En els darrers anys els aficionats a l’animació japonesa hem assistit cofois a una revolució tècnica sense precedents dins d’aquest mitjà d’expressió artística. Gràcies als avenços tecnològics hem vist seqüències d’acció amb una fluïdesa inèdita, una manipulació del color com mai s’havia vist i una integració dels elements 2D i 3D que fa 20 anys no haguéssim pogut ni somiar. Si bé és cert que la tecnologia ha jugat un paper important en aquesta transformació, la realitat és que el canvi ha estat possible gràcies a estudis d’animació, productores i artistes valents. Des de les composicions impossibles de Monogatari fins als colors vibrants de Mahoutsukai no Yome passant pels espais naturals de Makoto Shinkai i les frenètiques escenes d’acció de MAPPA l’animació japonesa ha explosionat. Enmig d’aquests canvis hi ha un equip humà que ha portat l’estendard de la transformació tecnològica i sobretot laboral que necessita la indústria; Kyoto Animation. L’estudi de l’antiga capital imperial va demostrar del que era capaç l’anime en la que probablement fou la producció més ambiciosa de la història: Violet Evergarden. Aquest article és un homenatge a la història de com va succeir aquest petit miracle artístic.

Llums i ombres de la indústria de l’anime

Abans de parlar de Violet Evergarden i dels factors que la van fer possible, cal fer una passa enrere per conèixer els mals que afligeixen la indústria de l’anime i com els ha superat Kyoto Animation (Kyoani pels amics). El procés de producció d’una sèrie d’animació japonesa és molt complex, involucra diverses empreses i sovint desenes o centenars de persones, ara faré una reducció essencial del que necessitem saber per entendre Violet Evergarden. La producció d’un anime es fonamenta en 3 pilars o entitats: La productora que és qui posa els diners i coordina les empreses implicades; l’estudi d’animació que és qui fa la sèrie (juntament amb els de doblatge, música, etc.); i la distribuïdora que és la que s’encarrega de comercialitzar la sèrie a televisions o plataformes. Segurament haureu sentit a parlar dels conflictes laborals d’indústria de l’anime i com aquesta problemàtica llastra sovint la qualitat artística o la varietat de les obres. La majoria d’aquests sinistres venen derivats de l’estructura de la indústria, més concretament dels comitès de producció que són les entitats que posen els diners i coordinen les empreses. El cas és que sovint els comitès estan molt desconnectats del procés de creació de les obres, malgrat això són els qui fixen els terminis per produir la sèrie (sovint impossibles de complir) i es queden amb la major part dels beneficis, que haurien d’anar als estudis d’animació que són qui realment fa les sèries. Aquesta pràctica obliga de vegades a uns estudis escanyats a pagar poc als seus treballadors i a tenir menys recursos dels necessaris. També implica haver de fer front a terminis impossibles que obliguen als treballadors i líders de l’equip a fer jornades maratonianes. Afortunadament, alguns estudis joves han aconseguit girar la truita i estan creant una nova manera de fer les coses, el pioner d’aquests estudis és Kyoto Animation.

KyoAni “Si t’ofeguen els comitès, crea el teu!”

El clima que hi havia a la indústria de l’anime no era un plat de bon gust per un jove matrimoni d’animadors (Hideaki Hatta i Yoko Hatta) que van dir prou i el 1981 van fundar el seu propi estudi d’animació. L’empresa va anar fent projectes i es va anar consolidant al llarg de més de dues dècades, però el matrimoni veia que malgrat les bones intencions, els afligien parcialment els mateixos mals que la resta de la indústria. Per contrarestar aquesta situació els Hatta van fer gala d’una astúcia de guineu quan l’any 2009 van crear la seva productora, cosa que els donava un control total sobre els projectes que duien a terme, els temps de desenvolupament i les empreses amb les quals col·laboraven. El mateix any es creen els premis KyoAni en els quals l’estudi dona un premi a escriptors de novel·les, mangues i guions, els millors dels quals constitueixen la base sobre la qual es construiran les noves sèries i pel·lícules de l’estudi. Un altre dels encerts dels de Kyoto fou la creació de l’escola d’animació de l’estudi l’any 2000, que permetia formar nous talents sota la tutela dels veterans i nodrir les files de l’empresa d’artistes competents. Per tal de fidelitzar treballadors els Hatta van donar condicions de treball molt estables, bons salaris i bons horaris cosa que creava també un bon ambient de treball. A més a més, l’estudi porta el feminisme incrustat a l’ADN, ja que des del començament han promocionat a les dones i les han posat en càrrecs importants. De fet, Naoko Yamada (A Silent Voice, Heike Monogatari) va ser la més destacada d’aquesta generació i al llarg de l’article anireu coneixent a les increïbles dones que han fet possible Violet Evergarden. Com deia el mateix Hideaki Hatta “Si la gent és feliç treballant, es nota en la feina que fan”. Gràcies al control sobre la productora, l’escola d’artistes i els premis dels guionistes Kyoto Animation ha pogut desenvolupar franquícies i sèries de creació autòctona amb molt èxit. Per cert, haureu notat que no hi apareix Netflix enlloc malgrat que anuncien a tord i a dret que Violet Evergarden és una producció seva i això és perquè és mentida. Netflix no ha produït Violet Evergarden, simplement va comprar l’exclusiva dels drets d’streaming quan la sèrie ja estava acabada i no han tingut cap pes en el procés de producció ni en les decisions artístiques. Quins collons!

Violet Evergarden: la cuina d’una obra mestra

Coneixent tots els ingredients que hi havia a l’olla només calien uns bons xefs i ingredients frescos per cuinar un anime d’estrella i els van trobar. Els ingredients frescos els van anar a buscar als premis KyoAni, que l’any 2013 van guardonar la novel·la Violet Evergarden amb el Gran premi de l’estudi, cosa que la convertia de facto en un nou projecte d’animació. Pel que fa als xefs que van cuinar tan sucosos ingredients hi havia l’experimentat director Taichi Ishidate, un mestre del moviment i l’acció amb tota una carrera a la casa. L’acompanyen les increïbles Haruka Fujita i Akiko Takase dues joves artistes que en menys de 10 anys han demostrat arribar a l’altura dels grans directors de la indústria de l’anime. Fujita és famosa per la seva capacitat de transmetre sentiments i emocions de manera magistral a través dels gestos i expressions dels personatges. Takase per la seva banda és una reputada artista d’art conceptual que va crear tota la imatgeria i el concepte visual de Violet Evergarden.

La gent de Kyoani eren bons alumnes dels mestres de l’animació japonesa i van prendre nota de la regla de Mamoru Oshii que tant hem esmentat en aquest blog: “L’ordre de prioritats és primer la creació d’un món, després la història que passa en aquest món i finalment els personatges que interactuen amb el món i la història.” Dit i fet es van documentar amb avidesa per crear l’univers de Violet, que segons expliquen està ambientat en el període d’abans, durant i després de la Primera Guerra Mundial a Europa Occidental. Aquesta és una ambientació poc convencional en un anime cosa que va comportar una àrdua feina com detalla Yuka Yoneda en una entrevista “La construcció del món ha estat completament diferent de qualsevol projecte anterior. Els equips de cada capítol necessitàvem fer reunions constantment per comprovar la nostra visió de l’univers de Violet.” Haruka Fujita realitzadora de la sèrie afirma que “La recerca és un procés natural quan dibuixem, però aquesta vegada la quantitat era enorme. […] He anat als llocs d’Europa on ens hem inspirat per la història, volia veure la forma, l’altura i la profunditat dels edificis, la mida de les portes… Totes eren molt diferents de les cases japoneses, ha estat útil veure-les de prop.” L’equip declara que van eliminar els elements fantàstics de la novel·la original, ja que volien que aquesta fos una història realista i versemblant. Per això es van documentar amb els uniformes dels soldats de la Primera Guerra Mundial aconseguint un resultat molt realista. Akiko Takase també explica que es va inspirar en la moda de l’època per crear la vestimenta dels personatges, especialment en l’Art Decó i l’Art Nouveau emmarcats en el període 1890-1938. De fet, si veiem les imatges podrem veure que la roba de les protagonistes s’assembla als vestits reals de l’època. Minoru Ota i Hiroyuki Takeshi ensenyen al llibre d’art de la sèrie com van dissenyar fins a l’últim detall els objectes que utilitzaven les protagonistes. Les maletes, màquines d’escriure, armes, caixes amb material, accessoris… La filosofia per crear Violet Evergarden era que tot el que apareixia a la sèrie havia de tenir una funcionalitat real i havia de poder ser usat independentment de la seva pompositat. Amb aquesta filosofia realista, una història única i una ambientació trencadora la Violet va començar a caminar.

Canviar les regles de l’animació japonesa

Gràcies al control que Kyoto Animation exerceix sobre la seva productora, l’equip de Violet Evergarden va disposar del temps necessari de preproducció una fase en la qual es fa el disseny dels personatges, els entorns, els colors, el guió, les línies tècniques i s’organitzen els equips de treball. De fet, l’equip va tenir 5 anys per acabar la sèrie un temps realment molt llarg pels estàndards d’avui dia, cosa que va permetre una bona organització del treball. De vegades la clau per fer una gran producció no és tenir un exèrcit de 200 persones sinó una estructura ordenada, un bon exemple d’això és el director de videojocs Hideo Kojima que va desenvolupar un títol AAA com Death Stranding amb un equip de només 70 persones. Amb Violet Evergarden va passar el mateix, de fet l’equip d’animadors de la sèrie estava compost només per 47 persones com explica l’equip a les entrevistes. Òbviament, aquí hi intervé molta més gent, però aquesta xifra ens dóna una idea de l’habilitat d’Ishidate a l’hora de gestionar un projecte amb tants talents.

 Ja hem vist que l’objectiu de l’equip era crear un món realista i detallat, Mikiko Watanabe directora de color de Violet Evergarden explica que van desenvolupar una nova tècnica per tractar la llum de manera realista, ella l’anomena “llum reflectida”. Yuka Yoneda detalla que la tècnica “Es tracta d’un tractament realista de la reflexió de la llum sobre els personatges en funció de com impacta en els objectes. Les tonalitats de la llum (també) s’ajusten en funció del temps emocional de l’escena.” És a dir, que aprofitant els recursos que els dóna la tecnologia digital creen una llum que actua de manera realista sobre els personatges i l’entorn, que contrasta amb les ombres de blocs sòlids habituals a l’anime. Watanabe explica que aquesta tècnica implicava una transformació total de l’aplicació del color en animació: “No hem utilitzat una paleta de colors “normals” que serien l’estàndard en altres animes. L’equip encarregat dels fons ha hagut d’utilitzar tota la paleta de colors disponible per crear els paisatges.” Violet Evergarden obre amb una escena espectacular en la qual una carta surt volant i travessa els paisatges de Leidenshaft i la capital mentre la càmera fa angles impossibles al voltant de la carta i el paisatge, tot això és possible gràcies a la tecnologia 3DCGI. L’equip ha sabut integrar de manera magistral l’animació en dues dimensions amb entorns i vehicles tridimensionals, cosa que ha permès crear aquelles escenes que ens deixaven el cor en un puny. L’ambició del projecte era tal que l’equip 3D va crear la ciutat de Leiden sencera amb tots els seus edificis digitalment i també es van crear les oficines de Correus CH, la fortalesa d’Intense així com les màquines d’escriure, trens i altres vehicles. Gràcies a la tècnica de la llum reflectida podien integrar de manera natural aquests elements 3D en una producció 2D sense que es noti ni una engruna d’artificialitat.

Una història emocional

Aquesta harmonia de temps, talent, organització i tècnica va canalitzar una història profundament emocional i original. Recordo que quan va sortir l’anime s’alabava el seu apartat artístic, però es tatxava la història de “poc original” i crec que els crítics van ser força curts de mires en aquest cas. La trama de Violet Evergarden ens explica el cas d’una nena que va ser criada enmig del camp de batalla i que no té records més enllà de la guerra. Durant la seva curta vida va estar sota la protecció d’en Guilbert un major de l’exèrcit que desapareix després de la batalla final i que li diu les paraules “T’estimo”. Criada en un entorn marcial mancat d’emocions i sense la persona que l’havia estimat al seu costat, la Violet està decidida a entendre les paraules del major. Per això comença a treballar de “Nina de record automàtica” un ofici que consisteix a escriure cartes que transmeten les emocions dels interlocutors en un món encara molt analfabet. En aquest ofici la Violet descobrirà moltes històries personals i s’enfrontarà a les seves emocions i al seu passat militar. Si bé és cert que molts dels elements de la sèrie poden sonar-nos familiars, també ho és que la combinació de tots aquests elements no s’assembla a res que hagi vist abans. És com un còctel del qual coneixes tots els ingredients, però que la combinació de tots ells resulta en un gust completament nou. L’apartat artístic està al servei d’aquest guió i l’animació captura les emocions dels personatges amb una subtilesa extraordinària. Un exemple d’això és l’escena on la Violet es desperta a l’hospital després de la guerra, la seva manera de moure el cap és artificial i hostil, més similar a la d’un gat caçador que a la d’una noia de 15 anys. A mesura que va profunditzant en les seves emocions la seva cara es va tornant més expressiva en un procés gairebé imperceptible al llarg de 14 capítols. L’ús del 3D permet la creació d’escenes màgiques com la del capítol 7 on ella salta sobre la superfície d’un llac per inspirar a un escriptor de teatre i es veu el moviment de l’aigua i la càmera rotant al voltant d’ella (animada de forma tradicional) i amb les fulles i el paisatge en 3D, és una de les escenes més espectaculars que he vist. La sèrie també va construint una forta simbologia visual a través del paisatge que actua com a mirall de les emocions dels personatges, així com del vestuari que dona moltes pistes sobre la seva procedència i identitat. La simbologia també és molt present en els complements i objectes dels personatges que els vinculen amb altres individus i amb la naturalesa. Molts dels protagonistes apareixen vinculats amb una flor, cosa que entronca amb el llenguatge de les flors japonès on cada una està vinculada a un significat profund.

Conclusions

Violet Evergarden és una demostració inapel·lable del potencial de l’anime com a mitjà d’expressió artística. El seu procés de producció comença amb la transformació de Kyoto Animation, que construeix una nova forma d’organitzar la indústria i el treball de l’animació. Controlant els comitès de producció, creant premis literaris, formant professionals i oferint bones condicions de treball van assegurar-se una autonomia total de la resta de la indústria i un control del seu treball artístic. Gràcies a tot això la novel·la de Violet Evergarden va caure en les mans indicades i la seva adaptació animada va permetre gestar la sèrie d’anime més ambiciosa de la història, creant pel camí noves tècniques d’animació com la llum reflectida. El camí de la foscor a la llum que fa la Violet per deixar enrere el seu passat militar i acceptar les emocions, s’assembla al camí que recorre Kyoto Animation per crear un futur més lluminós per l’animació japonesa.

Fonts

Alexandra Hidalgo. “Viajando por la moda: La belle epoque.” Tendency Book. Tendencybook.com. 15 d’octubre de 2020.

Kyoto Animation, Violet Evergarden Official Artbook. Inclòs a l’edició francesa de la sèrie.

Making of Violet Evergarden: a Production History. Jack Johnson i Cristopher Nies. 2018. YouTube. Under The Scope. https://www.youtube.com/watch?v=a1Fi5Njzgz4

Tots els materials visuals emprats en aquest assaig pertanyen a Kyoto Animation i a llurs propietaris.