Història del Japó

Rere els pilars de Yasukuni: Conflictes de memòria històrica al Japó

Posted on by sithious18

–          Aquest és el primer d’una sèrie d’articles que vull dedicar a la qüestió del feixisme japonès, un tema que fa molt de temps que treballo acadèmicament. L’objectiu d’aquesta sèrie serà la divulgació d’un dels conflictes de memòria històrica més oblidats del món que de tant en tant es desperta arrel del santuari del qual parlaré avui. Vull remarcar que són articles de divulgació, si el que busqueu és un article acadèmic meu sobre el tema del feixisme nipó el trobareu aquí sota, però la finalitat d’aquest article és donar a conèixer la qüestió no la investigació.
https://raco.cat/index.php/asiademica/article/view/386270/479583

Si passegem pel barri de Chiyoda al cor de Tòquio, hi podem trobar un particular santuari d’estil Shinmei-Zukuri (estil clàssic d’arquitectura de santuaris) anomenat Yasukuni. D’entrada el santuari no sembla tenir res d’especial, un santuari més d’estil clàssic a Tòquio; aleshores per què cada vegada que un ministre japonès el trepitja s’aixequen fortes tempestes a la diplomàcia de tota Àsia Oriental? Quina història s’amaga rere els pilars d’aquest santuari que la seva mera existència fa trontollar els fonaments de l’Àsia Oriental contemporània? Acompanyeu-me en aquest viatge cap a les memòries més fosques d’Àsia.

Yasukuni: El Valle de los caídos japonès?

Aquest edifici es va erigir l’any 1869 any en el qual acabava de culminar la Revolució Meiji, un aixecament de grups de samurais que volien l’abolició del règim dels Shoguns per restaurar el poder de l’emperador. Aquell any encara no s’havia abolit el feudalisme al Japó, per això encara caldria esperar 3 anys més. La caiguda del règim dels samurais va ser dura i cruenta, per treure els shoguns del poder van ser necessaris gairebé 3 anys d’una cruel guerra civil que va deixar cicatrius difícils de tancar, la guerra Boshin. Va ser en honor als caiguts d’aquella guerra que es va erigir aquest santuari anomenat originalment Tōkyō Shōkonsha i no seria fins a 1879 que el coneixeríem amb el seu nom actual. Durant aquests 10 anys el santuari va començar sacralitzar les ànimes de tots els caiguts en combat a les guerres que lliurava el Japó. No ens confonguem, l’objectiu de Yasukuni mai va ser el de donar un lloc sagrat on passar dol dels soldats morts, sinó que operava com una eina de propaganda de l’exèrcit amb la qual es volia motivar els nous reclutes. A causa d’això durant les dècades següents, especialment a l’època feixista, els pilars del santuari van esdevenir també uns dels pilars simbòlics del règim militarista. Aquesta relació entre estat i santuari es va esquerdar després de la derrota del règim Shōwa l’any 1945 i la posterior llei de separació entre estat i religió d’aquell mateix any. De fet, el sintoisme mai havia tingut una relació concreta amb el poder com la que hauria tingut l’església a Europa durant gairebé dos mil·lennis. Va ser a partir de la Revolució Meiji de 1868 que el Shintō es va vincular de manera explícita amb la política. Actualment Yasukuni, juntament amb una vintena de Santuaris constitueixen un “bolet estrany” dins el sintoisme, ja que són santuaris especials d’època contemporània els quals es van concebre no des d’una òptica espiritual o religiosa sinó nacionalista.

Líders del règim Showa visitant els santuari a l’any 1941 Anònim

Yasukuni va sobreviure a l’ocupació estatunidenca a causa d’una intervenció surrealista de la Cúria Romana del Vaticà que va considerar inapropiat destruir monuments en honor als caiguts i Mc. Arthur va deixar-ho estar. Després de la separació entre estat i religió els santuaris sintoistes es van agrupar en una associació per mirar d’actuar de manera mínimament coherent i ajudar-se mútuament. Hem de tenir en compte que el Shintō és una religió politeista sense institucions ni dogma de manera que amb les lleis impulsades pel govern d’ocupació dels USA necessitaven agrupar-se per sobreviure. Però Yasukuni no va acceptar mai formar part de l’associació de Santuaris Sintoistes del Japó que agrupa el 99,8% dels 80.000 santuaris del país sinó que va fundar un grup autònom. Ben aviat aquells peculiars sacerdots amb més interès en els fusells que en els Kami i la naturalesa, van intentar sacralitzar militars feixistes. El 1959 el Santuari de Yasukuni comença a sacralitzar les ànimes de centenars de criminals de guerra de classe B i C un procés que es faria entre 1959 i 1967 i que, en la majoria dels casos, no comptava amb el permís dels familiars. El 1966 corren rumors que el santuari vol sacralitzar els criminals de guerra de classe A, és a dir els líders del feixisme japonès i dirigents de l’holocaust asiàtic, cosa que es faria de manera clandestina el març de 1978. Els sacerdots encara no estaven satisfets, faltava una cosa, reobrir el museu militarista adossat al Santuari, el Yūshūkan.

Material bèl·lic de l’exposició del Yūshūkan

Aquest peculiar museu és un dels més antics del Japó i va obrir les portes el 1882, consistia originalment en una col·lecció d’armes i artefactes militars de l’exèrcit japonès. Com ja he dit abans la funció de Yasukuni no tenia res a veure a la d’un santuari convencional, era una eina d’adoctrinament militar i el museu annex n’és una prova més. El cas és que el Yūshūkan va esdevenir un dels espais d’adoctrinament més importants durant l’època militarista, amb aquest currículum va ser clausurat la primera setmana de l’ocupació estatunidenca. Així doncs, els “sacerdots” de Yasukuni (dubto de fins a quin punt se’ls pot considerar sacerdots) van posar-se en marxa de manera discreta i clandestinament van acabar convertint Yasukuni en el problema internacional que és actualment. El cas és que el 1986 van reobrir el Yūshūkan i ho feren renovant el museu amb més artefactes bèl·lics i amb una museografia revisionista que minimitza o amaga les barbaritats de l’holocaust asiàtic. Tot el museu és una classe magistral de revisionisme, negacionisme de l’holocaust i apologia del feixisme, bé amb tot el que hi ha al Valle de los caídos tot això ens hauria de sonar d’alguna cosa…

Cal tenir en compte que durant el període del Feixisme Sôwa o Militarisme Japonès (1926-1945) el Japó va conquerir a sang i foc tota Corea, la meitat de la Xina, tota la península d’Indoxina, Papua Nova Guinea, Filipines, Singapur, Indonèsia i centenars d’illes del pacífic. En aquest procés es van cometre innumerables atrocitats com violacions massives, experiments mèdics fins a la mort amb població civil, assassinats en massa, saqueigs, tortura i extermini de presoners, esclavitud sexual… Segons els càlculs més fiables que tenim, els de Rudolp J. Rummel, l’exèrcit imperial japonès hauria assassinat a aproximadament 14.500.000 persones durant el període que va durar l’Holocaust Asiàtic. Això, que en un altre article tractarem en més profunditat, ens ajuda a entendre la dimensió del conflicte de memòria històrica i les seves implicacions emocionals.

“Fotografia dels soldats de Kwantung executant xinesos durant l’ocupació de Nanjing.” Fotografia: Anònim, 1937.

Junichirō Koizumi i el revisionisme d’estat

Entre l’any 2001 i 2006 el Partit Liberal Democràtic governaria el país capitanejat per un ministre força excèntric: Junichirō Koizumi. Aquest senyor que li agradava vestir-se a l’estil d’Elvis Presley era una mica contradictori pel que fa a la política interior del partit i del país. L’obra més destacada del seu mandat fou el desmantellament parcial de l’anomenat “Triangle de Ferro” que consisteix en la unió entre les grans empreses, la burocràcia estatal i el Partit Liberal Democràtic. Òbviament burocràcia, partits i empreses han de tenir relacions en un estat funcional, el problema és que aquestes relacions es produïen de forma opaca i a través de xarxes de relacions clientelars força corruptes. Koizumi va acabar amb tot això i va crear tot un sistema legal per fer transparents aquestes relacions i exercir un control legal efectiu que acabés amb la corrupció del Triangle de Ferro. S’ha de dir que malgrat les oposicions dins del seu partit polític se’n va sortir prou bé i de fet l’eliminació del Triangle de Ferro suposava el desmantellament de la principal rèmora del règim feixista, així que podríem pensar que Koizumi seria molt més crític amb els discursos revisionistes oi? Doncs no!

Visita del Ministre Junichirō Koizumi al santuari de Yasukuni l’agost de 2005 (El País)

De fet, a partir de l’agost de 2002 el ministre Koizumi visitarà el santuari de Yasukuni cada any durant els 5 que durarà el seu mandat per (en paraules seves) “Honrar la memòria dels caiguts.” Cal tenir en compte que a part de tots els criminals de guerra que s’havien sacralitzat al santuari també hi ha sacralitzats tots els qui han combatut pel Japó a la guerra, cosa que inclou desenes de milers de combatents asiàtics que van ser forçats a lluitar pel Japó. No cal dir que aquestes visites van provocar grans protestes i fins i tot respostes diplomàtiques a tota Àsia Oriental essent les més enèrgiques les de la Xina i Corea del Sud. De fet, es van presentar diverses demandes contra les visites de Koizumi al santuari que van acabar en sentències condemnatòries pel ministre, la primera d’un tribunal ordinari de Fukuoka i el 30 de setembre de 2005 el Tribunal Superior d’Osaka declara inconstitucionals les visites de Koizumi al santuari. Les sentències judicials no van impedir que alguns membres destacats del partit visitessin Yasukuni i que el successor de Koizumi, el ministre Shizo Abe visites el santuari al principi del seu mandat (2013) i al final del mateix (2020). Nombroses enquestes revelen que les visites al santuari tenen un fort rebuig de la immensa majoria de la societat japonesa i malgrat tot el Partit Liberal Democràtic continua fent trontollar la pau i la diplomàcia de la regió amb aquestes visites. Potser per acabar hauríem de parlar de la relació entre el PLD i la memòria històrica.

Els historiadors contra l’estat: el judici dels 32 anys

La relació del PLD amb la memòria històrica sempre ha estat complicada, cosa gens estranya d’un partit amb uns orígens tan foscos, format originalment per yakuzas, la CIA i diverses faccions conservadores vinculades al règim anterior. De les animalades que van fer els USA durant l’ocupació japonesa i els anys immediatament posteriors ja en parlarem un altre dia. El cas és que les controvèrsies de memòria històrica van començar l’any 1963 quan un historiador negacionista de l’holocaust, Hayashi Fusao, va publicar “Tesi en defensa de la Gran Guerra d’Àsia Oriental.” Podria haver-se quedat en un pamflet nacionalista més i mantenir-se en la marginalitat, però el govern del Partit Liberal Democràtic va decidir incorporar les idees d’aquesta obra als llibres de text escolars. Això va provocar la indignació dels països veïns i alguns incidents diplomàtics, però més important va indignar a bona part de la societat japonesa, especialment la comunitat acadèmica. Els historiadors i intel·lectuals es van organitzar sota el lideratge de Ienaga Saburô (un valent professor d’institut) i el 1965 van portar a judici al ministre d’educació per la censura als llibres de text. Fou així com va començar el procés judicial més llarg de la història de la democràcia japonesa, tant és així que al final del procés se l’anomenaria “El judici dels 32 anys.” La lluita dels historiadors va provocar un efecte crida i nombrosos mangakes com Shigeru Mizuki van començar a denunciar les atrocitats de la guerra a les seves obres, els seguirien els cineastes i els escriptors. El 1982 la República Popular de la Xina i Corea del Sud presenten una nova denúncia contra la censura als llibres d’història. L’any 1990 el govern japonès va negar tenir cap responsabilitat, això empeny a molts supervivents de la Xina, Corea, Taiwan i Singapur a denunciar el govern japonès. A la vegada 250 advocats japonesos constitueixen una associació per ajudar a les víctimes en els judicis, que se’n celebren 59 entre 1990 i 1999. Tot aquest ball de togues, pancartes, historiadors i activistes va activar a moltes associacions locals, ajuntaments i particulars indignats amb la política de memòria del govern central. A la dècada dels 90 i per suport popular es constitueixen desenes de museus de memòria històrica de l’Imperialisme japonès a tot el país i també s’organitzen centenars d’exposicions itinerants sobre la guerra a universitats, biblioteques, temples, santuaris, esglésies, museus… Aquest va ser el moment en el qual el ministre Koizumi va començar les seves visites a Yasukuni cosa que va generar un rebuig molt important que ha anat creixent amb el temps segons les enquestes. Les polèmiques i incidents al voltant de Yasukuni continuen i mentre el govern japonès no afronti de veritat, la seva responsabilitat continuarà. La societat civil és molt conscient del problema de Yasukuni, em va fer gràcia que quan es va produir l’exhumació de Franco a Espanya un tertulià de la NHK va dir: “Ja sabem que no hem de fer a Yasukuni quan ens toqui.” Mentre Espanya no afronti el seu passat no tindrà pau interna i mentre el Japó no afronti el seu, la pau a Àsia Oriental serà feble, és la responsabilitat dels governs enfrontar-se al seu passat, és una qüestió de dignitat humana no de política. Una tarda de maig del 2022 escoltava una compareixença del primer ministre Fumio Kishida per si obrien les fronteres al turisme i em vaig quedar totalment garratibat a la cadira. Va anunciar gairebé sense que ningú se n’adonés i quan estava a punt de marxar que havien aprovat una modificació dels llibres de text d’història de secundària, per primera vegada s’ensenyarà història contemporània als instituts japonesos i a la temàtica dels llibres de text s’inclou l’etapa del feixisme japonès. Sempre hi ha motius per tenir esperança!

Fonts

BURUMA, Ian. El precio de la culpa: Cómo Alemania y Japón se han enfrentado a su pasado. Duomo, 2011. ISBN: 9788492723430.

Hirota Isao. “Grandes tendances de l’historiographie japonaise depuis Meiji.” Histoire, économie et Société. 25ᵉ année, n. 2, 2006. pp. 165-179. Recuperat de: https://doi.org/10.3406/hes.2006.2589   

Inuzuka, Ako; Fuchs, Thomas (2014). Memories of Japanese militarism: The Yasukuni Shrine as a commemorative site. Journal of International Communication, 20(1), 21–41. doi:10.1080/13216597.2013.869239  

“La justicia condena los homenajes de Koizumi a criminales de guerra: El primer ministro japonés dice que ha acudido a Yasukuni a honrar a los caídos en combate”. El País, 1 oct. 2005. https://elpais.com/diario/2005/10/01/internacional/1128117616_850215.html, Accedit juliol 2022.  

López Rodríguez, Blas. “ El conflicto de la memoria histórica en Japón: un estudio a travésdel Partido Liberal Democrático”. Asiadémica: Revista universitaria de estudios de Asia Oriental, no. 11, 2018. https://raco.cat/index.php/asiademica/article/view/330974/421807, Accedit juliol 2022.

Matsunuma, Miho. “Historiographie japonaise de la Guerre de 1931 à 1945 : état des recherches jusqu’à nos jours.” Guerres mondiales et conflits contemporanis, vol. 1, no. 249, 2013. pp. 33-48. https://www.cairn.info/revue-guerres-mondiales-et-conflitscontemporains-2013-1-page-33.htm, accedit juliol 2022.   

Nanta, Arnaud. «Japon: les historiens contre l’État», in Alain Brossat et Pierre Bayard (dir.), Dénis de l’histoire. Europe et Extrême-Orient au XXe siècle, Éd. Laurence Teper, Paris, 2008, pp. 197-211. Recuperat de: https://www.cairn.info/revue-guerres-mondiales-et-conflits-contemporains-2013-1-page-33.htm, accedit juliol 2022.

Rees, Laurence. El holocausto asiático: los crímenes japoneses en la segunda guerra mundial. Ed. Planeta (GBS), 2009.  

Rodríguez Otero, Gustavo. “Yasukuni: detrás de la controversia:  Memoria del imperialismo a través del santuario japonés y su museo”. Entremons: UPF journal of world history, no. 10, 2019. https://raco.cat/index.php/Entremons/article/view/362317, Accedit juliol 2022.

Soh, Chunghee Sarah. “The Korean comfort women: Movement for redress.” Asian Survey, 36.12, 1996. pp. 1226-1240. Recuperat de:                                  https://www.jstor.org/stable/2645577?seq=1#metadata_info_tab_contents, accedit juliol 2022.   Yoshida, Takashi, “Historiography of the Asia-Pacific War in Japan” (2008). History Faculty Publications. Paper 4. Recuperat de: http://scholarworks.wmich.edu/history_pubs/4, accedit juliol 2022.

Kantô 1923: El terratrèmol que va esfondrar la democràcia Taishô

Posted on by sithious18

  • Japanium Blog
  • Aventura x Japó

Nota inicial: Aquest article forma part d’un projecte conjunt de la divulgació de la cultura japonesa en català que hem fet amb el Blog Japanium i el podcast Aventura x Japó. Ens vam proposar que al llarg del mes de març cadascú fes un vídeo/article sobre un tema relacionat amb els terratrèmols. Us convido a veure el que han fet els altres i a descobrir-los, llegir-los, escoltar-los i així fer créixer la meravellosa comunitat de la cultura japonesa en català!


-Japanium Blog: https://japaniums.blogspot.com/
-Aventura x Japó (Twitch) https://www.twitch.tv/aventuraxjapo
-Aventura x Japó (Youtube) https://www.youtube.com/channel/UCqRk7FOpGRxsMWKXwdYctUg

“Durant el recent terratrèmol res del que ha ocorregut ha sobrepassat la crueltat humana. Fins i tot d’això en podem extreure ensenyances valuoses. Sota els nostres ulls han quedat al descobert els aspectes més crus i fins i tot més sagnants de la humanitat. Només d’evocar la llista que ens arriba, ens aclapara una tristesa incommensurable. Vivint a Tòquio, considero que haver sobreviscut fins avui dia és un miracle.”

Aquestes paraules van sortir del puny i la lletra de l’escriptor i periodista japonès Inosuke Nakahashi poc després del terratrèmol que va assolar la plana de Kantô l’1 de setembre de 1923. Aquell dia, a les 12 del migdia la terra es va començar a moure sota els peus dels habitants de la regió. Com si de serps es tractessin els edificis es retorcien escopint el seu letal verí en forma de runes sobre els habitants de la zona. En qüestió d’instants, gran part de Yokohama, Tòquio, Chiba, Kanagawa i Chizuoka van quedar reduïdes a runes. Als edificis que havien quedat dempeus no els esperava una fortuna millor. De les runes es van alçar 188 incendis gegantins que com tempestes de foc es van abraonar sobre la ciutat i els habitants durant dos dies. La llista de morts i desapareguts a la qual feia referència Nakahashi ascendia a més de 105.000 morts i 37.000 desapareguts. Ja no sembla tan exagerat, doncs això de “considero que haver sobreviscut fins avui dia és un miracle”. Però a què es referia quan deia que “res del que ha ocorregut ha sobrepassat la crueltat humana”? En quin context va passar aquest terratrèmol? Quines conseqüències va tenir per la dèbil democràcia Taishô? Va ajudar a l’ascens del feixisme Shôwa? Avui, vull  portar-vos pels dominis de la meva gran passió i ofici: la història i concretament per un dels racons més foscos de la història contemporània del Japó. M’acompanyeu?

El règim Taishô, Una democràcia?

Manifestació davant del parlament 1 de setembre de 1913

Aquest desastre humanitari, social i urbà va afectar d’una manera molt poderosa el curs dels esdeveniments polítics i va afegir més tensió a la ja polaritzada societat de l’època. Entre els anys 1913 i 1927 el Japó va passar per un període de relativa democratització de la política, després de dècades de governs autocràtics, aquest període s’anomena Democràcia Taishô. Des de la restauració de 1868 el país havia estat controlat des de l’ombra per una camarilla de polítics, majoritàriament ancians i militars, que es feien anomenar Genrô. Després de morir alguns dels líders del Genrô, els membres rasants van apostar per un canvi de timó i deixen en mans dels partits polítics la major part del govern. Durant aquest període d’obertura democràtica es constituirien els primers sindicats de treballadors (el primer fou el Yukiai a 1912) i es farien les primeres passes en les lluites obreres. Sorgeixen també les primeres dones treballadores, intel·lectuals i les primeres associacions feministes, com la Societat Onada Roja. Ara bé tots aquests processos es van dur a terme sota el jou de les brutals condicions socials que imposaven els Zaibatsu, uns grans conglomerats industrials que controlaven l’economia. Aquesta situació tensa de per si, es va complicar encara més amb el sorgiment dels potents grups anarquistes i comunistes del país i l’aparició de desenes de societats d’extrema nacionalista. Per acabar-ho de rematar el procés de modernització del Japó havia estat impulsat i dirigit principalment per les elits militars: primer el Bakufu, després els legitimistes i finalment el Genrô. Aquestes elits no veien amb bons ulls l’obertura democràtica del país i la proliferació del que ells anomenaven “idees perilloses” (comunisme, anarquisme, democràcia, feminisme, liberalisme…) L’exèrcit imperial va anar acumulant cada vegada més poder, fins al punt que cap a la dècada dels 20 ja controlava gairebé tots els ressorts del poder i drenava bona part de la riquesa de l’estat. La situació de malestar social va arribar fins a tal punt que mesos abans del terratrèmol un grup anarquista va decidir assassinar l’emperador; però van fracassar. Les condicions de vida de la població seguien empitjorant i la tensió política va anar escalant més i més… En aquest punt la terra va tremolar.

La massacre de coreans i anarquistes: un segon terratrèmol

  • Soldats japonesos massacrant coreans. Anònim setembre de 1923
  • Cossos sense vida de les víctimes de la massacre de Kanto. Anònim setembre de 1923

Quan el terratrèmol va acabar, es van alçar 188 columnes de foc per les ciutats afectades, que van cremar durant dos dies. Enmig de la histèria col·lectiva i la desesperació es va començar a estendre un rumor “la culpa és dels coreans”. Com un verí pel cos es van estendre rumors com “3000 coreans estan saquejant Yokohama” o “els coreans estan posant bombes”. Aquests rumors es van fer cada vegada més forts i repetitius, finalment la repetició va convertir la mentida en veritat. En una situació d’histèria col·lectiva i atiats pels grups d’extrema dreta nacionalista molta gent es va creure els rumors. Es van constituir unes patrulles de “sometents”, que molts historiadors sospiten que eren membres de societats d’extrema dreta de l’època o estaven atiats per les mateixes i l’exèrcit. Durant els dies següents, aquests “sometents” van massacrar els immigrants coreans que vivien a la plana de Kantô. Les estadístiques no oficials diuen que haurien estat assassinats 2.613 coreans i 160 xinesos, però podria ser que en realitat el nombre de víctimes fos més elevat. Amb una fredor brutal, la policia es va quedar mirant mentre molts coreans eren brutalment torturats i assassinats per les turbes violentes dels “sometents”. La inhumanitat de la policia i l’exèrcit no es limitava només a la inacció. L’exèrcit (submergit profundament en una lluita de diferents faccions de feixistes radicals) va subministrar armes i ajuda a aquestes turbes violentes. El dia 5 de setembre de 1923 la policia va prendre el control dels “sometents” i van afirmar que posaven els coreans sota la protecció de l’exèrcit imperial. Si tenim en compte que durant dècades els ultranacionalistes havien estat hegemònics a l’exèrcit i que les faccions d’extrema dreta feixista i essencialista controlaven la totalitat de l’exèrcit, podem intuir que aquells coreans estaven en el pitjor lloc possible. Lluny de protegir-los molts dels coreans que van acudir a l’exèrcit van ser exterminats durant el trasllat a Narashiro. La cruesa dels esdeveniments és aclaparadora i ho és més si tenim en compte que aquesta matança no va ser executada per l’exèrcit imperial sinó per turbes de civils ajudats per societats d’extrema dreta i el mateix exèrcit. Aprofitant el caos, el general Tanaka Giichi (que més endavant seria el primer ministre del Feixisme Shôwa) va declarar la llei marcial i va utilitzar la policia i l’exèrcit per executar líders sindicalistes i anarquistes entre els quals destaca Sakae Ôsugi. La brutalitat de les tortures que denuncia la historiadora coreana Sonia Ryang a través de testimonis de l’època o a les actes policials i militars no deixa lloc a dubte de la implicació de les forces de seguretat i l’arrelament de les conductes feixistes violentes a l’època. Amb el caos de la ciutat l’exèrcit va poder exterminar aquelles amenaces ideològiques que els molestaven com el sindicalisme i l’anarquisme.

El terratrèmol que va esfondrar la democràcia

Documents militars i policials on hi ha el registre de coreans assassinats

Els fets tan terribles que descriu la gent de l’època i els estudis historiogràfics posteriors ens situen el terratrèmol en el seu context i la seva societat. En certa manera els fets que van ocórrer durant el terratrèmol i després podrien ser un primer avis del que vindria 5 anys després amb l’arribada del feixisme al poder. Es podria interpretar que les matances associades al terratrèmol van ser el primer acte de barbàrie de feixisme Shôwa, com ho seria anys més tard la Nit dels Cristalls trencats a l’Alemanya Nazi. La matança de civils coreans per part de turbes mixtes de militars i civils ens dóna un retrat d’una societat profundament desequilibrada i socialment castigada. Les condicions de vida al Japó dels anys 20 eren terribles i milers de persones morien anualment de fam, de tuberculosis o sobretot per les terribles condicions de treball de la indústria, el camp i la mineria. La brutal repressió que aplicaria l’exèrcit contra els anarquistes i sindicalistes durant el terratrèmol i la purga dels comunistes del març de 1928, va tallar qualsevol possibilitat de fer una revolució des de l’esquerra. Després d’això, les societats d’extrema dreta i el seu discurs van anar guanyant popularitat tant dins de l’exèrcit com fora d’aquest. Tot aquest context, sens dubte va ajudar al sorgiment de conductes racistes i violentes dins la societat, malgrat que no les justifica de cap manera. M’agradaria que aquest article fes reflexionar sobre el perill dels discursos d’extrema dreta, racistes i conspiranoics. També m’agradaria que quedés molt clar que els japonesos de 2021 no són els de 1923 i que la societat evidentment ha canviat molt i s’ha tornat profundament pacifista. És molt important tenir en compte la memòria històrica per construir un futur més tolerant i pacífic, però també és important no utilitzar aquesta memòria com una excusa per demonitzar un determinat país o societat. Finalment vull anunciar-vos que en els pròxims dies compartiré el meu primer article acadèmic on s’explica amb molta extensió què va significar el feixisme japonès i com i per què va sorgir.

En memòria de les víctimes del terratrèmol i de les víctimes de la intolerància.

Fonts

CROWLEY, James B. “Japanese Army Factionalism in the Early 1930’s.” The Journal of Asian Studies, vol. 21, no. 3, 1962. pp. 309–326. Recuperat de: www.jstor.org/stable/2050676 .

HANE, Mikiso. Breve historia de Japón. Alianza Editorial. 2000.

IWAO Seiichi, SAKAMATO Tarō, HŌGETSU Keigo, YOSHIKAWA Itsuji, AKIYAMA Terukazu,
IYANAGA Teizō, IYANAGA Shōkichi, MATSUBARA Hideichi, KANAZAWA Shizue. 78. Genrō. Dins:
Dictionnaire historique du Japon, volume 6, 1981. Lettre G. pp. 40-43. Recuperat de:
https://www.persee.fr/doc/dhjap_0000-0000_1981_dic_6_1_886_t2_0040_0000_2

LARGE, Stephen S. “Nationalist Extremism in Early Shōwa Japan: Inoue Nisshō and the’Blood-Pledge Corps Incident 1932.” Modern Asian Studies, vol. 35, no. 3, 2001. pp. 533-564. Recuperat de: https://www.jstor.org/stable/313180?casa_token=CSba1ziW4DgAAAAA%3AxBTqrlqb6iXs_KKsrivZQk5cVLlHGFEkC-tVx75u9-mWauQC9ZzI7cVSkDuZMltKIA2LfbDmAf4bh8Sw7t4QcE1Du_CltrV3KA8aWh3kHwG5ZYHpaEhm&seq=1#metadata_info_tab_contents

LÓPEZ-VERA, Jonathan. “El gran terremoto de 1923” en HistoriaJaponesa.com, 2018. pp. 212-223.

NAKANISHI, Inosuke, Erick Laurent, and Marguerite-Marie Parvulesco-Oya. “Plaidoyer pour les Coréens.” Ebisu-Études Japonaises 21.1 (1999): 75-81.

PIERRE-FRANÇOIS SOUYRI, « Le marxisme au Japon, entre émeutes du riz et répression généralisée (1918-1938) », La Révolution française [En ligne], 19 | 2021, mis en ligne le 01 février 2021, consulté le 04 février 2021. URL : http://journals.openedition.org/lrf/4522; DOI: https://doi.org/10.4000/lrf.4522

RYANG, Sonia. “The great Kanto earthquake and the massacre of Koreans in 1923: Notes on Japan’s modern national sovereignty.” Anthropological Quarterly 76.4 (2003): 731-748.

SCHENCKING, J. Charles. “The Great Kanto Earthquake and the culture of catastrophe and reconstruction in 1920s Japan.” The Journal of Japanese Studies (2008): 295-331.