Generalment, quan pensem en grans monuments funeraris ens venen al cap les piràmides d’Egipte, les piràmides Maies, les tombes etrusques o les dels emperadors xinesos, però rarament l’arxipèlag japonès desfila entre els nostres pensaments. I això que el Japó amaga uns particulars monuments funeraris d’unes dimensions massives, tant és així que en alguns casos tripliquen les dimensions de la piràmide de Giza. Estic parlant dels Kofun, unes tombes construïdes durant el període que porta el seu nom, el qual s’estén entre l’any 300 i el 552 de la nostra era. Avui vull endinsar-me en la història i l’arqueologia que hi ha rere aquestes tombes i la societat que les va crear. Però abans de tot això hem de parlar de l’albada de l’ésser humà a l’arxipèlag japonès i comprendre un temps on el Japó encara no es deia Japó. Acompanyeu-me si us plau en aquest viatge a través de les eres.

El curiós cas de la protohistòria japonesa

Si pensem en les etapes de la història, ens venen al cap la prehistòria, l’edat antiga, l’edat mitjana, alguns pensen en l’edat moderna i finalment l’edat contemporània. Aquesta cronologia a part d’eurocèntrica presenta un problema, hi falta una etapa. Des de ja fa moltes dècades els historiadors i arqueòlegs hem estudiat amb molta dedicació una sisena etapa que faria de pont d’unió entre la prehistòria i l’edat antiga; s’anomena protohistòria. Tradicionalment, l’existència de documentació escrita era el que dividia la prehistòria de l’edat antiga, però què passa quan ens trobem amb societats complexes i organitzades en les quals no hi ha documents escrits? Què passa quan no podem llegir els documents escrits d’una civilització perquè s’ha perdut la capacitat de llegir-los (ibers i etruscs per exemple)? Per aquests casos els historiadors i els arqueòlegs van treballar amb la idea d’aquesta nova etapa que en el cas del Japó té una importància cabdal, ja que allà s’allarga molt en el temps.

De fet, a les illes japoneses es va produir un gran canvi després del període Jômon (13.000-300 aC) en el qual havien dominat societats de caçadors i recol·lectors seminòmades força diferents dels de casa nostra. El cas és que des del 300 aC al Japó hi van emergir enrevessades societats organitzades al voltant del cultiu de l’arròs, les quals constaven d’una organització social i política complexa i una arquitectura a l’altura. Aquestes societats es van anar complicant i algunes van acabar forjant estructures polítiques de la mida de regnes que, sorprenentment s’administraven sense documentació escrita. La primera d’aquestes societats fou la Yayoi que va sorgir de la barreja d’una gran migració del continent amb la població autòctona, cosa que va donar lloc a una nova cultura construïda sobre l’agricultura de l’arròs. Aquests pobles a part d’introduir l’agricultura també van començar a treballar el ferro i el bronze. Els Yayoi també van desenvolupar una curiosa arquitectura gràcies al treball de la fusta i l’ús d’encaixos que combinaven amb tècniques avançades en la construcció dels teulats. A poc a poc es construeixen poblats fortificats amb torres, cases aixecades del terra mitjançant estructures de fusta, magatzems palafítics i cases semisoterrades. Aquests pobles s’acabarien unint políticament sota el regnat d’una reina o emperadriu anomenada Himiko segons les cròniques xineses, un regne que en algun moment es va transformar o va desaparèixer i sense deixar rastre en els textos del continent. El cas és que després va aparèixer un nou regne que s’anomenava Yamato que és el que va erigir aquestes gegantines tombes.

Yamato el regne que construïa muntanyes

El període Kofun va succeir al període Yayoi agafant el relleu cap a l’any 300 i passant-li al període Asuka l’any 552 de la nostra era. És una època farcida de misteris, en bona part perquè aquesta vegada les cròniques del continent no il·luminen la penombra que envoltava a l’arxipèlag en aquella època. Els savis xinesos tenien altra feina, ja que l’any 220 col·lapsava l’imperi dels Han a la Xina, la qual va quedar dividida en multitud de regnes en conflicte constant. Aquesta feblesa de l’imperi fou utilitzada pels regnes coreans, els quals van assaltar les colònies xineses a Corea, una acció que va recrudir conflictes al continent. Aquest obscur panorama va esperonar a milers d’habitants del continent a migrar cap a les illes japoneses a la recerca d’una vida sense guerra. Els coneixements dels nouvinguts van produir grans canvis polítics i tecnològics a les societats de les illes que farien un altre salt endavant. Però a causa de la inestabilitat del continent, els savis van deixar d’escriure cròniques sobre el Japó i el període Kofun va quedar envoltat d’una densa aura de misteri.

El cas és amb els coneixements dels nouvinguts l’arquitectura i l’urbanisme del període anterior van evolucionar i també ho van fer la metal·lúrgia, el treball de la fusta i les armes. Segons els arqueòlegs japonesos com Mori Kôichi el regne de Yamato es va construir a partir d’una confederació de clans, els quals orbitaven al voltant del clan Yamato que governava directament la zona del centre-sud de Honshû, mentre que els altres clans governaven els territoris de l’extraradi. La gent que governava Yamato tenia la intenció de vèncer la mort a través de la construcció de grans monuments funeraris que recordessin qui van ser i en certa manera ho van aconseguir. Els governants van erigir grans estructures funeràries quadrangulars, rodones o amb forma de pany que s’aixecaven com muntanyes fetes de terra i pedra ben dretes, desafiant el temps.

Parlem dels Kofuns i l’art de construir muntanyes

Les grans tombes del període Kofun no tenen cap equivalent a la resta del món, però això no vol dir que no afloressin per influències d’altres cultures. De fet, això de construir turons artificials per enterrar-se era una tradició que venia de la península coreana i es va importar a finals del període Yayoi. En aquella època es van posar de moda els Funkyûbo uns enterraments que consistien en la construcció d’un petit (o no tan petit) turó artificial en el qual es col·locaven restes funeràries enterrades al centre. Sovint s’utilitzaven elevacions del terreny ja existents a les quals es donava forma i s’excavava la tomba a l’interior.

Inspirant-se amb els Funkyubo les elits de Yamato van desenvolupar una variant de les tombes diferent i que assoliria dimensions mai vistes fins aleshores. Les primeres d’aquestes tombes són les anomenades “Enpun” que constaven d’una planta rodona de dos pisos i una cambra funerària a l’interior, poc després va arribar la seva versió quadrada. Al cap de poc temps irrompen els Kofuns amb forma de ferradura que podria ser quadrada o rodona i eren els d’aquesta forma els que assolien dimensions més grans. Antigament, aquestes tombes o muntanyes artificials estaven embolcallades amb una capa de pedra perduda a causa dels robatoris i l’acció de la natura, malgrat que al Goshiki-zuka Kofun (Kobe) s’ha reconstruït aquesta cobertura. En la majoria dels casos la vida va germinar en les estretes escletxes que separaven els carreus de pedra, fins que el verd del bosc va cobrir les tombes, potser això les ha fet passar desapercebudes. Les tombes de ferradura grans solien estar protegides per un fossat amb aigua i pràcticament tots els Kofun estaven rodejats d’unes figures de ceràmica anomenades “Haniwa”, les quals representaven persones, animals, edificis o vaixells. Inicialment, aquests monuments tenien una tomba excavada verticalment al centre a la qual s’abocava el sarcòfag i l’aixovar funerari. Posteriorment, els Kofun es van sofisticar afegint passadissos horitzontals recoberts amb grans pedres que facilitaven l’accés a la cambra funerària, on s’enterrava el mort en un sarcòfag de pedra massissa. En aquestes cambres a més del mort hi havia un aixovar funerari compost per figuretes Haniwa, ceràmica del dia a dia, ceràmica pintada i molt decorada, joies de jade i altres pedres precioses, especialment unes joies anomenades magatames. També apareixen miralls de bronze, estreps, espases, armadures, cascos i altres objectes de metall.

On hi ha Kofun hi ha poder

Entre els segles III i IV a l’anomenada Zona de Shiki, situada al sud-oest de la plana de Nara s’hi va erigir un gran complex de Kofuns en els quals s’hi haurien enterrat les principals figures del regne de Yamato del moment. Investigacions recents suggereixen l’existència de dues línies successòries diferents enterrades allà i també l’existència d’un particular sistema de govern format per dos monarques del Clan Yamato: un que s’encarrega de les funcions administratives i un altre de les sagrades mentre que el territori era governat per una confederació de clans. També hi va haver una alternança entre homes i dones al capdavant del regne malgrat que la falta de dades ens impedeix saber amb precisió quina era la situació de la dona en aquesta societat. Les tombes de Shiki mesuraven entre 310 i 207 metres de llargada i tenien les cambres funeràries fetes de pedra amb sarcòfags de bambú i aixovar funerari.

A mitjans del segle IV sembla que el poder va canviar de lloc i els grans monuments funeraris van deixar de construir-se a la zona de Shiki per passar a ubicar-se al nord-oest de l’actual ciutat de Nara, on hi ha un passeig arqueològic dedicat a aquestes tombes que tenien dimensions que oscil·laven entre els 275 i els 200 metres de llargada en el cas de les tombes més grans.

Finalment, en el moment de màxim apogeu del regne de Yamato, quan aquest s’havia expandit per les costes de l’est i el nord de Honshu i els seus dirigents ja formaven part dels jocs polítics del continent asiàtic el centre dels enterraments es va traslladar de nou. Aquesta vegada s’establiria a la zona de Kawachi-Izumi situada a l’actual ciutat d’Osaka i a les costes occidentals del Japó properes a la ciutat. Aquí és on es construeixen durant el segle V els Kofuns més grans de tots els temps entre els quals destaquen la tomba de Richû de 365 metres de llargada, el de Haji Nisanazai de 290 metres de llargada i el més espectacular El Daisen Kofun conegut també com a Tomba de l’emperador Nintoku de 486 metres de llargada. Un subgrup d’aquestes tombes se situa a l’actual ciutat de Fujidera on hi ha Kofun que oscil·len entre els 200 i els 400 metres de llargada. L’existència d’aquestes dues zones de tombes s’explica per l’existència de dues poderoses federacions de clans que haurien mogut els fils del regne de Yamato en aquella època, segons investigacions recents. L’arqueologia sembla indicar que els governants d’aquella època haurien prestat més atenció a l’administració i l’exèrcit que a les qüestions religioses, ja que en els aixovars funeraris s’hi troben moltes més armes i eines que elements religiosos. Sigui com sigui els capítols de les cròniques mitològiques posteriors (Nihon Shoki) que fan referència a aquests personatges versen sobre obres d’urbanisme, agricultura, enginyeria i conquestes i dediquen pocs kanjis a parlar dels Kami. Tot plegat amb les referències de les cròniques estrangeres i les dimensions de les tombes sembla indicar que aquests monarques haurien sabut governar de manera efectiva i haurien aconseguit grans fites militars, polítiques i diplomàtiques. Ara bé la velocitat vertiginosa de l’expansió i millora del regne de Yamato no hauria estat possible sense la gran quantitat d’immigrants provinents del continent i els seus coneixements. Això ens porta al gran problema del període Kofun…

Arqueologia, política i la casa imperial: una qüestió complicada

El cas és que tant el període Kofun com en el període immediatament anterior el Yayoi estaven caracteritzats per una gran afluència d’immigrants des del continent. De fet, va arribar un punt que durant el període Yayoi la immensa majoria de la població eren immigrants procedents de la Xina o Corea que fugien de la guerra i la inestabilitat. Moltes característiques de la societat japonesa tenen les seves arrels més profundes en aquest període i una institució que també les té és la Casa imperial Japonesa. De fet, en teoria molts dels que hi ha enterrats en els Kofun són els primers emperadors entre els quals destaca Nintoku, el primer, qui estaria enterrat en el Daisen Kofun. Fa molt de temps que se sospita que en realitat la casa imperial japonesa podria tenir un origen coreà o xinès com la majoria de gent d’aquella època. Si això es confirmés, podria provocar una crisi fatal dins el govern japonès i podria posar en qüestió la legitimitat de la Casa Imperial japonesa. Com que als grans Kofun se suposa que hi ha enterrats els emperadors el propietari d’aquests monuments és l’Agència de la Casa Imperial, la qual posa totes les traves possibles als arqueòlegs perquè no puguin excavar els grans Kofuns. De fet, són molt pocs els monuments d’aquest període que s’han pogut excavar a causa de les pressions polítiques que hi ha al voltant d’aquest tema, cosa que a priori és sorprenent. Al país del Sol Naixent l’arqueologia és una ciència seguida amb gran interès per les masses i els descobriments importants copen les portades dels diaris nacionals. Alguns arqueòlegs japonesos són autèntiques estrelles mediàtiques i l’arqueologia és un tema de conversa habitual entre la gent del carrer. Tots aquests ingredients fan que l’arqueologia sigui una ciència molt valorada allà i que les administracions públiques hi inverteixin molts recursos i això evidentment fa que les pressions polítiques en alguns punts també siguin molt fortes. Així doncs, malgrat que al Japó hi ha molts de recursos i interès en l’arqueologia i tenen els monuments funeraris més grans del món, no es poden estudiar gaire a causa de les pressions polítiques de la Casa Imperial. El món és un lloc ben estrany…

Fonts

Kishimoto, Naofumi. “Dual Kingship in the Kofun Period as Seen from the Keyhole Tombs.” UrbanScope: e-Journal of Urban-Culture research center OCU. Vol.4, 2013. https://urbanscope.lit.osaka-cu.ac.jp/journal/pdf/vol004/01-kishimoto.pdf  Accedit març de 2022.

M. Brown, Delmer. “The Yamato Kingdom.” The Cambridge History of Japan vol. 1: Early societies in Japan. John Withney Hall et al. Nova York: Cambridge University Press, 2006. pp. 108-162.

Mizoguchi, Yuji. “Affinities of the protohistoric Kofun people of Japan with Pre- and Proto-Historic Asian Populations.” Japan antrophology society Nippon. Vol. 96, 1988. https://www.jstage.jst.go.jp/article/ase1911/96/1/96_1_71/_article/-char/ja/  Accedit març 2022.  

Zancan, Claudia. (2013). Decorated Tombs in Southwest Japan: Behind the Identity and the Socio-Political Developments of the Late Kofun Society in Kyushu. Universitat de Leiden. Facultat d’arqueologia. Recuperat de https://www.academia.edu/50072212/Decorated_Tombs_in_Southwest_Japan_Behind_the_Identity_and_the_Socio_Political_Developments_of_the_Late_Kofun_Society_in_Kyushu?auto=citations&from=cover_page Accedit març 2022.