Autor: sithious18

Yamanashi una terra per descobrir

Posted on by sithious18

Ja han passat uns quants mesos des d’aquell fred matí del 6 de gener en què vaig arribar a l’estació de Kōfu amb dues maletes gegantines, una plena de pors i l’altra plena d’il·lusió (i molta roba no ens enganyem). Havia arribat a la capital de la prefectura de Yamanashi amb l’objectiu d’estudiar japonès al Japó durant almenys 6 mesos i viure moltes aventures en aquesta zona. Per què vaig triar un destí tan poc comú? Doncs perquè no m’agraden les grans ciutats i perquè estic enamorat de la regió del Mont Fuji i els voltants. Volia estar a prop de la natura i poder explorar aquesta terra entre muntanyes, fruiters, vinyes i llacs. Recordo el caos dels primers dies en arribar a un pis on literalment no hi havia res més que el llit, la nevera, la rentadora, una olla, una paella, una taula diminuta i una cadira plegable. Vaig haver de fer una marató pels supermercats i botigues de la ciutat per proveir-me d’estris de cuina, plats, gots, menjar, mantes, cables… Quan pensaves que ja ho tenies tot t’adonaves que et faltava una cosa, com quan em vaig adonar que tenia menjar i estris per cuinar, però no tenia una fusta on tallar les coses. O quan després de menjar una primera truita de patates una mica socarrimada em vaig adonar que no tenia sabó per rentar els plats. A part d’això recordo també la marató burocràtica que vam haver de fer els primers dies amb l’ajuda del personal de l’escola que ens va acompanyar fins a l’ajuntament. O la cara que em va quedar quan li vaig preguntar a un professor com havia de pagar la factura de la llum i aquest em va respondre que aquí les factures es paguen als supermercats 24 hores. Per sort, però aquesta terra muntanyosa i ventosa m’ha acollit fins i tot millor del que m’esperava i és per això que avui m’agradaria fer-vos un recorregut per la meva segona casa, la Prefectura de Yamanashi.

Kōfu vins, fruita i banys termals

Kōfu (甲府市) és una ciutat de gairebé 190.000 habitants situada al centre de la vall que porta el mateix nom i és també la capital de la Prefectura de Yamanashi, coneguda sobretot pel Mont Fuji. La resta de les ciutats de la vall: Yamanashi-shi, Fuefuki, Kai, Showa, Minami Alps i Nirasaki formen una àrea mig urbana mig rural en la qual viu la major part de la població de la regió. La primera cosa que impressiona al foraster que arriba a la ciutat són les muntanyes que envolten la vall, al nord la serra de les muntanyes de Chihibu, a l’oest els majestuosos Alps de Minami i al sud el Mont Fuji que quan no s’esmuny entre els núvols domina el paisatge. Tot i ser una regió més aviat rural hi ha una indústria forta i variada, en aquest aspecte em recorda a les comarques gironines. La regió és nacionalment coneguda pels seus cellers i vins, ja que a finals del segle XIX alguns francesos aventurers van portar la cultura del vi fins aquestes valls. 140 anys més tard la regió s’ha convertit la principal productora de vi del Japó. Si esteu a la zona no deixeu de visitar alguna de les cellers, recomano especialment la del Château de Sakaori i la famosíssima Suntory. La regió també és famosa per la producció de seda, vidre, joies (hi ha diversos museus dedicats a la joieria i el vidre) i la fruita molt apreciada al país. Kōfu no és una ciutat turística i això la fa particularment atractiva per aquells que vulguin visitar una ciutat com les que es veuen a les sèries d’anime, amb els seus barris, temples, festivals, mercats i restaurants.

Estàtua de Takeda Shingen
Castell de Maizuru
Carrers tradicionals de l’estació
Voltants de l’estació

La ciutat té alguns racons inoblidables com el parc del Castell de Maizuru, que recorre les ruïnes de l’antic castell de Takeda Shingen a través d’un parc de cirerers i culmina amb un mirador des d’on podreu veure tota la ciutat i tres imponents serralades de muntanyes (Fuji inclòs). Un altre imprescindible és Santuari Takeda situat al nord de la ciutat, que compensa les seves reduïdes dimensions amb un entorn natural envejable, una llarga història vinculada al samurai Takeda Shingen i una gran activitat en forma de festivals. I parlant de festivals, Kōfu és nacionalment famosa per acollir el Shingen-Kō el primer cap de setmana d’abril. Es tracta de festival de temàtica samurai més gran del Japó, en el qual més de 1000 persones vestides amb armadures samurai completes i les seves armes corresponents desfilen durant 4 hores per tota la ciutat. Veure centenars de samurais armats amb catanes, arcs, llances, arcabussos o a cavall passejant pel castell de Maizuru amb els cirerers en flor és una de les experiències més espectaculars que podeu viure al Japó. Al voltant del festival també podreu gaudir de desenes de parades de menjar al carrer i tota mena d’activitats paral·leles. Si us agraden els temples un imprescindible de Kōfu és el temple de Kai-Zenkōji, situat a només 10 minuts a peu de l’estació de Zenkōji. Aquest impressionant temple budista ofereix una visita on es pot apreciar el drac pintat més gran del Japó i una experiència mística en un passatge subterrani. L’edifici i els seus jardins es valen els 500 Yens que costa l’entrada. Yamanashi també és un lloc ideal pels amants dels banys termals, ja que la regió compta amb desenes de banys termals entre els quals destaquen els de Hottarakashi Onsen, PukuPuku Onsen i Mitama no Yū. Aquests 3 tenen en comú els seus banys oberts amb vistes extraordinàries a les muntanyes i valls de la regió (des dels dos primers es pot veure el Fuji). La teca també és un bon reclam per arribar a la ciutat que està sortida amb un fotimer de restaurants autèntics a preus molt més competitius que els dels grans nuclis turístics. No us podeu perdre l’especialitat local, el Hotō, un estofat de fideus gruixuts i plans assortit amb tota mena de verdures i tubercles de temporada. En general, tot el que tingui a veure amb sopes udon i soba sol ser especialitat local, això sí les racions són de pagès, avisats esteu. Pels amants de l’arqueologia el museu prefectural d’arqueologia de Yamanashi i el Centre d’Interpretació del període Jōmon són molt bons llocs per visitar, això sí per anar a l’últim necessitareu cotxe.

Santuari Takeda
Representació religiosa al S. Takeda
Festival Shingen-ko
Temple de Kai-Zenkōji

Com ja heu vist Kōfu té molts racons interessants per explorar, ara bé, si aquesta ciutat és un bon punt per visitar és precisament perquè és la porta d’accés a diverses meravelles naturals que us explicaré a continuació.

Shosenkyo

Just al nord de la ciutat de Kōfu a només mitja horeta en bus o 20 minuts en cotxe tenim les gorgues de Shosenkyo, un dels paratges de muntanya més espectaculars del país. Per arribar-hi baixarem a Shosenyo Entrance i començarem un recorregut a peu per un sistema de gorgues connectades per un riu i envoltades de muntanyes verticals. Anirem seguint el camí indicat mentre ens meravellem per cascades, gorgues i els preciosos minerals de la zona. Un cop arribem al final podeu comprar joies fetes amb les pedres semiprecioses que s’extreuen a la zona i menjar en un bon restaurant, però això no és tot. En aquest punt podeu agafar un telefèric que us porti fins a dalt de tot on podreu apreciar el paisatge. Si no teniu por a les altures podeu fer el camí de 20 minuts que us porta fins a dalt del Mont Yasaburo on acabareu dalt d’una roca gegantina des de la qual podreu veure gairebé tota la prefectura amb el Fuji dominant el paisatge.

Minobu

Fans de Yuru Camp jo us convoco!! És que si sou fans del famosíssim manga de les noies que fan càmping aquest poble és la vostra meca, ja que aquí és on se situa la sèrie. Minobu és un gran municipi que també dona nom a una línia de tren regional que uneix Kōfu amb ciutat Fuji a través de valls rius i muntanyes. Si agafeu la línia Minobu des de l’estació de Kōfu tardareu 50 minuts si agafeu l’exprés i una hora i mitja si ho feu amb el tren normal. Un cop arribeu al poble notareu que absolutament tot és de Yuru Camp i que a totes les botigues trobareu marxandatge de les nostres adorables campistes. Més enllà de l’anime Minobu és un preciós poble entre muntanyes dominat pel riu Fuji i per la muntanya que porta el mateix nom. Sortint de l’estació anirem caminant en direcció a la muntanya i recorrent el riu, els temples i els barris tradicionals que ens trobem pel camí. Un cop arribeu a la falda del Mont Minobu trobareu la porta de la muntanya i a partir d’aquí anireu trobant santuaris, botigues (amb moltes coses de Yuru Camp), cases tradicionals i temples. Quan hàgiu pujat prou arribareu al peu de les escales, els més valents podeu provar de pujar-les i els que no us vulgueu cansar tant podeu buscar l’ascensor que hi ha al costat del pàrquing (m’hauria anat bé saber-ho la primera i la segona vegada que vaig anar-hi). Un cop a dalt us trobareu un dels complexos de temples budistes més grans del Japó que compta amb 12 edificis entre els quals una pagoda de 5 pisos. Aquest conjunt de temples va ser erigit el 1274 i ha anat patint reformes, ampliacions (i incendis) al llarg dels anys fins a arribar a l’estat actual. En una d’aquestes ampliacions fa uns 400 anys es van plantar els cirerers-desmais que envolten els temples i el camí d’accés a la muntanya. Des dels temples podeu agafar el telefèric que us porta fins a dalt de tot del Mont Minobu (o si esteu mamadíssims podeu pujar-lo a peu per la ruta de senderisme, però heu d’estar en forma, us ho dic per experiència). Un cop a dalt tindreu unes vistes corprenedores: a l’oest tota la serralada dels Alps de Minami s’obre davant vostre, al sud la vall del riu Fuji us obre el camí gairebé fins al mar i al nord-est el Fuji i les muntanyes que l’envolten. No em cansaré mai de recomanar Minobu com a excursió d’un dia, molts japonesos ho fan cada any però de moment molt pocs estrangers.

Minami Alps: la meca dels alpinistes japonesos

Sobre la ciutat de Minami Alps seré molt breu, només és interessant si voleu fer alpinisme. Amb 72.000 habitants, aquest municipi es va crear l’any 2003 amb la fusió de 5 antics pobles que van quedar sota un mateix paraigües. Alguns d’aquests antics pobles encara conserven temples menors i alguna casa antiga, però res semblant a un nucli antic, aleshores per què us l’esmento? Doncs el cas és que aquesta ciutat és la porta d’entrada als Alps de Minami, un dels principals sistemes muntanyosos del país amb pics que superen els 3000 metres d’altura. Si voleu escalar muntanyes com el Kitadake, el Kakiomagadake, el Mont Akashi, el Hioshi o l’Aino entre moltes altes aquest és el vostre lloc. La ciutat està preparada amb allotjaments i botigues dedicades als esports de muntanya i també podreu trobar guies experimentats que us podran acompanyar en les vostres ascensions. Aquestes muntanyes estan cobertes d’una densa vegetació que arriba gairebé fins al pic i que és l’hàbitat d’espècies autòctones de flors, papallones i la mostela japonesa. Pels qui feu alpinisme tingueu en compte que encara que aquestes muntanyes no arribin a les altures més grans poden ser tècnicament complicades i tenen una climatologia molt adversa fora dels mesos d’estiu. Si us plau, sigueu molt prudents si decidiu escalar alguna d’aquestes muntanyes i aneu sempre acompanyats de gent amb experiència, si ho feu així segur que veureu alguns dels millors paisatges de la vostra vida. Aprofito per fer el recordatori que el Japó està plagat d’ossos i cal ser prudent.

Els cinc llacs del Mont Fuji

Fujikawaguchiko

Si algú dels qui esteu llegint aquest article ha posat un peu a la Prefectura de Yamanashi segurament ho ha fet a la zona dels cinc llacs. Considerada una de les principals destinacions turístiques del país, aquest conjunt de pobles boscos i masses d’aigua que envolten el mont Fuji meravella als visitants. Des de Tòquio s’hi pot arribar fàcilment través de la línia Chuo, fent transbord amb la línia Fujikyu a l’estació d’ Ōtsuki i des de Kōfu també s’hi arriba fàcilment amb bus. La primera parada a la zona és el poble de Fujikawaguchiko que porta el mateix nom que l’immens llac que voreja i és el nucli més important de la zona. El reclam més important del poble és el llac que podreu vorejar a peu o amb bicicleta mentre aprecieu els parcs de flors, les hortènsies salvatges que creixen per tot arreu, les vistes del Fuji i alguns curiosos temples i santuaris. El costat est del llac és el que té els camins més ben condicionats per passejar pel voltant de les aigües. També té l’accés al telefèric que us portarà a un mirador des d’on es pot apreciar una de les vistes més icòniques del Japó, el mont Fuji amb els llacs que l’envolten. Allà dalt podeu aprofitar per comprar shingen mochis o dangos a la brasa, delicioses especialitats locals. Continuant el camí de circumval·lació al llac pel costat del poble podeu visitar els parcs de Yagizaki i Oike que compten amb vistes corprenedores entre camins  de flors, les aigües i el Fuji. I ara que esmentem el poble, hi podeu trobar un munt de restaurants i cafeteries que faran les delícies tant dels que vulguin tastar menjar local com estranger, ja que sent un lloc turístic hi ha molta cuina internacional.  Rascant-vos una mica la butxaca podeu fer un tour en un dels vaixells que volten pel llac, una experiència agradable (tot i que no imprescindible). El santuari de Fuji Omuro també és un lloc que val la pena visitar, tant per la seva vinculació amb el Fuji com la seva refinada arquitectura i entorn natural. Ara bé, si sou d’aquella gent que li agrada fer rutes a peu i que no els emprenyin gaire amb el menjar, la millor opció és que camineu fins a l’altra llera del llac i us atureu en un dels miradors que enfoquen directament a la muntanya sagrada. Tingueu en compte que al Japó durant tot el mes de juny i principis de juliol és estació de pluges i que això dificulta veure el Fuji en aquesta època de l’any. El millor moment per veure les muntanyes és a l’hivern o a la tardor quan el cel és més clar i no plou gaire.

Telefèric de Fujikawaguchiko
Santuari de Fuji Omuro
Jardins i parcs florits
Vistes del Fuji

Aprofito per afegir el bonus track de Fujiyoshida i la seva icònica vista de la pagoda d’Arukayama Sengen amb el Fuji al fons. Aquesta és segurament la imatge més coneguda del Japó i la raó per la qual molts turistes acaben visitant Fujiyoshida en comptes dels altres pobles del voltant. Ara bé, heu de tenir en compte que a Fujiyoshida a part d’aquest temple que la veritat tampoc és tan espectacular no hi ha res. Mentre que Fujikawaguchiko, el llac Sai o el Yamanaka tenen molts racons interessants i activitats per fer, Fujiyoshida només té aquesta icònica foto de l’Instagram així que en realitat és un lloc prescindible.

El llac Sai i Iyashi no Sato Nenba

El llac Sai és més petit que el Fujikawaguchi i no té un passeig al voltant com l’anterior. El que sí que té és el poble tradicional de Iyashi no Sato Nenba, que ofereix una vista molt completa de com era el Japó rural just abans de la industrialització. Resulta que aquest poble va quedar parcialment destruït a causa d’una gran esllavissada provocada pel tifó que va assolar el país el 1966. Aquest incident va provocar un canvi en les polítiques de gestió de l’aigua i prevenció d’inundacions del país que van transformar el paisatge fluvial del Japó per sempre. Posteriorment la vila es va reconstruir i avui en dia és un lloc fantàstic per veure com era la vida rural en èpoques passades (i gaudir d’un bon te matxa). A més a més el llac Sai també és el millor punt des d’on entrar a Aokigahara, un bosc gegantí que agafa tota l’àrea nord oest de la zona dels 5 llacs. Hi ha camins a través dels quals podeu passejar per uns boscos que semblen trets d’una pel·lícula de Ghibli on la molsa substitueix l’herba, els arbres creixen sobre les roques i un conjunt de coves convida a visitar les entranyes de la terra. I sí alguns estareu pensant “però aquest no és el bosc dels suïcidis?” Doncs teniu raó però resulta que aquest bosc és gegantí i el lloc on algunes persones decideixen posar fi a la seva vida és una àrea molt remota i inaccessible del bosc que està molt lluny de les zones on la gent fa senderisme.

Iyashi no Sato Nenba
Bosc d’Aokigahara

Els llacs Yamanaka, Mototsu i Shōji

Sobre aquests llacs no hi ha gran cosa de nou a dir, i això no vol dir que no siguin llocs absolutament recomanables. En tots tres podreu fer la volta als llacs amb bicicleta o a peu i tots tenen boscos espectaculars, santuaris i vistes al Fuji. També comparteixen que són zones de càmping per excel·lència a la regió així que si porteu la tenda en el vostre viatge segurament és el millor lloc on muntar-la i sentir-vos com les protagonistes de Yuru Camp. Del llac Yamanaka el que més destaca són camps de flors que hi ha al voltant, crec que és una passejada increïble d’on podreu fer fotos per fardar amb els amics. Entre Fujikawaguchiko i el llac Yamanaka hi ha Oshino un altre poble tradicional que podeu visitar. Personalment, recomano molt més Iyashi no Sato Nenba, ja que és més gran, menys massificat i més bonic. Del llac Mototsu destaquen els immensos camps de flors que s’emplenen de visitants a la primavera i a l’estiu i els càmpings que hi ha al voltant i una cosa similar es pot dir del llac Shōji.

Camps de flors del llac Yamanaka

I amb això acabem la meva ruta per la prefectura de Yamanashi, m’he deixat llocs al tinter com les muntanyes de Yatsugatake o els cirerers centenaris de Nirasaki, però són llocs als quals s’accedeix en cotxe i que és millor anar amb algú que conegui la zona per visitar-los.

Una guia per anar a estudiar japonès al Japó a partir de la meva experiència

Posted on by sithious18

La meva aventura vivint al Japó

Com ja sabeu els que em seguiu per xarxes (bàsicament Instagram perquè la resta les he abandonat) actualment estic estudiant japonès en una escola d’idiomes al Japó. En principi serà un intensiu de 6 mesos que tinc la possibilitat d’allargar fins a un any, tot i que no crec que ho pugui fer. Tot aquest projecte ja feia molts anys que em rondava pel cap, no havia fet mai un Erasmus ni havia viscut mai fora de casa i la veritat és que sempre havia tingut la idea d’estudiar al Japó. El problema és que per optar a una beca per estudiar al Japó necessitava un nivell de japonès que no podria assolir en molts anys, així que aquesta no era una opció viable i tampoc volia tornar a la universitat després del grau i el màster… Aleshores vaig descobrir que molta gent va una temporada a estudiar japonès a una escola internacional del Japó i vaig decidir que això era exactament el que volia fer. La pregunta era com? Aquest article està dedicat a aquelles persones que estiguin interessades a estudiar al Japó.

Buscar informació i escollir una escola

El primer pas per emprendre un viatge així és buscar informació de qualitat, per la qual cosa us recomano que contacteu amb l’escola on estigueu estudiant japonès, si és que ho esteu fent, o que demaneu informació al Consolat del Japó a Barcelona o en agències. Heu de saber és que hi ha un munt d’escoles repartides per tot el Japó que poden ser molt grans o molt petites i tenir més o menys nivell d’exigència. Originalment, aquestes acadèmies es van crear per ensenyar japonès als estudiants que volguessin entrar a les universitats nipones o als treballadors estrangers. A mesura que va anar passant el temps a les escoles va entrar un nou perfil d’estudiants, els que volien viure l’experiència de submergir-se en la cultura i l’idioma sense més pretensions. A mesura que aquest grup i el dels immigrants asiàtics creixia es van obrir noves escoles de japonès amb una mentalitat més relaxada que les que s’oferien pels estudiants universitaris. Actualment, els dos tipus d’escoles conviuen i n’hi ha moltes que són un mix entre les dues com la que jo estic estudiant actualment, l’Escola UNITAS de Kōfu. Si voleu estudiar japonès al seu país d’origen, el primer que haureu de fer és triar una escola on apuntar-vos; assegureu-vos de quin és el nivell d’exigència, els costos de la matrícula, si ofereixen pisos de lloguer, si fan activitats culturals o esportives… Aquí hi ha un parell de coses que haureu de tenir en compte: la primera és si voleu viure en una superciutat com Tòquio, Osaka o Nagoya; en una ciutat gran com Sapporo, Kyoto, Sendai, Fukuoka, Hiroshima… O en una ciutat més “petita” com pot ser Kanazawa, Kōfu, Nara, Ueda, Kobe o Okayama entre moltes altres. Sé que la majoria de la gent optarà per les grans ciutats i ni es plantejarà un lloc més petit com el que visc jo, però permeteu-me que us doni un parell d’advertències. La primera és que Tòquio i Osaka són àrees metropolitanes que superen els 35 milions d’habitants la primera i els 10 milions la segona i que en aquests llocs no és que sigueu un número, sinó que sou un decimal. A més a més, la massificació, el soroll, la llunyania respecte de la natura i la necessària dimensió reduïda dels pisos poden llastrar bastant la vostra experiència. Segurament, però l’argument de més pes per a bona part de vosaltres siguin els calés, el meu apartament a Kofu em costa 30.000 iens al mes (aproximadament 190 € al canvi actual) i està molt a prop del centre. En una ciutat com Tòquio un apartament més petit i més allunyat del centre costa tranquil·lament 100.000 o 150.000 iens al mes (entre 640 i 950 € al canvi actual), cosa que suposa multiplicar el preu entre quatre i cinc vegades i la resta de les despeses també són més cares. Sincerament, viure en una ciutat mitjana o més “petita” com podrien ser Kanazawa, Kōfu, Ueda, Nara o Sendai em sembla l’ideal, ja que gaudireu dels serveis, l’oferta d’oci i el transport públic d’una ciutat però amb la vida tranquil·la i el fàcil accés a la natura d’un poble. A més a més, en aquests llocs resulta molt més fàcil crear vincles amb la gent, us ho dic a partir de la meva experiència i la dels meus companys de l’escola. En el meu cas vaig optar per Kōfu, que és la capital de la Prefectura de Yamanashi, una regió que allotja el Mont Fuji i els Alps de Minami entre altres meravelles naturals. En el viatge de fa un any i mig em vaig enamorar d’aquesta regió i la seva natura, em va semblar un bon lloc per viure i a més a més l’escola UNITAS de Kōfu té un reconegut prestigi. El que sí que haureu de tenir en compte és que evidentment en aquests llocs no tindreu l’oferta d’oci i cultura infinita que s’estila a les grans capitals, però creieu-me que no us faltaran cinemes, karaokes, bars, restaurants, botigues i llocs per anar de festa.

Contactar amb agències

Una altra cosa important que heu de fer, és contactar amb una de les agències que ajuden als estudiants que volen cursar estudis al Japó. Aquestes empreses us assessoraran a l’hora d’escollir l’escola segons la regió on vulgueu viure, el tipus d’ensenyament que voleu rebre, etc. També us donaran suport en el llarg i tediós procés burocràtic, faran de contacte amb les escoles i us donaran assessorament un cop sigueu al país. No és obligatori contactar amb una agència, però sí molt recomanable, car a menys que sigueu uns màquines, bregar sols amb la burocràcia japonesa és molt difícil (i us ho diu un arxiver que ha treballat per diverses administracions). Les agències no us cobraran res per l’assessorament i l’ajuda que us donin, ja que fan el negoci amb les comissions que cobren de l’escola per cada alumne enviat. D’agències n’hi ha unes quantes; ara bé, jo us en recomanaré una de tot cor, Koko Japan. Ells són els que m’han ajudat a mi en aquesta aventura i realment sense el seu suport hauria estat molt difícil arribar fins aquí. És una agència petita, i per això ofereixen un tracte molt personalitzat en forma de videotrucades, assessorament a l’hora de triar escola, fer de contacte amb les acadèmies, trobar pis i bregar amb la burocràcia. Quan jo i una altra estudiant vam demanar per anar a Kōfu, encara no tenien el conveni amb l’escola i el van fer expressament per nosaltres i també em van estar molt a sobre a l’hora d’explicar-me com omplir la paperassa.

https://www.kokojapancommunity.com/es-study-in-japan

Aventura burocràtica pel Japó

Si voleu cursar uns estudis al Japó, ja us podeu preparar per a la burocràcia, la vostra agència us guiarà en el procés. El primer que haureu de fer és presentar un formulari per estudiar a la vostra escola, enviar fotocòpies del passaport, una carta de recomanació, títols oficials d’estudis, currículum, certificat de japonès (si en teniu)… Un cop fet això l’escola segurament us farà algunes preguntes a través de l’agència i valoraran si entreu o no. Un punt molt important és que la majoria d’escoles obliguen a tenir estalviats entre 1 i 2 milions de iens al compte bancari (entre 6.000 i 12.000 € aprox.) i demostrar que treballant en l’últim any heu pogut guanyar aquesta quantitat o tenir l’aval d’algú que pugui demostrar-ho. Això ho fan perquè no hi vagin estudiants amb una mà a cada ou i després tinguin problemes per subsistir al Japó, per tant, ja ho sabeu a estalviar! Un cop hàgiu fet tot això (que pot durar uns mesos) l’escola emetrà la COE (El certificat d’elegibilitat de l’estudiant) que us autoritza a ser un estudiant al Japó. Amb aquest document, una foto de carnet de mida especial, el passaport i el DNI podreu anar al consolat del Japó a tramitar el vostre visat d’estudiant que depenent de la data en què el feu durarà més o menys. Un cop teniu el visat queda pagar la matrícula de l’escola, comprar els bitllets de vol (si no ho heu fet ja) i buscar un apartament. El més probable és que la vostra escola o la vostra agència us ofereixin els apartaments o tinguin convenis amb agències immobiliàries. En el meu cas era l’escola la que oferia els apartaments per llogar a Kōfu, els estudiants havíem de posar els pisos que volíem en una llista i se sortejaven entre els participants. Probablement haureu de pagar la quota de neteja del pis i avançar els 3 primers mesos de lloguer, cosa que no serà un problema perquè aquí és baratíssim. La cosa no acaba aquí, ja que tan bon punt poseu un peu a l’aeroport us tocarà fer més paperassa. Concretament, allà us faran la targeta de resident (Zaryu Kardō) i haureu d’entregar el document per tenir un permís de treball a mitja jornada (sobretot no us n’oblideu). Per acabar-ho de rematar quan arribeu a la vostra ciutat haureu de fer una sessió maratoniana a l’ajuntament on haureu de registrar la vostra direcció, afiliar-vos a l’Assegurança Nacional de Salut del Japó i aplicar una exempció per no contribuir al sistema de pensions. Ara sí ja tindreu tota la paperassa feta. També haureu d’aconseguir una targeta SIM japonesa per poder tenir número de telèfon local i poder-vos connectar a internet, hi ha empreses com Mobal o Japan SIM que et permeten recollir-les a l’aeroport o al centre de la capital. Igualment us recomano contractar una VPN, un servei que a part de brindar-vos protecció en ciberseguretat, us permet canviar la ubicació del vostre dispositiu i així continuar utilitzant plataformes de vídeo o fer tràmits com si estiguéssiu a casa. Sobretot que ni us passi per la barretina usar-ne una de gratuïta, ja que es venen les vostres dades i poden ser molt perilloses per a la vostra seguretat digital.

Aterrar en un món desconegut

Banys termals de peus a l’estació d’Atami, cosa que vaig trobar molt curiosa.
El gegantí pàrquing subterrani de bicicletes que hi ha sota l’estació de Kôfu
La decoració de les tapes de claveguera sempre m’ha semblat fascinant

Els primers dies del vostre viatge segurament seran una bogeria com ho van ser els meus. Jo personalment vaig aprofitar la primera setmana per viatjar abans d’anar a Kōfu i començar el curs. Fer una mudança al Japó no té res a veure amb fer-ho dins el vostre país, ja que allà us podreu emportar un munt de coses a la vostra nova llar i aquí quan arribes no hi ha res. Recordo aquell fred 6 de gener en què vaig arribar a Kōfu, estava caient aiguaneu i des de l’estació vaig arrossegar com vaig poder les maletes fins a l’escola. Allà em van acostar fins al meu apartament amb cotxe, em van deixar les claus, em van explicar quatre coses i apa a espavilar-se. Al meu pis només hi havia una olla, una paella, el llit amb l’edredó i uns llençols, una cadira, una rentadora, el router i una nevera. Per tant, vaig haver de comprar un munt d’estris de cuina, coses per menjar, mobiliari, mantes… Comences amb les quatre coses que et proporciona l’escola i el que dus a la maleta. Un truc per poder portar més coses a l’equipatge és el d’utilitzar bosses i una màquina per fer el buit, així reduïu el volum de la roba a gairebé dos terços. Un altre truc per moure l’equipatge és fer servir Yamato Transports (més coneguda com “Kuroneko Yamato” pel seu logo d’un gat negre). Aquesta empresa us permet enviar amunt i avall el vostre equipatge a un preu molt raonable i amb molta puntualitat. Només heu de portar les maletes un dia abans a la recepció del vostre hotel o a una oficina de l’empresa i us faran la gestió. Un altre consell pels primers dies és que no tingueu por de comprar coses de segona mà, ja que aquí els objectes solen estar molt ben cuidats i són més barats que els nous. Si aneu a ciutats més petites, recordeu comprar adaptadors elèctrics abans de marxar si no, no podreu endollar les coses aquí. Sovint es diu que al Japó és més barat menjar a fora que cuinar a casa, si bé és cert que a fora es menja molt bé i barat, la frase no és del tot certa. Si sabeu cuinar, la cosa us surt més o menys al mateix preu i fins i tot és una mica més barat a casa. A més a més, fer servir els vostres fogons i els ingredients locals també és una manera de conèixer el país. Aquest consell s’aplica a la vida en general, però si voleu estalviar, menjar molt bé i portar una vida sana, no sigueu mantes i cuineu vosaltres mateixos a casa. Acabada la ronda de consells m’agradaria parlar d’aquelles coses que sorprenen a l’estranger quan comença a viure aquí.

Paradetes de menjar al carrer
Botiga de música a Kôfu
la Punta del Fuji des del costat de casa

El que més sobta quan arribes a un lloc així no és el paisatge o la gastronomia (que també) com les grans diferències en el funcionament de la vida quotidiana. Un exemple que em va deixar de pasta de moniato va ser quan li vaig preguntar al meu professor, en Daiichi sensei, com es pagaven les factures aquí i em va respondre que al Konbini (petits supermercats 24 h). I efectivament pots anar amb el senyor del Family Mart o del 7Eleven i dir-li que et cobri el pa de motlle i la factura de la llum; i ja de passada que et faci unes fotocòpies. Pot costar acostumar-te que gairebé tot es pagui en metàl·lic, a anar amb bicicleta per la vorera, descobrir com funciona la rentadora o cuinar amb els ingredients locals. Veure que per exemple, aquí el mercat de la música i les sèries en format físic funciona a tot drap i que fins i tot pots comprar CD, Blu-ray o DVD als supermercats em va encantar. Adonar-me que aquí gairebé tots els restaurants i bars són molt petits i que solen estar formats per una cuina oberta envoltada per una barra i quatre taules més és el normal. Un altre xoc cultural dels grossos és la cultura del bany, aquí els “Onsens” o banys termals són punts de reunió on amics, familiars o veïns passen l’estona. Primer et dutxes assegut en una espècie de tamboret i un cop net pots entrar a les diferents piscines termals que solen estar a una temperatura d’entre 38 i 42 C°. Alguns estan a l’aire lliure i tenen magnífiques vistes així que pots xerrar en pilotes amb els teus amics mentre mires les muntanyes des de l’aigua. La manera com es transforma la gent en aquest país quan beu alcohol i surt de festa també és una sorpresa de les grosses. Potser, però el que més em crida l’atenció dels japonesos és l’amor per l’ofici, en general aquí es considera que l’ofici és un art i que s’ha de respectar com a tal. Sovint vaig a una cafeteria diminuta i molt amagada a Kōfu, només hi caben unes 10 persones i el que impressiona és que tot el cafè es fa de manera artesanal. No s’utilitzen màquines ni res: teteres, filtres i molins manuals són el que es fa servir en aquesta i moltes altres cafeteries. Això no és exclusiu del cafè sinó que els restaurants, a l’obra, a les cocteleries (que són tota una experiència aquí) tot es fa amb cura i art. Tenen una idea molt romàntica i artesanal de l’ofici i vulguis que no això es nota en un sentit positiu. Són aquestes coses i no les més evidents les que fan que realment et sentis com si haguessis aterrat a un altre planeta. Espero que aquest article us sigui d’utilitat i us hagi aclarit alguns dubtes, si voleu preguntar alguna cosa no dubteu en posar comentaris o contactar-me pel mail que trobareu a la secció de contactes.

Aquí teniu un tour que vaig fer pel meu pis just després d’arribar-hi, ara ja tinc una taula en condicions XD

El meu viatge de 31 dies al Japó, segona part

Posted on by sithious18

Aquesta és la continuació de El meu viatge de 31 dies al Japó primera part, una crònica intimista del viatge que em va portar pel centre de Honshu l’estiu del 2023. En aquesta segona part vull aprofundir en aspectes de la vida i la cultura del Japó a través de les meves vivències. Si voleu llegir la primera part, una crònica molt personal de la primera setmana, ho podeu fer en aquest enllaç: https://hana-mono-atari.com/2023/09/28/el-meu-viatge-de-31-dies-al-japo-primera-part/

Matsumoto i Nagano

Continuant amb la crònica del viatge, la tarda del 9 de juliol vam deixar la regió del Mont Fuji amb la recança de no haver pogut dedicar més temps a la meva zona preferida del Japó. A cop de tren ens vam acostar fins a dues ciutats incrustades al mig de les muntanyes de Minami: Matsumoto i Nagano. La primera és una ciutat on la maca d’espai provocada per l’orografia del terreny, havia aprimat els edificis fins a fer-los incòmodament petits. Això era especialment greu en el cas del nostre hotel, on l’habitació de 10 metres quadrats (amb lavabo inclòs), ens ho va fer passar realment malament. Obrir la maleta o dutxar-se era un autèntic exercici de contorsionisme i segurament això va llastrar les meves impressions de la ciutat. Després de sopar ens vam endinsar en un minibar japonès, aquests establiments on no hi caben més de 8 o 10 persones són el lloc perfecte per parlar tranquil·lament amb els amics. Els ingredients d’aquests locals són un bàrman experimentat, una decoració original, un variat sortit de begudes i una barra al voltant de la qual passa tot. El fet que els bars i els restaurants familiars acostumin a ser tan petits li dona un aire molt personal i íntim als locals japonesos, un aire que difícilment trobaríem a Catalunya. L’endemà al matí ens aixequem aviat per la visita forta del dia: el castell de Matsumoto, una de les fortaleses més antigues i ben conservades del país, on el passat samurai ressona amb la força de les seves robustes bigues. El castell és una caixa de sorpreses amb les seves escales verticals, les seves estructures defensives i el seu museu d’armes i armadures de l’època feudal. Per una persona com jo que porta des dels 15 anys llegint sobre història japonesa, aquella visita implicava que la tinta dels llibres teòrics i literaris es materialitzava davant dels meus ulls en majestuoses estructures de pedra i fusta; un moment màgic.

Castell de Matsumoto
Castell de Matsumoto
        Budes de Zenkô-ji

Un moment com el que vam tenir a la tarda, quan vam enfilar cap a Nagano per veure el complex templístic de Zenkô-ji, que ens va rebre amb la pluja característica de la “cinquena estació.” Els guardians de la porta del temple donen la seva amenaçadora benvinguda a un dels complexos religiosos més espectaculars que he vist al llarg del viatge. Els budes del lotus, les campanes i els impressionants edificis ens embafen la vista, mentre em maleeixo els ossos per no haver llegit més sobre el budisme i no poder interpretar tota aquella simbologia. Decideixo entrar al temple sense els meus companys i després de meravellar-me amb l’ornamentació de la sala principal, em fan deixar les sabates i m’indiquen el camí cap al soterrani del temple. El trajecte pel soterrani va ser una vivència molt curiosa que no us desvetllaré, però si mai decidiu entrar al soterrani del Zenkô-ji us recomano que ho feu en solitari, que l’experiència s’ho val. Fer una volta per Nagano també és una experiència recomanable, és una ciutat on predominen les cases amples i els barris dispersos en comptes dels edificis alts, és molt diferent d’altres capitals de prefectura.

La ruta Nakasendô

El dia 11 per fi vam sortir de la llauna d’anxoves que era l’hotel de Matsumoto i ens vam meravellar durant un parell d’hores amb l’eficàcia del sistema ferroviari japonès. La “bèstia de ferro” que deien els samurais de l’Època Meiji ens va dur fins al petit poble de Nagiso, situat al sud de la prefectura de Nagano i que forma part de la llegendària Ruta Nakasendô. Aquest camí de centenars de quilòmetres unia Tòquio i Kyoto durant el període Edo (1600-1868), per allà hi circulaven els seguicis dels senyors feudals que anaven i tornaven des de les províncies fins a la capital. Aquesta conjuntura va ocasionar l’aparició desenes de pobles i hostals al llarg del camí que donaven servei als viatgers i comerciants que circulaven per la ruta, configurant així un paisatge únic del món rural japonès. Nosaltres vam decidir fer a peu un “petit” tram de la ruta que uneix el poble de Nagiso amb els de Tsumage-juku i Magome. Abans de començar vam deixar les maletes a l’hotel que en realitat era l’habitació que un bon home havia restaurat damunt el seu taller de fusteria, en aquell moment no ens imaginàvem que espectacular era aquella habitació. Un cop guardades les maletes, ens vam posar a caminar a través d’aquells camins de muntanya d’on l’aigua brollava de sota qualsevol pedra i el verd dels boscos agafava tonalitats desconegudes. El trajecte ens porta per empinats camins de muntanya, tècnicament fàcils, però físicament exigents, per tant, quedeu avisats que cal estar mínimament en forma per afrontar aquest camí. A mig matí arribem a Tsumago, que ens ofereix l’estampa del típic poble de la Ruta Nakasendô amb un conjunt de locals i cases tradicionals agrupades al voltant del camí. Els pendents verticals, les sorolloses cascades i els animals de la zona ens recorden com és de feréstega la natura en aquest país. Ara bé, la natura és feréstega per les coses bones i també per les dolentes, al llarg de la ruta trobareu cartells que avisen de la presència d’ossos i campanes de seguretat per espantar-los si s’acosten massa. El medi natural en aquest país (igual que en tots) demana prudència, ja que a les zones de muntanya és habitual que s’acumulin diversos metres de neu a l’hivern, de tant en tant hi ha tifons, les temperatures poden ser molt altes a l’estiu i molt fredes a l’hivern i hi ha hagut atacs d’ossos a humans. Amb tot això no vull dir que hagueu de tenir por, ja que el Japó és un lloc molt segur, però sí que li heu de tenir a la natura el respecte que es mereix i heu de seguir les indicacions de seguretat. La ruta és realment esgotadora, però les vistes del Mont Ena i a les Muntanyes de Kiso que hi ha al final del camí valen la pena (sospito que l’Aleix no pensa el mateix). Quan estem a punt d’arribar al final parem en un porxo, allà trobem estirat un senyor gran del poble que ens pregunta d’on venim en un castellà perfecte. Aquell bon home ens va explicar que havia viscut a Texas i que per això parlava castellà i quan li vam dir que l’endemà anàvem a Nagoya no va poder reprimir un “Pero por qué Nagoya!?” Suposo que seria com si aquí un turista digués que vol anar a veure l’Hospitalet de Llobregat, que amb tots els respectes no és un destí turístic per excel·lència. A la tarda ens vam quedar de pasta de moniato en veure les comoditats i l’amplitud de l’habitació, que combinava les comoditats d’un ryokan amb les dels mobles occidentals, tot decorat amb unes vistes impressionants de les muntanyes de Kiso.

Vista des de l’hotel de Nagiso

Sumo a Nagoya

La raó que ens va portar a la capital d’Aichi era veure el Torneig Nacional de Sumo, que se celebra cada dos mesos en diferents ciutats del país. El torneig dura 15 dies a cada ciutat i durant aquest període es fa sumo cada dia, durant les primeres hores combaten els novells i a la tarda l’estadi s’omple de gom a gom per veure la primera divisió. Nosaltres vam comprar les entrades abans de començar el viatge a través de https://www.buysumotickets.com, que te les poden enviar al teu hotel o allotjament al Japó. Això sí, heu d’estar atents i comprar les entrades el dia de sortida perquè s’esgoten en qüestió d’hores.

Estadi de sumo de Nagoya Dolphins Arena mentre es presenten els lluitadors

Aquell dia vàrem arribar a Nagoya en tren a mig matí i guiant-nos per les seductores olors dels restaurants ens vam entaular en un bon local de yakiniku (barbacoa a l’estil coreà). La taula estava presidida per un gran fogó on ens podíem coure la carn al nostre gust i se’ns va desfer la boca quan vam tastar la famosa vedella de wagyu acompanyada amb delicioses sales i entrants. A la tarda en vam acostar caminant al Dolphins Arena i a mig camí el cel ens va recordar com n’és de punyetera la cinquena estació, va caure un xàfec de 50 litres en 45 minuts i quan vam arribar a l’estadi semblàvem una parada del top manta amb totes les coses que havíem d’assecar. Tot i la mullena va ser increïble veure aquell espectacle que combinava la sobrietat ritual del sumo amb la bestialitat que el mateix implica. Una combinació que podeu assaborir a la sèrie El Aprendiz de Sumo disponible a Netflix i que segons els entesos reflecteix amb precisió aquest món tan peculiar. Els àrbitres-sacerdots, els cants dels presentadors, els aficionats amb pancartes, la purificació de l’arena amb sal i la tensió de l’estadi són els ingredients d’un espectacle únic al món i que estic segur que no us deixarà indiferents. Aquell vespre, després del xou, vam vagar una bona estona a la recerca d’un restaurant que ens fes peça, al final no va ser fins que ens vam deixar caure en un local de dins l’estació que vam trobar el que buscàvem. Això potser us sorprendrà una mica, però al Japó es fa molta vida dins les estacions de tren: hi ha autèntics restaurants de barri, supermercats, botigues i locals que omplen de vida els passadissos entre andanes. De vegades és a les mateixes estacions on podreu trobar els restaurants més autèntics i barats. En un d’aquells locals ens vam omplir la panxa amb oyakodon (lit. arròs del pare i el fill), aquest plat típic de Nagoya es diu així perquè consisteix en una barreja de pollastre (el pare) i ou (el fill) cuit amb caldo i ceba tendra, deliciós!

El llac Biwa, un mar interior

Vista del Llac Biwa des de l’Illa de Takeshima

L’endemà el matí ens va sorprendre agafant el Shinkansen, el famós tren bala del Japó, en direcció a Hikone, una ciutat situada a la costa del Llac Biwa. La ciutat ens va rebre amb el clima típic de l’estació de pluges, cel grisós i una fina cortina d’aigua que queia de manera constant. Per sort teníem l’hotel al costat de l’estació i vam poder deixar les maletes i posar a assecar les sabates com llonganisses que encara estaven molles de l’esclafit de Nagoya. Quan camines per Hikone fa la sensació que la ciutat està construïda pensant en l’aigua, ja que bona part de les voreres estaven cobertes amb una espècie de marquesina on podies passejar sense mullar-te. Els principals reclams de la ciutat són els picapedrers que tenen les escultures i làpides exposades davant del local; el castell i evidentment el llac. El clima ens va fer decantar pel castell que a diferència del de Matsumoto, l’interès no recau en el castell si mateix sinó en el palau perfectament conservat del senyor feudal de la zona. Aquell recinte compost per un laberint de tatamis i portes corredisses acull una col·lecció de màscares de Teatre Noh (teatre tradicional japonès), instruments musicals antics i objectes del clan samurai. Les finestres del castell i les portes del palau deixen entreveure un meravellós paisatge compost per jardins de conte i el misteriós Llac Biwa mig amagat entre les boires. El castell de Matsumoto és impressionant, però és un recinte purament defensiu, en canvi, aquí pots fer-te una idea de com era la vida quotidiana dels clans samurai ara fa 400 anys. Des de les finestres del castell vam entreveure el Llac Biwa que s’amagava tossudament rere la boira, atrets per aquest misteriós mar interior vam anar fins port de Hikone on volíem agafar un ferri que ens portes fins a la diminuta illa de Takeshima. Arribats a aquest punt crec que és important parlar del Biwa perquè us feu a la idea de les proporcions d’aquest llac, que mesura 63,5 km de longitud, 22,8 km d’amplada, supera els 100 metres de profunditat i ocupa una superfície de 670 km2. Dins aquest mar d’aigua dolça hi ha 3 illes una (Okishima) està deshabitada, les altres dues (Takeshima i Chikubu) han estat poblades per comunitats religioses, tot i que Chikubu té una història molt més rica. Takeshima, on vam anar nosaltres, està habitada des que l’any 1655 el monjo budista Nissei Shōnin va fundar el monestir de l’illa. Aquest mateix religiós va fer esculpir en una immensa roca orientada al llac el Sutra del Lotus, una oració fonamental en el Budisme Nichiren. Actualment, el monestir està deshabitat per la falta de vocacions, malgrat que molts monestirs budistes tenen afluència de novicis, ningú vol fer el vot per anar a un lloc tan remot com Takeshima. Això fa que la visita a aquest indret sigui tan especial, és tan deliciosament remot que fins i tot hi ha una espècie de cargol que només existeix en aquest illot. La visita va ser breu, un cop a l’illa tens poc més de mitja hora per explorar-la i realment és el temps just i necessari per apreciar els paisatges d’aquest indret tan curiós i tan petit. La pluja espanta als turistes com els alls als vampirs i gràcies a això aquell dia no va pujar ningú al ferri tret de nosaltres tres. Em va fer riure que durant el trajecte es projectava un vídeo explicatiu de Takeshima i de fons sonava la música de Shirobako, un anime que relata el dia a dia d’un estudi d’animació del Japó. Per un moment em vaig imaginar les protagonistes de Shirobako explicant-nos el Llac Biwa i em va fer molta gràcia, això sí de música el plat fort va ser Biwa-ko shuukou No uta de Tokiki, la balada oficial del llac Biwa. Com que vam arribar molt tard per dinar no va quedar altre remei que anar al Mc Donalds per gran satisfacció d’en Guillem i disgust meu.

A dalt a l’esquerra instruments musicals tradicionals del museu del castell, a dalt al centre jardins del palau, a dalt a la dreta el ferri de Takeshima i a baix estàtua de Nissei Shōnin a Takeshima

Road to Kyoto

L’endemà al matí deixem el còmode hotel de Hikone, ara sí amb les sabates seques i ens en vam anar amb tren fins a Omi Hachiman, una preciosa ciutat plena de canals navegables a les costes del Llac Biwa. Aquesta ciutat va proliferar amb gràcies al comerç i les manufactures durant el període Edo (1600-1868) i els seus canals navegables la van convertir en una ciutat molt particular dins el Japó. Llàstima que anàvem curts de temps i només vam poder passejar per la riba d’alguns canals i pujar amb funicular fins al turó de Hachimanyama on hi ha un mirador i un preciós santuari. Cap a la tarda finalment vàrem posar rumb a Kyoto, l’antiga capital del Japó on els temples multipliquen les seves mides i els monuments proliferen allà on vagis. A l’estació ja vam notar que a Kyoto no ens salvaríem de la massificació turística com havíem fet la resta del viatge. El primer lloc on vam anar a petar va ser el Higashi Hongaji, el Gran temple de l’est, que tot i ser un monument poc visitat era el temple més espectacular que havíem vist en tot el viatge. Aquell bosc de columnes altes com roures vells, l’exquisida talla de la fusta, la complexitat de l’arquitectura, les làmpades fetes amb pa d’or, tot cridava que estàvem a l’antiga capital. Abans de continuar vam fer un mos en un restaurant de carn a la vora del temple, allà vaig tastar l’hamburguesa japonesa en forma de bola i acompanyada de salsa, verdures, arròs i sopa miso.

A dalt a l’esquerra font del Santuari de Hachimanyama, a dalt al mig temple de Higashi Hongaji, a dalt a la dreta antiga porta del temple i a baix l’hamburguesa japonesa

La tarda la passem a Uji, terra d’escriptors i de te situada al sud de l’antiga capital imperial. Dic d’escriptors perquè va ser aquí on la dama Murasaki Shikibu va escriure la Novel·la Genji a principis del segle XI, una obra considerada la primera novel·la de la història 600 anys abans que el Quixot. Si aneu allà podeu passejar-vos pels ponts on caminaven els protagonistes, veure les escultures dedicades a aquesta obra literària o fins i tot endinsar-vos al museu dedicat al Genji Monogatari. La ciutat també és famosa pel te, ja que allà va ser el primer lloc de tot el país on es va cultivar perquè els monjos budistes l’importaven del continent al segle VII. Es necessitava una estimulació potent per aguantar les maratonianes jornades de meditació dels bonzes budistes, així que prendre un té molt es va convertir en una necessitat. Aquesta necessitat va canviar el paisatge d’Uji i del Japó amb la introducció del cultiu del te i tot el comerç associat. Encara que Uji conserva la tradició, actualment el 80% del te que es consumeix al Japó es cultiva a la prefectura de Shizuoka, a les faldes del mont Fuji. Si aneu a Uji, però trobareu les botigues de te més antigues del Japó i també un sortit infinit de productes amb matcha. Ara bé, el plat fort de la visita a Uji és un temple tan espectacular que té gravada la seva silueta al revers de les monedes de 10 iens, el Byodo-in. El temple que podem admirar avui és una part del complex que havia edificat el Clan Fujiwara entre finals del segle X i principis del segle XI i la seva forma imita un fènix amb les ales obertes. Sincerament, és d’aquells temples que et deixen sense paraules, aquella preciosa estructura vermella reflectida sobre l’aigua, l’elegància de la seva arquitectura i l’estàtua del buda amida de 1000 anys d’antiguitat. Malgrat que estàvem rebentats vam decidir visitar el Fushimi Inari de tornada cap a Kyoto i la veritat és que aquell santuari sintoista ens va sorprendre. No us penseu que és només un camí amb una fila llarga de tori (portes sagrades sintoistes), sinó tota una muntanya travessada amb camins protegits per milers i milers de toris. Era una visió gairebé delirant, tota una muntanya travessada per passadissos formats per milers de portes sagrades i amb zones on s’acumulaven desenes d’altars, petits santuaris i tombes. Una muntanya on allò sagrat es repeteix fins a l’infinit i encara que sembli mentida això no fa que perdi solemnitat ni la sensació d’estar en un recinte sagrat. De la resta de Kyoto en parlaré en un article més endavant, de moment deixo aquí aquest capítol de la crònica del viatge.

A l’esquerra els tres al Fushimi Inari, al centre els ponts d’Uji i a la dreta el Byodo-In

8 Animes poc coneguts que us recomano

Posted on by sithious18

Ja fa ben bé tretze anys que vaig agafar l’hàbit de mirar anime diàriament i amb el pas del temps he vist gairebé 300 sèries i unes quantes desenes de pel·lícules. M’encanta aquest mitjà d’expressió artística i sempre he gaudit excavant diligentment entre les llistes de sèries de cada temporada a la recerca de joies amagades. N’he trobat moltes al llarg d’aquests anys i m’agradaria compartir amb vosaltres aquests diamants enterrats que no apareixen mai a les llistes de recomanats. Aquesta és la meva selecció personal de 8 animes poc coneguts que mereixen un lloc al saló de la fama i que us emocionaran com les obres mestres que són. Si voleu una segona part d’aquest article o coneixeu alguna altra joia enterrada, deixeu-ho als comentaris, al Twitter, Instagram o Bluesky.

Subete ga F ni naru: The perfect Insider “Tot es torna F: l’infiltrat perfecte”

Comencem amb una sèrie d’intriga que em va robar el cor durant la seva estrena el 2015. Els 11 capítols d’aquesta sèrie de l’estudi A-1 Pictures, dirigida pel gran Mamoru Kanbe i amb una genial banda sonora de Shimizu Katsunori, us atraparan en la tranyina dels seus misteris. La història comença quan el professor Sohei Saikawa i la seva aprenent Moe Nishinozono decideixen fer una visita a la investigadora Shiki Magata. Aquesta geni de la programació fa anys que està tancada al seu laboratori, situat en una petita illa del Japó i rares vegades accepta visites. Poc després de l’arribada dels nostres protagonistes a l’illa, es descobreix el cadàver de la famosa investigadora i el més estrany és que tothom té la certesa que l’habitació estava tancada. Els nostres detectius hauran d’esbrinar què li ha passat a la doctora Magata mentre penetren en la inquietant psicologia d’aquesta investigadora i en el seu fosc passat. Qui i com ha pogut matar la doctora en una habitació tancada per dins? Quins misteris amaga aquesta tètrica investigadora? Què significa matar? Aquest seinen de misteri us farà reflexionar sobre la psicologia criminal i us guiarà en els seus enigmes gràcies a la seva magnífica direcció, banda sonora i animació.

Yuki Nagato no Shoushitsu “La desaparició de Yuki Nagato”

Aquesta sèrie de només 16 capítols és un spin-off de la cèlebre obra “La malenconia de Haruhi Suzumiya” i es pot veure perfectament sense conèixer res de la sèrie original. La història ens presenta la Yuki Nagato, una tímida estudiant de secundària que presideix el club de literatura del seu institut i que està secretament enamorada d’en Kyon, un company del club. Els primers compassos de la sèrie es desenvolupen com una comèdia romàntica amb tocs de slice of life, una narrativa agradable que serveix per introduir-nos la psicologia dels personatges, els seus somnis, conflictes, sentiments i rutines. L’anime t’endinsa a poc a poc en el dia a dia dels seus personatges perquè els coneguis en profunditat i d’aquesta manera prepara a l’espectador per poder donar el cop de gràcia que arriba a la meitat de la sèrie. No entraré en espòilers, però un accident canviarà la vida i sobretot la ment d’un dels personatges i gràcies al coneixement que tenim de les seves rutines, sentiments i pensaments podem apreciar els petits canvis i gestos. La desaparició de Yuki Nagato és un slice of life, una comèdia estudiantil i un drama psicològic tot a alhora, funcionant en perfecta harmonia. De totes les que he vist, aquesta és una de les sèries que millor treballa la psicologia humana i, així i tot, no deixa de ser una comèdia divertida i un drama emocionant, sap la justa mesura per barrejar tots els gèneres i treure una obra única. Segurament l’animació no és el prodigi tècnic de la dècada, però ho compensa amb una direcció que sap com parlar a través dels gestos i la força de les imatges. Sé que no la coneixeu, sé que pot semblar el que no és, però si li doneu una oportunitat a aquesta sèrie i la veieu fins al final, us asseguro que m’ho agraireu.

Princess Principal

Busqueu espies, acció, drama, humor, històries d’amor, un univers narratiu basat en l’estètica Steampunk, una animació de 10 i una banda sonora collonuda? Doncs si és així, Princess Principal és la vostra sèrie que amb 12 capítols i 6 pel·lícules seqüela us seduirà amb els seus personatges i la seva ambientació. La sèrie ens situa a un Londres fictici de l’època victoriana, on s’ha descobert una substància anomenada cavorita que permet alterar les lleis de la gravetat i crear així vaixells voladors. La descoberta d’aquesta substància va permetre l’expansió del Gran Imperi d’Alvion que va assolir el control de bona part del món gràcies a la seva supremacia tecnològica i militar. L’expansionisme bèl·lic de l’imperi i les crues condicions socials que va imposar als seus habitants van propiciar una revolució que dividiria el país per la meitat, una frontera dura que troba el seu màxim exponent en el mur que parteix la ciutat de Londinum. Aquest mur va separar per sempre barris, amics, amants i famílies; i a banda i banda de les seves parets s’hi lliura una guerra secreta entre espies. Les nostres protagonistes són un grup d’agents infiltrades a les elits londinenques que espien, maten, menteixen i es menteixen a si mateixes per sobreviure en aquest món de conspiracions i llengües viperines. Una animació extraordinària, uns personatges carismàtics i profunds, bones dosis d’acció i drama psicològic converteixen a Princess Principal en un dels millors animes d’espies de tots els temps. No us la perdeu!

Sakamoto desu-ga? “Sóc en Sakamoto, per?

Fins ara hem vist misteri, comèdies romàntiques amb drames existencials i potents animes d’espies, però ara canviem completament d’escena i parlaré d’humor en el seu estat més pur. Sakamoto desu-ga? ens narra el dia a dia d’en Sakamoto un estudiant atractiu, intel·ligent i elegant a qui li surt tot absolutament perfecte i a qui totes li ponen. El nostre protagonista desperta l’enveja dels seus companys de classe que intenten inútilment pertorbar la perfecció d’en Sakamoto, ni tan sols els professors li arriben a la sola de la sabata. Amb la seva habitual sang freda i distància, en Sakamoto té a tothom ben intrigat, qui és? D’on ha sortit aquest tio? Són preguntes que els seus companys intentaran resoldre mentre els espectadors ens descollonem amb les absurdes situacions que crea la perfecció d’aquest sonat amb ulleres. Aquesta sèrie és una mostra de manual de l’humor absurd japonès i sincerament crec que us pot fer gràcia fins i tot si no us agrada gaire aquest tipus d’humor.

Log Horizon “Horitzó connectat”

Log Horizon va ser un dels primers animes de temporada que vaig seguir després d’haver-me iniciat en aquest món i és una sèrie que em va marcar en el seu moment. Fa poc l’he tornat a veure i la veritat és que la nostàlgia no em va jugar una mala passada sinó que aquesta sèrie de 2013 és realment molt bona. Aquesta obra va ser una de les pioneres del gènere Isekai quan aquest encara era un espai innovador i no s’havia convertit el pou de sèries merdoses que és avui en dia. Log Horizon parteix del dia en el qual una actualització del videojoc Elder Tale deixa a milers de jugadors atrapats en un món de fantasia idèntic del videojoc. En pocs dies s’adonen que ja no podran tornar a casa i recuperar les seves vides; l’abatiment i la por s’apoderen dels jugadors atrapats en aquest món estrany i a la vegada familiar. És en aquest punt quan el brillant Shiroe i els nostres aventurers intentaran crear un sistema polític des de zero per aixecar una societat en la qual la gent pugui ser feliç. Log Horizon és la història de com un grup de persones s’embarquen a l’aventura de canviar la societat per aconseguir un bé comú i de totes les dificultats que es troben al camí. És una sèrie molt madura que sap tractar de manera realista els equilibris del poder i a la vegada és un anime d’aventures emocionant. Planteja problemes com la integració dels aventurers en un món que no és el seu, o la possibilitat de construir un lloc on et puguis sentir com a casa. La sèrie també dedica molt de temps a explorar les relacions entre els protagonistes tant en matèria amorosa, com les amistats, les enemistats, les relacions mestre-alumne o les relacions humanes en el poder. És una sèrie molt profunda, però que no per això perd el bon rotllo, l’acció, les històries d’amor o moments molt divertits. Cada minut d’aquesta sèrie de 62 capítols val la pena i estic esperant amb candeletes el dia que anunciïn la pròxima temporada de la sèrie.

Ef: A Tale of Memories “F: un conte de memòries”

Ef a Tale of Memories és un d’aquells animes genials de la dècada dels 2000 que no vull que caigui en l’oblit i en el cas d’aquesta sèrie això és força literal. Aquesta obra ens explica dues històries paral·leles al llarg de 12 capítols que s’aniran entrellaçant fins a formar-ne una de sola. Per una banda, tenim la història d’en Hiro Hirono, un noi de secundària que ha debutat com a autor professional de manga shojo i que a dures penes surt de casa. En l’únic que pensa és en Hirono és a marxar de la seva ciutat natal per convertir-se en un gran mangaka, és aquesta idea de sortir de la ciutat la que li farà conèixer i enamorar-se de la Miyamura Miyako amb qui començarà una relació on el pes dels secrets serà molt important. Paral·lelament, coneixerem la història de la Chihiro Shindo, una noia que porta un ull tapat i que a causa d’un accident és gairebé incapaç de crear nous records. Per culpa de la seva malaltia aquesta noia s’aïlla del món, fins que coneix en Renji Aso, qui li donarà la mà i l’estimarà com ningú. Aconseguirà la Chihiro recordar-lo la setmana que ve? Què s’amaguen en Hiro i la Miyano? No us perdeu aquesta sèrie subtitulada en català per llunaplena no fansub perquè us robarà el cor amb els seus protagonistes.

86

Fa tan sols un mes que m’he acabat 86 i és amb diferència una de les obres més crues, dures i genials que he vist mai. 86 és un anime de ciència-ficció que ens situa en un món fictici en el qual un poderós exèrcit de drons té sota setge la República de Sant Magnòlia. Els informatius de la república es vanten dia rere dia de les victòries sense baixes del seu país gràcies a un poderós exèrcit de vehicles no tripulats. Oficialment, no hi ha baixes al front, però la major Vladilena Milize sap perfectament que això és una mentida del règim. La crua realitat és que l’ètnia dels Alba (tots perfectament albins) va confinar a la vora de la frontera a tota la població que no fos de l’ètnia dominant i els obliga a lluitar en aquesta guerra sense fi. Els habitants del “Sector 86” són aquests joves que estan obligats a lluitar i morir per un règim que ni tan sols reconeix la seva existència. La jove Vladilena Milize s’enfrontarà a la maquinària d’aquest règim genocida mentre intenta desesperadament mantenir en vida l’esquadró 86 que està sota la seva responsabilitat. En aquest camí la major haurà de confrontar les seves incoherències, a si mateixa i a un règim delirant per tal d’aturar aquesta carnisseria. Aquesta sèrie és una reflexió sobre les dificultats d’enfrontar-se a un règim feixista des de dins i de la gent que no es rendeix malgrat les tempestes que es baten al seu voltant. Una sèrie que ens endinsarà fins als racons més foscos de l’ànima humana sense fer concessions ni quedar-se amb superficialitats, però que també ens mostrarà la millor cara d’unes persones que perseveren davant l’adversitat i s’enfronten al mal. Una obra que amb els temps que corren és més necessària que mai.

Heike Monogatari “La història dels Heike”

La directora Naoko Yamada (Koe no Katachi, K-on!) ens ofereix una magnífica adaptació a l’anime del Heike Monogatari, considerada una de les obres literàries més importants del Japó feudal. El Heike Monogatari narra l’ascens i caiguda del Clan Taira, que al segle XII va ocupar gairebé totes les posicions de poder a la cort de Heian (actual Kyoto). L’ascens dels Taira va provocar un conflicte armat sense precedents al Japó Heian, tant és així que després d’aquestes guerres anomenades Genpei (1180-1185) els samurai van prendre el control del país fins a finals del segle XIX. L’anime d’onze capítols és una adaptació molt personal de la genial Naoko Yamada sobre la caiguda del Clan Taira i sobretot dels rostres humans que hi ha rere aquest conflicte. La història serà narrada des del punt de vista de la Biwa, una nena que toca el llaüt japonès i que és adoptada pel clan quan encara és molt petita. La Biwa té el poder de veure la mort de les persones al seu voltant i decideix quedar-se com a observadora quan tot s’esfondra, perquè la vida dels seus éssers estimats no caigui en l’oblit. Aquesta sèrie té sense cap mena de dubte la millor animació del 2022, una banda sonora espectacular i una ambientació que us submergirà a les profunditats del període Heian. És una de les meves obres preferides, l’única cosa és que per seguir-la cal conèixer una mica el context històric de l’època, i això podeu fer-ho en alguns articles d’aquest blog o donant una ullada a la Viquipèdia.

El meu viatge de 31 dies al Japó: primera part

Posted on by sithious18

El juliol de 2023 he fet el que és i crec que serà el viatge de la meva vida, una aventura de 31 dies pel país del sol naixent que va començar quan vaig deixar el Pla de l’Estany l’1 de juliol per no tornar-ne fins a l’1 d’agost. Aquest viatge feia molts anys que el planejava, però la pandèmia s’havia encarregat tossudament a ajornar l’aventura any rere any. Finalment, després de la Covid i un màster molt dur va arribar el moment de fer el salt de veritat i plantar-me al Japó d’una vegada per totes. Les 3 primeres setmanes vaig voltar amb els meus millors amics i l’última va ser un viatge en solitari pel Japó rural i de muntanya, dues experiències tan diferents que són gairebé dos viatges en un. En aquest article us vull explicar la meva experiència i de passada donar-vos consells i idees per visitar la terra del sol naixent.

La preparació del viatge i els meus consells per anar al Japó

Aquest article el vull centrar en la meva experiència personal, així que seré extremadament breu respecte els consells per viatjar al Japó. El primer que haureu de fer abans del viatge és preparar la ruta i les seves parades, us recomano molt la guia de viatges Destino Japón del meu amic Marc Bernabé, la Verònica Calafell, en Jesús Espí i el David Esteban, als dos últims no tinc el plaer de conèixer-los. És una guia fantàstica publicada el 2023 que ens aporta una panoràmica general del país, les regions, els costums i consells pràctics per viatjar, salpebrats amb divertides anècdotes dels autors. Per preparar el vostre viatge també podeu consultar creadors de contingut catalans sobre el Japó com Aventura x Japó, Josep Bautista, Tanuki Estelat, Japanium o El Racó del Manga entre altres. Un cop tingueu decidida la ruta toca comprar els bitllets d’avió i és molt important que ho feu amb molta antelació (almenys 6 mesos) per trobar preus raonables. També és bàsic que compreu els bitllets a través d’una agència de viatges de confiança, on a més a més del bitllet heu de demanar una assegurança mèdica per si de cas. Una altra cosa crucial és que una vegada tinguem clara la ruta reservem els hotels també amb molta antelació (entre 4 i 6 mesos), quan més tardeu més alts seran els preus i menor serà la varietat d’allotjaments. És fonamental també que tingueu una bona connexió a internet per poder utilitzar Google Maps i tots els serveis en línia que puguem necessitar. Per l’internet hi ha diverses opcions, si sou una colla potser us convé agafar un pocket wifi que és una espècie de router portàtil molt econòmic i fiable, si viatgeu sols o voleu anar alguns dies pel vostre compte el millor és que us agafeu una targeta SIM amb connexió a Internet. L’arxipèlag japonès està travessat per centenars de línies de ferrocarril que es ramifiquen per tot arreu com les venes d’un cos humà, pel turista aquesta xarxa és fantàstica per moure’s pel país amb comoditat. La companyia nacional de ferrocarrils del Japó (JR) ens ho posa fàcil, a la seva web podeu obtenir les diferents variants del JR Pass, un bitllet que ens permet fer servir la majoria dels trens del país durant una, dues o tres setmanes. Cal remarcar que és molt car i que només surt a compte si travesseu diverses regions del país en un viatge llarg. Si només visiteu una regió del Japó, recomano el Japan Regional Rail Pass, que ens dona accés a tots els trens d’una regió durant uns dies i és molt més econòmic. Enllaços a les paraules en vermell. Per acabar amb els consells pràctics us recomano que proveu d’allotjar-vos en algun Ryokan (hotel tradicional japonès) una experiència fantàstica que si feu recerca pot ser realment barata. I també us aconsello que proveu els típics restaurants japonesos que són fantàstics, barats i com més autèntics millor. Dit això comencem amb el meu viatge.

Tòquio

El primer contacte amb la capital japonesa va ser una mica accidentat, després de dos llargs vols amb escala a Dubai vam arribar de nit a terres nipones a l’Aeroport internacional de Haneda. Després de canviar els euros a iens ens vam dirigir a la sortida, amb la cara d’estupefacció que correspon quan et diuen que l’aeroport de la ciutat més gran del món no té transport públic a la nit i que has de fer una hora de cua per agafar un taxi mentre un avi uniformat va fent passar els vehicles al crit de “Massugu itte-kudasai!” “Tireu endavant collons!” (traducció no literal però d’acord amb el to del vell). El taxista va ser la primera prova de foc pel meu japonès macarrònic i la vaig superar prou bé xerrant del Japó i Catalunya, mentre mirava amb certa inquietud com aquell home tan simpàtic conduïa a tota hòstia i a cops de volant pels carrers de la ciutat. Mentre ens acostàvem a l’hotel mirava aquella massa d’edificis i em preguntava amb una barreja de por i il·lusió si realment m’agradaria aquest país amb el qual porto obsessionat des dels 13 anys. En aquest sentit, aquest viatge m’ha fet més fort, he hagut d’espavilar-me pel meu compte en terres estranyes i confrontar totes les meves pors i inseguretats amb la realitat, una realitat que tossudament s’ha encarregat d’esfondrar aquests imponents castells de sorra que la por construeix al nostre cervell.

1 L’espera del Taxi a l’Aeroport de Haneda. 2 Vistes als Jardins del Palau Imperial. 3 Vistes nocturnes de Tòquio. 4 Restaurant de barri a Ginza (Tòquio).

L’hotel de Tòquio era molt estret, però correcte, tampoc podíem demanar gaire més pel que havíem pagat. El primer matí vàrem enfilar cap a l’Estació de Tòquio, un autèntic laberint d’andanes, oficines i línies on vam tramitar els Japan Rail Pass i la targeta moneder Suica (cada regió té la seva targeta amb la seva corresponent mascota). Acabada la burocràcia era hora de descobrir la ciutat, començant pels Jardins del Palau imperial. Allà també vàrem descobrir com de dur és l’estiu japonès amb els seus trenta i escaig graus i entre un 40% i un 85% d’humitat. Des d’allà enfilem cap a Jimbocho, un peculiar barri on es concentren desenes de llibreries de vell cada una més especialitzada que l’anterior. Un paradís pels amants de la literatura i la vida de barri, on em vaig comprar una reproducció d’un quadre clàssic i una parella de llibreters molt simpàtics em va regalar una còpia d’un mapa de l’Època Edo. A la tarda travessem un petit pont i en uns pocs centenars de metres ens plantem al bell mig d’Akihabara el barri friki per antonomàsia de Tòquio. Una de les sensacions més estranyes en visitar aquesta gran metròpolis és com canvia de manera abrupta l’ambient i la temàtica d’un barri a un altre. Caminant uns centenars de metres pots plantar-te del barri de les llibreries i la literatura japonesa, al cor de la cultura otaku del Japó. Això és a causa de la verticalitat de la ciutat, per exemple un edifici pot tenir un supermercat a les tres primeres plantes, restaurants a la quarta i cinquena planta i botigues a les plantes superiors. Això fa que tendeixin a agrupar-se en barris les botigues d’un mateix tipus i que tinguis el barri de les llibreries, el friki, el comercial, el de les arts marcials, etc. Un altre tema molt peculiar del Japó són els restaurants, que són molt petits i normalment s’estructuren amb una cuina oberta que permet als clients veure el ritual de la preparació del menjar. Una barra protegida amb tamborets encercla la cuina i els comensals gaudeixen de l’espectacle a primera fila mentre un nombre variable de taules acaba d’omplir el local. Aquests “garitos” on la gent menja a preus irrisoris són el caldo de cultiu de la gastronomia i una part important de la vida japonesa.

1 Primer àpat que vam fer al Japó. 2 Les curioses vistes d’Akihabara. 3 Un autèntic restaurant japonès a Shibuya. 4 Lectors a la cerca de llibres al barri de Jimbochô.

La resta de dies els vam passar descobrint el centre de la capital nipona. Un dia vàrem visitar el cor comercial i d’oci nocturn de la ciutat, conformat pels bulliciosos barris de Shibuya i Shinjuku. La passejada entre gratacels, botigues de tota mena, anuncis enormes al carrer i Godzilles traient el cap entre els edificis va ser un xoc per algú acostumat a moure’s pels paisatges de la província de Girona. Els nombrosos parcs, temples i santuaris que esquincen el teixit urbà amb zones de tranquil·litat forestal són els pulmons que necessita la ciutat per viure. Les visites dels següents dies van ser força típiques: el Museu Nacional, que per un historiador com jo va ser un moment apoteòsic en el qual vaig poder contemplar peces arqueològiques que feia anys que estudiava. El Parc de Ueno, on un imponent santuari descansa embolcallat d’estanys, on l’aigua s’amaga sota la densa manta de lotus que la cobreixen. Va ser a Sensô-Ji i Asakusa, on vàrem trobar per primera vegada aglomeracions turístiques importants i ens vam impregnar de la característica flaire dels temples i santuaris del Japó. La tarda següent pujàvem al Tokyo Sky-Tree, una gegantina torre de més de 600 metres d’altura que permet al visitant observar la ciutat a vista d’ocell des d’uns miradors situats a 350 i 450 metres d’altura. L’última gran zona de Tòquio va ser l’Illa artificial d’Odaiba, un lloc increïblement tranquil que acull diversos museus de ciència i enginyeria, cadenes de televisió, centres comercials i una estàtua d’un robot Gundam de 19,7 metres (per què no?) Aquella nit vàrem poder gaudir de l’encesa de 4.000 espelmes al temple de Zôzô-ji, als peus de la torre de Tòquio, per celebrar el començament del festival Tanabata. Va ser un d’aquells moments màgics que et trobes per pura casualitat mentre passeges i veus una multitud de gent del barri fent cua. Aquell dia també vam aprofitar per anar a un karaoke, una experiència divertidíssima que recomano a tothom, encara que tingueu vergonya. L’últim dia a la capital vam tenir la sort de poder entrar a una de les visites guiades que ofereix el Palau Imperial, jo no tenia gaires ganes d’anar-hi perquè m’havien dit que no valia gaire la pena, però ara agraeixo a en Guillem la seva insistència. La visita consistia en un recorregut guiat pel recinte de palau i per mi que fa molts anys que investigo el feixisme japonès va ser estrany passejar pel lloc on havia viscut Hiro Hito. Em van assaltar mil i una preguntes al cap, però vaig obtenir la mateixa falta de respostes que quan vaig llegir l’autobiografia de l’antic emperador. El palau actual és fred, de línies dures i colors plans, diria que no és un edifici gaire bonic pel pes polític, cultural i simbòlic que se suposa que representa. En aquest punt jo ja estava fins als collons de Tòquio, sóc un animal de poble i sabia perfectament que la capital japonesa seria un bon lloc per visitar, però un mal lloc on quedar-me i per això aquell migdia vam enfilar cap al Mont Fuji. El tren exprés on ens movíem va tardar aproximadament una hora a travessar l’Àrea Metropolitana, és així o a dalt del Tokyo Sky Tree que t’adones de les dimensions d’aquest monstre de formigó, acer i fusta que és Tòquio.

1 Vista de Shibuya des de Shibuya sky. 2 Els meravellosos estancs de lotus d’Ueno. 3 La gran sort de veure l’encesa de les espelmes del temple de Zôzô-ji.

Els 5 llacs del Mont Fuji

Des de Tòquio fins al Mont Fuji hi ha un bon tros encara que no ho sembli, primer cal agafar un tren fins al petit poble d’Otsuki on pararíem a dinar i posaríem a prova la nostra flexibilitat en un restaurant de taules baixes i rugosos tatamis. Era molt alliberadora la sensació de veure muntanyes a l’horitzó i no un cel tallat per milers d’edificis. Després d’un àpat lleuger vam dirigir-nos fins a Fujikawaguchi-ko un poble situat a la costa del llac Fujikawa amb unes precioses vistes del Fuji. Era la tarda i un dels companys es va adonar que s’havia deixat la maleta al restaurant d’Otsuki, així que li va tocar tornar al restaurant i arribar fins on nosaltres. Per la nostra banda jo i l’Aleix vam arrossegar les maletes cap a l’altra banda de Fujikawaguchi-ko, un poble on la de desbrossar i la de cuidar les voreres no se la saben. Sorprenia veure aquelles cases tan arreglades franquejades per voreres poblades per una densa selva de vegetació baixa, que li donava un aire peculiar a aquesta població tan dispersa. Pocs dies abans del viatge havia començat a mirar Yuru-camp, un anime que heu de veure si us agrada viatjar, menjar i la natura; i que s’ambienta precisament als voltants del Fuji. No podia evitar mirar els carrers d’aquells pobles a la recerca de la moto de la Shimarin i que la banda sonora d’Akiyuki Tateyama omplis el meu cap; com tampoc vaig poder evitar a Akihabara mirar si hi havia el satèl·lit de Steins; Gate encastat al sostre d’un edifici o imaginar-me a en Kenshin lluitant al pont de Nijubashi al Palau Imperial. De cop i volta molts escenaris de les meves sèries preferides deixaven de ser escenaris per convertir-se en llocs reals amb la seva gent i les seves històries i això té una màgia sorprenent. L’hotel estava prou lluny de l’estació, però finalment vam arribar i ens va atendre un home molt simpàtic que parlava de pressa i es va sorprendre gratament del meu japonès. L’hotel del Fuji era el nostre primer Ryokan (hotel tradicional japonès) amb els seus tatamis, portes corredisses, sandàlies i banys japonesos (ofuro). Recordo aquell moment en què vaig obrir la finestra i vaig veure el Fuji al fons, aleshores vaig entendre perquè és la muntanya del Japó, és tan immensa i tan perfecta que no pot ser cap altra.

Feia molts de dies que menjàvem japonès així que vàrem decidir tastar un restaurant d’hamburgueses americà que a la seva manera era increïblement autèntic. Una figura de plàstic a mida real d’Elvis Preasley donava la benvinguda a un local enfarfegat fins al sostre d’adorns americans però amb un terra de tatami i taules baixes tradicionals. L’endemà vàrem encaminar-nos cap al llac Yamanaka des d’on es poden fer rutes a peu i en bicicleta en un dels paisatges més impressionants del món. Boscos, muntanyes, llacs i santuaris són el teló de fons ideal per una bonica i incòmoda ruta en bicicleta, incòmode perquè el seient i el manillar eren massa baixos i gairebé m’hi deixo els ous i els colzes. Ens asseiem a dinar en un banc davant del llac Yamanaka al costat d’un càmping, somric en veure’l perquè és un escenari important de la sèrie Yuru Camp. No hi he estat mai, però ho conec bé, és l’estrany poder d’aquest viatge on la realitat i la ficció de les sèries d’anime es combina d’una manera peculiar. A la tarda toca fer ruta pels voltants del Llac Fujikawa, és un paisatge espectacular on l’absència de voreres en molts trams llastra l’experiència com també ho fa la densa boira que cobreix la muntanya sagrada. El tercer dia posem proa al llac Sai, l’objectiu no és el llac en si mateix sinó els seus voltants on trobem el preciós poble tradicional d’Iyashinosato, l’espectacular bosc d’Aokigahara i un bon grapat de coves per visitar. Aquesta zona coberta de molsa, roca volcànica i arbres recaragolats farà les delícies de senderistes i amants de la natura. Veient aquests boscos entens millor d’on surten els paisatges de les pel·lícules de Studio Ghibli o de les novel·les de Kenji Miyazawa. A Iyashinosato vaig gaudir del meu moment Naruto menjant els mítics dangos de colors acompanyats d’un potent te matcha. És divertit perquè cada zona del Japó està poblada de cartells i coses relacionades amb els animes que s’han ambientat a la seva regió i això li dona una capa extra al viatge. Aquella mateixa tarda vàrem enfilar cap a Matsumoto, però això és una història que quedarà per un altre article.

1 Vista del mont Fuji des de l’hotel. 2 Panoràmica del llac Fujikawa. 3 Restaurant americà de Fujikawaguchi-Ko. 4 Poble d’Iyashinosato. 5 Mantes de Yuru Camp en una teteria. 6 Bosc d’Aokigahara.

Manga en català, segon impacte

Posted on by sithious18

Salutacions, lectors! Ha passat força temps i ara que les coses s’han calmat reprenc el blog amb la regularitat habitual. En la meva vida han passat força coses en aquests 6 mesos, he acabat un màster molt dur de gestió d’arxius i biblioteques, m’he estrenat com a professor d’història japonesa i he conegut a moltes persones fantàstiques del món de la cultura japonesa en català. Però força abans que comencés aquest període tan intens d’estudis, també van passar moltes coses al voltant del manga en català. Des de fa poc més d’un any el panorama del català al món del manga ha passat de ser testimonial a viure un boom editorial que ha obligat a tot el sector a posicionar-se respecte del català. Bé, no tothom sembla que hi ha un argentí a qui el català li provoca una mica d’indigestió, ja en parlarem més endavant d’això. El cas és que han sorgit segells editorials, col·leccions i línies de manga en català i amb tot aquest maremàgnum de publicacions és difícil orientar-se. Aquest article és doncs una guia per endinsar-vos en el món del manga en català i saber tot el que s’està movent avui en dia. Anirem per ordre cronològic.

Planeta en temps de sequera

Les paraules que diré ara sorprendran aquells que estigueu llegint això i no conegueu gaire la indústria del manga a Espanya, durant els últims 10 anys gairebé l’única editorial que ha mantingut viva la flama del català al manga ha estat Planeta. Sí, sí, ho heu sentit bé, el Grup Planeta ha estat gairebé l’únic que a la dècada passada ha apostat decididament pel manga en català traduint obres molt comercials com Bola de Drac, Naruto, El detectiu Conan. De fet, el renaixement del manga en català va començar a partir de les accions de l’editorial Planeta que el març del 2022 va fer una aposta decidida i arriscada, publicar Boku no Hero Academia i Dr. Slump en català. Vist amb retrospectiva semblava evident que serien un èxit, però no hem d’oblidar que portàvem 10 anys en els quals tothom deia que el manga en català estava més mort que els faraons d’Egipte. Actualment, Planeta ha ampliat la seva aposta pel català i ha aprofitat l’avantatge que li confereix el fet de tenir molts dels títols més comercials del mercat com són One Piece, Haikyû i les ja esmentades Bola de drac, Naruto i My hero academia. Per cert, suposo que us heu fixat que he parlat unes quantes vegades de 10 anys de sequera, això ho dic perquè hi va haver una aposta pel manga en català de l’editorial Glénat en aquella època, una aposta que va tenir la mala sort d’arribar en el moment més profund de la crisi del 2008 i en un mercat encara massa immadur.

https://www.planetadelibros.com/seleccion-editorial/manga-en-catala/241

Ooso Còmics: Els pioners!

Sens dubte si tota aquesta història del renaixement del manga en català és possible, és gràcies a una iniciativa que va sorgir a Prades el març de 2014. El cas és que l’Olga Resina i en Sergio Pérez volien publicar el primer volum de “supercatalà“, un còmic que havien escrit per parlar dels problemes de Crisi del 2008 i la corrupció a Espanya. Per fer-ho van crear aquesta petita editorial que originalment només venia a fires i mà en mà. El projecte va anar agafant embranzida i el 2018 Ooso adquireix els drets per editar en català i castellà Mazinger Angels, un spin off de les noies de la sèrie Mazinger Z. Des d’aleshores l’editorial penedenca va anar publicant obres clàssiques de Go Nagai com Cutie Honey 90‘s, Dororon Enma–kun… També obres d’Ishinomori com Kamen Rider i algunes d’altres autors. Totes les seves publicacions surten simultàniament en català i castellà i s’ha de dir que les obres que publiquen són clàssics molt antics i sèries de superherois amb un mercat molt reduït. Sens dubte és una aposta arriscadíssima i poc comercial, que malgrat tot ha funcionat i ha creat un públic fidel que ha ampliat recentment amb la llicència d’El cos en crisi. El cas d’Ooso va plantar un precedent inqüestionable, si aquesta gent publicant uns mangues tant de nínxol i amb uns recursos tan escassos aconsegueixen que això funcioni, què passaria si publiquéssim manga comercial en català? Aquesta pregunta es va anar enquistant al cap dels editors i segurament la resposta és la situació que vivim actualment. Si Ooso no hagués publicat aquests mangues, Planeta hauria apostat pel català? És inqüestionable que una part molt important de la situació actual és gràcies a Ooso Còmic i la seva perseverança. Si us agraden els mangues de superherois o el Mazinger Z no dubteu a donar un cop d’ull al seu catàleg i doneu-los molt d’amor, que sense ells no estaríem aquí!

Ed.Català

Kaji manga: la primera editorial de manga exclusivament en català

La història del renaixement del manga en català és accelerada, només 2 mesos després de la publicació de My Hero Academia i Dr. Slump en català per part de Planeta, va arribar l’anunci més sorprenent de tots. El 7 de maig de 2022 el Grup editorial Enciclopèdia va deixar astorat a tothom quan va anunciar la creació d’un segell editorial exclusivament de manga en català: Kaji Manga. L’editorial Kaji doncs forma part del Grup Enciclopèdia i està dirigida per l’experimentat editor Carles Miralles (director de l’editorial Arechi Manga) i l’experimentada editora Pema Maymó (directora editorial de la Galera). Kaji aposta per portar-nos tota mena de manga en català i de moment ha portat un grapat d’obres molt interessants, moltes de les quals inèdites també en castellà. Fins ara ens han portat un parell de mangues curts (de 3 volums cadascun) de temàtica fantàstica i d’aventures que són Dodoma i Grendel (que us recomano personalment). També han portat alguna obra que ens acosta més al terror psicològic com Joc d’Heroïnes (també de 3 volums i magnífica). De demografia femenina ens ha arribat Orange, un manga ja publicat en castellà per Tomodomo Ediciones que ens presenta una curiosa història d’amor, drama i viatges en el temps. De manga infantil ens ha arribat Un estiu a Tsurumaki, ja era hora que tinguéssim propostes pels més petits de la casa. Al llarg dels pròxims mesos s’espera que arribin Mina soko nite (un manga Yuri), Kishin Gentojo (un manga de samurais) i Badducks (un manga de ciència-ficció força gamberro). La proposta de Kaji és la de portar-nos cada vegada més manga en català, amb una varietat suficient perquè tothom trobi el seu títol i amb una qualitat editorial indiscutible. Doneu-li molt de suport a Kaji manga perquè és un projecte meravellós que per desgràcia ha patit alguns atacs com el que us explico a continuació.

Home

Una indigestió argentina

Sembla que alguns no coneixen aquella dita de “si no pots amb l’enemic uneix-t’hi” i aquest és el cas de Leandro Oberto, director d’una important editorial de manga. Ivrea és una editorial de Buenos Aires que opera a Argentina, Espanya i Finlàndia i sempre havia gaudit d’una bona reputació que els seus fundadors sembla que s’entesten a esfondrar a base de comentaris incendiaris. El cas és que fa poc Kaji manga va adquirir la llicència per editar el manga Gokushufudo en català, manga que estava editat (en castellà) a Espanya per Ivrea. Leandro Oberto va comentar al seu fòrum argentí que l’editorial catalana havia enganyat a l’editorial japonesa fent-los creure que Catalunya era un país independent i que ells tenien els drets exclusius de Gokushufudo. Qualsevol persona que sàpiga un mínim del funcionament dels drets de propietat intel·lectual i del conveni de Brena sabrà que això és difícil si no impossible. Evidentment, el que deia l’editor era mentida i diverses fonts han confirmat que efectivament Ivrea no tenia contracte d’exclusivitat i que això era una estratègia per desprestigiar la competència aprofitant la desinformació del públic general en matèria de propietat intel·lectual. La cosa no ha quedat aquí, en declaracions posteriors l’argentí ha fardat públicament d’haver pressionat (o fins i tot es podria entendre que amenaçat) a l’editorial japonesa perquè no publiqui res amb Kaji Manga i ha assegurat que Kaji no podrà publicar més que 5 volums d’aquest manga. Les declaracions que podeu veure aquí amb perles com “Cosas que pasan cuando los Japos a cargo de editoriales chicas no tienen experiencia” mostren el menyspreu de l’editor cap als seus socis comercials (deixant de banda el tema de les amenaces que reconeix implícitament). No és la primera vegada que Oberto fa gala del seu “saber estar”, ja el 2012 havia muntat circs similars amb altres editorials espanyoles i periodistes als quals va qualificar de “gentuza” i “editoriales patéticas” (conflicte de la llicència de Code Geass). Les seves declaracions inclouen perles com “Tan cierto y objetivo como cuando digo que tengo una polla de 30 cms. (de ancho).” O quan va anomenar “niñatas calenturrientas” a les dones que compraven mangues de contingut eròtic o semieròtic de la seva editorial. El 2015 també va explotar contra Milky Way Ediciones i Tomodomo i va minimitzar el seu èxit dient que aquestes editorials eren com un equip de tercera divisió i ells eren com el Real Madrid. El 2009 també va insultar al blogger Jesús Chusetto al seu fòrum quan aquest va parlar d’un possible retard d’un dels seus llançaments. Les declaracions de l’editor argentí són una constant de polèmiques, referències a la seva polla (que han minvat fins a desaparèixer en els darrers anys), catalanofòbia, insults a la premsa i ara pel que sembla pressions als seus socis comercials… No és el que s’espera d’un editor professional, us recomano que doneu un cop d’ull als articles que Deculture li va dedicar en el seu dia, l’hemeroteca clarament no l’afavoreix i estic segur que tot el que he trobat és només la punta de l’iceberg. (Nota: quan estic corregint aquest article l’ha tornat a liar inflant el preu d’un manga molt per sobre de la mitjana del mercat i insultant i bloquejant a tothom que qüestiona aquesta decisió). Una part de l’hemeroteca de Leandro

http://www.deculture.es/2012/02/opinion-a-vueltas-con-la-polla-de-leandro-oberto/ .

https://www.deculture.es/2012/03/leandro-oberto-critica-medios/

https://ramenparados.com/leondro-oberto-de-ivrea-pierde-los/

Leandro Oberto explota: «En Internet hay muchas veces una falta de objetividad bestial»

https://medicobajocero.blogspot.com/2009/11/esto-no-me-lo-callo-vii-leandro-me.html

Manga comercial amb Norma Editorial

L’anunci de Kaji Manga va esperonar a les grans editorials que van veure que podrien quedar enrere si no feien un pas endavant amb el manga en català. El cas és que 3 mesos després de l’anunci de la creació de Kaji, Norma Editorial va anunciar el llançament d’una línia de manga en català el 19 de juliol de 2022. Norma és una de les editorials més grans i estimades del nostre país que compta també amb Norma còmics, una de les botigues de còmics més grans del món. L’editorial sempre s’ha caracteritzat per la seva qualitat i per tenir un bon equilibri entre portar una part molt important dels grans èxits comercials del manga i portar obres de caràcter més independent. L’aposta de Norma pel català ha estat decidida doncs tot d’un plegat va anunciar l’edició de Tokyo Revangers, un dels mangues més venuts de la història, que explora el món les bandes de delinqüents juvenils al Japó. Per altra banda, també estan editant l’exitosa Guardians de la Nit que va estrenar amb molt d’èxit el seu anime a l’SX3 i que gràcies a la seva trepidant història de caçadimonis i acció s’ha convertit en un dels mangues de la dècada. També hi ha espai per la brutal Chaisaw Man que ha atrapat a tothom amb els seus 11 volums d’acció, surrealisme, drama psicològic i dimonis. Sense deixar els dimonis i la fantasia urbana també ens han portat la popular Jujutsu Kaisen i la llegendària obra de ciència-ficció Neon Genesis Evangelion. Pocs dies després de publicar aquest article Norma ha anunciat la flamant edició integral d’Atac als Titans, el manga més influent de l’última dècada. També està confirmat que arribarà en algun moment el manga en català de Death Note, tot un clàssic que va marcar una generació. Norma també ha deixat espai per obres més intimistes i ens ha portat els volums únics Sayonara Eri i Look Back del llegendari autor Tatsuki Fujimoto. Les notícies més recents de Norma són la llicència del llegendari manga shojo Card Captor Sakura, que arribarà en una edició de 9 volums d’aproximadament 250 pàgines cadascun. Aquest manga és molt conegut a Catalunya per la mítica sèrie d’anime que es va emetre al Súper 3 i va formar part de les infàncies de molts catalans.

https://www.normaeditorial.com/etiqueta/catala

Incursions catalanes d’altres editorials

Algunes editorials espanyoles han vist que s’estan movent les coses en el món del manga en català i han decidit fer alguns llançaments per temptejar el mercat. En aquesta part de l’article recollirem aquestes iniciatives de diverses editorials.

Distrito Manga

Distrito Manga podria semblar una editorial mitjana o petita, però res més lluny de la realitat, és un segell del grup Penguin Random House un monstre editorial de dimensions similars a Planeta. Distrito ha dit en reiterades ocasions que volen apostar pel manga en català, però que primer volen veure com funciona. Amb aquesta idea al cap, han fet un llançament simultani en català i castellà del seu títol més potent, es tracta de Wind Breaker. Aquest manga és un dels èxits més fulgurants del shonen al Japó i en ser un llançament simultani en català i castellà serà realment un bon termòmetre de la realitat del manga en la nostra llengua. Els responsables de l’editorial han dit que en principi, si Wind Breaker funciona, editaran més títols en català i castellà, però que veien poc probable llençar en català obres que ja han editat en castellà.

https://www.penguinllibres.com/211431-distrito-manga#

Panini

Panini és una editorial que mai saps per on et sortirà i fa poc va sorprendre a tothom amb l’anunci de la publicació de Berserk en català. Aquest manga de Kentaro Miura és considerat l’obra mestra de la fantasia obscura i és un dels mangues que més ha influït en el cinema i el còmic d’altres latituds. Per altra banda, l’editorial compta des de fa molts anys amb l’edició de Bleach en català, tot un clàssic del shonen d’aventures que no us podeu perdre. Finalment, destacar també que Panini publica en català el manga de Ladybug, en el qual s’ha basat la popular sèrie del SX3, ideal pels més petits de la casa.

https://www.panini.es/shp_esp_es/catalogsearch/result/?q=catal%C3%A0+manga

Fandogamia

Fandogamia és una editorial independent que sempre ha apostat fort pel còmic i el manga nacional així com el manga independent. A l’últim Manga Barcelona (desembre 2022) van anunciar que publicarien el seu primer manga en català i seria ni més ni menys que La meva experiència lesbiana amb la solitud. Aquest manga és una de les obres més importants sobre la depressió i la salut mental i crec que hauria de ser de lectura obligatòria a molts instituts.

https://fandogamia.com/

ECC Ediciones

ECC és una editorial de còmic i manga famosa per publicar els còmics americans més coneguts com DC. En el manga han destacat per publicar obres de caràcter més independent. L’abril d’aquest mateix any van anunciar una línia de manga en català que se centrarà en el seu autor més cèlebre, el llegendari mangaka de terror Junji Ito. Podem esperar que en els mesos vinents vagin arribant les pertorbadores obres d’aquest protèsic dentista japonès que va convertir-se en el mangaka de terror més famós de tots els temps. Començaran per Black Paradox.

https://www.eccediciones.com/catalogo/manga/terror/junji-ito

De moment això és tot el que tenim del panorama del manga en català. Si les coses segueixen així segur que molt aviat haurem d’ampliar el llistat d’obres i editorials que publiquen en català!

El Blog para màquines fins el Juny

Posted on by sithious18

Agafo la imatge del manga “Los sonidos del firmamento” perquè el protagonista és igual que jo en molts aspectes de la vida.

Bones lectors/es, suposo que ja us heu adonat que recentment no he publicat articles al blog ni he tingut gaire activitat a les xarxes socials. Tot això és perquè actualment estic cursant un màster online força dur i la veritat és que el volum de feina que tinc m’ha sobrepassat completament, estic entregant una mitjana de 5 treballs la setmana. No us vull molestar amb les meves cabòries, però amb el panorama actual no podré publicar articles fins que no acabi el màster, i això no serà fins al mes de juny. Vull deixar molt clar que aquesta aturada és una cosa temporal i que s’acabarà tan bon punt acabi el màster, tinc mil idees per escriure articles i molts de temes dels quals vull parlar i creieu-me que a qui li fa més ràbia no poder-ho fer és a mi mateix. També tinc moltes ganes de gravar entrevistes que tinc emparaulades i de continuar fent col·laboracions amb Aventura x Japó, Japanium i tota la gent de la comunitat catalana que vulgui, però ara mateix no és possible. Això no vol dir que tot el projecte de Hana Monogatari: Cultura japonesa en català estigui parat durant 5 mesos, si bé no tinc temps de fer un article o una entrevista, sí que en tindré per anar fent continguts petits a les xarxes socials. Durant molts anys he fet d’arqueòleg a la vida real i d’alguna manera això ho he traslladat a la meva afició pel manga, sempre m’ha agradat excavar a la recerca d’animes i mangues poc coneguts que aquests mesos us aniré recomanant pel Twitter i l’Instagram del blog. Des de fa un temps també faig algun curs d’història japonesa, així que si bé no podré fer articles durant aquests mesos en què el blog romandrà inactiu, puc anar explicant petites curiositats de la història japonesa. Us demano que tingueu paciència i em doneu una mica d’oxigen aquests mesos i mentrestant aneu gaudint d’aquestes petites píndoles de Hana Monogatari a través de les nostres xarxes socials. De totes maneres no tot són males notícies, el juliol marxaré un mes sencer al Japó a fer el que probablement serà el viatge de la meva vida i això vol dir que quan torni i durant el mes que hi sigui tindreu molt de contingut sobre el Japó i la seva cultura fascinant. Recordeu que també teniu disponibles 33 articles i entrevistes que podeu recuperar quan vulgueu, ja que, tenen un contingut atemporal. Espero que continueu apostant per aquest projecte i que gaudiu del contingut en petit format dels pròxims mesos, tinc moltes ganes de tornar a escriure per tots vosaltres, una abraçada i ens llegim aviat, Oriol.

Twitter: @HanaCatala

Instagram: @hana.catala

You Tube: https://www.youtube.com/playlist?list=PLsfXUYhVMkQ8oLrXhY-YwCskZDvVdZ1wi

Entrevista a Marc Bernabé: Traducció de manga, anècdotes amb mangakes, viatges al Japó, Corea del Nord i molt més

Posted on by sithious18

Finalment, tenim la segona entrevista del Blog, aquesta vegada un convidat de luxe, el traductor, escriptor i empresari Marc Bernabé. Pels qui no el conegueu, Bernabé és una de les cares més visibles de la indústria del manga a Espanya i és el fundador de Daruma S.L. empresa que presta serveis de traducció a quasi totes les editorials de manga i anime del país. En Marc ens explicarà els reptes de traduir un format com el manga, els autors i autores de manga que ha conegut en tots aquests anys, la història de com es va convertir en un personatge de Shin-Chan, els seus viatges a Corea del Nord o els seus projectes de divulgació de la llengua japonesa. No us perdeu aquesta fantàstica conversa i espero que gaudiu tant escoltant-la com jo he gaudit gravant-la.

Bloom into You, l’art d’aprendre a estimar

Posted on by sithious18

L’amor és segurament el tema o un dels temes més importants a la vida d’una persona, per això no és estrany que sigui la matèria més trillada de la ficció. Malgrat la centralitat d’aquesta emoció en les nostres vides, l’amor i les relacions de parella sovint es tracten d’una manera pueril i adolescent a la cultura popular. Recentment, qüestions com la pobresa, els abusos infantils, el bulliyng o les malalties mentals han guanyat espais dins la cultura pop i paradoxalment continuem sorprenent-nos quan una obra aborda l’amor i el sexe d’una manera franca i des d’una òptica emocional adulta. Avui us vull parlar d’una d’aquestes obres, un petit tresor de tinta i paper anomenat Yagate kimi ni naru (lit. Fluint dins teu).

No puc abastar les estrelles

Bloom into You (títol internacional de l’obra) ens presenta la història de la Yû Koita, una estudiant de secundària enganxada a les cançons i els mangues d’amor que no aconsegueix fer-se seves aquestes lletres. Entén el significat d’amor, però es veu incapaç d’interioritzar aquest sentiment i començar una relació amb algú, encara que se’n mori de ganes. Un dia decideix unir-se al consell estudiantil del seu institut on coneix a la Tôko Nanami, la presidenta, qui s’enamora perdudament d’ella i li fa un petó d’imprevist. Així comença una de les obres més interessants que he llegit mai sobre l’amor i que porta el concepte intel·ligència emocional gravat a foc en cada una de les pàgines.

Aquesta no és una història d’amor convencional, en primer lloc, perquè parla de l’amor entre dones (no només de la parella protagonista) i, en segon lloc, per la manera que té d’explorar les relacions humanes. La Yû té una curiositat immensa per descobrir l’amor, però es veu incapaç d’arribar-hi, com si des del fons del mar maldés per agafar la llum de la superfície però sense arribar mai a abastar-la. La Tôko per la seva banda és un personatge fascinant que amaga múltiples conflictes interns, l’un dins de l’anterior com si es tractés d’una nina russa. Bloom into You és la història de dues persones que s’han perdut completament en la cerca de la seva identitat i que intenten trobar el camí a través de l’altra persona. La Yû accepta començar una estranya relació amb la Tôko tot i no estar-ne enamorada per descobrir si així és capaç d’experimentar l’amor. Mentrestant la Nanami, malgrat estimar-la bojament, li prohibeix a la Yû que s’enamori d’ella creant una relació tan fascinant com estranya. Entre gestos subtils, converses franques i mirades intenses anirem descobrint les contradiccions que empenyen les nostres protagonistes a aquesta relació asíncrona i meravellosa. La sèrie ens proposa un viatge a les ments de les protagonistes, fent servir l’amor com a fil conductor, mostrant-nos els fràgils processos de la construcció de la identitat i de la relació amb les persones. Una noia aparentment perfecta que s’odia a si mateixa, una noia que vol estimar, però se’n sent incapaç, una jove que malgasta les seves forces perseguint l’amor d’un idiota i una escriptora excèntrica atrapada en una societat on la diferència no està ben vista són algunes de les històries que componen aquest vitrall de tinta.

La genialitat de la senzillesa

Una de les coses que més m’agrada de Bloom Into You és la seva senzillesa. Sovint les novel·les d’amor compliquen innecessàriament les seves trames amb triangles, aventures extramatrimonials, traïcions, famílies enfrontades… a Yagate kimi ni naru no hi ha gairebé res d’això. És una història sobre l’amor entre dues noies i la seva transformació psicològica en aquest procés i té la maduresa suficient per entendre que les emocions per si soles ja són prou complicades. Nakatani té molt clar quin és l’enfocament d’aquesta història i que afegir-hi tots aquests elements innecessaris diluiria els temes realment importants en un “culebrón” sensacionalista. En aquest sentit, l’autora sempre ha apostat per una exploració més profunda de les emocions humanes implicades en la relació de parella i és d’aquesta manera com escodrinya la condició humana. Resulta refrescant aquesta aproximació tan despreocupada, amable i cuca a la ment humana, lluny de les obscures intrigues psicòpates d’Ei Aoki per exemple. No em malinterpreteu, Aoki és el meu director preferit, però agraeixo que la ficció es permeti furgar en els fonaments de la humanitat per camins més senzills i amables que el de la tragèdia grega o la ciència-ficció Cyberpunk. Nio Nakatani és capaç d’arribar al moll de l’os a través dels petits gestos d’unes amants que no expressen tot el que senten, de converses entre amigues en una cafeteria o de la complicitat de dues germanes cuinant juntes. Una cosa que m’encanta d’aquest manga són els entreactes que consisteixen en petites escenes entre capítol i capítol que mostren moments dia a dia, el punt de vista d’un altre personatge en una escena concreta, etc. N’hi ha alguns de genials com una divertida conversa en el qual la germana de la Yû i el seu xicot comencen a sospitar que la Nanami és alguna cosa més que una amiga. Aquestes escenes tendres ens ensenyen les diverses perspectives d’una mateixa situació o altres facetes dels personatges de la segona línia, que ara que els esmentem…

Un teatre de secundaris

Malgrat que Bloom Into You és una obra molt focalitzada en els seus temes centrals també es pren molt de temps per explorar els personatges secundaris i les seves vides. Aquests personatges no són cossos accessoris orbitant al voltant de la parella principal sinó que tenen una vida completament independent i molt interessant per narrar. Un exemple d’això seria la Kyomi a qui veurem lluitar per convertir-se en escriptora i moure’s amb incomoditat a la societat japonesa on no acaba d’encaixar; o certa propietària d’un bar a qui alguns personatges li expliquen les seves desventures amoroses. En alguns capítols, el manga es dedica a seguir les vides d’aquests secundaris, enfocant temes que no tenen res a veure amb els de la parella protagonista, cosa que enriqueix molt la trama. L’autora s’encarrega d’empaquetar totes aquestes històries fent servir les emocions com a columna vertebral, de manera que la situació d’un personatge ens pot ajudar a entendre les emocions d’un altre i viceversa. A la part central del manga, l’autora farà confluir la majoria de personatges en una obra de teatre que servirà de catarsi per una de les protagonistes, escenificant així els seus conflictes psicològics de manera magistral.

Dibuix clar, història profunda

Els escassos personatges de l’obra deixen una profunda empremta gràcies a un disseny molt carismàtic però gens extravagant, que defuig de pentinats impossibles i vestimentes surrealistes. La distintiva silueta dels personatges és, com en tot bon manga, un reflex de la seva personalitat i emocions. Aquesta versemblança en el disseny de personatges i entorns ajuda a assentar l’obra en el to realista i emocional que necessita. Pel que fa al dibuix no hi trobareu precisament innovació, ja que l’estil és molt adaptat a les tendències estètiques del manga actual: sòlid amb una composició de vinyetes clàssica, clara i efectiva on destaquen per sobre de tot els personatges que es distingeixen amb molta claredat dins l’entorn. De fet, el manga està marcat per una composició molt lluminosa en la qual l’autora s’encarrega d’eliminar amb llum el fons del voltant dels personatges i així els fa destacar. El traç és precís i suau, cosa que permet a Nakatani retratar amb subtilesa els gestos i expressions dels personatges, tan necessaris en aquesta història. Nio Nakatani demostra un gran sentit de la perspectiva a l’hora de dibuixar els escenaris magníficament executats que, com que no juguen un paper central a la trama queden en un segon pla. Aquest estil artístic és ideal pel tipus d’història que es vol explicar: bon disseny de personatges, estil clar, composició senzilla, atenció als gestos i una il·luminació que deixa l’escenari en un segon terme. És exactament el que necessita aquesta obra, un dibuix que està al servei de la història que  vol transmetre. L’edició de Planeta és molt bona, tot i que en el volum 4 i 8 presenta errors d’impressió molt molestos en els quals algunes taques de tinta traspassen la pàgina o es veuen petites línies vermelles i en un estil de dibuix tan clar aquest error es noten molt.

Viatge en Barca

Bloom into You és sense cap mena de dubte un dels meus mangues preferits de tots els temps. Una obra que parla amb una franquesa i senzillesa refrescants de l’amor i les emocions humanes. Un manga que gràcies a aquesta senzillesa profunditza com cap altre en la condició humana a través de l’amor d’una manera càlida i agradable. Una història centrada en les seves protagonistes i els seus conflictes interns que es permet la llicència de seguir personatges secundaris amb històries interessants. Una autora que té molt clar que el seu dibuix lluminós, precís i suau està al servei de la història que explica i s’adapta al seu llenguatge gràfic. En algun punt d’aquesta història un viatge en barca cobrarà molta importància, què me’n dieu després de llegir-me? Us apunteu a pujar a la barca per fer el viatge de la Yû i la Tôko?

La Revolució Tècnica de Violet Evergarden

Posted on by sithious18

En els darrers anys els aficionats a l’animació japonesa hem assistit cofois a una revolució tècnica sense precedents dins d’aquest mitjà d’expressió artística. Gràcies als avenços tecnològics hem vist seqüències d’acció amb una fluïdesa inèdita, una manipulació del color com mai s’havia vist i una integració dels elements 2D i 3D que fa 20 anys no haguéssim pogut ni somiar. Si bé és cert que la tecnologia ha jugat un paper important en aquesta transformació, la realitat és que el canvi ha estat possible gràcies a estudis d’animació, productores i artistes valents. Des de les composicions impossibles de Monogatari fins als colors vibrants de Mahoutsukai no Yome passant pels espais naturals de Makoto Shinkai i les frenètiques escenes d’acció de MAPPA l’animació japonesa ha explosionat. Enmig d’aquests canvis hi ha un equip humà que ha portat l’estendard de la transformació tecnològica i sobretot laboral que necessita la indústria; Kyoto Animation. L’estudi de l’antiga capital imperial va demostrar del que era capaç l’anime en la que probablement fou la producció més ambiciosa de la història: Violet Evergarden. Aquest article és un homenatge a la història de com va succeir aquest petit miracle artístic.

Llums i ombres de la indústria de l’anime

Abans de parlar de Violet Evergarden i dels factors que la van fer possible, cal fer una passa enrere per conèixer els mals que afligeixen la indústria de l’anime i com els ha superat Kyoto Animation (Kyoani pels amics). El procés de producció d’una sèrie d’animació japonesa és molt complex, involucra diverses empreses i sovint desenes o centenars de persones, ara faré una reducció essencial del que necessitem saber per entendre Violet Evergarden. La producció d’un anime es fonamenta en 3 pilars o entitats: La productora que és qui posa els diners i coordina les empreses implicades; l’estudi d’animació que és qui fa la sèrie (juntament amb els de doblatge, música, etc.); i la distribuïdora que és la que s’encarrega de comercialitzar la sèrie a televisions o plataformes. Segurament haureu sentit a parlar dels conflictes laborals d’indústria de l’anime i com aquesta problemàtica llastra sovint la qualitat artística o la varietat de les obres. La majoria d’aquests sinistres venen derivats de l’estructura de la indústria, més concretament dels comitès de producció que són les entitats que posen els diners i coordinen les empreses. El cas és que sovint els comitès estan molt desconnectats del procés de creació de les obres, malgrat això són els qui fixen els terminis per produir la sèrie (sovint impossibles de complir) i es queden amb la major part dels beneficis, que haurien d’anar als estudis d’animació que són qui realment fa les sèries. Aquesta pràctica obliga de vegades a uns estudis escanyats a pagar poc als seus treballadors i a tenir menys recursos dels necessaris. També implica haver de fer front a terminis impossibles que obliguen als treballadors i líders de l’equip a fer jornades maratonianes. Afortunadament, alguns estudis joves han aconseguit girar la truita i estan creant una nova manera de fer les coses, el pioner d’aquests estudis és Kyoto Animation.

KyoAni “Si t’ofeguen els comitès, crea el teu!”

Seu central de l’estudi Kyoto Animation
Exercicis de relaxació de l’equip durant la producció de A Silent Voice

El clima que hi havia a la indústria de l’anime no era un plat de bon gust per un jove matrimoni d’animadors (Hideaki Hatta i Yoko Hatta) que van dir prou i el 1981 van fundar el seu propi estudi d’animació. L’empresa va anar fent projectes i es va anar consolidant al llarg de més de dues dècades, però el matrimoni veia que malgrat les bones intencions, els afligien parcialment els mateixos mals que la resta de la indústria. Per contrarestar aquesta situació els Hatta van fer gala d’una astúcia de guineu quan l’any 2009 van crear la seva productora, cosa que els donava un control total sobre els projectes que duien a terme, els temps de desenvolupament i les empreses amb les quals col·laboraven. El mateix any es creen els premis KyoAni en els quals l’estudi dona un premi a escriptors de novel·les, mangues i guions, els millors dels quals constitueixen la base sobre la qual es construiran les noves sèries i pel·lícules de l’estudi. Un altre dels encerts dels de Kyoto fou la creació de l’escola d’animació de l’estudi l’any 2000, que permetia formar nous talents sota la tutela dels veterans i nodrir les files de l’empresa d’artistes competents. Per tal de fidelitzar treballadors els Hatta van donar condicions de treball molt estables, bons salaris i bons horaris cosa que creava també un bon ambient de treball. A més a més, l’estudi porta el feminisme incrustat a l’ADN, ja que des del començament han promocionat a les dones i les han posat en càrrecs importants. De fet, Naoko Yamada (A Silent Voice, Heike Monogatari) va ser la més destacada d’aquesta generació i al llarg de l’article anireu coneixent a les increïbles dones que han fet possible Violet Evergarden. Com deia el mateix Hideaki Hatta “Si la gent és feliç treballant, es nota en la feina que fan”. Gràcies al control sobre la productora, l’escola d’artistes i els premis dels guionistes Kyoto Animation ha pogut desenvolupar franquícies i sèries de creació autòctona amb molt èxit. Per cert, haureu notat que no hi apareix Netflix enlloc malgrat que anuncien a tord i a dret que Violet Evergarden és una producció seva i això és perquè és mentida. Netflix no ha produït Violet Evergarden, simplement va comprar l’exclusiva dels drets d’streaming quan la sèrie ja estava acabada i no han tingut cap pes en el procés de producció ni en les decisions artístiques. Quins collons!

Violet Evergarden: la cuina d’una obra mestra

Tràiler de la pel·lícula final de Violet Evergarden on podem veure el prodigi tècnic de l’animació

Coneixent tots els ingredients que hi havia a l’olla només calien uns bons xefs i ingredients frescos per cuinar un anime d’estrella i els van trobar. Els ingredients frescos els van anar a buscar als premis KyoAni, que l’any 2013 van guardonar la novel·la Violet Evergarden amb el Gran premi de l’estudi, cosa que la convertia de facto en un nou projecte d’animació. Pel que fa als xefs que van cuinar tan sucosos ingredients hi havia l’experimentat director Taichi Ishidate, un mestre del moviment i l’acció amb tota una carrera a la casa. L’acompanyen les increïbles Haruka Fujita i Akiko Takase dues joves artistes que en menys de 10 anys han demostrat arribar a l’altura dels grans directors de la indústria de l’anime. Fujita és famosa per la seva capacitat de transmetre sentiments i emocions de manera magistral a través dels gestos i expressions dels personatges. Takase per la seva banda és una reputada artista d’art conceptual que va crear tota la imatgeria i el concepte visual de Violet Evergarden.

Vestimenta personatges
Vestimenta època
Vestimenta personatges

La gent de Kyoani eren bons alumnes dels mestres de l’animació japonesa i van prendre nota de la regla de Mamoru Oshii que tant hem esmentat en aquest blog: “L’ordre de prioritats és primer la creació d’un món, després la història que passa en aquest món i finalment els personatges que interactuen amb el món i la història.” Dit i fet es van documentar amb avidesa per crear l’univers de Violet, que segons expliquen està ambientat en el període d’abans, durant i després de la Primera Guerra Mundial a Europa Occidental. Aquesta és una ambientació poc convencional en un anime cosa que va comportar una àrdua feina com detalla Yuka Yoneda en una entrevista “La construcció del món ha estat completament diferent de qualsevol projecte anterior. Els equips de cada capítol necessitàvem fer reunions constantment per comprovar la nostra visió de l’univers de Violet.” Haruka Fujita realitzadora de la sèrie afirma que “La recerca és un procés natural quan dibuixem, però aquesta vegada la quantitat era enorme. […] He anat als llocs d’Europa on ens hem inspirat per la història, volia veure la forma, l’altura i la profunditat dels edificis, la mida de les portes… Totes eren molt diferents de les cases japoneses, ha estat útil veure-les de prop.” L’equip declara que van eliminar els elements fantàstics de la novel·la original, ja que volien que aquesta fos una història realista i versemblant. Per això es van documentar amb els uniformes dels soldats de la Primera Guerra Mundial aconseguint un resultat molt realista. Akiko Takase també explica que es va inspirar en la moda de l’època per crear la vestimenta dels personatges, especialment en l’Art Decó i l’Art Nouveau emmarcats en el període 1890-1938. De fet, si veiem les imatges podrem veure que la roba de les protagonistes s’assembla als vestits reals de l’època. Minoru Ota i Hiroyuki Takeshi ensenyen al llibre d’art de la sèrie com van dissenyar fins a l’últim detall els objectes que utilitzaven les protagonistes. Les maletes, màquines d’escriure, armes, caixes amb material, accessoris… La filosofia per crear Violet Evergarden era que tot el que apareixia a la sèrie havia de tenir una funcionalitat real i havia de poder ser usat independentment de la seva pompositat. Amb aquesta filosofia realista, una història única i una ambientació trencadora la Violet va començar a caminar.

Disseny d’en Guilbert i els uniformes militars
(Artbook edició francesa)
Disseny del vestit de la Violet (Artbook edició francesa)

Canviar les regles de l’animació japonesa

Gràcies al control que Kyoto Animation exerceix sobre la seva productora, l’equip de Violet Evergarden va disposar del temps necessari de preproducció una fase en la qual es fa el disseny dels personatges, els entorns, els colors, el guió, les línies tècniques i s’organitzen els equips de treball. De fet, l’equip va tenir 5 anys per acabar la sèrie un temps realment molt llarg pels estàndards d’avui dia, cosa que va permetre una bona organització del treball. De vegades la clau per fer una gran producció no és tenir un exèrcit de 200 persones sinó una estructura ordenada, un bon exemple d’això és el director de videojocs Hideo Kojima que va desenvolupar un títol AAA com Death Stranding amb un equip de només 70 persones. Amb Violet Evergarden va passar el mateix, de fet l’equip d’animadors de la sèrie estava compost només per 47 persones com explica l’equip a les entrevistes. Òbviament, aquí hi intervé molta més gent, però aquesta xifra ens dóna una idea de l’habilitat d’Ishidate a l’hora de gestionar un projecte amb tants talents.

Storyboards de la sèrie (Artbook edició francesa)
Disseny dels interiors de Correus CH (Artbook edició francesa)

 Ja hem vist que l’objectiu de l’equip era crear un món realista i detallat, Mikiko Watanabe directora de color de Violet Evergarden explica que van desenvolupar una nova tècnica per tractar la llum de manera realista, ella l’anomena “llum reflectida”. Yuka Yoneda detalla que la tècnica “Es tracta d’un tractament realista de la reflexió de la llum sobre els personatges en funció de com impacta en els objectes. Les tonalitats de la llum (també) s’ajusten en funció del temps emocional de l’escena.” És a dir, que aprofitant els recursos que els dóna la tecnologia digital creen una llum que actua de manera realista sobre els personatges i l’entorn, que contrasta amb les ombres de blocs sòlids habituals a l’anime. Watanabe explica que aquesta tècnica implicava una transformació total de l’aplicació del color en animació: “No hem utilitzat una paleta de colors “normals” que serien l’estàndard en altres animes. L’equip encarregat dels fons ha hagut d’utilitzar tota la paleta de colors disponible per crear els paisatges.” Violet Evergarden obre amb una escena espectacular en la qual una carta surt volant i travessa els paisatges de Leidenshaft i la capital mentre la càmera fa angles impossibles al voltant de la carta i el paisatge, tot això és possible gràcies a la tecnologia 3DCGI. L’equip ha sabut integrar de manera magistral l’animació en dues dimensions amb entorns i vehicles tridimensionals, cosa que ha permès crear aquelles escenes que ens deixaven el cor en un puny. L’ambició del projecte era tal que l’equip 3D va crear la ciutat de Leiden sencera amb tots els seus edificis digitalment i també es van crear les oficines de Correus CH, la fortalesa d’Intense així com les màquines d’escriure, trens i altres vehicles. Gràcies a la tècnica de la llum reflectida podien integrar de manera natural aquests elements 3D en una producció 2D sense que es noti ni una engruna d’artificialitat.

Vídeo de Kyoto Animation on es mostra el procés d’aplicació del color

Una història emocional

Aquesta harmonia de temps, talent, organització i tècnica va canalitzar una història profundament emocional i original. Recordo que quan va sortir l’anime s’alabava el seu apartat artístic, però es tatxava la història de “poc original” i crec que els crítics van ser força curts de mires en aquest cas. La trama de Violet Evergarden ens explica el cas d’una nena que va ser criada enmig del camp de batalla i que no té records més enllà de la guerra. Durant la seva curta vida va estar sota la protecció d’en Guilbert un major de l’exèrcit que desapareix després de la batalla final i que li diu les paraules “T’estimo”. Criada en un entorn marcial mancat d’emocions i sense la persona que l’havia estimat al seu costat, la Violet està decidida a entendre les paraules del major. Per això comença a treballar de “Nina de record automàtica” un ofici que consisteix a escriure cartes que transmeten les emocions dels interlocutors en un món encara molt analfabet. En aquest ofici la Violet descobrirà moltes històries personals i s’enfrontarà a les seves emocions i al seu passat militar. Si bé és cert que molts dels elements de la sèrie poden sonar-nos familiars, també ho és que la combinació de tots aquests elements no s’assembla a res que hagi vist abans. És com un còctel del qual coneixes tots els ingredients, però que la combinació de tots ells resulta en un gust completament nou. L’apartat artístic està al servei d’aquest guió i l’animació captura les emocions dels personatges amb una subtilesa extraordinària. Un exemple d’això és l’escena on la Violet es desperta a l’hospital després de la guerra, la seva manera de moure el cap és artificial i hostil, més similar a la d’un gat caçador que a la d’una noia de 15 anys. A mesura que va profunditzant en les seves emocions la seva cara es va tornant més expressiva en un procés gairebé imperceptible al llarg de 14 capítols. L’ús del 3D permet la creació d’escenes màgiques com la del capítol 7 on ella salta sobre la superfície d’un llac per inspirar a un escriptor de teatre i es veu el moviment de l’aigua i la càmera rotant al voltant d’ella (animada de forma tradicional) i amb les fulles i el paisatge en 3D, és una de les escenes més espectaculars que he vist. La sèrie també va construint una forta simbologia visual a través del paisatge que actua com a mirall de les emocions dels personatges, així com del vestuari que dona moltes pistes sobre la seva procedència i identitat. La simbologia també és molt present en els complements i objectes dels personatges que els vinculen amb altres individus i amb la naturalesa. Molts dels protagonistes apareixen vinculats amb una flor, cosa que entronca amb el llenguatge de les flors japonès on cada una està vinculada a un significat profund.

Conclusions

Violet Evergarden és una demostració inapel·lable del potencial de l’anime com a mitjà d’expressió artística. El seu procés de producció comença amb la transformació de Kyoto Animation, que construeix una nova forma d’organitzar la indústria i el treball de l’animació. Controlant els comitès de producció, creant premis literaris, formant professionals i oferint bones condicions de treball van assegurar-se una autonomia total de la resta de la indústria i un control del seu treball artístic. Gràcies a tot això la novel·la de Violet Evergarden va caure en les mans indicades i la seva adaptació animada va permetre gestar la sèrie d’anime més ambiciosa de la història, creant pel camí noves tècniques d’animació com la llum reflectida. El camí de la foscor a la llum que fa la Violet per deixar enrere el seu passat militar i acceptar les emocions, s’assembla al camí que recorre Kyoto Animation per crear un futur més lluminós per l’animació japonesa.

Fonts

Alexandra Hidalgo. “Viajando por la moda: La belle epoque.” Tendency Book. Tendencybook.com. 15 d’octubre de 2020.

Kyoto Animation, Violet Evergarden Official Artbook. Inclòs a l’edició francesa de la sèrie.

Making of Violet Evergarden: a Production History. Jack Johnson i Cristopher Nies. 2018. YouTube. Under The Scope. https://www.youtube.com/watch?v=a1Fi5Njzgz4

Tots els materials visuals emprats en aquest assaig pertanyen a Kyoto Animation i a llurs propietaris.