Dinamitant el plantejament, nus i desenllaç

Plantejament, nus i desenllaç, una fórmula d’aparença simple que amaga un laberint al seu cor. Fins fa unes dècades semblava impossible concebre la narració d’una altra manera, es podia alterar la fórmula, retorçar-la o estirar-la fins als confins de la paraula escrita, però seguia sent la mateixa fórmula al cap i a la fi. Com ja sabem (o hauríem de saber), a la dècada dels 60 i 70 un moviment filosòfic anomenat postmodernitat va fer trontollar els fonaments intel·lectuals del món. La postmodernitat va portar molts canvis, alguns de positius com el moviment LGTB, els feminismes o la fi dels relats únics i d’altres de negatius com el descrèdit de la ciència o l’onada de dreta populista que creua occident. Però el que ens interessa ara és que molts escriptors posteriors a aquest moviment van agafar el “Plantejament, nus i desenllaç” i el van fer saltar pels aires de les maneres més salvatges i creatives que us podeu imaginar.

Una d’aquestes maneres va ser la creació d’universos narratius, és a dir conjunts de relats o històries interrelacionades entre si, que poden estar publicades en diversos medis d’expressió artística com el videojoc, l’anime, el cinema i la literatura. Si aquesta explicació us sembla una mica confosa, penseu per exemple en MARVEL o Star Wars que són els universos narratius per antonomàsia amb desenes de pel·lícules, series, llibres, còmics i videojocs que junts construeixen un gran relat. Però això dels universos narratius és realment una cosa tan nova? Doncs no ben bé, si ens ho agafem des d’un punt de vista literari, la mitologia grega està conformada per un conjunt d’històries interrelacionades que formen un gran relat de milers de peces. En escènica doncs, les mitologies del món clàssic poden ser enteses com un univers narratiu explicat en diversos medis d’expressió artística com l’escultura, el relat escrit, el relat oral, l’arquitectura… Podríem dir doncs que els escriptors actuals han agafat conceptes narratius mil·lenaris per adaptar-los al món modern. Avui parlarem de Type-Moon grup encapçalat per l’escriptor Kinoko Nasu i l’il·lustrador Takashi Takeguchi que durant 20 anys han creat un univers narratiu en el manga i l’anime i l’han elevat a la categoria de llegenda.

Mags, heroïnes, llegendes i existencialisme: la peculiar fantasia urbana de Kinoko Nasu

El primer que hem de tenir en compte quan parlem de l’obra de Nasu és que forma part d’un subgènere de la ficció anomenat fantasia urbana, en el qual elements fantàstics o màgics interactuen amb els problemes quotidians del món contemporani, normalment sense el coneixement de la població general. Alguns exemples de bona fantasia urbana són sèries com Jujutsu Kaisen, Fruits Basket, Kobayashi-san chi no maid Dragon i la mateixa Fate. Nasu situa la seva obra principalment al Japó dels anys 90 i 2000 amb algunes excepcions. Ara bé, no us penseu pas que els 90 de Nasu són els nostres 90; amagats entre la societat humana diversos grups que interactuen amb la màgia i allò sobrenatural conviuen i lluiten en secret. Per una banda tenim l’església, que amb els seus exorcistes busca regular el món màgic encara que sigui a sang i acer eliminant-ne els vampirs, bona part dels mags i a tot aquell que disputi el seu poder. Els vampirs per la seva banda dividits entre veritables ancestres i apòstols morts lluiten entre ells i a la vegada combaten l’església mentre reflexionen sobre la naturalesa de la mort. Els mags són la peça més complexa del puzle, viuen escampats per tot el món i estan regits per un sistema de classificació social extremadament rígid. No us penseu que els mags de Type-Moon són els clàssics individus amb túnica i vareta; poden ser estudiants, oficinistes amb gavardina, afables veïns de blocs de pisos, professors d’internats i mil coses més. Tampoc us imagineu els mags íntegres, organitzats i solemnes de Harry Potter, els de Nasu són individus capaços de qualsevol cosa per obtenir el que busquen, sigui el Sant Grial o “l’arrel” un concepte que utilitzen per designar el principi filosòfic amb el qual funciona tot el món. Alguns són íntegres professors, d’altres intenten ser herois de la justícia, d’altres estan disposats al que sigui per poder i respostes; i alguns fins i tot són els més voraços assassins en sèrie. El centre del món màgic és Londres on hi ha la “Torre del rellotge” un indret on es concentren totes les organitzacions màgiques del món i on hi ha les escoles i la “universitat” de la màgia. També és el lloc on les diferents faccions sobrenaturals treuen les urpes per disputar-se el poder. L’altre paratge clau del món de Nasu és la ciutat Japonesa de Fuyuki on cada dècada s’hi disputa la Guerra del Sant Grial, un conflicte en el qual 7 mags s’enfrontaran a mort per aconseguir el desig que concedeix el calze sagrat. Aquest conflicte es realitza amb l’arbitratge de l’església i amb la participació d’esperits heroics, personatges de la història o les llegendes que són convocats per lluitar a Fuyuki. Els qui us animeu a endinsar-vos en aquest univers hi trobareu un món molt original que s’allunya completament de les convencions de la màgia i la fantasia urbana a les quals estem habituats. Fins i tot m’atreviria a dir que s’allunya força d’algunes convencions de l’anime.

Destí/ Estils narratius il·limitats

La raó per la qual Type-Moon s’ha convertit segurament en la franquícia més exitosa de l’anime és la variabilitat de les històries que explica. A la franquícia hi caben aventures amb un punt romàntic com Fate/Stay Night, tragèdies com Fate/Zero, obres existencialistes com Kara no Kyoukai, misteris sobrenaturals com Tsukihime, drames humans com Fate/Stay night: Heaven’s Feel, sèries d’acció com Fate/ Apocrypha i un llarg etc. Si Type-moon pot explicar històries tan diferents sense trontollar, és perquè Kinoko Nasu va seguir la regla de Mamoru Oshii a l’hora de crear les seves històries. T’estaràs preguntant què és la regla de Mamoru Oshi, la veritat és que en vaig parlar bastant a l’article de Higurashi no naku koro ni, però de totes maneres faré un recordatori. La regla de Mamoru Oshii és un principi narratiu segons el qual l’ordre de prioritats a l’hora de crear una història és: 1 el món on es desenvolupa la història, 2 la història que passa en aquest món i 3 els personatges i la seva relació amb el món i la història. En fer recaure el pes sobre el món, Nasu crea un univers on caben històries amb un to i uns objectius molt diferents. Aquesta fórmula narrativa allibera a l’autor de les cadenes dels personatges i li permet prescindir de personatges importants o enfocar-se en temes que els seus protagonistes no li permetrien. En aquest sentit difereix molt de l’Univers Cinematogràfic Marvel on la narrativa recau sobre els personatges i això fa més difícil prescindir-ne o fer històries amb un to o temàtica radicalment diferent. A Marvel no hi tindrien cabuda obres tan dispars com “Les cuinetes de l’Emiya” un anime costumista humorístic i Kara no Kyoukai una sèrie de 10 pel·lícules existencialistes on es reflexiona sobre la psicologia de la mort. L’univers de Type-Moon no és una cosa explícita com ho són els de Marvel o Star Wars, de fet molta gent ha vist pel·lícules i sèries d’aquest univers sense ser conscient que en formen part. Type-Moon estructura un món fictici en el qual es podien explicar molts relats, cada un dels quals explora diferents aspectes del món. Per exemple, Tsukihime se centra en els conflictes entre els vampirs i l’església, però també hi apareixen els ulls de percepció de la mort. Aquests ulls són un dels temes centrals a Kara no Kyoukai i també apareixen a Lord el-Melloi II. A Lord el Melloi s’exploren els draps bruts i els circuits clandestins del món màgic i els ulls són un mitjà per fer-ho, mentre que a Tsukihime aquests ulls són el poder que té el protagonista per lluitar contra vampirs i exorcistes. El fet que les obres de Type-moon siguin completament diferents les unes de les altres i es desenvolupin en un mateix univers produeix un efecte curiós en la narrativa general…

Com collons es mira/llegeix Fate i l’univers Type-moon?

Totes les sèries, pel·lícules, novel·les o mangues de Type-Moon són autoconclusives, de manera que un es pot veure Fate/Stay Night sense veure la seva preqüela Fate/Zero i de la mateixa manera Fate/Zero és una obra molt completa que es pot veure sense la seva seqüela. Type-Moon NO és un relat amb una continuïtat com Star Wars en el qual comencem amb les guerres clon, continuem amb la lluita entre la rebel·lió i l’imperi i acabem amb la història dels fills. A Type-Moon simplement tenim un món formidable en el qual succeeixen moltes històries diferents i la càmera s’enfoca en una o l’altra. La gràcia de tot plegat és que com més històries de Type-Moon llegeixes més et vas endinsant en el seu món i en va descobrint aspectes nous. Les obres de la franquícia es poden relacionar amb personatges que apareixen recurrentment, com en Waber un personatge de Fate/Zero que esdevé el protagonista de Lord el-Melloi II o les germanes Aozaki que són protagonistes a Kara no Kyoukai i Mahoutsukai no Yoru i apareixen també a Fate/ Stay night: Heaven’s Feel i Tsukihime. I esteu pensant molt bé, però tot això com collons es mira? Doncs la veritat és que no hi ha un ordre específic en el qual es miri/llegeixi Type-Moon, de totes maneres amb la línia principal de Fate sí que hi ha un ordre recomanat. L’univers Type-Moon a diferència del de Marvel no obliga a veure tot el seu contingut, perquè no hi ha un relat continu sinó històries independents. Dit això us dic l’ordre que recomano jo és:

1 Com a punt de partida la sèrie que recomano és Fate/Zero perquè és cronològicament la que va abans. Després de Fate/Zero podeu veure les 3 rutes de Fate/Stay night que parteixen de la mateixa història i els mateixos personatges, però tenen un desenvolupament completament diferent. Per tant després de Fate/Zero podeu veure Fate/Stay night, Fate/Stay night: Unlimited blade Works i Fate/Stay night: Heaven’s Feel. Les 3 són molt diferents, la Stay night clàssica és una aventura amb un punt romàntic, Unlimited Blade Works combina l’aventura i el battle royale i Heaven’s Feel és un drama humà. Després de Fate/Zero també podeu mirar Lord el-Melloi II que és una seqüela en forma de sèrie de misteri que explora a fons el món dels mags. Hi ha algunes sèries de Fate/ que no són de la línia principal i que es poden mirar en l’ordre que vulgueu (des del meu punt de vista no valen la pena) que són Fate/Apocrypha, Fate/Extra, Fate/ Kaleid liner Prisma Illia i Fate/Grand Order. Hi ha moltes obres que funcionen de manera independent dins l’univers Type-Moon i que són fascinants, aquestes les podeu mirar en l’ordre que vulgueu. Una és Tsukihime de la qual recomano que llegiu el manga (10 volums) i no l’anime, ja que l’adaptació animada és molt dolenta. Tsukihime se centra en els vampirs i els ulls de percepció de la mort, és una sèrie de misteri amb punts de terror i aventura. També hi ha les 10 pel·lícules de Kara no Kyoukai que són una meravella audiovisual i narrativa, però adverteixo que són molt filosòfiques i no aptes per a tots els públics. Una altra obra interessant és la novel·la de Mahoutsukai no Yoru que, de manera similar a Lord el-Melloi II explora el món de Nasu a través d’un seguit de casos misteriosos. També hi ha una sèrie d’anime anomenada Canaan que s’acostaria bastant al gènere de les sèries d’espies però amb un toc Nasu. Hi ha algunes obres molt bones que encara no estan ben adaptades al manga i l’anime com DDD, Mahoutsukai no Yoru, Fate/Hollow Ataraxia (la sequel·la de Fate/Stay night) i Kagetsu Thoya (la sequel·la de Tsukihime). A internet trobareu un fotimer d’obres més si busqueu Type-Moon, però la majoria són històries curtes, novel·les que escrivia en Nasu a l’institut, prototips de novel·les, videojocs sense gaire història, paròdies…

La recomanació de la casa

La recomanació de la casa (que subratllo és personal) és que si voleu endinsar-vos a Type-Moon mireu Fate/Zero, les 3 rutes de Fate/ Stay night, Lord el-melloi II, el manga de Tsukihime, les pel·lícules de Kara no Kyoukai, Canaan i si us animeu llegiu la novel·la de Mahoutsukai no Yoru. Hi ha algunes paròdies com “Les cuinetes de l’Emyia” o Carnival Phantasm que són divertidíssimes. Falta també que s’adaptin bé algunes obres molt interessants de Nasu com Decoration Disorder Disconnection (DDD), Mahotsukai no Yoru, Kagetsu Thoya, Fate/ Hollow Ataraxia i alguns relats curts. La resta de la franquícia, des del meu punt de vista, sobra molt i algunes de les obres són realment dolentes i mancades de substància. De fet, de la merda de Type-Moon, la meva franquícia preferida, en parlaré al proper article titulat “Fate/Grand Order i la fàbrica de Waifus.”