El juliol de 2023 he fet el que és i crec que serà el viatge de la meva vida, una aventura de 31 dies pel país del sol naixent que va començar quan vaig deixar el Pla de l’Estany l’1 de juliol per no tornar-ne fins a l’1 d’agost. Aquest viatge feia molts anys que el planejava, però la pandèmia s’havia encarregat tossudament a ajornar l’aventura any rere any. Finalment, després de la Covid i un màster molt dur va arribar el moment de fer el salt de veritat i plantar-me al Japó d’una vegada per totes. Les 3 primeres setmanes vaig voltar amb els meus millors amics i l’última va ser un viatge en solitari pel Japó rural i de muntanya, dues experiències tan diferents que són gairebé dos viatges en un. En aquest article us vull explicar la meva experiència i de passada donar-vos consells i idees per visitar la terra del sol naixent.

La preparació del viatge i els meus consells per anar al Japó

Aquest article el vull centrar en la meva experiència personal, així que seré extremadament breu respecte els consells per viatjar al Japó. El primer que haureu de fer abans del viatge és preparar la ruta i les seves parades, us recomano molt la guia de viatges Destino Japón del meu amic Marc Bernabé, la Verònica Calafell, en Jesús Espí i el David Esteban, als dos últims no tinc el plaer de conèixer-los. És una guia fantàstica publicada el 2023 que ens aporta una panoràmica general del país, les regions, els costums i consells pràctics per viatjar, salpebrats amb divertides anècdotes dels autors. Per preparar el vostre viatge també podeu consultar creadors de contingut catalans sobre el Japó com Aventura x Japó, Josep Bautista, Tanuki Estelat, Japanium o El Racó del Manga entre altres. Un cop tingueu decidida la ruta toca comprar els bitllets d’avió i és molt important que ho feu amb molta antelació (almenys 6 mesos) per trobar preus raonables. També és bàsic que compreu els bitllets a través d’una agència de viatges de confiança, on a més a més del bitllet heu de demanar una assegurança mèdica per si de cas. Una altra cosa crucial és que una vegada tinguem clara la ruta reservem els hotels també amb molta antelació (entre 4 i 6 mesos), quan més tardeu més alts seran els preus i menor serà la varietat d’allotjaments. És fonamental també que tingueu una bona connexió a internet per poder utilitzar Google Maps i tots els serveis en línia que puguem necessitar. Per l’internet hi ha diverses opcions, si sou una colla potser us convé agafar un pocket wifi que és una espècie de router portàtil molt econòmic i fiable, si viatgeu sols o voleu anar alguns dies pel vostre compte el millor és que us agafeu una targeta SIM amb connexió a Internet. L’arxipèlag japonès està travessat per centenars de línies de ferrocarril que es ramifiquen per tot arreu com les venes d’un cos humà, pel turista aquesta xarxa és fantàstica per moure’s pel país amb comoditat. La companyia nacional de ferrocarrils del Japó (JR) ens ho posa fàcil, a la seva web podeu obtenir les diferents variants del JR Pass, un bitllet que ens permet fer servir la majoria dels trens del país durant una, dues o tres setmanes. Cal remarcar que és molt car i que només surt a compte si travesseu diverses regions del país en un viatge llarg. Si només visiteu una regió del Japó, recomano el Japan Regional Rail Pass, que ens dona accés a tots els trens d’una regió durant uns dies i és molt més econòmic. Enllaços a les paraules en vermell. Per acabar amb els consells pràctics us recomano que proveu d’allotjar-vos en algun Ryokan (hotel tradicional japonès) una experiència fantàstica que si feu recerca pot ser realment barata. I també us aconsello que proveu els típics restaurants japonesos que són fantàstics, barats i com més autèntics millor. Dit això comencem amb el meu viatge.

Tòquio

El primer contacte amb la capital japonesa va ser una mica accidentat, després de dos llargs vols amb escala a Dubai vam arribar de nit a terres nipones a l’Aeroport internacional de Haneda. Després de canviar els euros a iens ens vam dirigir a la sortida, amb la cara d’estupefacció que correspon quan et diuen que l’aeroport de la ciutat més gran del món no té transport públic a la nit i que has de fer una hora de cua per agafar un taxi mentre un avi uniformat va fent passar els vehicles al crit de “Massugu itte-kudasai!” “Tireu endavant collons!” (traducció no literal però d’acord amb el to del vell). El taxista va ser la primera prova de foc pel meu japonès macarrònic i la vaig superar prou bé xerrant del Japó i Catalunya, mentre mirava amb certa inquietud com aquell home tan simpàtic conduïa a tota hòstia i a cops de volant pels carrers de la ciutat. Mentre ens acostàvem a l’hotel mirava aquella massa d’edificis i em preguntava amb una barreja de por i il·lusió si realment m’agradaria aquest país amb el qual porto obsessionat des dels 13 anys. En aquest sentit, aquest viatge m’ha fet més fort, he hagut d’espavilar-me pel meu compte en terres estranyes i confrontar totes les meves pors i inseguretats amb la realitat, una realitat que tossudament s’ha encarregat d’esfondrar aquests imponents castells de sorra que la por construeix al nostre cervell.

L’hotel de Tòquio era molt estret, però correcte, tampoc podíem demanar gaire més pel que havíem pagat. El primer matí vàrem enfilar cap a l’Estació de Tòquio, un autèntic laberint d’andanes, oficines i línies on vam tramitar els Japan Rail Pass i la targeta moneder Suica (cada regió té la seva targeta amb la seva corresponent mascota). Acabada la burocràcia era hora de descobrir la ciutat, començant pels Jardins del Palau imperial. Allà també vàrem descobrir com de dur és l’estiu japonès amb els seus trenta i escaig graus i entre un 40% i un 85% d’humitat. Des d’allà enfilem cap a Jimbocho, un peculiar barri on es concentren desenes de llibreries de vell cada una més especialitzada que l’anterior. Un paradís pels amants de la literatura i la vida de barri, on em vaig comprar una reproducció d’un quadre clàssic i una parella de llibreters molt simpàtics em va regalar una còpia d’un mapa de l’Època Edo. A la tarda travessem un petit pont i en uns pocs centenars de metres ens plantem al bell mig d’Akihabara el barri friki per antonomàsia de Tòquio. Una de les sensacions més estranyes en visitar aquesta gran metròpolis és com canvia de manera abrupta l’ambient i la temàtica d’un barri a un altre. Caminant uns centenars de metres pots plantar-te del barri de les llibreries i la literatura japonesa, al cor de la cultura otaku del Japó. Això és a causa de la verticalitat de la ciutat, per exemple un edifici pot tenir un supermercat a les tres primeres plantes, restaurants a la quarta i cinquena planta i botigues a les plantes superiors. Això fa que tendeixin a agrupar-se en barris les botigues d’un mateix tipus i que tinguis el barri de les llibreries, el friki, el comercial, el de les arts marcials, etc. Un altre tema molt peculiar del Japó són els restaurants, que són molt petits i normalment s’estructuren amb una cuina oberta que permet als clients veure el ritual de la preparació del menjar. Una barra protegida amb tamborets encercla la cuina i els comensals gaudeixen de l’espectacle a primera fila mentre un nombre variable de taules acaba d’omplir el local. Aquests “garitos” on la gent menja a preus irrisoris són el caldo de cultiu de la gastronomia i una part important de la vida japonesa.

La resta de dies els vam passar descobrint el centre de la capital nipona. Un dia vàrem visitar el cor comercial i d’oci nocturn de la ciutat, conformat pels bulliciosos barris de Shibuya i Shinjuku. La passejada entre gratacels, botigues de tota mena, anuncis enormes al carrer i Godzilles traient el cap entre els edificis va ser un xoc per algú acostumat a moure’s pels paisatges de la província de Girona. Els nombrosos parcs, temples i santuaris que esquincen el teixit urbà amb zones de tranquil·litat forestal són els pulmons que necessita la ciutat per viure. Les visites dels següents dies van ser força típiques: el Museu Nacional, que per un historiador com jo va ser un moment apoteòsic en el qual vaig poder contemplar peces arqueològiques que feia anys que estudiava. El Parc de Ueno, on un imponent santuari descansa embolcallat d’estanys, on l’aigua s’amaga sota la densa manta de lotus que la cobreixen. Va ser a Sensô-Ji i Asakusa, on vàrem trobar per primera vegada aglomeracions turístiques importants i ens vam impregnar de la característica flaire dels temples i santuaris del Japó. La tarda següent pujàvem al Tokyo Sky-Tree, una gegantina torre de més de 600 metres d’altura que permet al visitant observar la ciutat a vista d’ocell des d’uns miradors situats a 350 i 450 metres d’altura. L’última gran zona de Tòquio va ser l’Illa artificial d’Odaiba, un lloc increïblement tranquil que acull diversos museus de ciència i enginyeria, cadenes de televisió, centres comercials i una estàtua d’un robot Gundam de 19,7 metres (per què no?) Aquella nit vàrem poder gaudir de l’encesa de 4.000 espelmes al temple de Zôzô-ji, als peus de la torre de Tòquio, per celebrar el començament del festival Tanabata. Va ser un d’aquells moments màgics que et trobes per pura casualitat mentre passeges i veus una multitud de gent del barri fent cua. Aquell dia també vam aprofitar per anar a un karaoke, una experiència divertidíssima que recomano a tothom, encara que tingueu vergonya. L’últim dia a la capital vam tenir la sort de poder entrar a una de les visites guiades que ofereix el Palau Imperial, jo no tenia gaires ganes d’anar-hi perquè m’havien dit que no valia gaire la pena, però ara agraeixo a en Guillem la seva insistència. La visita consistia en un recorregut guiat pel recinte de palau i per mi que fa molts anys que investigo el feixisme japonès va ser estrany passejar pel lloc on havia viscut Hiro Hito. Em van assaltar mil i una preguntes al cap, però vaig obtenir la mateixa falta de respostes que quan vaig llegir l’autobiografia de l’antic emperador. El palau actual és fred, de línies dures i colors plans, diria que no és un edifici gaire bonic pel pes polític, cultural i simbòlic que se suposa que representa. En aquest punt jo ja estava fins als collons de Tòquio, sóc un animal de poble i sabia perfectament que la capital japonesa seria un bon lloc per visitar, però un mal lloc on quedar-me i per això aquell migdia vam enfilar cap al Mont Fuji. El tren exprés on ens movíem va tardar aproximadament una hora a travessar l’Àrea Metropolitana, és així o a dalt del Tokyo Sky Tree que t’adones de les dimensions d’aquest monstre de formigó, acer i fusta que és Tòquio.

Els 5 llacs del Mont Fuji

Des de Tòquio fins al Mont Fuji hi ha un bon tros encara que no ho sembli, primer cal agafar un tren fins al petit poble d’Otsuki on pararíem a dinar i posaríem a prova la nostra flexibilitat en un restaurant de taules baixes i rugosos tatamis. Era molt alliberadora la sensació de veure muntanyes a l’horitzó i no un cel tallat per milers d’edificis. Després d’un àpat lleuger vam dirigir-nos fins a Fujikawaguchi-ko un poble situat a la costa del llac Fujikawa amb unes precioses vistes del Fuji. Era la tarda i un dels companys es va adonar que s’havia deixat la maleta al restaurant d’Otsuki, així que li va tocar tornar al restaurant i arribar fins on nosaltres. Per la nostra banda jo i l’Aleix vam arrossegar les maletes cap a l’altra banda de Fujikawaguchi-ko, un poble on la de desbrossar i la de cuidar les voreres no se la saben. Sorprenia veure aquelles cases tan arreglades franquejades per voreres poblades per una densa selva de vegetació baixa, que li donava un aire peculiar a aquesta població tan dispersa. Pocs dies abans del viatge havia començat a mirar Yuru-camp, un anime que heu de veure si us agrada viatjar, menjar i la natura; i que s’ambienta precisament als voltants del Fuji. No podia evitar mirar els carrers d’aquells pobles a la recerca de la moto de la Shimarin i que la banda sonora d’Akiyuki Tateyama omplis el meu cap; com tampoc vaig poder evitar a Akihabara mirar si hi havia el satèl·lit de Steins; Gate encastat al sostre d’un edifici o imaginar-me a en Kenshin lluitant al pont de Nijubashi al Palau Imperial. De cop i volta molts escenaris de les meves sèries preferides deixaven de ser escenaris per convertir-se en llocs reals amb la seva gent i les seves històries i això té una màgia sorprenent. L’hotel estava prou lluny de l’estació, però finalment vam arribar i ens va atendre un home molt simpàtic que parlava de pressa i es va sorprendre gratament del meu japonès. L’hotel del Fuji era el nostre primer Ryokan (hotel tradicional japonès) amb els seus tatamis, portes corredisses, sandàlies i banys japonesos (ofuro). Recordo aquell moment en què vaig obrir la finestra i vaig veure el Fuji al fons, aleshores vaig entendre perquè és la muntanya del Japó, és tan immensa i tan perfecta que no pot ser cap altra.

Feia molts de dies que menjàvem japonès així que vàrem decidir tastar un restaurant d’hamburgueses americà que a la seva manera era increïblement autèntic. Una figura de plàstic a mida real d’Elvis Preasley donava la benvinguda a un local enfarfegat fins al sostre d’adorns americans però amb un terra de tatami i taules baixes tradicionals. L’endemà vàrem encaminar-nos cap al llac Yamanaka des d’on es poden fer rutes a peu i en bicicleta en un dels paisatges més impressionants del món. Boscos, muntanyes, llacs i santuaris són el teló de fons ideal per una bonica i incòmoda ruta en bicicleta, incòmode perquè el seient i el manillar eren massa baixos i gairebé m’hi deixo els ous i els colzes. Ens asseiem a dinar en un banc davant del llac Yamanaka al costat d’un càmping, somric en veure’l perquè és un escenari important de la sèrie Yuru Camp. No hi he estat mai, però ho conec bé, és l’estrany poder d’aquest viatge on la realitat i la ficció de les sèries d’anime es combina d’una manera peculiar. A la tarda toca fer ruta pels voltants del Llac Fujikawa, és un paisatge espectacular on l’absència de voreres en molts trams llastra l’experiència com també ho fa la densa boira que cobreix la muntanya sagrada. El tercer dia posem proa al llac Sai, l’objectiu no és el llac en si mateix sinó els seus voltants on trobem el preciós poble tradicional d’Iyashinosato, l’espectacular bosc d’Aokigahara i un bon grapat de coves per visitar. Aquesta zona coberta de molsa, roca volcànica i arbres recaragolats farà les delícies de senderistes i amants de la natura. Veient aquests boscos entens millor d’on surten els paisatges de les pel·lícules de Studio Ghibli o de les novel·les de Kenji Miyazawa. A Iyashinosato vaig gaudir del meu moment Naruto menjant els mítics dangos de colors acompanyats d’un potent te matcha. És divertit perquè cada zona del Japó està poblada de cartells i coses relacionades amb els animes que s’han ambientat a la seva regió i això li dona una capa extra al viatge. Aquella mateixa tarda vàrem enfilar cap a Matsumoto, però això és una història que quedarà per un altre article.