• 

• 

El poder de la música

A les sèries i les pel·lícules d’anime hi ha diversos elements que conjuntament fan que una obra estigui més o menys polida. La narrativa per exemple constitueix l’esquelet sobre el qual s’assenta el conjunt, un món i una història que defineixen el concepte, els personatges i la trama. L’animació també juga un paper important: és el moviment, el concepte artístic, l’expressió artística i emocional… Hi ha un tercer element que és fonamental i al qual sovint no parem prou atenció; la música. Les bandes sonores o OST són determinants per a la qualitat d’una obra i la percepció que tenim d’aquesta. La música marca el to d’una obra, fins al punt que una mateixa escena ens pot transmetre sensacions radicalment diferents segons la banda sonora que hi soni. Un experiment que podeu fer per comprovar això és mirar l’escena inicial de Ghost in the Shell de Mamoru Oshii (1995), en la qual veiem com es forma una cíborg. La banda sonora de Kenji Kawai mescla música tradicional religiosa búlgara i japonesa, la qual cosa li confereix a l’obra el seu característic to existencialista. La terrible adaptació americana de la pel·lícula obre amb un calc absolut de l’escena original, però amb una banda sonora de pel·lícula futurista que ens transmet la típica acció buida del cinema americà. L’escena és exactament la mateixa, però la banda sonora ens determina un to radicalment diferent a les dues pel·lícules. Ara bé, la música no només marca el to, sinó també el ritme emocional d’una obra, posa tensió o calma, alegria o tristesa, aclaparament o alliberació. Què seria del viatge a les profunditats humanes i físiques de Made in Abyss sense la banda sonora de Kevin Penkin? Sora no Woto seria la mateixa oda pacifista i artística sense la música de Michiru Oshima? Serien el mateix els misteris, guerres i cops d’estat de Shingeki no Kyojin sense la banda sonora de Hiroyuki Sawano? Podeu estar segurs que no i per això avui m’agradaria parlar d’una dona que ha portat això de les bandes sonores a un altre nivell, l’autèntica reina de les OST Yuki Kajiura.

“Fes música o mor” l’huracà Kajiura toca terra a Tokyo

Kajiura va néixer a Tòquio el 6 d’agost de 1965 i al cap d’uns anys va emigrar amb els seus pares a l’antiga República Federal Alemanya (Alemanya Occidental) on viuria la seva infància. Allà el seu pare li va ensenyar a tocar el piano i la va esperonar a continuar amb la música. El pare intuïa que el talent de la seva filla per la música no era normal i ho van constatar quan amb només 7 anys aquella nena va compondre la seva primera peça: “Gràcies i Adéu.” A la seva infantesa Kajiura acompanyava amb el piano al seu pare, qui era un apassionat de la música alemanya. Quan començava el batxillerat la família va tornar al Japó i durant la seva adolescència no va compondre gaire música. Posteriorment va passar per la universitat on va estudiar literatura anglesa i després enginyeria de sistemes informàtics. Va treballar com a enginyera de sistemes fins al 1992 any en el qual va deixar-ho tot per dedicar-se a la seva vocació i professió: la música. En un primer moment tant la família com els amics se li van posar en contra dient que era una bogeria i que no se’n sortiria. Malgrat tot va seguir endavant i va debutar professionalment el 1993 amb el grup See-Saw del qual va formar part fins a la seva dissolució l’any 1995. La banda va tenir un èxit espectacular i va ser una cantera de llegendes del pop japonès com la mateixa Kajiura, la cantant Chiaki Ishikawa, i la cantant i escriptora Yukiko Nishioka. Arran de la seva participació amb See-Saw el seu editor li va demanar que compongués un àlbum amb altres artistes anomenat “Tea Afternoon”.  L’àlbum va arribar a les mans del cineasta Jun Ichikawa el qual li va demanar que compongués la música per la seva úlitma pel·lícula: Tokyo Kyôdai. Al cap d’uns mesos Yuki Kajiura faria el salt a l’anime per la porta gran i compondria ni més ni menys que la banda sonora de Shin Kimigakure Orange Road. A finals de la dècada dels 90 Kajiura compon les bandes sonores de diverses pel·lícules d’imatge real i crea àlbums propis dels quals destaquen Tsuki i DNA Present Rainbow. Fou el 2001 quan la seva carrera dins el món de l’anime faria un ascens meteòric, en només 2 anys compon la banda sonora de Noir, Blood The last Vampire, .hack// i Mobile Suit Gundam. Des d’aleshores Kajiura ha compost moltes de les bandes sonores més llegendàries de l’anime i del cinema japonès. És responsable de les bandes sonores de Tsubasa Chronicle, Gundam, Full Metal Panic, Kara no Kyoukai (les 11 pel·lícules), Bakumatsu, Eve no Jikan, Pandora Hearts, Fate/Zero, Puella Magi Madoka Magica, Sword Art Online, Boku Dake ga inai Machi, Fate stay night Heaven’s feel (les 3 pel·lícules), Princess Principal, Lord el-Melloi II Case Files i Kimetsu no Yaiba entre d’altres. En total ha compost 50 bandes sonores, 10 musicals, 3 àlbums en solitari i ha creat 53 àlbums en col·laboració amb altres artistes. Actualment està treballant en la banda sonora de les pel·lícules de Princess Principal i acaba d’estrenar les bandes sonores de Fhéna: la princesa pirata i Vanitas no Carte. Kajiura ja ha compost més de 1900 cançons, cosa que la converteix segurament amb la compositora més prolífica del Japó quan a bandes sonores es refereix, només Yoko Kanno, Kenji Kawaii o Joe Hisashi s’hi podrien comparar en igualtat.

Notes divines, com és la música de Kajiura?

• 

• 

• 

Ja hem vist que Yuki Kajiura és una figura fonamental en el món de l’anime, però què és el que fa que la seva música sigui tan especial? Un element és la tímbrica, és a dir, els instruments que utilitza per a les seves composicions. A aquesta dona li agrada, “que la música sigui grandiosa”, per tant toca amb una orquestra sencera. En aquest sentit es nota la influència de la música alemanya de la seva infància, ja que utilitza algunes fórmules pròpies de les orquestres europees en les seves composicions. A can Kajiura no hi falta: un grup de violins tocant amb un ritme de percussió de fons, violoncels, violes, arpes, flautes travesseres de tant en tant, sintetitzadors per fer tot allò que no es pot fer de manera natural, baixos, guitarres acústiques i elèctriques… En fi, que utilitza tot el repertori del pop, el rock, el techno i la música de cambra amb instruments tradicionals japonesos. No és estrany doncs que molta gent afirmi que la música de Yuki Kajiura és del gènere Yuki Kajiura, ja que no hi ha res que se li assembli. En diverses entrevistes sobre els projectes de Kara no Kyoukai i Fate/Zero la compositora explica que a ella no li importa el gènere musical mentre li permeti transmetre les emocions humanes i és aquesta capacitat de barrejar-ho tot el que fa que la seva música sigui tan característica. Això ho podem veure a la banda sonora de Puella Magi Madoka Magica on utilitza el techno i sintetitzadors amb una orquestra europea de fons amb pals de pluja pel mig, mentre a la mateixa banda sonora hi posa cançons corals i d’altres gairebé de rock. Ara bé malgrat que sovint identifiquem Yuki Kajiura amb el seu estil més característic també té àlbums molt diferents com Fiction II on beu clarament de la música escocesa i celta utilitzant gaites i instruments locals. Fiction I en canvi beu més del pop anglès mentre que la majoria d’OST segueixen el que normalment coneixem com Estil Kajiura del qual parlarem en el darrer apartat.

Kajiurago: el llenguatge musical de Yuki Kajiura

• 

• 

Al seu debut amb See-Saw la compositora va descobrir que la peça angular de la seva música era la veu i no servia qualsevol veu, ella volia la veu d’un cor femení de poques persones. La combinació de violins, violes, violoncels, arpa i cor vocal és sens dubte la marca de la casa de Kajiura. Així doncs la compositora fundaria i dirigiria dos petits grups de vocalistes de primer nivell per poder treballar amb els seus projectes personals i amb les bandes sonores. El primer seria Fiction Junction el 2007, amb qui va tenir un període de gran simbiosi fins al 2014 i col·laboracions més esporàdiques fins a l’actualitat. El segon seria la joia de la corona: Kalafina que les va reclutar el 2009 quan el director Ei Aoki li va encarregar que compongués la banda sonora de Kara no Kyoukai. El quartet de vocalistes va impressionar tant a la compositora que va començar una relació de simbiosi amb el grup que donaria grans resultats. Malgrat el canvi, podem observar que els estils de Fiction Juction i Kalafina són molt similars fins al punt que hi ha cançons que costa distingir quin conjunt les canta. Parlant Kara no Kyoukai la seva banda sonora és una obra mestra amb uns cors místics, música de cambra i música tradicional japonesa, un dels millors treballs de la compositora.

Algú que tingui l’oïda entrenada al japonès notarà que la majoria de cançons de Kara no Kyoukai, Fate/Zero, Lord el-Melloi i d’altres no estan en l’idioma del sol naixent ni en cap altre de conegut… Estan en Kajiurago un idioma musical que es va inventar la compositora perquè el japonès, l’italià i l’anglès se li quedaven curts fonèticament; així doncs va crear un repertori de paraules sense significat per tal d’enriquir les veus. Quan li van preguntar sobre la utilització d’aquestes paraules sense significat a Anime Ginga va respondre: “Veient que molt pocs entenen l’anglès quan l’utilitzo i que molts menys entenen l’italià, no em trasbalsa utilitzar paraules sense significat. Quan no vull continuar amb un mateix tema, recordo que puc construir la meva pròpia llengua. Si em preguntes pels beneficis, no em condiciono pel significat, permeto als espectadors la llibertat d’imaginar-se’l i guanyo molta llibertat (component i cantant).” Al final Kajiura entén que la música transmet emocions per se i no pel significat de la lletra, per tant és igual utilitzar paraules sense significat mentre aquestes ens arribin al cor. Recomano que us passeu una estona escoltant la banda sonora de Kara no Kyoukai i la de Fate/Zero per apreciar el cant en Kajiurago, que us asseguro que no s’assembla a res que hàgiu sentit abans.

Així doncs Kajiura és una enginyera informàtica que es va convertir amb compositora musical. Ja des de petita era una virtuosa de la música a causa de les influències del seu pare i d’Alemanya, gràcies a les quals va començar a compondre als 7 anys. Quan va recuperar la música el 1992 va enrolar-se amb diversos grups fins que Jun Ichikawa li faria compondre la primera de les seves 50 OST. Després entraria a l’anime i no pararia de compondre bandes sonores llegendàries creant 2 grups pel camí i un idioma musical. Kajiura és sense cap mena de dubte una de les grans artistes dels nostres temps.