Els meus viatges pel Japó

Cròniques dels meus viatges per la terra del sol naixent, espero que us agradin.

Yamanashi una terra per descobrir

Posted on by sithious18

Ja han passat uns quants mesos des d’aquell fred matí del 6 de gener en què vaig arribar a l’estació de Kōfu amb dues maletes gegantines, una plena de pors i l’altra plena d’il·lusió (i molta roba no ens enganyem). Havia arribat a la capital de la prefectura de Yamanashi amb l’objectiu d’estudiar japonès al Japó durant almenys 6 mesos i viure moltes aventures en aquesta zona. Per què vaig triar un destí tan poc comú? Doncs perquè no m’agraden les grans ciutats i perquè estic enamorat de la regió del Mont Fuji i els voltants. Volia estar a prop de la natura i poder explorar aquesta terra entre muntanyes, fruiters, vinyes i llacs. Recordo el caos dels primers dies en arribar a un pis on literalment no hi havia res més que el llit, la nevera, la rentadora, una olla, una paella, una taula diminuta i una cadira plegable. Vaig haver de fer una marató pels supermercats i botigues de la ciutat per proveir-me d’estris de cuina, plats, gots, menjar, mantes, cables… Quan pensaves que ja ho tenies tot t’adonaves que et faltava una cosa, com quan em vaig adonar que tenia menjar i estris per cuinar, però no tenia una fusta on tallar les coses. O quan després de menjar una primera truita de patates una mica socarrimada em vaig adonar que no tenia sabó per rentar els plats. A part d’això recordo també la marató burocràtica que vam haver de fer els primers dies amb l’ajuda del personal de l’escola que ens va acompanyar fins a l’ajuntament. O la cara que em va quedar quan li vaig preguntar a un professor com havia de pagar la factura de la llum i aquest em va respondre que aquí les factures es paguen als supermercats 24 hores. Per sort, però aquesta terra muntanyosa i ventosa m’ha acollit fins i tot millor del que m’esperava i és per això que avui m’agradaria fer-vos un recorregut per la meva segona casa, la Prefectura de Yamanashi.

Kōfu vins, fruita i banys termals

Kōfu (甲府市) és una ciutat de gairebé 190.000 habitants situada al centre de la vall que porta el mateix nom i és també la capital de la Prefectura de Yamanashi, coneguda sobretot pel Mont Fuji. La resta de les ciutats de la vall: Yamanashi-shi, Fuefuki, Kai, Showa, Minami Alps i Nirasaki formen una àrea mig urbana mig rural en la qual viu la major part de la població de la regió. La primera cosa que impressiona al foraster que arriba a la ciutat són les muntanyes que envolten la vall, al nord la serra de les muntanyes de Chihibu, a l’oest els majestuosos Alps de Minami i al sud el Mont Fuji que quan no s’esmuny entre els núvols domina el paisatge. Tot i ser una regió més aviat rural hi ha una indústria forta i variada, en aquest aspecte em recorda a les comarques gironines. La regió és nacionalment coneguda pels seus cellers i vins, ja que a finals del segle XIX alguns francesos aventurers van portar la cultura del vi fins aquestes valls. 140 anys més tard la regió s’ha convertit la principal productora de vi del Japó. Si esteu a la zona no deixeu de visitar alguna de les cellers, recomano especialment la del Château de Sakaori i la famosíssima Suntory. La regió també és famosa per la producció de seda, vidre, joies (hi ha diversos museus dedicats a la joieria i el vidre) i la fruita molt apreciada al país. Kōfu no és una ciutat turística i això la fa particularment atractiva per aquells que vulguin visitar una ciutat com les que es veuen a les sèries d’anime, amb els seus barris, temples, festivals, mercats i restaurants.

Estàtua de Takeda Shingen
Castell de Maizuru
Carrers tradicionals de l’estació
Voltants de l’estació

La ciutat té alguns racons inoblidables com el parc del Castell de Maizuru, que recorre les ruïnes de l’antic castell de Takeda Shingen a través d’un parc de cirerers i culmina amb un mirador des d’on podreu veure tota la ciutat i tres imponents serralades de muntanyes (Fuji inclòs). Un altre imprescindible és Santuari Takeda situat al nord de la ciutat, que compensa les seves reduïdes dimensions amb un entorn natural envejable, una llarga història vinculada al samurai Takeda Shingen i una gran activitat en forma de festivals. I parlant de festivals, Kōfu és nacionalment famosa per acollir el Shingen-Kō el primer cap de setmana d’abril. Es tracta de festival de temàtica samurai més gran del Japó, en el qual més de 1000 persones vestides amb armadures samurai completes i les seves armes corresponents desfilen durant 4 hores per tota la ciutat. Veure centenars de samurais armats amb catanes, arcs, llances, arcabussos o a cavall passejant pel castell de Maizuru amb els cirerers en flor és una de les experiències més espectaculars que podeu viure al Japó. Al voltant del festival també podreu gaudir de desenes de parades de menjar al carrer i tota mena d’activitats paral·leles. Si us agraden els temples un imprescindible de Kōfu és el temple de Kai-Zenkōji, situat a només 10 minuts a peu de l’estació de Zenkōji. Aquest impressionant temple budista ofereix una visita on es pot apreciar el drac pintat més gran del Japó i una experiència mística en un passatge subterrani. L’edifici i els seus jardins es valen els 500 Yens que costa l’entrada. Yamanashi també és un lloc ideal pels amants dels banys termals, ja que la regió compta amb desenes de banys termals entre els quals destaquen els de Hottarakashi Onsen, PukuPuku Onsen i Mitama no Yū. Aquests 3 tenen en comú els seus banys oberts amb vistes extraordinàries a les muntanyes i valls de la regió (des dels dos primers es pot veure el Fuji). La teca també és un bon reclam per arribar a la ciutat que està sortida amb un fotimer de restaurants autèntics a preus molt més competitius que els dels grans nuclis turístics. No us podeu perdre l’especialitat local, el Hotō, un estofat de fideus gruixuts i plans assortit amb tota mena de verdures i tubercles de temporada. En general, tot el que tingui a veure amb sopes udon i soba sol ser especialitat local, això sí les racions són de pagès, avisats esteu. Pels amants de l’arqueologia el museu prefectural d’arqueologia de Yamanashi i el Centre d’Interpretació del període Jōmon són molt bons llocs per visitar, això sí per anar a l’últim necessitareu cotxe.

Santuari Takeda
Representació religiosa al S. Takeda
Festival Shingen-ko
Temple de Kai-Zenkōji

Com ja heu vist Kōfu té molts racons interessants per explorar, ara bé, si aquesta ciutat és un bon punt per visitar és precisament perquè és la porta d’accés a diverses meravelles naturals que us explicaré a continuació.

Shosenkyo

Just al nord de la ciutat de Kōfu a només mitja horeta en bus o 20 minuts en cotxe tenim les gorgues de Shosenkyo, un dels paratges de muntanya més espectaculars del país. Per arribar-hi baixarem a Shosenyo Entrance i començarem un recorregut a peu per un sistema de gorgues connectades per un riu i envoltades de muntanyes verticals. Anirem seguint el camí indicat mentre ens meravellem per cascades, gorgues i els preciosos minerals de la zona. Un cop arribem al final podeu comprar joies fetes amb les pedres semiprecioses que s’extreuen a la zona i menjar en un bon restaurant, però això no és tot. En aquest punt podeu agafar un telefèric que us porti fins a dalt de tot on podreu apreciar el paisatge. Si no teniu por a les altures podeu fer el camí de 20 minuts que us porta fins a dalt del Mont Yasaburo on acabareu dalt d’una roca gegantina des de la qual podreu veure gairebé tota la prefectura amb el Fuji dominant el paisatge.

Minobu

Fans de Yuru Camp jo us convoco!! És que si sou fans del famosíssim manga de les noies que fan càmping aquest poble és la vostra meca, ja que aquí és on se situa la sèrie. Minobu és un gran municipi que també dona nom a una línia de tren regional que uneix Kōfu amb ciutat Fuji a través de valls rius i muntanyes. Si agafeu la línia Minobu des de l’estació de Kōfu tardareu 50 minuts si agafeu l’exprés i una hora i mitja si ho feu amb el tren normal. Un cop arribeu al poble notareu que absolutament tot és de Yuru Camp i que a totes les botigues trobareu marxandatge de les nostres adorables campistes. Més enllà de l’anime Minobu és un preciós poble entre muntanyes dominat pel riu Fuji i per la muntanya que porta el mateix nom. Sortint de l’estació anirem caminant en direcció a la muntanya i recorrent el riu, els temples i els barris tradicionals que ens trobem pel camí. Un cop arribeu a la falda del Mont Minobu trobareu la porta de la muntanya i a partir d’aquí anireu trobant santuaris, botigues (amb moltes coses de Yuru Camp), cases tradicionals i temples. Quan hàgiu pujat prou arribareu al peu de les escales, els més valents podeu provar de pujar-les i els que no us vulgueu cansar tant podeu buscar l’ascensor que hi ha al costat del pàrquing (m’hauria anat bé saber-ho la primera i la segona vegada que vaig anar-hi). Un cop a dalt us trobareu un dels complexos de temples budistes més grans del Japó que compta amb 12 edificis entre els quals una pagoda de 5 pisos. Aquest conjunt de temples va ser erigit el 1274 i ha anat patint reformes, ampliacions (i incendis) al llarg dels anys fins a arribar a l’estat actual. En una d’aquestes ampliacions fa uns 400 anys es van plantar els cirerers-desmais que envolten els temples i el camí d’accés a la muntanya. Des dels temples podeu agafar el telefèric que us porta fins a dalt de tot del Mont Minobu (o si esteu mamadíssims podeu pujar-lo a peu per la ruta de senderisme, però heu d’estar en forma, us ho dic per experiència). Un cop a dalt tindreu unes vistes corprenedores: a l’oest tota la serralada dels Alps de Minami s’obre davant vostre, al sud la vall del riu Fuji us obre el camí gairebé fins al mar i al nord-est el Fuji i les muntanyes que l’envolten. No em cansaré mai de recomanar Minobu com a excursió d’un dia, molts japonesos ho fan cada any però de moment molt pocs estrangers.

Minami Alps: la meca dels alpinistes japonesos

Sobre la ciutat de Minami Alps seré molt breu, només és interessant si voleu fer alpinisme. Amb 72.000 habitants, aquest municipi es va crear l’any 2003 amb la fusió de 5 antics pobles que van quedar sota un mateix paraigües. Alguns d’aquests antics pobles encara conserven temples menors i alguna casa antiga, però res semblant a un nucli antic, aleshores per què us l’esmento? Doncs el cas és que aquesta ciutat és la porta d’entrada als Alps de Minami, un dels principals sistemes muntanyosos del país amb pics que superen els 3000 metres d’altura. Si voleu escalar muntanyes com el Kitadake, el Kakiomagadake, el Mont Akashi, el Hioshi o l’Aino entre moltes altes aquest és el vostre lloc. La ciutat està preparada amb allotjaments i botigues dedicades als esports de muntanya i també podreu trobar guies experimentats que us podran acompanyar en les vostres ascensions. Aquestes muntanyes estan cobertes d’una densa vegetació que arriba gairebé fins al pic i que és l’hàbitat d’espècies autòctones de flors, papallones i la mostela japonesa. Pels qui feu alpinisme tingueu en compte que encara que aquestes muntanyes no arribin a les altures més grans poden ser tècnicament complicades i tenen una climatologia molt adversa fora dels mesos d’estiu. Si us plau, sigueu molt prudents si decidiu escalar alguna d’aquestes muntanyes i aneu sempre acompanyats de gent amb experiència, si ho feu així segur que veureu alguns dels millors paisatges de la vostra vida. Aprofito per fer el recordatori que el Japó està plagat d’ossos i cal ser prudent.

Els cinc llacs del Mont Fuji

Fujikawaguchiko

Si algú dels qui esteu llegint aquest article ha posat un peu a la Prefectura de Yamanashi segurament ho ha fet a la zona dels cinc llacs. Considerada una de les principals destinacions turístiques del país, aquest conjunt de pobles boscos i masses d’aigua que envolten el mont Fuji meravella als visitants. Des de Tòquio s’hi pot arribar fàcilment través de la línia Chuo, fent transbord amb la línia Fujikyu a l’estació d’ Ōtsuki i des de Kōfu també s’hi arriba fàcilment amb bus. La primera parada a la zona és el poble de Fujikawaguchiko que porta el mateix nom que l’immens llac que voreja i és el nucli més important de la zona. El reclam més important del poble és el llac que podreu vorejar a peu o amb bicicleta mentre aprecieu els parcs de flors, les hortènsies salvatges que creixen per tot arreu, les vistes del Fuji i alguns curiosos temples i santuaris. El costat est del llac és el que té els camins més ben condicionats per passejar pel voltant de les aigües. També té l’accés al telefèric que us portarà a un mirador des d’on es pot apreciar una de les vistes més icòniques del Japó, el mont Fuji amb els llacs que l’envolten. Allà dalt podeu aprofitar per comprar shingen mochis o dangos a la brasa, delicioses especialitats locals. Continuant el camí de circumval·lació al llac pel costat del poble podeu visitar els parcs de Yagizaki i Oike que compten amb vistes corprenedores entre camins  de flors, les aigües i el Fuji. I ara que esmentem el poble, hi podeu trobar un munt de restaurants i cafeteries que faran les delícies tant dels que vulguin tastar menjar local com estranger, ja que sent un lloc turístic hi ha molta cuina internacional.  Rascant-vos una mica la butxaca podeu fer un tour en un dels vaixells que volten pel llac, una experiència agradable (tot i que no imprescindible). El santuari de Fuji Omuro també és un lloc que val la pena visitar, tant per la seva vinculació amb el Fuji com la seva refinada arquitectura i entorn natural. Ara bé, si sou d’aquella gent que li agrada fer rutes a peu i que no els emprenyin gaire amb el menjar, la millor opció és que camineu fins a l’altra llera del llac i us atureu en un dels miradors que enfoquen directament a la muntanya sagrada. Tingueu en compte que al Japó durant tot el mes de juny i principis de juliol és estació de pluges i que això dificulta veure el Fuji en aquesta època de l’any. El millor moment per veure les muntanyes és a l’hivern o a la tardor quan el cel és més clar i no plou gaire.

Telefèric de Fujikawaguchiko
Santuari de Fuji Omuro
Jardins i parcs florits
Vistes del Fuji

Aprofito per afegir el bonus track de Fujiyoshida i la seva icònica vista de la pagoda d’Arukayama Sengen amb el Fuji al fons. Aquesta és segurament la imatge més coneguda del Japó i la raó per la qual molts turistes acaben visitant Fujiyoshida en comptes dels altres pobles del voltant. Ara bé, heu de tenir en compte que a Fujiyoshida a part d’aquest temple que la veritat tampoc és tan espectacular no hi ha res. Mentre que Fujikawaguchiko, el llac Sai o el Yamanaka tenen molts racons interessants i activitats per fer, Fujiyoshida només té aquesta icònica foto de l’Instagram així que en realitat és un lloc prescindible.

El llac Sai i Iyashi no Sato Nenba

El llac Sai és més petit que el Fujikawaguchi i no té un passeig al voltant com l’anterior. El que sí que té és el poble tradicional de Iyashi no Sato Nenba, que ofereix una vista molt completa de com era el Japó rural just abans de la industrialització. Resulta que aquest poble va quedar parcialment destruït a causa d’una gran esllavissada provocada pel tifó que va assolar el país el 1966. Aquest incident va provocar un canvi en les polítiques de gestió de l’aigua i prevenció d’inundacions del país que van transformar el paisatge fluvial del Japó per sempre. Posteriorment la vila es va reconstruir i avui en dia és un lloc fantàstic per veure com era la vida rural en èpoques passades (i gaudir d’un bon te matxa). A més a més el llac Sai també és el millor punt des d’on entrar a Aokigahara, un bosc gegantí que agafa tota l’àrea nord oest de la zona dels 5 llacs. Hi ha camins a través dels quals podeu passejar per uns boscos que semblen trets d’una pel·lícula de Ghibli on la molsa substitueix l’herba, els arbres creixen sobre les roques i un conjunt de coves convida a visitar les entranyes de la terra. I sí alguns estareu pensant “però aquest no és el bosc dels suïcidis?” Doncs teniu raó però resulta que aquest bosc és gegantí i el lloc on algunes persones decideixen posar fi a la seva vida és una àrea molt remota i inaccessible del bosc que està molt lluny de les zones on la gent fa senderisme.

Iyashi no Sato Nenba
Bosc d’Aokigahara

Els llacs Yamanaka, Mototsu i Shōji

Sobre aquests llacs no hi ha gran cosa de nou a dir, i això no vol dir que no siguin llocs absolutament recomanables. En tots tres podreu fer la volta als llacs amb bicicleta o a peu i tots tenen boscos espectaculars, santuaris i vistes al Fuji. També comparteixen que són zones de càmping per excel·lència a la regió així que si porteu la tenda en el vostre viatge segurament és el millor lloc on muntar-la i sentir-vos com les protagonistes de Yuru Camp. Del llac Yamanaka el que més destaca són camps de flors que hi ha al voltant, crec que és una passejada increïble d’on podreu fer fotos per fardar amb els amics. Entre Fujikawaguchiko i el llac Yamanaka hi ha Oshino un altre poble tradicional que podeu visitar. Personalment, recomano molt més Iyashi no Sato Nenba, ja que és més gran, menys massificat i més bonic. Del llac Mototsu destaquen els immensos camps de flors que s’emplenen de visitants a la primavera i a l’estiu i els càmpings que hi ha al voltant i una cosa similar es pot dir del llac Shōji.

Camps de flors del llac Yamanaka

I amb això acabem la meva ruta per la prefectura de Yamanashi, m’he deixat llocs al tinter com les muntanyes de Yatsugatake o els cirerers centenaris de Nirasaki, però són llocs als quals s’accedeix en cotxe i que és millor anar amb algú que conegui la zona per visitar-los.

Una guia per anar a estudiar japonès al Japó a partir de la meva experiència

Posted on by sithious18

La meva aventura vivint al Japó

Com ja sabeu els que em seguiu per xarxes (bàsicament Instagram perquè la resta les he abandonat) actualment estic estudiant japonès en una escola d’idiomes al Japó. En principi serà un intensiu de 6 mesos que tinc la possibilitat d’allargar fins a un any, tot i que no crec que ho pugui fer. Tot aquest projecte ja feia molts anys que em rondava pel cap, no havia fet mai un Erasmus ni havia viscut mai fora de casa i la veritat és que sempre havia tingut la idea d’estudiar al Japó. El problema és que per optar a una beca per estudiar al Japó necessitava un nivell de japonès que no podria assolir en molts anys, així que aquesta no era una opció viable i tampoc volia tornar a la universitat després del grau i el màster… Aleshores vaig descobrir que molta gent va una temporada a estudiar japonès a una escola internacional del Japó i vaig decidir que això era exactament el que volia fer. La pregunta era com? Aquest article està dedicat a aquelles persones que estiguin interessades a estudiar al Japó.

Buscar informació i escollir una escola

El primer pas per emprendre un viatge així és buscar informació de qualitat, per la qual cosa us recomano que contacteu amb l’escola on estigueu estudiant japonès, si és que ho esteu fent, o que demaneu informació al Consolat del Japó a Barcelona o en agències. Heu de saber és que hi ha un munt d’escoles repartides per tot el Japó que poden ser molt grans o molt petites i tenir més o menys nivell d’exigència. Originalment, aquestes acadèmies es van crear per ensenyar japonès als estudiants que volguessin entrar a les universitats nipones o als treballadors estrangers. A mesura que va anar passant el temps a les escoles va entrar un nou perfil d’estudiants, els que volien viure l’experiència de submergir-se en la cultura i l’idioma sense més pretensions. A mesura que aquest grup i el dels immigrants asiàtics creixia es van obrir noves escoles de japonès amb una mentalitat més relaxada que les que s’oferien pels estudiants universitaris. Actualment, els dos tipus d’escoles conviuen i n’hi ha moltes que són un mix entre les dues com la que jo estic estudiant actualment, l’Escola UNITAS de Kōfu. Si voleu estudiar japonès al seu país d’origen, el primer que haureu de fer és triar una escola on apuntar-vos; assegureu-vos de quin és el nivell d’exigència, els costos de la matrícula, si ofereixen pisos de lloguer, si fan activitats culturals o esportives… Aquí hi ha un parell de coses que haureu de tenir en compte: la primera és si voleu viure en una superciutat com Tòquio, Osaka o Nagoya; en una ciutat gran com Sapporo, Kyoto, Sendai, Fukuoka, Hiroshima… O en una ciutat més “petita” com pot ser Kanazawa, Kōfu, Nara, Ueda, Kobe o Okayama entre moltes altres. Sé que la majoria de la gent optarà per les grans ciutats i ni es plantejarà un lloc més petit com el que visc jo, però permeteu-me que us doni un parell d’advertències. La primera és que Tòquio i Osaka són àrees metropolitanes que superen els 35 milions d’habitants la primera i els 10 milions la segona i que en aquests llocs no és que sigueu un número, sinó que sou un decimal. A més a més, la massificació, el soroll, la llunyania respecte de la natura i la necessària dimensió reduïda dels pisos poden llastrar bastant la vostra experiència. Segurament, però l’argument de més pes per a bona part de vosaltres siguin els calés, el meu apartament a Kofu em costa 30.000 iens al mes (aproximadament 190 € al canvi actual) i està molt a prop del centre. En una ciutat com Tòquio un apartament més petit i més allunyat del centre costa tranquil·lament 100.000 o 150.000 iens al mes (entre 640 i 950 € al canvi actual), cosa que suposa multiplicar el preu entre quatre i cinc vegades i la resta de les despeses també són més cares. Sincerament, viure en una ciutat mitjana o més “petita” com podrien ser Kanazawa, Kōfu, Ueda, Nara o Sendai em sembla l’ideal, ja que gaudireu dels serveis, l’oferta d’oci i el transport públic d’una ciutat però amb la vida tranquil·la i el fàcil accés a la natura d’un poble. A més a més, en aquests llocs resulta molt més fàcil crear vincles amb la gent, us ho dic a partir de la meva experiència i la dels meus companys de l’escola. En el meu cas vaig optar per Kōfu, que és la capital de la Prefectura de Yamanashi, una regió que allotja el Mont Fuji i els Alps de Minami entre altres meravelles naturals. En el viatge de fa un any i mig em vaig enamorar d’aquesta regió i la seva natura, em va semblar un bon lloc per viure i a més a més l’escola UNITAS de Kōfu té un reconegut prestigi. El que sí que haureu de tenir en compte és que evidentment en aquests llocs no tindreu l’oferta d’oci i cultura infinita que s’estila a les grans capitals, però creieu-me que no us faltaran cinemes, karaokes, bars, restaurants, botigues i llocs per anar de festa.

Contactar amb agències

Una altra cosa important que heu de fer, és contactar amb una de les agències que ajuden als estudiants que volen cursar estudis al Japó. Aquestes empreses us assessoraran a l’hora d’escollir l’escola segons la regió on vulgueu viure, el tipus d’ensenyament que voleu rebre, etc. També us donaran suport en el llarg i tediós procés burocràtic, faran de contacte amb les escoles i us donaran assessorament un cop sigueu al país. No és obligatori contactar amb una agència, però sí molt recomanable, car a menys que sigueu uns màquines, bregar sols amb la burocràcia japonesa és molt difícil (i us ho diu un arxiver que ha treballat per diverses administracions). Les agències no us cobraran res per l’assessorament i l’ajuda que us donin, ja que fan el negoci amb les comissions que cobren de l’escola per cada alumne enviat. D’agències n’hi ha unes quantes; ara bé, jo us en recomanaré una de tot cor, Koko Japan. Ells són els que m’han ajudat a mi en aquesta aventura i realment sense el seu suport hauria estat molt difícil arribar fins aquí. És una agència petita, i per això ofereixen un tracte molt personalitzat en forma de videotrucades, assessorament a l’hora de triar escola, fer de contacte amb les acadèmies, trobar pis i bregar amb la burocràcia. Quan jo i una altra estudiant vam demanar per anar a Kōfu, encara no tenien el conveni amb l’escola i el van fer expressament per nosaltres i també em van estar molt a sobre a l’hora d’explicar-me com omplir la paperassa.

https://www.kokojapancommunity.com/es-study-in-japan

Aventura burocràtica pel Japó

Si voleu cursar uns estudis al Japó, ja us podeu preparar per a la burocràcia, la vostra agència us guiarà en el procés. El primer que haureu de fer és presentar un formulari per estudiar a la vostra escola, enviar fotocòpies del passaport, una carta de recomanació, títols oficials d’estudis, currículum, certificat de japonès (si en teniu)… Un cop fet això l’escola segurament us farà algunes preguntes a través de l’agència i valoraran si entreu o no. Un punt molt important és que la majoria d’escoles obliguen a tenir estalviats entre 1 i 2 milions de iens al compte bancari (entre 6.000 i 12.000 € aprox.) i demostrar que treballant en l’últim any heu pogut guanyar aquesta quantitat o tenir l’aval d’algú que pugui demostrar-ho. Això ho fan perquè no hi vagin estudiants amb una mà a cada ou i després tinguin problemes per subsistir al Japó, per tant, ja ho sabeu a estalviar! Un cop hàgiu fet tot això (que pot durar uns mesos) l’escola emetrà la COE (El certificat d’elegibilitat de l’estudiant) que us autoritza a ser un estudiant al Japó. Amb aquest document, una foto de carnet de mida especial, el passaport i el DNI podreu anar al consolat del Japó a tramitar el vostre visat d’estudiant que depenent de la data en què el feu durarà més o menys. Un cop teniu el visat queda pagar la matrícula de l’escola, comprar els bitllets de vol (si no ho heu fet ja) i buscar un apartament. El més probable és que la vostra escola o la vostra agència us ofereixin els apartaments o tinguin convenis amb agències immobiliàries. En el meu cas era l’escola la que oferia els apartaments per llogar a Kōfu, els estudiants havíem de posar els pisos que volíem en una llista i se sortejaven entre els participants. Probablement haureu de pagar la quota de neteja del pis i avançar els 3 primers mesos de lloguer, cosa que no serà un problema perquè aquí és baratíssim. La cosa no acaba aquí, ja que tan bon punt poseu un peu a l’aeroport us tocarà fer més paperassa. Concretament, allà us faran la targeta de resident (Zaryu Kardō) i haureu d’entregar el document per tenir un permís de treball a mitja jornada (sobretot no us n’oblideu). Per acabar-ho de rematar quan arribeu a la vostra ciutat haureu de fer una sessió maratoniana a l’ajuntament on haureu de registrar la vostra direcció, afiliar-vos a l’Assegurança Nacional de Salut del Japó i aplicar una exempció per no contribuir al sistema de pensions. Ara sí ja tindreu tota la paperassa feta. També haureu d’aconseguir una targeta SIM japonesa per poder tenir número de telèfon local i poder-vos connectar a internet, hi ha empreses com Mobal o Japan SIM que et permeten recollir-les a l’aeroport o al centre de la capital. Igualment us recomano contractar una VPN, un servei que a part de brindar-vos protecció en ciberseguretat, us permet canviar la ubicació del vostre dispositiu i així continuar utilitzant plataformes de vídeo o fer tràmits com si estiguéssiu a casa. Sobretot que ni us passi per la barretina usar-ne una de gratuïta, ja que es venen les vostres dades i poden ser molt perilloses per a la vostra seguretat digital.

Aterrar en un món desconegut

Banys termals de peus a l’estació d’Atami, cosa que vaig trobar molt curiosa.
El gegantí pàrquing subterrani de bicicletes que hi ha sota l’estació de Kôfu
La decoració de les tapes de claveguera sempre m’ha semblat fascinant

Els primers dies del vostre viatge segurament seran una bogeria com ho van ser els meus. Jo personalment vaig aprofitar la primera setmana per viatjar abans d’anar a Kōfu i començar el curs. Fer una mudança al Japó no té res a veure amb fer-ho dins el vostre país, ja que allà us podreu emportar un munt de coses a la vostra nova llar i aquí quan arribes no hi ha res. Recordo aquell fred 6 de gener en què vaig arribar a Kōfu, estava caient aiguaneu i des de l’estació vaig arrossegar com vaig poder les maletes fins a l’escola. Allà em van acostar fins al meu apartament amb cotxe, em van deixar les claus, em van explicar quatre coses i apa a espavilar-se. Al meu pis només hi havia una olla, una paella, el llit amb l’edredó i uns llençols, una cadira, una rentadora, el router i una nevera. Per tant, vaig haver de comprar un munt d’estris de cuina, coses per menjar, mobiliari, mantes… Comences amb les quatre coses que et proporciona l’escola i el que dus a la maleta. Un truc per poder portar més coses a l’equipatge és el d’utilitzar bosses i una màquina per fer el buit, així reduïu el volum de la roba a gairebé dos terços. Un altre truc per moure l’equipatge és fer servir Yamato Transports (més coneguda com “Kuroneko Yamato” pel seu logo d’un gat negre). Aquesta empresa us permet enviar amunt i avall el vostre equipatge a un preu molt raonable i amb molta puntualitat. Només heu de portar les maletes un dia abans a la recepció del vostre hotel o a una oficina de l’empresa i us faran la gestió. Un altre consell pels primers dies és que no tingueu por de comprar coses de segona mà, ja que aquí els objectes solen estar molt ben cuidats i són més barats que els nous. Si aneu a ciutats més petites, recordeu comprar adaptadors elèctrics abans de marxar si no, no podreu endollar les coses aquí. Sovint es diu que al Japó és més barat menjar a fora que cuinar a casa, si bé és cert que a fora es menja molt bé i barat, la frase no és del tot certa. Si sabeu cuinar, la cosa us surt més o menys al mateix preu i fins i tot és una mica més barat a casa. A més a més, fer servir els vostres fogons i els ingredients locals també és una manera de conèixer el país. Aquest consell s’aplica a la vida en general, però si voleu estalviar, menjar molt bé i portar una vida sana, no sigueu mantes i cuineu vosaltres mateixos a casa. Acabada la ronda de consells m’agradaria parlar d’aquelles coses que sorprenen a l’estranger quan comença a viure aquí.

Paradetes de menjar al carrer
Botiga de música a Kôfu
la Punta del Fuji des del costat de casa

El que més sobta quan arribes a un lloc així no és el paisatge o la gastronomia (que també) com les grans diferències en el funcionament de la vida quotidiana. Un exemple que em va deixar de pasta de moniato va ser quan li vaig preguntar al meu professor, en Daiichi sensei, com es pagaven les factures aquí i em va respondre que al Konbini (petits supermercats 24 h). I efectivament pots anar amb el senyor del Family Mart o del 7Eleven i dir-li que et cobri el pa de motlle i la factura de la llum; i ja de passada que et faci unes fotocòpies. Pot costar acostumar-te que gairebé tot es pagui en metàl·lic, a anar amb bicicleta per la vorera, descobrir com funciona la rentadora o cuinar amb els ingredients locals. Veure que per exemple, aquí el mercat de la música i les sèries en format físic funciona a tot drap i que fins i tot pots comprar CD, Blu-ray o DVD als supermercats em va encantar. Adonar-me que aquí gairebé tots els restaurants i bars són molt petits i que solen estar formats per una cuina oberta envoltada per una barra i quatre taules més és el normal. Un altre xoc cultural dels grossos és la cultura del bany, aquí els “Onsens” o banys termals són punts de reunió on amics, familiars o veïns passen l’estona. Primer et dutxes assegut en una espècie de tamboret i un cop net pots entrar a les diferents piscines termals que solen estar a una temperatura d’entre 38 i 42 C°. Alguns estan a l’aire lliure i tenen magnífiques vistes així que pots xerrar en pilotes amb els teus amics mentre mires les muntanyes des de l’aigua. La manera com es transforma la gent en aquest país quan beu alcohol i surt de festa també és una sorpresa de les grosses. Potser, però el que més em crida l’atenció dels japonesos és l’amor per l’ofici, en general aquí es considera que l’ofici és un art i que s’ha de respectar com a tal. Sovint vaig a una cafeteria diminuta i molt amagada a Kōfu, només hi caben unes 10 persones i el que impressiona és que tot el cafè es fa de manera artesanal. No s’utilitzen màquines ni res: teteres, filtres i molins manuals són el que es fa servir en aquesta i moltes altres cafeteries. Això no és exclusiu del cafè sinó que els restaurants, a l’obra, a les cocteleries (que són tota una experiència aquí) tot es fa amb cura i art. Tenen una idea molt romàntica i artesanal de l’ofici i vulguis que no això es nota en un sentit positiu. Són aquestes coses i no les més evidents les que fan que realment et sentis com si haguessis aterrat a un altre planeta. Espero que aquest article us sigui d’utilitat i us hagi aclarit alguns dubtes, si voleu preguntar alguna cosa no dubteu en posar comentaris o contactar-me pel mail que trobareu a la secció de contactes.

Aquí teniu un tour que vaig fer pel meu pis just després d’arribar-hi, ara ja tinc una taula en condicions XD

El meu viatge de 31 dies al Japó, segona part

Posted on by sithious18

Aquesta és la continuació de El meu viatge de 31 dies al Japó primera part, una crònica intimista del viatge que em va portar pel centre de Honshu l’estiu del 2023. En aquesta segona part vull aprofundir en aspectes de la vida i la cultura del Japó a través de les meves vivències. Si voleu llegir la primera part, una crònica molt personal de la primera setmana, ho podeu fer en aquest enllaç: https://hana-mono-atari.com/2023/09/28/el-meu-viatge-de-31-dies-al-japo-primera-part/

Matsumoto i Nagano

Continuant amb la crònica del viatge, la tarda del 9 de juliol vam deixar la regió del Mont Fuji amb la recança de no haver pogut dedicar més temps a la meva zona preferida del Japó. A cop de tren ens vam acostar fins a dues ciutats incrustades al mig de les muntanyes de Minami: Matsumoto i Nagano. La primera és una ciutat on la maca d’espai provocada per l’orografia del terreny, havia aprimat els edificis fins a fer-los incòmodament petits. Això era especialment greu en el cas del nostre hotel, on l’habitació de 10 metres quadrats (amb lavabo inclòs), ens ho va fer passar realment malament. Obrir la maleta o dutxar-se era un autèntic exercici de contorsionisme i segurament això va llastrar les meves impressions de la ciutat. Després de sopar ens vam endinsar en un minibar japonès, aquests establiments on no hi caben més de 8 o 10 persones són el lloc perfecte per parlar tranquil·lament amb els amics. Els ingredients d’aquests locals són un bàrman experimentat, una decoració original, un variat sortit de begudes i una barra al voltant de la qual passa tot. El fet que els bars i els restaurants familiars acostumin a ser tan petits li dona un aire molt personal i íntim als locals japonesos, un aire que difícilment trobaríem a Catalunya. L’endemà al matí ens aixequem aviat per la visita forta del dia: el castell de Matsumoto, una de les fortaleses més antigues i ben conservades del país, on el passat samurai ressona amb la força de les seves robustes bigues. El castell és una caixa de sorpreses amb les seves escales verticals, les seves estructures defensives i el seu museu d’armes i armadures de l’època feudal. Per una persona com jo que porta des dels 15 anys llegint sobre història japonesa, aquella visita implicava que la tinta dels llibres teòrics i literaris es materialitzava davant dels meus ulls en majestuoses estructures de pedra i fusta; un moment màgic.

Castell de Matsumoto
Castell de Matsumoto
        Budes de Zenkô-ji

Un moment com el que vam tenir a la tarda, quan vam enfilar cap a Nagano per veure el complex templístic de Zenkô-ji, que ens va rebre amb la pluja característica de la “cinquena estació.” Els guardians de la porta del temple donen la seva amenaçadora benvinguda a un dels complexos religiosos més espectaculars que he vist al llarg del viatge. Els budes del lotus, les campanes i els impressionants edificis ens embafen la vista, mentre em maleeixo els ossos per no haver llegit més sobre el budisme i no poder interpretar tota aquella simbologia. Decideixo entrar al temple sense els meus companys i després de meravellar-me amb l’ornamentació de la sala principal, em fan deixar les sabates i m’indiquen el camí cap al soterrani del temple. El trajecte pel soterrani va ser una vivència molt curiosa que no us desvetllaré, però si mai decidiu entrar al soterrani del Zenkô-ji us recomano que ho feu en solitari, que l’experiència s’ho val. Fer una volta per Nagano també és una experiència recomanable, és una ciutat on predominen les cases amples i els barris dispersos en comptes dels edificis alts, és molt diferent d’altres capitals de prefectura.

La ruta Nakasendô

El dia 11 per fi vam sortir de la llauna d’anxoves que era l’hotel de Matsumoto i ens vam meravellar durant un parell d’hores amb l’eficàcia del sistema ferroviari japonès. La “bèstia de ferro” que deien els samurais de l’Època Meiji ens va dur fins al petit poble de Nagiso, situat al sud de la prefectura de Nagano i que forma part de la llegendària Ruta Nakasendô. Aquest camí de centenars de quilòmetres unia Tòquio i Kyoto durant el període Edo (1600-1868), per allà hi circulaven els seguicis dels senyors feudals que anaven i tornaven des de les províncies fins a la capital. Aquesta conjuntura va ocasionar l’aparició desenes de pobles i hostals al llarg del camí que donaven servei als viatgers i comerciants que circulaven per la ruta, configurant així un paisatge únic del món rural japonès. Nosaltres vam decidir fer a peu un “petit” tram de la ruta que uneix el poble de Nagiso amb els de Tsumage-juku i Magome. Abans de començar vam deixar les maletes a l’hotel que en realitat era l’habitació que un bon home havia restaurat damunt el seu taller de fusteria, en aquell moment no ens imaginàvem que espectacular era aquella habitació. Un cop guardades les maletes, ens vam posar a caminar a través d’aquells camins de muntanya d’on l’aigua brollava de sota qualsevol pedra i el verd dels boscos agafava tonalitats desconegudes. El trajecte ens porta per empinats camins de muntanya, tècnicament fàcils, però físicament exigents, per tant, quedeu avisats que cal estar mínimament en forma per afrontar aquest camí. A mig matí arribem a Tsumago, que ens ofereix l’estampa del típic poble de la Ruta Nakasendô amb un conjunt de locals i cases tradicionals agrupades al voltant del camí. Els pendents verticals, les sorolloses cascades i els animals de la zona ens recorden com és de feréstega la natura en aquest país. Ara bé, la natura és feréstega per les coses bones i també per les dolentes, al llarg de la ruta trobareu cartells que avisen de la presència d’ossos i campanes de seguretat per espantar-los si s’acosten massa. El medi natural en aquest país (igual que en tots) demana prudència, ja que a les zones de muntanya és habitual que s’acumulin diversos metres de neu a l’hivern, de tant en tant hi ha tifons, les temperatures poden ser molt altes a l’estiu i molt fredes a l’hivern i hi ha hagut atacs d’ossos a humans. Amb tot això no vull dir que hagueu de tenir por, ja que el Japó és un lloc molt segur, però sí que li heu de tenir a la natura el respecte que es mereix i heu de seguir les indicacions de seguretat. La ruta és realment esgotadora, però les vistes del Mont Ena i a les Muntanyes de Kiso que hi ha al final del camí valen la pena (sospito que l’Aleix no pensa el mateix). Quan estem a punt d’arribar al final parem en un porxo, allà trobem estirat un senyor gran del poble que ens pregunta d’on venim en un castellà perfecte. Aquell bon home ens va explicar que havia viscut a Texas i que per això parlava castellà i quan li vam dir que l’endemà anàvem a Nagoya no va poder reprimir un “Pero por qué Nagoya!?” Suposo que seria com si aquí un turista digués que vol anar a veure l’Hospitalet de Llobregat, que amb tots els respectes no és un destí turístic per excel·lència. A la tarda ens vam quedar de pasta de moniato en veure les comoditats i l’amplitud de l’habitació, que combinava les comoditats d’un ryokan amb les dels mobles occidentals, tot decorat amb unes vistes impressionants de les muntanyes de Kiso.

Vista des de l’hotel de Nagiso

Sumo a Nagoya

La raó que ens va portar a la capital d’Aichi era veure el Torneig Nacional de Sumo, que se celebra cada dos mesos en diferents ciutats del país. El torneig dura 15 dies a cada ciutat i durant aquest període es fa sumo cada dia, durant les primeres hores combaten els novells i a la tarda l’estadi s’omple de gom a gom per veure la primera divisió. Nosaltres vam comprar les entrades abans de començar el viatge a través de https://www.buysumotickets.com, que te les poden enviar al teu hotel o allotjament al Japó. Això sí, heu d’estar atents i comprar les entrades el dia de sortida perquè s’esgoten en qüestió d’hores.

Estadi de sumo de Nagoya Dolphins Arena mentre es presenten els lluitadors

Aquell dia vàrem arribar a Nagoya en tren a mig matí i guiant-nos per les seductores olors dels restaurants ens vam entaular en un bon local de yakiniku (barbacoa a l’estil coreà). La taula estava presidida per un gran fogó on ens podíem coure la carn al nostre gust i se’ns va desfer la boca quan vam tastar la famosa vedella de wagyu acompanyada amb delicioses sales i entrants. A la tarda en vam acostar caminant al Dolphins Arena i a mig camí el cel ens va recordar com n’és de punyetera la cinquena estació, va caure un xàfec de 50 litres en 45 minuts i quan vam arribar a l’estadi semblàvem una parada del top manta amb totes les coses que havíem d’assecar. Tot i la mullena va ser increïble veure aquell espectacle que combinava la sobrietat ritual del sumo amb la bestialitat que el mateix implica. Una combinació que podeu assaborir a la sèrie El Aprendiz de Sumo disponible a Netflix i que segons els entesos reflecteix amb precisió aquest món tan peculiar. Els àrbitres-sacerdots, els cants dels presentadors, els aficionats amb pancartes, la purificació de l’arena amb sal i la tensió de l’estadi són els ingredients d’un espectacle únic al món i que estic segur que no us deixarà indiferents. Aquell vespre, després del xou, vam vagar una bona estona a la recerca d’un restaurant que ens fes peça, al final no va ser fins que ens vam deixar caure en un local de dins l’estació que vam trobar el que buscàvem. Això potser us sorprendrà una mica, però al Japó es fa molta vida dins les estacions de tren: hi ha autèntics restaurants de barri, supermercats, botigues i locals que omplen de vida els passadissos entre andanes. De vegades és a les mateixes estacions on podreu trobar els restaurants més autèntics i barats. En un d’aquells locals ens vam omplir la panxa amb oyakodon (lit. arròs del pare i el fill), aquest plat típic de Nagoya es diu així perquè consisteix en una barreja de pollastre (el pare) i ou (el fill) cuit amb caldo i ceba tendra, deliciós!

El llac Biwa, un mar interior

Vista del Llac Biwa des de l’Illa de Takeshima

L’endemà el matí ens va sorprendre agafant el Shinkansen, el famós tren bala del Japó, en direcció a Hikone, una ciutat situada a la costa del Llac Biwa. La ciutat ens va rebre amb el clima típic de l’estació de pluges, cel grisós i una fina cortina d’aigua que queia de manera constant. Per sort teníem l’hotel al costat de l’estació i vam poder deixar les maletes i posar a assecar les sabates com llonganisses que encara estaven molles de l’esclafit de Nagoya. Quan camines per Hikone fa la sensació que la ciutat està construïda pensant en l’aigua, ja que bona part de les voreres estaven cobertes amb una espècie de marquesina on podies passejar sense mullar-te. Els principals reclams de la ciutat són els picapedrers que tenen les escultures i làpides exposades davant del local; el castell i evidentment el llac. El clima ens va fer decantar pel castell que a diferència del de Matsumoto, l’interès no recau en el castell si mateix sinó en el palau perfectament conservat del senyor feudal de la zona. Aquell recinte compost per un laberint de tatamis i portes corredisses acull una col·lecció de màscares de Teatre Noh (teatre tradicional japonès), instruments musicals antics i objectes del clan samurai. Les finestres del castell i les portes del palau deixen entreveure un meravellós paisatge compost per jardins de conte i el misteriós Llac Biwa mig amagat entre les boires. El castell de Matsumoto és impressionant, però és un recinte purament defensiu, en canvi, aquí pots fer-te una idea de com era la vida quotidiana dels clans samurai ara fa 400 anys. Des de les finestres del castell vam entreveure el Llac Biwa que s’amagava tossudament rere la boira, atrets per aquest misteriós mar interior vam anar fins port de Hikone on volíem agafar un ferri que ens portes fins a la diminuta illa de Takeshima. Arribats a aquest punt crec que és important parlar del Biwa perquè us feu a la idea de les proporcions d’aquest llac, que mesura 63,5 km de longitud, 22,8 km d’amplada, supera els 100 metres de profunditat i ocupa una superfície de 670 km2. Dins aquest mar d’aigua dolça hi ha 3 illes una (Okishima) està deshabitada, les altres dues (Takeshima i Chikubu) han estat poblades per comunitats religioses, tot i que Chikubu té una història molt més rica. Takeshima, on vam anar nosaltres, està habitada des que l’any 1655 el monjo budista Nissei Shōnin va fundar el monestir de l’illa. Aquest mateix religiós va fer esculpir en una immensa roca orientada al llac el Sutra del Lotus, una oració fonamental en el Budisme Nichiren. Actualment, el monestir està deshabitat per la falta de vocacions, malgrat que molts monestirs budistes tenen afluència de novicis, ningú vol fer el vot per anar a un lloc tan remot com Takeshima. Això fa que la visita a aquest indret sigui tan especial, és tan deliciosament remot que fins i tot hi ha una espècie de cargol que només existeix en aquest illot. La visita va ser breu, un cop a l’illa tens poc més de mitja hora per explorar-la i realment és el temps just i necessari per apreciar els paisatges d’aquest indret tan curiós i tan petit. La pluja espanta als turistes com els alls als vampirs i gràcies a això aquell dia no va pujar ningú al ferri tret de nosaltres tres. Em va fer riure que durant el trajecte es projectava un vídeo explicatiu de Takeshima i de fons sonava la música de Shirobako, un anime que relata el dia a dia d’un estudi d’animació del Japó. Per un moment em vaig imaginar les protagonistes de Shirobako explicant-nos el Llac Biwa i em va fer molta gràcia, això sí de música el plat fort va ser Biwa-ko shuukou No uta de Tokiki, la balada oficial del llac Biwa. Com que vam arribar molt tard per dinar no va quedar altre remei que anar al Mc Donalds per gran satisfacció d’en Guillem i disgust meu.

A dalt a l’esquerra instruments musicals tradicionals del museu del castell, a dalt al centre jardins del palau, a dalt a la dreta el ferri de Takeshima i a baix estàtua de Nissei Shōnin a Takeshima

Road to Kyoto

L’endemà al matí deixem el còmode hotel de Hikone, ara sí amb les sabates seques i ens en vam anar amb tren fins a Omi Hachiman, una preciosa ciutat plena de canals navegables a les costes del Llac Biwa. Aquesta ciutat va proliferar amb gràcies al comerç i les manufactures durant el període Edo (1600-1868) i els seus canals navegables la van convertir en una ciutat molt particular dins el Japó. Llàstima que anàvem curts de temps i només vam poder passejar per la riba d’alguns canals i pujar amb funicular fins al turó de Hachimanyama on hi ha un mirador i un preciós santuari. Cap a la tarda finalment vàrem posar rumb a Kyoto, l’antiga capital del Japó on els temples multipliquen les seves mides i els monuments proliferen allà on vagis. A l’estació ja vam notar que a Kyoto no ens salvaríem de la massificació turística com havíem fet la resta del viatge. El primer lloc on vam anar a petar va ser el Higashi Hongaji, el Gran temple de l’est, que tot i ser un monument poc visitat era el temple més espectacular que havíem vist en tot el viatge. Aquell bosc de columnes altes com roures vells, l’exquisida talla de la fusta, la complexitat de l’arquitectura, les làmpades fetes amb pa d’or, tot cridava que estàvem a l’antiga capital. Abans de continuar vam fer un mos en un restaurant de carn a la vora del temple, allà vaig tastar l’hamburguesa japonesa en forma de bola i acompanyada de salsa, verdures, arròs i sopa miso.

A dalt a l’esquerra font del Santuari de Hachimanyama, a dalt al mig temple de Higashi Hongaji, a dalt a la dreta antiga porta del temple i a baix l’hamburguesa japonesa

La tarda la passem a Uji, terra d’escriptors i de te situada al sud de l’antiga capital imperial. Dic d’escriptors perquè va ser aquí on la dama Murasaki Shikibu va escriure la Novel·la Genji a principis del segle XI, una obra considerada la primera novel·la de la història 600 anys abans que el Quixot. Si aneu allà podeu passejar-vos pels ponts on caminaven els protagonistes, veure les escultures dedicades a aquesta obra literària o fins i tot endinsar-vos al museu dedicat al Genji Monogatari. La ciutat també és famosa pel te, ja que allà va ser el primer lloc de tot el país on es va cultivar perquè els monjos budistes l’importaven del continent al segle VII. Es necessitava una estimulació potent per aguantar les maratonianes jornades de meditació dels bonzes budistes, així que prendre un té molt es va convertir en una necessitat. Aquesta necessitat va canviar el paisatge d’Uji i del Japó amb la introducció del cultiu del te i tot el comerç associat. Encara que Uji conserva la tradició, actualment el 80% del te que es consumeix al Japó es cultiva a la prefectura de Shizuoka, a les faldes del mont Fuji. Si aneu a Uji, però trobareu les botigues de te més antigues del Japó i també un sortit infinit de productes amb matcha. Ara bé, el plat fort de la visita a Uji és un temple tan espectacular que té gravada la seva silueta al revers de les monedes de 10 iens, el Byodo-in. El temple que podem admirar avui és una part del complex que havia edificat el Clan Fujiwara entre finals del segle X i principis del segle XI i la seva forma imita un fènix amb les ales obertes. Sincerament, és d’aquells temples que et deixen sense paraules, aquella preciosa estructura vermella reflectida sobre l’aigua, l’elegància de la seva arquitectura i l’estàtua del buda amida de 1000 anys d’antiguitat. Malgrat que estàvem rebentats vam decidir visitar el Fushimi Inari de tornada cap a Kyoto i la veritat és que aquell santuari sintoista ens va sorprendre. No us penseu que és només un camí amb una fila llarga de tori (portes sagrades sintoistes), sinó tota una muntanya travessada amb camins protegits per milers i milers de toris. Era una visió gairebé delirant, tota una muntanya travessada per passadissos formats per milers de portes sagrades i amb zones on s’acumulaven desenes d’altars, petits santuaris i tombes. Una muntanya on allò sagrat es repeteix fins a l’infinit i encara que sembli mentida això no fa que perdi solemnitat ni la sensació d’estar en un recinte sagrat. De la resta de Kyoto en parlaré en un article més endavant, de moment deixo aquí aquest capítol de la crònica del viatge.

A l’esquerra els tres al Fushimi Inari, al centre els ponts d’Uji i a la dreta el Byodo-In

El meu viatge de 31 dies al Japó: primera part

Posted on by sithious18

El juliol de 2023 he fet el que és i crec que serà el viatge de la meva vida, una aventura de 31 dies pel país del sol naixent que va començar quan vaig deixar el Pla de l’Estany l’1 de juliol per no tornar-ne fins a l’1 d’agost. Aquest viatge feia molts anys que el planejava, però la pandèmia s’havia encarregat tossudament a ajornar l’aventura any rere any. Finalment, després de la Covid i un màster molt dur va arribar el moment de fer el salt de veritat i plantar-me al Japó d’una vegada per totes. Les 3 primeres setmanes vaig voltar amb els meus millors amics i l’última va ser un viatge en solitari pel Japó rural i de muntanya, dues experiències tan diferents que són gairebé dos viatges en un. En aquest article us vull explicar la meva experiència i de passada donar-vos consells i idees per visitar la terra del sol naixent.

La preparació del viatge i els meus consells per anar al Japó

Aquest article el vull centrar en la meva experiència personal, així que seré extremadament breu respecte els consells per viatjar al Japó. El primer que haureu de fer abans del viatge és preparar la ruta i les seves parades, us recomano molt la guia de viatges Destino Japón del meu amic Marc Bernabé, la Verònica Calafell, en Jesús Espí i el David Esteban, als dos últims no tinc el plaer de conèixer-los. És una guia fantàstica publicada el 2023 que ens aporta una panoràmica general del país, les regions, els costums i consells pràctics per viatjar, salpebrats amb divertides anècdotes dels autors. Per preparar el vostre viatge també podeu consultar creadors de contingut catalans sobre el Japó com Aventura x Japó, Josep Bautista, Tanuki Estelat, Japanium o El Racó del Manga entre altres. Un cop tingueu decidida la ruta toca comprar els bitllets d’avió i és molt important que ho feu amb molta antelació (almenys 6 mesos) per trobar preus raonables. També és bàsic que compreu els bitllets a través d’una agència de viatges de confiança, on a més a més del bitllet heu de demanar una assegurança mèdica per si de cas. Una altra cosa crucial és que una vegada tinguem clara la ruta reservem els hotels també amb molta antelació (entre 4 i 6 mesos), quan més tardeu més alts seran els preus i menor serà la varietat d’allotjaments. És fonamental també que tingueu una bona connexió a internet per poder utilitzar Google Maps i tots els serveis en línia que puguem necessitar. Per l’internet hi ha diverses opcions, si sou una colla potser us convé agafar un pocket wifi que és una espècie de router portàtil molt econòmic i fiable, si viatgeu sols o voleu anar alguns dies pel vostre compte el millor és que us agafeu una targeta SIM amb connexió a Internet. L’arxipèlag japonès està travessat per centenars de línies de ferrocarril que es ramifiquen per tot arreu com les venes d’un cos humà, pel turista aquesta xarxa és fantàstica per moure’s pel país amb comoditat. La companyia nacional de ferrocarrils del Japó (JR) ens ho posa fàcil, a la seva web podeu obtenir les diferents variants del JR Pass, un bitllet que ens permet fer servir la majoria dels trens del país durant una, dues o tres setmanes. Cal remarcar que és molt car i que només surt a compte si travesseu diverses regions del país en un viatge llarg. Si només visiteu una regió del Japó, recomano el Japan Regional Rail Pass, que ens dona accés a tots els trens d’una regió durant uns dies i és molt més econòmic. Enllaços a les paraules en vermell. Per acabar amb els consells pràctics us recomano que proveu d’allotjar-vos en algun Ryokan (hotel tradicional japonès) una experiència fantàstica que si feu recerca pot ser realment barata. I també us aconsello que proveu els típics restaurants japonesos que són fantàstics, barats i com més autèntics millor. Dit això comencem amb el meu viatge.

Tòquio

El primer contacte amb la capital japonesa va ser una mica accidentat, després de dos llargs vols amb escala a Dubai vam arribar de nit a terres nipones a l’Aeroport internacional de Haneda. Després de canviar els euros a iens ens vam dirigir a la sortida, amb la cara d’estupefacció que correspon quan et diuen que l’aeroport de la ciutat més gran del món no té transport públic a la nit i que has de fer una hora de cua per agafar un taxi mentre un avi uniformat va fent passar els vehicles al crit de “Massugu itte-kudasai!” “Tireu endavant collons!” (traducció no literal però d’acord amb el to del vell). El taxista va ser la primera prova de foc pel meu japonès macarrònic i la vaig superar prou bé xerrant del Japó i Catalunya, mentre mirava amb certa inquietud com aquell home tan simpàtic conduïa a tota hòstia i a cops de volant pels carrers de la ciutat. Mentre ens acostàvem a l’hotel mirava aquella massa d’edificis i em preguntava amb una barreja de por i il·lusió si realment m’agradaria aquest país amb el qual porto obsessionat des dels 13 anys. En aquest sentit, aquest viatge m’ha fet més fort, he hagut d’espavilar-me pel meu compte en terres estranyes i confrontar totes les meves pors i inseguretats amb la realitat, una realitat que tossudament s’ha encarregat d’esfondrar aquests imponents castells de sorra que la por construeix al nostre cervell.

1 L’espera del Taxi a l’Aeroport de Haneda. 2 Vistes als Jardins del Palau Imperial. 3 Vistes nocturnes de Tòquio. 4 Restaurant de barri a Ginza (Tòquio).

L’hotel de Tòquio era molt estret, però correcte, tampoc podíem demanar gaire més pel que havíem pagat. El primer matí vàrem enfilar cap a l’Estació de Tòquio, un autèntic laberint d’andanes, oficines i línies on vam tramitar els Japan Rail Pass i la targeta moneder Suica (cada regió té la seva targeta amb la seva corresponent mascota). Acabada la burocràcia era hora de descobrir la ciutat, començant pels Jardins del Palau imperial. Allà també vàrem descobrir com de dur és l’estiu japonès amb els seus trenta i escaig graus i entre un 40% i un 85% d’humitat. Des d’allà enfilem cap a Jimbocho, un peculiar barri on es concentren desenes de llibreries de vell cada una més especialitzada que l’anterior. Un paradís pels amants de la literatura i la vida de barri, on em vaig comprar una reproducció d’un quadre clàssic i una parella de llibreters molt simpàtics em va regalar una còpia d’un mapa de l’Època Edo. A la tarda travessem un petit pont i en uns pocs centenars de metres ens plantem al bell mig d’Akihabara el barri friki per antonomàsia de Tòquio. Una de les sensacions més estranyes en visitar aquesta gran metròpolis és com canvia de manera abrupta l’ambient i la temàtica d’un barri a un altre. Caminant uns centenars de metres pots plantar-te del barri de les llibreries i la literatura japonesa, al cor de la cultura otaku del Japó. Això és a causa de la verticalitat de la ciutat, per exemple un edifici pot tenir un supermercat a les tres primeres plantes, restaurants a la quarta i cinquena planta i botigues a les plantes superiors. Això fa que tendeixin a agrupar-se en barris les botigues d’un mateix tipus i que tinguis el barri de les llibreries, el friki, el comercial, el de les arts marcials, etc. Un altre tema molt peculiar del Japó són els restaurants, que són molt petits i normalment s’estructuren amb una cuina oberta que permet als clients veure el ritual de la preparació del menjar. Una barra protegida amb tamborets encercla la cuina i els comensals gaudeixen de l’espectacle a primera fila mentre un nombre variable de taules acaba d’omplir el local. Aquests “garitos” on la gent menja a preus irrisoris són el caldo de cultiu de la gastronomia i una part important de la vida japonesa.

1 Primer àpat que vam fer al Japó. 2 Les curioses vistes d’Akihabara. 3 Un autèntic restaurant japonès a Shibuya. 4 Lectors a la cerca de llibres al barri de Jimbochô.

La resta de dies els vam passar descobrint el centre de la capital nipona. Un dia vàrem visitar el cor comercial i d’oci nocturn de la ciutat, conformat pels bulliciosos barris de Shibuya i Shinjuku. La passejada entre gratacels, botigues de tota mena, anuncis enormes al carrer i Godzilles traient el cap entre els edificis va ser un xoc per algú acostumat a moure’s pels paisatges de la província de Girona. Els nombrosos parcs, temples i santuaris que esquincen el teixit urbà amb zones de tranquil·litat forestal són els pulmons que necessita la ciutat per viure. Les visites dels següents dies van ser força típiques: el Museu Nacional, que per un historiador com jo va ser un moment apoteòsic en el qual vaig poder contemplar peces arqueològiques que feia anys que estudiava. El Parc de Ueno, on un imponent santuari descansa embolcallat d’estanys, on l’aigua s’amaga sota la densa manta de lotus que la cobreixen. Va ser a Sensô-Ji i Asakusa, on vàrem trobar per primera vegada aglomeracions turístiques importants i ens vam impregnar de la característica flaire dels temples i santuaris del Japó. La tarda següent pujàvem al Tokyo Sky-Tree, una gegantina torre de més de 600 metres d’altura que permet al visitant observar la ciutat a vista d’ocell des d’uns miradors situats a 350 i 450 metres d’altura. L’última gran zona de Tòquio va ser l’Illa artificial d’Odaiba, un lloc increïblement tranquil que acull diversos museus de ciència i enginyeria, cadenes de televisió, centres comercials i una estàtua d’un robot Gundam de 19,7 metres (per què no?) Aquella nit vàrem poder gaudir de l’encesa de 4.000 espelmes al temple de Zôzô-ji, als peus de la torre de Tòquio, per celebrar el començament del festival Tanabata. Va ser un d’aquells moments màgics que et trobes per pura casualitat mentre passeges i veus una multitud de gent del barri fent cua. Aquell dia també vam aprofitar per anar a un karaoke, una experiència divertidíssima que recomano a tothom, encara que tingueu vergonya. L’últim dia a la capital vam tenir la sort de poder entrar a una de les visites guiades que ofereix el Palau Imperial, jo no tenia gaires ganes d’anar-hi perquè m’havien dit que no valia gaire la pena, però ara agraeixo a en Guillem la seva insistència. La visita consistia en un recorregut guiat pel recinte de palau i per mi que fa molts anys que investigo el feixisme japonès va ser estrany passejar pel lloc on havia viscut Hiro Hito. Em van assaltar mil i una preguntes al cap, però vaig obtenir la mateixa falta de respostes que quan vaig llegir l’autobiografia de l’antic emperador. El palau actual és fred, de línies dures i colors plans, diria que no és un edifici gaire bonic pel pes polític, cultural i simbòlic que se suposa que representa. En aquest punt jo ja estava fins als collons de Tòquio, sóc un animal de poble i sabia perfectament que la capital japonesa seria un bon lloc per visitar, però un mal lloc on quedar-me i per això aquell migdia vam enfilar cap al Mont Fuji. El tren exprés on ens movíem va tardar aproximadament una hora a travessar l’Àrea Metropolitana, és així o a dalt del Tokyo Sky Tree que t’adones de les dimensions d’aquest monstre de formigó, acer i fusta que és Tòquio.

1 Vista de Shibuya des de Shibuya sky. 2 Els meravellosos estancs de lotus d’Ueno. 3 La gran sort de veure l’encesa de les espelmes del temple de Zôzô-ji.

Els 5 llacs del Mont Fuji

Des de Tòquio fins al Mont Fuji hi ha un bon tros encara que no ho sembli, primer cal agafar un tren fins al petit poble d’Otsuki on pararíem a dinar i posaríem a prova la nostra flexibilitat en un restaurant de taules baixes i rugosos tatamis. Era molt alliberadora la sensació de veure muntanyes a l’horitzó i no un cel tallat per milers d’edificis. Després d’un àpat lleuger vam dirigir-nos fins a Fujikawaguchi-ko un poble situat a la costa del llac Fujikawa amb unes precioses vistes del Fuji. Era la tarda i un dels companys es va adonar que s’havia deixat la maleta al restaurant d’Otsuki, així que li va tocar tornar al restaurant i arribar fins on nosaltres. Per la nostra banda jo i l’Aleix vam arrossegar les maletes cap a l’altra banda de Fujikawaguchi-ko, un poble on la de desbrossar i la de cuidar les voreres no se la saben. Sorprenia veure aquelles cases tan arreglades franquejades per voreres poblades per una densa selva de vegetació baixa, que li donava un aire peculiar a aquesta població tan dispersa. Pocs dies abans del viatge havia començat a mirar Yuru-camp, un anime que heu de veure si us agrada viatjar, menjar i la natura; i que s’ambienta precisament als voltants del Fuji. No podia evitar mirar els carrers d’aquells pobles a la recerca de la moto de la Shimarin i que la banda sonora d’Akiyuki Tateyama omplis el meu cap; com tampoc vaig poder evitar a Akihabara mirar si hi havia el satèl·lit de Steins; Gate encastat al sostre d’un edifici o imaginar-me a en Kenshin lluitant al pont de Nijubashi al Palau Imperial. De cop i volta molts escenaris de les meves sèries preferides deixaven de ser escenaris per convertir-se en llocs reals amb la seva gent i les seves històries i això té una màgia sorprenent. L’hotel estava prou lluny de l’estació, però finalment vam arribar i ens va atendre un home molt simpàtic que parlava de pressa i es va sorprendre gratament del meu japonès. L’hotel del Fuji era el nostre primer Ryokan (hotel tradicional japonès) amb els seus tatamis, portes corredisses, sandàlies i banys japonesos (ofuro). Recordo aquell moment en què vaig obrir la finestra i vaig veure el Fuji al fons, aleshores vaig entendre perquè és la muntanya del Japó, és tan immensa i tan perfecta que no pot ser cap altra.

Feia molts de dies que menjàvem japonès així que vàrem decidir tastar un restaurant d’hamburgueses americà que a la seva manera era increïblement autèntic. Una figura de plàstic a mida real d’Elvis Preasley donava la benvinguda a un local enfarfegat fins al sostre d’adorns americans però amb un terra de tatami i taules baixes tradicionals. L’endemà vàrem encaminar-nos cap al llac Yamanaka des d’on es poden fer rutes a peu i en bicicleta en un dels paisatges més impressionants del món. Boscos, muntanyes, llacs i santuaris són el teló de fons ideal per una bonica i incòmoda ruta en bicicleta, incòmode perquè el seient i el manillar eren massa baixos i gairebé m’hi deixo els ous i els colzes. Ens asseiem a dinar en un banc davant del llac Yamanaka al costat d’un càmping, somric en veure’l perquè és un escenari important de la sèrie Yuru Camp. No hi he estat mai, però ho conec bé, és l’estrany poder d’aquest viatge on la realitat i la ficció de les sèries d’anime es combina d’una manera peculiar. A la tarda toca fer ruta pels voltants del Llac Fujikawa, és un paisatge espectacular on l’absència de voreres en molts trams llastra l’experiència com també ho fa la densa boira que cobreix la muntanya sagrada. El tercer dia posem proa al llac Sai, l’objectiu no és el llac en si mateix sinó els seus voltants on trobem el preciós poble tradicional d’Iyashinosato, l’espectacular bosc d’Aokigahara i un bon grapat de coves per visitar. Aquesta zona coberta de molsa, roca volcànica i arbres recaragolats farà les delícies de senderistes i amants de la natura. Veient aquests boscos entens millor d’on surten els paisatges de les pel·lícules de Studio Ghibli o de les novel·les de Kenji Miyazawa. A Iyashinosato vaig gaudir del meu moment Naruto menjant els mítics dangos de colors acompanyats d’un potent te matcha. És divertit perquè cada zona del Japó està poblada de cartells i coses relacionades amb els animes que s’han ambientat a la seva regió i això li dona una capa extra al viatge. Aquella mateixa tarda vàrem enfilar cap a Matsumoto, però això és una història que quedarà per un altre article.

1 Vista del mont Fuji des de l’hotel. 2 Panoràmica del llac Fujikawa. 3 Restaurant americà de Fujikawaguchi-Ko. 4 Poble d’Iyashinosato. 5 Mantes de Yuru Camp en una teteria. 6 Bosc d’Aokigahara.