Aquesta és la continuació de El meu viatge de 31 dies al Japó primera part, una crònica intimista del viatge que em va portar pel centre de Honshu l’estiu del 2023. En aquesta segona part vull aprofundir en aspectes de la vida i la cultura del Japó a través de les meves vivències. Si voleu llegir la primera part, una crònica molt personal de la primera setmana, ho podeu fer en aquest enllaç: https://hana-mono-atari.com/2023/09/28/el-meu-viatge-de-31-dies-al-japo-primera-part/

Matsumoto i Nagano

Continuant amb la crònica del viatge, la tarda del 9 de juliol vam deixar la regió del Mont Fuji amb la recança de no haver pogut dedicar més temps a la meva zona preferida del Japó. A cop de tren ens vam acostar fins a dues ciutats incrustades al mig de les muntanyes de Minami: Matsumoto i Nagano. La primera és una ciutat on la maca d’espai provocada per l’orografia del terreny, havia aprimat els edificis fins a fer-los incòmodament petits. Això era especialment greu en el cas del nostre hotel, on l’habitació de 10 metres quadrats (amb lavabo inclòs), ens ho va fer passar realment malament. Obrir la maleta o dutxar-se era un autèntic exercici de contorsionisme i segurament això va llastrar les meves impressions de la ciutat. Després de sopar ens vam endinsar en un minibar japonès, aquests establiments on no hi caben més de 8 o 10 persones són el lloc perfecte per parlar tranquil·lament amb els amics. Els ingredients d’aquests locals són un bàrman experimentat, una decoració original, un variat sortit de begudes i una barra al voltant de la qual passa tot. El fet que els bars i els restaurants familiars acostumin a ser tan petits li dona un aire molt personal i íntim als locals japonesos, un aire que difícilment trobaríem a Catalunya. L’endemà al matí ens aixequem aviat per la visita forta del dia: el castell de Matsumoto, una de les fortaleses més antigues i ben conservades del país, on el passat samurai ressona amb la força de les seves robustes bigues. El castell és una caixa de sorpreses amb les seves escales verticals, les seves estructures defensives i el seu museu d’armes i armadures de l’època feudal. Per una persona com jo que porta des dels 15 anys llegint sobre història japonesa, aquella visita implicava que la tinta dels llibres teòrics i literaris es materialitzava davant dels meus ulls en majestuoses estructures de pedra i fusta; un moment màgic.

Un moment com el que vam tenir a la tarda, quan vam enfilar cap a Nagano per veure el complex templístic de Zenkô-ji, que ens va rebre amb la pluja característica de la “cinquena estació.” Els guardians de la porta del temple donen la seva amenaçadora benvinguda a un dels complexos religiosos més espectaculars que he vist al llarg del viatge. Els budes del lotus, les campanes i els impressionants edificis ens embafen la vista, mentre em maleeixo els ossos per no haver llegit més sobre el budisme i no poder interpretar tota aquella simbologia. Decideixo entrar al temple sense els meus companys i després de meravellar-me amb l’ornamentació de la sala principal, em fan deixar les sabates i m’indiquen el camí cap al soterrani del temple. El trajecte pel soterrani va ser una vivència molt curiosa que no us desvetllaré, però si mai decidiu entrar al soterrani del Zenkô-ji us recomano que ho feu en solitari, que l’experiència s’ho val. Fer una volta per Nagano també és una experiència recomanable, és una ciutat on predominen les cases amples i els barris dispersos en comptes dels edificis alts, és molt diferent d’altres capitals de prefectura.

La ruta Nakasendô

El dia 11 per fi vam sortir de la llauna d’anxoves que era l’hotel de Matsumoto i ens vam meravellar durant un parell d’hores amb l’eficàcia del sistema ferroviari japonès. La “bèstia de ferro” que deien els samurais de l’Època Meiji ens va dur fins al petit poble de Nagiso, situat al sud de la prefectura de Nagano i que forma part de la llegendària Ruta Nakasendô. Aquest camí de centenars de quilòmetres unia Tòquio i Kyoto durant el període Edo (1600-1868), per allà hi circulaven els seguicis dels senyors feudals que anaven i tornaven des de les províncies fins a la capital. Aquesta conjuntura va ocasionar l’aparició desenes de pobles i hostals al llarg del camí que donaven servei als viatgers i comerciants que circulaven per la ruta, configurant així un paisatge únic del món rural japonès. Nosaltres vam decidir fer a peu un “petit” tram de la ruta que uneix el poble de Nagiso amb els de Tsumage-juku i Magome. Abans de començar vam deixar les maletes a l’hotel que en realitat era l’habitació que un bon home havia restaurat damunt el seu taller de fusteria, en aquell moment no ens imaginàvem que espectacular era aquella habitació. Un cop guardades les maletes, ens vam posar a caminar a través d’aquells camins de muntanya d’on l’aigua brollava de sota qualsevol pedra i el verd dels boscos agafava tonalitats desconegudes. El trajecte ens porta per empinats camins de muntanya, tècnicament fàcils, però físicament exigents, per tant, quedeu avisats que cal estar mínimament en forma per afrontar aquest camí. A mig matí arribem a Tsumago, que ens ofereix l’estampa del típic poble de la Ruta Nakasendô amb un conjunt de locals i cases tradicionals agrupades al voltant del camí. Els pendents verticals, les sorolloses cascades i els animals de la zona ens recorden com és de feréstega la natura en aquest país. Ara bé, la natura és feréstega per les coses bones i també per les dolentes, al llarg de la ruta trobareu cartells que avisen de la presència d’ossos i campanes de seguretat per espantar-los si s’acosten massa. El medi natural en aquest país (igual que en tots) demana prudència, ja que a les zones de muntanya és habitual que s’acumulin diversos metres de neu a l’hivern, de tant en tant hi ha tifons, les temperatures poden ser molt altes a l’estiu i molt fredes a l’hivern i hi ha hagut atacs d’ossos a humans. Amb tot això no vull dir que hagueu de tenir por, ja que el Japó és un lloc molt segur, però sí que li heu de tenir a la natura el respecte que es mereix i heu de seguir les indicacions de seguretat. La ruta és realment esgotadora, però les vistes del Mont Ena i a les Muntanyes de Kiso que hi ha al final del camí valen la pena (sospito que l’Aleix no pensa el mateix). Quan estem a punt d’arribar al final parem en un porxo, allà trobem estirat un senyor gran del poble que ens pregunta d’on venim en un castellà perfecte. Aquell bon home ens va explicar que havia viscut a Texas i que per això parlava castellà i quan li vam dir que l’endemà anàvem a Nagoya no va poder reprimir un “Pero por qué Nagoya!?” Suposo que seria com si aquí un turista digués que vol anar a veure l’Hospitalet de Llobregat, que amb tots els respectes no és un destí turístic per excel·lència. A la tarda ens vam quedar de pasta de moniato en veure les comoditats i l’amplitud de l’habitació, que combinava les comoditats d’un ryokan amb les dels mobles occidentals, tot decorat amb unes vistes impressionants de les muntanyes de Kiso.

Sumo a Nagoya

La raó que ens va portar a la capital d’Aichi era veure el Torneig Nacional de Sumo, que se celebra cada dos mesos en diferents ciutats del país. El torneig dura 15 dies a cada ciutat i durant aquest període es fa sumo cada dia, durant les primeres hores combaten els novells i a la tarda l’estadi s’omple de gom a gom per veure la primera divisió. Nosaltres vam comprar les entrades abans de començar el viatge a través de https://www.buysumotickets.com, que te les poden enviar al teu hotel o allotjament al Japó. Això sí, heu d’estar atents i comprar les entrades el dia de sortida perquè s’esgoten en qüestió d’hores.

Aquell dia vàrem arribar a Nagoya en tren a mig matí i guiant-nos per les seductores olors dels restaurants ens vam entaular en un bon local de yakiniku (barbacoa a l’estil coreà). La taula estava presidida per un gran fogó on ens podíem coure la carn al nostre gust i se’ns va desfer la boca quan vam tastar la famosa vedella de wagyu acompanyada amb delicioses sales i entrants. A la tarda en vam acostar caminant al Dolphins Arena i a mig camí el cel ens va recordar com n’és de punyetera la cinquena estació, va caure un xàfec de 50 litres en 45 minuts i quan vam arribar a l’estadi semblàvem una parada del top manta amb totes les coses que havíem d’assecar. Tot i la mullena va ser increïble veure aquell espectacle que combinava la sobrietat ritual del sumo amb la bestialitat que el mateix implica. Una combinació que podeu assaborir a la sèrie El Aprendiz de Sumo disponible a Netflix i que segons els entesos reflecteix amb precisió aquest món tan peculiar. Els àrbitres-sacerdots, els cants dels presentadors, els aficionats amb pancartes, la purificació de l’arena amb sal i la tensió de l’estadi són els ingredients d’un espectacle únic al món i que estic segur que no us deixarà indiferents. Aquell vespre, després del xou, vam vagar una bona estona a la recerca d’un restaurant que ens fes peça, al final no va ser fins que ens vam deixar caure en un local de dins l’estació que vam trobar el que buscàvem. Això potser us sorprendrà una mica, però al Japó es fa molta vida dins les estacions de tren: hi ha autèntics restaurants de barri, supermercats, botigues i locals que omplen de vida els passadissos entre andanes. De vegades és a les mateixes estacions on podreu trobar els restaurants més autèntics i barats. En un d’aquells locals ens vam omplir la panxa amb oyakodon (lit. arròs del pare i el fill), aquest plat típic de Nagoya es diu així perquè consisteix en una barreja de pollastre (el pare) i ou (el fill) cuit amb caldo i ceba tendra, deliciós!

El llac Biwa, un mar interior

L’endemà el matí ens va sorprendre agafant el Shinkansen, el famós tren bala del Japó, en direcció a Hikone, una ciutat situada a la costa del Llac Biwa. La ciutat ens va rebre amb el clima típic de l’estació de pluges, cel grisós i una fina cortina d’aigua que queia de manera constant. Per sort teníem l’hotel al costat de l’estació i vam poder deixar les maletes i posar a assecar les sabates com llonganisses que encara estaven molles de l’esclafit de Nagoya. Quan camines per Hikone fa la sensació que la ciutat està construïda pensant en l’aigua, ja que bona part de les voreres estaven cobertes amb una espècie de marquesina on podies passejar sense mullar-te. Els principals reclams de la ciutat són els picapedrers que tenen les escultures i làpides exposades davant del local; el castell i evidentment el llac. El clima ens va fer decantar pel castell que a diferència del de Matsumoto, l’interès no recau en el castell si mateix sinó en el palau perfectament conservat del senyor feudal de la zona. Aquell recinte compost per un laberint de tatamis i portes corredisses acull una col·lecció de màscares de Teatre Noh (teatre tradicional japonès), instruments musicals antics i objectes del clan samurai. Les finestres del castell i les portes del palau deixen entreveure un meravellós paisatge compost per jardins de conte i el misteriós Llac Biwa mig amagat entre les boires. El castell de Matsumoto és impressionant, però és un recinte purament defensiu, en canvi, aquí pots fer-te una idea de com era la vida quotidiana dels clans samurai ara fa 400 anys. Des de les finestres del castell vam entreveure el Llac Biwa que s’amagava tossudament rere la boira, atrets per aquest misteriós mar interior vam anar fins port de Hikone on volíem agafar un ferri que ens portes fins a la diminuta illa de Takeshima. Arribats a aquest punt crec que és important parlar del Biwa perquè us feu a la idea de les proporcions d’aquest llac, que mesura 63,5 km de longitud, 22,8 km d’amplada, supera els 100 metres de profunditat i ocupa una superfície de 670 km2. Dins aquest mar d’aigua dolça hi ha 3 illes una (Okishima) està deshabitada, les altres dues (Takeshima i Chikubu) han estat poblades per comunitats religioses, tot i que Chikubu té una història molt més rica. Takeshima, on vam anar nosaltres, està habitada des que l’any 1655 el monjo budista Nissei Shōnin va fundar el monestir de l’illa. Aquest mateix religiós va fer esculpir en una immensa roca orientada al llac el Sutra del Lotus, una oració fonamental en el Budisme Nichiren. Actualment, el monestir està deshabitat per la falta de vocacions, malgrat que molts monestirs budistes tenen afluència de novicis, ningú vol fer el vot per anar a un lloc tan remot com Takeshima. Això fa que la visita a aquest indret sigui tan especial, és tan deliciosament remot que fins i tot hi ha una espècie de cargol que només existeix en aquest illot. La visita va ser breu, un cop a l’illa tens poc més de mitja hora per explorar-la i realment és el temps just i necessari per apreciar els paisatges d’aquest indret tan curiós i tan petit. La pluja espanta als turistes com els alls als vampirs i gràcies a això aquell dia no va pujar ningú al ferri tret de nosaltres tres. Em va fer riure que durant el trajecte es projectava un vídeo explicatiu de Takeshima i de fons sonava la música de Shirobako, un anime que relata el dia a dia d’un estudi d’animació del Japó. Per un moment em vaig imaginar les protagonistes de Shirobako explicant-nos el Llac Biwa i em va fer molta gràcia, això sí de música el plat fort va ser Biwa-ko shuukou No uta de Tokiki, la balada oficial del llac Biwa. Com que vam arribar molt tard per dinar no va quedar altre remei que anar al Mc Donalds per gran satisfacció d’en Guillem i disgust meu.

Road to Kyoto

L’endemà al matí deixem el còmode hotel de Hikone, ara sí amb les sabates seques i ens en vam anar amb tren fins a Omi Hachiman, una preciosa ciutat plena de canals navegables a les costes del Llac Biwa. Aquesta ciutat va proliferar amb gràcies al comerç i les manufactures durant el període Edo (1600-1868) i els seus canals navegables la van convertir en una ciutat molt particular dins el Japó. Llàstima que anàvem curts de temps i només vam poder passejar per la riba d’alguns canals i pujar amb funicular fins al turó de Hachimanyama on hi ha un mirador i un preciós santuari. Cap a la tarda finalment vàrem posar rumb a Kyoto, l’antiga capital del Japó on els temples multipliquen les seves mides i els monuments proliferen allà on vagis. A l’estació ja vam notar que a Kyoto no ens salvaríem de la massificació turística com havíem fet la resta del viatge. El primer lloc on vam anar a petar va ser el Higashi Hongaji, el Gran temple de l’est, que tot i ser un monument poc visitat era el temple més espectacular que havíem vist en tot el viatge. Aquell bosc de columnes altes com roures vells, l’exquisida talla de la fusta, la complexitat de l’arquitectura, les làmpades fetes amb pa d’or, tot cridava que estàvem a l’antiga capital. Abans de continuar vam fer un mos en un restaurant de carn a la vora del temple, allà vaig tastar l’hamburguesa japonesa en forma de bola i acompanyada de salsa, verdures, arròs i sopa miso.

La tarda la passem a Uji, terra d’escriptors i de te situada al sud de l’antiga capital imperial. Dic d’escriptors perquè va ser aquí on la dama Murasaki Shikibu va escriure la Novel·la Genji a principis del segle XI, una obra considerada la primera novel·la de la història 600 anys abans que el Quixot. Si aneu allà podeu passejar-vos pels ponts on caminaven els protagonistes, veure les escultures dedicades a aquesta obra literària o fins i tot endinsar-vos al museu dedicat al Genji Monogatari. La ciutat també és famosa pel te, ja que allà va ser el primer lloc de tot el país on es va cultivar perquè els monjos budistes l’importaven del continent al segle VII. Es necessitava una estimulació potent per aguantar les maratonianes jornades de meditació dels bonzes budistes, així que prendre un té molt es va convertir en una necessitat. Aquesta necessitat va canviar el paisatge d’Uji i del Japó amb la introducció del cultiu del te i tot el comerç associat. Encara que Uji conserva la tradició, actualment el 80% del te que es consumeix al Japó es cultiva a la prefectura de Shizuoka, a les faldes del mont Fuji. Si aneu a Uji, però trobareu les botigues de te més antigues del Japó i també un sortit infinit de productes amb matcha. Ara bé, el plat fort de la visita a Uji és un temple tan espectacular que té gravada la seva silueta al revers de les monedes de 10 iens, el Byodo-in. El temple que podem admirar avui és una part del complex que havia edificat el Clan Fujiwara entre finals del segle X i principis del segle XI i la seva forma imita un fènix amb les ales obertes. Sincerament, és d’aquells temples que et deixen sense paraules, aquella preciosa estructura vermella reflectida sobre l’aigua, l’elegància de la seva arquitectura i l’estàtua del buda amida de 1000 anys d’antiguitat. Malgrat que estàvem rebentats vam decidir visitar el Fushimi Inari de tornada cap a Kyoto i la veritat és que aquell santuari sintoista ens va sorprendre. No us penseu que és només un camí amb una fila llarga de tori (portes sagrades sintoistes), sinó tota una muntanya travessada amb camins protegits per milers i milers de toris. Era una visió gairebé delirant, tota una muntanya travessada per passadissos formats per milers de portes sagrades i amb zones on s’acumulaven desenes d’altars, petits santuaris i tombes. Una muntanya on allò sagrat es repeteix fins a l’infinit i encara que sembli mentida això no fa que perdi solemnitat ni la sensació d’estar en un recinte sagrat. De la resta de Kyoto en parlaré en un article més endavant, de moment deixo aquí aquest capítol de la crònica del viatge.