*Aquest assaig està lliure de espòilers

Les ones trenquen en harmoniosa recurrència al casc del Ferry, la blancor de la seva espuma llampegueja breument a les ulleres d’un noi dret a la barana. Dues noies se’l miren de fit a fit, aquell jove va absurdament embolcallat amb un trajo negre amb corbata i americana sota el sol roent de l’estiu japonès, que cau amb força sobre l’embarcació. El Ferry cavalca les ones en direcció a Aoshima una petita illa de l’arxipèlag japonès i el noi que s’està rostint sota el trajo és el nou professor de l’institut de l’illa i el protagonista del manga del qual parlaré avui. Com a breu introducció i sense entrar en espòilers us diré que el nostre protagonista viatja a l’illa amb l’objectiu d’establir-se al lloc on va néixer. Ell és un historiador i arqueòleg que treballava en museus i que decideix fer-se professor per tenir una vida millor i que en el procés va convertir-se en una persona extremadament racional i científica (Un moment, des de quan hi ha un manga sobre la meva vida!?) Quan desembarca a l’illa començarà a veure visions que fugen de la lògica com la llebre fuig del llop, a les quals costarà més i més donar explicacions racionals. Què hi passa a l’illa? Qui és en Tatsumi? Acompanyeu-me en aquest viatge a través de l’espiritualitat japonesa.

El professor que descobreix la via dels kami

El nostre protagonista va descobrint els esperits que els illencs anomenen musubi i que si els exportem a la resta de l’arxipèlag nipó, podríem anomenar-los kami, que són l’objecte de veneració de la religió xintoista. El manga doncs explora l’espiritualitat i la religiositat japonesa a través de la mirada d’un professor escèptic i emocionalment sapastre que a poc a poc es va obrint. Ara, però potser hauríem de parlar una mica d’aquest fenomen que els japonesos anomenen Kami i que sembla infestar tots els racons de l’existència.

Al Japó hi ha una historieta tradicional que diu que una vegada un nen volia fer pipí en un arbre i el seu pare li va dir que no perquè això enfadaria el kami dels arbres. El nen va dir que faria pipí al riu i el pare li va dir que no perquè això enfadaria el kami de l’aigua. Finalment, el nen se li va pixar a la cara i li va dir “Veus! D’aquesta manera no faré enfadar a cap kami.” Aquest conte simpàtic ens acosta una mica a la realitat del xintoisme, la religió tradicional del Japó. Suposo que amb la historieta d’abans ja haureu deduït que es tracta d’una religió politeista amb un fotimer de santuaris (més de 80.000 actualment) que veneren més d’un milió de Kami (se sap que n’hi podria haver molts més). Però què diantres és un kami? En alguns textos s’ha comès el terrible error de traduir Kami com “un déu” però això no és així. Sokyo Ono al seu llibre Sintoísmo: la via de los Kami explica que els Kami són esperits que estan presents en tots els éssers i els fenòmens, així doncs hi ha Kami de qualitats com la fertilitat, la salut o el creixement i també n’hi ha d’avantpassats importants, herois, fenòmens atmosfèrics o elements naturals entre d’altres. El nostre manga d’avui es construeix fonamentalment sobre aquestes dues últimes categories. El cas és que el culte xintoista està profundament relacionat amb la naturalesa, en paraules de Sokyo Ono: “El culte del santuari està estretament relacionat amb un sentit agut de la bellesa, una sensació mística de la naturalesa, que desenvolupa un paper clau per guiar la ment des del món terrenal fins al món superior i profund del diví i que transforma la vida de l’individu en una experiència de la vida amb el Kami. […] En qualsevol lloc del país, l’entorn natural més bonic o el paisatge més astorador segurament alberguen un santuari.” De fet, és habitual que als santuaris s’hi venerin “Arbres sagrats” que poden ser objecte de culte i que apareixen en mangues populars com és el cas de “L’Arbre de les eres” d’Inuyasha. Algunes muntanyes també són objectes de culte, ja que es considera que hi resideix un Kami dins seu o que la muntanya en si mateixa és un Kami cosa que és present en moltíssims mangues com Mushishi, Naruto, Inuyasha… D’alguna manera doncs els mites, l’espiritualitat i el culte del santuari es filtren i en part construeixen el manga, l’anime i la cultura popular japonesa com l’aigua de pluja que es filtra a la terra i ajuda a créixer el bosc. Crec que això és possible perquè el xintoisme no té institucions ni dogmes ni textos sagrats ni profetes, és una relació més pura amb l’espiritual. Una relació que pel seu caràcter difós i inconcret es pot anar adaptant als nous temps i a les transformacions socials d’una manera que aquí resulta inconcebible. Els rígids preceptes, dogmes i institucions de les grans religions de llibre les han acabat desviant en molts casos de la seva missió espiritual original i fa que els resulti molt difícil adaptar-se a una societat lliure, mentrestant els santuaris simplement resten al bosc amb les portes obertes. “Els sons del Firmament” m’agrada perquè, a part de tenir una vida gairebé paral·lela en molts aspectes amb el seu protagonista, m’acosta d’una manera directa i amable a la insondable via dels Kami.

L’art d’Asuka Ishii

Ja per acabar m’agradaria destacar l’apartat artístic de l’obra d’Asuka Ishii amb unes portades de colors vibrants que capturen la mirada del lector des del primer moment amb els seus mars farcits d’esperits. La composició i distribució de les vinyetes resulta clara i original, amb una combinació de vinyetes d’estil convencional amb d’altres d’obertes que entren dins d’altres vinyetes de la pàgina. L’estil de dibuix és clar en un blanc i negre que sense deixar de ser sobri, es permet moltes llibertats a l’hora de dibuixar els esperits, els paisatges i la manera com aquests interaccionen amb les vinyetes i la composició. L’ús que fa de les boires i la manera de dibuixar els paisatges i retratar les tradicions fa pensar molt en una altra obra que ha editat recentment la mateixa Milky Way ediciones; Blissful Land que ens retratava la vida d’una família de metges tibetans. Un últim element que m’agradaria destacar tan d’aquest manga com de les dues històries curtes de l’autora (Ametsuchi no Uta, Ten Kara Kita) són les espectaculars il·lustracions de les portadetes del començament dels capítols.

“Quan es parla d’acomiadar-se dels bitxos es pot veure el particular punt de vista dels japonesos envers la naturalesa”

Asuka Ishii epíleg del volum 1 de “Los sonidos del firmamento”