Anime | Hana Monogatari

Recomanacions Anime temporada primavera 2021

Posted on Abril 29, 2021 by sithious18

Cada estació de l’any té les seves peculiaritats: canvia el clima, les activitats que fem, els horaris, la llum solar, etc. Una de les coses que canvia amb cada estació és la cartellera de sèries d’anime que hi ha en emissió. Avui vull parlar-vos de les estrenes que ens brinda aquesta estranya primavera de 2021, ben carregada de títols extraordinaris. Abans de comentar els animes en particular, vull fer una valoració global de la temporada. Com a primera notícia em sembla destacable que la quota d’Isekais per fi ha baixat fins a uns límits més acceptables, representant una mica menys del 10% de la cartellera. Una altra cosa que també s’agraeix molt és que en aquesta temporada hi ha bastanta varietat tant de temàtica com d’enfocament de les sèries. Així doncs tenim: shônens de tota la vida, alguns isekais, tres spokons, animes de ciència-ficció, comèdies romàntiques, drames, obres originals… Abans de recomanar algunes estrenes vull deixar molt clar que aquesta és una selecció personal dels títols que Jo veuré. Això vol dir que segurament hi haurà obres interessants que no estiguin a la llista. Cada temporada s’estrenen més de 50 sèries d’anime i cadascú decideix què veure a criteri personal.

86

Comencem les recomanacions de la temporada de primavera amb 86, un apassionant anime de ciència-ficció creat per A-1 Pictures i dirigit per Ishii Toshimasa. La sèrie compta amb la banda sonora del llegendari compositor Hiroyuki Sawano, responsable entre d’altres de la banda sonora de Shingeki no Kyojin. Des de fa molt temps la República de Sant Magnolia ha estat en guerra amb el seu veí l’Imperi Gadià, després de dècades sembla que la guerra s’està acabant amb Sant Magnolia com a vencedora. Des de fa anys el govern de Sant Magnolia es vanta de no tenir baixes al front gràcies a uns drons teledirigits que lluiten en lloc dels seus ciutadans, o almenys això és el que diuen… Evidentment, no hi ha una guerra sense sang i rere els murs que protegeixen els 85 sectors de la República hi ha grups de joves que piloten els drons i moren a la guerra; són el sector 86. Despullats de tota humanitat i tractats com màquines moren en secret. Les coses canvien quan una major de l’exèrcit Magnolià comanda el final de la guerra i decideix que la gent del sector 86 no morirà en l’oblit. Una història sobre la crueltat de la guerra, el racisme, l’oblit històric i una militar disposada a canviar les coses.

Mashiro no Oto “Aquelles notes blanques de neu”

Aquesta és (amb permís de Fruits Basket) l’obra que ens tocarà la fibra sensible aquesta temporada. Sawamura Setsu és un adolescent criat pel seu avi i el seu germà gran en un poblet del nord del Japó. L’avi era un virtuós intèrpret del Shamizen, un instrument tradicional japonès, el qual va transmetre passió per la música als seus néts. Quan l’avi mor s’apaga el seu so i amb ell també s’apaga el so d’en Setsu, qui perd la capacitat de tocar. En aquest punt el jove emprèn un viatge cap a Tòquio per intentar recuperar les notes perdudes. Desorientat en el camí de la vida s’aferra al Shamizen com un clau roent, mentre la seva mare l’obliga a anar a l’institut de Tòquio i el guia en aquesta nova etapa. Trobarà en Setsu les seves pròpies notes? Aquesta preciosa sèrie ens portarà pels preciosos camins de la música tradicional japonesa i pels tortuosos camins de l’adolescència. Amb una sensibilitat única, a mi m’ha captivat.

Fragment del primer capítol de Mashiro no Oto on podem observar el Shamizen en acció

Fumetsu no anata e “A tu l’immortal”

De la llegendària autora del manga de Koe no Katachi i de la mà de l’estudi Brain’s Base (Baccano, Spice and Wolf) ens arriba aquesta obra única sobre la immortalitat. Un ésser misteriós, sense forma ni emocions és enviat a la terra. És capaç de prendre la forma i les capacitats d’allò que troba. Primer és una esfera, després una roca, posteriorment la molsa que cobreix la roca, finalment prendrà la forma d’un gos que mor travessant la tundra i arriba al costat d’un noi. El noi viu en una ciutat fantasma enmig del gèlid desert, un dia ell i el gos decideixen emprendre un viatge cap al sud a la recerca d’una vida més enllà del glaç. Mentre camina per la tundra “allò” agafarà consciència i començarà el seu viatge infinit on trobarà noves persones, nous llocs i noves experiències. Yoshitoki Ooima ens proposa un viatge únic submergint-nos en la cultura dels indis de Nord-amèrica. A través de paisatges, poblats, paraules, ritus, vestits i llegendes anem entrant en un univers fins ara inèdit a l’anime i m’atreviria a dir que en la cultura pop en general. Un viatge on anirem veient com “allò” agafa consciència i en aquest procés Ooima ens descobreix alguns secrets de l’ànima humana.

Podeu gaudir-ne gratuïtament en català a anime.fansubs.cat. Aquest anime ha estat traduït al català per Lluna Plena no fansub.

Tràiler subtitulat al català per Lluna Plena no Fansub: Lluna Plena no Fansub: Anime

Super Cub

La Koguma és una estudiant de segon any d’institut que no té una vida especialment interessant; no té pares, ni amics, ni aficions. Un dia, farta del cansament que li produeix anar cada dia en bicicleta a l’institut, decideix agafar els pocs estalvis que té arraconats per comprar-se una Honda Super Cub, una motoreta vella. Amb la moto la Koguma per primera vegada torba quelcom que li agrada i s’atreveix a anar a llocs on no havia estat abans. Amb el nou vehicle arriben noves amigues, les primeres de la protagonista. Unes moteres que poc o res tenen a veure amb les moteres de casa nostra. Una bona animació (amb algun moment terrible de CGI), una banda sonora excepcional i una atenció malaltissa pels petits detalls de la vida quotidiana són els ingredients que fan que em deixi portar pel lleuger balanceig de les motos. Fins on arribarà la Koguma amb la seva Super Cub? Aviso que l’anime està patrocinat per Honda de manera que en alguns moments es nota una mica com es recreen ensenyant les motos però la sèries segueix essent genial.

Tràiler oficial de la sèrie (subtitulat en francès)

Shadows House “La casa de les Ombres”

De l’afilada ploma de Somato i de les experimentades mans de l’estudi CloverWorks ens arriba la inquietant Shadows House. Aquesta sèrie de misteri se centra en la família Shadows, uns aristòcrates sense rostre que viuen en una immensa mansió d’estil victorià. Els seus servents als quals anomenen “nines vivents” actuen com a cara dels seus amos i els netegen l’obscur sutge que desprenen i els cobreix tot el cos. La història se centra en l’Emylico una nena riallera que entra al servei de la Kate Shadow. Mentre es fan amigues l’Emylico es comença a fer preguntes: Qui o què són els Shadows? Què és aquesta mansió? Quins secrets amaga la família? Si voleu descobrir aquests i més secrets ho podeu fer en català a anime.fansubs.cat. Aquesta sèrie està subtitulada al català per CatSub.

Sayônara Watashi no Cramer “Adéu la meva Cramer”

Aquesta vegada us presento una història sobre futbol femení. La Sumire Suo és una jugadora de futbol apassionada, però durant els seus anys a l’escola va tenir una carrera futbolística mediocre. Quan comença l’institut es troba amb la seva rival futbolística Midori Soshikazi, qui la convida a unir-se a l’equip de futbol femení de l’escola sota la promesa: “No et deixaré jugar sola”. Juntes intentaran aconseguir arribar fins al màxim amb l’equip de futbol femení de l’escola, ho aconseguiran? Personalment no m’interessen ni el futbol ni els spokons i la sinopsi que us acabo d’explicar sembla la de l’anime d’esports número 45.329. Aleshores per què el poso a la meva llista de recomanacions? Doncs bé, fonamentalment per qui hi ha al darrere i és que el creador del manga original és ni més ni menys que Naoshi Arakawa, autor de la mítica Shigatsu wa Kimi no uso. No només això sinó que la sèrie està animada per LEIDENFILMS estudi creador de L’heroica llegenda d’Arslan, Cells at Work Black o L’espasa de l’immortal. La direcció de Seiki Takuno també brilla amb llum pròpia i tot fa pensar que aquesta sèrie anirà molt més enllà del futbol per centrar-se també en les emocions humanes. En aquest sentit l’ending és tota una declaració d’intencions.

Tampoc podem obviar algunes segones temporades i remakes que surten aquesta primavera, com l’esperada tercera i última temporada de Fruits Basket que ens estovarà el cor una altra vegada amb la seva calidesa. Ben diferent és la segona temporada de Yukoku no Moriarty (Moriarty el patriota) on continuarem la guerra dels germans Moriarty per destruir el pervers sistema de classes de l’Anglaterra Victoriana. També ens visita de nou la divertida i surrealista Zombieland Saga, en la qual després de morir durant una apocalipsi zombie una noia reviu com a mort vivent i decideix fundar un grup de música amb altres noies zombie. Finalment l’esperat remake d’una mítica sèrie d’aventures: Shaman King que a aquestes altures, crec que no necessita presentació.

El mirall trencat de Higurashi no naku koro ni

Posted on febrer 12, 2021 by sithious18

Quan les cigales ploren

Hinamizawa, juny de 1983, un plor coral i ensordidor inunda el poble; és l’agònic plor de les cigales. Enmig d’aquest soroll els petits del poble donen la benvinguda a en Keichi Maebara, un adolescent que s’ha transferit a l’escola-institut del poble. En Keichi és feliç d’haver arribat a Hinamizawa on espera trobar una vida tranquil·la i feliç lluny de la ciutat que va odiar. Les seves companyes de classe l’acullen i l’incorporen ràpidament dins el club de jocs de societat de l’escola on s’ho passa bomba. Els dies passen amb una calma aparent, però alguna cosa no quadra a Hinamizawa… El jove nouvingut aviat descobrirà que uns anys enrere els veïns del poble es van mobilitzar per aturar la construcció d’una presa que hauria submergit la vila. El projecte es va desmantellar quan un dels treballadors de la presa va morir assassinat la nit del festival de Watanagashi… Des d’aleshores cada any mor algú en circumstàncies misterioses la nit del festival. És com diuen els vilatans la maledicció del déu Oyashiro o es tracta de quelcom molt més terrenal? És aquesta una història cíclica? Existeix la maledicció? Fins on arriba la crueltat humana? Moltes preguntes, el pitjor de la condició humana i un anime que trenca totes les convencions de la narrativa. Benvinguts a Higurashi no naku Koro ni conegut també com “Quan les cigales ploren.”

Un mirall trencat i tacat de sang

Higurashi no és una obra convencional, la història s’explica com un mirall trencat i tacat de sang, on cada un dels fragments enfoca un aspecte diferent d’aquesta distorsionada i sinistra escena. Aquesta no és una història d’en Keichi Maebara, tots i cada un dels protagonistes tenen el seu propi arc argumental on la història és explicada des del seu punt de vista. El mateix poble que contempla Keichi Maebara als dos primers arcs, canvia radicalment als ulls de la Rena Ryûgu o de la Shion Sonozaki. Amb el punt de vista de cada personatge la percepció que tenim del conjunt canviarà substancialment. Això és el que fa única aquesta sèrie, no és una història individual, és una història coral on cada personatge té alguna cosa a dir. Malgrat que la història sembla repetir els mateixos dies no té res de repetitiu, no estem davant de res similar a El Show de Truman. En primer lloc perquè cada vegada que la història torna a començar canvia la boca que ens l’explica. Així doncs amb cada gir ens endinsem en el món personal, familiar i mental d’un personatge cosa que canvia i reubica tot el que sabíem anteriorment. En segon lloc perquè no són els mateixos dies, la història va canviant cada vegada i el misteri d’aquest cicle macabre no es desvela fins ben entrada la segona temporada i evidentment no el revelarem aquí. Aquest calidoscopi narratiu suposa un trencament radical amb la manera de concebre la narrativa audiovisual, amb un protagonista un inici, nus i desenllaç. Higurashi opta per deixar parlar totes les veus i això fa aflorar subtrames molt interessants: les lluites pel poder dels clans familiars locals, la terrible vida familiar de tres de les protagonistes, conspiracions, etc. Un dels punts forts de la sèrie és la manera com utilitza alguns clixés a favor seu, un bon exemple d’això és el personatge de la Shion Sonozaki. Apareix per primera vegada quan veiem la història des dels ulls d’en Keichi i sembla una noia fleuma i sexy, ara bé el que s’amaga rere aquesta màscara quan contemplem el món des dels seus ulls agafa desprevingut a qualsevol espectador. Higurashi doncs trenca amb la idea d’una història individual, amb una concepció lineal del temps i s’allunya totalment dels convencionalismes del cinema de terror occidental.

Redempció

Una de les coses que fa de Higurashi una obra singular en el gènere del terror, és que hi incorpora la redempció a la trama. Les pel·lícules de terror convencionals parteixen d’un punt en el qual les coses es descontrolen i deriven en una paranoia general que porta cap a més horror i més mort. Això sovint fa que moltes de les obres del medi esdevinguin planes o buides perquè en cap moment al llarg de la trama se surt d’aquest cercle viciós i trepidant. Higurashi fa les coses d’una altra manera, és una història que es cou a foc lent i això fa que els seus personatges adquireixin capes i sabors molt més interessants que els que podem veure a qualsevol pel·lícula d’El Exorcista. Els personatges evolucionen amb la trama i van basculant des d’aquesta paranoia sanguinolenta inicial cap a una reconciliació. Reconstruir les confiances perdudes, dependre dels altres per tirar endavant, empassar-te l’orgull per demanar ajuda, admetre que la vida va més enllà d’un mateix… La reconstrucció de la confiança després d’un cicle de violència i horror tan dur com el que es viu al principi esdevé una tasca titànica a la qual s’hauran d’enfrontar els nostres protagonistes. Aquest procés fa que Higurashi vagi evolucionant des d’un terror visceral cap a una obra psicològica que a poc a poc va deixant enrere la violència per crear un món més habitable per tots. És una obra que s’atreveix a anar més enllà del simple espectacle de vísceres i emocions negatives per explorar un horitzó en el qual un futur millor és possible si hi participen tots. Quan la Rika Furude decideix deixar de ser una víctima passiva d’un destí fatal per plantar-li cara i aconseguir que tots sobrevisquin és quan l’obra ensenya la seva carta més forta. Aquesta actitud de trencar la dinàmica victimista del gènere del terror per explorar la reconciliació en una història on tots són víctimes i botxins alhora, és el que eleva l’obra a una categoria superior.

Hinamizawa, molt més que un teló de fons

El gran director Mamoru Oshii va explicar en una entrevista que la diferència fonamental entre el cinema de Hollywood i l’anime era l’ordre de prioritats a l’hora de crear una obra audiovisual. A Hollywood es comença per uns personatges carismàtics, aquests personatges fan coses i això genera una història i aquesta història es desenvolupa en un teló de fons que és el món. A l’anime l’ordre de prioritats s’inverteix primer es crea el món, després una història en aquest món i finalment els personatges que interactuen amb el món i la història. Aquest canvi en l’ordre de prioritats fa que la manera de desenvolupar el llenguatge artístic i la narrativa sigui totalment diferent en un medi i l’altre. En la majoria de grans títols de l’anime el món és l’element principal sobre el qual se sustenta tota la resta, exemples n’hi ha a tonelades: l’abisme de Made in Abyss, Pratera a Last Exile, el món de Shingeki no Kyojin, L’imperi d’Akame ga Kill, Ruanampur a Black Lagoon,… A l’anime el món assumeix un rol d’espai de representació simbòlica, és una tela o un espai on es pot expressar tot allò que no es pot dir en paraules. L’atmosfera opressiva que es respira en determinats entorns del poble, certament proporciona a l’obra tot el que necessita per crear un terror psicològic que farà que més d’un se senti incòmode a la cadira. Les cases de cada un dels personatges són un profund reflex de la seva psique i de la seva situació familiar. Hinamizawa sembla tan real que arriba a ser un protagonista més de la sèrie, de fet el poble en certa manera existeix. Els animadors de la sèrie pràcticament van calcar un poble sencer anomenat Shirakawa-go situat a la prefectura de Gifu. El fet d’estar dibuixat sobre un poble real, fa que Hinamizawa esdevingui un lloc extraordinàriament versemblant. Us he deixat un vídeo del youtuber The Anime Man on visita i explora el poble real en el qual es basa Higurashi.

P.D. Aprofito també per reivindicar la figura de la directora de la sèrie Chiaki Kon que forma part d’aquest grup de directores i directors oblidats dels quals tots hem vist les seves obres, però no sabem qui hi ha al darrere.

L’edició francesa

La sèrie la podeu trobar a Netflix (incompleta) sota el Títol “Cuando las cigarras lloran”. Com a bon pedant que sóc recomano l’edició francesa de la sèrie, que dir que exquisida es queda curt. Una edició mida A4 tapa dura amb la sèrie completa en Blu Ray, les OVA, un llibre de 120 pàgines amb comentaris dels creadors i a un preu molt raonable (si us espereu als descomptes la podeu arribar a trobar per 30 o 40€).

Made in Abyss o la Crueltat de l’aventura

Posted on Agost 16, 2020 by sithious18

El disc ratllat per les mil cares

La ficció va plena d’aventures èpiques i viatges de l’heroi on joves valents es llencen a emocionants aventures per canviar el destí. És una fórmula repetida milers de vegades, tantes que fins i tot l’escriptor Joseph Campbell va poder dissenyar un esquema narratiu que mostrava l’estructura de totes les històries d’aquest tipus. L’escriptor va explicar com funcionava l’aventura amb totes les seves fases i el que resulta sorprenent és que el seu esquema serveix tant per explicar l’Odissea com Star Wars. La cultura popular actual es fonamenta en aquests esquemes narratius, només cal veure les obres que han marcat la meva generació: El Senyor dels Anells, Harry Potter, One Piece, Joc de Trons, Star Wars…

Pràcticament totes són viatges de l’heroi que segueixen els patrons campbellians i tot això està molt bé, però després d’utilitzar els mateixos esquemes i tòpics una vegada i una altra el gènere mostra signes evidents de fatiga. El problema de la major part d’aquestes històries és que idealitzen el viatge, fent que les parts menys nobles o fins i tot més realistes en quedin al marge. Només cal veure El Senyor dels Anells per comprovar-ho, no hi ha grisos, els bons tenen raó, els dolents no i encara que hi hagi el dubte d’abandonar l’aventura ningú es qüestiona, per exemple si acabar amb els milions d’ànimes que serveixen l’anell és lícit. Ara bé, què passaria si tractéssim de manera realista un viatge fins a la fi del món? Si mostréssim els dubtes i les ansietats d’aquells qui emprenen un viatge de no retorn? Si poséssim persones “reals” davant bèsties infinitament més poderoses que elles? La resposta a aquestes preguntes és Made in Abyss.

Desafiar l’abisme, un viatge de no retorn

“Fa 1900 anys, es va descobrir un pou enorme en una illa remota al sud-est de Beoluska. Amb un diàmetre de més de 1000 metres i una profunditat encara desconeguda, va captivar la gent. Increïbles i perilloses criatures, misterioses relíquies més enllà de la comprensió cridaven als aventurers, el que va donar lloc a una ciutat. Durant molt temps i a causa de l’esperit de cerca del desconegut i les llegendes que emanen del seu interior, l’últim racó del món sense explorar s’ha empassat molta gent. Se l’anomena Abisme.”

Made in Abyss comença amb la història de la Riko una nena que viu a l’orfenat Belchelo i que somia ser una de les grans exploradores de l’abisme. La seva mare n’era una i la institució que l’acull cuida als fills orfes dels exploradors perquè puguin continuar amb el llegat familiar. En una de les exploracions a poca profunditat la Riko troba en Reg, un robot amb forma de nen humà que té emocions complexes. Es fan amics i comencen els seus camins a l’orfenat com a aprenents d’exploradors passant els dies amb la comunitat i somiant amb les capes de l’abisme. Tot segueix igual fins que un dia arriba a la superfície una carta de la mare de la Riko. El missatge que conté és simple: “T’estaré esperant al fons del món”, simple és també la decisió de la protagonista, preparar-se per anar a buscar a la seva mare. De seguida queda clar, però que això no és un viatge d’aventures i amistat, baixar al fons de l’Abisme és un viatge de no retorn i això és així per la perversa naturalesa del fons del món. L’Abisme es divideix en capes, cada una de les quals forma un ecosistema en el qual l’esser humà està en els escalons més baixos de la cadena alimentària.

Per si no n’hi hagués prou existeix un fenomen anomenat maledicció de l’Abisme que provoca una gran tensió al cos cada vegada que s’ascendeix, quan més profunda és la capa, més durs són els efectes de la maledicció. El retorn de primera capa se salda amb lleus nàusees i marejos però més enllà de la sisena capa retrocedir suposa la pèrdua de la humanitat o la mort. Els protagonistes saben perfectament que el retorn és pràcticament impossible i no confien en cap gir inesperat dels coneixements que canviï aquesta realitat. Això ho veiem quan la Riko discuteix amb un company abans de marxar, a la majoria d’històries d’aventures això es deixaria sense resoldre per arreglar-ho amb el retorn final.

En canvi el comiat a Made in Abyss acaba amb un instantani “-Et perdono! – Tot i les coses terribles que vaig dir-te? –Vull que ens reconciliem. És possible que no ens tornem a veure.” Això deixa clar que Made in Abyss no és una aventura convencional, és la travessa de dos nens insignificants en un entorn on són a l’escaló més baix de la cadena alimentària. Malgrat la por i l’ansietat i la tristor que suposa deixar enrere tot allò que estimen, a la Riko i en Reg els pot la curiositat de saber què hi ha al fons encara que això els costi la vida.

La cruel bellesa de la naturalesa

“En el fons d’aquest món hi ha incomptables tragèdies que proporcionen l’adob necessari perquè les flors puguin florir, però no és una cosa que puguis saber a menys que hi estiguis directament implicat. Simplement et sentiràs atret per l’enlluernadora bellesa i seguiràs endavant trepitjant fermament el sòl sota els teus peus. Però amb tota seguretat la teva tragèdia es convertirà en adob que farà néixer noves flors.”

Els paisatges de Made in Abyss són preciosos, la bellesa de l’abisme i la seva naturalesa és astorant i a la vegada molt cruel. Aquest enorme sistema de coves amaga els més complexos ecosistemes, cada capa té els seus en funció de les seves característiques. És quelcom que pots veure perfectament sense que t’ho expliquin, per exemple en el capítol “La Gran falla” els protagonistes es troben amb una paret vertical de quatre quilòmetres que han de baixar a través d’un sistema de petits túnels on troben un ecosistema en funcionament. La base d’aquest sistema són els neritantans uns animalons que s’alimenten de les poques plantes de la zona. Els amakagame s’alimenten d’ells camuflant les seves boques als túnels i desprenent l’olor de les plantes que mengen els neritantans per atreure’ls i desfer-los al seu estómac. A dalt de la piràmide alimentària de la Gran Falla hi ha els madokajaks uns grans éssers voladors que cacen tot allò que treu el cap pels túnels. És bell i l’exploració és emocionant i divertida, però el fet que els protagonistes estiguin prop dels neritantans en la jerarquia natural els obliga a pensar bé qualsevol moviment, ja que un pas en fals pot ser fatal. El fet que la construcció del món estigui treballada fins a uns extrems tan absurds fa que tot flueixi de manera natural i que el pes de portar una vida de supervivència sigui més present que en qualsevol obra d’aquest estil. Orientar l’aventura d’aquesta manera posa a l’espectador en el seu lloc, ja que no veu superhomes enfrontant-se al seu destí amb un poder increïble, sinó simplement uns nens intentant sobreviure al fons del món. Que els protagonistes són dèbils es fa evident per si sol, quan s’ensenya l’entorn la càmera sempre s’allunya mostrant els protagonistes minúsculs a l’immens abisme. Al llarg de l’obra els protagonistes prenen mal, cauen, tenen por i es recuperen lentament… No són herois, són persones i això fa que l’aventura sigui més emocionant i humana.

Dependre l’un de l’altre l’única manera de sobreviure

La lliçó més important que aprenen la Riko i en Reg és que per separat no poden sobreviure a l’abisme. En Reg és molt fort físicament, té armes poderoses, molta velocitat i una resistència increïble; però no sap orientar-se, ni cuinar, ni distingir plantes verinoses i sobretot no sap actuar per si mateix. La Riko és tot el contrari: forta de ment, intrèpida, llesta, té uns coneixements amplíssims sobre l’abisme i una astúcia que li permet obrir-se pas en un entorn extrem; però físicament és dèbil, sense en Reg seria morta des del segon dia. Els dos aprenen a dependre de l’altre en funció de les seves debilitats i fortaleses i és molt bonic veure aquest procés. Fer-se companyia i conviure estretament per superar junts els reptes que els planteja la capritxosa naturalesa de l’abisme, d’això va Made in Abyss. L’ajuda mútua és el factor que permet als protagonistes i de fet, a tots els personatges tirar endavant en aquest món de bells colors i afilades arestes. El missatge que transmet la sèrie en aquest sentit és molt bonic (i molt japonès) no podem fer-ho tot sols, hem de dependre els uns dels altres. En aquest sentit crec que els nostres protagonistes no poden estar més lluny de l’heroi campbellià i crec que això fa especial a Made in Abyss. És més cruel, més natural, més dèbil, més humana… És per això que molts la considerem una obra mestra.

Uns valors de producció fora d’òrbita

N’hi ha prou amb els primers dos minuts de la sèrie per adonar-se que la qualitat de l’animació, els fons artístics, el color, la música i la interpretació són extraordinaris. El director explica durant unes entrevistes fetes per l’edició Blu-Ray que l’equip es va prendre molt seriosament el projecte, li tenien moltes ganes perquè era una aventura radicalment diferent. Tal era la qualitat de l’animació que el mateix director es va sorprendre quan va veure els fons del primer capítol, ho explica en aquest fragment de l’entrevista: “A mi també em va sorprendre la qualitat. El director artístic Matsuyama fou l’encarregat de dibuixar la ciutat. Quan em va mostrar els primers dibuixos acabats, vaig preguntar-li sense voler si pensava dibuixar tots els fons amb el mateix nivell de qualitat.” No són només els fons, l’animació també és increïblement fluida i orgànica cosa que et submergeix en el món de l’abisme d’una manera especial. La banda sonora creada a Viena pel compositor australià Kevin Penkin també va desenvolupar-se d’una manera poc convencional. No només van compondre més de dues hores de banda sonora per a la sèrie utilitzant una orquestra sencera, sinó que van gravar en un pavelló enorme en el qual l’orquestra ocupava una mínima part, així aconseguien la sensació que estaven tocant en una cova enorme com l’abisme. La dedicació de les actrius de veu és impressionant, val la pena escoltar la versió japonesa per l’expressió tan realista que donen a les emocions. En definitiva l’equip es va bolcar per crear una obra mestra que rebenta els tòtems de l’aventura clàssica i el resultat és meravellós.

Per acabar m’agradaria dir que si voleu gaudir d’aquesta meravella, ho podeu fer a través de Netflix o de la magnífica edició física que ha fet Selecta Visión. No us deixeu enganyar pels dissenys “cuquis” dels personatges, és emocionant i divertida però té molta mala llet. No us la perdeu.

Ajudem Ankama a donar un final digne a Wakfu

Posted on Juny 10, 2020 by sithious18

Vaig dir que estaria inactiu al blog fins a la finalització dels exàmens i el Treball Final de Grau. De fet així serà, però s’ha produït un fet que m’obliga a sortir del meu confinament personal per col·laborar amb la causa. Ara fa dotze anys Ankama una companyia francesa dedicada a la creació de videojocs, còmics i sèries d’animació va crear una sèrie d’animació anomenada Wakfu. La gran qualitat de l’animació i la combinació entre l’estil narratiu de l’anime japonès i un toc més mediterrani dels seus personatges van convertir Wakfu en un èxit fulgurant. La col·laboració de les televisions franceses ha fet possible la continuïtat del projecte que va tenir una segona temporada el 2010. Finalment el 2017 va arribar una tercera temporada més curta que les anteriors (13 episodis) de la mà de Netflix. La sèrie ja té els seus anys i els qui ens vam criar amb ella ja tenim una edat. És per això que la saga ha anat madurant juntament amb els espectadors i l’última temporada ja tractava temes molt més madurs que les anteriors deixant entreveure reflexions molt interessants sobre els herois sense perdre el toc aventurer i juganer que tenien les primes temporades. A la sèrie li falta un final, una temporada que conclogui aquesta èpica i fantàstica aventura que ens ha fet somiar a tants. L’equip que hi ha darrere Wakfu vol que aquesta última temporada estigui a l’altura de les precedents i dels espectadors. Per tant volen tractar temes més madurs i explorar les últimes vies que els ofereix l’univers que van crear. Però en el moment present els inversors habituals s’han tirat endarrere malgrat les audiències rècord que ha registrat la sèrie. L’equip d’Ankama no s’ha donat per vençut i apel·la als espectadors per aconseguir finançament necessari per acabar la sèrie mitjançant Crowdfunding. Concretament necessiten que els espectadors financin col·lectivament un 30% del cost de la temporada, és a dir 1.100.000 €. En pocs dies n’han aconseguit 700.000 però necessiten de la participació de tothom que pugui perquè el projecte tiri endavant. Wakfu és segurament la sèrie d’animació més ambiciosa que s’ha fet a Europa en l’última dècada, seria una pena que no pogués tenir un final a l’altura per culpa de la falta de finançament. Per això faig una crida a tothom que conegui el projecte a participar en el Crowdfundig. Ankama dóna feina a centenars de treballadors a França i crec que participar en el projecte seria la millor forma de donar les gràcies per la feina feta i per donar una empenta al sector cultural a Europa. A més hi ha recompenses per participar, a més de l’accés digital a la quarta temporada quan aquesta s’estreni segons la quantitat abonada rebreu altres bonificacions. Deixo el vídeo en el qual els responsables de l’estudi expliquen el projecte i el link del Crowdfunding, queden Pels qui estigueu interessant a conèixer la sèrie sapigueu que les tres temporades es troben íntegrament a Netflix. Fem-ho possible!

https://www.kickstarter.com/projects/ankamaanimations/wakfu-the-animated-series-season-4

Especial Sant Jordi: El període Heian i el bressol de la literatura japonesa

Posted on Abril 26, 2020 by sithious18

La literatura és quelcom meravellós, et permet escapar-te de la realitat, viatjar a nous mons, adquirir coneixements, cultura i obrir-te la ment de mil formes diferents. Estem en una època en la qual es publica molt, massa, diuen els llibreters. Tenim tantes idees a l’abast i tantes propostes noves i espectaculars que és fàcil perdre’ns en el mar de llibres que s’obre a l’horitzó. Per això també és molt important tornar als clàssics per saber d’on venim i ordenar-nos les idees. Els clàssics (i en el cas d’avui molt clàssics) han assentat les bases d’allò que es concep en una cultura com la ficció, la no-ficció i l’imaginari d’aquesta. És per això que és imprescindible conèixer-los i gaudir-los per no perdre’ns en els mars de tinta sense saber ben bé on anem. Com que aquest és un blog de cultura japonesa, avui farem una panoràmica pels llibres de l’era Heian (794-1185 dC) que són sens dubte el bressol de la cultura japonesa.

Primera pàgina de la còpia més antiga del Genji Monogatari

Literatura Cortesana

En èpoques tan antigues, normalment, molt poca gent tenia accés a la literatura i el temps per dedicar-s’hi plenament o parcialment. Per tant, la cultura escrita quedava reduïda als cercles de palau, ergo la majoria d’obres d’aquesta època són d’origen cortesà. Això no vol dir en absolut que la resta de la gent fos inculta, de fet tant al Japó com a l’Europa medieval hi havia personatges que es dedicaven a voltar pels pobles recitant històries, llibres, poemes i cançons. Això, explica per exemple la gran popularitat de les novel·les de cavalleries a Europa o de moltes llegendes, contes i poemes japonesos. La cultura Heiana, es va caracteritzar per una explosió de l’escriptura en japonès en contraposició al xinès predominant fins aleshores. I també per una important entrada de la dona en les primeres figures de la literatura universal. D’aquesta literatura antiga en destaquen quatre tipus: Els poemes, els contes o llegendes, les “primeres novel·les” i els “nikki” o diaris. En aquestes obres ja es deixen veure moltes de les característiques de la sensibilitat artística que caracteritzaran la cultura japonesa com la veneració a la naturalesa i les petites coses, la brevetat dels poemes, la mitologia de les llegendes i la visió de l’amor. Aquesta explosió cultural començaria a principis de segle VIII quan per primera vegada s’estableix una capital fixa a Nara que després passarà a Heian (Kyoto). Aquesta estabilitat propicia la floració de l’art i la literatura i curiosament la major llibertat i educació de les dones del període va permetre que moltes es convertissin en escriptores de renom. Tot i que alguns historiadors socialistes com Mikiso Hane han catalogat aquesta cultura d’esnob, la veritat és que la majoria la veuen com l’origen de la cultura japonesa que mostra un caràcter molt únic i sensible.

Escenes de la Cort de Heian de Kano Tsunenobu 1677

Contes i llegendes

Aquest mes l’editorial Satori ens ha obsequiat amb la publicació al castellà de Konjaku Monogatari-Shu, Cuentos de un passsado Lejano. Que és una compilació de contes i llegendes de principis de segle XII que ofereix una visió d’allò més variada de les faules de l’època. Això a la vegada ens dóna una idea d’allò més suggestiva dels valors i idees del període portant-nos des dels plebeus a la cort passant per monjos budistes, personatges llegendaris i tota mena d’entorns. Aquest gènere anomenat també Uta monogatari consistia en una combinació de poesia Waka i narrativa. Ha aportat joies de tota mena com el Taketori monogatari en el qual es basa la pel·lícula El Conte de la Princesa Kaguya. En aquest camí hi trobaríem també el Yamato monogatari (segle X) que compila 173 històries curtes centrades en el Clan Fujiwara. Aquests, en són només els exemples més notables però aquesta literatura és molt més extensa. Totes aquestes constel·lacions de relats i històries úniques actuen gairebé com els fonaments més profunds d’aquest enorme temple que és la literatura japonesa. El que és més interessant del gènere és que no només reflecteix la cultura de la cort, ja que els contes tenen, sovint, orígens populars i això els atorga una dimensió plural i calidoscòpica.

Escena de la pel·lícula El conte de la princesa Kaguya

Els “nikki” i les primeres novel·les

En aquest gènere trobem l’obra magna de la literatura Heian i una de les obres més significatives de la literatura universal El Genji Monogatari (la història de Genji/ La novel·la Genji/…) Escrita per Murasaki Shikubu que va ser una de les mullers de l’emperador i de les dames més destacades de la cort. Nascuda el 978 i morta el 1014 Shikubu va deixar una de les obres més influents de la literatura universal. Per la seva combinació de poesia i narrativa i altres característiques molts la consideren primera novel·la de la història (publicada el 1005). Aquesta explica vivències de la cort de l’emperador Genji amb els amors les aventures i les desventures de moltíssims dels seus membres i personatges. La sensibilitat amb la qual es narra tot, el caràcter dels seus personatges, el refinament de la poesia i la narrativa, els girs que té,… l’han convertit en un clàssic. L’obra combina la narrativa, la poesia i els anomenats “nikki” o diaris. Aquests últims consistien anotacions de vivències de la cort (reals o no), pensaments, poemes,… sovint inconnexos. Però el refinament i sensibilitat amb el qual eren escrits fan que la inconnexió no sigui una molèstia. És el cas del Llibre del Coixí de Sei Shonagon que fou una de les dames més importants de la cort entre el 966 i el 1017. És un llibre molt personal i intimista en el qual Shonagon descriu les vivències a la cort portant-les a un camp més psicològic. Això ha convertit El llibre del Coixí en un altre clàssic de la literatura universal. Shikubu per la seva banda culminaria la seva obra amb El diari de la Dama Murasaki que és un “Nikki” de l’estil del Llibre del coixí de gran valor literari i artístic. Els Nikki van proliferar des que Ki no Tsurayuki escrivís el Diari de Tosa el 710 dC i aquest gènere ha suposat un dels pilars literaris sobre els quals s’ha construït l’escriptura nipona.

Poemes i amor

Fujiwara no Teika, el més gran poeta, crític i filòleg d’entre els Fujiwara va publicar l’any 1235 l’antologia de poesia més important de la història literària japonesa El Hyakunin Isshu (Cien Poetas, Cien Poemas). En aquesta obra va deixar constància de la vida i sobretot obra dels més grans poetes i poetesses del període. La poesia de l’època es dividia en Waka (poemes elaborats a partir de 31 síl·labes) i Tankes (poemes breus de cinc línies amb mètrica 5-7-5-7-7). Els poemes podien tractar temes diversos però els que han arribat amb més abundància són els que tractaven el tema de l’amor. Ariwara no Narihira, Ono no Komachi, Sei Shonagon, l’emperador Yôzei, Izumi Shibuku, Suô no Naishi entre molts altres desfilen per les pàgines del Hyakunin Isshu oferint una increïble paleta del gènere més cultivat de l’època. La gràcia que té aquest llibre és que permet estirar el fil de la gran majoria de poetes importants del període, de manera que si algun interessa s’estira el fil des d’allà. Per exemple l’obra d’Ariwara no Narihira apareix en una trentena d’antologies.

El mateix passa amb una de les grans poetesses japoneses Ono no Komachi (825-900) la seva obra apareix a l’antologia de Teika així com en la que ordena l’emperador Daigo l’any 905, el Kokon Wakashû. Era habitual que els emperadors encarreguessin compilacions de la millor poesia escrita durant el seu regnat i els anteriors de manera que es pot resseguir la poesia de l’època a partir d’aquests reculls.

Els temes eren bàsicament dos; amor i naturalesa i sovint es mesclaven els dos produint obres d’una sensibilitat extraordinària. Pel que fa als poemes naturals es dividien segons les estacions de manera que n’hi havia d’hivernals, de primaverals, d’estiu i de tardor. Evidentment hi havia poemes que tocaven altres qüestions com llegendes i d’altres però eren minoritaris. Finalment cal recordar també que la majoria de poemes, contes i altres obres escrites anaven acompanyades sovint d’il·lustracions de manera que la poesia, la narrativa i la imatge estan vinculades al Japó des de temps antics. Un altre factor molt important és que realment les obres que més empremta han deixat del període, estan escrites per dones la qual cosa ens permet reivindicar una posició molt important de les poetesses en la cultura japonesa.

Chouyaku Hyakunin Ishu: Uta Koi. Una sèrie que ens acosta a la poesia

L’any 2012 l’equip d’animadors de l’estudi TYO animations liderat per Ken’Ichi Kasai va sorprendre amb una proposta increïblement original, artística i agradable. Van adaptar el Hyakunin Isshu (Cien Poetas, Cien poemas) de Fujiwara no Teika a l’anime. El resultat és una sèrie de 13 capítols en la qual el crític literari ens porta a través de les vides dels poetes i les seves històries d’amor gràcies als versos que ell va recopilar. L’apartat artístic resulta molt original, ja que, respecta tant l’estètica anime com l’estil de dibuix de l’era Heian. D’aquesta particular fusió en surt una sèrie preciosa en la qual l’amor i la poesia en són protagonistes indiscutibles. La música acompanya a la perfecció, deixant una fragància agradable després de cada capítol. Una molt bona opció per entrar en la literatura clàssica japonesa.

Imatges de la sèrie, desgraciadament no la podem veure de forma legal a casa nostra així que en el marc clandestí recomano la traducció de Octava no fansub

Fonts

Florentin, Constanza. Literatura en el período Heian en Japón: aristocracia y el rol de la mujer. Universidad Autónoma de Madrid. Historia de Ásia i África, Recuperat: https://www.academia.edu/28257059/Literatura_en_el_per%C3%ADodo_Heian_en_Jap%C3%B3n_aristocracia_y_el_rol_de_la_mujer
Hane, Mikiso. Breve historia de Japón. Vol. 4211. Alianza editorial, 2003.
Isa J. “Diarios de una era (Parte I i II). El Peso del Aire. Juliol i Setembre de 2015.http://www.elpesodelaire.com/2015/07/diarios-de-una-era-parte-i.html
López-Vera, Jonathan. “’El llibre del coixí’, de Sei Shōnagon” a HistoriaJaponesa.com, 2011.

Shimauchi Keiji. “Genji monogatari (1): la obra clásica culmen de la literatura japonesa”. Nippon.com una ventana a Japón. 02/08/2019.
Shimauchi Keiji. “Genji monogatari (2): vidas unidas por mil años”. Nippon.com una ventana a Japón. 09/09/2019.

Kobayashi-san Chi no maid Dragon: Teràpia de shock contra la solitud a base de tendresa

Posted on febrer 17, 2020 by sithious18

L’article no conté spoilers importants de la sèrie.

De tant en tant, trobem una sèrie que per les nostres circumstàncies personals ens toca el voraviu, aquella part més íntima i personal de la nostra ànima. M’ha passat una cosa així amb un peculiar anime del qual parlaré avui: “La minyona drac de la senyora Kobayashi.” Últimament a causa de diverses circumstàncies m’he quedat bastant sol. Bona part de la vida social que tenia s’ha esfumat i de cop i volta m’he adonat que passo la major part dels dies sol a casa. No és res que el temps no solucioni, (espero), però a vegades la solitud és una condició difícil d’afrontar. És el mateix que li passa a la nostra protagonista; la senyora Kobayashi, una enginyera informàtica que viu sola i no té vida social fora de la feina.

Un pretext esbojarrat per tractar la solitud i l’amor

Els japonesos tenen un savoir fer l’hora de tractar temes absolutament quotidians i personals a partir de sinopsis esbojarrades i absurdes. La vida de la nostra solitària informàtica va fer un gir en rodó quan un dia es va emborratxar i va acabar bevent dalt d’una muntanya. Allà s’hi troba una drac malferida a qui la Kobayashi salva. Després de beure una bona estona i riure tota la nit s’adonen que les dues estan increïblement soles. La Kobayashi li ofereix a la Thoru (la drac que adopta forma humana) de venir a viure amb ella. L’endemà al matí, la protagonista es desperta amb una ressaca terrible i la Thoru es presenta al seu pis. En recordar la nit anterior rebutja d’entrada la Thoru però després s’ho repensa i comença la convivència d’aquesta estranya parella.

Primera escena de Kobayashi san chi no maid dragon subtitulada al català per Ippantekima Jimaku

La màgia de la vida quotidiana

La sèrie adopta un format mig episòdic, mig continuista en el qual les nostres protagonistes van descobrint l’una sobre l’altra gràcies a la convivència. Els diferents sistemes de valors que tenen que porten implícita una crítica a aspectes puntuals de la societat japonesa. La sèrie és divertidíssima, ja que, la convivència de dues criatures tan diferents no és fàcil. La Thoru podria provocar l’Armagedon en un moment si ho volgués i la Kobayashi li ha d’ensenyar com viure en societat. Mentre les dues van convivint s’enfronten a coses com preparar el menjar, rentar la roba (que els dracs ho fan amb saliva llevataques), etc. L’humor de la sèrie és absolutament genial i moltes situacions quotidianes es poden convertir en una bogeria quan menys t’ho esperes. Al segon capítol s’afegeix la Kana a la família, una nena drac a qui els seus pares han abandonat. Les tres comencen una intensa relació familiar, en la qual els petits gestos són el que importa. Gestos com preparar menjar per la persona que t’agrada, fer hores extra per anar a veure la filla al festival cultural de l’escola, socialitzar en el mercat,… Són detalls que humanitzen tant a les nostres protagonistes que les fan gairebé persones reals.

Aprendre a ser estimat

La Kobayashi ha passat gairebé tota la seva vida sola, així que conviure amb gent que l’estima i acceptar aquests sentiments és tot un repte per ella. La seva extrema timidesa li impedeix sovint mostrar-li l’estimació que els té a la Thoru i a la Kana. Això de vegades origina conflictes, però la solitària oficinista s’anirà guanyant el cor de les dues a poc a poc amb gestos discrets. La Thoru té un passat molt dur del qual prefereix no parlar. El fet d’haver viscut sempre sola a l’altre món com a drac, fa que li costi molt entendre les normes de viure en societat (cosa que genera situacions divertidíssimes). Els petits gestos com abraçar-se quan s’han despertat d’un malson, fer-se un regal, sortir a jugar amb la Kana,… són els que van curant com un ungüent les ferides d’anys de solitud i històries familiars. Al final, es tracta de la tendresa com a medicina; una medicina dolça que de vegades costa d’acceptar.

Kyoani en el seu màxim esplendor

Si recordeu un article en el qual vaig parlar de Kyoto Animation, recordareu que es tracta d’un estudi caracteritzat per la humanitat de les seves obres i la gran qualitat artística d’aquestes. En aquest cas, el treball de l’animació és absolutament extraordinari, la fluïdesa dels moviments i la composició de les escenes estan molt per sobre de la mitjana de les sèries actuals. Aquesta naturalitat de l’animació acompanya compassadament els petits gestos dels què parlàvem abans, fent que cada un sigui una mossegadeta a la nostra ànima. El disseny dels personatges i els fons pintats a aquarel·la li donen un aire despreocupat a l’animació que casa perfectament amb la trama. La banda sonora és cosa fina, agafa els instruments de la música clàssica i els dóna la volta, utilitzant-los per crear una música preciosa però sense gaires pretensions.

De fet, aquesta és la gràcia de la sèrie, sense grans pretensions aconsegueix ser una obra increïblement humana. D’aquesta manera ha aconseguit que no em senti tant sol. Sí, una teràpia de shock contra la solitud a base de tendresa.

En català onegaishimasu! Guia per mirar anime en Català

Posted on gener 12, 2020 by sithious18

Anunci important pels que utilitzeu la guia
Setembre de 2021. Hola, em fa molt feliç que durant aquests gairebé 2 anys més de 3.600 persones hàgiu utilitzat aquesta guia i aviat l’actualitzaré perquè s’està quedant una mica obsoleta. El que si m’agradaria comentar-vos, és que aquest blog és molt més que aquesta guia. Si us agrada l’anime, el manga, la cultura japonesa i els bons articles us convido a descobrir la resta del blog i els fantàstics amics de la comunitat otaku catalana. Cada mes penjo un article diferent sobre anime, manga o història asiàtica i faig col·laboracions amb altres blogs, podcasts i pròximament una editorial. Sincerament em sap una mica de greu que les desenes de persones que passen per aquí cada mes no coneguin la resta d’articles als quals tan d’amor i esforç he dedicat. Espero que gaudiu tan d’aquests articles com he gaudit jo escrivint-los, moltes gràcies per ser aquí i ens llegim aviat! Oriol.

Aquest article té dues finalitats. La primera és fer un homenatge a la comunitat otaku catalana i els fansubs. La segona i més important és donar una guia completa de com mirar anime i manga en català. Si m’he deixat alguna web o comunitat ho sento molt, si és així envieu-me un correu al contacte i faré una segona part. Dit això…

Una miqueta d’història

L’any 2000 es va crear una web anomenada 3XL.net, que pretenia ser una plataforma perquè els joves gaudissin d’oci audiovisual en català i expliquessin allò que feien, sentien i pensaven. El projecte, que anava acompanyat d’un programa de televisió, va ser un èxit. A la web hi van arribar molts joves amb projectes i pensaments únics en una plataforma molt innovadora. Els continguts se centraven en dos eixos; reportatges adreçats a gent jove i sèries d’animació japonesa. Entre aquestes últimes destaquen Utena, Bola de Drac, Inuyasha, One piece o El Detectiu Conan. Els responsables van anar més enllà, en passar sèries d’anime d’avantguarda com Neon Genesis Evangelion o Serial Experiments Lain de contingut filosòfic i artístic indiscutible en una secció anomenada 3xl nit. El 2007 el domini passa a .cat i ofereix fòrums i creació de perfils personals en una espècie de proto xarxa social. La web amplia l’oferta de programació a la vegada que s’ampliava el programa de TV. La pàgina arriba a més de 600.000 usuaris registrats entre 2007 i 2010. Aquesta serà l’era d’or de l’anime en català, quan s’emetien la majoria dels clàssics. L’any 2010 apareix el canal 3XL que és segurament la principal aposta per a la cultura juvenil catalana en dècades. Entre 2010 i 2012 aquest canal crea una legió de seguidors joves que en bona part se sentien atrets per les sèries d’anime. Obres de culte com Planetes, Evangelion, Cowboy Bebop, FLCL, Nana o Death Note passarien pel canal. És en aquesta plataforma on es troba l’origen del “moviment otaku” a Catalunya així com l’interès per què alguns anomenen cultura friqui. Molts som els que vam quedar fletxats per la manera única en què els japonesos explicaven històries i els temes tan estranys que s’atrevien a tractar.

Vida més enllà del 3XL

El tancament del 3XL va ser probablement l’error més gran de la CCMA. Suposava eliminar el públic jove i el contingut innovador de la televisió per apostar per segments més envellits (i nombrosos) de la població. Tot per tal d’estalviar diners durant la crisi.

Retallant, retallant també es va retallar el català de les formes de cultura juvenil i vuit anys després tothom s’escandalitza quan es veu que els joves utilitzen poc el català . Però hi va haver uns grups irreductibles de defensors de la cultura audiovisual en català que no deixarien de lluitar en els vuit anys que fa del tancament. Uns com Tornada 3xl i Més anime en català han mantingut una lluita constant per la recuperació del 3XL i aprofitant qualsevol escletxa per reclamar contingut juvenil en català. La seva tenacitat és admirable i han aconseguit, per exemple que “Sakura la caçadora de cartes” estigui a Netflix en català. Però del que vull parlar no és tant d’aquesta via sinó la que van empenyer grups de fans de l’anime juntament amb noves fornades d’otakus catalans. Aquests van començar a crear una xarxa al voltant del Fòrum Animelliure i van impulsar principalment 3 coses. 1 La traducció i subtitulació d’anime en català en forma de fansub per fer arribar nous continguts a la comunitat. 2 La creació de fòrums de debat de temes de cultura japonèsa, sèries, pel·lícules, rol i altres. 3 La traducció de manga en català novament a base de fansubs (el 2019 surt OOSO una editorial que fa manga en català). Els anys de feina impecable i tenacitat d’aquests usuaris han mantingut viva la cultura jove en català en diverses plataformes online.

Animelliure el centre neuràlgic

Animelliure vindria a ser una mica el punt de trobada dels fans de l’anime en català. La web està en format fòrum i hi podeu trobar tota mena de taules de debat. Si aneu a la pàgina d’inici, trobareu taules sobre anime, manga i comunitat en general. Hi ha un post fixat molt interessant sobre tot l’anime emès en català. A part d’això també hi ha taules sobre informàtica, fansubs, sèries angleses i altres. La web és realment impressionant i recomano explorar-la a fons perquè ofereix un contingut molt variat i amb un ambient molt agradable. El que ens interessa avui, però, és com descarregar anime en català des d’aquí. Hi ha dues vies principals; descarregar animes que es van emetre en català al 3XL o animes nous traduïts i subtitulats pels fansubs. Pel que fa a la primera via, animes doblats en català heu d’anar al fòrum principal i baixar fins un apartat que posa distribució. Podeu accedir a molts enllaços de descàrrega en diversos formats (Torrent, Emule, DD, etc.) Entrant a qualsevol de les finestres hi trobareu els enllaços per descarregar gratuïtament els animes doblats en català. Hi trobareu molts clàssics com Cowboy Bebop, DNA², Bola de drac, Planetes, One piece i moltes de les mítiques. També hi trobareu llançaments de traduccions de nous animes en català que es troben en diversos formats.

http://forum.animelliure.net/

Fansubs i resistència cultural

El que resulta realment fascinant de tot això és l’activitat dels fansubs catalans. Abans que res, al mateix fòrum d’Animelliure hi ha un apartat dedicat als llançaments dels fansubs on trobareu els enllaços de descàrrega. Recomano especialment la taula de fansubs independents on hi ha tots aquells projectes que no estan vinculats als fansubs grans. Hi ha sèries tan bones com Macross, Black Lagoon, Zankyou no Terror, Devil Man Cry o Sword art Online. Alguns projectes estan en curs així que alguns animes estan incomplets. i moltes de les mítiques. També hi trobareu llançaments de traduccions de nous animes en català que es troben en diversos formats.També recomano i molt visitar les webs dels fansubs principals: Lluna plena no fansub, Catsub i Ippantekina Jimaku juntament amb la web Fansubs.cat. M’agradaria destacar tres coses respecte del treball dels fansubs catalans. La primera és que són poca gent que fa això en el seu temps lliure, cosa que té molt mèrit. La segona és la qualitat de les traduccions que igual o superior majoria de traduccions oficials en castellà. El treball d’aquesta gent és més lent que el que pugueu trobar en altres latituds però la qualitat compensa sobradament l’espera. Per exemple la traducció que fa l’equip de Lluna Plena de Steins;Gate se surt completament dels estàndards de qualitat habituals de traducció. No només hi ha un ús equilibrat de les expressions formals i informals amb una precisió quirúrgica sinó que afegeixen notes explicatives de termes culturals o socials de la sèrie. La majoria de traduccions dels fansubs estan a un nivell superior perquè tenen el temps que ni els traductors professionals ni els fansubs que fan animes de temporada tenen. La tercera i última; el que fan és absolutament lícit i altruista.

“L’objectiu dels fansubs sol ser evitar fer mal als autors originals i promocionar l’anime i el manga en general, de manera que molts fansubs aturen la distribució d’una sèrie en el moment en què és llicenciada.” –Web de Catsub

Lluna plena no fansub

https://llunaplenanofansub.blogspot.com/

Segurament el fansub més gran i conegut juntament amb Catsub. La qualitat de tots els seus treballs és impecable amb unes de les millors traduccions que he vist mai. També m’agradaria destacar el bon gust que tenen a l’hora de triar els projectes. La seva web té un funcionament molt intuïtiu en forma de blogspot. A la portada hi trobareu les últimes notícies i a les pestanyes de dalt hi ha les seccions del contingut que tradueixen. Anime, Manga, OVAs, One-shots i pel·lícules. Dins d’aquí hi trobareu la fitxa de cada obra juntament amb els enllaços de descàrrega. En el seu catàleg hi ha meravelles com Fate/Zero, Anohana, Your lie in april, Shingeki no kyojin, Death parade, Sora no Woto o Steins;Gate entre moltes altres.

Catsub

https://www.catsub.net/

Catsub és un dels fansubs catalans més antics (2003) i igual que Lluna Plena tradueixen una gran varietat d’animes, mangues, curts, OVAs i pel·lícules al català. Ho fan amb una cura excepcional en cada una de les seves traduccions i tenen projectes molt interessants. Entre el seu catàleg hi ha algunes de les primeres obres de Makoto Shinkai, els animes de Tales of, Charlotte, Fractale, Hal, etc. La seva web funciona també en format blog amb la diferència que a mà esquerra hi teniu tots els projectes traduïts i només heu de clicar per accedir-hi.

Ippantekina Jimaku

http://ippantekina.blogspot.com/

Ippantekina Jimaku és potser el fansub més actiu de la comunitat i un l’únic que intenta traduir anime en emissió. Tenen moltíssims projectes en actiu i no per això baixa la qualitat de la traducció. Entre l’oceà del seu catàleg hi trobareu sèries com One punch man, Robotics;Notes, 91 Days, Kimetsu no Yaiba, 3- gatsu no lion i un llarguíssim etcètera. Per aconseguir veure els seus animes poseu al buscador l’anime que voleu i us sortiran totes les entrades amb els enllaços de descàrrega.

Fansubs.cat

Crec que no cal que posi l’enllaç… En fi aquesta sensual web recull totes les notícies relacionades amb el món dels fansubs catalans. En format blog i amb una gran quantitat de manga. La gràcia d’aquesta web és que en ser un punt de trobada de tots els fansubs que podeu explorar des d’allà. Molt important el seu arxiu de fansubs inactius i els projectes que van traduir al seu dia.

La joia de la corona anime.fansubs.cat

Aquesta pàgina web encara no existia quan vaig escriure la primera versió d’aquest article i crec que és sense cap mena de dubte la joia de la corona de l’anime en català. La pàgina funciona com una plataforma de visualització d’anime on s’hi pot veure tot el que tradueixen els fansubs catalans. La qualitat del vídeo està molt per sobre de la mitjana de les plataformes de visualització online. Hi ha informació detallada de cada sèrie i pel·lícula, l’edat recomanada, el pòster, una caixa de comentaris a través de Tadaima.cat i fins i tot l’opció de descarregar-se les pel·lícules. L’esforç que la comunitat catalana ha posat en aquesta web és impressionant, per tant si coneixeu qualsevol persona a qui li agradi l’anime recomaneu-li la pàgina. https://anime.fansubs.cat/

Una crida a la participació i a la difusió

Una llengua va més enllà de l’idioma que utilitzem per comunicar-nos. Una llengua és una cultura, una manera d’estimar, d’expressar-se, de fer art; una manera de veure el món. Per això us demano que no abandonem el català, que no el deixem morir. Si les empreses no volen traduir la cultura popular en el nostre idioma, ho farem nosaltres i per això et necessitem a tu, sí tu, el que llegeix aquest article en “batamanta”. Si d’alguna manera podeu ajudar als fansubs, ja sigui amb traducció, edició de vídeo, neteja, incrustar subtítols, muntar webs… Feu-ho. Feu difusió de tot el que surti perquè la gent sàpiga que hi ha manga i anime en català. Connecteu-vos en fòrums com Tadaima.cat i trobeu a més gent com vosaltres. Compartiu els articles que fa Japanium blog, jo mateix o el podcast del Racó del Manga. En definitiva manteniu viva la cultura en català!

La Corrupció institucional a través de Monster: Revisió d’un manga clàssic

Posted on Desembre 9, 2019 by sithious18

Parlar de Monster no és qualsevol cosa, és parlar de l’obra que més ha marcat el gènere seinen els últims 20 anys. Aquest manga s’ha consagrat fins a convertir-se en un clàssic modern d’un gènere adult marcat per la crítica social i moral. La monumental obra composta per 9 volums i més de 3.000 pàgines penetra als racons més foscos de la societat i l’ànima humana a uns nivells als quals només els grans literats arriben. Fer-ne una anàlisi global seria complicat (no impossible), per això he decidit tractar-ne un aspecte concret; La corrupció institucional a l’Europa dels anys 80-90. Ja que, Monster se situa en aquest àmbit i tracta amb molta profunditat els vells fantasmes d’una Europa post soviètica. Obra editada en castellà per Planeta Manga en una magnífica edició Kanzeban.

Has vist que gran s’ha fet el Monstre que hi ha dins meu Doctor?

Toca presentar-vos al nostre protagonista, el doctor Kenzo Tenma. Aquest neurocirurgià d’origen japonès té un pols prodigiós que converteixen les seves operacions en una garantia de supervivència. Casat amb la filla del director de l’hospital d’Eisler (Düsseldorf, Alemanya) i amb un càrrec important, aquest peculiar doctor sembla tenir la vida solucionada. Tot canvia a mesura que es va adonant que la corrupció de l’hospital on treballa costa vides. No li donen els pacients que li tocarien per torn sinó la gent influent i rica de la ciutat. D’aquesta manera, moren molt més els pobres a mans de metges menys competents. Un dia el doctor decideix fer un pas endavant i en comptes d’operar l’alcalde de la ciutat, opera un nen a qui li han disparat un tret al cap. Aquesta decisió li costarà el càrrec, la dona i la vida que portava. Recuperada la seva vocació mèdica, Tenma treballa en dures condicions durant molts anys. Un dia descobreix que el nen que va salvar quan va recuperar els seus principis s’ha convertit en un autèntic monstre. Comença un viatge per destruir el monstre que va salvar que el portarà a descobrir els racons més profunds de la psicologia humana i de l’Europa del final del teló d’acer.

Avis: A partir d’aquí hi ha spoilers com catedrals del manga, avisats esteu!

Quan la corrupció costa vides; L’Hospital Memorial d’Eisler

Explicaré aquest tema a partir dels tres grans casos de Monster. Començant pel primer, que és el detonant d’aquesta història, tenim el cas de l’Hospital Memorial d’Eisler. Un dia la vídua d’un obrer turc es presenta davant del doctor i li demana que li torni el seu marit. A partir d’aquí Tenma comença a veure ombres a la gestió de l’hospital. Aquella nit l’havien trucat per una intervenció d’urgència dient que havia d’operar un obrer turc. Abans d’entrar a quiròfan, el director li comenta que no li toca aquella intervenció sinó una altra, l’envien a operar una cantant famosa. Quan Tenma li comenta a la seva dona les seves inquietuds, ella li respon amb un terminant “Simplement no tots som iguals”. Aquesta frase li ressonarà al cap durant dies juntament amb una de la vídua “Torni’m el meu marit!” Aquest fet li farà prendre consciència que la desigualtat i l’abús de poder costen vides i prendrà la decisió que marcarà l’inici d’aquesta història. Com reflexionen els editors, aquest és un tipus de corrupció especialment preocupant fruit de la cobdícia desmesurada i sobretot de la desigualtat en un pla moral. Aquesta és la cara més fosca de l’Europa Occidental que amagava profundes desigualtats i injustícies socials en nom d’una suposada llibertat i la lluita contra el comunisme. Trames de corrupció que beuen d’un liberalisme doctrinari que propugna la màxima desigualtat. En alguns casos la suficient per a decidir qui viu i qui mor. Massa sovint s’ha mitificat un bloc occidental que en termes d’igualtat i benestar social estava molt per darrere dels estàndards comunistes. L’Urasawa dels anys 90 captava perfectament totes aquestes contradiccions i les plasma amb subtilesa a cada pàgina del manga. En aquest arc no només es veuen la corrupció i la desigualtat, també un racisme institucional que determina l’accés als serveis més bàsics.

Kinderheim 511: Autoritat immoral i amnèsia còmplice

L’Europa comunista no era menys terrible ni corrupte que la de l’oest, més aviat el contrari. Seguint el model de la policia secreta soviètica (NKVD) els països de l’òrbita van establir policies secretes per controlar la població i eliminar el “contrarevolucionaris”. El sistema funcionava sobre la base de la NO separació de poders. És a dir, que la justícia, el govern i la policia eren una sola veu. Això juntament amb l’opacitat dels sistemes judicials donava una cobertura quasi absoluta a les autoritats per abusar del poder tant com convingués. L’eliminació dels dissidents polítics en secret era la norma però les autoritats sovint portaven a pràctica accions més sinistres. Gràcies a l’anomenada revolta dels arxius de l’any 1989 es va impedir que els funcionaris comunistes eliminessin els documents probatoris dels abusos policials. Quan es van obrir els arxius es va descobrir que les autoritats d’Alemanya oriental havien realitzat experiments amb nens i joves per tal de crear espies i soldats perfectes en tots els aspectes. Kinderheim 511 està basat en aquests casos, un orfenat on s’entrena nens com màquines de matar per tal de crear soldats perfectes. L’origen d’en Johan es troba en aquest centre diabòlic dissenyat per l’estat. L’eliminació successiva de tots els implicats per esborrar qualsevol rastre del crim o l’amnèsia còmplice, mostra el funcionament d’un estat militar d’aquest tipus. Malgrat que aquesta temàtica és prou recorrent en el manga i l’anime (Zankyou no Terror) aquí se li dóna una profunditat diferent. És aquest tret distintiu de Monster que permet col·locar-lo sense gaires vacil·lacions al costat d’un Tolstoi o un Txèkhov, sempre va una mica més enllà.

Els residus de la Txeca

El cas que ocupa els volums 5 i 6 d’aquesta obra és particularment interessant perquè connecta amb el cas anterior. Es tracta dels residus de la policia soviètica en el cos policial de la República Txeca. El cas és que de les policies polítiques comunistes, la txeca era tristament la més famosa. Va sembrar el terror a tota l’URSS durant dècades i el seu desmantellament va ser una de les banderes de la transició a la democràcia. El cas d’uns policies que segueixen en el cos anys després de la transició perpetrant els mateixos actes vol donar fe de la fragilitat de les democràcies europees. La trama per silenciar les investigacions del detectiu Jan Suk resultarà implicar comissaris, capitans i detectius. El tema dels residus de la policia soviètica és un tema recurrent en l’imaginari polític d’Europa central i en especial de la República Txeca. Malgrat que l’argument de les conspiracions policials és un de prou gastat en la ficció, Urasawa li dóna la profunditat històrica per una banda i psicològica per l’altra. Això converteix aquesta trama i tota la història en una obra mestra, una teranyina de trames i reflexions de diverses naturaleses que convergeixen per formar una tela sorprenentment complexa.

Edició de Monster de Planeta Manga. Una meravella a l’altura d’aquest clàssic que recomano amb totes les meves forçes

Konosuba, El Quijote de l’anime

Posted on Octubre 6, 2019 by sithious18

Sí, fer una anàlisi comparativa entre Konosuba i El Quijote sona una mica estrany, però en realitat són dues obres que tenen molt en comú. Les dues són paròdies brillants dels seus respectius gèneres anant sempre un pas més enllà de la simple sàtira. Tenen un desenvolupament de personatges increïble i una crítica social molt punyent entre rialla i rialla. Per conèixer aquesta estranya relació ens n’anirem de viatge cap al segle XVII.

La decadència d’un gènere

Al segle XVII la figura del cavaller ja feia uns 200 anys que havia desaparegut. Com totes les coses que desapareixen o es transformen es va mitificar. En aquest moment, una llarga sèrie d’autors comença a escriure novel·les de cavalleries inspirades en aquesta figura. Moltes d’aquestes es van convertir en “Best sellers” de l’època, fins al punt que es llegien en veu alta en tota mena de llocs públics i molta gent se sabia de memòria els versos i estrofes. Les primeres obres del gènere van ser, en general, innovadores i solvents. Algunes com El Cavallero de Olmedo i Tirant lo Blanc van deixar una petjada profunda a la societat de l’època i els seus ecos encara ressonen avui dia. Però amb aquest èxit, molts autors es van bolcar al gènere sobreexplotant-lo fins a límits realment ridículs. Cada vegada les novel·les eren més exagerades afegint fades, gegants, bèsties fantàstiques, batalles apocalíptiques o Satanàs mateix. El gènere va entrar ràpidament en una marcada decadència.

Una evolució similar és la que han tingut els Isekai; animes o mangues en els quals el protagonista es reencarna en un món de fantasia medieval després de morir de forma tràgica. La idea va donar uns primers resultats molt interessants com la saga Sword Art Online, on milers de persones queden atrapades en un videojoc d’aquest tipus i han de sobreviure per sortir. També Log Horizon va posar bases sòlides centrant-se en la gestió de la política i l’economia d’un món d’aquest tipus. Però amb l’èxit la cosa va degenerar ràpidament, fins al punt que en l’actualitat aquest subgènere agrupa totes les trames i produccions mediocres del medi. Arribant a l’extrem de viatjar a un univers alternatiu amb tota la classe, amb la teva mare, convertit en slime o en esquelet vivent.

La paròdia que tothom necessitava

Com ja hem vist, els llibres de cavalleries i els isekai tenen una evolució simètrica com també la tenen les dues obres de les quals parlarem; Konosuba i El Quijote. Per a continuar haurem de tornar momentàniament al segle XVII, quan un escriptor castellà anomenat Miguel de Cervantes va fer la paròdia definitiva dels llibres de cavalleries; El Quijote. En aquest cas, en comptes d’un heroi platònic i exemplar ens trobem a un boig a qui li encanten els llibres de cavalleries. Tant és així, que s’acaba creient un cavaller que lluita contra gegants, moros o el dimoni mateix com si fos Tirant lo Blanc o algun dels seus homòlegs. És una obra que destrueix totes les bases del seu gènere per tal de fer riure i ridiculitzar la societat de la seva època. Per això crec que ens prenem massa seriosament El Quijote. Filosofem sobre la seva aportació (extraordinària) en la literatura universal tot oblidant que per sobre de tot, és un llibre d’humor. L’objectiu de Cervantes era escarnir uns valors socials i fer riure. És per això que aquesta antiga novel·la té tant a veure amb l’anime que avui ens ocupa; Konosuba.

Situem-nos Kono Subarashii Sekai ni Shukufuku o! (lit. Donar benediccions a aquest meravellós món) comença, com tot isekai, amb un protagonista antisocial que es mor en un tràgic accident. Be, no del tot. De fet en Kazuma es tira per salvar una noia de ser atropellada per… Un tractor que anava a 15 Km/h i en realitat es mor de l’ensurt. Quan va a l’altra vida una deessa curta de gambals li concedeix un desig abans de reencarnar. En Kazuma l’obliga, amb aquest desig, a anar amb ell a l’altre món. Però aquí no comença una èpica aventura perquè no tenen ni companys ni un duro. Per aconseguir alguna cosa treballen a l’obra i dormen en una quadra. Amb el temps aconsegueixen un equip format per una maga que només sap un encanteri molt poderós, una paladí masoquista, la deessa curta de gambals i l’antisocial pervertit. En només dos capítols desmunta tot el que suposa un isekai amb un sentit de l’humor incomparable. Però igual que El Quijote, va més enllà i en la seva sàtira hi ha implícita una crítica social i moral molt interessant.

El rerefons de Konosuba

Els personatges de la sèrie tenen un gran desenvolupament i exhalen carisma i personalitat en cada respiració. L’exploració de les relacions personals a la taverna i la casa, o la curiosa relació d’en Kazuma i la Megumin li aporten una dimensió diferent. La crítica social també hi és ben present. La burla del fanatisme religiós durant l’arc de les aigües termals amb la secta que adora l’Aqua. El masclisme actual al Japó i les contradiccions del canvi a través de la hipocresia d’en Kazuma. L’estúpid sistema de justícia del món per fer una crítica al concepte de justícia, són només alguns exemples del que és capaç aquesta sèrie.

Dos vídeos de l’arc en el qual es fa burla del fanatisme religiós.

En fi, si voleu descollonar-vos amb criteri sigui a l’Espanya del segle XVII o al Japó del XXI acompanyeu a aquestes dues colles de bojos en els seus respectius viatges.

Spice & Wolf o com emocionar amb economia medieval, paganisme i l’esperit d’Europa

Posted on Agost 30, 2019 by sithious18

Sovint l’èxit d’una obra es troba en donar-li una mirada diferent d’un tema ja gastat. En aquest cas l’edat mitjana. Amb aquesta mentalitat innovadora Isuna Hasekura va concebre Spice & Wolf, una obra fonamentada en l’economia medieval. Aquest manga ja ha fet córrer molta tinta així que en aquest article busco donar un enfocament diferent basat en la meva perspectiva com a historiador per tal d’aproximar-nos una mica a aquesta llunyana Europa que ens mostra el manga i l’anime. Veurem com aquesta època remota, aquest país estrany que és el nostre passat transpira des de l’anime cap als nostres dies. I també veurem quanta veritat històrica hi ha en l’obra.

L’obra i les seves adaptacions

Spice & Wolf parteix d’una sèrie de light novels publicades des del 2006 per Isuna Hasekura. Aquestes van rebre una adaptació al manga, ja finalitzat, que al nostre país publica l’editorial Panini Comics. En el meu cas em centraré en l’anime que es va fer entre 2008 i 2009 de 26 capítols que va animar Kinema Kitrus (Made in abyss) sota la direcció de Takeo Takahashi (Yosuga no sora: In solitude, where we are least alone.) L’obra ens situa a Pasroe un poble d’una fictícia Itàlia d’entre finals de l’època medieval i principis de la moderna. Allà hi arriba Lawrence Craft, un mercader ambulant que comercia aprofitant el festival pagà del poble per comerciar. Quan torni una nit al seu carruatge descobrirà que una noia amb orelles i cua de llop hi dorm plàcidament. La noia resulta ser la deessa pagana del poble que després de segles de viure en un mar de blat vol tornar a casa seva. Holo La Sabia li demana a en Lawrence que la porti al nord, a casa. Comença així un viatge de dos que els portarà a comerciar fins als confins del món fer-se companyia i potser alguna cosa més.

La guineu i el llop

La clau de volta que aguanta aquesta catedral narrativa és la relació dels dos protagonistes. Aguts com pocs, es compenetren a la perfecció per obrir-se pas en el complex món del comerç, on un error de càlcul els pot portar a la ruïna. En Lawrence és hàbil en el comerç i àgil en les converses però bastant maldestre pel que fa a les emocions. La Holo és una antiga i bella deessa a qui els anys han aguerrit en saviesa i coneixement.

Li encanta jugar amb la gent i les converses que manté sempre tenen un joc d’enginy en què les paraules volen com tramuntanades. La seva és una relació d’amor no declarat que fa d’aquesta una obra única. També fa acte de presència un generós elenc de secundaris que en general destaquen per la seva intel·ligència. Les relacions entre aquests personatges carismàtics van guiades per l’interès, l’amor o l’amistat i de la vinculació que tenen aquests amb la cultura pagana.

L’economia medieval a través de Spice & Wolf

“El passat és un país estrany” així es titula l’obra més famosa de l’historiador David Lowenthal, una idea molt bàsica que se’ns oblida massa sovint. Si viatgéssim al passat, res ens resultaria familiar; ni els objectes, ni la llengua, ni les idees, ni tan sols la manera de pensar i molt menys el paisatge o les institucions. Isuna Hasekura és molt conscient d’aquesta realitat i per això s’ha documentat excepcionalment per crear l’obra i portar-nos de viatge a un país estrany. En una entrevista a Barnes & Noble cita uns quants clàssics acadèmics en els quals s’ha inspirat posant especial èmfasi als llibres de Jean Favier sobre el comerç del blat i les espècies. Com a estudiant d’història m’agradaria desgranar-vos una mica d’aquesta economia medieval en la qual es basa l’anime. En el tercer capítol a més de comprar i vendre mercaderies els nostres protagonistes intentaran una operació especulativa. Tot plegat comença quan un negociant els revela que el compte Lemerio pretén devaluar en secret la moneda baixant la puresa de la plata. Els proposa d’acaparar moneda i utilitzar-la com si tingués la puresa de l’anterior i així sortir guanyant quan es descobreixi l’operació del compte. Aquest és un exemple de les complexes aventures d’aquesta parella. Però com funcionava realment això de la moneda a l’edat mitjana? Bé, doncs per una banda la moneda tenia valor intrínsec, és a dir, que valia per si mateixa (el metall) i no per l’autoritat que l’abonava. De fet a l’hora de comerciar “era igual la moneda utilitzada” mentre fos or, plata o coure. Això explica que s’hagin trobat monedes de Roma imperial al Japó o que dues terceres parts de l’or que els espanyols van agafar d’Amèrica acabés a la Xina. Els nobles i reis especulaven amb la moneda canviant secretament la puresa del metall per obtenir un benefici de la moneda devaluada. La mentalitat econòmica de l’època és patent a tota la sèrie però es nota especialment al final de la primera part. Actualment la gent creu que la riquesa es genera amb la circulació de capital, però a l’edat mitjana es pensava tot el contrari. El que estava de moda a l’època era guardar gelosament l’or i la plata, fins al punt de castigar amb pena de mort a la gent que portés or o plata fora del domini del senyor.

Quan en Lawrence i la Holo es troben al límit de la ruïna per una estafa decideixen fer un arriscadíssim contraban d’or amb una pastora. No serà fins al segle XVII que la mentalitat de l’acumulació d’or començarà a canviar amb l’arribada del mercantilisme. El contraban d’or estava penat amb la mort, per tant aquí arrisquen la vida per evitar la ruïna.

És curiós també com en tots els mercadeigs van firmant contractes amb les formes de l’època. Aquí és on ens topem amb aquest país estrany, ja que anem descobrint que en els contractes de l’època no hi figura la propietat tal com la coneixem. En aquella època era habitual que diferents persones tinguessin diferents drets de propietat sobre una cosa, institució o en aquest cas una operació comercial. Ho veiem clarament en el cas de les armadures quan perden els seus drets en fallar el negoci. Aquestes situacions juntament amb els canviadors de monedes i altres actors com l’església o els gremis ajuden a entendre el complex mosaic de l’edat mitjana amb la seva economia i la seva cultura.

Paganisme i l’esperit d’Europa

Primer capítol de Spice and Wolf en els primers minuts podem veure els rituals pagans del poble de Pasroe en acció.

Als anys 70 la manera d’investigar la història va canviar. La Revolució del Maig del 1968 va demostrar que la societat i les mentalitats no només canviaven en un pla materialista. Per això en el món acadèmic van començar uns moviments que posaven l’èmfasi en la persona i la petita escala. En aquest moment dos italians van canviar radicalment el panorama. Carlo Ginzburg i Giovanni Levi van començar a centrar-se en petites comunitats i individus per estudiar-los en detall i veure tot allò que es perdia en l’escala macroscòpica. Els seus descobriments van ser tan sorprenents que van canviar la visió que es tenia sobre l’Europa moderna i medieval. Sobretot gràcies a l’estudi de petites comunitats italianes i d’individus a partir de judicis de la inquisició. I tot això a què treu cap? Doncs resulta que Spice & Wolf no seria possible sense aquests estudis. En resum Ginzburg i els seus col·legues van descobrir judicis a bruixes, comunitats paganes i alguns individus per heretgies diverses. El que hi van descobrir va ser que en l’Europa suposadament cristianitzada quedaven gran quantitat de cultes pagans i per tant un mosaic de creences molt més complex del que semblava a primer cop d’ull. Sobre aquest punt es construeixen totes les festes, ritus i similars que veiem a la sèrie. De fet el personatge de la Holo mateix és una reminiscència pagana igual com ho és la Diana. Carlo Ginzburg influència de tal manera Spice and Wolf que podem trobar similituds entre Pasroe i el poble dels Benandanti que ell estudia. La Holo com a deessa pagana al·ludeix a aquest món on la frontera entre la realitat i la màgia no estava gens clara. On les llegendes i cultes antics convivien amb una bel·ligerant església i on cada corporació, gremi, poble o comptat era un món en si mateix. Tots connectats pel comerç que ens permet veure aquest paisatge esquitxat amb petites societats tancades (o no) en si mateixes. Una obra realment fascinant per descobrir l’edat mitjana. Pugeu al carro?

Edició francesa de l’anime
Edició espanyola del manga

Com gaudir de Spice & Wolf ?

Hi ha dues opcions; la magnífica adaptació animada feta entre 2008 i 2009 que compta amb dues temporades i un total de 26 capítols. Recomano l’edició francesa de Black Box édition per tenir una qualitat excepcional (tapa dura, llibre, blu ray +DvD, OVAs) a un preu molt assequible (- de 45 €). Si voleu gaudir, però de la història completa, sense censura i amb una bona qualitat haureu de recórrer al manga. En aquest cas el porta l’editorial Panini a casa nostra en un total de 16 volums de 350 pàgines (aprox.) molt recomanable també. Finalment podeu gaudir-la en català a la pàgina de Lluna Plena no Fansub amb les seves impressionants traduccions.

Bibliografia

AVELSON, Brigid. (2017, gener, 23). Shrewd Deals and Sad Girls: An Interview with Spice & Wolf Creator Isuna Hasekura. [Entrada de blog]. Consultat des de https://www.barnesandnoble.com/blog/sci-fi-fantasy/shrewd-deals-sad-girls-interview-spice-wolf-creator-isuna-hasekura/
DYER, Cristopher. (1989). Niveles de vida en la Baja edad Media: Cambios sociales en Inglaterra 1200- 1520, Crítica, Barcelona.
FAVIER, Jean. (1987). De l’Or et des épices : naissance de l’homme d’affaires au Moyen âge, Fayard, Paris.
GINZBURG, Carlo. (1966) Los Benandanti: Brujeria y cultos agrarios entre los siglos XVI y XVII, Editorial Universitaria, Guadalajara.
LYNCH H., Joseph. (1992). The medieval Church: A brief history, University of Michigan press, Michigan.
MARTÍNEZ Maza, Celia. (2009). Los orígenes de la historiografía sobre el paganismo tardoantiguo. Manikale, 31, 197-207. ISSN:0212-078-X

86

Mashiro no Oto “Aquelles notes blanques de neu”

Fumetsu no anata e “A tu l’immortal”

Super Cub

Shadows House “La casa de les Ombres”

Sayônara Watashi no Cramer “Adéu la meva Cramer”

Compártelo:

T'agrada:

Quan les cigales ploren

Un mirall trencat i tacat de sang

Redempció

Hinamizawa, molt més que un teló de fons

L’edició francesa

Compártelo:

T'agrada:

El disc ratllat per les mil cares

Desafiar l’abisme, un viatge de no retorn

La cruel bellesa de la naturalesa

Dependre l’un de l’altre l’única manera de sobreviure

Uns valors de producció fora d’òrbita

Compártelo:

T'agrada:

Compártelo:

T'agrada:

Literatura Cortesana

Contes i llegendes

Els “nikki” i les primeres novel·les

Poemes i amor

Chouyaku Hyakunin Ishu: Uta Koi. Una sèrie que ens acosta a la poesia

Fonts

Compártelo:

T'agrada:

Un pretext esbojarrat per tractar la solitud i l’amor

La màgia de la vida quotidiana

Aprendre a ser estimat

Kyoani en el seu màxim esplendor

Compártelo:

T'agrada:

Una miqueta d’història

Vida més enllà del 3XL

Animelliure el centre neuràlgic

Fansubs i resistència cultural

Lluna plena no fansub

Catsub

Ippantekina Jimaku

Fansubs.cat

La joia de la corona anime.fansubs.cat

Una crida a la participació i a la difusió

Compártelo:

T'agrada:

Has vist que gran s’ha fet el Monstre que hi ha dins meu Doctor?

Quan la corrupció costa vides; L’Hospital Memorial d’Eisler

Kinderheim 511: Autoritat immoral i amnèsia còmplice

Els residus de la Txeca

Compártelo:

T'agrada:

La decadència d’un gènere

La paròdia que tothom necessitava

El rerefons de Konosuba

Compártelo:

T'agrada:

L’obra i les seves adaptacions

La guineu i el llop

L’economia medieval a través de Spice & Wolf

Paganisme i l’esperit d’Europa

Com gaudir de Spice & Wolf ?

Bibliografia

Compártelo:

T'agrada: