Mont Fuji | Hana Monogatari

Yamanashi una terra per descobrir

Ja han passat uns quants mesos des d’aquell fred matí del 6 de gener en què vaig arribar a l’estació de Kōfu amb dues maletes gegantines, una plena de pors i l’altra plena d’il·lusió (i molta roba no ens enganyem). Havia arribat a la capital de la prefectura de Yamanashi amb l’objectiu d’estudiar japonès al Japó durant almenys 6 mesos i viure moltes aventures en aquesta zona. Per què vaig triar un destí tan poc comú? Doncs perquè no m’agraden les grans ciutats i perquè estic enamorat de la regió del Mont Fuji i els voltants. Volia estar a prop de la natura i poder explorar aquesta terra entre muntanyes, fruiters, vinyes i llacs. Recordo el caos dels primers dies en arribar a un pis on literalment no hi havia res més que el llit, la nevera, la rentadora, una olla, una paella, una taula diminuta i una cadira plegable. Vaig haver de fer una marató pels supermercats i botigues de la ciutat per proveir-me d’estris de cuina, plats, gots, menjar, mantes, cables… Quan pensaves que ja ho tenies tot t’adonaves que et faltava una cosa, com quan em vaig adonar que tenia menjar i estris per cuinar, però no tenia una fusta on tallar les coses. O quan després de menjar una primera truita de patates una mica socarrimada em vaig adonar que no tenia sabó per rentar els plats. A part d’això recordo també la marató burocràtica que vam haver de fer els primers dies amb l’ajuda del personal de l’escola que ens va acompanyar fins a l’ajuntament. O la cara que em va quedar quan li vaig preguntar a un professor com havia de pagar la factura de la llum i aquest em va respondre que aquí les factures es paguen als supermercats 24 hores. Per sort, però aquesta terra muntanyosa i ventosa m’ha acollit fins i tot millor del que m’esperava i és per això que avui m’agradaria fer-vos un recorregut per la meva segona casa, la Prefectura de Yamanashi.

Kōfu vins, fruita i banys termals

Kōfu (甲府市) és una ciutat de gairebé 190.000 habitants situada al centre de la vall que porta el mateix nom i és també la capital de la Prefectura de Yamanashi, coneguda sobretot pel Mont Fuji. La resta de les ciutats de la vall: Yamanashi-shi, Fuefuki, Kai, Showa, Minami Alps i Nirasaki formen una àrea mig urbana mig rural en la qual viu la major part de la població de la regió. La primera cosa que impressiona al foraster que arriba a la ciutat són les muntanyes que envolten la vall, al nord la serra de les muntanyes de Chihibu, a l’oest els majestuosos Alps de Minami i al sud el Mont Fuji que quan no s’esmuny entre els núvols domina el paisatge. Tot i ser una regió més aviat rural hi ha una indústria forta i variada, en aquest aspecte em recorda a les comarques gironines. La regió és nacionalment coneguda pels seus cellers i vins, ja que a finals del segle XIX alguns francesos aventurers van portar la cultura del vi fins aquestes valls. 140 anys més tard la regió s’ha convertit la principal productora de vi del Japó. Si esteu a la zona no deixeu de visitar alguna de les cellers, recomano especialment la del Château de Sakaori i la famosíssima Suntory. La regió també és famosa per la producció de seda, vidre, joies (hi ha diversos museus dedicats a la joieria i el vidre) i la fruita molt apreciada al país. Kōfu no és una ciutat turística i això la fa particularment atractiva per aquells que vulguin visitar una ciutat com les que es veuen a les sèries d’anime, amb els seus barris, temples, festivals, mercats i restaurants.

La ciutat té alguns racons inoblidables com el parc del Castell de Maizuru, que recorre les ruïnes de l’antic castell de Takeda Shingen a través d’un parc de cirerers i culmina amb un mirador des d’on podreu veure tota la ciutat i tres imponents serralades de muntanyes (Fuji inclòs). Un altre imprescindible és Santuari Takeda situat al nord de la ciutat, que compensa les seves reduïdes dimensions amb un entorn natural envejable, una llarga història vinculada al samurai Takeda Shingen i una gran activitat en forma de festivals. I parlant de festivals, Kōfu és nacionalment famosa per acollir el Shingen-Kō el primer cap de setmana d’abril. Es tracta de festival de temàtica samurai més gran del Japó, en el qual més de 1000 persones vestides amb armadures samurai completes i les seves armes corresponents desfilen durant 4 hores per tota la ciutat. Veure centenars de samurais armats amb catanes, arcs, llances, arcabussos o a cavall passejant pel castell de Maizuru amb els cirerers en flor és una de les experiències més espectaculars que podeu viure al Japó. Al voltant del festival també podreu gaudir de desenes de parades de menjar al carrer i tota mena d’activitats paral·leles. Si us agraden els temples un imprescindible de Kōfu és el temple de Kai-Zenkōji, situat a només 10 minuts a peu de l’estació de Zenkōji. Aquest impressionant temple budista ofereix una visita on es pot apreciar el drac pintat més gran del Japó i una experiència mística en un passatge subterrani. L’edifici i els seus jardins es valen els 500 Yens que costa l’entrada. Yamanashi també és un lloc ideal pels amants dels banys termals, ja que la regió compta amb desenes de banys termals entre els quals destaquen els de Hottarakashi Onsen, PukuPuku Onsen i Mitama no Yū. Aquests 3 tenen en comú els seus banys oberts amb vistes extraordinàries a les muntanyes i valls de la regió (des dels dos primers es pot veure el Fuji). La teca també és un bon reclam per arribar a la ciutat que està sortida amb un fotimer de restaurants autèntics a preus molt més competitius que els dels grans nuclis turístics. No us podeu perdre l’especialitat local, el Hotō, un estofat de fideus gruixuts i plans assortit amb tota mena de verdures i tubercles de temporada. En general, tot el que tingui a veure amb sopes udon i soba sol ser especialitat local, això sí les racions són de pagès, avisats esteu. Pels amants de l’arqueologia el museu prefectural d’arqueologia de Yamanashi i el Centre d’Interpretació del període Jōmon són molt bons llocs per visitar, això sí per anar a l’últim necessitareu cotxe.

Com ja heu vist Kōfu té molts racons interessants per explorar, ara bé, si aquesta ciutat és un bon punt per visitar és precisament perquè és la porta d’accés a diverses meravelles naturals que us explicaré a continuació.

Shosenkyo

Just al nord de la ciutat de Kōfu a només mitja horeta en bus o 20 minuts en cotxe tenim les gorgues de Shosenkyo, un dels paratges de muntanya més espectaculars del país. Per arribar-hi baixarem a Shosenyo Entrance i començarem un recorregut a peu per un sistema de gorgues connectades per un riu i envoltades de muntanyes verticals. Anirem seguint el camí indicat mentre ens meravellem per cascades, gorgues i els preciosos minerals de la zona. Un cop arribem al final podeu comprar joies fetes amb les pedres semiprecioses que s’extreuen a la zona i menjar en un bon restaurant, però això no és tot. En aquest punt podeu agafar un telefèric que us porti fins a dalt de tot on podreu apreciar el paisatge. Si no teniu por a les altures podeu fer el camí de 20 minuts que us porta fins a dalt del Mont Yasaburo on acabareu dalt d’una roca gegantina des de la qual podreu veure gairebé tota la prefectura amb el Fuji dominant el paisatge.

Minobu

Fans de Yuru Camp jo us convoco!! És que si sou fans del famosíssim manga de les noies que fan càmping aquest poble és la vostra meca, ja que aquí és on se situa la sèrie. Minobu és un gran municipi que també dona nom a una línia de tren regional que uneix Kōfu amb ciutat Fuji a través de valls rius i muntanyes. Si agafeu la línia Minobu des de l’estació de Kōfu tardareu 50 minuts si agafeu l’exprés i una hora i mitja si ho feu amb el tren normal. Un cop arribeu al poble notareu que absolutament tot és de Yuru Camp i que a totes les botigues trobareu marxandatge de les nostres adorables campistes. Més enllà de l’anime Minobu és un preciós poble entre muntanyes dominat pel riu Fuji i per la muntanya que porta el mateix nom. Sortint de l’estació anirem caminant en direcció a la muntanya i recorrent el riu, els temples i els barris tradicionals que ens trobem pel camí. Un cop arribeu a la falda del Mont Minobu trobareu la porta de la muntanya i a partir d’aquí anireu trobant santuaris, botigues (amb moltes coses de Yuru Camp), cases tradicionals i temples. Quan hàgiu pujat prou arribareu al peu de les escales, els més valents podeu provar de pujar-les i els que no us vulgueu cansar tant podeu buscar l’ascensor que hi ha al costat del pàrquing (m’hauria anat bé saber-ho la primera i la segona vegada que vaig anar-hi). Un cop a dalt us trobareu un dels complexos de temples budistes més grans del Japó que compta amb 12 edificis entre els quals una pagoda de 5 pisos. Aquest conjunt de temples va ser erigit el 1274 i ha anat patint reformes, ampliacions (i incendis) al llarg dels anys fins a arribar a l’estat actual. En una d’aquestes ampliacions fa uns 400 anys es van plantar els cirerers-desmais que envolten els temples i el camí d’accés a la muntanya. Des dels temples podeu agafar el telefèric que us porta fins a dalt de tot del Mont Minobu (o si esteu mamadíssims podeu pujar-lo a peu per la ruta de senderisme, però heu d’estar en forma, us ho dic per experiència). Un cop a dalt tindreu unes vistes corprenedores: a l’oest tota la serralada dels Alps de Minami s’obre davant vostre, al sud la vall del riu Fuji us obre el camí gairebé fins al mar i al nord-est el Fuji i les muntanyes que l’envolten. No em cansaré mai de recomanar Minobu com a excursió d’un dia, molts japonesos ho fan cada any però de moment molt pocs estrangers.

Minami Alps: la meca dels alpinistes japonesos

Sobre la ciutat de Minami Alps seré molt breu, només és interessant si voleu fer alpinisme. Amb 72.000 habitants, aquest municipi es va crear l’any 2003 amb la fusió de 5 antics pobles que van quedar sota un mateix paraigües. Alguns d’aquests antics pobles encara conserven temples menors i alguna casa antiga, però res semblant a un nucli antic, aleshores per què us l’esmento? Doncs el cas és que aquesta ciutat és la porta d’entrada als Alps de Minami, un dels principals sistemes muntanyosos del país amb pics que superen els 3000 metres d’altura. Si voleu escalar muntanyes com el Kitadake, el Kakiomagadake, el Mont Akashi, el Hioshi o l’Aino entre moltes altes aquest és el vostre lloc. La ciutat està preparada amb allotjaments i botigues dedicades als esports de muntanya i també podreu trobar guies experimentats que us podran acompanyar en les vostres ascensions. Aquestes muntanyes estan cobertes d’una densa vegetació que arriba gairebé fins al pic i que és l’hàbitat d’espècies autòctones de flors, papallones i la mostela japonesa. Pels qui feu alpinisme tingueu en compte que encara que aquestes muntanyes no arribin a les altures més grans poden ser tècnicament complicades i tenen una climatologia molt adversa fora dels mesos d’estiu. Si us plau, sigueu molt prudents si decidiu escalar alguna d’aquestes muntanyes i aneu sempre acompanyats de gent amb experiència, si ho feu així segur que veureu alguns dels millors paisatges de la vostra vida. Aprofito per fer el recordatori que el Japó està plagat d’ossos i cal ser prudent.

Els cinc llacs del Mont Fuji

Fujikawaguchiko

Si algú dels qui esteu llegint aquest article ha posat un peu a la Prefectura de Yamanashi segurament ho ha fet a la zona dels cinc llacs. Considerada una de les principals destinacions turístiques del país, aquest conjunt de pobles boscos i masses d’aigua que envolten el mont Fuji meravella als visitants. Des de Tòquio s’hi pot arribar fàcilment través de la línia Chuo, fent transbord amb la línia Fujikyu a l’estació d’ Ōtsuki i des de Kōfu també s’hi arriba fàcilment amb bus. La primera parada a la zona és el poble de Fujikawaguchiko que porta el mateix nom que l’immens llac que voreja i és el nucli més important de la zona. El reclam més important del poble és el llac que podreu vorejar a peu o amb bicicleta mentre aprecieu els parcs de flors, les hortènsies salvatges que creixen per tot arreu, les vistes del Fuji i alguns curiosos temples i santuaris. El costat est del llac és el que té els camins més ben condicionats per passejar pel voltant de les aigües. També té l’accés al telefèric que us portarà a un mirador des d’on es pot apreciar una de les vistes més icòniques del Japó, el mont Fuji amb els llacs que l’envolten. Allà dalt podeu aprofitar per comprar shingen mochis o dangos a la brasa, delicioses especialitats locals. Continuant el camí de circumval·lació al llac pel costat del poble podeu visitar els parcs de Yagizaki i Oike que compten amb vistes corprenedores entre camins de flors, les aigües i el Fuji. I ara que esmentem el poble, hi podeu trobar un munt de restaurants i cafeteries que faran les delícies tant dels que vulguin tastar menjar local com estranger, ja que sent un lloc turístic hi ha molta cuina internacional. Rascant-vos una mica la butxaca podeu fer un tour en un dels vaixells que volten pel llac, una experiència agradable (tot i que no imprescindible). El santuari de Fuji Omuro també és un lloc que val la pena visitar, tant per la seva vinculació amb el Fuji com la seva refinada arquitectura i entorn natural. Ara bé, si sou d’aquella gent que li agrada fer rutes a peu i que no els emprenyin gaire amb el menjar, la millor opció és que camineu fins a l’altra llera del llac i us atureu en un dels miradors que enfoquen directament a la muntanya sagrada. Tingueu en compte que al Japó durant tot el mes de juny i principis de juliol és estació de pluges i que això dificulta veure el Fuji en aquesta època de l’any. El millor moment per veure les muntanyes és a l’hivern o a la tardor quan el cel és més clar i no plou gaire.

Aprofito per afegir el bonus track de Fujiyoshida i la seva icònica vista de la pagoda d’Arukayama Sengen amb el Fuji al fons. Aquesta és segurament la imatge més coneguda del Japó i la raó per la qual molts turistes acaben visitant Fujiyoshida en comptes dels altres pobles del voltant. Ara bé, heu de tenir en compte que a Fujiyoshida a part d’aquest temple que la veritat tampoc és tan espectacular no hi ha res. Mentre que Fujikawaguchiko, el llac Sai o el Yamanaka tenen molts racons interessants i activitats per fer, Fujiyoshida només té aquesta icònica foto de l’Instagram així que en realitat és un lloc prescindible.

El llac Sai i Iyashi no Sato Nenba

El llac Sai és més petit que el Fujikawaguchi i no té un passeig al voltant com l’anterior. El que sí que té és el poble tradicional de Iyashi no Sato Nenba, que ofereix una vista molt completa de com era el Japó rural just abans de la industrialització. Resulta que aquest poble va quedar parcialment destruït a causa d’una gran esllavissada provocada pel tifó que va assolar el país el 1966. Aquest incident va provocar un canvi en les polítiques de gestió de l’aigua i prevenció d’inundacions del país que van transformar el paisatge fluvial del Japó per sempre. Posteriorment la vila es va reconstruir i avui en dia és un lloc fantàstic per veure com era la vida rural en èpoques passades (i gaudir d’un bon te matxa). A més a més el llac Sai també és el millor punt des d’on entrar a Aokigahara, un bosc gegantí que agafa tota l’àrea nord oest de la zona dels 5 llacs. Hi ha camins a través dels quals podeu passejar per uns boscos que semblen trets d’una pel·lícula de Ghibli on la molsa substitueix l’herba, els arbres creixen sobre les roques i un conjunt de coves convida a visitar les entranyes de la terra. I sí alguns estareu pensant “però aquest no és el bosc dels suïcidis?” Doncs teniu raó però resulta que aquest bosc és gegantí i el lloc on algunes persones decideixen posar fi a la seva vida és una àrea molt remota i inaccessible del bosc que està molt lluny de les zones on la gent fa senderisme.

Els llacs Yamanaka, Mototsu i Shōji

Sobre aquests llacs no hi ha gran cosa de nou a dir, i això no vol dir que no siguin llocs absolutament recomanables. En tots tres podreu fer la volta als llacs amb bicicleta o a peu i tots tenen boscos espectaculars, santuaris i vistes al Fuji. També comparteixen que són zones de càmping per excel·lència a la regió així que si porteu la tenda en el vostre viatge segurament és el millor lloc on muntar-la i sentir-vos com les protagonistes de Yuru Camp. Del llac Yamanaka el que més destaca són camps de flors que hi ha al voltant, crec que és una passejada increïble d’on podreu fer fotos per fardar amb els amics. Entre Fujikawaguchiko i el llac Yamanaka hi ha Oshino un altre poble tradicional que podeu visitar. Personalment, recomano molt més Iyashi no Sato Nenba, ja que és més gran, menys massificat i més bonic. Del llac Mototsu destaquen els immensos camps de flors que s’emplenen de visitants a la primavera i a l’estiu i els càmpings que hi ha al voltant i una cosa similar es pot dir del llac Shōji.

I amb això acabem la meva ruta per la prefectura de Yamanashi, m’he deixat llocs al tinter com les muntanyes de Yatsugatake o els cirerers centenaris de Nirasaki, però són llocs als quals s’accedeix en cotxe i que és millor anar amb algú que conegui la zona per visitar-los.

El meu viatge de 31 dies al Japó: primera part

Posted on Setembre 28, 2023 by sithious18

El juliol de 2023 he fet el que és i crec que serà el viatge de la meva vida, una aventura de 31 dies pel país del sol naixent que va començar quan vaig deixar el Pla de l’Estany l’1 de juliol per no tornar-ne fins a l’1 d’agost. Aquest viatge feia molts anys que el planejava, però la pandèmia s’havia encarregat tossudament a ajornar l’aventura any rere any. Finalment, després de la Covid i un màster molt dur va arribar el moment de fer el salt de veritat i plantar-me al Japó d’una vegada per totes. Les 3 primeres setmanes vaig voltar amb els meus millors amics i l’última va ser un viatge en solitari pel Japó rural i de muntanya, dues experiències tan diferents que són gairebé dos viatges en un. En aquest article us vull explicar la meva experiència i de passada donar-vos consells i idees per visitar la terra del sol naixent.

La preparació del viatge i els meus consells per anar al Japó

Aquest article el vull centrar en la meva experiència personal, així que seré extremadament breu respecte els consells per viatjar al Japó. El primer que haureu de fer abans del viatge és preparar la ruta i les seves parades, us recomano molt la guia de viatges Destino Japón del meu amic Marc Bernabé, la Verònica Calafell, en Jesús Espí i el David Esteban, als dos últims no tinc el plaer de conèixer-los. És una guia fantàstica publicada el 2023 que ens aporta una panoràmica general del país, les regions, els costums i consells pràctics per viatjar, salpebrats amb divertides anècdotes dels autors. Per preparar el vostre viatge també podeu consultar creadors de contingut catalans sobre el Japó com Aventura x Japó, Josep Bautista, Tanuki Estelat, Japanium o El Racó del Manga entre altres. Un cop tingueu decidida la ruta toca comprar els bitllets d’avió i és molt important que ho feu amb molta antelació (almenys 6 mesos) per trobar preus raonables. També és bàsic que compreu els bitllets a través d’una agència de viatges de confiança, on a més a més del bitllet heu de demanar una assegurança mèdica per si de cas. Una altra cosa crucial és que una vegada tinguem clara la ruta reservem els hotels també amb molta antelació (entre 4 i 6 mesos), quan més tardeu més alts seran els preus i menor serà la varietat d’allotjaments. És fonamental també que tingueu una bona connexió a internet per poder utilitzar Google Maps i tots els serveis en línia que puguem necessitar. Per l’internet hi ha diverses opcions, si sou una colla potser us convé agafar un pocket wifi que és una espècie de router portàtil molt econòmic i fiable, si viatgeu sols o voleu anar alguns dies pel vostre compte el millor és que us agafeu una targeta SIM amb connexió a Internet. L’arxipèlag japonès està travessat per centenars de línies de ferrocarril que es ramifiquen per tot arreu com les venes d’un cos humà, pel turista aquesta xarxa és fantàstica per moure’s pel país amb comoditat. La companyia nacional de ferrocarrils del Japó (JR) ens ho posa fàcil, a la seva web podeu obtenir les diferents variants del JR Pass, un bitllet que ens permet fer servir la majoria dels trens del país durant una, dues o tres setmanes. Cal remarcar que és molt car i que només surt a compte si travesseu diverses regions del país en un viatge llarg. Si només visiteu una regió del Japó, recomano el Japan Regional Rail Pass, que ens dona accés a tots els trens d’una regió durant uns dies i és molt més econòmic. Enllaços a les paraules en vermell. Per acabar amb els consells pràctics us recomano que proveu d’allotjar-vos en algun Ryokan (hotel tradicional japonès) una experiència fantàstica que si feu recerca pot ser realment barata. I també us aconsello que proveu els típics restaurants japonesos que són fantàstics, barats i com més autèntics millor. Dit això comencem amb el meu viatge.

Tòquio

El primer contacte amb la capital japonesa va ser una mica accidentat, després de dos llargs vols amb escala a Dubai vam arribar de nit a terres nipones a l’Aeroport internacional de Haneda. Després de canviar els euros a iens ens vam dirigir a la sortida, amb la cara d’estupefacció que correspon quan et diuen que l’aeroport de la ciutat més gran del món no té transport públic a la nit i que has de fer una hora de cua per agafar un taxi mentre un avi uniformat va fent passar els vehicles al crit de “Massugu itte-kudasai!” “Tireu endavant collons!” (traducció no literal però d’acord amb el to del vell). El taxista va ser la primera prova de foc pel meu japonès macarrònic i la vaig superar prou bé xerrant del Japó i Catalunya, mentre mirava amb certa inquietud com aquell home tan simpàtic conduïa a tota hòstia i a cops de volant pels carrers de la ciutat. Mentre ens acostàvem a l’hotel mirava aquella massa d’edificis i em preguntava amb una barreja de por i il·lusió si realment m’agradaria aquest país amb el qual porto obsessionat des dels 13 anys. En aquest sentit, aquest viatge m’ha fet més fort, he hagut d’espavilar-me pel meu compte en terres estranyes i confrontar totes les meves pors i inseguretats amb la realitat, una realitat que tossudament s’ha encarregat d’esfondrar aquests imponents castells de sorra que la por construeix al nostre cervell.

L’hotel de Tòquio era molt estret, però correcte, tampoc podíem demanar gaire més pel que havíem pagat. El primer matí vàrem enfilar cap a l’Estació de Tòquio, un autèntic laberint d’andanes, oficines i línies on vam tramitar els Japan Rail Pass i la targeta moneder Suica (cada regió té la seva targeta amb la seva corresponent mascota). Acabada la burocràcia era hora de descobrir la ciutat, començant pels Jardins del Palau imperial. Allà també vàrem descobrir com de dur és l’estiu japonès amb els seus trenta i escaig graus i entre un 40% i un 85% d’humitat. Des d’allà enfilem cap a Jimbocho, un peculiar barri on es concentren desenes de llibreries de vell cada una més especialitzada que l’anterior. Un paradís pels amants de la literatura i la vida de barri, on em vaig comprar una reproducció d’un quadre clàssic i una parella de llibreters molt simpàtics em va regalar una còpia d’un mapa de l’Època Edo. A la tarda travessem un petit pont i en uns pocs centenars de metres ens plantem al bell mig d’Akihabara el barri friki per antonomàsia de Tòquio. Una de les sensacions més estranyes en visitar aquesta gran metròpolis és com canvia de manera abrupta l’ambient i la temàtica d’un barri a un altre. Caminant uns centenars de metres pots plantar-te del barri de les llibreries i la literatura japonesa, al cor de la cultura otaku del Japó. Això és a causa de la verticalitat de la ciutat, per exemple un edifici pot tenir un supermercat a les tres primeres plantes, restaurants a la quarta i cinquena planta i botigues a les plantes superiors. Això fa que tendeixin a agrupar-se en barris les botigues d’un mateix tipus i que tinguis el barri de les llibreries, el friki, el comercial, el de les arts marcials, etc. Un altre tema molt peculiar del Japó són els restaurants, que són molt petits i normalment s’estructuren amb una cuina oberta que permet als clients veure el ritual de la preparació del menjar. Una barra protegida amb tamborets encercla la cuina i els comensals gaudeixen de l’espectacle a primera fila mentre un nombre variable de taules acaba d’omplir el local. Aquests “garitos” on la gent menja a preus irrisoris són el caldo de cultiu de la gastronomia i una part important de la vida japonesa.

1 Primer àpat que vam fer al Japó. 2 Les curioses vistes d’Akihabara. 3 Un autèntic restaurant japonès a Shibuya. 4 Lectors a la cerca de llibres al barri de Jimbochô.

La resta de dies els vam passar descobrint el centre de la capital nipona. Un dia vàrem visitar el cor comercial i d’oci nocturn de la ciutat, conformat pels bulliciosos barris de Shibuya i Shinjuku. La passejada entre gratacels, botigues de tota mena, anuncis enormes al carrer i Godzilles traient el cap entre els edificis va ser un xoc per algú acostumat a moure’s pels paisatges de la província de Girona. Els nombrosos parcs, temples i santuaris que esquincen el teixit urbà amb zones de tranquil·litat forestal són els pulmons que necessita la ciutat per viure. Les visites dels següents dies van ser força típiques: el Museu Nacional, que per un historiador com jo va ser un moment apoteòsic en el qual vaig poder contemplar peces arqueològiques que feia anys que estudiava. El Parc de Ueno, on un imponent santuari descansa embolcallat d’estanys, on l’aigua s’amaga sota la densa manta de lotus que la cobreixen. Va ser a Sensô-Ji i Asakusa, on vàrem trobar per primera vegada aglomeracions turístiques importants i ens vam impregnar de la característica flaire dels temples i santuaris del Japó. La tarda següent pujàvem al Tokyo Sky-Tree, una gegantina torre de més de 600 metres d’altura que permet al visitant observar la ciutat a vista d’ocell des d’uns miradors situats a 350 i 450 metres d’altura. L’última gran zona de Tòquio va ser l’Illa artificial d’Odaiba, un lloc increïblement tranquil que acull diversos museus de ciència i enginyeria, cadenes de televisió, centres comercials i una estàtua d’un robot Gundam de 19,7 metres (per què no?) Aquella nit vàrem poder gaudir de l’encesa de 4.000 espelmes al temple de Zôzô-ji, als peus de la torre de Tòquio, per celebrar el començament del festival Tanabata. Va ser un d’aquells moments màgics que et trobes per pura casualitat mentre passeges i veus una multitud de gent del barri fent cua. Aquell dia també vam aprofitar per anar a un karaoke, una experiència divertidíssima que recomano a tothom, encara que tingueu vergonya. L’últim dia a la capital vam tenir la sort de poder entrar a una de les visites guiades que ofereix el Palau Imperial, jo no tenia gaires ganes d’anar-hi perquè m’havien dit que no valia gaire la pena, però ara agraeixo a en Guillem la seva insistència. La visita consistia en un recorregut guiat pel recinte de palau i per mi que fa molts anys que investigo el feixisme japonès va ser estrany passejar pel lloc on havia viscut Hiro Hito. Em van assaltar mil i una preguntes al cap, però vaig obtenir la mateixa falta de respostes que quan vaig llegir l’autobiografia de l’antic emperador. El palau actual és fred, de línies dures i colors plans, diria que no és un edifici gaire bonic pel pes polític, cultural i simbòlic que se suposa que representa. En aquest punt jo ja estava fins als collons de Tòquio, sóc un animal de poble i sabia perfectament que la capital japonesa seria un bon lloc per visitar, però un mal lloc on quedar-me i per això aquell migdia vam enfilar cap al Mont Fuji. El tren exprés on ens movíem va tardar aproximadament una hora a travessar l’Àrea Metropolitana, és així o a dalt del Tokyo Sky Tree que t’adones de les dimensions d’aquest monstre de formigó, acer i fusta que és Tòquio.

1 Vista de Shibuya des de Shibuya sky. 2 Els meravellosos estancs de lotus d’Ueno. 3 La gran sort de veure l’encesa de les espelmes del temple de Zôzô-ji.

Els 5 llacs del Mont Fuji

Des de Tòquio fins al Mont Fuji hi ha un bon tros encara que no ho sembli, primer cal agafar un tren fins al petit poble d’Otsuki on pararíem a dinar i posaríem a prova la nostra flexibilitat en un restaurant de taules baixes i rugosos tatamis. Era molt alliberadora la sensació de veure muntanyes a l’horitzó i no un cel tallat per milers d’edificis. Després d’un àpat lleuger vam dirigir-nos fins a Fujikawaguchi-ko un poble situat a la costa del llac Fujikawa amb unes precioses vistes del Fuji. Era la tarda i un dels companys es va adonar que s’havia deixat la maleta al restaurant d’Otsuki, així que li va tocar tornar al restaurant i arribar fins on nosaltres. Per la nostra banda jo i l’Aleix vam arrossegar les maletes cap a l’altra banda de Fujikawaguchi-ko, un poble on la de desbrossar i la de cuidar les voreres no se la saben. Sorprenia veure aquelles cases tan arreglades franquejades per voreres poblades per una densa selva de vegetació baixa, que li donava un aire peculiar a aquesta població tan dispersa. Pocs dies abans del viatge havia començat a mirar Yuru-camp, un anime que heu de veure si us agrada viatjar, menjar i la natura; i que s’ambienta precisament als voltants del Fuji. No podia evitar mirar els carrers d’aquells pobles a la recerca de la moto de la Shimarin i que la banda sonora d’Akiyuki Tateyama omplis el meu cap; com tampoc vaig poder evitar a Akihabara mirar si hi havia el satèl·lit de Steins; Gate encastat al sostre d’un edifici o imaginar-me a en Kenshin lluitant al pont de Nijubashi al Palau Imperial. De cop i volta molts escenaris de les meves sèries preferides deixaven de ser escenaris per convertir-se en llocs reals amb la seva gent i les seves històries i això té una màgia sorprenent. L’hotel estava prou lluny de l’estació, però finalment vam arribar i ens va atendre un home molt simpàtic que parlava de pressa i es va sorprendre gratament del meu japonès. L’hotel del Fuji era el nostre primer Ryokan (hotel tradicional japonès) amb els seus tatamis, portes corredisses, sandàlies i banys japonesos (ofuro). Recordo aquell moment en què vaig obrir la finestra i vaig veure el Fuji al fons, aleshores vaig entendre perquè és la muntanya del Japó, és tan immensa i tan perfecta que no pot ser cap altra.

Feia molts de dies que menjàvem japonès així que vàrem decidir tastar un restaurant d’hamburgueses americà que a la seva manera era increïblement autèntic. Una figura de plàstic a mida real d’Elvis Preasley donava la benvinguda a un local enfarfegat fins al sostre d’adorns americans però amb un terra de tatami i taules baixes tradicionals. L’endemà vàrem encaminar-nos cap al llac Yamanaka des d’on es poden fer rutes a peu i en bicicleta en un dels paisatges més impressionants del món. Boscos, muntanyes, llacs i santuaris són el teló de fons ideal per una bonica i incòmoda ruta en bicicleta, incòmode perquè el seient i el manillar eren massa baixos i gairebé m’hi deixo els ous i els colzes. Ens asseiem a dinar en un banc davant del llac Yamanaka al costat d’un càmping, somric en veure’l perquè és un escenari important de la sèrie Yuru Camp. No hi he estat mai, però ho conec bé, és l’estrany poder d’aquest viatge on la realitat i la ficció de les sèries d’anime es combina d’una manera peculiar. A la tarda toca fer ruta pels voltants del Llac Fujikawa, és un paisatge espectacular on l’absència de voreres en molts trams llastra l’experiència com també ho fa la densa boira que cobreix la muntanya sagrada. El tercer dia posem proa al llac Sai, l’objectiu no és el llac en si mateix sinó els seus voltants on trobem el preciós poble tradicional d’Iyashinosato, l’espectacular bosc d’Aokigahara i un bon grapat de coves per visitar. Aquesta zona coberta de molsa, roca volcànica i arbres recaragolats farà les delícies de senderistes i amants de la natura. Veient aquests boscos entens millor d’on surten els paisatges de les pel·lícules de Studio Ghibli o de les novel·les de Kenji Miyazawa. A Iyashinosato vaig gaudir del meu moment Naruto menjant els mítics dangos de colors acompanyats d’un potent te matcha. És divertit perquè cada zona del Japó està poblada de cartells i coses relacionades amb els animes que s’han ambientat a la seva regió i això li dona una capa extra al viatge. Aquella mateixa tarda vàrem enfilar cap a Matsumoto, però això és una història que quedarà per un altre article.