Història

Kofun: Les tombes que obren les portes de la protohistòria japonesa

Posted on by sithious18

Fotografia des de dalt del Daisen Kofun o tomba de l’emperador Nintoku a Osaka (486 metres de llarg, 60 hectàrees de superfície)

Generalment, quan pensem en grans monuments funeraris ens venen al cap les piràmides d’Egipte, les piràmides Maies, les tombes etrusques o les dels emperadors xinesos, però rarament l’arxipèlag japonès desfila entre els nostres pensaments. I això que el Japó amaga uns particulars monuments funeraris d’unes dimensions massives, tant és així que en alguns casos tripliquen les dimensions de la piràmide de Giza. Estic parlant dels Kofun, unes tombes construïdes durant el període que porta el seu nom, el qual s’estén entre l’any 300 i el 552 de la nostra era. Avui vull endinsar-me en la història i l’arqueologia que hi ha rere aquestes tombes i la societat que les va crear. Però abans de tot això hem de parlar de l’albada de l’ésser humà a l’arxipèlag japonès i comprendre un temps on el Japó encara no es deia Japó. Acompanyeu-me si us plau en aquest viatge a través de les eres.

El curiós cas de la protohistòria japonesa

Si pensem en les etapes de la història, ens venen al cap la prehistòria, l’edat antiga, l’edat mitjana, alguns pensen en l’edat moderna i finalment l’edat contemporània. Aquesta cronologia a part d’eurocèntrica presenta un problema, hi falta una etapa. Des de ja fa moltes dècades els historiadors i arqueòlegs hem estudiat amb molta dedicació una sisena etapa que faria de pont d’unió entre la prehistòria i l’edat antiga; s’anomena protohistòria. Tradicionalment, l’existència de documentació escrita era el que dividia la prehistòria de l’edat antiga, però què passa quan ens trobem amb societats complexes i organitzades en les quals no hi ha documents escrits? Què passa quan no podem llegir els documents escrits d’una civilització perquè s’ha perdut la capacitat de llegir-los (ibers i etruscs per exemple)? Per aquests casos els historiadors i els arqueòlegs van treballar amb la idea d’aquesta nova etapa que en el cas del Japó té una importància cabdal, ja que allà s’allarga molt en el temps.

Fotografia de la reconstrucció d’un poblat Yayoi a Yoshinogari, Prefectura de Saga, Kyushu

De fet, a les illes japoneses es va produir un gran canvi després del període Jômon (13.000-300 aC) en el qual havien dominat societats de caçadors i recol·lectors seminòmades força diferents dels de casa nostra. El cas és que des del 300 aC al Japó hi van emergir enrevessades societats organitzades al voltant del cultiu de l’arròs, les quals constaven d’una organització social i política complexa i una arquitectura a l’altura. Aquestes societats es van anar complicant i algunes van acabar forjant estructures polítiques de la mida de regnes que, sorprenentment s’administraven sense documentació escrita. La primera d’aquestes societats fou la Yayoi que va sorgir de la barreja d’una gran migració del continent amb la població autòctona, cosa que va donar lloc a una nova cultura construïda sobre l’agricultura de l’arròs. Aquests pobles a part d’introduir l’agricultura també van començar a treballar el ferro i el bronze. Els Yayoi també van desenvolupar una curiosa arquitectura gràcies al treball de la fusta i l’ús d’encaixos que combinaven amb tècniques avançades en la construcció dels teulats. A poc a poc es construeixen poblats fortificats amb torres, cases aixecades del terra mitjançant estructures de fusta, magatzems palafítics i cases semisoterrades. Aquests pobles s’acabarien unint políticament sota el regnat d’una reina o emperadriu anomenada Himiko segons les cròniques xineses, un regne que en algun moment es va transformar o va desaparèixer i sense deixar rastre en els textos del continent. El cas és que després va aparèixer un nou regne que s’anomenava Yamato que és el que va erigir aquestes gegantines tombes.

Yamato el regne que construïa muntanyes

El període Kofun va succeir al període Yayoi agafant el relleu cap a l’any 300 i passant-li al període Asuka l’any 552 de la nostra era. És una època farcida de misteris, en bona part perquè aquesta vegada les cròniques del continent no il·luminen la penombra que envoltava a l’arxipèlag en aquella època. Els savis xinesos tenien altra feina, ja que l’any 220 col·lapsava l’imperi dels Han a la Xina, la qual va quedar dividida en multitud de regnes en conflicte constant. Aquesta feblesa de l’imperi fou utilitzada pels regnes coreans, els quals van assaltar les colònies xineses a Corea, una acció que va recrudir conflictes al continent. Aquest obscur panorama va esperonar a milers d’habitants del continent a migrar cap a les illes japoneses a la recerca d’una vida sense guerra. Els coneixements dels nouvinguts van produir grans canvis polítics i tecnològics a les societats de les illes que farien un altre salt endavant. Però a causa de la inestabilitat del continent, els savis van deixar d’escriure cròniques sobre el Japó i el període Kofun va quedar envoltat d’una densa aura de misteri.

Reconstrucció d’arquitectura civil del període Kofun

El cas és amb els coneixements dels nouvinguts l’arquitectura i l’urbanisme del període anterior van evolucionar i també ho van fer la metal·lúrgia, el treball de la fusta i les armes. Segons els arqueòlegs japonesos com Mori Kôichi el regne de Yamato es va construir a partir d’una confederació de clans, els quals orbitaven al voltant del clan Yamato que governava directament la zona del centre-sud de Honshû, mentre que els altres clans governaven els territoris de l’extraradi. La gent que governava Yamato tenia la intenció de vèncer la mort a través de la construcció de grans monuments funeraris que recordessin qui van ser i en certa manera ho van aconseguir. Els governants van erigir grans estructures funeràries quadrangulars, rodones o amb forma de pany que s’aixecaven com muntanyes fetes de terra i pedra ben dretes, desafiant el temps.

Parlem dels Kofuns i l’art de construir muntanyes

Les grans tombes del període Kofun no tenen cap equivalent a la resta del món, però això no vol dir que no afloressin per influències d’altres cultures. De fet, això de construir turons artificials per enterrar-se era una tradició que venia de la península coreana i es va importar a finals del període Yayoi. En aquella època es van posar de moda els Funkyûbo uns enterraments que consistien en la construcció d’un petit (o no tan petit) turó artificial en el qual es col·locaven restes funeràries enterrades al centre. Sovint s’utilitzaven elevacions del terreny ja existents a les quals es donava forma i s’excavava la tomba a l’interior.

A l’esquerra esquema dels tipus de Kofun, a la dreta interior d’un Funkyubo al jaciment de Yoshinogari

Inspirant-se amb els Funkyubo les elits de Yamato van desenvolupar una variant de les tombes diferent i que assoliria dimensions mai vistes fins aleshores. Les primeres d’aquestes tombes són les anomenades “Enpun” que constaven d’una planta rodona de dos pisos i una cambra funerària a l’interior, poc després va arribar la seva versió quadrada. Al cap de poc temps irrompen els Kofuns amb forma de ferradura que podria ser quadrada o rodona i eren els d’aquesta forma els que assolien dimensions més grans. Antigament, aquestes tombes o muntanyes artificials estaven embolcallades amb una capa de pedra perduda a causa dels robatoris i l’acció de la natura, malgrat que al Goshiki-zuka Kofun (Kobe) s’ha reconstruït aquesta cobertura. En la majoria dels casos la vida va germinar en les estretes escletxes que separaven els carreus de pedra, fins que el verd del bosc va cobrir les tombes, potser això les ha fet passar desapercebudes. Les tombes de ferradura grans solien estar protegides per un fossat amb aigua i pràcticament tots els Kofun estaven rodejats d’unes figures de ceràmica anomenades “Haniwa”, les quals representaven persones, animals, edificis o vaixells. Inicialment, aquests monuments tenien una tomba excavada verticalment al centre a la qual s’abocava el sarcòfag i l’aixovar funerari. Posteriorment, els Kofun es van sofisticar afegint passadissos horitzontals recoberts amb grans pedres que facilitaven l’accés a la cambra funerària, on s’enterrava el mort en un sarcòfag de pedra massissa. En aquestes cambres a més del mort hi havia un aixovar funerari compost per figuretes Haniwa, ceràmica del dia a dia, ceràmica pintada i molt decorada, joies de jade i altres pedres precioses, especialment unes joies anomenades magatames. També apareixen miralls de bronze, estreps, espases, armadures, cascos i altres objectes de metall.

Imatges a dalt a l’esquerra cambres funeràries i les altres figures Haniwa

On hi ha Kofun hi ha poder

Entre els segles III i IV a l’anomenada Zona de Shiki, situada al sud-oest de la plana de Nara s’hi va erigir un gran complex de Kofuns en els quals s’hi haurien enterrat les principals figures del regne de Yamato del moment. Investigacions recents suggereixen l’existència de dues línies successòries diferents enterrades allà i també l’existència d’un particular sistema de govern format per dos monarques del Clan Yamato: un que s’encarrega de les funcions administratives i un altre de les sagrades mentre que el territori era governat per una confederació de clans. També hi va haver una alternança entre homes i dones al capdavant del regne malgrat que la falta de dades ens impedeix saber amb precisió quina era la situació de la dona en aquesta societat. Les tombes de Shiki mesuraven entre 310 i 207 metres de llargada i tenien les cambres funeràries fetes de pedra amb sarcòfags de bambú i aixovar funerari.

Joies Magatama
Mirall de Bronze
Casc de Guerrer
Aixovar funerari als Kofun

A mitjans del segle IV sembla que el poder va canviar de lloc i els grans monuments funeraris van deixar de construir-se a la zona de Shiki per passar a ubicar-se al nord-oest de l’actual ciutat de Nara, on hi ha un passeig arqueològic dedicat a aquestes tombes que tenien dimensions que oscil·laven entre els 275 i els 200 metres de llargada en el cas de les tombes més grans.

Finalment, en el moment de màxim apogeu del regne de Yamato, quan aquest s’havia expandit per les costes de l’est i el nord de Honshu i els seus dirigents ja formaven part dels jocs polítics del continent asiàtic el centre dels enterraments es va traslladar de nou. Aquesta vegada s’establiria a la zona de Kawachi-Izumi situada a l’actual ciutat d’Osaka i a les costes occidentals del Japó properes a la ciutat. Aquí és on es construeixen durant el segle V els Kofuns més grans de tots els temps entre els quals destaquen la tomba de Richû de 365 metres de llargada, el de Haji Nisanazai de 290 metres de llargada i el més espectacular El Daisen Kofun conegut també com a Tomba de l’emperador Nintoku de 486 metres de llargada. Un subgrup d’aquestes tombes se situa a l’actual ciutat de Fujidera on hi ha Kofun que oscil·len entre els 200 i els 400 metres de llargada. L’existència d’aquestes dues zones de tombes s’explica per l’existència de dues poderoses federacions de clans que haurien mogut els fils del regne de Yamato en aquella època, segons investigacions recents. L’arqueologia sembla indicar que els governants d’aquella època haurien prestat més atenció a l’administració i l’exèrcit que a les qüestions religioses, ja que en els aixovars funeraris s’hi troben moltes més armes i eines que elements religiosos. Sigui com sigui els capítols de les cròniques mitològiques posteriors (Nihon Shoki) que fan referència a aquests personatges versen sobre obres d’urbanisme, agricultura, enginyeria i conquestes i dediquen pocs kanjis a parlar dels Kami. Tot plegat amb les referències de les cròniques estrangeres i les dimensions de les tombes sembla indicar que aquests monarques haurien sabut governar de manera efectiva i haurien aconseguit grans fites militars, polítiques i diplomàtiques. Ara bé la velocitat vertiginosa de l’expansió i millora del regne de Yamato no hauria estat possible sense la gran quantitat d’immigrants provinents del continent i els seus coneixements. Això ens porta al gran problema del període Kofun…

Conjunt de Kofuns de Mozu-Furuichi a la ciutat de Sakai

Arqueologia, política i la casa imperial: una qüestió complicada

El cas és que tant el període Kofun com en el període immediatament anterior el Yayoi estaven caracteritzats per una gran afluència d’immigrants des del continent. De fet, va arribar un punt que durant el període Yayoi la immensa majoria de la població eren immigrants procedents de la Xina o Corea que fugien de la guerra i la inestabilitat. Moltes característiques de la societat japonesa tenen les seves arrels més profundes en aquest període i una institució que també les té és la Casa imperial Japonesa. De fet, en teoria molts dels que hi ha enterrats en els Kofun són els primers emperadors entre els quals destaca Nintoku, el primer, qui estaria enterrat en el Daisen Kofun. Fa molt de temps que se sospita que en realitat la casa imperial japonesa podria tenir un origen coreà o xinès com la majoria de gent d’aquella època. Si això es confirmés, podria provocar una crisi fatal dins el govern japonès i podria posar en qüestió la legitimitat de la Casa Imperial japonesa. Com que als grans Kofun se suposa que hi ha enterrats els emperadors el propietari d’aquests monuments és l’Agència de la Casa Imperial, la qual posa totes les traves possibles als arqueòlegs perquè no puguin excavar els grans Kofuns. De fet, són molt pocs els monuments d’aquest període que s’han pogut excavar a causa de les pressions polítiques que hi ha al voltant d’aquest tema, cosa que a priori és sorprenent. Al país del Sol Naixent l’arqueologia és una ciència seguida amb gran interès per les masses i els descobriments importants copen les portades dels diaris nacionals. Alguns arqueòlegs japonesos són autèntiques estrelles mediàtiques i l’arqueologia és un tema de conversa habitual entre la gent del carrer. Tots aquests ingredients fan que l’arqueologia sigui una ciència molt valorada allà i que les administracions públiques hi inverteixin molts recursos i això evidentment fa que les pressions polítiques en alguns punts també siguin molt fortes. Així doncs, malgrat que al Japó hi ha molts de recursos i interès en l’arqueologia i tenen els monuments funeraris més grans del món, no es poden estudiar gaire a causa de les pressions polítiques de la Casa Imperial. El món és un lloc ben estrany…

Fonts

Kishimoto, Naofumi. “Dual Kingship in the Kofun Period as Seen from the Keyhole Tombs.” UrbanScope: e-Journal of Urban-Culture research center OCU. Vol.4, 2013. https://urbanscope.lit.osaka-cu.ac.jp/journal/pdf/vol004/01-kishimoto.pdf  Accedit març de 2022.

M. Brown, Delmer. “The Yamato Kingdom.” The Cambridge History of Japan vol. 1: Early societies in Japan. John Withney Hall et al. Nova York: Cambridge University Press, 2006. pp. 108-162.

Mizoguchi, Yuji. “Affinities of the protohistoric Kofun people of Japan with Pre- and Proto-Historic Asian Populations.” Japan antrophology society Nippon. Vol. 96, 1988. https://www.jstage.jst.go.jp/article/ase1911/96/1/96_1_71/_article/-char/ja/  Accedit març 2022.  

Zancan, Claudia. (2013). Decorated Tombs in Southwest Japan: Behind the Identity and the Socio-Political Developments of the Late Kofun Society in Kyushu. Universitat de Leiden. Facultat d’arqueologia. Recuperat de https://www.academia.edu/50072212/Decorated_Tombs_in_Southwest_Japan_Behind_the_Identity_and_the_Socio_Political_Developments_of_the_Late_Kofun_Society_in_Kyushu?auto=citations&from=cover_page Accedit març 2022.

Entrevista amb Ko Tazawa: Una conversa sobre literatura japonesa en català

Posted on by sithious18

Tinc l’immens plaer de presentar-vos la primera entrevista del blog Hana Monogatari en un nou format d’entrevistes a YouTube que he anomenat Ràdio Monogatari. En aquesta primera entrevista tenim un convidat de luxe: el professor, traductor i escriptor Ko Tazawa el qual ha dedicat tota la seva vida a l’estudi de la cultura catalana i durant dècades ha traduït nombroses obres de la literatura japonesa al català i viceversa. En els darrers anys ha editat juntament amb l’editorial Lapislàtzuli una fantàstica col·lecció de literatura japonesa en català de la qual ens parlarà extensament durant l’entrevista. Vull agrair a Ko Tazawa per la seva amabilitat en concedir-me l’entrevista i a l’editorial Lapislàtzuli per donar-me aquesta oportunitat. Dit això espero que gaudiu molt l’entrevista i també espero que aquest nou format dins del blog agradi a tothom.

Arte: la dona que ens obre les portes del Renaixement

Posted on by sithious18

Aquest manga ens presenta l’història de l’Arte Spalletti, una noia florentina dels segles XV-XVI provinent d’una família de la petita noblesa. Durant anys, el pare d’Arte va encoratjar la passió de la seva filla pel dibuix i la pintura, mentre que la mare intentava imposar-li rol que marcava la societat de l’època. A la mort del pare, la jove decideix rebel·lar-se contra el destí que li imposa la societat, quan intenta entrar com a aprenent en un dels tallers d’art de la ciutat. La noia perd l’esperança quan tots els tallers d’Art de Florència la rebutgen… Tots? Les coses canvien quan un artista solitari i amb una merescuda fama d’antisocial decideix prendre-la com a única aprenent. Comença així el difícil viatge d’una dona que es vol obrir pas a la Florència de la tardor del renaixement, una societat tan culturalment bulliciosa com misògina. Aquest manga de temàtica històrica i feminista ens endinsa al món dels tallers d’art renaixentistes. La nostra apassionada i optimista protagonista farà uns esforços sobrehumans per ser reconeguda com a artista i seguirem el periple d’ella i els seus amics en el camí de l’aprenentatge als tallers d’art. Els personatges i l’ambient atrapen des de la primera pàgina en una història que, sense deixar de ser trepidant, es pren tot el temps que li fa falta per desenvolupar els seus personatges i la trama.

Benvinguts a la Florència del renaixement (i el Barroc)

A Arte Florència no és un simple decorat sinó l’expressió de tot un món ja desaparegut on les coses es feien i es pensaven d’una manera molt diferent. Ja ho deia David Lowenthal: “El passat és un país estrany” i personalment afegeixo: El món abans de 1789 era un altre planeta: culturalment, mentalment, econòmicament, tecnològicament, políticament, conceptualment,…  El manga ens submergeix en aquest món de múltiples maneres, la més cridanera de les quals és l’ambientació. Veiem com la ciutat de Florència amb els seus icònics monuments es transforma per obrir-nos les portes a un paisatge urbà diferent on la fusta, les parades al carrer i els edificis religiosos prenen el protagonisme. No només és l’arquitectura, la vestimenta d’època també està treballada amb tota mena de detalls. Només veient com vesteix un personatge podem intuir la seva procedència o l’estament social al qual pertany. Hi ha una escena que il·lustra molt bé això, que és quan Arte comença a resar habitualment a l’església dels artesans (cap. 9) i la gent s’estranya de veure-la, perquè pel seu aspecte resulta evident que no prové d’aquell estament. Altres detalls com el mobiliari de les cases, la decoració d’aquestes, les eines que s’utilitzaven als tallers i els procediments per fer les obres d’art, ens ajuden a situar-nos en aquell context. L’autora sap com posar-se en l’ambient de l’època i per fer-ho s’ha documentat fins a extrems insospitats. Podem veure aquest treball quasi obsessiu a l’epíleg del volum 3 on l’autora comenta una discussió que ha tingut amb el seu editor sobre la forma del pa. L’editor li demana que dibuixi pans com els d’avui dia, però ella li comenta que els pans d’aquella època tenien una forma diferent. És un petit detall que ens diu molt sobre el que significa escriure bona ficció històrica. El més interessant, però és com l’autora aconsegueix recrear l’ambient social, cultural i sobretot el marc mental de l’època. Això es veu amb la naturalitat amb la qual es mescla la religió i la vida civil amb la gent menjant a l’església (cosa que confirmen nombrosos documents de l’època segons Burke), la mescla del poder i la religió, etc. Un altre aspecte molt interessant és el funcionament de la societat estamental. L’autora el retrata perfectament quan el gremi dels artistes de Florència s’ha d’ajuntar per fer els frescos d’una església i veiem com funcionen les relacions entre els mestres i els aprenents; el sistema de repartiment de les feines, el control de qualitat, etc. Parlant de gremis, no és casualitat que Kei Ohkubo tries Florència per fer aquesta història, ja que allà el gremi d’artistes era la Companyia de Sant Lucas, una organització que no tenia tant poder com en altres ciutats italianes. Això permetia als artistes molta més llibertat a l’hora de treballar o muntar els seus tallers i evidentment en qui entrava a aquests, això dóna més versemblança al cas d’Arte. Florència era un important port comercial i una de les ciutats estat amb més poder de l’època, per tant és lògic que hi hagi més moviments artístics. Ohkubo en cap moment es fa pesada, tots els aspectes de la societat renaixentista van aflorant de manera natural a mesura que els nostres protagonistes entren en contacte amb els diferents estaments socials i els personatges que els componen. L’autora compleix a la perfecció aquella màxima de “mostra, no expliquis” i això fa que Arte sigui una lectura que enganxa, atrapa i es fa lleugera.

Arte i Artemisa: El personatge i la persona

La nostra protagonista està basada en una dona real: Artemisa Gentileschi, una de les grans pintores del tardoraixement/ primer barroc italià. L’artista va destacar especialment pels seus retrats femenins i els seus autoretrats, ja que pintava des d’un punt de vista diferent del dels homes. Els temes mitològics i religiosos també eren molt presents a la seva obra com el seu quadre més famós Judit i Holofemes. Ara bé, la protagonista d’Arte no és Gentileschi i aquest manga no és pas una biografia, agafa algunes idees de la vida de l’artista, però no s’hi encadena. Des del meu punt de vista, aquest és el primer gran encert del manga que agafa la idea d’una noia que es vol obrir pas en el món de l’art d’aquella època i la fa interactuar amb el seu entorn. Kei Ohkubo segueix a la perfecció la regla de Mamoru Oshi de la qual vam parlar fa dos mesos; es documenta minuciosament per crear el món (la Florència del segle XVI), després crea una història (una noia es vol dedicar professionalment a l’art i ha d’obrir-se pas en aquest context). I finalment crea uns personatges que interactuen amb el món i la història. Invertint l’ordre de prioritats de la narrativa occidental, l’autora aconsegueix crear una història en la qual els personatges actuen en funció del món en què viuen i pensen dins els seus marcs mentals.

Així doncs, Arte s’aconsegueix apropar molt més a l’època que vol retratar que algunes biografies fallides d’Artemisa Gentileschi que van aixecar molta polseguera el segle passat. Els casos més famosos són la novel·la d’Anna Banti i la seva adaptació a Hollywood. El problema d’aquestes versions de la vida d’Artemisa és, com apuntava Gisellda Pollock, que “Artemisia havia estat “reescrita en els termes d’una heroïna del feminisme estatunidenc, la qual cosa evidentment no era. Ella era una dona catòlica criada a la Roma del segle XVI. No la podem refer com una superheroïna pel feminisme.”[1] Moltes versions biogràfiques de la vida d’Artemisa han aprofitat el buit d’informació sobre la seva vida i l’han emplenat amb la filosofia individualista estatunidenca. De fet, aquestes adaptacions de la vida de l’artista han generat notables polèmiques per la seva falta de rigor històric per una banda i acusacions creuades entre feministes i cineastes per l’altra. La causa de la discòrdia és relació tòxica que l’artista renaixentista va tenir amb el seu mestre, que va acabar violant-la. Alguns cineastes van maquillar o fins i tot idealitzar la violació de l’artista i això va generar moltes protestes de les feministes. De la mateixa manera algunes feministes han intentat instrumentalitzar Artemisa per als seus discursos, arribant fins i tot a falsejar la història per aconseguir-ho. En definitiva, Ohkubo ha estat molt més intel·ligent i s’ha deslligat de les cadenes de la biografia i les polèmiques estèrils per poder reivindicar la història i la dona sense posar-se en manglars.

La història a la ficció: divergències entre Hollywood i Akihabara

Imatge icònica del manga Vinland Saga un altre genial exemple de ficció històrica del manga

Escriure una obra de ficció històrica no és gens fàcil, s’han de tenir en compte un munt de variables com les biografies de persones reals, una recreació fidel de l’ambient, els esquemes mentals de l’època, etc. No us estic revelant res desconegut si us dic que en els darrers anys s’ha publicat una quantitat aberrant de ficció històrica: des de novel·les fins a pel·lícules passant per sèries, còmics i evidentment mangues. Tampoc descobreixo cap novetat si us dic que la immensa majoria de novel·les històriques i un gruix important de les sèries d’aquesta temàtica es passen la història pel forro dels pebrots. La novel·la històrica per exemple és de golejada el gènere que més petades li dóna als estudis historiogràfics. Personatges del segle XII amb esquemes mentals del segle XXI, feministes a l’imperi romà, víkings portant armadures de conqueridors hispànics, ibers que parlen “d’Espanyita” dos mil·lennis abans de la seva creació,… Res, cosetes que a la gent del gremi ens emprenyen una mica. El manga en aquest sentit té una manera de fer molt peculiar, per una banda tenim mangues i sèries que fan unes mescles molt estranyes de fantasia i història, que com els mateixos autors expliquen s’allunyen completament de la realitat (Shuumatsu no Izetta n’és un bon exemple). Ara bé, hi ha una tradició de manga històric molt consolidada, que està marcada per un rigor acadèmic, una bona escriptura i una profunda documentació. Sens dubte Arte de Kei Ohkubo és un genial exemple d’aquest segon grup.

Recentment Arechi Manga, una editorial de nova fornada, ha portat Arte al nostre país. L’edició del manga és realment preciosa i, ja que es tracta d’una línia de manga històric molt diferent del que és habitual a casa nostra, seria genial si els donem una empenta perquè puguin seguir arribant títols fantàstics com aquest.

Fonts

BURKE, Peter. El renacimiento italiano: cultura y sociedad en Italia. Alianza Editorial, 2016.

CANNON, Joann. “Artemisia and the Life Story of the Exceptional Woman.” Forum Italicum. Vol. 28. No. 2. Sage UK: London, England: SAGE Publications, 1994. pp. 322-341.

COHEN, Elisabeth S. “The trials of Artemisa Gentileschi: A Rape as History.” The Sixteenth Century Journal. Vol. 31. No. 1. pp. 47-75.

1 SCARPARO, Susanna. “Artemisa: The invention of a “real” Woman.” Italica. Vol. 79. No. 3. American Association of Teachers of Italian, 2002. pp. 363-378.