Bloom into You, l’art d’aprendre a estimar

L’amor és segurament el tema o un dels temes més importants a la vida d’una persona, per això no és estrany que sigui la matèria més trillada de la ficció. Malgrat la centralitat d’aquesta emoció en les nostres vides, l’amor i les relacions de parella sovint es tracten d’una manera pueril i adolescent a la cultura popular. Recentment, qüestions com la pobresa, els abusos infantils, el bulliyng o les malalties mentals han guanyat espais dins la cultura pop i paradoxalment continuem sorprenent-nos quan una obra aborda l’amor i el sexe d’una manera franca i des d’una òptica emocional adulta. Avui us vull parlar d’una d’aquestes obres, un petit tresor de tinta i paper anomenat Yagate kimi ni naru (lit. Fluint dins teu).

No puc abastar les estrelles

Bloom into You (títol internacional de l’obra) ens presenta la història de la Yû Koita, una estudiant de secundària enganxada a les cançons i els mangues d’amor que no aconsegueix fer-se seves aquestes lletres. Entén el significat d’amor, però es veu incapaç d’interioritzar aquest sentiment i començar una relació amb algú, encara que se’n mori de ganes. Un dia decideix unir-se al consell estudiantil del seu institut on coneix a la Tôko Nanami, la presidenta, qui s’enamora perdudament d’ella i li fa un petó d’imprevist. Així comença una de les obres més interessants que he llegit mai sobre l’amor i que porta el concepte intel·ligència emocional gravat a foc en cada una de les pàgines.

Aquesta no és una història d’amor convencional, en primer lloc, perquè parla de l’amor entre dones (no només de la parella protagonista) i, en segon lloc, per la manera que té d’explorar les relacions humanes. La Yû té una curiositat immensa per descobrir l’amor, però es veu incapaç d’arribar-hi, com si des del fons del mar maldés per agafar la llum de la superfície però sense arribar mai a abastar-la. La Tôko per la seva banda és un personatge fascinant que amaga múltiples conflictes interns, l’un dins de l’anterior com si es tractés d’una nina russa. Bloom into You és la història de dues persones que s’han perdut completament en la cerca de la seva identitat i que intenten trobar el camí a través de l’altra persona. La Yû accepta començar una estranya relació amb la Tôko tot i no estar-ne enamorada per descobrir si així és capaç d’experimentar l’amor. Mentrestant la Nanami, malgrat estimar-la bojament, li prohibeix a la Yû que s’enamori d’ella creant una relació tan fascinant com estranya. Entre gestos subtils, converses franques i mirades intenses anirem descobrint les contradiccions que empenyen les nostres protagonistes a aquesta relació asíncrona i meravellosa. La sèrie ens proposa un viatge a les ments de les protagonistes, fent servir l’amor com a fil conductor, mostrant-nos els fràgils processos de la construcció de la identitat i de la relació amb les persones. Una noia aparentment perfecta que s’odia a si mateixa, una noia que vol estimar, però se’n sent incapaç, una jove que malgasta les seves forces perseguint l’amor d’un idiota i una escriptora excèntrica atrapada en una societat on la diferència no està ben vista són algunes de les històries que componen aquest vitrall de tinta.

La genialitat de la senzillesa

Una de les coses que més m’agrada de Bloom Into You és la seva senzillesa. Sovint les novel·les d’amor compliquen innecessàriament les seves trames amb triangles, aventures extramatrimonials, traïcions, famílies enfrontades… a Yagate kimi ni naru no hi ha gairebé res d’això. És una història sobre l’amor entre dues noies i la seva transformació psicològica en aquest procés i té la maduresa suficient per entendre que les emocions per si soles ja són prou complicades. Nakatani té molt clar quin és l’enfocament d’aquesta història i que afegir-hi tots aquests elements innecessaris diluiria els temes realment importants en un “culebrón” sensacionalista. En aquest sentit, l’autora sempre ha apostat per una exploració més profunda de les emocions humanes implicades en la relació de parella i és d’aquesta manera com escodrinya la condició humana. Resulta refrescant aquesta aproximació tan despreocupada, amable i cuca a la ment humana, lluny de les obscures intrigues psicòpates d’Ei Aoki per exemple. No em malinterpreteu, Aoki és el meu director preferit, però agraeixo que la ficció es permeti furgar en els fonaments de la humanitat per camins més senzills i amables que el de la tragèdia grega o la ciència-ficció Cyberpunk. Nio Nakatani és capaç d’arribar al moll de l’os a través dels petits gestos d’unes amants que no expressen tot el que senten, de converses entre amigues en una cafeteria o de la complicitat de dues germanes cuinant juntes. Una cosa que m’encanta d’aquest manga són els entreactes que consisteixen en petites escenes entre capítol i capítol que mostren moments dia a dia, el punt de vista d’un altre personatge en una escena concreta, etc. N’hi ha alguns de genials com una divertida conversa en el qual la germana de la Yû i el seu xicot comencen a sospitar que la Nanami és alguna cosa més que una amiga. Aquestes escenes tendres ens ensenyen les diverses perspectives d’una mateixa situació o altres facetes dels personatges de la segona línia, que ara que els esmentem…

Un teatre de secundaris

Malgrat que Bloom Into You és una obra molt focalitzada en els seus temes centrals també es pren molt de temps per explorar els personatges secundaris i les seves vides. Aquests personatges no són cossos accessoris orbitant al voltant de la parella principal sinó que tenen una vida completament independent i molt interessant per narrar. Un exemple d’això seria la Kyomi a qui veurem lluitar per convertir-se en escriptora i moure’s amb incomoditat a la societat japonesa on no acaba d’encaixar; o certa propietària d’un bar a qui alguns personatges li expliquen les seves desventures amoroses. En alguns capítols, el manga es dedica a seguir les vides d’aquests secundaris, enfocant temes que no tenen res a veure amb els de la parella protagonista, cosa que enriqueix molt la trama. L’autora s’encarrega d’empaquetar totes aquestes històries fent servir les emocions com a columna vertebral, de manera que la situació d’un personatge ens pot ajudar a entendre les emocions d’un altre i viceversa. A la part central del manga, l’autora farà confluir la majoria de personatges en una obra de teatre que servirà de catarsi per una de les protagonistes, escenificant així els seus conflictes psicològics de manera magistral.

Dibuix clar, història profunda

Els escassos personatges de l’obra deixen una profunda empremta gràcies a un disseny molt carismàtic però gens extravagant, que defuig de pentinats impossibles i vestimentes surrealistes. La distintiva silueta dels personatges és, com en tot bon manga, un reflex de la seva personalitat i emocions. Aquesta versemblança en el disseny de personatges i entorns ajuda a assentar l’obra en el to realista i emocional que necessita. Pel que fa al dibuix no hi trobareu precisament innovació, ja que l’estil és molt adaptat a les tendències estètiques del manga actual: sòlid amb una composició de vinyetes clàssica, clara i efectiva on destaquen per sobre de tot els personatges que es distingeixen amb molta claredat dins l’entorn. De fet, el manga està marcat per una composició molt lluminosa en la qual l’autora s’encarrega d’eliminar amb llum el fons del voltant dels personatges i així els fa destacar. El traç és precís i suau, cosa que permet a Nakatani retratar amb subtilesa els gestos i expressions dels personatges, tan necessaris en aquesta història. Nio Nakatani demostra un gran sentit de la perspectiva a l’hora de dibuixar els escenaris magníficament executats que, com que no juguen un paper central a la trama queden en un segon pla. Aquest estil artístic és ideal pel tipus d’història que es vol explicar: bon disseny de personatges, estil clar, composició senzilla, atenció als gestos i una il·luminació que deixa l’escenari en un segon terme. És exactament el que necessita aquesta obra, un dibuix que està al servei de la història que  vol transmetre. L’edició de Planeta és molt bona, tot i que en el volum 4 i 8 presenta errors d’impressió molt molestos en els quals algunes taques de tinta traspassen la pàgina o es veuen petites línies vermelles i en un estil de dibuix tan clar aquest error es noten molt.

Viatge en Barca

Bloom into You és sense cap mena de dubte un dels meus mangues preferits de tots els temps. Una obra que parla amb una franquesa i senzillesa refrescants de l’amor i les emocions humanes. Un manga que gràcies a aquesta senzillesa profunditza com cap altre en la condició humana a través de l’amor d’una manera càlida i agradable. Una història centrada en les seves protagonistes i els seus conflictes interns que es permet la llicència de seguir personatges secundaris amb històries interessants. Una autora que té molt clar que el seu dibuix lluminós, precís i suau està al servei de la història que explica i s’adapta al seu llenguatge gràfic. En algun punt d’aquesta història un viatge en barca cobrarà molta importància, què me’n dieu després de llegir-me? Us apunteu a pujar a la barca per fer el viatge de la Yû i la Tôko?

Nana Ràbia de Viure, Ràbia d’estimar

“Nana, crec que les coses sempre passen per alguna raó i crec que el nostre destí era trobar-nos. Pots riure si vols…”


L’aire fred es filtra per les comissures de la roba, mentre la neu deixa una dolça gebrada a les finestres del vagó on una noia desorientada busca un lloc on seure. Un tremolor, el tren comença el viatge des d’un poblet del nord del Japó cap a Tòquio. L’arrencada sobtada fa entrebancar la noia, la qual cau sobre un seient; aixecant la vista una noia amb mirada de foc, estètica punk i una bellesa extraordinària sobresalta la tombada viatgera. Les dues es disculpen i a tall de cortesia la punk li ofereix el lloc del costat a la viatgera, aquelles primeres paraules marcaran l’inici d’un viatge que canviarà per sempre a les protagonistes i als espectadors. La densa neu del nord nipó bloqueja les vies i les dues estranyes conversen animadament durant l’aturada. No podrien ser dues noies més diferents: la viatgera una noia alegre, xerrameques, enamoradissa i bleda fins a uns extrems insospitats; la punk una noia amb un caràcter aguerrit, apassionada per la música i de poques paraules. Vet-ho aquí, però, que les dues van descobrir que tenien una cosa en comú: el seu nom, Nana. Aquesta seria només la primera de les moltes coses que les Nana compartirien, les quals conversant en aquell tren aturat, cristal·litzaven la seva relació al mateix ritme que ho feia el gebre de les finestres. En arribar a Tòquio se separen, però el fil vermell del destí les tornarà a connectar uns dies més tard mentre busquen pis, un lloc que acabaran compartint i que es convertirà en el punt de partida d’una nova vida. Per quins camins ens porten les bledes i les punks?

Ràbia d’estimar

“L’amor és una història entre dos éssers humans, si no pots pensar en l’altre, és impossible que funcioni.”

Nana és una història que parla sobre l’amor, ara bé no és l’amor ensucrat, idealista i bleda que veiem a les pel·lícules americanes o als mangues shoujo. S’assemblaria més al que descriu l’opening de la sèrie, “una rosa trencada” que ens fereix amb les seves doloroses espines mentre ens emborratxa amb els seus suaus pètals. Ai Yazawa és una autora que m’encanta perquè es desprèn de totes les collonades que habitualment acompanyen a les obres que tracten l’amor, per parlar de les emocions humanes en el seu estat més pur i amb totes les seves violentes contradiccions. No és només de l’amor de parella del que parla la sèrie: sinó també el de l’amistat, el de la família, el de la banda i el d’altres vincles més difícils de catalogar. Vincles com el que uneix les dues protagonistes que compartint pis forgen un vincle tan fort que de vegades els resulta més difícil de gestionar que el que tenen amb les seves parelles. La força i el motiu que mou a les protagonistes de Nana és l’amor, que les empeny a mudar-se cap a Tòquio per  retrobar les seves parelles a qui fa temps que no veuen.

L’enamoradissa Nana Komatsu vol retrobar-se amb el seu xicot en Shôji, amb qui manté una relació a distància des de fa temps. Ara bé el dolç retrobament agafa un regust amarg a mesura que passen els dies, el seu vincle ja no s’ajusta als seus sentiments, com qui es posa ja d’adult una sabata de quan era petit. A mesura que passen els dies es fa evident que alguna cosa no funciona, els dos estan massa centrats en si mateixos per a estimar l’altre i les coses es van complicant. Malgrat tot, la Nana Komatsu segueix buscant desesperadament l’amor, tant és allà on sigui, tant és allà on la porti. És precisament aquesta, la segona característica que uneix a les Nana, la cerca de l’amor com una forma de vida, una forma de supervivència. I sí, he dit supervivència perquè realment les dues Nana se senten profundament soles, és per això que s’aferren desesperadament a les seves parelles i a l’amor, com el nàufrag s’agafa al tronc al mig de la tempesta. Aquesta dependència extrema les portarà sovint a relacions turbulentes tant en el sentit amorós com de l’amistat. Les dues estimen amb ràbia perquè quan no t’estimes a tu mateix l’única sortida és estimar a algú altre.

Ràbia de Viure

En els darrers anys he conegut bastantes persones que practicaven “altres formes d’estimar” i que em martellejaven amb discursos sobre el poliamor més interminables que el manga One Piece. Respecto totalment la seva forma d’estimar malgrat que no la comparteixo, ara bé molts deien una cosa que a mi em va semblar una mica pretensiosa “estimem com volem perquè hem treballat els nostres sentiments”. Jo crec que la cosa no va ben bé així, no és tant un “estimem com volem” com un “estimem com podem”. No podem escollir les nostres emocions, la nostra manera de sentir, la nostra sexualitat i encara menys la nostra manera d’estimar. Si ho poguéssim fer no tindria sentit escriure sobre amor perquè aquest no generaria conflictes ni incongruències. Nana precisament parla d’això d’estimar com podem i no d’estimar com volem. Al llarg de la sèrie anirem coneixent a diversos personatges més o menys secundaris que també tindran les seves pròpies maneres d’estimar i de sentir. Cada una de les parelles que seguim a la sèrie té les seves contradiccions, els seus rituals, la seva manera de fer i això no és perquè cada una s’ho gestiona com vol, sinó com pot. La Nana Ozaki i en Ren tenen una relació de dependència mútua extrema que de vegades els acaba fent mal i no és que els dos vulguin que això sigui així, simplement no saben com fer-ho d’una altra manera. La vida, les relacions personals, l’amor i totes aquestes coses s’aprenen (i perdoneu la falta de delicadesa) a base d’hòsties. Som maldestres per naturalesa amb les nostres emocions i és l’esforç que suposa cometre errors i aprendre’n el que fa que l’amor sigui el més bonic i el més difícil de la vida. Com cert personatge que lluita contra els seus propis desitjos per no fer mal a la gent a qui estima, o la noia que era incapaç d’enamorar-se d’algú per deixadesa pròpia, o el noi que no sabia a qui era lleial el seu cor. Viure i estimar és molt difícil, és per això que mai m’han agradat aquests discursos que intenten intel·lectualitzar l’amor o les emocions humanes per convertir-les en una sort d’ideologia. De vegades viure provoca ràbia perquè com diu la Nana “L’amor i el dolor van de la mà”  però val la pena perquè també en boca seva  “Encara que sigui dolorós, si continues vivint, en algun moment passaran coses bones.”

L’amor des d’una òptica femenina

Una de les grans virtuts de Nana és precisament que tracta l’amor i la vida des del punt de vista femení i no des de l’òptica masculina a la qual estem més avesats. Com se senten elles respecte dels homes, com gestionen les seves emocions, què implica el sexe per elles… M’ha agradat molt veure aquest altre punt de vista tan sincer, desenfadat i sense pompa que contrasta amb el que anem absorbint des de fa temps. No és només l’amor sinó la vida en general el que és diferent. A Nana constatem com una vida molt similar pot ser viscuda molt diferent segons si ets home o dona, com els passa als protagonistes de les bandes de punk-rock. Un dels moments més atrevits i impactants de l’obra és l’embaràs no desitjat d’un personatge, com ho afronta i ho viu en primera persona. Honestament crec que necessitem més obres així, que ens parlin de tu a tu dient amb crua delicadesa les coses com són. 

Consideracions Finals

Nana va ser la gran aportació artística d’Ai Yazawa a la humanitat i deixar-la incompleta fou el seu gran crim. Malgrat això crec que l’aventura de Nana val la pena, és com Berserk que encara que sigui una obra incompleta el que compta és el viatge i tant és si està acabada o no. Per molt que algunes coses quedin en terra de ningú al capítol 46 i Morio Azaka es veies obligat a improvisar un final abrupte al capítol 47, cada maleït minut de metratge val la pena. Parlant de Morio Azaka he de dir que la direcció artística de la sèrie és impecable en termes d’animació i sobretot de música. Perquè encara que l’amor és el tema principal de l’obra hi ha altres aspectes com la música, les bandes, la indústria musical o la vida a la ciutat que són molt interessants. Amb el que he dit a l’article no vull dir que Nana sigui una obra trista, ni de bon tros. Simplement és una obra que parla sobre les emocions humanes, de manera que igual que aquestes té moments alegres, tristos, angoixants, triomfals o de vergonya; és per això que és extraordinària. No us la perdeu.