Quan les cigales ploren

Un mirall trencat i tacat de sang

Higurashi no és una obra convencional, la història s’explica com un mirall trencat i tacat de sang, on cada un dels fragments enfoca un aspecte diferent d’aquesta distorsionada i sinistra escena. Aquesta no és una història d’en Keichi Maebara, tots i cada un dels protagonistes tenen el seu propi arc argumental on la història és explicada des del seu punt de vista. El mateix poble que contempla Keichi Maebara als dos primers arcs, canvia radicalment als ulls de la Rena Ryûgu o de la Shion Sonozaki. Amb el punt de vista de cada personatge la percepció que tenim del conjunt canviarà substancialment. Això és el que fa única aquesta sèrie, no és una història individual, és una història coral on cada personatge té alguna cosa a dir. Malgrat que la història sembla repetir els mateixos dies no té res de repetitiu, no estem davant de res similar a El Show de Truman. En primer lloc perquè cada vegada que la història torna a començar canvia la boca que ens l’explica. Així doncs amb cada gir ens endinsem en el món personal, familiar i mental d’un personatge cosa que canvia i reubica tot el que sabíem anteriorment. En segon lloc perquè no són els mateixos dies, la història va canviant cada vegada i el misteri d’aquest cicle macabre no es desvela fins ben entrada la segona temporada i evidentment no el revelarem aquí. Aquest calidoscopi narratiu suposa un trencament radical amb la manera de concebre la narrativa audiovisual, amb un protagonista un inici, nus i desenllaç. Higurashi opta per deixar parlar totes les veus i això fa aflorar subtrames molt interessants: les lluites pel poder dels clans familiars locals, la terrible vida familiar de tres de les protagonistes, conspiracions, etc. Un dels punts forts de la sèrie és la manera com utilitza alguns clixés a favor seu, un bon exemple d’això és el personatge de la Shion Sonozaki. Apareix per primera vegada quan veiem la història des dels ulls d’en Keichi i sembla una noia fleuma i sexy, ara bé el que s’amaga rere aquesta màscara quan contemplem el món des dels seus ulls agafa desprevingut a qualsevol espectador. Higurashi doncs trenca amb la idea d’una història individual, amb una concepció lineal del temps i s’allunya totalment dels convencionalismes del cinema de terror occidental.

Redempció

Una de les coses que fa de Higurashi una obra singular en el gènere del terror, és que hi incorpora la redempció a la trama. Les pel·lícules de terror convencionals parteixen d’un punt en el qual les coses es descontrolen i deriven en una paranoia general que porta cap a més horror i més mort. Això sovint fa que moltes de les obres del medi esdevinguin planes o buides perquè en cap moment al llarg de la trama se surt d’aquest cercle viciós i trepidant. Higurashi fa les coses d’una altra manera, és una història que es cou a foc lent i això fa que els seus personatges adquireixin capes i sabors molt més interessants que els que podem veure a qualsevol pel·lícula d’El Exorcista. Els personatges evolucionen amb la trama i van basculant des d’aquesta paranoia sanguinolenta inicial cap a una reconciliació. Reconstruir les confiances perdudes, dependre dels altres per tirar endavant, empassar-te l’orgull per demanar ajuda, admetre que la vida va més enllà d’un mateix… La reconstrucció de la confiança després d’un cicle de violència i horror tan dur com el que es viu al principi esdevé una tasca titànica a la qual s’hauran d’enfrontar els nostres protagonistes. Aquest procés fa que Higurashi vagi evolucionant des d’un terror visceral cap a una obra psicològica que a poc a poc va deixant enrere la violència per crear un món més habitable per tots. És una obra que s’atreveix a anar més enllà del simple espectacle de vísceres i emocions negatives per explorar un horitzó en el qual un futur millor és possible si hi participen tots. Quan la Rika Furude decideix deixar de ser una víctima passiva d’un destí fatal per plantar-li cara i aconseguir que tots sobrevisquin és quan l’obra ensenya la seva carta més forta. Aquesta actitud de trencar la dinàmica victimista del gènere del terror per explorar la reconciliació en una història on tots són víctimes i botxins alhora, és el que eleva l’obra a una categoria superior.

Hinamizawa, molt més que un teló de fons

El gran director Mamoru Oshii va explicar en una entrevista que la diferència fonamental entre el cinema de Hollywood i l’anime era l’ordre de prioritats a l’hora de crear una obra audiovisual. A Hollywood es comença per uns personatges carismàtics, aquests personatges fan coses i això genera una història i aquesta història es desenvolupa en un teló de fons que és el món. A l’anime l’ordre de prioritats s’inverteix primer es crea el món, després una història en aquest món i finalment els personatges que interactuen amb el món i la història. Aquest canvi en l’ordre de prioritats fa que la manera de desenvolupar el llenguatge artístic  i la narrativa sigui  totalment diferent en un medi i l’altre. En la majoria de grans títols de l’anime el món és l’element principal sobre el qual se sustenta tota la resta, exemples n’hi ha a tonelades: l’abisme de Made in Abyss, Pratera a Last Exile, el món de Shingeki no Kyojin, L’imperi d’Akame ga Kill, Ruanampur a Black Lagoon,… A l’anime el món assumeix un rol d’espai de representació simbòlica, és una tela o un espai on es pot expressar tot allò que no es pot dir en paraules. L’atmosfera opressiva que es respira en determinats entorns del poble, certament proporciona a l’obra tot el que necessita per crear un terror psicològic que farà que més d’un se senti incòmode a la cadira. Les cases de cada un dels personatges són un profund reflex de la seva psique i de la seva situació familiar. Hinamizawa sembla tan real que arriba a ser un protagonista més de la sèrie, de fet el poble en certa manera existeix. Els animadors de la sèrie pràcticament van calcar un poble sencer anomenat Shirakawa-go situat a la prefectura de Gifu. El fet d’estar dibuixat sobre un poble real, fa que Hinamizawa esdevingui un lloc extraordinàriament versemblant. Us he deixat un vídeo del youtuber The Anime Man on visita i explora el poble real en el qual es basa Higurashi.

P.D. Aprofito també per reivindicar la figura de la directora de la sèrie Chiaki Kon que forma part d’aquest grup de directores i directors oblidats dels quals tots hem vist les seves obres, però no sabem qui hi ha al darrere.

L’edició francesa

La sèrie la podeu trobar a Netflix (incompleta) sota el Títol “Cuando las cigarras lloran”. Com a bon pedant que sóc recomano l’edició francesa de la sèrie, que dir que exquisida es queda curt. Una edició mida A4 tapa dura amb la sèrie completa en Blu Ray, les OVA, un llibre de 120 pàgines amb comentaris dels creadors i a un preu molt raonable (si us espereu als descomptes la podeu arribar a trobar per 30 o 40€).