pals de pluja pel mig, mentre a la mateixa banda sonora hi posa cançons corals i d’altres gairebé de rock. Ara bé malgrat que sovint identifiquem Yuki Kajiura amb el seu estil més característic també té àlbums molt diferents com Fiction II on beu clarament de la música escocesa i celta utilitzant gaites i instruments locals. Fiction I en canvi beu més del pop anglès mentre que la majoria d’OST segueixen el que normalment coneixem com Estil Kajiura del qual parlarem en el darrer apartat.

Kajiurago: el llenguatge musical de Yuki Kajiura

Al seu debut amb See-Saw la compositora va descobrir que la peça angular de la seva música era la veu i no servia qualsevol veu, ella volia la veu d’un cor femení de poques persones. La combinació de violins, violes, violoncels, arpa i cor vocal és sens dubte la marca de la casa de Kajiura. Així doncs la compositora fundaria i dirigiria dos petits grups de vocalistes de primer nivell per poder treballar amb els seus projectes personals i amb les bandes sonores. El primer seria Fiction Junction el 2007, amb qui va tenir un període de gran simbiosi fins al 2014 i col·laboracions més esporàdiques fins a l’actualitat. El segon seria la joia de la corona: Kalafina que les va reclutar el 2009 quan el director Ei Aoki li va encarregar que compongués la banda sonora de Kara no Kyoukai. El quartet de vocalistes va impressionar tant a la compositora que va començar una relació de simbiosi amb el grup que donaria grans resultats. Malgrat el canvi, podem observar que els estils de Fiction Juction i Kalafina són molt similars fins al punt que hi ha cançons que costa distingir quin conjunt les canta. Parlant Kara no Kyoukai la seva banda sonora és una obra mestra amb uns cors místics, música de cambra i música tradicional japonesa, un dels millors treballs de la compositora.

Algú que tingui l’oïda entrenada al japonès notarà que la majoria de cançons de Kara no Kyoukai, Fate/Zero, Lord el-Melloi i d’altres no estan en l’idioma del sol naixent ni en cap altre de conegut… Estan en Kajiurago un idioma musical que es va inventar la compositora perquè el japonès, l’italià i l’anglès se li quedaven curts fonèticament; així doncs va crear un repertori de paraules sense significat per tal d’enriquir les veus. Quan li van preguntar sobre la utilització d’aquestes paraules sense significat a Anime Ginga va respondre: “Veient que molt pocs entenen l’anglès quan l’utilitzo i que molts menys entenen l’italià, no em trasbalsa utilitzar paraules sense significat. Quan no vull continuar amb un mateix tema, recordo que puc construir la meva pròpia llengua. Si em preguntes pels beneficis, no em condiciono pel significat, permeto als espectadors la llibertat d’imaginar-se’l i guanyo molta llibertat (component i cantant).” Al final Kajiura entén que la música transmet emocions per se i no pel significat de la lletra, per tant és igual utilitzar paraules sense significat mentre aquestes ens arribin al cor. Recomano que us passeu una estona escoltant la banda sonora de Kara no Kyoukai i la de Fate/Zero per apreciar el cant en Kajiurago, que us asseguro que no s’assembla a res que hàgiu sentit abans.

Així doncs Kajiura és una enginyera informàtica que es va convertir amb compositora musical. Ja des de petita era una virtuosa de la música a causa de les influències del seu pare i d’Alemanya, gràcies a les quals va començar a compondre als 7 anys. Quan va recuperar la música el 1992 va enrolar-se amb diversos grups fins que Jun Ichikawa li faria compondre la primera de les seves 50 OST. Després entraria a l’anime i no pararia de compondre bandes sonores llegendàries creant 2 grups pel camí i un idioma musical. Kajiura és sense cap mena de dubte una de les grans artistes dels nostres temps.

Nana Ràbia de Viure, Ràbia d’estimar

“Nana, crec que les coses sempre passen per alguna raó i crec que el nostre destí era trobar-nos. Pots riure si vols…”


L’aire fred es filtra per les comissures de la roba, mentre la neu deixa una dolça gebrada a les finestres del vagó on una noia desorientada busca un lloc on seure. Un tremolor, el tren comença el viatge des d’un poblet del nord del Japó cap a Tòquio. L’arrencada sobtada fa entrebancar la noia, la qual cau sobre un seient; aixecant la vista una noia amb mirada de foc, estètica punk i una bellesa extraordinària sobresalta la tombada viatgera. Les dues es disculpen i a tall de cortesia la punk li ofereix el lloc del costat a la viatgera, aquelles primeres paraules marcaran l’inici d’un viatge que canviarà per sempre a les protagonistes i als espectadors. La densa neu del nord nipó bloqueja les vies i les dues estranyes conversen animadament durant l’aturada. No podrien ser dues noies més diferents: la viatgera una noia alegre, xerrameques, enamoradissa i bleda fins a uns extrems insospitats; la punk una noia amb un caràcter aguerrit, apassionada per la música i de poques paraules. Vet-ho aquí, però, que les dues van descobrir que tenien una cosa en comú: el seu nom, Nana. Aquesta seria només la primera de les moltes coses que les Nana compartirien, les quals conversant en aquell tren aturat, cristal·litzaven la seva relació al mateix ritme que ho feia el gebre de les finestres. En arribar a Tòquio se separen, però el fil vermell del destí les tornarà a connectar uns dies més tard mentre busquen pis, un lloc que acabaran compartint i que es convertirà en el punt de partida d’una nova vida. Per quins camins ens porten les bledes i les punks?

Ràbia d’estimar

“L’amor és una història entre dos éssers humans, si no pots pensar en l’altre, és impossible que funcioni.”

Nana és una història que parla sobre l’amor, ara bé no és l’amor ensucrat, idealista i bleda que veiem a les pel·lícules americanes o als mangues shoujo. S’assemblaria més al que descriu l’opening de la sèrie, “una rosa trencada” que ens fereix amb les seves doloroses espines mentre ens emborratxa amb els seus suaus pètals. Ai Yazawa és una autora que m’encanta perquè es desprèn de totes les collonades que habitualment acompanyen a les obres que tracten l’amor, per parlar de les emocions humanes en el seu estat més pur i amb totes les seves violentes contradiccions. No és només de l’amor de parella del que parla la sèrie: sinó també el de l’amistat, el de la família, el de la banda i el d’altres vincles més difícils de catalogar. Vincles com el que uneix les dues protagonistes que compartint pis forgen un vincle tan fort que de vegades els resulta més difícil de gestionar que el que tenen amb les seves parelles. La força i el motiu que mou a les protagonistes de Nana és l’amor, que les empeny a mudar-se cap a Tòquio per  retrobar les seves parelles a qui fa temps que no veuen.

L’enamoradissa Nana Komatsu vol retrobar-se amb el seu xicot en Shôji, amb qui manté una relació a distància des de fa temps. Ara bé el dolç retrobament agafa un regust amarg a mesura que passen els dies, el seu vincle ja no s’ajusta als seus sentiments, com qui es posa ja d’adult una sabata de quan era petit. A mesura que passen els dies es fa evident que alguna cosa no funciona, els dos estan massa centrats en si mateixos per a estimar l’altre i les coses es van complicant. Malgrat tot, la Nana Komatsu segueix buscant desesperadament l’amor, tant és allà on sigui, tant és allà on la porti. És precisament aquesta, la segona característica que uneix a les Nana, la cerca de l’amor com una forma de vida, una forma de supervivència. I sí, he dit supervivència perquè realment les dues Nana se senten profundament soles, és per això que s’aferren desesperadament a les seves parelles i a l’amor, com el nàufrag s’agafa al tronc al mig de la tempesta. Aquesta dependència extrema les portarà sovint a relacions turbulentes tant en el sentit amorós com de l’amistat. Les dues estimen amb ràbia perquè quan no t’estimes a tu mateix l’única sortida és estimar a algú altre.

Ràbia de Viure

En els darrers anys he conegut bastantes persones que practicaven “altres formes d’estimar” i que em martellejaven amb discursos sobre el poliamor més interminables que el manga One Piece. Respecto totalment la seva forma d’estimar malgrat que no la comparteixo, ara bé molts deien una cosa que a mi em va semblar una mica pretensiosa “estimem com volem perquè hem treballat els nostres sentiments”. Jo crec que la cosa no va ben bé així, no és tant un “estimem com volem” com un “estimem com podem”. No podem escollir les nostres emocions, la nostra manera de sentir, la nostra sexualitat i encara menys la nostra manera d’estimar. Si ho poguéssim fer no tindria sentit escriure sobre amor perquè aquest no generaria conflictes ni incongruències. Nana precisament parla d’això d’estimar com podem i no d’estimar com volem. Al llarg de la sèrie anirem coneixent a diversos personatges més o menys secundaris que també tindran les seves pròpies maneres d’estimar i de sentir. Cada una de les parelles que seguim a la sèrie té les seves contradiccions, els seus rituals, la seva manera de fer i això no és perquè cada una s’ho gestiona com vol, sinó com pot. La Nana Ozaki i en Ren tenen una relació de dependència mútua extrema que de vegades els acaba fent mal i no és que els dos vulguin que això sigui així, simplement no saben com fer-ho d’una altra manera. La vida, les relacions personals, l’amor i totes aquestes coses s’aprenen (i perdoneu la falta de delicadesa) a base d’hòsties. Som maldestres per naturalesa amb les nostres emocions i és l’esforç que suposa cometre errors i aprendre’n el que fa que l’amor sigui el més bonic i el més difícil de la vida. Com cert personatge que lluita contra els seus propis desitjos per no fer mal a la gent a qui estima, o la noia que era incapaç d’enamorar-se d’algú per deixadesa pròpia, o el noi que no sabia a qui era lleial el seu cor. Viure i estimar és molt difícil, és per això que mai m’han agradat aquests discursos que intenten intel·lectualitzar l’amor o les emocions humanes per convertir-les en una sort d’ideologia. De vegades viure provoca ràbia perquè com diu la Nana “L’amor i el dolor van de la mà”  però val la pena perquè també en boca seva  “Encara que sigui dolorós, si continues vivint, en algun moment passaran coses bones.”

L’amor des d’una òptica femenina

Una de les grans virtuts de Nana és precisament que tracta l’amor i la vida des del punt de vista femení i no des de l’òptica masculina a la qual estem més avesats. Com se senten elles respecte dels homes, com gestionen les seves emocions, què implica el sexe per elles… M’ha agradat molt veure aquest altre punt de vista tan sincer, desenfadat i sense pompa que contrasta amb el que anem absorbint des de fa temps. No és només l’amor sinó la vida en general el que és diferent. A Nana constatem com una vida molt similar pot ser viscuda molt diferent segons si ets home o dona, com els passa als protagonistes de les bandes de punk-rock. Un dels moments més atrevits i impactants de l’obra és l’embaràs no desitjat d’un personatge, com ho afronta i ho viu en primera persona. Honestament crec que necessitem més obres així, que ens parlin de tu a tu dient amb crua delicadesa les coses com són. 

Consideracions Finals

Nana va ser la gran aportació artística d’Ai Yazawa a la humanitat i deixar-la incompleta fou el seu gran crim. Malgrat això crec que l’aventura de Nana val la pena, és com Berserk que encara que sigui una obra incompleta el que compta és el viatge i tant és si està acabada o no. Per molt que algunes coses quedin en terra de ningú al capítol 46 i Morio Azaka es veies obligat a improvisar un final abrupte al capítol 47, cada maleït minut de metratge val la pena. Parlant de Morio Azaka he de dir que la direcció artística de la sèrie és impecable en termes d’animació i sobretot de música. Perquè encara que l’amor és el tema principal de l’obra hi ha altres aspectes com la música, les bandes, la indústria musical o la vida a la ciutat que són molt interessants. Amb el que he dit a l’article no vull dir que Nana sigui una obra trista, ni de bon tros. Simplement és una obra que parla sobre les emocions humanes, de manera que igual que aquestes té moments alegres, tristos, angoixants, triomfals o de vergonya; és per això que és extraordinària. No us la perdeu.

Per què val la pena comprar anime a França? La curiosa relació dels francesos amb el Japó

Imatge d’una hipotètica filmoteca anime francesa (google imatges)

Ai la France, la France… El país veí és el rei de les revolucions, la cultura, el centralisme, mirar-se al melic, els drets socials i….. l’anime!? Doncs resulta que sí! Des de fa dècades els gals s’han convertit en el referent europeu de la cultura popular japonesa i també ho són pel que fa als estudis acadèmics, la literatura i altres qüestions. Des de l’obertura del Japó a l’exterior el darrer quart del segle XIX, els francesos van mostrar un gran interès per la cultura japonesa, fins a tal punt que l’art japonès va ser clau en el sorgiment dels corrents impressionistes i postimpressionistes de l’art Francès. La fascinació és mútua, el Japó sempre ha tingut en compte França en el seu procés de construcció com a estat modern. Per exemple, a l’era Meiji es van agafar els models urbanístics francesos per planificar les noves ciutats i l’exèrcit es va construir segons model gal. Aquesta estreta relació cultural ha seguit fins als nostres dies i actualment hi ha una gran influència de la cultura japonesa a França i viceversa. Avui en dia, això es tradueix en un bon feix d’animes que s’inspiren en la cultura francesa (Le Chevalier d’Eón, La Rosa de Versalles, Noir, Gosick…) i també que a França hi ha la principal activitat editorial pel que fa a l’anime de tot el continent Europeu. A qualsevol ciutat Francesa de mida mitjana hi ha alguna botiga d’anime i la cultura pop japonesa està present al país d’una manera que fins i tot a mi em va sorprendre. Fa uns 5 anys vaig visitar París i em va sorprendre veure com s’anunciaven serveis streaming d’anime al metro de la ciutat. Ara bé on em vaig quedar estupefacte va ser a l’hotel, quan vaig posar un canal de la televisió nacional francesa en horari de màxima audiència i s’estava emetent un capítol de Shingeki no Kyojin. Pensareu d’acord ho hem entès a França hi ha molt de friki, però nosaltres com ens en podem beneficiar? Doncs podem aprofitar l’extraordinari mercat francès per aconseguir mangues, animes, llibres, art i altres coses de la cultura japonesa que no es troben enlloc més i també a uns preus increïbles.

La varietat del mercat francès

Botiga de manga anime i altres a París

En el cas de l’anime la diferència amb casa nostra és abismal, aquí hi ha 3 editorials d’anime: Selecta Visión, Jonu Media i Coalise Estudio de les quals la primera controla gairebé tot el mercat. En canvi a França tenim 12 cases editorials només pel que fa a anime físic i 6 serveis streaming especialitzats. Pel que fa a les editorials manga estem igualats quan a nombre, tots dos països rondem les 20-24 editorials. Però sent justos moltes de les marques espanyoles acaben de començar i tenen menys de 5 obres a les espatlles i d’altres només són petites col·leccions d’editorials de literatura, res a veure amb el que trobem a l’altra banda dels Pirineus. Una editorial és més que una simple empresa que ven llibres o pel·lícules, normalment cada casa té un enfocament diferent i per tant aposta per un tipus d’obres o unes altres. En literatura per exemple hi ha editorials especialitzades en literatura japonesa (Satori), en literatura gòtica (Valdemar), en literatura independent (El periscopi, Les hores, Males herbes…) És a dir que tenir més editorials significa tenir més enfocaments i això també implica que ens arriba molta més varietat d’obres i propostes a les llibreries. Per tant a França en matèria d’anime podem trobar obres que aquí és totalment impensable que es llicenciïn perquè no encaixen amb les línies editorials o perquè són obres trencadores o independents. Per exemple a França podem trobar obres com Baccano, Haibane Renmei, Speed Grapher, Welcome to NHK o Subete fa F ni naru. No només les petites editores aposten per contingut independent, sinó que també ho fan gegants com Kazé que ha apostat per obres com Youth Literature (una adaptació a l’anime de grans obres de la literatura japonesa), Kara no Kyoukai (les filosòfiques pel·lícules d’Ei Aoki) o clàssics com Nana; tot això sense descuidar obres conegudes com Detectiu Conan o Kobayashi-San. La llacuna que tenim a Espanya va més enllà de les obres de culte, en alguns casos afecta a gèneres sencers com el Shôjo. A l’altra banda de la frontera el gènere femení per excel·lència s’edita habitualment amb obres com Nana, Fruits Basket 2019, Kimi ni Todoke, KareKano, Bokura Ga Ita… En definitiva hi ha una varietat d’obres que aquí no podem ni somiar. Pel que fa al manga malgrat que estem més igualats, París segueix tenint avantatges, per exemple aquí és relativament poc habitual que arribin mangues dels quals no hi ha anime anunciat, mentre que a França és més habitual. També que hi ha determinats gèneres com el manga històric o determinats sectors del manga independent que arriben amb més facilitat a l’altra banda dels Pirineus. Hi ha moltes obres editades allà que aquí no s’editen, que passi el mateix al revés és més difícil.

Une question d’argent

Però bé, deixem-nos de collonades, ha arribat l’hora de parlar del tema central l’argent, la pasta, el fuking Money que diria la Rosalia. I és que les polítiques de preus de les editorials a ambdós costats de la frontera no podrien ser més diferents. A Espanya les principals editorials d’anime (i molt especialment qui tots ja sabem) han optat per imitar en mesura del possible el funcionament del mercat japonès. Aquest últim tendeix a dividir les temporades de les sèries en entregues a mesura que van sortint i ho fan a preus molt elevats. Això passa perquè la principal font de finançament per a molts animes és precisament la venda dels Blu-Ray per entregues. Mantenir el format japonès a l’hora d’editar a l’exterior té certament un component romàntic, però genera 2 problemes importants: la fragmentació de les sèries i uns preus desmesurats. La qüestió és que al Japó amb el finançament dels estudis d’animació té un cert sentit anar editant per fascicles. Ara bé, quan les obres estan acabades resulta una mica estrany, voluminós i poc pràctic editar per fascicles. I a Espanya no només han imitat el format japonès sinó també fins a un cert punt els preus. Tot i que segueix sent molt més car al Japó, aquí no és estrany veure sèries o fins i tot parts de sèries que surten a la venda a preus de 65€ o fins i tot 70€. Tenint en compte que els salaris comuns aquí són de 1300-1500 € al mes, mentre que al Japó ronden els 3900 € al mes, dóna la sensació que seguir les polítiques de mercat nipones aquí, va contra el sentit comú. Evidentment no sóc editor i per tant no conec en profunditat els costos i les entranyes de l’edició de sèries, ara bé això no implica que no pugui criticar determinades pràctiques que evidentment són tèrboles.

A l’altre costat de la frontera el mercat de l’anime està molt més consolidat i el fet que hi hagi més de 12 cases editorials competint evita pràctiques abusives o monopolistiques com les que hem vist aquí. A França opten per un model diferent, tenen tres tipus d’edicions en Blu Ray i DvD i en general no divideixen mai per entregues sinó que intenten condensar el màxim de capítols en un sol pac. Així doncs sèries que aquí han sortit dividides en fascicles com Mahoutsukai no Yome o Steins; Gate, a l’altre costat de la frontera surten en un sol pac. A més a més els francesos han desenvolupat tipus d’edicions pròpies que es poden dividir en: L’édition Gold, L’édition Saphir i L’édition coffret A4. Les éditions Gold són sèries o pel·lícules en DvD que tenen un pac de tapa dura amb un format daurat i negre molt cuidat, que inclou tota una sèrie o una temporada sencera amb alguns extres. Aquests pacs solen ser molt barats, podent-los trobar en molts casos a preus de 5€, 10€, 15€, 20€ o 25€ res a veure amb els 36€ que costa aquí un fascicle bàsic i pelat en DvD. Les éditions Saphir són edicions en Blu Ray amb tapa dura i digipack que consten de la sèrie en alta definició, un llibret de la sèrie, algun extra i solen incloure tota una sèrie/temporada. El preu de les éditions Saphir i Blu-Ray en general és molt més baix que el de les seves homòlogues espanyoles. Un bon exemple d’això és The ancient magus Bride que a Espanya va sortir a la venda en 2 pacs a un preu de 65€ cada un, mentre que a França ho va fer en un sol pac que tenia el mateix format i característiques que l’espanyol a un preu de 60€ i al cap d’uns mesos va baixar fins als 45€. És a dir que el mateix a Barcelona val 130€ i a Perpinyà entre 60€ i 45€. Això és la tònica general de preus, ara bé hi ha casos més escandalosos com el de Steins; Gate que aquí amb la pel·lícula va sortir a la venda en tres pacs amb un preu total de 165€, actualment en val 100€! Mentrestant a França surt a la venda en un sol pac A4 molt més complet que el d’aquí a un preu de 79€ i actualment es ven a 30€-40€. No és només això sinó que moltes edicions col·leccionistes en Blu-Ray surten a la venda a França a un preu de 45€- 55€ i ràpidament baixen fins als 36€, algunes (com Fruits Basket 2019 o Violet Evergarden) surten directament a un preu 39€ i 46€ respectivament, lluny dels 65/70€ amb els que surten les sèries a Espanya. Amb descomptes es poden comprar sèries molt barates, hi ha clàssics de 25 o 30 capítols amb grans éditions Gold o Saphir que es venen per 10€, 15€, 19€ i en alguns casos fins i tot a 5€. En el cas de sèries llargues també es fan preus especials com és el cas de Monogatari (Editada per Dybex) que surt a un preu de 15€ la temporada de la col·lecció Blu-Ray i es ven sencera a 99€. 

Conclusions

En definitiva podríem dir que el mercat francès ens obre la porta a molts continguts de manga, d’anime i de literatura que aquí no tenim disponibles. La consolidació de les editorials ha permès que hi hagi una gran varietat d’enfocaments sobre la cultura japonesa i és gràcies a això que arriben obres clàssiques, noves o trencadores que aquí mai podrien arribar. També és precisament aquesta consolidació del mercat editorial el que ha permès que hi hagi una competència igualitària entre empreses i d’aquesta manera es fan impossibles els preus abusius i les pràctiques monopolístiques. Això a la vegada repercuteix en uns preus molt més baixos que beneficien el consumidor. També la comparació amb la política de preus de França és un mirall que ens mostra que les polítiques de preus a Espanya són una mica estranyes o tèrboles i com a consumidors n’hauríem de ser conscients. Per tant seria bo treure’ns de sobre uns quants prejudicis, aprendre a llegir el francès i gaudir dels avantatges de la cultura nipona al país de la baguette i la révolution. 

Recomanacions Anime temporada primavera 2021

Cada estació de l’any té les seves peculiaritats: canvia el clima, les activitats que fem, els horaris, la llum solar, etc. Una de les coses que canvia amb cada estació és la cartellera de sèries d’anime que hi ha en emissió. Avui vull parlar-vos de les estrenes que ens brinda aquesta estranya primavera de 2021, ben carregada de títols extraordinaris. Abans de comentar els animes en particular, vull fer una valoració global de la temporada. Com a primera notícia em sembla destacable que la quota d’Isekais per fi ha baixat fins a uns límits més acceptables, representant una mica menys del 10% de la cartellera. Una altra cosa que també s’agraeix molt és que en aquesta temporada hi ha bastanta varietat tant de temàtica com d’enfocament de les sèries. Així doncs tenim: shônens de tota la vida, alguns isekais, tres spokons, animes de ciència-ficció, comèdies romàntiques, drames, obres originals… Abans de recomanar algunes estrenes vull deixar molt clar que aquesta és una selecció personal dels títols que Jo veuré. Això vol dir que segurament hi haurà obres interessants que no estiguin a la llista. Cada temporada s’estrenen més de 50 sèries d’anime i cadascú decideix què veure a criteri personal.

86

Comencem les recomanacions de la temporada de primavera amb 86, un apassionant anime de ciència-ficció creat per A-1 Pictures i dirigit per Ishii Toshimasa. La sèrie compta amb la banda sonora del llegendari compositor Hiroyuki Sawano, responsable entre d’altres de la banda sonora de Shingeki no Kyojin. Des de fa molt temps la República de Sant Magnolia ha estat en guerra amb el seu veí l’Imperi Gadià, després de dècades sembla que la guerra s’està acabant amb Sant Magnolia com a vencedora. Des de fa anys el govern de Sant Magnolia es vanta de no tenir baixes al front gràcies a uns drons teledirigits que lluiten en lloc dels seus ciutadans, o almenys això és el que diuen… Evidentment, no hi ha una guerra sense sang i rere els murs que protegeixen els 85 sectors de la República hi ha grups de joves que piloten els drons i moren a la guerra; són el sector 86. Despullats de tota humanitat i tractats com màquines moren en secret. Les coses canvien quan una major de l’exèrcit Magnolià comanda el final de la guerra i decideix que la gent del sector 86 no morirà en l’oblit. Una història sobre la crueltat de la guerra, el racisme, l’oblit històric i una militar disposada a canviar les coses.

Mashiro no Oto “Aquelles notes blanques de neu”

Aquesta és (amb permís de Fruits Basket) l’obra que ens tocarà la fibra sensible aquesta temporada. Sawamura Setsu és un adolescent criat pel seu avi i el seu germà gran en un poblet del nord del Japó. L’avi era un virtuós intèrpret del Shamizen, un instrument tradicional japonès, el qual va transmetre passió per la música als seus néts. Quan l’avi mor s’apaga el seu so i amb ell també s’apaga el so d’en Setsu, qui perd la capacitat de tocar. En aquest punt el jove emprèn un viatge cap a Tòquio per intentar recuperar les notes perdudes. Desorientat en el camí de la vida s’aferra al Shamizen com un clau roent, mentre la seva mare l’obliga a anar a l’institut de Tòquio i el guia en aquesta nova etapa. Trobarà en Setsu les seves pròpies notes? Aquesta preciosa sèrie ens portarà pels preciosos camins de la música tradicional japonesa i pels tortuosos camins de l’adolescència. Amb una sensibilitat única, a mi m’ha captivat.

Fragment del primer capítol de Mashiro no Oto on podem observar el Shamizen en acció

Fumetsu no anata e “A tu l’immortal”

De la llegendària autora del manga de Koe no Katachi i de la mà de l’estudi Brain’s Base (Baccano, Spice and Wolf) ens arriba aquesta obra única sobre la immortalitat. Un ésser misteriós, sense forma ni emocions és enviat a la terra. És capaç de prendre la forma i les capacitats d’allò que troba. Primer és una esfera, després una roca, posteriorment la molsa que cobreix la roca, finalment prendrà la forma d’un gos que mor travessant la tundra i arriba al costat d’un noi. El noi viu en una ciutat fantasma enmig del gèlid desert, un dia ell i el gos decideixen emprendre un viatge cap al sud a la recerca d’una vida més enllà del glaç. Mentre camina per la tundra “allò” agafarà consciència i començarà el seu viatge infinit on trobarà noves persones, nous llocs i noves experiències. Yoshitoki Ooima ens proposa un viatge únic submergint-nos en la cultura dels indis de Nord-amèrica. A través de paisatges, poblats, paraules, ritus, vestits i llegendes anem entrant en un univers fins ara inèdit a l’anime i m’atreviria a dir que en la cultura pop en general. Un viatge on anirem veient com “allò” agafa consciència i en aquest procés Ooima ens descobreix alguns secrets de l’ànima humana.

Podeu gaudir-ne gratuïtament en català a anime.fansubs.cat. Aquest anime ha estat traduït al català per Lluna Plena no fansub.

Tràiler subtitulat al català per Lluna Plena no Fansub: Lluna Plena no Fansub: Anime

Super Cub

La Koguma és una estudiant de segon any d’institut que no té una vida especialment interessant; no té pares, ni amics, ni aficions. Un dia, farta del cansament que li produeix anar cada dia en bicicleta a l’institut, decideix agafar els pocs estalvis que té arraconats per comprar-se una Honda Super Cub, una motoreta vella. Amb la moto la Koguma per primera vegada torba quelcom que li agrada i s’atreveix a anar a llocs on no havia estat abans. Amb el nou vehicle arriben noves amigues, les primeres de la protagonista. Unes moteres que poc o res tenen a veure amb les moteres de casa nostra. Una bona animació (amb algun moment terrible de CGI), una banda sonora excepcional i una atenció malaltissa pels petits detalls de la vida quotidiana són els ingredients que fan que em deixi portar pel lleuger balanceig de les motos. Fins on arribarà la Koguma amb la seva Super Cub? Aviso que l’anime està patrocinat per Honda de manera que en alguns moments es nota una mica com es recreen ensenyant les motos però la sèries segueix essent genial.

Tràiler oficial de la sèrie (subtitulat en francès)

Shadows House “La casa de les Ombres”

De l’afilada ploma de Somato i de les experimentades mans de l’estudi CloverWorks ens arriba la inquietant Shadows House. Aquesta sèrie de misteri se centra en la família Shadows, uns aristòcrates sense rostre que viuen en una immensa mansió d’estil victorià. Els seus servents als quals anomenen “nines vivents” actuen com a cara dels seus amos i els netegen l’obscur sutge que desprenen i els cobreix tot el cos. La història se centra en l’Emylico una nena riallera que entra al servei de la Kate Shadow. Mentre es fan amigues l’Emylico es comença a fer preguntes: Qui o què són els Shadows? Què és aquesta mansió? Quins secrets amaga la família? Si voleu descobrir aquests i més secrets ho podeu fer en català a anime.fansubs.cat. Aquesta sèrie està subtitulada al català per CatSub.

Sayônara Watashi no Cramer “Adéu la meva Cramer”

Aquesta vegada us presento una història sobre futbol femení. La Sumire Suo és una jugadora de futbol apassionada, però durant els seus anys a l’escola va tenir una carrera futbolística mediocre. Quan comença l’institut es troba amb la seva rival futbolística Midori Soshikazi, qui la convida a unir-se a l’equip de futbol femení de l’escola sota la promesa: “No et deixaré jugar sola”. Juntes intentaran aconseguir arribar fins al màxim amb l’equip de futbol femení de l’escola, ho aconseguiran? Personalment no m’interessen ni el futbol ni els spokons i la sinopsi que us acabo d’explicar sembla la de l’anime d’esports número 45.329. Aleshores per què el poso a la meva llista de recomanacions? Doncs bé, fonamentalment per qui hi ha al darrere i és que el creador del manga original és ni més ni menys que Naoshi Arakawa, autor de la mítica Shigatsu wa Kimi no uso. No només això sinó que la sèrie està animada per LEIDENFILMS estudi creador de L’heroica llegenda d’Arslan, Cells at Work Black o L’espasa de l’immortal. La direcció de Seiki Takuno també brilla amb llum pròpia i tot fa pensar que aquesta sèrie anirà molt més enllà del futbol per centrar-se també en les emocions humanes. En aquest sentit l’ending és tota una declaració d’intencions.

Tampoc podem obviar algunes segones temporades i remakes que surten aquesta primavera, com l’esperada tercera i última temporada de Fruits Basket que ens estovarà el cor una altra vegada amb la seva calidesa. Ben diferent és la segona temporada de Yukoku no Moriarty (Moriarty el patriota) on continuarem la guerra dels germans Moriarty per destruir el pervers sistema de classes de l’Anglaterra Victoriana. També ens visita de nou la divertida i surrealista Zombieland Saga, en la qual després de morir durant una apocalipsi zombie una noia reviu com a mort vivent i decideix fundar un grup de música amb altres noies zombie. Finalment l’esperat remake d’una mítica sèrie d’aventures: Shaman King que a aquestes altures, crec que no necessita presentació.

El mirall trencat de Higurashi no naku koro ni

Quan les cigales ploren

Hinamizawa, juny de 1983, un plor coral i ensordidor inunda el poble; és l’agònic plor de les cigales. Enmig d’aquest soroll els petits del poble donen la benvinguda a en Keichi Maebara, un adolescent que s’ha transferit a l’escola-institut del poble. En Keichi és feliç d’haver arribat a Hinamizawa on espera trobar una vida tranquil·la i feliç lluny de la ciutat que va odiar. Les seves companyes de classe l’acullen i l’incorporen ràpidament dins el club de jocs de societat de l’escola on s’ho passa bomba. Els dies passen amb una calma aparent, però alguna cosa no quadra a Hinamizawa…  El jove nouvingut aviat descobrirà que uns anys enrere els veïns del poble es van mobilitzar per aturar la construcció d’una presa que hauria submergit la vila. El projecte es va desmantellar quan un dels treballadors de la presa va morir assassinat la nit del festival de Watanagashi… Des d’aleshores cada any mor algú en circumstàncies misterioses la nit del festival. És com diuen els vilatans la maledicció del déu Oyashiro o es tracta de quelcom molt més terrenal? És aquesta una història cíclica? Existeix la maledicció? Fins on arriba la crueltat humana? Moltes preguntes, el pitjor de la condició humana i un anime que trenca totes les convencions de la narrativa. Benvinguts a Higurashi no naku Koro ni conegut també com “Quan les cigales ploren.”

Un mirall trencat i tacat de sang

Higurashi no és una obra convencional, la història s’explica com un mirall trencat i tacat de sang, on cada un dels fragments enfoca un aspecte diferent d’aquesta distorsionada i sinistra escena. Aquesta no és una història d’en Keichi Maebara, tots i cada un dels protagonistes tenen el seu propi arc argumental on la història és explicada des del seu punt de vista. El mateix poble que contempla Keichi Maebara als dos primers arcs, canvia radicalment als ulls de la Rena Ryûgu o de la Shion Sonozaki. Amb el punt de vista de cada personatge la percepció que tenim del conjunt canviarà substancialment. Això és el que fa única aquesta sèrie, no és una història individual, és una història coral on cada personatge té alguna cosa a dir. Malgrat que la història sembla repetir els mateixos dies no té res de repetitiu, no estem davant de res similar a El Show de Truman. En primer lloc perquè cada vegada que la història torna a començar canvia la boca que ens l’explica. Així doncs amb cada gir ens endinsem en el món personal, familiar i mental d’un personatge cosa que canvia i reubica tot el que sabíem anteriorment. En segon lloc perquè no són els mateixos dies, la història va canviant cada vegada i el misteri d’aquest cicle macabre no es desvela fins ben entrada la segona temporada i evidentment no el revelarem aquí. Aquest calidoscopi narratiu suposa un trencament radical amb la manera de concebre la narrativa audiovisual, amb un protagonista un inici, nus i desenllaç. Higurashi opta per deixar parlar totes les veus i això fa aflorar subtrames molt interessants: les lluites pel poder dels clans familiars locals, la terrible vida familiar de tres de les protagonistes, conspiracions, etc. Un dels punts forts de la sèrie és la manera com utilitza alguns clixés a favor seu, un bon exemple d’això és el personatge de la Shion Sonozaki. Apareix per primera vegada quan veiem la història des dels ulls d’en Keichi i sembla una noia fleuma i sexy, ara bé el que s’amaga rere aquesta màscara quan contemplem el món des dels seus ulls agafa desprevingut a qualsevol espectador. Higurashi doncs trenca amb la idea d’una història individual, amb una concepció lineal del temps i s’allunya totalment dels convencionalismes del cinema de terror occidental.

Redempció

Una de les coses que fa de Higurashi una obra singular en el gènere del terror, és que hi incorpora la redempció a la trama. Les pel·lícules de terror convencionals parteixen d’un punt en el qual les coses es descontrolen i deriven en una paranoia general que porta cap a més horror i més mort. Això sovint fa que moltes de les obres del medi esdevinguin planes o buides perquè en cap moment al llarg de la trama se surt d’aquest cercle viciós i trepidant. Higurashi fa les coses d’una altra manera, és una història que es cou a foc lent i això fa que els seus personatges adquireixin capes i sabors molt més interessants que els que podem veure a qualsevol pel·lícula d’El Exorcista. Els personatges evolucionen amb la trama i van basculant des d’aquesta paranoia sanguinolenta inicial cap a una reconciliació. Reconstruir les confiances perdudes, dependre dels altres per tirar endavant, empassar-te l’orgull per demanar ajuda, admetre que la vida va més enllà d’un mateix… La reconstrucció de la confiança després d’un cicle de violència i horror tan dur com el que es viu al principi esdevé una tasca titànica a la qual s’hauran d’enfrontar els nostres protagonistes. Aquest procés fa que Higurashi vagi evolucionant des d’un terror visceral cap a una obra psicològica que a poc a poc va deixant enrere la violència per crear un món més habitable per tots. És una obra que s’atreveix a anar més enllà del simple espectacle de vísceres i emocions negatives per explorar un horitzó en el qual un futur millor és possible si hi participen tots. Quan la Rika Furude decideix deixar de ser una víctima passiva d’un destí fatal per plantar-li cara i aconseguir que tots sobrevisquin és quan l’obra ensenya la seva carta més forta. Aquesta actitud de trencar la dinàmica victimista del gènere del terror per explorar la reconciliació en una història on tots són víctimes i botxins alhora, és el que eleva l’obra a una categoria superior.

Hinamizawa, molt més que un teló de fons

El gran director Mamoru Oshii va explicar en una entrevista que la diferència fonamental entre el cinema de Hollywood i l’anime era l’ordre de prioritats a l’hora de crear una obra audiovisual. A Hollywood es comença per uns personatges carismàtics, aquests personatges fan coses i això genera una història i aquesta història es desenvolupa en un teló de fons que és el món. A l’anime l’ordre de prioritats s’inverteix primer es crea el món, després una història en aquest món i finalment els personatges que interactuen amb el món i la història. Aquest canvi en l’ordre de prioritats fa que la manera de desenvolupar el llenguatge artístic  i la narrativa sigui  totalment diferent en un medi i l’altre. En la majoria de grans títols de l’anime el món és l’element principal sobre el qual se sustenta tota la resta, exemples n’hi ha a tonelades: l’abisme de Made in Abyss, Pratera a Last Exile, el món de Shingeki no Kyojin, L’imperi d’Akame ga Kill, Ruanampur a Black Lagoon,… A l’anime el món assumeix un rol d’espai de representació simbòlica, és una tela o un espai on es pot expressar tot allò que no es pot dir en paraules. L’atmosfera opressiva que es respira en determinats entorns del poble, certament proporciona a l’obra tot el que necessita per crear un terror psicològic que farà que més d’un se senti incòmode a la cadira. Les cases de cada un dels personatges són un profund reflex de la seva psique i de la seva situació familiar. Hinamizawa sembla tan real que arriba a ser un protagonista més de la sèrie, de fet el poble en certa manera existeix. Els animadors de la sèrie pràcticament van calcar un poble sencer anomenat Shirakawa-go situat a la prefectura de Gifu. El fet d’estar dibuixat sobre un poble real, fa que Hinamizawa esdevingui un lloc extraordinàriament versemblant. Us he deixat un vídeo del youtuber The Anime Man on visita i explora el poble real en el qual es basa Higurashi.

P.D. Aprofito també per reivindicar la figura de la directora de la sèrie Chiaki Kon que forma part d’aquest grup de directores i directors oblidats dels quals tots hem vist les seves obres, però no sabem qui hi ha al darrere.

L’edició francesa

La sèrie la podeu trobar a Netflix (incompleta) sota el Títol “Cuando las cigarras lloran”. Com a bon pedant que sóc recomano l’edició francesa de la sèrie, que dir que exquisida es queda curt. Una edició mida A4 tapa dura amb la sèrie completa en Blu Ray, les OVA, un llibre de 120 pàgines amb comentaris dels creadors i a un preu molt raonable (si us espereu als descomptes la podeu arribar a trobar per 30 o 40€).

Made in Abyss o la Crueltat de l’aventura

El disc ratllat per les mil cares

La ficció va plena d’aventures èpiques i viatges de l’heroi on joves valents es llencen a emocionants aventures per canviar el destí. És una fórmula repetida milers de vegades, tantes que fins i tot l’escriptor Joseph Campbell va poder dissenyar un esquema narratiu que mostrava l’estructura de totes les històries d’aquest tipus. L’escriptor va explicar com funcionava l’aventura amb totes les seves fases i el que resulta sorprenent és que el seu esquema serveix tant per explicar l’Odissea com Star Wars. La cultura popular actual es fonamenta en aquests esquemes narratius, només cal veure les obres que han marcat la meva generació: El Senyor dels Anells, Harry Potter, One Piece, Joc de Trons, Star Wars…

Pràcticament totes són viatges de l’heroi que segueixen els patrons campbellians i tot això està molt bé, però després d’utilitzar els mateixos esquemes i tòpics una vegada i una altra el gènere mostra signes evidents de fatiga. El problema de la major part d’aquestes històries és que idealitzen el viatge, fent que les parts menys nobles o fins i tot més realistes en quedin al marge. Només cal veure El Senyor dels Anells per comprovar-ho, no hi ha grisos, els bons tenen raó, els dolents no i encara que hi hagi el dubte d’abandonar l’aventura ningú es qüestiona, per exemple si acabar amb els milions d’ànimes que serveixen l’anell és lícit. Ara bé, què passaria si tractéssim de manera realista un viatge fins a la fi del món? Si mostréssim els dubtes i les ansietats d’aquells qui emprenen un viatge de no retorn? Si poséssim persones “reals” davant bèsties infinitament més poderoses que elles? La resposta a aquestes preguntes és Made in Abyss.

Desafiar l’abisme, un viatge de no retorn

“Fa 1900 anys, es va descobrir un pou enorme en una illa remota al sud-est de Beoluska. Amb un diàmetre de més de 1000 metres i una profunditat encara desconeguda, va captivar la gent. Increïbles i perilloses criatures, misterioses relíquies més enllà de la comprensió cridaven als aventurers, el que va donar lloc a una ciutat. Durant molt temps i a causa de l’esperit de cerca del desconegut i les llegendes que emanen del seu interior, l’últim racó del món sense explorar s’ha empassat molta gent. Se l’anomena Abisme.”

Made in Abyss comença amb la història de la Riko una nena que viu a l’orfenat Belchelo i que somia ser una de les grans exploradores de l’abisme. La seva mare n’era una i la institució que l’acull cuida als fills orfes dels exploradors perquè puguin continuar amb el llegat familiar. En una de les exploracions a poca profunditat la Riko troba en Reg, un robot amb forma de nen humà que té emocions complexes. Es fan amics i comencen els seus camins a l’orfenat com a aprenents d’exploradors passant els dies amb la comunitat i somiant amb les capes de l’abisme. Tot segueix igual fins que un dia arriba a la superfície una carta de la mare de la Riko. El missatge que conté és simple: “T’estaré esperant al fons del món”, simple és també la decisió de la protagonista, preparar-se per anar a buscar a la seva mare. De seguida queda clar, però que això no és un viatge d’aventures i amistat, baixar al fons de l’Abisme és un viatge de no retorn i això és així per la perversa naturalesa del fons del món. L’Abisme es divideix en capes, cada una de les quals forma un ecosistema en el qual l’esser humà està en els escalons més baixos de la cadena alimentària.

Per si no n’hi hagués prou existeix un fenomen anomenat maledicció de l’Abisme que provoca una gran tensió al cos cada vegada que s’ascendeix, quan més profunda és la capa, més durs són els efectes de la maledicció. El retorn de primera capa se salda amb lleus nàusees i marejos però més enllà de la sisena capa retrocedir suposa la pèrdua de la humanitat o la mort. Els protagonistes saben perfectament que el retorn és pràcticament impossible i no confien en cap gir inesperat dels coneixements que canviï aquesta realitat. Això ho veiem quan la Riko discuteix amb un company abans de marxar, a la majoria d’històries d’aventures això es deixaria sense resoldre per arreglar-ho amb el retorn final.

En canvi el comiat a Made in Abyss acaba amb un instantani “-Et perdono! – Tot i les coses terribles que vaig dir-te? –Vull que ens reconciliem. És possible que no ens tornem a veure.” Això deixa clar que Made in Abyss no és una aventura convencional, és la travessa de dos nens insignificants en un entorn on són a l’escaló més baix de la cadena alimentària. Malgrat la por i l’ansietat i la tristor que suposa deixar enrere tot allò que estimen, a la Riko i en Reg els pot la curiositat de saber què hi ha al fons encara que això els costi la vida.

La cruel bellesa de la naturalesa

En el fons d’aquest món hi ha incomptables tragèdies que proporcionen l’adob necessari perquè les flors puguin florir, però no és una cosa que puguis saber a menys que hi estiguis directament implicat. Simplement et sentiràs atret per l’enlluernadora bellesa i seguiràs endavant trepitjant fermament el sòl sota els teus peus. Però amb tota seguretat la teva tragèdia es convertirà en adob que farà néixer noves flors.”

Els paisatges de Made in Abyss són preciosos, la bellesa de l’abisme i la seva naturalesa és astorant i a la vegada molt cruel. Aquest enorme sistema de coves amaga els més complexos ecosistemes, cada capa té els seus en funció de les seves característiques. És quelcom que pots veure perfectament sense que t’ho expliquin, per exemple en el capítol “La Gran falla” els protagonistes es troben amb una paret vertical de quatre quilòmetres que han de baixar a través d’un sistema de petits túnels on troben un ecosistema en funcionament. La base d’aquest sistema són els neritantans uns animalons que s’alimenten de les poques plantes de la zona. Els amakagame s’alimenten d’ells camuflant les seves boques als túnels i desprenent l’olor de les plantes que mengen els neritantans per atreure’ls i desfer-los al seu estómac. A dalt de la piràmide alimentària de la Gran Falla hi ha els madokajaks uns grans éssers voladors que cacen tot allò que treu el cap pels túnels. És bell i l’exploració és emocionant i divertida, però el fet que els protagonistes estiguin prop dels neritantans en la jerarquia natural els obliga a pensar bé qualsevol moviment, ja que un pas en fals pot ser fatal. El fet que la construcció del món estigui treballada fins a uns extrems tan absurds fa que tot flueixi de manera natural i que el pes de portar una vida de supervivència sigui més present que en qualsevol obra d’aquest estil. Orientar l’aventura d’aquesta manera posa a l’espectador en el seu lloc, ja que no veu superhomes enfrontant-se al seu destí amb un poder increïble, sinó simplement uns nens intentant sobreviure al fons del món. Que els protagonistes són dèbils es fa evident per si sol, quan s’ensenya l’entorn la càmera sempre s’allunya mostrant els protagonistes minúsculs a l’immens abisme. Al llarg de l’obra els protagonistes prenen mal, cauen, tenen por i es recuperen lentament… No són herois, són persones i això fa que l’aventura sigui més emocionant i humana.

Dependre l’un de l’altre l’única manera de sobreviure

La lliçó més important que aprenen la Riko i en Reg és que per separat no poden sobreviure a l’abisme. En Reg és molt fort físicament, té armes poderoses, molta velocitat i una resistència increïble; però no sap orientar-se, ni cuinar, ni distingir plantes verinoses i sobretot no sap actuar per si mateix. La Riko és tot el contrari: forta de ment, intrèpida, llesta, té uns coneixements amplíssims sobre l’abisme i una astúcia que li permet obrir-se pas en un entorn extrem; però físicament és dèbil, sense en Reg seria morta des del segon dia. Els dos aprenen a dependre de l’altre en funció de les seves debilitats i fortaleses i és molt bonic veure aquest procés. Fer-se companyia i conviure estretament per superar junts els reptes que els planteja la capritxosa naturalesa de l’abisme, d’això va Made in Abyss. L’ajuda mútua és el factor que permet als protagonistes i de fet, a tots els personatges tirar endavant en aquest món de bells colors i afilades arestes. El missatge que transmet la sèrie en aquest sentit és molt bonic (i molt japonès) no podem fer-ho tot sols, hem de dependre els uns dels altres. En aquest sentit crec que els nostres protagonistes no poden estar més lluny de l’heroi campbellià i crec que això fa especial a Made in Abyss. És més cruel, més natural, més dèbil, més humana… És per això que molts la considerem una obra mestra.

Uns valors de producció fora d’òrbita

N’hi ha prou amb els primers dos minuts de la sèrie per adonar-se que la qualitat de l’animació, els fons artístics, el color, la música i la interpretació són extraordinaris. El director explica durant unes entrevistes fetes per l’edició Blu-Ray que l’equip es va prendre molt seriosament el projecte, li tenien moltes ganes perquè era una aventura radicalment diferent. Tal era la qualitat de l’animació que el mateix director es va sorprendre quan va veure els fons del primer capítol, ho explica en aquest fragment de l’entrevista: “A mi també em va sorprendre la qualitat. El director artístic Matsuyama fou l’encarregat de dibuixar la ciutat. Quan em va mostrar els primers dibuixos acabats, vaig preguntar-li sense voler si pensava dibuixar tots els fons amb el mateix nivell de qualitat.” No són només els fons, l’animació també és increïblement fluida i orgànica cosa que et submergeix en el món de l’abisme d’una manera especial. La banda sonora creada a Viena pel compositor australià Kevin Penkin també va desenvolupar-se d’una manera poc convencional. No només van compondre més de dues hores de banda sonora per a la sèrie utilitzant una orquestra sencera, sinó que van gravar en un pavelló enorme en el qual l’orquestra ocupava una mínima part, així aconseguien la sensació que estaven tocant en una cova enorme com l’abisme. La dedicació de les actrius de veu és impressionant, val la pena escoltar la versió japonesa per l’expressió tan realista que donen a les emocions. En definitiva l’equip es va bolcar per crear una obra mestra que rebenta els tòtems de l’aventura clàssica i el resultat és meravellós.

Per acabar m’agradaria dir que si voleu gaudir d’aquesta meravella, ho podeu fer a través de Netflix o de la magnífica edició física que ha fet Selecta Visión. No us deixeu enganyar pels dissenys “cuquis” dels personatges, és emocionant i divertida però té molta mala llet. No us la perdeu.

Ajudem Ankama a donar un final digne a Wakfu

Vaig dir que estaria inactiu al blog fins a la finalització dels exàmens i el Treball Final de Grau. De fet així serà, però s’ha produït un fet que m’obliga a sortir del meu confinament personal per col·laborar amb la causa. Ara fa dotze anys Ankama una companyia francesa dedicada a la creació de videojocs, còmics i sèries d’animació va crear una sèrie d’animació anomenada Wakfu. La gran qualitat de l’animació i la combinació entre l’estil narratiu de l’anime japonès i un toc més mediterrani dels seus personatges van convertir Wakfu en un èxit fulgurant. La col·laboració de les televisions franceses ha fet possible la continuïtat del projecte que va tenir una segona temporada el 2010. Finalment el 2017 va arribar una tercera temporada més curta que les anteriors (13 episodis) de la mà de Netflix. La sèrie ja té els seus anys i els qui ens vam criar amb ella ja tenim una edat. És per això que la saga ha anat madurant juntament amb els espectadors i l’última temporada ja tractava temes molt més madurs que les anteriors deixant entreveure reflexions molt interessants sobre els herois sense perdre el toc aventurer i juganer que tenien les primes temporades. A la sèrie li falta un final, una temporada que conclogui aquesta èpica i fantàstica aventura que ens ha fet somiar a tants. L’equip que hi ha darrere Wakfu vol que aquesta última temporada estigui a l’altura de les precedents i dels espectadors. Per tant volen tractar temes més madurs i explorar les últimes vies que els ofereix l’univers que van crear. Però en el moment present els inversors habituals s’han tirat endarrere malgrat les audiències rècord que ha registrat la sèrie. L’equip d’Ankama no s’ha donat per vençut i apel·la als espectadors per aconseguir finançament necessari per acabar la sèrie mitjançant Crowdfunding. Concretament necessiten que els espectadors financin col·lectivament un 30% del cost de la temporada, és a dir 1.100.000 €. En pocs dies n’han aconseguit 700.000 però necessiten de la participació de tothom que pugui perquè el projecte tiri endavant. Wakfu és segurament la sèrie d’animació més ambiciosa que s’ha fet a Europa en l’última dècada, seria una pena que no pogués tenir un final a l’altura per culpa de la falta de finançament. Per això faig una crida a tothom que conegui el projecte a participar en el Crowdfundig. Ankama dóna feina a centenars de treballadors a França i crec que participar en el projecte seria la millor forma de donar les gràcies per la feina feta i per donar una empenta al sector cultural a Europa. A més hi ha recompenses per participar, a més de l’accés digital a la quarta temporada quan aquesta s’estreni segons la quantitat abonada rebreu altres bonificacions. Deixo el vídeo en el qual els responsables de l’estudi expliquen el projecte i el link del Crowdfunding, queden Pels qui estigueu interessant a conèixer la sèrie sapigueu que les tres temporades es troben íntegrament a Netflix. Fem-ho possible!

https://www.kickstarter.com/projects/ankamaanimations/wakfu-the-animated-series-season-4

Especial Sant Jordi: El període Heian i el bressol de la literatura japonesa

La literatura és quelcom meravellós, et permet escapar-te de la realitat, viatjar a nous mons, adquirir coneixements, cultura i obrir-te la ment de mil formes diferents. Estem en una època en la qual es publica molt, massa, diuen els llibreters. Tenim tantes idees a l’abast i tantes propostes noves i espectaculars que és fàcil perdre’ns en el mar de llibres que s’obre a l’horitzó. Per això també és molt important tornar als clàssics per saber d’on venim i ordenar-nos les idees. Els clàssics (i en el cas d’avui molt clàssics) han assentat les bases d’allò que es concep en una cultura com la ficció, la no-ficció i l’imaginari d’aquesta. És per això que és imprescindible conèixer-los i gaudir-los per no perdre’ns en els mars de tinta sense saber ben bé on anem. Com que aquest és un blog de cultura japonesa, avui farem una panoràmica pels llibres de l’era Heian (794-1185 dC) que són sens dubte el bressol de la cultura japonesa.

Primera pàgina de la còpia més antiga del Genji Monogatari

Literatura Cortesana

En èpoques tan antigues, normalment, molt poca gent tenia accés a la literatura i el temps per dedicar-s’hi plenament o parcialment. Per tant, la cultura escrita quedava reduïda als cercles de palau, ergo la majoria d’obres d’aquesta època són d’origen cortesà. Això no vol dir en absolut que la resta de la gent fos inculta, de fet tant al Japó com a l’Europa medieval hi havia personatges que es dedicaven a voltar pels pobles recitant històries, llibres, poemes i cançons. Això, explica per exemple la gran popularitat de les novel·les de cavalleries a Europa o de moltes llegendes, contes i poemes japonesos. La cultura Heiana, es va caracteritzar per una explosió de l’escriptura en japonès en contraposició al xinès predominant fins aleshores. I també per una important entrada de la dona en les primeres figures de la literatura universal. D’aquesta literatura antiga en destaquen quatre tipus: Els poemes, els contes o llegendes, les “primeres novel·les” i els “nikki” o diaris. En aquestes obres ja es deixen veure moltes de les característiques de la sensibilitat artística que caracteritzaran la cultura japonesa com la veneració a la naturalesa i les petites coses, la brevetat dels poemes, la mitologia de les llegendes i la visió de l’amor. Aquesta explosió cultural començaria a principis de segle VIII quan per primera vegada s’estableix una capital fixa a Nara que després passarà a Heian (Kyoto). Aquesta estabilitat propicia la floració de l’art i la literatura i curiosament la major llibertat i educació de les dones del període va permetre que moltes es convertissin en escriptores de renom. Tot i que alguns historiadors socialistes com Mikiso Hane han catalogat aquesta cultura d’esnob, la veritat és que la majoria la veuen com l’origen de la cultura japonesa que mostra un caràcter molt únic i sensible.

Escenes de la Cort de Heian de Kano Tsunenobu 1677

Contes i llegendes

Aquest mes l’editorial Satori ens ha obsequiat amb la publicació al castellà de Konjaku Monogatari-Shu, Cuentos de un passsado Lejano. Que és una compilació de contes i llegendes de principis de segle XII que ofereix una visió d’allò més variada de les faules de l’època. Això a la vegada ens dóna una idea d’allò més suggestiva dels valors i idees del període portant-nos des dels plebeus a la cort passant per monjos budistes, personatges llegendaris i tota mena d’entorns. Aquest gènere anomenat també Uta monogatari consistia en una combinació de poesia Waka i narrativa. Ha aportat joies de tota mena com el Taketori monogatari  en el qual es basa la pel·lícula El Conte de la Princesa Kaguya. En aquest camí hi trobaríem també el Yamato monogatari (segle X) que compila 173 històries curtes centrades en el Clan Fujiwara. Aquests, en són només els exemples més notables però aquesta literatura és molt més extensa. Totes aquestes constel·lacions de relats i històries úniques actuen gairebé com els fonaments més profunds d’aquest enorme temple que és la literatura japonesa. El que és més interessant del gènere és que no només reflecteix la cultura de la cort, ja que els contes tenen, sovint, orígens populars i això els atorga una dimensió plural i calidoscòpica.

Escena de la pel·lícula El conte de la princesa Kaguya

Els “nikki” i les primeres novel·les

En aquest gènere trobem l’obra magna de la literatura Heian i una de les obres més significatives de la literatura universal El Genji Monogatari (la història de Genji/ La novel·la Genji/…) Escrita per Murasaki Shikubu que va ser una de les mullers de l’emperador i de les dames més destacades de la cort. Nascuda el 978 i morta el 1014 Shikubu va deixar una de les obres més influents de la literatura universal. Per la seva combinació de poesia i narrativa i altres característiques molts la consideren primera novel·la de la història (publicada el 1005). Aquesta explica vivències de la cort de l’emperador Genji amb els amors les aventures i les desventures de moltíssims dels seus membres i personatges. La sensibilitat amb la qual es narra tot, el caràcter dels seus personatges, el refinament de la poesia i la narrativa, els girs que té,… l’han convertit en un clàssic. L’obra combina la narrativa, la poesia i els anomenats “nikki” o diaris. Aquests últims consistien anotacions de vivències de la cort (reals o no), pensaments, poemes,… sovint inconnexos. Però el refinament i sensibilitat amb el qual eren escrits fan que la inconnexió no sigui una molèstia. És el cas del Llibre del Coixí de Sei Shonagon que fou una de les dames més importants de la cort entre el 966 i el 1017. És un llibre molt personal i intimista en el qual Shonagon descriu les vivències a la cort portant-les a un camp més psicològic. Això ha convertit El llibre del Coixí en un altre clàssic de la literatura universal. Shikubu per la seva banda culminaria la seva obra amb El diari de la Dama Murasaki que és un “Nikki” de l’estil del Llibre del coixí de gran valor literari i artístic. Els Nikki van proliferar des que Ki no Tsurayuki escrivís el Diari de Tosa el 710 dC i aquest gènere ha suposat un dels pilars literaris sobre els quals s’ha construït l’escriptura nipona.

Il·lustració antiga de Murasaki Shikubu

Poemes i amor

Fujiwara no Teika, el més gran poeta, crític i filòleg d’entre els Fujiwara va publicar l’any 1235 l’antologia de poesia més important de la història literària japonesa El Hyakunin Isshu (Cien Poetas, Cien Poemas). En aquesta obra va deixar constància de la vida i sobretot obra dels més grans poetes i poetesses del període. La poesia de l’època es dividia en Waka  (poemes elaborats a partir de 31 síl·labes) i Tankes (poemes breus de cinc línies amb mètrica 5-7-5-7-7). Els poemes podien tractar temes diversos però els que han arribat amb més abundància són els que tractaven el tema de l’amor. Ariwara no Narihira, Ono no Komachi, Sei Shonagon, l’emperador Yôzei, Izumi Shibuku, Suô no Naishi entre molts altres desfilen per les pàgines del Hyakunin Isshu oferint una increïble paleta del gènere més cultivat de l’època. La gràcia que té aquest llibre és que permet estirar el fil de la gran majoria de poetes importants del període, de manera que si algun interessa s’estira el fil des d’allà. Per exemple l’obra d’Ariwara no Narihira apareix en una trentena d’antologies.

El mateix passa amb una de les grans poetesses japoneses Ono no Komachi (825-900) la seva obra apareix a l’antologia de Teika així com en la que ordena l’emperador Daigo l’any 905, el Kokon Wakashû. Era habitual que els emperadors encarreguessin compilacions de la millor poesia escrita durant el seu regnat i els anteriors de manera que es pot resseguir la poesia de l’època a partir d’aquests reculls.

Els temes eren bàsicament dos; amor i naturalesa i sovint es mesclaven els dos produint obres d’una sensibilitat extraordinària. Pel que fa als poemes naturals es dividien segons les estacions de manera que n’hi havia d’hivernals, de primaverals, d’estiu i de tardor. Evidentment hi havia poemes que tocaven altres qüestions com llegendes i d’altres però eren minoritaris. Finalment cal recordar també que la majoria de poemes, contes i altres obres escrites anaven acompanyades sovint d’il·lustracions de manera que la poesia, la narrativa i la imatge estan vinculades al Japó des de temps antics. Un altre factor molt important és que realment les obres que més empremta han deixat del període, estan escrites per dones la qual cosa ens permet reivindicar una posició molt important de les poetesses en la cultura japonesa.

Chouyaku Hyakunin Ishu: Uta Koi. Una sèrie que ens acosta a la poesia

L’any 2012 l’equip d’animadors de l’estudi TYO animations liderat per Ken’Ichi Kasai va sorprendre amb una proposta increïblement original, artística i agradable. Van adaptar el Hyakunin Isshu (Cien Poetas, Cien poemas) de Fujiwara no Teika a l’anime. El resultat és una sèrie de 13 capítols en la qual el crític literari ens porta a través de les vides dels poetes i les seves històries d’amor gràcies als versos que ell va recopilar. L’apartat artístic resulta molt original, ja que, respecta tant l’estètica anime com l’estil de dibuix de l’era Heian. D’aquesta particular fusió en surt una sèrie preciosa en la qual l’amor i la poesia en són protagonistes indiscutibles. La música acompanya a la perfecció, deixant una fragància agradable després de cada capítol. Una molt bona opció per entrar en la literatura clàssica japonesa.  

Fonts

  • Shimauchi Keiji. “Genji monogatari (1): la obra clásica culmen de la literatura japonesa”. Nippon.com una ventana a Japón. 02/08/2019.
  • Shimauchi Keiji. “Genji monogatari (2): vidas unidas por mil años”. Nippon.com una ventana a Japón. 09/09/2019.