El primer article d’una pàgina o una revista sempre és una elecció complicada perquè constitueix una base, un precedent del que la gent esperarà. Ha de ser un escrit que cali suficientment en el públic perquè vulguin continuar el viatge amb tu. Per això he decidit començar per la porta gran, amb una de les obres de culte més importants (i més vistes) de la història de l’anime; Monogatari.

Una obra singular

Aquesta llarga saga d’anime està encapçalada per Bakemonogatari a la qual segueixen nou temporades. L’obra es presenta amb aquesta sinopsi: Koyomi Araragi, veu un dia com una companya de classe, Hitagi Senjōgahara, cau des de les escales. L’agafa en braços i descobreix que la noia no pesa gairebé res, és absurdament lleugera. Tot i que Senjōgahara l’amenaça violentament perquè no li expliqui el seu problema a ningú, Koyomi decideix ajudar-la. Li presenta Meme Oshino, un home misteriós que viu en un edifici abandonat i va ajudar l’Araragi en el passat. “Visualment excepcional, Monogatari ens condueix pels diàlegs interminables escrits originalment per Nisio Isin a les novel·les Katanagatari. Considerada com impossible d’adaptar, aquesta sèrie de novel·les cobren un refinament extraordinari quan passen per les mans de l’estudi d’animació SHAFT. Monogatari s’ha convertit en un dels grans fenòmens culturals i comercials la darrera dècada al Japó trencant totes les estadístiques de ventes” (Edició francesa de Bakemonogatari)

Una història dels nostres monstres

El nom d’aquesta obra ja apunta maneres; “Bakemono” lit. Monstre, “Monogatari” lit. Història. Aquest joc de paraules subtil amaga una de les obres més complexes de la història de l’anime. Bakemonogatari i totes les que la segueixen centren la seva trama en l’existència d’excentricitats, una espècie d’esperits que posseeixen els humans i adopten forma d’animal. Koyomi Araragi i tota la resta de protagonistes femenines pateixen un d’aquests monstres. La primera de les excentricitats que es presenta, és el cranc. Un ésser que ha robat el pes de Hitagi Senjōgahara i l’ha convertit en una entitat tan lleugera que se la pot emportar el vent. Això ho descobrim a la primera escena de la sèrie, que constitueix tota una declaració d’intencions en l’àmbit artístic. Un cop l’Araragi descobreix el problema de la seva companya decideix ajudar-la. Fent cas omís a les seves amenaces l’Araragi la porta a una fàbrica abandonada, on li presenta al misteriós Oshino Meme. Un expert en excentricitats disposat a ajudar-la sempre que sigui sincera i li pagui els honoraris. Meme li explica que només ella pot vèncer el cranc i que per la seva banda es limitarà a fer de guia. Oshino prepara una sessió que comença com una espècie d’exorcisme i ràpidament es converteix en una sessió de psicoanàlisi. Gràcies a les incisives preguntes de l’expert descobrim més sobre el passat de la Senjōgahara. Un passat fosc marcat per la ruïna dels pares i l’abús sexual. A poc a poc el cranc va cobrant forma de les pitjors pors i traumes de la noia, descobrint la seva autèntica naturalesa. El cranc no és un esperit sobrenatural, l’ha creat la mateixa Hitagi per evitar enfrontar-se al seu trauma. D’això va Monogatari, no d’esperits i vampirs sinó dels monstres que dins nostre. Nisio Isin explora la ment humana i els nostres dimonis interiors donant-los vida en forma d’excentricitats. L’estrès d’una delegada que intenta ser sempre perfecta i es converteix en un gat monstruós mentre dorm. La maleïda pota de mico de Kanbaru Suruga que esdevé la forma més pura de l’odi. Els creadors de l’obra aconsegueixen submergir-se en les profunditats de la ment humana a partir dels seus personatges. SHAFT no es conforma i utilitzarà tres registres més per mostrar com es comporta la nostra psique.  Tot i la serietat del tema i la profunditat amb la qual es tracta, Monogatari no és en absolut un “anime de tesi”. Tota la sèrie està plena d’un humor intel·ligent i surrealista que combina d’allò més bé amb els seus excèntrics personatges i l’ús de tots els tipus d’animació coneguts fins ara.

Segon registre: flaixos i pensaments

Si en el primer registre observàvem el comportament de la ment a partir d’històries, ara observem el seu funcionament en temps real. Ho fa gràcies a l’ús de “pantalles flaix”, unes pantalles que apareixen sempre en un període de temps inferior a un segon. Consten o bé d’un color pla amb el seu nom escrit o bé d’una frase amb un color de fons. Les “pantalles flaix” amb frases no són més que els pensaments dels personatges en temps real. Tots els pensaments, indiferentment de si tenen relació o no amb el que està passant en pantalla. Simula el comportament de la ment; un corrent irregular de pensaments que flueixen encara que no tinguin ni sentit ni relació amb el que estem fent. En aquest sentit l’obra ens fa notar que per més surrealistes que puguin ser els nostres pensaments, no són anormals. I ens posa davant els morros la influència del subconscient en el nostre dia a dia. Les pantalles en un únic color són alguna cosa més primària i immediata: percepcions o sensacions. Per exemple Vermell (perill i ferida física o emocional), negre (sensació que alguna cosa no va bé), blanc (estar en blanc), groc (idea), etc. Hi ha colors menys utilitzats cada u amb el seu significat. En definitiva donen molta informació comprimida en un flaix, tal com ho fa la nostra ment diàriament. També hi ha flaixos amb frases a l’inici d’alguns capítols que donen informació condensada sobre la història, com passa a Bakemonogatari i Monogatari Series Second Season.

Tercer Registre: simbologia i animació

“A SHAFT se l’associa amb uns tics estilístics molt concrets. Minimalista i sovint amb escenaris de fons abstractes oberts a la interpretació. Canvis massius entre l’obra emesa a televisió i  les edicions blu ray, així com les inclinacions teatrals buscades en obres com March comes in like a lion. I evidentment l’inestimable moviment de coll extrem que ha esdevingut el segell de les seves produccions, així com en la firma personal del director Akiyuki Shinbo.” (Nick Creamer periodista d’Anime News Network.) No hi ha dubte que SHAFT és un estudi molt particular amb una marca artística única i segurament Monogatari és la màxima expressió d’aquesta manera de concebre l’animació.  La sèrie s’assenta sobre llargues hores de diàleg que componen el 90% del total. Cal fer-ho molt bé per mantenir l’atenció de l’espectador en aquestes circumstàncies. Com ho fan? Doncs en bona mesura gràcies a composicions clarament minimalistes que busquen sorprendre l’espectador. A partir dels colors vius i plans, composicions úniques, plans sorprenents i uns escenaris surrealistes; l’obra capta i manté l’atenció de l’espectador durant les llargues converses. L’escenari però també ens parla de l’estat anímic dels personatges a partir de la paleta de colors i sobretot de les impactants imatges creades per representar les converses. Per exemple a l’episodi 8 de Bakemonogatari els protagonistes mantenen una conversa que es va complicant al voltant d’un argument. A mesura que avança la conversa, els llibres vermells que hi ha a la sala van construint formes representant l’avanç de la conversa. Quan ella deixa anar un comentari absurd i fora de lloc l’edifici de llibres cau en sec perquè el seu comentari ha desmuntat la conversa. Simbologia gràfica, animació i entorn és el tercer registre que utilitza Monogatari per parlar de la ment humana. 

• 

El sexe a Monogatari

Monogatari també és coneguda pel seu fanservice que no deixa de ser peculiar. Hi ha moltes referències sexuals a la sèrie i la manera com es representa s’ha considerat sovint una paròdia de l’ecchi. Un exemple de manual és una escena de Kizumonogatari en la qual el vent aixeca la faldilla de la Hanekawa. El moment es va intercalant amb l’escena de l’alineació dels planetes de la pel·lícula “2001 una odissea a l’espai”. Òbviament la saga parodia en part les escenes calentes presents a moltes obres del medi. Però com apunta Josh Dunham en el seu article “Monogatari the sexuality is the narrative” el tema va una mica més enllà. El sexe a Monogatari serveix per fer una distensió tant per l’espectador com pels personatges, és una manera de recarregar les piles. Però la tensió sexual entre alguns personatges serveix per definir d’alguna manera la seva relació. Podria estendre’m molt en aquesta qüestió però no puc aportar quasi res que no hagi dit Dunham a l’article que acabo d’esmentar.

Valoració final

Monogatari és una de les millors obres de la història de l’anime. És atrevida en el seu tema i mostra el comportament de la ment humana a un nivell de detall inquietant. És brillant en la seva execució que dóna un interessant marc simbòlic, visual i argumental a l’obra. Malgrat la seva profunditat, no és una pesada obra de tesi com ho podria ser Serial Experimets Lain. Monogatari té un humor divertidíssim i surrealista, uns personatges carismàtics i explosius combinats amb una delirant animació que no deixa indiferent a ningú. En definitiva si us agrada l’anime, no us podeu deixar perdre aquesta obra.

Pregunta freqüent: Com collons es mira Monogatari?

Hi ha dos ordres per fer-ho: el d’emissió (que jo recomano) segueix l’ordre original en el qual es va emetre la sèrie. Després hi ha l’orde que segueix cronològicament els esdeveniments. 

Ordre d’emissió

1. Bakemonogatari
2. Nisemonogatari
3. Nekomonogatari: Kuro
4. Monogatari Series Second Season
5. Hanamonogatari
6. Tsukimonogatari
7. Owarimonogatari
8. Kizumonogatari
9. Koyomimonogatari
10. Owarimonogatari ge

Ordre cronològic

1. Kizumonogatari
2. Nekomonogatari: Kuro
3. Bakemonogatari
4. Nisemonogatari
5. Monogatari Series Second Season
6. Tsukimonogatari
7. Koyomimonogatari
8. Owarimonogatari (I i II)
9. Hanamonogatari

Sithious18