Kobayashi-san Chi no maid Dragon: Teràpia de shock contra la solitud a base de tendresa

L’article no conté spoilers importants de la sèrie.

De tant en tant, trobem una sèrie que per les nostres circumstàncies personals ens toca el voraviu, aquella part més íntima i personal de la nostra ànima. M’ha passat una cosa així amb un peculiar anime del qual parlaré avui: “La minyona drac de la senyora Kobayashi.” Últimament a causa de diverses circumstàncies m’he quedat bastant sol. Bona part de la vida social que tenia s’ha esfumat i de cop i volta m’he adonat que passo la major part dels dies sol a casa. No és res que el temps no solucioni, (espero), però a vegades la solitud és una condició difícil d’afrontar. És el mateix que li passa a la nostra protagonista; la senyora Kobayashi, una enginyera informàtica que viu sola i no té vida social fora de la feina.

Un pretext esbojarrat per tractar la solitud i l’amor

Els japonesos tenen un savoir fer l’hora de tractar temes absolutament quotidians i personals a partir de sinopsis esbojarrades i absurdes. La vida de la nostra solitària informàtica va fer un gir en rodó quan un dia es va emborratxar i va acabar bevent dalt d’una muntanya. Allà s’hi troba una drac malferida a qui la Kobayashi salva. Després de beure una bona estona i riure tota la nit s’adonen que les dues estan increïblement soles. La Kobayashi li ofereix a la Thoru (la drac que adopta forma humana) de venir a viure amb ella. L’endemà al matí, la protagonista es desperta amb una ressaca terrible i la Thoru es presenta al seu pis. En recordar la nit anterior rebutja d’entrada la Thoru però després s’ho repensa i comença la convivència d’aquesta estranya parella.

Primera escena de la sèrie quan la Thoru es presenta a casa la Kobayashi

La màgia de la vida quotidiana

La sèrie adopta un format mig episòdic, mig continuista en el qual les nostres protagonistes van descobrint l’una sobre l’altra gràcies a la convivència. Els diferents sistemes de valors que tenen que porten implícita una crítica a aspectes puntuals de la societat japonesa. La sèrie és divertidíssima, ja que, la convivència de dues criatures tan diferents no és fàcil. La Thoru podria provocar l’Armagedon en un moment si ho volgués i la Kobayashi li ha d’ensenyar com viure en societat. Mentre les dues van convivint s’enfronten a coses com preparar el menjar, rentar la roba (que els dracs ho fan amb saliva llevataques), etc. L’humor de la sèrie és absolutament genial i moltes situacions quotidianes es poden convertir en una bogeria quan menys t’ho esperes. Al segon capítol s’afegeix la Kana a la família, una nena drac a qui els seus pares han abandonat. Les tres comencen una intensa relació familiar, en la qual els petits gestos són el que importa. Gestos com preparar menjar per la persona que t’agrada, fer hores extra per anar a veure la filla al festival cultural de l’escola, socialitzar en el mercat,… Són detalls que humanitzen tant a les nostres protagonistes que les fan gairebé persones reals.  

Aprendre a ser estimat

La Kobayashi ha passat gairebé tota la seva vida sola, així que conviure amb gent que l’estima i acceptar aquests sentiments és tot un repte per ella. La seva extrema timidesa li impedeix sovint mostrar-li l’estimació que els té a la Thoru i a la Kana. Això de vegades origina conflictes, però la solitària oficinista s’anirà guanyant el cor de les dues a poc a poc amb gestos discrets. La Thoru té un passat molt dur del qual prefereix no parlar. El fet d’haver viscut sempre sola a l’altre món com a drac, fa que li costi molt entendre les normes de viure en societat (cosa que genera situacions divertidíssimes). Els petits gestos com abraçar-se quan s’han despertat d’un malson, fer-se un regal, sortir a jugar amb la Kana,… són els que van curant com un ungüent les ferides d’anys de solitud i històries familiars. Al final, es tracta de la tendresa com a medicina; una medicina dolça que de vegades costa d’acceptar.

Kyoani en el seu màxim esplendor

Si recordeu un article en el qual vaig parlar de Kyoto Animation, recordareu que es tracta d’un estudi caracteritzat per la humanitat de les seves obres i la gran qualitat artística d’aquestes. En aquest cas, el treball de l’animació és absolutament extraordinari, la fluïdesa dels moviments i la composició de les escenes estan molt per sobre de la mitjana de les sèries actuals. Aquesta naturalitat de l’animació acompanya compassadament els petits gestos dels què parlàvem abans, fent que cada un sigui una mossegadeta a la nostra ànima. El disseny dels personatges i els fons pintats a aquarel·la li donen un aire despreocupat a l’animació que casa perfectament amb la trama. La banda sonora és cosa fina, agafa els instruments de la música clàssica i els dóna la volta, utilitzant-los per crear una música preciosa però sense gaires pretensions.

De fet, aquesta és la gràcia de la sèrie, sense grans pretensions aconsegueix ser una obra increïblement humana. D’aquesta manera ha aconseguit que no em senti tant sol. Sí, una teràpia de shock contra la solitud a base de tendresa.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s